dijous, 10 de novembre de 2016

Adopcions truncades

Les famílies que es veuen incapaces de fer-se càrrec dels fills adoptats ho viuen en silenci amb sentiments de culpa i fracàs

No la suporto, no l’estimo”. Quan Mercedes Mas Soler verbalitza amb aquesta cruesa els seus sentiments cap a R., la filla adoptiva que havia desitjat amb totes les seves forces i amb qui durant vuit anys va intentar superar dificultats serioses d’adaptació, admet que se sent “una merda”. Però si ha accedit a explicar la seva història a La Vanguardia és perquè creu que la seva experiència pot ajudar a aixecar el tabú que envolta una situació tan extremadament dolorosa com una adopció truncada. Una realitat silenciada que, oficialment, a Catalunya afecta un 1,5% de les famílies adoptives, percentatge que s’eleva al 6% quan els nens aterren a la nova llar a partir dels sis anys.

Segons les expertes consultades per aquest diari, l’estimació podria ser la punta de l’iceberg, ja que entre el 30% i el 40% dels ingressats en centres terapèutics i d’acollida de menors són adoptats. Què és una adopció truncada? “Es tracta de nens les famílies dels quals no es troben en disposició de continuar fent-se’n càrrec i que passen a la tutela de les administracions públiques, i poden ser objecte d’una nova adopció.

És una situació similar a la de les famílies biològiques amb fills conflictius que, quan es veuen superades per la situació, acudeixen als serveis de protecció de menors, encara que en aquests casos no es presentin com un abandonament”, aclareix Marga Muñiz, terapeuta familiar experta en adopció internacional i autora del llibre Els nens no vénen de París. En els dos casos la situació és molt traumàtica, però per als nens adoptats suposa un doble abandonament.

“Normalment el nen no té una segona oportunitat, quan el porten a una institució està molt ferit i ja no té l’edat ni les ganes de tornar a començar”, constata Ana Berastegui, investigadora i directora de la càtedra Família i Discapacitat, que precisa que l’adopció a Espanya és “irrevocable”, per la qual cosa no es poden tornar els nens als països d’origen.

“El sistema és idèntic al d’un fill biològic, no hi ha un mecanisme pel qual puguis deixar de ser pare encara que el teu fill estigui en una institució”, explicita Be­rastegui.

Tot i això, en no existir llaços de sang, la ruptura té un sentit més radical. Per als pares, que han passat per un procés llarg –amb moltes expectatives– abans d’a­collir la criatura, la sensació de fracàs és immensa.

“Hi ha molta culpa i molta vergonya, que es porta en secret, perquè és molt difícil d’assumir, per a un mateix i de cara a la societat”, sosté Berastegui, que considera “terapèutic” que es pugui abordar un assumpte sobre el qual altres països europeus estan trencant el silenci.

A França, per primera vegada el Ministeri d’Exteriors ha facilitat xifres: en els últims dos anys uns 40 nens adoptats a l’estranger han estat tornats als serveis socials, la qual cosa equival a un 2% de les adopcions. El tema s’aborda al llibre titulat Mala mare, en què una dona explica la dolorosa experiència que va viure, i s’ha començat a qüestionar el sistema. “Alguns nens presenten múltiples problemes de comportament. Situem els futurs pares en la posició de terapeutes. Això és posar el llistó molt alt”, reconeix Nahalie Parent, presidenta de l’associació francesa Infantesa i Família d’ Adopció.

“En general, es tracta de nens que tenen uns problemes tan fortament arrelats, com a resultat del seu passat, que són incapaços de vincular-se i arribar a sentir-se part de la família per molts esforços que aquesta família faci”, explica Muñiz. Quan s’afegeixen discapacitats derivades de patologies com la síndrome alcohòlica fetal, que fins fa poc no eren diagnosticades, la situació resulta de vegades insuperable.

A Espanya, on les adopcions internacionals són un fenomen més recent, no hi ha xifres oficials. Muñiz parla d’un 1,5% de ruptures –la qual cosa significaria que en un període de 10 anys uns 500 nens passen a dependre del sistema de protecció de menors– i assenyala que, en països amb més tradició en aquest terreny com Holanda (5%), Suècia (6%) i la Gran Bretanya (11%), els percentatges són més elevats.

Berastegui assenyala dues etapes especialment delicades en una adopció: el primer any, en el qual s’ha de crear el vincle entre la criatura i els pares, i l’adolescència, quan els problemes més o menys latents es manifesten. “Els joves es pregunten pels seus orígens i es posa a prova el vincle”.

L’augment d’adopcions truncades que estan detectant els especialistes en els últims anys es relaciona amb el fet que molts dels nens adoptats a començaments de la dècada passada estan arribant a aquesta etapa.

“Fa uns quinze anys l’adopció estava molt idealitzada i hi va haver un boom d’adopcions internacionals, era com una moda”, argumenta Agnès Russiñol, directora de l’ Institut Català de l’Acolliment i de l’Adopció (ICAA). Reconeix que aleshores es va tendir a subestimar “la motxilla emocional” d’aquests nens, especialment els que han passat els primers anys en un orfenat. “Són criatures que han patit molt, de vegades han estat objecte de maltractament, per la qual cosa requereixen famílies molt preparades per fer una feina de reparació”, afegeix Russiñol.

“La gent adopta pensant que l’amor ho cura tot. És una condició sine qua non, però no n’hi ha prou, no hem de ser naïfs”, adverteix Eva Gispert, presidenta de l’associació Família i Adopció. Segons la seva experiència, la idea que com més petit sigui el nen menys problemes psicològics arrossega és errònia. “Les seqüeles també poden venir d’un embaràs sota un gran estrès”, assenyala Gispert. A la seva associació cada dia arriben més pares amb “situacions desesperades, un enorme sentiment de culpa i una gran sensació de desemparament”.

Per a les expertes, la tasca de prevenció i d’informació abans d’adoptar és fonamental. “Durant molt de temps, hem tingut els processos més laxos de tot Europa. A Bèlgica, el 30% dels aspirants no reben la idoneïtat, mentre a Espanya el percentatge és del 3%”, subratlla Berastegui.

“Les adopcions internacionals són un contracte privat entre l’agència d’adopció i la família”, precisa Russiñol, que demana de “no banalitzar” unes ruptures en les quals “tothom pateix molt” i que el seu departament té “la responsabilitat” d’atendre. Per això, considera que cal “reforçar la preparació de les famílies perquè la gent sàpiga on es fica” encara que admet les dificultats de finançament. El departament ha creat un grup de treball per determinar els recursos que es necessiten per afrontar aquestes situacions.

Per evitar arribar a l’extrem de la separació, tant Russiñol com altres especialistes animen els pares adoptius a buscar ajuda quan sorgeixen problemes d’adaptació o de comportament. “No s’ha d’esperar que la situació es degradi i sigui massa tard”, opina Gispert, que adverteix sobre la falta de terapeutes amb la preparació adequada per atendre aquesta demanda.

Elianne Ros
06/11/2016

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Tan sols acceptarem comentaris que siguin signats amb els vostres veritables noms, la resta seran eliminats.
Gràcies