Quants sou a casa? Les llars d’una sola persona es dupliquen en 25 anys

200.000 persones viuen soles a Barcelona 

El descens de la natalitat redueix el nombre de persones per habitatge

Els nuclis familiars es fan més petits. Els pisos on hi viu una sola persona ja són els més nombrosos de la ciutat de Barcelona. N’hi ha 201.345, 3 de cada 10. Un 12,5% dels barcelonins viuen sols. La xifra s'ha duplicat des dels anys 90. Els segueixen els ocupats per 2 persones (192.448), segons les dades del padró d'habitants de l’Ajuntament de Barcelona.

L'augment de llars d'1 i 2 persones s’alimenta del lent però continuat descens, any rere any, de les llars amb 3, 4 o 5 persones. També van a la baixa a Barcelona els habitatges amb set persones o més, que en alguns casos poden reflectir situacions d’amuntegament.

Al conjunt de Catalunya hi viu una sola persona a 2 de cada 10 llars. Les dades, en aquest cas, corresponents als censos de població de l'Idescat, són del 2011 . Als anys 80, n’eren la meitat.

La majoria de persones que viuen soles tenen més de 65 anys. A Barcelona representen el 44% del total, 88.000 persones. 58.000 tenen més de 75 anys.

L'altre extrem: la vida en comunitat

A l'altre extrem de viure sol hi ha la vida en comunitat. "Si pogués formar part d'un grup que decideix tenir fills en comú i en col·lectiu, em satisfaria la idea", va afirmar fa uns mesos la diputada de la CUP Anna Gabriel. El model de família àmplia, d'educar "en la tribu", que fa uns mesos va obrir un encès debat a Catalunya i al conjunt de l’Estat arran de l'entrevista a la diputada cupaire, és més aviat simbòlic. A Catalunya només hi ha 62.700 llars on hi viuen més de dues famílies, un 2% del total. La xifra és força similar a la dels anys 80.

Tradicionalment, a Occident, el concepte de família equival a família nuclear. És a dir: mare, pare i fills biològics sota un mateix sostre. Tot i que continua sent la forma més estesa de família, des dels anys 80 cap aquí el model s’ha diversificat: mares solteres, fills de diferents matrimonis, fills vivint amb els avis…

I qui hi viu?

Però quantes persones viuen a casa? 2,6 persones de mitjana al conjunt de Catalunya, segons les últimes dades del 2011. Una xifra que encaixa amb el model de família occidental, creat amb la industrialització i l’arribada massiva de la població a la ciutat. A l’ Àfrica i al Carib la mitjana es dispara fins a les 6 o fins i tot 8 persones per llar.

Catalunya i Espanya se situen a la franja baixa d’Europa en nombre de persones per llar, conseqüència, sens dubte, de la caiguda de la natalitat. La taxa de fertilitat a Catalunya és d' 1,39 fills per mare. Les dones tenen menys fills i els tenen més tard. Aquesta és la premissa que des de fa uns anys els demògrafs repeteixen una vegada i una altra, fins al punt que avisen que finalment el 2016 es podria convertir en el primer any que hi haurà més morts que no pas naixements. L’any passat van néixer a Catalunya un 2% de nadons menys que el 2014.

Isaac Salvatierra

13/11/2016

Ara.cat

"Posem persones sense sostre a construir la seva pròpia llar"

Steve Hoey éss director de l'entitat social britànica Canopy, que es dedica a rehabilitar habitatges buits per convertir-los en pisos de lloguer social. Aquest any ha rebut el premi World Habitat Award, que concedeix cada any la Building Social Housing Foundation

Steve Hoey explica amb orgull la tasca que fa Canopy, l’entitat social que dirigeix a la ciutat britànica de Leeds i que es dedica des de fa 20 anys a rehabilitar habitatges buits per convertir-los en cases i pisos de lloguer social per a persones sense sostre. El tret diferencial del projecte és que són aquestes mateixes persones les que construeixen la seva pròpia llar i Canopy destaca que la fórmula ha reeixit. Hoey ha sigut a Barcelona aquesta setmana per participar a la jornada que ha organitzat Hàbitat3 per parlar, precisament, de la rehabilitació d'habitatges buits. L'expert veu exportable el projecte de Canopy a qualsevol país o ciutat que cregui en la col·laboració "publicosocial" per solucionar problemes com el de les persones sense sostre. 

 

Canopy neix el 1996 i avui té 15 treballadors, 64 cases i 70 voluntaris. Com van ser els orígens del projecte?

Fa 20 anys dues persones que vivien a Leeds van detectar dues problemàtiques: habitatges buits i persones sense sostre que dormien al carrer. Així van decidir-se a ajuntar les dues situacions per poder ajudar les persones que no tenien sostre a construir les seves pròpies cases utilitzant els habitatges buits que havien trobat. El resultat és que ara encara tenim persones que no tenen casa que treballen per crear la seva pròpia llar i el model funciona. Tot i que hi ha més entitats i organitzacions que fan una funció similar a la nostra, Canopy és l’única entitat en la qual els inquilins treballen per rehabilitar les seves pròpies cases.

La fórmula que proposeu de 'Fes-t'ho tu mateix' ha sigut ben rebuda i explica l'èxit per captar col·laboradors?

A Anglaterra hi ha moltes entitats i organitzacions que voldrien més voluntaris, però no els poden aconseguir. Al llarg dels 20 anys d'història de Canopy més de 1.000 voluntaris han col·laborat amb el nostre projecte. La raó per la qual trobem molta gent que hi vol col·laborar és perquè fem una tasca amable, divertida i a través de la qual la gent aprèn a fer per si mateixa tasques que li poden servir per a la seva vida quotidiana, com pintar o fer el manteniment de casa seva. I encara tenim una cua molt llarga de persones que volen participar en el projecte.

La majoria d’habitatges buits que rehabilita Canopy són de l’Ajuntament de Leeds. Quin suport ha tingut la seva entitat per part del govern municipal?

L’Ajuntament de Leeds ha sigut el col·laborador més important per a Canopy durant aquests 20 anys de trajectòria; sense la seva ajuda la nostra entitat no hauria pogut començar a funcionar. Ells estan molt contents amb la nostra feina, perquè els habitatges buits ja no són un problema per a la ciutat, i ens donen suport a través de diferents vies, per exemple, oferint-nos lloguers barats, ja que ens han donat cases per només una lliura a l’any. El govern central també dóna incentius als ajuntaments per crear més habitatge social. Actualment, a més, gràcies als diners que rebem dels llogaters, el projecte comença a ser sostenible, perquè cobrim bona part del funcionament amb aquests diners.

El problema de les persones sense sostre s’ha cronificat i la prova és que Canopy treballa per combatre aquestes situacions des de fa dues dècades. Per on creu que passa la solució?

És una pena que encara sigui un problema. Les causes són estructurals, i a Anglaterra, concretament, es plasmen en el mercat de l’habitatge i també en els problemes socials que aboquen moltes persones a viure sense sostre. Són problemes molt difícils de solucionar, tot i que potser és més fàcil canviar el mercat de l’habitatge que canviar la societat. El que sí que crec és que si hi hagués més gent fent la feina que fem a Canopy hi hauria menys persones sense sostre. Per això és bo que cada vegada hi hagi més entitats que treballin per solucionar aquests problemes en diferents ciutats i que es treballi en xarxa amb diferents entitats.

Quin ha de ser el rol de les administracions públiques per abordar el problema?

Les entitats o la societat civil haurien de solucionar aquests problemes o haurien de ser només els governs? Les entitats socials poden entrar més fàcilment en contacte amb les persones, comunitats i veïns que no pas les oficines dels governs. Aquestes organitzacions i les seves accions són més efectives i eficients perquè amb un projecte com aquest no només es tracta de construir un edifici, sinó que també comporta donar feina a aquestes persones, generar activitat econòmica i fer sentir la gent millor amb ells mateixos. Per això només pot fer-se amb un suport per part de l’administració.

Mireia Esteve

09/11/2016

Ara.cat

L'Oficina d'Habitatge de Girona gestiona entre 10 i 12 desnonaments cada mes

La gran majoria es poden aturar, i la prioritat és que els usuaris es puguin quedar a l'habitatge pagant un lloguer social

La directora de l´Oficina: Judit Espuche, i l´advocat Ferran Ribas. MARC MARTÍ

El Servei de Mediació en Habitatge de Girona gestiona entre 10 i 12 desnonaments cada mes a la ciutat. La gran majoria, però, aconsegueixen evitar-se, o bé es busquen solucions alternatives. De fet, en els quatre anys que fa que el servei està en funcionament, els seus responsables asseguren que cap dels usuaris s'ha quedat al carrer.

Aquest servei, que depèn de l'Oficina Municipal d'Habitatge, fa de mediador entre propietaris (ja siguin bancs o particulars) i els llogaters, per tal de buscar solucions en cas de conflicte, especialment quan hi ha risc de desnonament. I és que, quan algú es troba en aquesta situació, sovint té dificultats per enfrontar-s'hi. "Un banc és com un tauró que es vol menjar una sardina, que seria l'usuari", assenyala l'advocat Ferran Ribas, responsable del Servei de Mediació. "Parteixen d'una situació desigual, perquè l'usuari no coneix la llei, ni com funciona el sistema bancari... la llei no està feta pensant en les famílies", indica Ribas.

Aquest servei va començar a funcionar el març de 2012, a petició de la Taula de Coordinació Local pel Dret a l'Habitatge. Des de llavors, la demanda ha anat creixent any rere any i de moment han aconseguit resoldre uns 200 casos, mentre que 150 més continuen en negociació. Inicialment tractaven sobretot execucions hipotecàries, però en aquests moments hi ha cada cop més gent que està en risc de perdre el pis perquè no pot pagar el lloguer. En aquest sentit, des de l'Oficina d'Habitatge admeten que hi ha moltes persones que acaben ocupant habitatges de forma il·legal, i una de les seves tasques consisteix en saber, amb l'ajut dels serveis socials, en quins casos hi ha una necessitat real.

El seu objectiu és que cap família es quedi al carrer, i la solució prioritària és negociar perquè puguin quedar-se vivint al mateix habitatge amb un lloguer social. Hi pot haver, però, altres sortides: aconseguir una dació en pagament, utilitzar la xarxa de l'entorn per buscar un nou allotjament o aturar el desnonament per guanyar temps fins que es trobi una solució definitiva. L'últim recurs és fer servir els habitatges que l'administració té per a emergències, ja que si no es col·lapsaria el sistema. "Tenim una mancança de pisos per a lloguer social, perquè hi ha molta més gent que en demana que no pas habitatges disponibles", explica Ribas.

Avisar-ho amb temps

Una de les claus per poder aturar un desnonament és conèixer-lo amb temps. "Gairebé qualsevol problema té una solució, però com més aviat vinguin i puguem posar-nos a treballar, millor", indica Ribas. I és que, segons alerta, molta gent, davant del perill de desnonament, s'enfonsa i li costa assumir el problema. Alguns desconeixen què diu la resolució judicial, altres pensen que si no la llegeixen no se'ls podrà fer fora, altres senten vergonya i intenten amagar-ho... i, en alguns casos, no acudeixen al Servei de Mediació fins a l'últim moment, a vegades pocs dies abans de la data fixada per al desnonament. Per això, des de l'Oficina d'Habitatge han repartit fulletons per tota la ciutat per informar del servei i intentar que la gent prengui consciència del problema al més aviat possible.

Fins ara, des d'aquest servei municipal han aconseguit que cap família es quedi al carrer, tot i que la decisió final de quina solució s'accepta recau sempre en l'usuari. En aquests moments, indica Ribas, amb els bancs la situació està molt regularitzada, ja que fa anys que estan negociant amb ells i ja hi ha uns protocols establerts, de manera que és relativament factible aconseguir preus socials. El problema ara ve amb els propietaris particulars, ja que molts d'ells necessiten realment els diners del lloguer i per això es fa més difícil negociar preus socials.

D'altra banda, des de fa uns mesos l'Oficina d'Habitatge també està en contacte amb la justícia per tal de col·laborar plegats en l'aplicació del protocol de diligències de llançaments. D'aquesta manera, l'Oficina sap (tot i que a vegades amb molt poca antelació) quan es produirà un desnonament i pot actuar per mirar d'evitar-lo.

Laura Fanals

07/11/2016

Diari de Girona

Adopcions truncades

Les famílies que es veuen incapaces de fer-se càrrec dels fills adoptats ho viuen en silenci amb sentiments de culpa i fracàs

No la suporto, no l’estimo”. Quan Mercedes Mas Soler verbalitza amb aquesta cruesa els seus sentiments cap a R., la filla adoptiva que havia desitjat amb totes les seves forces i amb qui durant vuit anys va intentar superar dificultats serioses d’adaptació, admet que se sent “una merda”. Però si ha accedit a explicar la seva història a La Vanguardia és perquè creu que la seva experiència pot ajudar a aixecar el tabú que envolta una situació tan extremadament dolorosa com una adopció truncada. Una realitat silenciada que, oficialment, a Catalunya afecta un 1,5% de les famílies adoptives, percentatge que s’eleva al 6% quan els nens aterren a la nova llar a partir dels sis anys.

Segons les expertes consultades per aquest diari, l’estimació podria ser la punta de l’iceberg, ja que entre el 30% i el 40% dels ingressats en centres terapèutics i d’acollida de menors són adoptats. Què és una adopció truncada? “Es tracta de nens les famílies dels quals no es troben en disposició de continuar fent-se’n càrrec i que passen a la tutela de les administracions públiques, i poden ser objecte d’una nova adopció.

És una situació similar a la de les famílies biològiques amb fills conflictius que, quan es veuen superades per la situació, acudeixen als serveis de protecció de menors, encara que en aquests casos no es presentin com un abandonament”, aclareix Marga Muñiz, terapeuta familiar experta en adopció internacional i autora del llibre Els nens no vénen de París. En els dos casos la situació és molt traumàtica, però per als nens adoptats suposa un doble abandonament.

“Normalment el nen no té una segona oportunitat, quan el porten a una institució està molt ferit i ja no té l’edat ni les ganes de tornar a començar”, constata Ana Berastegui, investigadora i directora de la càtedra Família i Discapacitat, que precisa que l’adopció a Espanya és “irrevocable”, per la qual cosa no es poden tornar els nens als països d’origen.

“El sistema és idèntic al d’un fill biològic, no hi ha un mecanisme pel qual puguis deixar de ser pare encara que el teu fill estigui en una institució”, explicita Be­rastegui.

Tot i això, en no existir llaços de sang, la ruptura té un sentit més radical. Per als pares, que han passat per un procés llarg –amb moltes expectatives– abans d’a­collir la criatura, la sensació de fracàs és immensa.

“Hi ha molta culpa i molta vergonya, que es porta en secret, perquè és molt difícil d’assumir, per a un mateix i de cara a la societat”, sosté Berastegui, que considera “terapèutic” que es pugui abordar un assumpte sobre el qual altres països europeus estan trencant el silenci.

A França, per primera vegada el Ministeri d’Exteriors ha facilitat xifres: en els últims dos anys uns 40 nens adoptats a l’estranger han estat tornats als serveis socials, la qual cosa equival a un 2% de les adopcions. El tema s’aborda al llibre titulat Mala mare, en què una dona explica la dolorosa experiència que va viure, i s’ha començat a qüestionar el sistema. “Alguns nens presenten múltiples problemes de comportament. Situem els futurs pares en la posició de terapeutes. Això és posar el llistó molt alt”, reconeix Nahalie Parent, presidenta de l’associació francesa Infantesa i Família d’ Adopció.

“En general, es tracta de nens que tenen uns problemes tan fortament arrelats, com a resultat del seu passat, que són incapaços de vincular-se i arribar a sentir-se part de la família per molts esforços que aquesta família faci”, explica Muñiz. Quan s’afegeixen discapacitats derivades de patologies com la síndrome alcohòlica fetal, que fins fa poc no eren diagnosticades, la situació resulta de vegades insuperable.

A Espanya, on les adopcions internacionals són un fenomen més recent, no hi ha xifres oficials. Muñiz parla d’un 1,5% de ruptures –la qual cosa significaria que en un període de 10 anys uns 500 nens passen a dependre del sistema de protecció de menors– i assenyala que, en països amb més tradició en aquest terreny com Holanda (5%), Suècia (6%) i la Gran Bretanya (11%), els percentatges són més elevats.

Berastegui assenyala dues etapes especialment delicades en una adopció: el primer any, en el qual s’ha de crear el vincle entre la criatura i els pares, i l’adolescència, quan els problemes més o menys latents es manifesten. “Els joves es pregunten pels seus orígens i es posa a prova el vincle”.

L’augment d’adopcions truncades que estan detectant els especialistes en els últims anys es relaciona amb el fet que molts dels nens adoptats a començaments de la dècada passada estan arribant a aquesta etapa.

“Fa uns quinze anys l’adopció estava molt idealitzada i hi va haver un boom d’adopcions internacionals, era com una moda”, argumenta Agnès Russiñol, directora de l’ Institut Català de l’Acolliment i de l’Adopció (ICAA). Reconeix que aleshores es va tendir a subestimar “la motxilla emocional” d’aquests nens, especialment els que han passat els primers anys en un orfenat. “Són criatures que han patit molt, de vegades han estat objecte de maltractament, per la qual cosa requereixen famílies molt preparades per fer una feina de reparació”, afegeix Russiñol.

“La gent adopta pensant que l’amor ho cura tot. És una condició sine qua non, però no n’hi ha prou, no hem de ser naïfs”, adverteix Eva Gispert, presidenta de l’associació Família i Adopció. Segons la seva experiència, la idea que com més petit sigui el nen menys problemes psicològics arrossega és errònia. “Les seqüeles també poden venir d’un embaràs sota un gran estrès”, assenyala Gispert. A la seva associació cada dia arriben més pares amb “situacions desesperades, un enorme sentiment de culpa i una gran sensació de desemparament”.

Per a les expertes, la tasca de prevenció i d’informació abans d’adoptar és fonamental. “Durant molt de temps, hem tingut els processos més laxos de tot Europa. A Bèlgica, el 30% dels aspirants no reben la idoneïtat, mentre a Espanya el percentatge és del 3%”, subratlla Berastegui.

“Les adopcions internacionals són un contracte privat entre l’agència d’adopció i la família”, precisa Russiñol, que demana de “no banalitzar” unes ruptures en les quals “tothom pateix molt” i que el seu departament té “la responsabilitat” d’atendre. Per això, considera que cal “reforçar la preparació de les famílies perquè la gent sàpiga on es fica” encara que admet les dificultats de finançament. El departament ha creat un grup de treball per determinar els recursos que es necessiten per afrontar aquestes situacions.

Per evitar arribar a l’extrem de la separació, tant Russiñol com altres especialistes animen els pares adoptius a buscar ajuda quan sorgeixen problemes d’adaptació o de comportament. “No s’ha d’esperar que la situació es degradi i sigui massa tard”, opina Gispert, que adverteix sobre la falta de terapeutes amb la preparació adequada per atendre aquesta demanda.

Elianne Ros

06/11/2016

La Vanguardia

Vilaplana reitera que el nou Trueta s'ha de fer a Salt

El president del Col·legi de Metges de Girona sempre ha defensat que els dos hospitals del Gironès estiguin junts

El doctor Vilaplana treballa com a anestesiòleg al Trueta. Foto: EDUARDO ZAZO.

El president del Col·legi Oficial de Metges de Girona (COMG), Josep Vilaplana, ha reiterat, en declaracions a l'ACN, la seva posició que el nou hospital Josep Trueta es construeixi al costat de l'hospital Santa Caterina de Salt. “Si ja tenim un hospital nou allà, el més lògic és que el futur hospital de referència estigui al costat i que tingui suficient espai per poder-hi fer un campus universitari amb les facultats de Medicina i Infermeria”, defensa Vilaplana, que insta a superar les pugnes entre municipis per triar la ubicació “més encertada” i que millor s'ajusti a la necessitat de metres quadrats.

A més, en les mateixes declaracions, el president dels metges gironins ha recordat que el Trueta i el Santa Caterina ja comparteixen alguns serveis i creu que la proximitat entre els dos centres hospitalaris seria beneficiosa.

No és el primer cop que el president del COMG es manifesta en aquest sentit. Fa un any, en una entrevista a aquest diari, Vilaplana ja va apostar perquè els dos hospitals del Gironès estiguessin junts i va donar la raó als 28 caps de servei del Trueta que es van manifestar públicament perquè el nou hospital de referència es construís a Salt. En tot cas, el conseller de Salut, Antoni Comín, té previst de reunir-se aquesta setmana amb l'alcaldessa de Girona, Marta Madrenas, per avaluar quines disponibilitats d'espai hi ha a la ciutat. El Departament de Salut calcula que el nou edifici necessita uns 100.000 metres quadrats.

Pel que fa a la darrera visita del conseller Comín a Girona, Vilaplana valora positivament les declaracions que va fer en el sentit que el projecte de nou Trueta serà la inversió “més important” en equipaments hospitalaris que el govern català preveu fer a mitjà termini.

ACN/N.A.

07/11/2016

El Punt Avui

La tristesa també mata

El metge forense Narcís Bardalet exposa que la tristesa, associada a la solitud, la pandèmia del segle XXI, és la causa de mort d'una cinquena part de la persones que acaben a la taula d'autòpsies a les comarques gironines

Bardalet fent la visita nocturna guiada. Foto: TURA SOLER

La tristesa mata i la solitud és la pandèmia del segle XXI. Ho va afirmar amb rotunditat el llorejat forense Narcís Bardalet en unes jornades celebrades a Figueres en què també es va analitzar el tractament de la mort en l'obra de Cervantes, que va fer morir el Quixot de tristesa. Bardalet va aportar dades que avalen l'extensió de la mort per tristesa recopilades al llarg dels 35 anys, 10 mesos i 4 dies que va exercir la medecina legal. “Si cada any es fan pels volts d'unes cinc-centes autòpsies a les comarques gironines, cent són de persones que han mort soles a casa i de què s'ha trobat el cadàver quan els veïns han sentit pudor”, va explicar. Gent, tal com va remarcar el forense, que, en moltes ocasions, són ancians que han perdut la seva parella de tota la vida i a qui, tristos i sols, només els queda “arribar a port”. Bardalet va retratar la solitud, sobretot en la gent gran, que cada vegada afecta més la nostra societat, com una avantsala de la mort. “Per exemple, no fan res més que esperar la mort amb solitud els ancians a qui, després de viure tota la vida en un poble, la família fica en una habitació d'alguna planta d'un gran geriàtric”, va exposar Bardalet, que va acompanyar la seva exposició amb la fotografia d'un ancià que van descobrir quan ja feia dies que era mort, assegut a la taula, tal com passava les hores en vida. Un dels molts casos reals que es troben els forenses gironins.

No fa gaires setmanes, es va donar un cas a Banyoles. Un home de 61 anys, d'una família de renom del País Basc, que vivia sol en un pis de la seva propietat, va ser trobat mort quan feia ja setmanes de la defunció dins de l'habitatge. Estava sol, ningú no el va trobar a faltar i fins que els veïns no van notar pudor ningú no es va preocupar per ell. La seva solitud era tal que l'home, que, per l'escenari que va deixar, tot apunta que es va llevar la vida, havia arribat a oferir el seu pis de regal a un veí que havia conegut feia poc.

Les persones que moren en solitud majoritàriament són gent gran, però Bardalet no es treu del cap el cas que trenca l'estadística per la joventut de la víctima, una noia jove que ni tan sols té nom i mai ningú no ha reclamat. Es tracta de la noia, que semblava una núvia, que va ser trobada penjada d'un pi el 4 de setembre del 1990, ja fa 26 anys, a Portbou. La tomba d'aquesta No Name , va ser precisament la primera parada que el forense va fer en la visita guiada nocturna al cementiri de Figueres, que va aplegar centenars d'assistents el dia de Tots Sants. El nínxol número 134, al cinquè pis, era l'únic il·luminat amb espelmes del departament primer del cementiri perquè tothom pogués veure on hi ha, embalsamada per Bardalet, la noia que el forense encara no ha perdut les esperances d'identificar. Bardalet va explicar al seu públic entregat que treballa, amb la Guàrdia Civil, perquè el jutjat autoritzi l'exhumació per poder extreure'n ADN i incloure'l als bancs de dades sobre persones desaparegudes internacionals. “Confio que, a través de ls bancs d'ADN, podrem saber qui és. I en el cas que no aparegui cap familiar, ens haurem de començar a plantejar que la gent del seu entorn no vol que se sàpiga qui és i vol amagar què va passar”, diu l'investigador que troba el cas molt misteriós. “Quan va passar el camió de les escombraries, la noia no hi era i un quart més tard, una veïna se la va trobar penjada.” No duia res que servís per identificar-la. Ara, l'ADN, tècnica que no existia fa 26 anys, pot ser la clau per posar-li nom.

El cementiri

de Figueres va ser l'escenari d'una visita nocturna guiada, el dia de Tots Sants, amb el forense Narcís Bardalet i el biòleg Josep Maria Dacosta. Abans, al tanatori Vicens, es va fer una conferència sobre Cervantes i la mort amb el catedràtic de llengua i literatura espanyoles Joan M. Soldevilla.

Tura Solé
06/11/2016
El Punt Avui

Mor Jano Galán, la cara de la lluita contra l'ELA

Des del moment del diagnòstic va convertir la seva batalla contra la malaltia en un exemple de superació

Prop de 4.000 persones pateixen aquesta patologia a Espanya sense que hi hagi encara cap tractament 

El guió de la malaltia ha pogut amb l'esperança que des del primer dia va posar en la investigació, amb la seva força de voluntat, amb el coratge que li donaven la seva dona, Natalia, i els seus tres fills. Alejandro Galán, Jano per als amics, ha sigut els últims anys una de les cares de la lluita contra l'esclerosi lateral amiotròfica (ELA), una patologia degenerativa per a la qual no hi ha cura. I cruel com poques, ja que va apagant tot el cos però manté el cervell intacte; conscient. Ha mort a Barcelona, poques setmanes després de complir 40 anys.

Tot va acabar i tot va començar el febrer del 2012. Jano era un consumat jugador de pàdel i unes molèsties al braç el van portar a la consulta del metge. Podia ser un tema muscular, res seriós. Perquè era un home sa, fort, que es cuidava; un xaval esportista, que sempre va preferir córrer rere una pilota que estudiar. Tres mesos i moltes proves després, la notícia va sacsejar la seva existència: el diagnòstic només donava marge a l'estadística, ja que en l'ELA -4.000 persones en pateixen a Espanya- hi ha poca cosa més. Li donaven entre dos i cinc anys de vida. “Vaig plorar fins a buidar-me. I quan ja no em quedaven llàgrimes, vaig començar a adonar-me que havia sigut sempre un privilegiat. Mai m'ha havia parat a pensar en la sort que he tingut”. Quan va assumir la malaltia, o això volia fer creure per evitar el dolor aliè, es va convertir en un far de superació, en un mirall en què relativitzar qualsevol problema. "Jo no vull que la gent senti llàstima per mi, jo vull ser útil", solia dir. I ho va ser.

Projecte DGENERACIÓN

Va crear el projecte DGeneración, una finestra des d'on va anar explicant l'evolució de la seva malaltia des de la ironia i el bon humor que no va perdre en cap moment. L'etapa del “borratxo”, la de l'“avi”, el “cangur marejat a la ciutat”. “Cada matí em llevo conscient que és el dia en què em trobaré millor de la resta de la meva vida”. I així era, perquè primer va ser un bastó, després la cadira que no va voler mai. I més tard, el llit. L'ELA li va afectar aviat la parla, però va saber adaptar-s'hi. S'empassava la saliva, es prenia el seu temps, i amb calma, es feia entendre. I si no, ho tornava a repetir, perquè encara que el rellotge corria en contra seu, mai va demostrar tenir pressa.

El 23 d'octubre estava previst que se celebrés el quart trofeu de futbol DGeneración. En les tres edicions anteriors, a la seva escola de sempre, els jesuïtes de Sarrià, s'hi van reunir centenars d'amics i familiars. Ja era un clàssic, un esdeveniment en què, a més de demostrar a Jano i a la seva família que no estaven sols, diferents generacions, inclosos els fills, compartien una jornada festiva i solidària. I Jano no hi faltava mai. Aquest any es va cancel·lar a última hora perquè no es veia amb forces de desplaçar-se fins al col·legi. La decisió la va prendre ell i la va compartir amb els seus a través de Facebook: “El meu cos no té forces per aguantar tot un dia amb tantes emocions, i el meu cap no em deixaria quedar-me a casa fent veure que sóc capaç de disfrutar-ho igual”. L'últim 'post' a la xarxa social, del 2 de novembre, un missatge en un marc de fotos: “Deixa que l'amor t'elevi fins als núvols”. Demà diumenge, després d'un funeral a la Bonanova que serà multitudinari, iniciarà aquest viatge.

A principis del 2014 va penjar un vídeo a Youtube que ja acumula 660.000 visites. Ja sumava un any i mig de convivència amb la ELA, i als seus 37 anys, era totalment conscient del destí que l'esperava. Amb una fortalesa impressionant, es confessava un ingenu a l'haver pensat que la seva vida era seva. “Sóc un home normal i moriré, això passa diàriament, i no hi ha res que pugui fer per evitar-ho, però no em conformaré. Jo vull ser extraordinari, i seré extraordinari. Però no per com mori, sinó per com visqui. La meva vida ja no és meva, però ara començo a viure”.

La setmana passada, el seu cercle més pròxim d'amistats li va ensenyar un vídeo en què tots els seus amics i familiars el felicitaven pel seu 40 aniversari. Molt agraït, es va emocionar. L'última mostra d'admiració a una de les cares de l'ELA que, al marge de l'exemple que deixa en la lluita contra una malaltia despietada, ha donat tota una lliçó de vida.

Carlos Márquez Daniel

05/11/2016

El Periódico

"Algun nen volia saber si es pot practicar el sexe per les orelles"

La pedagoga sexual Katharina von der Gathen va deixar que nens de vuit i nou anys preguntessin el que volien sobre el sexe, el cos i l'amor, i ho va recollir a «Explica-m'ho», que ara publica en català l'editorial Takatuka, que dirigeix Patric de San Pedro

Què vol saber la mainada sobre sexe?

Ho volen saber tot, però aquest «tot» no sempre coincideix amb el «tot» dels adults. Es pregunten pels sentiments, pel que passa quan estàs enamorat... I veuen que el cos els canvia per moments

Hi ha diferències entre els nens i les nenes en aquest sentit?

En l'àmbit obert –és a dir quan no es tracta de fer-ho anònimament– els nens s'atreveixen a preguntar més que les nenes. Són més atrevits, a les nenes els costa una mica més.

Nens i nenes són esponges, a més.

Se'ls ha de parlar sense vergonya de les parts del cos. L'autora feia un concurs perquè diguessin sense vergonya tots els sinònims de les seves parts, inclús les grolleres que podien haver sentit. Res d'«allò d'allà a baix», com aprenen alguns a casa.

Quines preguntes l'han divertit?

El coneixement sexual dels petits és una barreja de realitat, de fantasia, del que els han explicat altres nens i del que han vist per televisió o a internet. Pregunten, per exemple, si es pot practicar sexe amb les orelles.

Normal, si hi ha sexe oral, n'hi ha d'haver d´oïda.

O si es pot fer a sota a l'aigua. O si et pots morir mentrestant. La fantasia dels nens no té límits, per això és important parlar-los clarament. Si un nen té una pregunta, té dret a una resposta. I curta, en fan prou amb quatre idees.

Amb això en fan prou?

Si tenen més preguntes, ja les faran. Senten més curiositat que necessitat.

Quan aquests nens siguin adults, els humans encara practicaran sexe?

(Riu) De fet, ja pregunten què és el cibersexe. Vull pensar que sí, que encara hi haurà sexe, no em vull imaginar un futur en què els humans no gaudeixin del cos.

L'amor els interessa com el sexe, o el deixen per als adults?

Sí que els interessa. Els nens també s'enamoren, és un amor diferent del dels adults, però no menys autèntic.

Aquí, els pares que opinen que el sexe s'ha de tractar a casa són els que menys en parlen a casa.

A Alemanya també passa, no cregui. El que passa és que allà l'educació sexual a primària és obligatòria, des de 1992, i recomanada a preescolar. I als països escandinaus, des dels anys 50.

Aquí és cosa dels pares, que com tothom sap, són uns experts.

Quan els nens juguen amb les seves parts, no s'ha de reaccionar amb alarmisme, ni amb un «això no es toca». Que s'explorin el cos és normal. És absurd dir «no vull que el meu fill tingui relació amb el tema sexual», perquè avui el veuen a la TV, i no diguem a l'ordinador.

Albert Soler

31/10/2016

Diari de Girona

El repte de rehabilitar un violador: tenim prou eines i funcionen?

Més formació i recursos, les claus de l’èxit per als experts

Segons fonts penitenciàries, a Catalunya només entre 100 i 120 delinqüents porten un braçalet de localització. Una part són delinqüents sexuals. / LAURENT DOMINIQUE / EFE

El cas del violador reincident Tomás Pardo ha fet revifar el debat sobre l’eficàcia de les condemnes i els programes de rehabilitació. Les preguntes clau són si es fa tot el que es pot fer per evitar la reincidència i si s’usen els recursos adequats. Els psicòlegs Santiago Redondo i Vicente Garrido, experts en tractament de presos, insisteixen que els programes de rehabilitació no són infal·libles al 100%, però afirmen que són necessaris i, en general, funcionen. Tant ells com Ester García López, advocada especialista en agressions sexuals, consideren que cal més formació del personal que tracta aquests presos. García hi afegeix que també és necessària entre jutges i fiscals que tracten aquests casos.

Garrido, professor de la Universitat de València i que va participar en el desenvolupament del programa per tractar delinqüents sexuals que s’aplica a Catalunya, recorda que els millors programes aconsegueixen que només entre un 10% i un 15% dels delinqüents reincideixin. En el cas dels delinqüents sexuals, explica, la dificultat és que els programes de rehabilitació “ofereixen un contingut general per a una majoria que en general dóna resultats positius però que s’hauria d’ajustar més per a tipus específics de delinqüents sexuals”. Redondo, professor de la Universitat de Barcelona i expert en delinqüents sexuals, recorda que, si la mitjana de reincidència en el global dels delictes, al món, és del 50%, en els violadors és més baixa, del 20%. Però entre aquest 20% “hi ha persones d’alt risc molt difícils de canviar”. Això és en bona part per les característiques especials d’aquesta mena de delicte, en què l’agressor enfoca el desig sexual des de la violència i la força. “Això pot tenir un cert caràcter addictiu”, assegura. O sigui, que l’agressor es pot acostumar a unir sexe i violència.

La llibertat vigilada, un tràmit

Precisament per aquestes característiques, l’advocada Ester García López opina que la reinserció total dels delinqüents sexuals més agressius i reincidents “és molt difícil”. Creu que jutges, fiscals i serveis penitenciaris haurien d’estar més formats i actuar amb “més prudència”. També hi veu falta de recursos. Creu que no s’inverteix prou en eines que ja hi ha, com la llibertat vigilada, “que acaba sent un tràmit d’anar a firmar al jutjat” més que no pas un seguiment “efectiu i permanent” del condemnat.

Redondo explica que els programes penitenciaris ensenyen els presos a anticipar-se a situacions de risc. Garrido, a més, diu que si bé la majoria de delinqüents sexuals no reincideixen hi ha una minoria “que presenta psicopatia, una desviació sexual o parafília, abús d’alcohol i drogues, historial ampli de delictes i àmplies necessitats d’integració” que és “molt activa” en el delicte. Tots dos psicòlegs diuen que el sistema penitenciari actual va pel bon camí entenent la rehabilitació del pres com un objectiu més enllà del càstig penal.

Garrido admet que en els últims quinze anys -i fins fa tan sols tres o quatre anys- hi ha hagut “un augment molt notable de presos” que “dificulta el tractament”. A més, diu que s’ha de potenciar aquesta àrea amb protocols actualitzats i personal especialitzat. Redondo admet que, en el cas de Tomás Pardo, “ha fallat alguna cosa” i que és bo fer una revisió del sistema per saber què ha passat. Sigui com sigui, per disminuir casos com aquest -possibles reincidents no detectats- Garrido explica que es caurà més sovint en l’error contrari: predir que algú reincidirà i equivocar-se. “En tot cas -afegeix-, els delinqüents sexuals psicòpates s’han de filtrar en la mesura que sigui possible, però no sempre es detecten: molts compleixen bé a la presó i fingeixen que assimilen els continguts dels programes de tractament”. Per a l’advocada Ester García, caldria “repensar” el sistema vigent per complet, donant més formació al personal, però sobretot invertint més recursos per poder fer un seguiment exhaustiu dels interns amb “programes multidisciplinaris obligatoris” dins i fora de la presó, amb un equip diferent quan sortissin en llibertat i amb “un seguiment permanent” de cada cas.

I els braçalets?

Sobre altres recursos que es podrien utilitzar en casos com aquest, com els fàrmacs d’inhibició de l’impuls sexual -o castració química- i els braçalets localitzadors, Redondo és especialment escèptic. La castració química només s’ha usat en un sol cas a Catalunya, segons fonts penitenciàries. En la majoria de condemnats per violació no tindria sentit, diu Redondo, perquè “el problema no és sexual, és de violència, i aquests fàrmacs inhibeixen l’impuls sexual però no el de la violència”. Si el delinqüent justifica l’ús de la força, “ho continuarà fent”. A Catalunya només hi ha entre 100 i 120 delinqüents, en total, amb braçalets localitzadors. Es fan servir en presos que comencen a sortir i que hi ha risc que recaiguin en l’alcohol o les drogues o que no dormin on ho han de fer. En el cas de Pardo, no hauria servit de gaire perquè tampoc va tenir gaire en compte les conseqüències dels seus actes. Els Mossos el van arrestar l’endemà molt a prop. “La despesa d’aquesta tecnologia seria més útil gastada en serveis públics que acompanyin els presos quan comencen a sortir de la presó”, explica el psicòleg. A Catalunya ja es treballa en aquest sentit, però diu que es podria fer millor.

Per reflexionar, més encara, recuperem un article del 16/07/2016 d'Enric Borràs: 

A Catalunya es denuncia una agressió sexual cada 13 hores

Factors com el sentiment de culpa de les víctimes fa que la major part dels casos no acabin als jutjats

Una noia de 24 anys corre vestida d’esport pel passeig Colom de Barcelona; són les set de la tarda d’un dia d’estiu. Un grup de turistes carregats d’alcohol l’aturen, literalment li tallen el pas, i l’encerclen. Rient i passats de voltes, li acosten un got de combinat i li diuen que no la deixaran marxar fins que no begui. Li salta l’alarma interna i no sap què fer: no pot sortir, l’han tancada. Acorralada, agafa el got, se’l mira, i d’un rampell li llança el líquid a la cara del turista borratxo que li ha donat. Ell s’aparta i ella ho aprofita per arrencar a córrer.

Això és una escena real viscuda fa ben poc i a plena llum del dia. No cal anar als sanfermines per trobar casos d’assetjament com aquest; ni d’agressions i abusos sexuals força més greus. Les festes de Pamplona, amb quatre denúncies d’agressions sexuals -incloent-hi una violació col·lectiva que haurien comès cinc homes, un d’ells guàrdia civil-, han fet més visible una realitat que passa cada dia davant dels nostres ulls.

L’any passat es van denunciar als Mossos d’Esquadra 679 agressions sexuals -de mitjana, una cada tretze hores- i 766 abusos sexuals -un cada onze hores-. La diferència entre les agressions i els abusos és que les primeres inclouen l’ús de la força per sotmetre la víctima, o l’bamenaça de fer-la servir. Però en tots dos casos l’agressor sempre és un home, i la víctima, gairebé sempre, una dona (96%), sobretot jove: la meitat tenen entre 13 i 37 anys.

Les violacions, les grapejades enmig d’una multitud i els assetjaments com el que va patir la noia que corria per Barcelona parteixen del mateix problema, “un sistema masclista que defineix les dones com a objectes sexuals que es poden consumir”. Ho explica Alba Alfageme, psicòloga especialista en violència masclista, que afegeix que, alhora, el sistema defineix els homes “com a subjectes que, enmig de la festa, l’alcohol i la multitud, es descontrolen i són incapaços de contenir els seus instints”. Tot plegat és “una narrativa extremadament perversa -diu- que segresta tant homes com dones”. Alerta que la permissivitat social davant del masclisme forma part d’una “violència estructural” que reforça aquesta espiral i fa que moltes dones renunciïn a algunes activitats i espais públics. L’evolució de les denúncies deixa veure un repunt a partir del 2012-2013. Alfageme descarta que això impliqui un augment de casos; diu que indica que la societat i les víctimes comencen a prendre consciència, però que queda molta feina per fer. Segons l’ Enquesta de Violència Masclista a Catalunya, feta pel Govern el 2010, només denuncien un 17,7% de les víctimes d’agressions masclistes greus. Això vol dir que, si l’any passat es van denunciar 679 agressions sexuals, en realitat n’hi hauria pogut haver més de 3.830: una cada dues hores. L’última enquesta sobre violència de gènere de l’Agència de la Unió Europea de Drets Fonamentals (FRA), que és del 2012, indica que una de cada deu europees (11%) de més de 15 anys ha patit violència sexual.

Les denúncies són la punta d’un iceberg immens. Hi ha moltes raons que fan que continuï amagat, sobretot la culpabilització de la víctima. La gent les jutja per la roba que duien, per quedar amb un home, per deixar-lo pujar a casa, per fer-li un petó i després dir prou, per no resistir-se prou a una violació, per denunciar-la, per no denunciar-la o per no fer-ho prou aviat, explica Alfageme. “La pressió social l’han de sentir els agressors i no les víctimes, s’ha de perseguir i culpar els únics responsables dels fets, els autors”, afirma.

En molts casos s’hi afegeix que l’agressor és un parent, una exparella, un amic o un company de feina. Un 80,7% de les dones violades a Catalunya coneixien l’agressor, segons l’Enquesta de Violència Masclista a Catalunya. De fet, diu Alfageme, la major part de les violacions no s’assemblen gens als atacs brutals amb roba estripada que surten a les pel·lícules, tot i que existeixen.

Les que denuncien tampoc ho tenen fàcil. Ester García López, advocada i membre de Dones Juristes, explica que s’enfronten a processos judicials que solen durar més de dos anys i en què “les qüestionen contínuament”. “Els policies van a l’hospital tres o quatre hores després d’una violació, quan encara estan en xoc”, diu, i després jutges i fiscals no entenen que comencin a recordar més coses. “Els fan preguntes com: «Va tancar les cames o no?»”, critica García. I si l’advocat no busca com evitar-ho, quan van a declarar es poden trobar l’agressor. Quan García els explica com serà el procés judicial, la majoria es fan enrere.

Enric Borràs/Montse Riart

03/11/2016

Ara.cat

Si et controla, no t’estima

Creix un 10% la violència masclista entre menors que no identifiquen el maltractament 

No ens hauríem imaginat mai que això ens pogués passar a nosaltres. Som una família de classe mitjana (tots dos funcionaris), en què tant ell com jo creiem que tenim una relació molt igualitària, i així ho transmetem a la nostra única filla. L’ eduquem en el respecte, en la igualtat d’oportunitats, en la independència... Però sembla que de tot això res no li deixa empremta. Als 16 anys va començar a canviar. Va començar a sortir amb un noi de 21 anys, i aviat va deixar de parlar-nos, va canviar de manera de vestir, de pentinar-se, de maquillar-se. Es va tancar en si mateixa, sense que nosaltres, els pares, poguéssim fer-hi res... Fins que un dia vaig entrar al lavabo i li vaig veure uns blaus. La maltractava!”. La Maria (nom fictici per voluntat explícita) i el seu marit van acompanyar la seva filla a interposar la corresponent denúncia davant la Policia Nacional d’Alcalá de Henares.

Ell ha estat condemnat. La jove, que va deixar els estudis, es recupera psicològicament. Però com va arribar a aquesta situació? La resposta de la seva mare és clara: “No va saber entendre que l’estava controlant fins a anul·lar-la completament”. Segons l’estudi Percepció de la violència de gènere en l’adolescència i la joventut , promogut per la Delegació del Govern per a la Violència de Gènere del Ministeri de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat , un 33% dels menors no identifiquen els comportaments de control com a maltractament. És a dir, una de cada tres menors considera inevitable o acceptable en algunes circumstàncies “controlar els horaris de la parella”, “impedir a la parella que vegi la seva família o amistats, no permetre que la parella treballi o estudiï” o “dir-li les coses que pot o no pot fer”. Una de cada deu pot arribar a admetre la violència verbal, és a dir, que la insulti i la vexi tant en privat com en públic. Aquesta permissivitat, afegida a l’ús de serveis de missatgeria que permeten la comunicació instantània a través dels smartphones, és a l’origen de l’increment dels casos de violència de gènere en els menors, tal com han reiterat moltes vegades tant la delegada del Govern per a la Violència de Gènere, Blanca Hernández, com la presidenta de l’Observatori per a la Violència de Gènere del Consell General del Poder Judicial, Ángeles Carmona. 

Una prova d’això és que en els primers sis mesos d’aquest any els jutges han dictat ordres o mesures de protecció per a 354 menors, mentre que un centenar de nois que no han complert els 18 anys han estat condemnats per maltractament (en la majoria de casos el maltractador és major d’edat), segons les últimes estadístiques del CGPJ. Des del telèfon ANAR, al qual es deriven les trucades rebudes al 016 relatives a violència de gènere dels menors, també alerten d’aquest increment. Des del 2009 s’han multiplicat gairebé per 10 el nombre de trucades denunciant aquest tipus de violència. “Només l’any passat l’increment del nombre de trucades va ser de 34,9%”, assenyalen en l’informe relatiu al 2015. En aquest període van rebre 2684 trucades, que corresponien a 1741 casos. No tots corresponien a menors maltractades per les seves parelles o exparelles, també feien referència a la situació de maltractament que vivien a casa. Gairebé 400 casos es corresponien a cas de violència masclista soferta per menors. 

L’estudi Ciberassetjament com a manera d’exercir la violència de gènere en la joventut , elaborat també pel Ministeri d’Igualtat , alerta de la falta de consciència d’una part dels joves que el control que s’exerceix a través d’internet forma part de les “pràctiques de risc”. “La naturalitat amb què els joves fan anar internet els fa percebre aquest mitjà com un àmbit social més”, adverteixen els autors. L’increment de casos, la constatació que les xarxes socials poden afavorir l’assetjament i la falta de consciència dels menors obliga a adoptar mesures. Algunes se sentiran dijous vinent i divendres, els dies que el CGPJ celebra el IV congrés sobre violència de gènere, en el qual s’abordarà específicament el tema de la violència masclista en menors.

Des de la Fundació ANAR tenen clar que, després d’haver-se analitzat reiterades vegades quins són els problemes, les solucions passen per l’educació. “L’educació és la vacuna contra la violència”, assenyalen des d’aquesta entitat. Així mateix, s’insisteix en la necessitat de continuar treballant en les tasques de sensibilització i informació per part dels governs central i autonòmics, els cossos de seguretat, els centres escolars i les oenagés “perquè aquestes campanyes funcionen i ajuden els ­menors a prendre consciència d’aquesta violència”. Així mateix, exigeixen recursos públics especialitzats en menors víctimes de violència de gènere, ­inexistent en algunes comunitats. “També considerem imprescindible que tot menor agressor rebi el tractament educatiu i terapèutic necessari, perquè no continuï buscant futures víctimes,” expliquen.

Celeste López

01/11/2016

La Vanguardia