Inversions que són la bomba

SETEM i el Centre Delàs d'estudis per la Pau de Justícia i Pau descobreixen els vincles financers entre la banca i la indústria militar a Espanya, al seu informe: Inversions que són la bomba. Negocis de la banca amb empreses espanyoles d'armament.

Els seus autors són: Jordi Calvo Rufanges, Joan Farrés i Axel Thamers, investigadors del Centre Delàs.

Resum executiu

Las empresas de armas españolas dependen de la financiación que reciben de las entidades bancarias para mantener su actividad económica, hecho que sitúa a la banca tradicional como uno de los actores principales para el sustento financiero de este sector militar.

El presente informe muestra el volumen y la importancia de las relaciones entre los bancos y las empresas de armas españolas, identificando aquellas entidades financieras que colaboran con el complejo militar español.

Se han identificado 30 empresas de armamento del complejo militar-industrial español que han recibido apoyo financiero de la banca que opera en España desde 2007 a 2011. Las empresas de armas españolas que han recibido un volumen de financiación significativo, se dedican a fabricar barcos de guerra, aviones de combate, misiles, bombas, munición, blindados, tanques, helicópteros militares, elementos de comunicación militar e incluso bombas de racimo hasta 2008.

En este informe aparecen implicadas 42 entidades financieras,entre las que se encuentran los grandes bancos (españoles y extranjeros), bancos de tamaño reducido o mediano, cajas de ahorros ahora convertidas en bancos, algunos grupos de cooperativas de crédito, empresas de seguros e intermediarias financieras. Prácticamente todas las modalidades de entidades financieras de la banca tradicional se encuentran entre las que podemos denominar como banca armada. Además, las maneras de financiar a la industria militar no son únicamente las que resultan más evidentes por su relación directa entre el banco y la empresa de armas, sino que existe un entramado financiero complejo (público y privado) en que la industria militar recibe apoyo de los bancos a través de grandes transnacionales, empresas de capital de riesgo, inversores particulares, infinidad de intermediarias financieras y SICAV.

El apoyo financiero que ha recibido el complejo militar-industrial mediante participaciones accionariales, fondos de inversión y créditos de 2007 a 2011, nos muestra que se han desviado al menos 1.372 millones de euros al sector armamentístico (casi 2.300 si contamos la participación de la SEPI en EADS), que hubieran podido ser destinados a dar apoyo a otros sectores de la economía con efectos más positivos sobre la sociedad.

Finalmente, los diez bancos que han participado en el negocio armamentístico con mayor volumen de negocios y mayor presencia en empresas de armas españolas en el período estudiado son, por orden de importancia: Bankia, Liberbank, Banco Santander, Caixabank, BBVA, Catalunya Caixa, Banco Popular, Banco Sabadell, Ibercaja y Bankinter.

Todo ello muestra que el negocio de las armas tiene una gran dependencia de las entidades financieras, sin cuyo apoyo no existirían tantas armas ni tantas empresas militares. Con los datos revelados en este informe podemos afirmar que los bancos aquí estudiados pueden ser considerados corresponsables del negocio armamentístico español durante el período analizado.

Podeu veure tot l'informe clicant: aquí

Bones notícies

Artwork: Helene Nelson Reed

La bona notícia té mala premsa. És així i s'ha demostrat en múltiples ocasions. Sembla que el lector necessita males notícies, que prefereix el consum de tragèdies i de desgràcies, més que no pas de descobriments i innovacions científiques. Amb tot, la mala notícia sistemàticament reiterada acaba causant efectes en el cos social i en la percepció que tenen els ciutadans de la seva capacitat per canviar el món.

Des del començament de la maleïda crisi, la saturació de missatges negatius ha crescut exponencialment. És difícil quantificar l'allau de males noticies que el ciutadà, mínimament interessat en l'actualitat, ha de digerir cada matí abans d'anar a la feina, o cada vespre abans de ficar-se al llit. Si, vertaderament, les notícies fossin digerides mentalment i emocionalment, causarien vertaders estralls en la ciutadania, però tinc la impressió que una tapa l'altra, de tal manera que, abans que s'hagin processat els efectes de la primera, en segueix una altra, tant o més alarmant que la primera, que l'eclipsa i centra el focus d'atenció, però solament durant una breu fracció de temps, perquè immediatament, en ve una altra de més grossa i així successivament. 

Tots sabem que la finalitat d'un diari, com la d'un butlletí informatiu de ràdio o de televisió, no és fer un diagnòstic de la societat. Els diagnòstics corresponen als sociòlegs, als economistes, als antropòlegs, però un mitjà de comunicació de masses narra el que és notícia. No cal dir que sobre què és notícia hi ha un gran debat, però queda clar que no reflecteix, necessàriament, la tònica general, allò que s'esdevé de manera global, sinó que, més aviat, la notícia es refereix al que és notori, sigui per estrany, per exòtic, per horrible o, senzillament, perquè trenca la normalitat. Amb tot, molts consumidors de diaris, de butlletins informatius i de notícies interpreten el paper dels mitjans com a diagnosticadors de la realitat, la qual cosa té uns efectes corrosius en la visió que tenim de la nostra societat, del nostre món educatiu i de nosaltres mateixos. 

L'allau de males notícies té efectes en la salut mental i emocional del país. Amb això no estic, òbviament, justificant el silenci, ni menys encara un tracte paternalista que amagui la realitat per no fer mal al ciutadà. El ciutadà adult necessita conèixer la realitat, però amb els seus clarobscurs, amb les seves llacunes i possibilitats. La saturació de missatges negatius acaba tenint un efecte desastrós en el seu subconscient, ja que el ciutadà comú pot arribar a la conclusió que no hi ha res a fer, a patir l'anomenada síndrome TINA (There is no alternative), i això el transforma en un paràsit, en un mer observador social, de tal manera que deixa de ser l'agent de canvi que pot arribar a ser. 

Massa sovint s'amaga la bona notícia, perquè, probablement, no genera audiència i, no obstant això, hi ha bones notícies. Amb massa freqüència, l'agressió, la violència, la corrupció, la crueltat, l'estafa i la hipocresia són carnassa de diaris; però estranyament apareixen, en la mateixa proporció, notícies relatives a la innovació, a la mediació, a la pau, a l'honestedat, a la feina ben feta. Tal vegada perquè aquestes són les pràctiques habituals i, per això mateix, no són notícia. Si és així, podem estar més tranquils; però si vertaderament hem de creure que l'estat del món és el que ens descriuen els diaris i les televisions, el món és un malalt en situació crítica irreversible. 

Contra aquesta manera de fer, cal mostrar que el món té possibilitats, perquè realment en té i només això pot suscitar el desig del ciutadà de canviar-lo, de millorar-lo, d'esforçar-se per canviar la situació vigent. Canviar el sentit de la mirada és ja començar a canviar el món.

Francesc Torralba

06/06/2012

El Punt Avui

Girona, temps de flors

En qualsevol època de l’any, la set vegades immortal Girona, té un especial encant, tant pels gironins (també pels d’adopció), com pels innombrables turistes que visiten la ciutat. Una ciutat que, com canta encertadament la sardana de Ricard Viladesau “Girona t’enamora a tu, m’enamora a mi i a tots ens enamora”. Una Girona que ha establert en el seu calendari popular, tres dates ben assenyalades pels gironins com són: el Divendres Sant per la seva espectacular processó dels Manaies, les gironines festes de primavera del mes de maig, amb la mostra “Girona, Temps de Flors” i les tradicionals fires de Sant Narcís que s’escauen per la tardor, just a les portes de Tot Sants quan a tothom li satisfà assaborir els panellets, els moniatos i les castanyes.

En cadascuna d’aquestes tres dates del calendari de festes de Girona, la ciutat resta col·lapsada per la gernació de visitants de totes les contrades més properes a Girona, òbviament del Gironès, del Pla de l’Estany, de la Selva i també del Baix i Alt Empordà, però també de Barcelona i de la veïna França. No obstant, la que atrau un nombre més elevat de visitants d’arreu del territori català, per la seva espectacularitat, la seva bellesa i per l’excepcional harmonia i singular perfecció que comporta ornamentar tots els racons del barri vell, jardins, patis, claustres, monuments i la major part dels edificis més emblemàtics és, sens dubte, la que s’escau just quan la primavera ens deixa descobrir l’esclat de la natura i el perfum encisador de la seva extensa i variada gamma de flors.

Enguany, “El temps de flors” ha arribat a la seva 57a edició i tot i la duresa de la crisi i les conseqüències nefastes per un gran nombre de ciutadans, Girona apareixia més guarnida i engalanada que mai davant dels ulls de tothom. La ciutat resta convertida en un grandiós oasi de perfecció on els floricultors i els artistes en ornamentació floral, aconseguiren que els visitants s’abstraguessin dels seus problemes quotidians, de les penúries per arribar a finals de mes, de la situació de precarietat dels fills a l’atur, de les maleïdes hipoteques per la compra de l’habitatge o dels problemes dels veïns que han de recorre als menjadors socials per poder menjar un plat calent.

Davant del daltabaix que sofreix el país, la crisi del sistema financer, la precarietat de les economies domèstiques, així com la poca o nul·la capacitat que ofereixen els governants per resoldre-la o donar respostes creïbles, algun es preguntaran si és legítim invertir diners en mantenir tradicions com la de “Girona, temps de flors”? Personalment penso que, si bé és cert que aquesta o qualsevol altre activitat cultural, val diners i potser molts diners, convé valorar que a la ciutadania no se li pot negar poder gaudir de les poques coses que encara li resten sense que, per gaudir-les, es vegi  obligada a despendre’s dels pocs diners que, dissortadament, pot disposar.

En aquest nostra país, calen unes polítiques més sensibles i socials per no castigar a la població desfavorida. Cal forçar que les economies benestants de casa nostra contribueixin a les arques de l’Administració, notablement més del que ho fan en l’actualitat. Que els polítics, deixin d’una vegada per totes, de fer pagar els plats trencats a les economies de menors ingressos. S’ha de poder seguir fent el “Temps de flors” i igualment, la sanitat i les escoles públiques han d’oferir el mateixos serveis que oferien abans de la crisi, procurant –això sí- gestionar millor els recursos d’aquests serveis, però molt especialment, procurant que els polítics tinguin menys escrúpols a l’hora de prémer l’accelerador per exigir que qui tingui més, pagui més. Ja seria hora que deixessin d’imposar més impostos i més carregues indirectes a la ciutadania, doncs aquestes mesures són intrínsecament injustes perquè pobres i rics paguen exactament igual els carburants, el bus o el metro, les tasses universitàries o l’IVA, l’impost que s’aplica a qualsevol article de vestir, de calçar o per l’adquisició d’un electrodomèstic.

Convé que els qui ens governen, tinguin molta més predisposició de la que ens ofereixen i que les seves polítiques tinguin la prioritat de satisfer a les classes més necessitades, procurant que la seva vida esdevingui digna, malgrat la precarietat de recursos.

Jaume Rocabert i Cabruja

31/05/2012

Girona

Espanya, quart país de la UE amb major proporció de nens pobres

Únicament Romania, Letònia i Bulgària estan en una situació més precària, segons un informe de l'Unicef

El 17,1% dels nens a Espanya viuen per sota del llindar de la pobresa, una taxa que situa el país com el quart Estat de la Unió Europea (UE) amb la proporció més alta de nens pobres, per darrere de Romania, Letònia i Bulgària.

Segons l'informe "Mesurant la pobresa infantil als països rics", elaborat per Unicef ​​i fet públic aquest dimarts, més de 30 milions de nens en 35 països desenvolupats viuen en situació de "pobresa relativa", un concepte diferent del de la pobresa absoluta que es mesura comparant l'ingrés de les famílies en el seu context nacional.


Per establir aquest llindar, els experts s'ordenen de menor a major els ingressos de les famílies de tot un país i seleccionen el valor situat al centre (la mitjana), de manera que les famílies els ingressos no arriben a un determinat percentatge d'aquesta xifra es consideren en situació de "pobresa relativa".

La UE estableix el 60% de la mitjana com la línia de la pobresa relativa, mentre que l'Organització per la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE) utilitza el 50% per fer el càlcul.

En aquest informe s'han tingut en compte dos criteris, de manera que si es té en compte el de l'OCDE el percentatge de nens vivint en la pobresa se situa en el 17,1% i si s'atén al de la UE el percentatge augmenta fins al 23,6.

L'estudi analitza 35 països de la UE i de l'OCDE i conclou que, aplicant el llindar del 50% de la mitjana, Espanya és el cinquè país amb un major percentatge de pobresa infantil relativa (17,1%), per darrere de Romania (25,5%), Estats Units (23,1%), Letònia (18,7%) i Bulgària (17,8%).

L'autor de l'informe, Peter Adamson, va defensar que la taxa de pobresa infantil d'un país "és l'indicador més important que una societat té sobre si mateixa i que revela com de bé està protegint els seus ciutadans més vulnerables".

En aquest sentit, l'informe compara quines serien les taxes de pobresa relativa abans i després de la intervenció dels governs i conclou que en països com Espanya, Grècia, Itàlia, Japó, Letònia, Suïssa i Estats Units hi ha "una falta de prioritat governamental "sobre aquest problema.

Segons les dades aportades, el percentatge de nens vivint per sota del llindar de la pobresa a França i Espanya abans de la intervenció governamental és del 19,4 i el 18,8, respectivament, mentre que després de la acció de l'Estat, a França descendeix fins al 8,8%, enfront del 17,1% d'Espanya.

El mateix passa amb la República Txeca i Itàlia, dos països amb taxes de pobresa infantil del 17% i el 16,2% abans de l'acció del Govern i amb percentatges del 7,4 i el 15,9 després de les ajudes estatals.

L'informe conclou que aquestes diferències entre països s'han de veure com una mesura dels esforços i l'efectivitat dels governs per reduir la pobresa infantil.

França, Regne Unit, Dinamarca, Bèlgica i Hongria lideren la despesa en mesures per combatre la pobresa infantil, ja que gasten el doble-en proporció al seu producte interior brut-que altres països com Espanya, Suïssa, Itàlia, Canadà, Portugal, Japó i Bulgària.

A banda del llindar de pobresa relativa, en aquest informe s'utilitza per primera vegada la taxa de privació d'articles que haurien de ser bàsics en la vida dels nens dels països desenvolupats.

L'anàlisi part d'una llista de catorze elements bàsics, entre els quals figuren tres àpats al dia, llibres, diners per participar en els viatges de l'escola o dos parells de sabates, entre d'altres i comptabilitza a aquells nens que no tenen dos o més d'aquests articles bàsics.

En aquesta classificació Bulgària i Romania es troben a la cua (el 56,6 i el 72,6% dels nens no tenen dos o més articles), Espanya té un 8,1% de nens en aquesta situació i els països nòrdics mantenen aquesta taxa per sota del 3%.

L'autor de l'informe conclou que als països desenvolupats la taxa de privació "hauria d'estar molt pròxima al 0%" i ha lamentat que en 4 de cada deu països analitzats el percentatge de nens amb manca d'aquests elements bàsics és superior al 10%, entre ells França, Itàlia, Grècia i Portugal.

EFE 

Juny de 2012 

La Vanguardia

Injustícia al descobert

Es mereixen un premi els homes i dones que viuen amenaçats per reivindicar la justícia

Laura, 43 anys, llatinoamericana, pobra, emigra a Itàlia perquè la seva família política li ha aconseguit una feina. I davant seu s'obre la promesa d'un minúscul futur. En arribar l'espera un altre guió, el de l'extorsió i l'engany: li treuen el passaport i l'obliguen a prostituir-se, fins que una nit salta d'un cotxe en marxa i fuig a Espanya. Arriba a Madrid feta trossos i al minut és identificada com una “sense papers”. La reclouen en un centre d'internament d'estrangers (CIE) i de res serveix que denunciï l'explotació sexual de la qual ha estat víctima, ni la seva disponibilitat a col·laborar amb les autoritats per tal de desactivar una xarxa que encara opera amb soltesa. Tot i la credibilitat de les seves acusacions, és amenaçada amb l'expulsió al seu país d'origen, on l'espera la banda de proxenetes disposada a venjar l'honor del clan. 



La primera pegunta que es fa Women's Link -una organització internacional que treballa en favor dels drets humans des d'una perspectiva de gènere- és tan simple com complexa: per què una dona víctima de tantes violacions de drets fonamentals és tancada en un precari CIE, en lloc d'atorgar-li l'estatus de refugiada. La segona pregunta, no menys rellevant, tracta d'esbrinar per què Espanya vulnera el conveni del Consell Europeu sobre la lluita contra el tràfic. Aquesta causa, com tantes, ha estat portada davant el Tribunal Europeu de Drets Humans per Women's Link, que aquest dimecres celebra a Barcelona la IV edició dels seus premis Gènere i Justícia al Descobert. Però encara que se'ls digui premis, en realitat són el resultat d'una investigació que reconeix l'excel·lència dels pronunciaments en relació amb l'equitat dins de processos judicials, però que també denuncia la excrescència. Aquelles històries en què moltes dones veuen com la seva dignitat queda anul·lada (si sobreviuen). 



Recordo Carlos Fuentes, aquest autor que va ser gran per les seves obres però també per comprometre amb el seu temps, l'estiu passat a Formentor, quan va rebre el premi de les Lletres. Davant d'una desena de periodistes s'interrogava sobre com era possible que Centre Amèrica suportés l'absència d'una política incapaç de frenar aquesta imparable escalada de violència estèril que segueix considerant el cos de la dona com un mer objecte a disposició de la crueltat dels seus botxins. De les raons per les quals tants estats es creuen de braços davant d'un feminicidi tan aleatori com impune. 



En realitat, els qui es mereixen un premi són les persones que treballen dia a dia en aquesta i altres organitzacions -com la fundació de Somaly Mam a Cambodja o l'activista hondurenya Dina Meza-, dones i homes que viuen amenaçats encara que no els mogui la ideologia ni un interès personal, sinó la reivindicació de la justícia que és recomanable ajustar el món.

Joana Bonet

04/06/2012

La Vanguardia

"Ens falten líders de la dimensió de Gandhi"

No temo la mort, només temo perdre la memòria

Jordi Savall

Ens rep a casa seva a Bellaterra, hi passem dues hores fantàstiques, ens mostra generosament cada espai, cada racó, els últims llibres comprats en llibreries de vell a París, la figuera on hi ha part de les cendres de la Montserrat Figueras, que és present en tota la conversa amb una naturalitat i tendresa que emociona. Es mostra orgullós de l'últim premi, el Léonie Sonning de Copenhaguen, el Nobel de la música, que han rebut Stravinsky i Miles Davis i que el consolida com a català universal. Treballa per la pau i transmet una pau amb les seves paraules que s'encomana.

A França és el lloc on et sents més reconegut del món?

Sí, es clar, des de l'any 75 va ser on vaig publicar les gravacions que anava fent, la meva casa editora era francesa, vam fer una vuitantena de discos, i a part d'això vaig ajudar a descobrir el món de la viola de gamba, de la música francesa, vaig descobrir compositors com Marin Marais. I amb Tous les matins du monde va ser el punt màxim, vam passar d'un nivell especialitzat a un nivell de gran públic i de públic jove. Per a mi França és com un segon país, m'hi trobo tan a casa com aquí.

I aquí et tractem bé?

M'hi sento molt bé. Em sento bé aquí, em sento bé a Sevilla i em sento bé a Santander. Jo no tinc cap problema amb això, tot i que sóc conscient dels problemes que hi ha actualment, però quan viatges com a músic no sents aquesta incomprensió, tot i que sí que l'he sentida des que vam deixar de ser la Capella Reial a seques i vam passar a ser la Capella Reial de Catalunya. Sé que això va tenir conseqüències evidents. Però això són coses que ja assumeixes.

També noteu la crisi?

Ens afecta perquè hi ha menys recursos, però com que el nostre àmbit d'acció és arreu del món, la crisi ens afecta menys. A més, quan en algun lloc volen que fem un concert i no tenen el pressupost, hi anem amb un grup de música de cambra, i quan no hi anem amb música de cambra hi anem amb trio, i si no hi vaig sol.

De projectes tampoc te'n falten.

Un dels projectes en què estic treballant ara és sobre les músiques de l'esperit d'Armènia, que és un record a la Montserrat també. A la cerimònia de comiat hi vaig convidar dos músics armenis que van tocar una música meravellosa. Serà un homenatge perquè no s'oblidi aquest poble, que ha patit molt i no se li ha reconegut. Preparo un llibre sobre la pau, amb textos de Morin, Mernissi i Panikkar, en què, a més, explicarem les últimes guerres que hi ha hagut, els països amb un pressupost militar més alt, quantes bombes atòmiques tenim per aquí a prop, quants morts hi va haver a Hiroshima i Nagasaki i quants n'hi haurien si explotés una bomba actualment.

Hi ha paral·lelismes evidents entre la teva feina i els missatges que promous i els de Pau Casals.

Jo el vaig conèixer a Prada, perquè m'hi escapava quan podia, i a mi sempre em va fascinar el seu coratge, va ser un home de principis. Jo crec que aquí no l'han venerat prou, se l'ha venerat molt més a fora i si pensem fredament què ens ha quedat de Pau Casals a Catalunya, hem tingut un dels grans intèrprets dels segles XIX i XX i ens ha quedat un petit museu i ja està, no hi ha ni un conservatori que porti el seu nom. Si Pau Casals hagués nascut a Alemanya hi hauria una superescola, però som el que som.

Què podem aprendre d'altres països?

Quan viatges molt te n'adones que la vida està feta de coses molt més importants que la tecnologia i l'eficàcia. Aquí, malgrat les nostres insuficiències, la vida és més humana. Naturalment si no tens feina és terrible, però fins i tot en els ambients humils la gent és més feliç que a Noruega o que a Alemanya, hi ha una qualitat de la relació humana que moltes vegades com més civilitzes el sentit de la tecnologia i de tots els conforts, es perd. Al nord la gent està molt més sola. Aquí tenim més possibilitats de ser feliços.

Vas dedicar el premi a la Montserrat. La tens molt present.

La Montserrat la porto amb mi en tot, i per a mi trobar-la va ser com un miracle perquè jo era un jove estudiant que només pensava a estudiar i la Montse em va obrir al món en certa manera, a part que va ser ella la que em va aconseguir una viola. Des del 65 hem estat junts i ho hem fet tot junts, ha sigut la mare dels nostres fills, la companya, la consellera, era una dona d'una altra època, era una dona que a vegades tenies la impressió que no sabies d'on venia, de la Grècia antiga, com es vestia, com li agradava tenir per tot arreu espelmes... Era un personatge d'una altra època però extraordinari, va portar a la nostra vida una fecunditat en totes les coses i això és una cosa que li agrairé sempre, i encara que estic molt trist, estic molt agraït d'haver viscut això. I estic continuant tant com puc coses que a ella li hauria agradat fer.

Amb la teva passió en el que fas, saps distingir quan treballes i quan no?

El concepte de treball no és un concepte que existeixi en el meu camp. Treballo quan faig la declaració dels impostos, quan faig els formularis que haig de fer per demanar un visat. Però llegir sobre un tema que t'interessa, anar a buscar llibres, estar treballant amb la música... això jo no ho considera treballar.

Fer sis concerts en sis dies amb sis repertoris diferents, com la setmana passada, potser sí que és treballar.

No, el concert és el moment més ric de la meva vida perquè és el moment en què comparteixes la bellesa que t'apassiona i que t'enriqueix, i és el moment que vius amb una màxima intensitat. Comences el concert esgotat pel viatge i l'acabes nou, perquè aquella bellesa d'aquella música, l'emoció que comparteixes, t'aporta l'adrenalina, que és com una droga. El concert és un moment de regeneració, per al públic i per al músic, perquè la música et cura.

Estàs moltes hores sense música al dia?

Sí, també necessito el silenci, però sí que penso en la música, o penso sobre un projecte, o llegeixo sobre un tema que m'interessa. Per exemple, pel projecte de Joana d'Arc he estat dos anys llegint els 4 volums dels interrogatoris, i això és un plaer, és com agafar una màquina del temps.

I escoltes altres músiques?

Sí, músiques del món i contemporànies, d'altres cultures, de cultures que no conec. En aquest moment m'interessen molt les músiques de l'Àfrica, per al 2015 vull preparar un projecte sobre les rutes de l'esclavatge.

Ja saps el que faràs el 2015?

És que, amb aquests projectes, si no treballes amb 2 o 3 anys no te'n surts. Ara estem treballant en un projecte sobre Guerra i pau per al 2014.

Fins on arriba la teva agenda de concerts?

Fins al 2014.

Vol dir que als 71 anys et sents amb força i amb ganes de treballar...

Sí, de fer coses maques. Jo crec que l'edat, si no tens una malaltia, és una qüestió mental fonamentalment. I em sento molt bé.

Què hi ha al darrere d'aquesta pau que transmets? A part de la música i de la manera de treballar, també cuides l'alimentació.

Vaig deixar de menjar carn fa 30 anys, del tot. Per qüestions de salut, perquè vaig veure que quan acabava un concert després anava al restaurant i em menjava un filet a les 12 de la nit, i a les 4 estava amb el cor accelerat, i em vaig trobar malament i vaig decidir provar-ho. Després vam anar a viure a un poblet de Suïssa, on hi havia vedells. Els tenien sempre tancats i el dia que els deixaven lliures era quan els mataven. Quan veia aquells vedells alimentats amb hormones pensava: "Què hi pot haver de bo en això?" I he fet durant molts anys una hora de relaxació diària, cosa que això em va molt bé per afrontar els nervis del concert. És que sempre te la jugues, pot passar que una corda se't desafini o es trenqui o mil coses.

Ets creient?

Jo crec en una força espiritual, crec que hi ha una altra vida però no sé si en podem dir Déu, aquí hi ha una cosa molt més complicada. Jo crec que les coses tenen un sentit, però no crec en una forma de creença espiritual concreta.

La teva fe és suficient per no témer la mort?

Jo no temo la mort, al contrari. Quan tenia 15 anys no em pensava pas que podria fer tot el que he fet a la vida, si em morís ara ja hauria fet molt més del que em podria haver imaginat. El que sí que em faria por és tenir una malaltia que em fes perdre la memòria, això sí, és una de les coses que més m'ha impressionat. Tinc un amic que ha tingut Alzheimer i això sí que no sé si podria acceptar-ho. Quan t'has enfrontat a una experiència com la que he viscut amb la Montserrat acceptes que una de les coses essencials de la vida és la impermanència. Si no hi hagués aquesta impermanència la vida no seria possible, tot es va renovant i aquesta renovació implica la mort. Ens pensem que som permanents, però en afrontar la mort d'un ésser estimat veus clarament que és el destí natural de tothom. El que passa és que ningú ens ha ensenyat mai a afrontar-ho.

Que els dos fills es dediquin a la música ho portes bé?

Ho trobo meravellós perquè és el seu llenguatge, però si haguessin sigut metges també m'encantaria. L'important és que fan el que a ells els hi agrada. Les tres coses essencials per ser feliç a la vida són tenir salut, tenir una persona que estimes i tenir una feina que t'agrada.

Però en aquest cas les seves carreres musicals no són com una projecció de la teva?

Per avançar en una cosa no has de pensar en termes de carreres sinó que a fer una cosa tan bé com puguis.

Però com que coneixes aquest món potser pateixes més.

Sí, tot i que sempre pateixes pels teus fills. Musicalment jo estic tranquil perquè sé que ho estan fent a la seva manera, el que els hi agrada i de maneres molt diferents, i faran el seu camí. I justament els fills dels que han fet una carrera no volen fer el mateix: el meu fill no vol fer carrera, no vol tenir èxit.

No hi ha un moment que et plantegis abaixar el ritme de concerts, d'agafar avions?

A mi volar és una de les coses que m'agrada més. Una de les vegades que vaig gaudir més va ser quan vaig viatjar amb el Concorde. Molts dels grans projectes els hem fet en llargs viatges amb la Montserrat, en un vol de 12 hores. Et passes aquelles hores l'un al costat de l'altre i tens temps per escriure, per parlar, per llegir. A mi m'encanta viatjar! Els controls i tot això són pesats però no em cansa, mentre tingui salut.

A part de fer projectes musicals, què fas?

M'agrada molt escriure. Sempre que preparo projectes m'agrada escriure sobre el que estic preparant, poder posar per escrit el que estic fent és una cosa que sempre m'ha agradat.

Vas a concerts d'altra gent?

Poques vegades perquè el temps és molt limitat. També necessites el silenci i un dia no haver d'escoltar música, però quan hi ha una cosa especial sí. L'últim va ser el concert de Bobby McFerrin al Palau de la Música. Hi vaig anar amb el meu fill. Tinc poques ocasions d'anar a concerts, és el preu que pagues per guardar una certa independència o per no estar influenciat. Vulguis o no, si sents música d'altres músics que fan el mateix que tu, afecta la teva música, i jo prefereixo -sobretot pels temes que estic preparant- no haver de comparar.

Segueixes l'actualitat?

Aquí a casa, a part de l'ARA tenim El País, El Periódico, La Vanguardia, El Punt Avui i Le Monde.

Si tothom fos com tu la premsa tindria molt més futur!

I també compro tots els Le Monde Diplomatique .

Som en un canvi de cicle?

Sí, però et quedaries parat si et llegís el que diu Thomas More a Utopia : "En un món en què tot es regeix per la propietat i els diners, només manaran els estafadors i els bandits, i serà un món en què no hi haurà justícia ni pau social". I això és del 1516. Tens una radiografia exacta del que està passant avui del 1516. Jo crec que estem en un món de bojos, perquè les úniques indústries que estan fent beneficis i que estan augmentant la xifra de negoci són les indústries de luxe i això et dóna la dimensió del món en què vivim. I amb tot el que està passant aquí, que els directius dels bancs es posen uns sous que són 100 vegades més que un altre, és que és un món de bojos! O hi haurà una altra revolució o hi haurà canvis, perquè no es pot acceptar que hi hagi un món en què la gent perdi la seva dignitat més fonamental, que és poder viure dignament, poder treballar.

Allò que deies de tenir salut, amor i una feina que t'agradi, molts no en troben ni que no els agradi.

Ens falten polítics de la dimensió de Gandhi o de gent que tingui una dimensió espiritual. Però d'altra banda hi ha una altra cosa que és important que et dóna una mica d'esperança i és que per aquí i per allà la gent va prenent iniciatives i això potser serà una de les coses que ens salvarà. Dostoievski deia "la bellesa salvarà el món", i si cadascun de nosaltres és capaç de fer bellesa i de compartir-la amb el del costat el món es pot salvar, però ha de ser cadascun de nosaltres el que estigui implicat. El que passa és que vivim en un món tan compartimentat i en què tot el poder de decisió està en mans d'una gent que no té escrúpols ni cap sentit de la ètica ni res. És molt important el que feu vosaltres, el que fa un escriptor, el que fa un poeta, el que fa un actor. No podem desentendre'ns del que està passant perquè el món s'està destrossant i la gent no se n'adona, les glaceres del nord cada dia perden quantitats de gel i la gent està tan fresca, és que és de bojos!

Perfil: Quan li preguntes si és director, intèrpret o compositor, ho té clar: “Sóc músic”. En majúscules, en global i en versió completa. Empeny projectes, orquestres i la pròpia discogràfica. Ha trobat la independència i llibertat creativa en el talent, el treball i la capacitat de controlar tots els processos. Per alguna cosa Jordi Savall (Igualada, 1941) acumula tota mena de guardons i distincions i aquesta setmana ha recollit a Copenhaguen el Léonie Sonning Music Prize 2012, que reconeix a través d’ell també la música antiga, i que és considerada la màxima distinció mundial a una trajectòria universal. A la tardor, l’escriptor Amin Maalouf li entregarà la distinció de Chevalier dans l’Ordre National de la Légion d’Honneur, la condecoració més prestigiosa que dóna França. A més, aquest any celebra els 25 anys de la Capella Reial de Catalunya, i manté els projectes de nous treballs discogràfics com el de les músiques d’esperit d’Armènia, el llibre Pro pacem amb textos d’Edgar Morin, Raimon Panikkar i Fàtima Mernissi, l’Elogi de la follia, un projecte sobre Guerra i pau i un altre sobre les músiques de l’Àfrica i les rutes de l’esclavatge, que sortirà cap al 2015. Un dels moments de màxima popularitat va ser quan es va estrenar Tots els matins del món (1991), que reivindicava la viola de gamba, un instrument a l’abast dels virtuosos que ell ha recuperat i per al qual va adaptar totes les músiques.

Carles Capdevila

03/06/2012

Ara.cat