“No caus en la droga per la substància sinó per una mala gestió de les emocions”

Eduardo Torras va estar enganxat a l’alcohol i la cocaïna durant més de 15 anys i, un cop recuperat, va decidir fundar Sport2live, una empresa social que ajuda a la rehabilitació de drogodependents a través de l’esport. Des del 2013 han donat servei a unes 250 persones

Quan va entrar al Programa d’Emprenedoria de La Caixa, el 2015, Torras va poder deixar la seva feina per dedicar-se exclusivament a Sport2live. / R. MARIGOT

Aclareix que els seus programes esportius en cap cas substitueixen les teràpies tradicionals, però insisteix que les complementen i que afavoreixen la recuperació: “Les persones que venen al 75% d’entrenaments i van al 100% de les teràpies en 18 mesos reben l’alta. Són dades objectives”. El projecte, que va néixer el 2013 i també dona servei a persones amb malalties mentals, acaba de rebre el premi d’integració de la Fundació Catalana per a l’Esport.

Com va néixer Sport2live?

Jo vaig tenir problemes amb les drogues de molt jove i el 2007 vaig ingressar a la comunitat terapèutica Font Fregona de Torrelles de Foix per seguir un procés de desintoxicació que va durar 23 mesos. El 2011 un company em va enviar un whatsapp dient-me que havia recaigut i vaig pensar: “Què has fet tu que no hagi fet ell? Si vam tenir els mateixos terapeutes, els mateixos psicòlegs...” I em vaig adonar que a mi l’esport m’havia ajudat molt.

En quin sentit?

M’havia ofert uns objectius i unes rutines: els divendres al vespre ja no tenia aquella angoixa de sortir de nit, perquè sabia que l’endemà havia quedat per fer esport amb uns companys i que no els podia deixar penjats. Molts cops la persona que està deixant les drogues se sent sola perquè s’ha d’allunyar del cercle que tenia: col·legues de festa, gent que també consumeix... En l’esport troben un nou cercle d’amistats molt més sa.

I considereu que aquest vessant social és bàsic per a la rehabilitació.

Sí, esclar. Sempre s’ha mitificat molt la substància; s’ha pensat que si consumies acabaries sent toxicòman. Però tots coneixem gent que de jove s’emborratxava cada cap de setmana i que va arribar un moment que ho van deixar de manera natural. Per a mi el més important és per què consumeixes. Sempre explico un experiment d’un científic canadenc [Bruce Alexander] que oferia morfina i aigua a les rates: les que estaven soles, en gàbies individuals, prenien la morfina fins a morir; però n’hi havia unes altres, que vivien en grup en una espècie de rataparc on tenien de tot -espai per moure’s, rodes per jugar...-, que acabaven descartant la morfina i preferien beure aigua, menjar, tenir sexe entre elles... Quan em drogava, la meva vida era una gàbia, i l’esport va ser el meu rataparc. En realitat, no caus en la droga per la substància en si sinó per una mala gestió de les emocions.

A quines emocions et refereixes?

Utilitzes les drogues per tapar crisis emocionals, tot el que et fa mal o no vols sentir: la ràbia, la frustració, la ira, la pena, fins i tot l’alegria... Jo quan tenia un bon dia ho celebrava amb whisky i cocaïna; quan en tenia un de dolent l’intentava oblidar amb whisky i cocaïna. Parlo amb els nostres usuaris, i tots han viscut experiències similars.

Passats uns anys, consideres que ja ho tens totalment superat?

Sempre s’ha de vigilar molt, sempre, sobretot amb l’alcohol. Mira, en el cas de les drogues tu t’allunyes de la gent amb qui consumies, deixes d’anar als afters, esborres el telèfon del camell... i tens pocs inputs per reincidir. Però l’alcohol és a tot arreu i la pressió social és molt gran. Beure està molt associat a les celebracions, i a l’èxit.

I què feu a Sport2live per intentar combatre aquestes addiccions?

Els nostres usuaris comencen amb un grup d’entrenament i al cap d’un temps els oferim la possibilitat de participar en proves de running, triatlons... Paguen una quota similar a la d’un gimnàs i tenen dret a utilitzar instal·lacions esportives, a un entrenador i a uns informes que els ajuden a visualitzar el progrés de la seva recuperació i que també són útils per als seus terapeutes. Pensa que el terapeuta potser veu aquella persona dos cops al mes; nosaltres, quatre a la setmana, i els podem donar informacions útils no tan sols pel que fa a l’evolució esportiva, sinó també pel que fa al compromís, al comportament... Per exemple, teníem una noia molt tímida i els terapeutes volien saber com es relacionava amb els companys, si es quedava amb ells després de l’entrenament...

I les persones que no es poden permetre aquestes quotes en queden fora?

No, tenim beques per a persones amb problemes econòmics; mai no hem deixat ningú fora. El que sí que teníem clar des de l’inici és que necessitàvem uns ingressos propis, un model de negoci, perquè si vius només de les ajudes el dia que te les retiren -per retallades o pel que sigui- estàs mort, i has de suspendre tota l’activitat, que seria molt injust per als usuaris. Les ajudes són per finançar aquestes beques, no per pagar nòmines.

Suposo que de les 250 persones que han passat per Sport2live des del 2013 n’hi ha que no han tingut l’evolució que esperàveu...

Hem tingut un 13% de persones que han recaigut i que després han tornat al programa, i això forma part del procés de recuperació. Sona malament, però pot arribar a ser bo tenir una recaiguda si ets capaç d’aprendre’n. En canvi, hem tingut un 9% de persones que han recaigut i ja no en sabem res. És una xifra baixa, però fa mal. El primer cop que ens va passar, vaig haver d’anar al meu psicòleg, perquè m’ho qüestionava tot...

I quina conclusió en vas treure?

Em va dir: “De quantes persones estem parlant? Quaranta? Doncs el que pots fer és anar cada dia a fer guàrdia a casa seva per evitar que es droguin”. Evidentment, això no ho podia fer. Si acompanyes la persona, si parles amb ella i amb la família, però resulta que quan arriba a casa se’n va a comprar droga, no hi pots fer més.

Dani Colmena

12/02/2017

Ara.cat

“La planta d’oncologia infantil és un lloc alegre, ple de vida”

Paco Arango, productor i director de cinema, creador de la Fundació Aladina

 

Tinc 50 anys. Vaig néixer a Mèxic. Solter. Llicenciat en Art Dramàtic i Filologia Francesa. En la política hi veig caos, i això del mur de Mèxic em sembla surrealista. No és que tingui fe, sinó vivències: sé que hi ha un més-enllà

Vostè era músic, què va passar?

Sí, dels 25 als 32 anys vaig ser cantant, vaig gravar cinc discos. Però un dia corrent pel parc, trist perquè acabava de trencar amb la meva nòvia, un nen que m’assenyalava va dir: “Mira, mama, aquest és un famós!”, no va dir un cantant.

Per ser fill de qui és?

Sí, el meu pare és un empresari d’èxit. Jo volia una vida al marge de l’entorn de la fama.

Va crear una productora de cinema i te­levisió.

Em vaig posar darrere les càmeres i va ser tot un encert. I vaig començar un voluntariat a l’hospital del Niño Jesús, a oncologia infantil. Conscient de la meva vida privilegiada vaig voler tornar alguna cosa del que se m’havia donat.

I el va absorbir.

Sí. Em vaig dedicar als adolescents, que eren els pacients oblidats. Hi havia molta activitat per a nens, però no per a ells. Els vaig crear un espai propi prohibit per a metges i pares. Em vaig entestar que el càncer no fos un impediment per a la diversió.

I què van fer ells per vostè?

Jo era un addicte a la feina, aquells nens m’han ensenyat que hi ha alguna cosa més important que jo, aleshores em perdono i m’estimo més. Conviure amb nens amb càncer és el mes dur que es pot experimentar, però he entès el que realment és important en la vida.

I va crear la seva fundació.

Si un vol veure el que és la felicitat, que vingui amb mi a un hospital; lluny de ser un lloc tràgic, és un lloc alegre, ple de vida.

Què és el més dur?

Als EUA quan un adolescent s’ha de morir al primer a qui informen és a ell, i ell els ho diu als pares. A Espanya i a molts països se’ls diu als pares i a l’adolescent se li sol mentir, però ells ho saben... i això crea molta incomunicació i solitud, aquesta és la part més dura.

Per als nens i per als pares.

Sí. Molts nens no es deixen anar pels pares. És important que els pares entenguin que cal ajudar els fills a partir, parlar sense por, expressar-ho tot... Hi ha pèrdues amb pau.

Vostè es permet plorar?

Només vuit segons: hi ha altres nens i famílies que necessiten el teu humor i la teva alegria.

Això deu apujar les defenses.

Jo els dic als adolescents que mirin la quimioteràpia com una amiga, que li diguin literalment al seu cos: “Ve una senyora que es ficarà dins de mi amb sabates de golf i em destrossarà, però és la meva convidada d’honor”. Si un adolescent fa aquest exercici els efectes secundaris de la quimioteràpia es redueixen un 30%.

El 80% ho superen.

D’entrada cal un tractament de xoc. Els pares em preocupen més que els fills, que acaben trobant el seu espai i els seus recursos.

Els nens porten la mort amb més natu­ralitat?

Sí, perquè no hi són un dilluns o un divendres, a les nou o a les cinc, simplement hi són. És un ­viatge cap a l’acceptació i la seva manera de portar la malaltia acostuma a ser molt sàvia. El pitjor dia és el del diagnòstic, és com la loteria però al revés. Sap què és més nociu?

No.

El nom: càncer espanta molt, té massa connotacions, per això a la meva última pel·lícula l’adolescent explica que el metge va decidir dir-li regalèssia. Jo el que faig és fer parlar aquells pares que acaben de rebre aquesta paraula amb altres pares veterans.

Són un consol?

Una dosi de realitat, els expliquen que els seus fills, malgrat les circumstàncies, s’ho estan passant bé, i que ells s’han de cuidar perquè la seva coherència psicològica és essencial.

Els fills són els que ho porten més bé?

Sí, ens necessiten més les famílies. No acostumo a parlar-ne, però on soc més útil és en la mort. M’ocupo de tots els tràmits funeraris i durant un any acompanyem els pares juntament amb altres pares que ho han viscut.

A la seva primera pel·lícula ja abordava aquest tema.

Li vaig prometre a l’Antonio, un adolescent, que en seria el protagonista. Quan vaig escriure el guió ell m’anava fent peticions: “Vull tenir nòvia, al teu guió”. Es va curar del càncer, però el va acabar matant un virus: el guió es va complir.

Escoltiiii!

Ho sé, és molt dur, però amb els diners que va recaptar la pel·lícula vam crear un centre de trasplantaments i vam poder salvar 2.000 nens. I la pel·lícula és un cant a la vida.

M’està confonent.

He perdut més de 400 nens a peu de llit, però tinc proves inequívoques que hi ha alguna cosa més. S’ha de viure la vida com un regal, ajudant el proïsme; som tots al mateix planeta, tots som del mateix equip, i tothom té problemes.

Agredolç, com les seves pel·lícules...

Vull explicar que hi ha una altra manera de viure, que cal estar obert i atent perquè contínuament la vida et posa davant d’oportunitats de saber, d’ajudar; vull dir que la màgia existeix.

...?

La meva primera pel·lícula es diu Maktub, que significa “el que està escrit”, a Mèxic en diuen diosidencias. La causalitat és constant i aclaparadora en la meva vida. Hem de deixar la porta oberta a la possibilitat que hi ha una vida millor de la que ens permetem viure, una vida basada en l’amor.

100% positiva

El 17 de febrer s’estrenarà Lo que de verdad importa, una pel·lícula cent per cent benèfica i “cent per cent positiva”, afegeixel seu autor i director. La seva fun­dació, Aladina ( www. aladina.org), compleix deu anys i ja ha ajudat uns 12.000 nens, amb nom i cognom, malalts de càncer, ha realitzat grans millores hospitalàries, una UCI infantil en un hospital públic... Amb la recaptació de Maktub la fundació va fer un centre de trasplantaments de medul·la òssia per a nens. Amb aquesta segona pel·lícula internacional, Lo que de verdad importa, aplaudida pel públic en la preestrena, donaran el 100% dels beneficis als cam­paments internacionals per a nens greument ­malalts que va fundar Paul Newman.

Ima Sanchís

08/02/2017

La Vanguardia

Rituals interreligiosos: habituals i necessaris?

Participar en els rituals d’una religió que no és la pròpia és una temàtica complexa, polèmica i poc estudiada

El festival hindú d’Annakut, a Calcuta, en què les autoritats dels temples ofereixen arròs als assistents. / RUPAK DE CHOWDHURIF / REUTERS

S'imposa la necessitat de diàleg i entesa entre creences. L’anomenat diàleg interreligiós, conegut també com a diàleg interconfessional per la seva voluntat d’establir vincles amb aquelles confessions que no es defineixen com a religioses, és constant i va en augment a tot el món, malgrat la contrapart excloent i refractària a qualsevol tipus de convivència. Una contrapart, cal recordar-ho, sovint empesa per motius ideològics amagats sota un discurs religiós, buscant una legitimitat en la paraula que perd automàticament en la pràctica. La tasca de qualsevol iniciativa que fomenti el diàleg interreligiós i interconfessional és essencial per mantenir el fràgil llaç que ens continua fent humans, malgrat tot. Un diàleg que en la seva primera etapa, com qualsevol diàleg veritable, es nodreix de paraules, però que necessita anar més enllà del formalisme perquè veritablement fecundi. A tot el món coneixem cada vegada més casos d’aquestes trobades entre comunitats religioses que emfatitzen els punts en comú al voltant del respecte i la convivència, tant des del nivell institucional, com de base i que volen respondre a una necessitat de la gent. Necessitat de conèixer, de parlar, de respectar.

Límits i oportunitats

En un entorn religiós, els rituals són font d’identitat que, simbòlicament, nodreixen la vivència d’aquella comunitat. Són pràctiques que, en si mateixes, donen significat a l’experiència del creient. Un creient que, en tot ritual, és centre i alhora perifèria: peça clau perquè el ritual es pugui desenvolupar i alhora prescindible en tant que individu, ja que tot ritual transcendeix la noció d’autoria: el ritual necessita persones, no personalismes. És el creient qui s’endinsa plenament en el ritual i alhora és el ritual el que penetra marcadament en el creient. Per aquestes característiques tan especials, la varietat de rituals associats a una religió en particular són tan protegits pels seus fidels.

Però aquesta protecció sovint esdevé excloent quan, precisament per por que el ritual en si es desvirtuï, la mateixa comunitat no deixa que ningú de fora hi participi. Alguns hi veuen una porta oberta a la transgressió que no cal promoure. No obstant això, en un món que està més abocat a la pluralitat que mai i on és imperiosa la necessitat de construir ponts de convivència, alguns sectors en l’àmbit del diàleg interreligiós comencen a promoure cada vegada més aquesta pràctica de participar en els rituals de l’altre. És una qüestió complexa i polèmica, incipient i, com a tal, amb poca reflexió teòrica al darrere.

Des dels estudis religiosos no és habitual trobar gaires reflexions sobre aquesta temàtica, per això és molt benvinguda la tasca que han fet els professors Marianne Moyaert i Joris Geldhof recopilant perspectives teòriques i estudis de casos de diversos àmbits al llibre Ritual participation and interreligious dialogue. Boundaries, transgressions and innovations (Bloomsbury), on diversos experts analitzen les complexitats i matisos que desperta la qüestió.

En primer lloc cal diferenciar entre una pregària multireligiosa i una d’interreligiosa. La primera és més habitual i succeeix quan membres de diverses tradicions religioses es troben sota un objectiu comú, ja sigui una catàstrofe natural (terratrèmols, tsunamis...), humana (un atemptat terrorista, una guerra...) o per reivindicar la pau i la convivència. En aquests casos, la pregària multireligiosa ofereix un espai en què els representants de cada religió resen segons la seva fe i la resta els acompanya amb respecte i silenci. És una manera no participativa i molt més freqüent que la pregària interreligiosa, en què els membres que no formen part d’aquella religió són convidats a participar activament en el ritual com si fossin uns fidels més d’aquella tradició.

Polèmica i necessitat

Tenint en compte que venim d’un passat no gaire llunyà on les grans religions del món estaven enfrontades i solien mostrar discursos excloents, és fàcil entendre que aquest tipus de pregària interreligiosa encara desperti molta polèmica. ¿És possible participar sincerament en el ritual d’una altra creença? Quins són els seus aspectes positius i quins els negatius? La complexitat és gran i afecta tant a qui entra en aquest espai que no és el propi com a qui l’acull: hoste i amfitrió tenen, en aquest cas, dubtes i pors, on la intenció és clau.

Les persones que expliquen per què volen participar en el ritual d’una altra religió ho fan normalment empeses per la necessitat de solidaritzar-se amb aquella comunitat, però sovint això també desperta recel perquè es pot interpretar com una mena de superioritat espiritual en l’actitud d’aquestes persones. En altres contextos, en canvi, la participació en rituals interreligiosos és molt habitual i tradicional: diversos exemples asiàtics ens mostren com la població musulmana, budista, hindú o cristiana es troba en espais compartits, per exemple santuaris o pelegrinatges. Aquest fet porta a concloure que les societats on la convivència entre religions és centenària és més fàcil que es doni aquest vincle sense per això caure en el sincretisme.

La clau d’aquesta participació, com recorda Joris Geldhof, professor a la Facultat de Teologia de Leuven (Bèlgica), és participar-hi amb prudència, respecte i, en especial, sensibilitat. Geldhof assenyala també la dificultat a l’hora de pensar, des de la teoria, aquesta temàtica: “Estem tractant una qüestió que té una particularitat concreta davant la qual els nostres marcs de referència generals i les teologies tradicionals no estan adaptats, ja que no podem reduir-ho a un fet individual, acció, problema, experiència o símbol, sinó a una combinació de tot això. Per tant, necessitem més reflexió sobre aquestes trobades per generar un llenguatge que pugui descriure la idiosincràsia dels rituals interreligiosos i que també respecti la seva naturalesa misteriosa. Aquesta perplexitat, per sobre de tot, està relacionada amb l’especificitat irreductible dels rituals, que mai poden ser un mer objecte de recerca”, conclou.

Dídac P. Lagarriga

08/02/2017

Ara.cat

L'Hospital Trueta implanta per primer cop un desfibril.lador automàtic cardíac per revertir una mort sobtada

Calculen que aquest any instal·laran una vintena d'aparells mentre que la resta, entre 50 i 60, es continuaran col·locant al Clínic de Barcelona 

L'hospital Josep Trueta de Girona ha implantat el primer desfibril·lador automàtic implantable (DAI). Són aparells que es col·loquen sota el pit i un petit cable o elèctrode es connecta al ventricle dret del cor a través de la vena subclàvia. Aquest elèctrode monitora el sistema elèctric del cor i, quan interpreta que es produeix una arítmia maligna, hi aplica una descàrrega que fa que el cor recuperi el ritme normal i evita així que es produeixi una mort sobtada.

El procediment va tenir lloc divendres passat, a càrrec d'un equip de professionals encapçalats per Rafael Agües. La pacient, de 74 anys, ja està d'alta al seu domicili. Els DAI estan indicats per a determinats pacients que presenten arítmies que poden ser mortals. Normalment, són pacients amb una insuficiència cardíaca molt avançada, amb cardiopatia isquèmica o amb malalties cardíaques genètiques.

El Trueta calcula que aquest any implantarà una vintena de desfibril·ladors automàtics, mentre que la resta de casos (entre 50 i 60) es continuaran derivant a l'hospital Clínic de Barcelona, tal com es feia fins ara en tots els casos de la regió sanitària de Girona. Els implants que es comencen a realitzar al Trueta són justament els dels pacients que requereixen estar hospitalitzats i monitorats fins a la implantació del dispositiu.

El fet de poder-los fer el procediment al Trueta permetrà que aquesta espera es redueixi a pocs dies. A aquests pacients, els hi fan la implantació del dispositiu a Girona i, també, el seguiment posterior. En els propers mesos preveuen que el seguiment de tots els desfibril·ladors de la regió sanitària es pugui fer a Girona mateix, evitant el desplaçament a Barcelona dels pacients.

La implantació dels desfibril·ladors automàtics i el seguiment posterior és el primer embrió del que serà la nova Unitat d'Arrítmies del Servei de Cardiologia del Trueta, un espai en el qual caldrà fer una inversió, tant per a obres com per a equipaments, i que se situarà també a la sisena planta.

ACN

09/02/2017

Diari de Girona

‘Botó vermell’ per silenciar l’odi

El Parlament Europeu interromprà l’emissió per TV i internet dels discursos insultants dels seus membres

Les multes i càstigs imposats pel Parlament Europeu als seus diputats per utilitzar un llenguatge racista, xenòfob o insultant en les intervencions no han tingut l’efecte dissuasiu buscat. “2.980 euros. La llibertat d’expressió surt cara a Brussel·les”, es va burlar del britànic Nigel Farage (UKIP) quan se li va imposar la sanció més gran possible per faltar al respecte a Herman Van Rompuy, llavors president del Consell Europeu. Els incidents per l’ús propagandístic que després fan a internet dels seus minuts de fama han anat a més en aquesta legislatura. També la frustració de molts eurodiputats, que han decidit prendre mesures dràstiques per impedir aquest tipus d’actuacions a la Cambra.

“El president pot decidir interrompre la retransmissió en directe de la sessió en cas que es doni un llenguatge o conducta difamatòria, racista o insultant”, afirma un nou passatge de l’article 165 de les normes de procediment de la casa aprovat al desembre per l’Eurocambra. La institució ha iniciat els preparatius per crear el dispositiu tècnic necessari per executar la mesura. L’activació del botó vermell –com se'l coneix informalment– tindrà com a efecte la interrupció de l’emissió per televisió, internet i el circuit intern de la institució. La decisió sobre el seu ús quedarà en mans de la persona que presideixi en aquell moment la reunió, i és aplicable a plens i comissions parlamentàries.

“Interrupció de l’emissió en directe. Decisió del president. Article 165.5 de les normes de procediment”, resa el missatge que el servei audiovisual de la institució emetrà quan es dugui a la pràctica la decisió. L’ Eurocambra no ha fet cap comunicació pública fins a la data sobre la mesura. La intervenció de l’eurodiputat continuarà sent gravada encara que no es difongui en directe però el president “podrà decidir esborrar” després dels arxius de la institució “les parts del discurs que continguin llenguatge difamatori, racista o xenòfob”, afirma el reglament.

La norma vigeix des del passat 16 de gener, però encara no s’ha aplicat. Fonts de la institució admeten que implica endinsar-se per un camí molt delicat i dubten que s’arribi a dur a la pràctica. “Crea més problemes dels que resoldrà”, reconeixen. Un dels riscos més citats, a més del de censura, és que acabi sent un regal per a polítics com Farage o Marine Le Pen que, segons com s’ utilitzés, no dubta­rien a denunciar la censura europea i presentar-se com màrtirs de la llibertat d’expressió. Sembla difícil, a més, impedir la seva difusió per altres vies, per exemple a través dels telèfons mòbils o tauletes dels mateixos eurodiputats. 

La decisió forma part de la reforma de les regles internes de la Cambra proposada per Richard Corbett, eurodiputat laborista ­britànic, que preveu a més un enduriment dels càstigs als parlamentaris que violin les normes de la institució. “Hi ha hagut incidents horribles de discurs racista per part d’eurodiputats. Ho fan en part perquè el Parlament Europeu els dona la plataforma per fer-ho, per difondre’l en directe i reutilitzar el vídeo com a propaganda,” argumenta Corbett a preguntes d’aquest diari. Actualment, “si un parlamentari comencés a dir que s’ha de gasar tots els jueus o alguna cosa en aquesta línia no tenim mitjans per frenar-lo i evitar que sigui emès en directe a tot el continent”. La mesura, assegura Richard Corbett, està reservada per a “situa­cions extremes”.

La iniciativa va ser consultada i debatuda amb organitzacions que treballen en la lluita contra el racisme, la xenofòbia, la defensa dels drets dels homosexuals o els refugiats. La Xarxa Europea Contra el Racisme ( ENAR) aplaudeix la decisió i lamenta que pugui faltar voluntat política per dur-la a la pràctica. “ Pensem que és una cosa positiva per frenar la difusió dels discursos d’incitació a l’odi i el racisme. El Parlament Europeu no pot ser utilitzat com un vehicle per a la seva transmissió”, afirma Sarah Chander, representant ­­de l’organització ENAR. “Alguns eurodiputats i organitzacions han criticat la mesura per les implicacions que pot tenir per a la llibertat d’expressió, però continua semblant-nos una cosa positiva”, reconeix Chander, que proposa aplicar mecanismes d’a­valuació i control per evitar possibles abusos.

El reglament preveu, per exemple, que sigui la conferència de presidents de l’ Eurocambra qui decideixi a posteriori els fragments que s’han d’esborrar de l’ arxiu audiovisual de la institució, que exerceix la funció d’acta oficial. Aquesta possibilitat ja existia abans de l’última reforma i s’ha utilitzat esporàdicament per evitar que constessin passatges que es consideren insultants per a la institució. La perspectiva d’un ús molt més ampli d’aquesta potestat ha sembrat la preocupació entre alguns funcionaris comunitaris, que temen una purga de les fonts originals de la història de la Unió Europea.

Internet i les xarxes socials han multiplicat fins a extrems fa uns anys impensables la difusió del que s’esdevé a la c ambra parlamentària europea. Els partits d’extrema dreta han demostrat ser especialment hàbils per explotar les seves compareixences a Estrasburg o Brussel·les amb finalitats propagandístiques. Vuit dels deu vídeos que apareixen en primer lloc a YouTube al buscar, en anglès, Parlament Europeu tenen com a protagonista Farage, veterà eurodiputat britànic. Entre els que han tingut més èxit figuren el seu discurs triomfal després del Brexit o els seus insults a Van Rompuy. També han tingut àmplia difusió els vídeos d’un eurodiputat neonazi grec insultant els turcs o un de polonès que va titllar d’escombraries als refugiats.

“Molts eurodiputats estan farts que alguns utilitzin tècniques subversives per captar l’atenció i això acabi tapant la feina seriosa de la majoria”, afirmen fonts parlamentàries. Es va veure aquesta setmana en el ple celebrat a Brussel·les, quan Seb Dance, un laborista britànic, va ensenyar un cartell amb la frase: “Està mentint-vos”, apuntant Farage durant la seva intervenció a favor de Donald Trump. “Ho vaig fer per frustració. Estava fart que difonguin missatges na­cionalistes i populistes com si fossin la solució als problemes de la gent”, va explicar Dance. No es pot intervenir perquè, com a cap de grup, “té assignats tres minuts de temps de paraula”.

El Parlament Europeu ha iniciat els procediments interns per donar compliment a la nova normativa. Mentre es treballa en la creació d’“un o diversos dispositius tècnics, actualment inexistents, per intervenir de forma manual o automàtica en la difusió i l’enregistrament”, explica una nota interna, els tècnics de la institució han posat en marxa un procediment manual per poder activar-lo si algun president de sessió decideix prémer el botó.

Beatriz Navarro

07/02/2017

La Vanguardia

Els perills de compartir a les xarxes

Els Mossos fan un taller perquè els adolescents s'adonin de les conseqüències que pot tenir penjar determinats continguts a Internet · Subratllen la importància de la reputació digital i alerten que una mala gestió pot tenir resultats negatius

Facebook, Instagram, Snapchat, Twitter o WhatsApp. Són uns noms que segurament fa uns anys per a molta gent podien sonar molt llunyans, però que actualment han entrat a moltes llars. Els utilitzen tant adults com menors d'edat i, si no se'n fa un bon ús, poden derivar en problemes. 

Els Mossos de Girona treballen des de fa temps el tema d'Internet i aquest any han començat a impartir un taller anomenat Share, que en anglès significa compartir, sobre les xarxes socials. Fa un parell de setmanes, van fer una de les primeres sessions a l'escola Vedruna de Girona.

El públic escollit van ser els alumnes de batxillerat, ja que, com explica l'agent Jordi Bartomeu de l'Oficina de Relacions amb la Comunitat, és un col·lectiu amb el qual ja es pot parlar «de relacions sentimentals i les conseqüències de compartir certes imatges de la intimitat quan tens relació de parella».

El taller té com a objectiu conscienciar els joves i d'entrada s'inicia amb un vídeo on apareixen un grup de personatges. A partir d'aquí, els alumnes han d'identificar una sèrie de conductes i les conseqüències que poden tenir. Per exemple, el fet de penjar alguna cosa a una xarxa social i no haver pensat que podria afectar l'altra persona. El vídeo, com recorda l'agent, acaba subratllant que hi ha «penes de presó» per faltar al dret a la imatge i la intimitat. A partir d'aquí, es fan grups i es reparteixen fitxes de cinc personatges. S'analitzen un per un i es parla de temes que van des de la pressió del grup fins a l'activitat individual de cadascun dels personatges.

Reputació digital

Bartomeu considera que en aquest taller hi ha un punt molt important per als més joves i en el qual no solen pensar, i és el fet que «qualsevol cosa que aboquin a la xarxa, per exemple un tuit, tindrà unes conseqüències en un futur perquè qualsevol pot recuperar aquest tuit». I, segons remarca, això pot «tenir unes conseqüències tant personals com també laborals». Un cas clar i que segurament encara molta gent pot tenir present és el d'un futbolista, Sergi Guardiola, que va fitxar el Barça per al seu filial el 2015 però a qui van rescindir el contracte per uns tuits ofensius contra Catalunya. Uns tuits que algú va recuperar i eren antics.

Això pot passar si no es pensa en quin ús es fa de les xarxes, diu Bartomeu. I afegeix que tenir «Instagram o Facebook no vol dir que es puguin penjar totes les fotografies, perquè «cal pensar que la xarxa social és la carta de presentació i serà la reputació que donin cara a l'exterior».

D'altra banda, en moltes ocasions els més joves utilitzen perfils públics i hi pengen les seves coses sense pensar que «qualsevol persona pot agafar la fotografia o tuit i els poden fer servir fins i tot amb greus conseqüències sense que s'ho esperin». «Les coses es poden treure de context i a vegades hi pot haver una mala intenció», subratlla Bartomeu. 

Sumar «m'agrada»

Alguns usuaris de les xarxes socials volen obtenir popularitat. L'agent dels Mossos destaca que hi ha moltes maneres de fer-ho, i algunes poden ser perilloses. Posa d'exemple «alguna noia que per ser-ho el que fa és divulgar la seva intimitat; des de fotografies o vídeos a la seva habitació o en festes privades fins a coses més perilloses com treure's la part superior de la roba o quedar-se amb roba interior» . «Saben que si ensenyen una miqueta pugen els likes i no s'adonen que no tot s'hi val a canvi de ser popular», conclou.

En aquest taller dels Mossos s'introdueixen també conceptes com el sexting, que consisteix en compartir continguts de caràcter sexual a través del mòbil, com per exemple amb el WhatsApp. Bartomeu adverteix que els joves «no s'adonen que, de la imatge que envien, la persona que la rep en pot fer el que vulgui». En els casos més extrems, la fotografia que en teoria era només per a la parella «es pot arribar a compartir entre amics o en un web sense el seu consentiment». Per això, recomana que les «relacions íntimes no es comparteixin per missatgeria».

Res s'esborra per sempre

Un dels altres perills de les xarxes i en el qual insisteix la policia és que els joves, quan parlen d'aquest tema, no s'adonen que allò publicat i que en teoria creuen esborrat pot tornar a sorgir en algun moment. L'agent ressalta que malgrat que algunes aplicacions diuen que esborren els continguts immediatament, com Snapchat, «això no significa pas que no quedi en servidors i la informació es pugui trobar o un altre usuari l'hagi gravada i es pugui recuperar». Per tot això, insisteix que cal tenir molt control.

De fet, actualment la feina dels Mossos també és a Internet. En relació a les xarxes socials, el que més tracta la policia són temes d'amenaces i insults a través de xarxes socials o casos en què es difon una fotografia que algú no vol que es comparteixi a la xarxa. En aquests casos, diu Bartomeu, es denuncia «a través de la xarxa social o es demana a la persona que la tregui». Si no, es fa una denúncia.

Després hi ha el tema del sexting. En aquests casos ja es parlaria «d'un delicte de tipus penal de conseqüències que van des d'una multa fins a treballs comunitaris o penes de presó». Si és un menor, podrien ser penes a un centre de reforma o protecció, tot i que això ja serien casos molt extrems. També hi ha altres fets que comporten que la policia estigui alerta, com per exemple el grooming, que consisteix bàsicament en el fet que una persona –que sol ser un adult– intenta aconseguir la confiança d'un menor i a canvi en vol obtenir algun favor sexual. Són gent que es fa passar per altres persones i demanen al jove que enviï fotos i vídeos.

Davant de casos així, els joves es poden dirigir als Mossos a través del seu web, però subratlla que també ho han de comunicar als seus pares. El mosso recorda que també hi ha pares que ho detecten i que fins i tot s'ha detingut una persona «que es feia passar per una altra i que volia aconseguir una relació de tipus sexual». En aquell cas, quan van registrar casa seva, hi van trobar contingut pornogràfic.

Eva Batlle

06/02/2017

Diari de Girona

“La sinagoga de Magdala va ser el bressol del cristianisme”

Jesús García, investigador del projecte Magdala

 

Tinc 39 anys. Soc de Madrid. Soc periodista i escriptor. Estic casat amb la María i tenim dos fills, en Santi (2) i la Lucía (1). Política? Desencisat! Creences? Soc catòlic practicant. Excavo com a voluntari a la sinagoga del jaciment de Magdala, el poble de Maria Magdalena, el mar de Galilea.

L’atreu Maria Magdalena...

És la dona més citada als Evangelis, després de la Mare de Déu. Tenia un lloc principal al costat de Jesús.

A catequesi em van explicar que era una bagassa redimida...

Doncs no. Era una dona adinerada de l’alta ­societat jueva, i ajudava Jesús.

Com ho sap?

Diu Lluc 8,13 que Magdalena anava amb altres dones riques com “Joana, muller de l’administrador del rei Herodes”.

Què hi veien, en Jesús?

El primer home que tractava la dona amb respecte. Van estar al peu de la creu... I “dona” és el primer que dirà en ressuscitar.

A Maria Magdalena, l’hi diu?

Sí! “Dona, per què plores?”, li diu davant del sepulcre buit. I li encarrega que expliqui la seva resurrecció: ella obre l’evangelització!

Van ser parella?

Només sabem que Jesús la va guarir (de set dimonis) i ella el va seguir. Eren molt amics, s’estimaven moltíssim.

Com era ella?

Una dona vistosa, amb iniciativa, lideratge i carisma... que va compartir amb Jesús els seus ensenyaments revolucionaris: ningú no havia afirmat abans que hi ha un estadi superior al de la justícia, a l’“ull per ull” jueu.

Quin estadi?

El perdó! Només el perdó, més que la justícia, salvarà la humanitat de la seva violència destructiva. I Jesús gosa predicar-ho, com gosa dialogar amb dones... adúlteres!

Què n’opinaven els seus coetanis?

El van matar! La humanitat ha estat sempre masclista i violenta. Però ell va sembrar la llavor dels drets humans. I ho va fer en un lloc que he excavat amb les meves mans...

On?

Magdala! El poble de Maria Magdalena! A la vora del llac Tiberíades, també conegut com a mar de Galilea.

Jesús va caminar sobre aquelles aigües?

Sí, i hi va navegar, va pescar, va multiplicar pans i peixos, va exorcitzar, va predicar... Instal·lat a casa de Pere, a la veïna Cafarnaüm, va dir: “Anem a predicar a aquelles viles a prop de la riba”. Magdala, a sis quilòmetres!

I allà hi ha excavat, em diu?

Van aflorar les ruïnes de Magdala en un terreny de la riba on el pare Juan Solana, un sacerdot mexicà, construïa una església per a pelegrins, l’any 2004. I hi va aparèixer la sinagoga, del segle I, preservada sota la sorra durant dos mil anys.

I Jesús va predicar en aquella sinagoga?

M’he assegut a les grades de pedra on ell va seure! I he desenterrat una moneda d’ Herodes, dels dies de Jesús: amb aquella moneda Maria Magdalena potser va comprar un pa.

Com era aquella Magdala?

Una vila rica gràcies a la salaó, conservació i exportació del peix del llac, situada en una cruïlla de la Via Maris.

Què és la Via Maris?

La ruta comercial que connectava Egipte amb Damasc, el delta del Nil amb la ruta de la seda. Les prèdiques de Jesús viatjaven!

El cristianisme neix en aquesta sinagoga?

Sí! Jesús els ensenya que perquè Déu sigui present no necessiten anar-se’n al lucratiu temple de Jerusalem: “On n’hi hagi dos o tres de vosaltres, hi seré jo”, els va ensenyar.

Però encara era una sinagoga jueva...

Els que s’hi reunien ( assemblea, en grec ésecclesia) eren alhora, sense saber-ho, els últims jueus i els primers cristians. I allà fan una cosa molt blasfema per al judaisme!

Què hi fan, en aquella sinagoga?

Al centre de la sala hi col·loquen una pedra cúbica... amb certes imatges esculpides, com la menorà, canelobre de set braços que il·luminava el sancta santòrum, una estança hermètica del temple de Jerusalem on hi havia Jahvè...

I això era blasfem?

Prohibidíssim representar-lo! Però a Magdala ja creuen que Jahvè és entre ells, que ells reunits són el Temple... I aquella pedra transgressora així ho representa!

Aquella pedra és el primer pedestal del cristianisme!

La custodien les autoritats d’Israel, però és propietat de la congregació del pare Juan, que va excavar en aquell lloc a la riba del llac per un miracle de la providència!

Quin miracle?

Va arribar per atzar a aquell terreny costaner, va veure que es venia, li va agradar per a la seva congregació i va buscar diners... una fortuna!I l’hi va donar un empresari mexicà: Antonio Fernández, el de les cerveses Modelo i Co­ronita.

M’agraden aquestes cerveses!

Nascut a Espanya, amb 20 anys el van enviar al front de Terol. De 900 soldats, en van sobreviure ell i vuit més. Després de la Guerra Civil va emigrar a Mèxic, sense res . I li va anar bé.

I per què va decidir donar aquella fortuna a un sacerdot com el pare Juan?

L’hi vaig preguntar al pare Juan, que només ho va saber quan Magdala va emergir...

Com va anar?

Antonio Fernández va volar a Magdala i li va dir: “Quan el vaig veure entrar al meu despatx, vaig sentir una veu: ‘Ajuda aquest home’. I la vaig obeir. I ara entenc el perquè!” I llavors Antonio li va explicar al pare Juan la seva història...

La providència

Antonio Fernández ­acaba de morir a Mèxic, nonagenari. Tenia 20 anys quan el seu supe­rior li va ordenar una missió al front de Terol: passar una noia a l’altre costat. Va marxar a cavall amb ella. Els van matar el cavall i es van amagar sota el cadàver, on van resistir un dia de trets. Es va fer fosc i van reptar. Sans i estalvis, el jove es va veure a la capa 32 forats de bala! Tota la seva llarga vida va intuir que havia sobreviscut per a alguna cosa més que per fer-se ric. Octogenari, va sentir que potser aquell sacerdot que li demanava diners... I ho va saber el dia que els seus diners... desenterraven el bressol del cristianisme! Jesús García ho relata a El proyecto (gospaarts.com).

Víctor-M. Amela

01/02/2017

La Vanguardia

Plantar cara al càncer resistent

Tot i l'augment de la supervivència, al voltant d'un 30% dels pacients no responen als tractaments 

La resistència a la quimioteràpia és el principal escull en la llarga batalla contra el càncer. “És el problema fonamental que hi ha avui en dia en la cura definitiva del càncer”. Així ho assegura Miquel Àngel Pujana, investigador i director del Programa ProCure de l’Institut Català d’Oncologia (ICO), un programa de recerca multidisciplinari constituït fa un any i mig per donar resposta a aquesta problemàtica.

Es calcula que al voltant d’un 30% dels pacients de càncer presenten resistència als tractaments, una xifra que pot variar entre el 10% i el 70% depenent d’alguns subtipus tumorals. “També dependrà d’altres factors com el moment del diagnòstic i si hi ha hagut cirurgia o no”, explica Pujana. El càncer de mama, per exemple, és un dels que generen menys resistències, mentre que el d’ovari té característiques més agressives que fan que no respongui tan bé a les teràpies.

El fenomen de la resistència de les cèl·lules tumorals als tractaments és similar al de la resistència dels bacteris als antibiòtics. I és, de fet, “intrínsec” a la definició de càncer. “La cèl·lula cancerosa és una cèl·lula que ha perdut el control de la seva biologia i això li permet adaptar-se a diferents fàrmacs. Com que les cèl·lules tumorals són modelables, poden trobar vies per escapar-se dels diferents tractaments”, afegeix Pujana. I, en adaptar-se a les teràpies, el tumor es torna més agressiu i provoca metàstasi. Pujana també alerta del cost econòmic i social d’aquest fenomen, “ja que són pacients que van passant per diferents tractaments”. I “els podem estabilitzar, però no curar”, afegeix.

La combinació de diferents teràpies o fàrmacs és l’estratègia més efectiva per vèncer les resistències. Els tractaments personalitzats mitjançant cèl·lules immunes per atacar marcadors biològics en els tumors és ja el present de la teràpia contra el càncer. La immunoteràpia -utilitzar el sistema immunitari de cada persona per atacar i anul·lar les cèl·lules cancerígenes- obre un ventall de possibilitats per a la curació. “Has d’analitzar cada pacient de manera detallada per saber quina és la millor estratègia terapèutica i intentar avançar-te al que el tumor pugui fer”, diu Pujana.

Un de cada dos homes i una de cada tres dones desenvoluparà un càncer a la seva vida. La millora dels tractaments juntament amb el diagnòstic precoç i la prevenció n’han fet augmentar la supervivència. “Entre un 30% i un 40% dels càncers es podrien prevenir amb hàbits de vida saludable”, insisteix Josep Maria Borràs, director del Pla Director d’Oncologia. Uns hàbits que inclouen una alimentació rica en fruita i verdura, fer activitat física regular i evitar el consum de tabac o alcohol. “És increïble la quantitat de càncers que ens estalviaríem si deixéssim de fumar”, recorda Ramon Salazar, cap d’oncologia mèdica de l’ICO.

“Mala sort biològica”

A aquestes rutines s’hi han d’afegir altres mesures com ara els programes de cribatge de càncer de còlon, mama i pulmó. “Ara s’està estudiant a Europa si també s’ha de fer detecció sistemàtica de càncer de pròstata i pulmó”, afegeix Borràs.

El càncer és una malaltia lligada a l’envelliment i, per tant, com més augmenti l’esperança de vida, més casos es diagnosticaran. Més d’un terç dels casos de càncer “es poden prevenir amb hàbits saludables però la resta no, són conseqüència de la vida mateixa; hi ha un component de mala sort biològica”, apunta Salazar. Es calcula que més d’un 40% dels pacients diagnosticats durant el 2025 superaran els 75 anys. “I això també complica l’estratègia terapèutica perquè serà gent amb altres patologies”, diu Borràs. Ara l’edat mitjana de diagnòstic són els 64 anys.

Avenços en recerca i novetats en l’atenció sanitària

Càncer d’endometri

Investigadors de l’IRB Lleida i de la Universitat de Lleida (UdL) han descobert el mecanisme que crea resistència al tractament del càncer d’endometri. Això suposa un pas endavant per reduir la resistència als fàrmacs d’aquest tipus de càncer, que és un dels més comuns en ginecologia, amb més de 280.000 nous casos a l’any al món occidental. El següent pas són assajos clínics en persones.

Atenció multidisciplinària

L’extensió de les unitats funcionals d’atenció oncològica -una vintena a tot l’Estat-, en les quals participen especialistes mèdics, radioterapeutes i infermeres, reduiria les esperes i ajudaria els malalts a implicar-se en la presa de decisions. Els especialistes que formen part d’aquestes unitats d’atenció oncològica de l’ICO visiten els pacients en un mateix dia, per separat i també conjuntament.

Lara Bonilla

04/02/2017

Ara.cat

Alerta: racisme sense complexos

Els experts avisen de la “normalització” d’actituds racistes, que atribueixen als discursos polítics que vinculen crisi amb immigració i atien la por a l’altre

Dos homes immigrants conversant ahir al Raval, un dels barris de Barcelona amb més presència de població estrangera. / XAVIER BERTRAL

“De racisme i xenofòbia ja n’hi havia abans, el que passa és que eren més invisibles. Ara es fan visibles i hi ha un efecte expansiu”, assegura Sergi Fàbregues, sociòleg i professor dels estudis de psicologia i ciències de l’educació de la UOC. Què ha passat perquè el racisme ocult hagi sortit de l’armari? Els motius cal buscar-los en la crisi econòmica i en els moviments socials i polítics -com el Brexit, Donald Trump o Marine Le Pen- que s’alimenten d’aquesta situació social.

Els experts alerten de la “normalització” de les actituds xenòfobes. En només dos dies, s’han denunciat públicament dues agressions de caràcter racista. Una noia d’origen indi va explicar en una carta a El Periódico que el 18 de gener un grup d’estudiants de 12 anys la van insultar quan viatjava en un vagó dels Ferrocarrils de la Generalitat, referint-s’hi com a “fastigosa” i ampliant tot seguit el menyspreu a diverses altres races, “de classe molt inferior a la nostra”. Els estudiants van poder dir tot això sense que ningú del vagó els recriminés la seva actitud.

I amb el hashtag #TotessomFatima, la xarxa va plena aquests dies de missatges de suport a la regidora de Participació i Convivència de Badalona, Fàtima Taleb, que ha denunciat que des de fa un any i mig és víctima de diverses situacions de xenofòbia pel seu origen marroquí i la seva fe musulmana. Les últimes, la setmana passada, quan un home li va escopir al mig del carrer i tres dies després una noia va començar a insultar-la pel carrer. “S’hi van sumar familiars seus i altres persones que passaven pel carrer, pensant que tenien el dret” de fer-ho, ha explicat en una carta publicada a la web del seu partit, Guanyem Badalona en Comú. Taleb atribueix aquestes actituds islamòfobes i xenòfobes al discurs “d’odi” de l’exalcalde de Badalona, Xavier García Albiol, del PP.

La portaveu de SOS Racisme, Jose Peñín, alerta que les actituds racistes s’han “legitimat” per influència dels discursos de polítics i personatges públics, “des de Trump fins al discurs antiimmigració de la majoria de països europeus”. “Si ho diuen ells, per què no ho he de dir jo?”, pensa segons ella la gent.

La por al diferent

“La gent perd la feina, té menys recursos i hi ha més precarietat, i hi ha discursos polítics que s’alimenten d’aquestes situacions límit”, alerta Fàbregues. És llavors quan actituds racistes que semblaven ocultes i invisibles surten a la llum i tenen un efecte expansiu. “El discurs identitari té a veure amb la xenofòbia, s’accentua la por a l’altre, al diferent, i això é s el que ha passat amb el Brexit o amb l’ascens de Donald Trump”, indica aquest sociòleg.

Jordi Pàmies, professor de ciències de l’educació de la UAB i membre de CERMigracions, un grup expert en migració, constata “un repunt” de les actituds racistes, però considera que no és una situació “sobrevinguda” sinó que s’ha anat “cuinant a poc a poc” des dels discursos polítics però també des de la “quotidianitat”. La crisi i els conflictes bèl·lics modifiquen l’ordre sociodemogràfic mundial i s’accentuen els fluxos migratoris. Això és aprofitat per alguns líders polítics per vincular l’atur, la pobresa o la inseguretat a l’arribada de refugiats i estrangers. “Amb la crisi hi ha hagut un desplaçament d’autòctons cap a feines menys qualificades i és llavors quan es veu els immigrants com una amenaça” i aflora el sentiment xenòfob “més ocult”, explica Fàbregues.

No es denuncia

Les agressions racistes que surten a la llum són només una petita part del que es denuncia i per això SOS Racisme considera que se li ha de reconèixer a Fàtima Taleb el valor de posar el debat sobre la taula. “Moltes persones no denuncien per por, perquè pensen que no servirà de res, per desconfiança en el sistema jurídic o perquè han normalitzat aquestes situacions”, explica Pàmies, que també posa l’accent sobre un racisme menys explícit, que es tradueix en dificultats per accedir “a l’habitatge, a una feina o a tenir els mateixos drets”.

Només el 10% dels casos d’islamofòbia es denuncien, segons l’informe Islamofòbia a Espanya, que també destaca que Catalunya és la comunitat on es produeix un nombre més gran de casos d’islamofòbia.

Els dos casos que han transcendit als mitjans són exemples dels molts altres que es produeixen cada dia. L’escriptora Marta Rojals explicava ahir al seu compte de Twitter que havia sigut testimoni de com uns joves de 17 o 18 anys humiliaven un home pakistanès en un autobús nocturn davant l’actitud impassible del conductor -els agressors eren als seients del davant del vehicle- i de la resta de viatgers, majoritàriament joves. Rojals relatava ahir a l’ARA que els joves es reien de com anava vestit i l’assimilaven a un terrorista preguntant-li on duia amagada la bomba davant del silenci de tothom. Fins i tot van arribar a donar-li copets a la cara.

Ella va intentar aturar-los, demanar respecte per aquell home, però no li van fer cas. En un principi, va dir, els va descol·locar que algú els cridés l’atenció, i asseguraven que coneixien l’home i era “amic” seu perquè treballava en un comerç del seu barri. L’home callava però semblava agrair el suport d’un dels viatgers davant l’actitud dels joves. Ahir Rojals es dolia d’haver acabat callant per por de ser també humiliada o alguna cosa pitjor, ja que viatjava sola i eren les tres de la matinada, va puntualitzar ahir.

També internet ha sigut un mitjà on aquest racisme ocult ha guanyat visibilitat i s’ha normalitzat últimament. I d’aquesta “legitimació d’actituds racistes tampoc se n’escapen els nens, com demostren els insults de caràcter xenòfob que va rebre la noia d’origen indi als Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya per part d’un grup d’estudiants de primer d’ESO. “La gent jove són part de la societat i cal una feina important de sensibilització i prevenció perquè tan important és el que es diu com el que no es diu”, conclou la portaveu de SOS Racisme.

Lara Bonilla/Elena Freixa

01/02/2017

Ara.cat