divendres, 14 de gener del 2011

“El copagament només era oportú amb l'abundància”

Entrevista a Boi Ruiz, Conseller de Salut
Per: Marta Ciércoles
  
El conseller ha passat de visitant
a amfitrió al pavelló de la Maternitat
que acull la conselleria de Salut
Foto: O. DURAN.

“Disposem de 1.200 euros per ciutadà; per tant, qui no els utilitza bé els està traient a una altra persona” mal ús dels serveis · “S'ha passat de la confiança en el metge a la confiança en la tecnologia i tothom vol sortir de la consulta amb una prova” nous hospitals · “Revisarem els projectes i farem un calendari nou”

Amb un pressupost anual de més de 10.000 milions d'euros, el Departament de Salut haurà de front aquesta legislatura a una dràstica política de contenció de la despesa. Al nou conseller, Boi Ruiz, li ha tocat liderar el vaixell en època de vaques magres i, en lloc d'estrenar-se amb noves promeses, les circumstàncies l'obliguen a parlar de sacrificis i contenció.

La màxima del govern és fer més amb menys recursos. Com s'aconsegueix això en salut?
   No seria acceptable que proposéssim una altra cosa. Amb el que tenim hem de mantenir la qualitat dels serveis. No hi ha alternativa. I hem de cercar les maneres de fer-ho, perquè és possible. S'han de fer un seguit de canvis organitzatius que no es van fer quan tocava perquè, al final, sempre arribaven diners i ningú s'atrevia a fer cap reforma. Farem canvis, però no en veurem resultats fins l'any vinent.

Si s'inverteix menys, no hi ha risc de perdre qualitat?
   El risc és que la gent no entengui que tots haurem de fer sacrificis. Aquests sacrificis no passaran per reduir prestacions, ni perquè la gent es quedi sense cobertura, ni per incrementar exponencialment les llistes d'espera. Però els pacients tindran alguna incomoditat. Per exemple, haurem de concentrar serveis i els usuaris s'hauran de desplaçar més. Coses que estan acostumats a resoldre ràpidament a urgències, les hauran de resoldre a l'atenció primària i tenir paciència.

Això generarà queixes...
   Jo tinc l'obligació de dir-ho i d'explicar per què ho fem. El gran problema de la nostra sanitat és que l'economia del país ha caigut i els ciutadans han d'entendre que el sistema es finança amb els impostos de les empreses, amb l'IRPF, l'IVA... El pressupost sanitari és de 1.200 euros per persona, i, per tant, hi ha gent que no hi posa ni un euro i n'hi ha que els posen tots. Tenim un sistema solidari gràcies a la fiscalitat progressiva solidària. Si aquests 1.200 euros que posem entre tots no els utilitzem bé, els estem traient a una altra persona.

Quins canvis notarà l'usuari de la sanitat a partir d'ara?
   El màxim que notarà és que un servei que fins ara rebia molt a prop potser el rebrà una mica més lluny. Hem de reforçar més que mai les aliances entre centres i garantir que cap ciutadà hagi d'anar a buscar resposta fora de la seva regió sanitària. Una altra cosa és que potser ja no li podran resoldre tot dins de la seva localitat. Els centres sanitaris hauran de compartir serveis i professionals per treure més rendiment i estalviar despesa. També estem disposats a aprimar l'estructura administrativa del Departament de Salut, del Servei Català de la Salut i de l'Institut Català de la Salut (ICS), perquè ara la prioritat és atendre la gent i no burocratitzar les estructures.

Què aporta la introducció de criteris de gestió privada als centres sanitaris?
   Els hospitals i els centres d'atenció primària han de tenir capacitat i instruments per gestionar-se amb flexibilitat. I això no és privatitzar. Cada centre té una realitat pròpia i unes necessitats i cal dotar-los de flexibilitat perquè facin el que necessiten. No podem tenir un model organitzatiu únic. Hem d'introduir elements d'autonomia de gestió, que ha d'anar acompanyada de responsabilitat.

Presentar la factura dels serveis a cada pacient és la manera de començar a fer pedagogia de la necessitat de contenció?
   El ciutadà ha de saber el que val una primera visita o una TAC. També és fonamental la pedagogia que facin metges i infermeres. Hem de recuperar la confiança en el metge, en lloc de la confiança en la tecnologia. Ara si el pacient no surt de la consulta amb una radiografia, una analítica o amb la prova que demostri allò que li ha dit el metge, sembla que no l'hagin atès bé. El doctor Google no sap tant com el metge, i això està avorrint molts professionals. Els usuaris han d'entendre que han de respectar el metge. És bo que el malalt estigui informat, però el metge és l'únic capaç d'interpretar els seus símptomes. Hem d'aixecar l'autoestima dels professionals i recordar que un metge no és dolent perquè no recepta. Hi ha tota una cultura de consum, que no és tant un abús com de mal ús dels serveis. La pèrdua de respecte al metge ens costa molts diners.

Així doncs, es fan més proves de les necessàries?
Sí, però no se'n fan més de les que el malalt exigeix. El pacient vol tenir evidències del que té. I s'ha passat de la confiança en el metge a la confiança en la tecnologia. Aquesta cultura s'ha de canviar i hem de donar més seguretat al metge.

La despesa farmacèutica suposa el 24% del pressupost sanitari. També es recepten massa medicaments?
   Els preus dels medicaments a l'Estat espanyol són els més baixos d'Europa, però tenim una despesa farmacèutica de les més altes. La conclusió és simple: prenem més medicaments que la resta o almenys en gastem més. Hem de veure per què passa això i si és bo o dolent.

De tot el que diu, es dedueix que, de noves prestacions, ni parlar-ne.
   Si no podem pagar les que tenim, no podrem incloure'n de noves. Ja tenim un dels catàlegs de prestacions gratuïtes més amplis del món, i no està previst, ni a Catalunya ni espero que a l'Estat, introduir-ne d'altres.

L'anterior govern va aprovar diversos projectes de nous hospitals encara pendents d'execució. Què passarà amb aquests projectes?
   Tots aquests projectes estan plantejats segons un calendari que respon a una realitat econòmica que ara no tenim. Per tant, tots els hospitals que, encara que siguin necessaris, no milloren l'atenció clínica, sinó factors com ara l'accessibilitat, hauran de ser reprogramats en el temps. El problema és que si creem un nou hospital en un moment en què no tenim diners, augmentarem la despesa i tindrem l'efecte contrari al que volem: com que ens costarà molt el funcionament, haurem de tractar menys gent. De moment, revisarem els projectes i farem un nou calendari.

Des de la seva anterior posició vostè havia estat partidari del copagament i, fins i tot, l'anterior consellera l'havia posat sobre la taula. Per què l'ha descartat el nou govern?
   Ho hem fet després d'analitzar l'impacte que avui tindria la mesura en determinats nivells de renda. El copagament hauria estat una mesura oportuna quan hi havia abundància. Llavors hi havia tota una capa social que hauria pogut fer front al copagament i, alhora, s'haurien pogut protegir les rendes més baixes. Però ara hi ha 600.000 aturats i, com que el copagament té un efecte dissuasiu, moltes persones no utilitzarien els serveis fins que no en tinguessin més remei. Llavors, vindrien en pitjors condicions de salut. Per tant, no ens ha semblat prudent introduir cap mena de copagament aquesta legislatura.

Què poden esperar els professionals després de la retallada del 5%?
   No podem crear falses expectatives, però tampoc podrem fer millores en l'organització sense la col·laboració de metges i infermeres. Volem suggerir als hospitals que incentivin tota millora que s'aconsegueixi a través de la implicació dels professionals. Si metges i infermeres fan propostes i se n'obtenen bons resultats, aquesta implicació s'ha d'incentivar a través del sistema retributiu que ja existeix actualment. Però, insisteixo, no podem crear falses expectatives ni satisfer demandes basades en drets adquirits que es podien sostenir en una altra època. S'hauran de revisar tots els acords laborals per veure si ara això és sostenible.

Falten metges o cal reordenar els que tenim?
   Tenim una taxa de metges per habitant per sobre d'altres països on no els falten professionals. Per tant, el problema el tenim en el model organitzatiu. El límit del creixement del sistema no depèn només de tenir o no tenir diners per fer inversions, també cal tenir capital de coneixement per fer funcionar els serveis. El model expansionista té un límit. Nosaltres anem a un model reduccionista.

Tenim els metges massa dispersos al territori?
   Tenim un model que consumeix molts metges. A cada punt de guàrdia hi ha almenys cinc metges. Hem d'anar cap a un model reduccionista en què es puguin prestar els mateixos serveis amb menys metges. No parlem de fer fora ningú, sinó de racionalitzar la situació a cada territori.

Per què un conseller de Salut recomana als ciutadans que es facin una assegurança privada?
   La recomanació té un sentit molt clar. Sempre que la raó no sigui que la sanitat pública funciona malament, jo recomano als ciutadans que, solidàriament, es facin una assegurança privada. Si aquestes persones continuen pagant els impostos, però no utilitzen el servei públic, el sistema suportarà menys despesa. Quantes més persones es paguin una pòlissa, més gent podrà participar dels diners públics.

Això no seria crear dos circuits paral·lels en funció de la renda?
   Els que es poden pagar la sanitat privada ja se la paguen de la seva butxaca, i quanta més gent ho faci, més diners públics hi haurà per atendre els que no se la poden pagar. Benvingut sigui el senyor que es pot pagar una mútua perquè beneficia la majoria. Seria un desastre carregar-se això.

S'han compromès que les aportacions desgravin fiscalment.
   Nosaltres podem incidir en el tram autonòmic i ho farem en funció de l'evolució de l'economia. Ara mateix no podem deixar d'ingressar impostos, però està previst per a aquesta legislatura i mirarem d'introduir-ho quan el conseller d'Economia ho cregui oportú.

A l'altra banda
Durant més de setze anys, Boi Ruiz (Barcelona, 1964) va estar, primer com a director general i després com a president, al capdavant de la Unió Catalana d'Hospitals, la principal patronal sanitària del país. Ara, el destí i la voluntat del president Mas l'han col·locat a l'altra banda, des d'on posarà en pràctica molt del que ha après en la gestió privada.

Font: El Punt

dijous, 13 de gener del 2011

La violència domèstica i el sus efectes en els nens

 ¿Qué es la violencia doméstica?
   La violencia doméstica es el abuso físico, sexual o emocional infringido en un hombre o mujer por su compañero. Las mujeres son normalmente las víctimas, pero no siempre.
 
¿Con qué frecuencia ocurre?
  Posiblemente tan frecuente como que una mujer de cada cuatro sufre el abuso de su pareja. La violencia de las mujeres hacia sus compañeros hombres es poco frecuente, pero ocurre. La violencia es más probable si hay niños en la familia. Con frecuencia comienza durante el embarazo o tras el nacimiento. La violencia doméstica está presente en la mitad de las separaciones que ocurren cada año.
 
¿Cómo están implicados los niños?
   En las familias donde se da violencia doméstica, los niños presencian aproximadamente dos tercios de los incidentes de abuso. Alrededor de la mitad de esos niños han sido golpeados duramente. El abuso sexual y emocional es más frecuente en estas familias.
 
¿Cómo afecta a los niños?
   Los niños se sienten muy alterados cuando ven a uno de sus padres abusando o atacando al otro. Normalmente muestran signos de gran angustia.
   Los niños más pequeños pueden desarrollar ansiedad, quejas de dolores de barriga o pueden comenzar a mojar la cama. Pueden encontrar difícil dormir, tener arrebatos de mal genio, y comenzar a comportarse como si fueran mucho más pequeños de lo que son. Los niños más mayores reaccionan de otra manera.
   Los niños mayores parecen expresar su dolor de una forma más “hacia fuera”. Pueden volverse más agresivos y desobedientes. Algunas veces pueden ser violentos para intentar solucionar sus problemas, como si hubieran aprendido esta conducta de la forma en que se comportan los adultos en su casa. Los chicos más mayores pueden comenzar a hacer novillos y a usar alcohol y drogas.
   Las chicas es más probable que se guarden la angustia. Pueden aislarse de otras personas y desarrollar problemas de ansiedad o depresión. Pueden pensar mal sobre sí mismas o quejarse de síntomas físicos. Las chicas tienen más posibilidades de desarrollar un trastorno de conducta alimentaria o de autolesionarse tomando sobredosis de medicamentos o autolesionandose.
   Los niños con estos problemas con frecuencia comienzan a tener un peor rendimiento en la escuela. También pueden desarrollar síntomas de trastorno por estrés postraumático, como tener pesadillas y ser fácilmente asustadizos.
 
Los niños sufres daño emocional si :
  • sufren abusos.
  • ven a otros de su familia sufrir abusos.
  • tienen que defender a alguien de la familia, o se les increpa a que se unan en el abuso.
  • no están siendo cuidados adecuadamente, especialmente si la madre se deprime o comienza a beber demasiado.
  • otras personas evitan la familia porque saben lo que está pasando, los niños pueden perder amigos resultarles difícil hacer nuevos.
  • pierden un padre debido a la separación o incluso por muerte.
  • la madre se va de casa con ellos. Pueden entonces tener problemas económicos, tener que mudarse, perder amigos y tener que empezar en una nueva escuela.
  •  Los padres se separan y las discusiones empeoran siendo los niños utilizados como moneda de cambio en las batallas legales sobre el dinero y el contacto con ellos.
¿Existe algún efecto a largo plazo?
   Si. Los niños que han sido testigos de violencia tienen más posibilidad de ser abusadores o víctimas de nuevos abusos. Los niños tienden a copiar la conducta de sus padres. Los niños aprenden de sus padres a ser violentos con las mujeres. Las niñas aprenden de sus madres que la violencia es inevitable y es algo con lo que tienen que vivir.
   Los niños no siempre repiten el mismo patrón de conducta cuando crecen. Muchos niños no les gusta lo que ven, e intentan duramente no repetir los errores de sus padres. Incluso así, los niños de familias violentas con frecuencia crecen sintiéndose ansiosos y deprimidos, y tienen dificultad para tener relaciones con otras personas.
  
¿Quién puede ayudar?
  • Todo el mundo en la comunidad necesita saber que tal violencia es frecuente y está mal. La gente necesita reconocer lo dañina que es la violencia para los niños. Esto puede ayudar a las personas víctimas de violencia doméstica a darse cuenta de que eso no debería estar pasando y que pueden pedir ayuda. 
  • Posters en centros públicos de la comunidad, escuelas, y centros de salud pueden dar información y guía de cómo actuar.
  • Los profesionales trabajando con niños, incluyendo médicos, enfermeros, profesores, psicólogos, y trabajadores sociales, deberían averiguar dónde pueden encontrar consejo y ayuda, tanto local como nacional.
  • Asociaciones de mujeres maltratadas, organizaciones nacionales que pueden dar información y apoyo.
  • El consejo legal es con frecuencia importante. Las leyes se están modificando facilitando órdenes de alejamiento del supuesto abusador y acosador y la mujer ahora no debe abandonar su casa si no lo desea.
 ¿Debe ser denunciado?
   Si una mujer te confiesa que esto está pasándole, puede ser más importante ayudarle a cambiar su situación, si decide hacerlo. No parece una gran ayuda, sin embargo puede ayudar a la mujer tener una sensación de mayor control en su vida, que tiene alternativas a esa situación. Si alguien te cuenta que le está pasando, puedes tener la sensación de que debes decirle al hombre involucrado lo que ella te ha dicho. NO. Esto puede poner a la mujer y los niños en un gran peligro.

¿Quién puede ayudar más adelante a las madres y los niños?
   La ayuda es necesaria con frecuencia durante mucho tiempo. La supervivencia tiene prioridad, estar a salvo del abusador, un lugar donde vivir y dinero con el que vivir. Después los niños pueden tener citas de contacto con la escuela y asistir más tarde. La madre es probable que se encuentre muy estresada y puede necesitar apoyo, psicoterapia o tratamiento para la depresión o la ansiedad. Los niños que muestren dificultad en la escuela con frecuencia necesitan ayuda extra de sus maestros. Si los niños continúan teniendo problemas emocionales, es necesario ir a un centro de salud mental infanto-juvenil.
 

Bibliografía
Carr, A. (ed.) (2000) What Works with Children and Adolescents? A Critical Review of Psychological Interventions with Children, Adolescents and their Families. London: Brunner-Routledge.
Rutter, M. & Taylor (eds) (2002) Child and Adolescent Psychiatry (4th edn). London: Blackwell.
Scott, A., Shaw, M. & Joughin, C. (2001) Finding the Evidence: A Gateway to the Literature in Child and Adolescent Mental Health (2nd edn). London: Gaskell.
 
© 2009 The Royal College of Psychiatrists

dilluns, 10 de gener del 2011

I ara què fem?

Acabo de veure passar la cavalcada dels Reis d’Orient. Davant del rei Negre (un gironí blanc pintat de negre) hi anava una comparsa de timbalers rítmics formada també per gironins blancs pintats de negre. Significativament seguint el ritme de la música, barrejats entre la gent que mirava i cantava el pas dels Reis hi havia adolescents gironins negres. Perquè de gironins negres ja n’hi ha. Com n’hi ha d’altres colors i llengües i nacionalitats i cultures i religions...


És un fet que la nostra ciutat i la nostra societat ha canviat, i molt!, els darrers anys. Som plurals, amb un bon percentatge de persones procedents d’altres llengües, cultures i països. I això és una riquesa, malgrat algunes veus públiques que ens espanten davant d’aquest canvi innegable.

Estem vivint en una societat en crisi. Una crisi econòmica profunda provocada fa pocs anys pels bancs i que, ara, els governants fan pagar de manera injusta als treballadors; mentre alguns que s’han enriquits escandalosament amb els diners dels altres continuen enriquint-se sense ser sancionats.

I també vivim una crisi política. I ja se sap que quan hi ha crisi econòmica les proclames polítiques –en general- es tornen conservadores per no perdre els vots. I sovint fan crides a la por i es tornen més exigents amb els de fora que amb els de casa. I també es busquen culpables. I ara reben els immigrants.

Em sembla que aquest no és un bon camí. No es tracta de lamentar-nos i de buscar caps de turc: el immigrants pobres, sinó d’obrir i consolidar camins d’incorporació. Un d’aquest camins és el de l’escola i l’educació.

En l’àmbit escolar voldria destacar que –en general- s’està fent un treball esplèndid que –estic segur- donarà bons resultats amb el pas del temps. Educar, ja ho sabem, no és una feia d’hores sinó que els mestres treballen a llarg termini i no pas per períodes electorals. La dedicació de molts mestres –homes i dones- mereix un reconeixement públic, no pas que se’ls blasmi i se’ls hi exigeixin coses que no els pertoquen i que pertanyen més a l’àmbit familiar que no pas a l’escolar.

De totes maneres en el camp del magisteri i al costat d’aquesta actuació dels mestres –en general positiva- hi ha un aspecte preocupant: la poca flexibilitat dels programes de formació inicials. En una societat plural com la nostra encara no hi ha establertes de manera general i obligatòria, en els plans formatius de les escoles Normal, aquelles matèries que necessiten els futurs mestres per poder treballar amb eficàcia amb nens i nenes de procedència diversa.

I em pregunto si aquesta obertura de formació tant necessària (i a l’hora de la veritat tan escassa en els programes oficials) es dóna en altres àmbits com poden ser la formació dels futurs infermers/es i dels metges i metgesses. L’escola i la sanitat són dos àmbits que, a casa nostra, viuen intensament i de manera ben directa la pluralitat de la nostra societat i, per tant, necessiten una formació adient.

Igual que com passa en el camp educatiu, també en el camp sanitari cal destacar la dedicació i els esforços positius que fan la majoria dels que hi treballen i que acullen persones de cultura i tradicions diferents de les nostres i que necessiten els seus serveis. I que, possiblement, amb el pas del temps acabaran essent uns més de la nostra ciutat i de la nostra societat.

Una societat que ha d’aprofundir en la pràctica de la democràcia. No n’hi ha prou d’anar a votar. La democràcia és molt més que això. Els demòcrates treballen perquè sigui realitat la Declaració dels Drets Humans del 1948. A propòsit d’aquesta declaració hi ha un acudit molt dur i, al mateix temps, ben sincer. Es veuen dues persones parlant i una diu a l’altre: -Totes les persones són iguals. L’altra li contesta: –Sí, però n’hi ha que són més igual que altres!

No cal ser gaire despert per veure la certesa de l’acudit. Penso que aquest és el repte que tenim, entre d’altres, aquest any de comença. Treballar a favor d’una societat més justa, més solidària, més acollidora, més participativa, més crítica, més oberta, en la que tots aprenguem de tots (els nou vinguts poden aprendre de nosaltres i nosaltres d’ells).

Una societat, una ciutat, que amb el nostre esforç elimini les diferències; trenqui les barreres culturals; sigui més hospitalària, aculli els nous vinguts i els incorpori amb plenitud de drets i de deures, sense por. Que es faci xarxa i no pas com passa en moments de crisi que cada un va per ell fomentant les desigualtats.

Pel que conec el món escolar i el sanitari són dos bons exemples del que dic. Que sigui per a molts anys.


Salomó Marquès
Pedagog

dilluns, 3 de gener del 2011

L’ insomni : un problema freqüent a la nostra societat

L’ insomni és una malaltia del son on expressem incapacitat per tenir una bona qualitat i quantitat de son .

És una queixa molt freqüent, ja que afecta a un 16% de les persones. Un 40% de tots nosaltres ha tingut, te o tindrà insomni en el algun moment de la seva vida i un 13 % sol•licitarà consell professional per solucionar el seu insomni.
Durant la nit observem dificultat per adormir-nos, problemes per mantenir-nos dormits, despertem mes aviat del normal, o expliquem un son de mala qualitat.

Aquest mal dormir pot expressar-se durant el dia de diferents maneres: fatiga, pèrdua de atenció, concentració, motivació i memòria, mal estar general, canvi de caràcter, somnolència diürna, facilitat per fer errors o tenir accidents i símptomes orgànics (mal de cap, cremor...)

Hi ha alguns factors que faciliten la possibilitat de tenir insomni: sexe femení, embaràs, menopausa, vellesa, divorci, viudetat, solteria, una mala estructura de treball, atur, ambient del dormitori no adequat, malalties mèdiques o psiquiàtriques .

Quan busquem el motiu del insomni moltes vegades no el trobem i l’etiquetem de insomni primari, altres el motiu es psicofisiològic però també hem d’esbrinar si hi ha una malaltia del son relacionada (síndrome de apnea en la son, moviment periòdic de les cames durant el son, alteracions del ritme circadia ...), o una malaltia cardíaca (angina de pit), respiratòria (asma bronquial, malaltia pulmonar obstructiva crònica) digestiva (reflux gastroesofagic), urològica ( problemes de pròstata), neurològica (epilèpsia nocturna) i psiquiàtriques (estres post-traumàtic).

Una vegada tenim problemes de insomni, aquest es pot agreujar o cronificar si ens quedem en el llit en situació d’inactivitat i sense dormir, si ens exposem a la llum en períodes equivocats o l’horari de treball no és adequat (treball a torns o treball nocturn)

Si patim d’insomni és aconsellable procedir d’una forma ordenada.
No automedicar-se, a vegades pensem en prendre un sedant o hipnòtic que ens han aconsellat, però no sabem els seus efectes perjudicials (si el motiu és un síndrome d’apnea en la son empitjoren les apnees al disminuir el to muscular durant el son, estan contraindicats en pacients respiratoris crònics si tenen insuficiència respiratòria) , o bé no coneixen les propietats, si volem conciliar el son més ràpidament potser el producte que prenem actua en un període de temps diferent al que nosaltres desitgem.
És aconsellable en l’insomni :

1.- Establir un horari regular de son, tan si és festiu com no.
2.- Augmentar l’exposició a la llum solar durant el dia. Però mai en les hores prèvies de anar a dormir.
3.- Establir una rutina d’activitat diària.
4.- Fer activitat física regular al matí o a la tarda, però mai abans d’anar a dormir.
5.- Establir un ambient confortable de son (controlar la temperatura ambiental, soroll, llum...)
6.- Oblidar-se de les preocupacions a l’anar a dormir.
7.- Fer una activitat relaxant abans d’anar a dormir .
8.- Dutxar-se amb aigua calenta.
  
Evitarem en el insomni :

1.- Les migdiades, excepte en el treballadors a torns.
2.- L’alcohol.
3.- La cafeïna, nicotina i altres estimulants.
4.- Exposició a la llum brillant durant la nit.
5.- Activitat física 3 hores abans d’anar a dormir.
6.- Begudes o menjars abundants 3 hores abans d’anar a dormir. 
7.- El soroll 
8.- Excessiva calor o fred al dormitori.
9.- Fer servir el llit per altres coses que no siguin dormir o el sexe.
10.- Mirar el rellotge durant les hores de dormir.

Si no aconseguim millorar l’insomni seguint aquests consells seria millor posar-nos en mans d’un especialista, per estudiar-s’ho potser ens farà fer una agenda de son durant 2 setmanes (indican les activitats durant el dia o la nit, quan anem a dormir, quan ens llevem durant la nit o pel matí ...) si cal fer alguna prova la polisomnografia o l’actimetria poden ajudar en alguns casos .

Una vegada orientat el diagnòstic podrà establir-se un tractament de l’insomni, que es pot moure en tres camps:

  1.- Tractament psicològic-conductual (restricció de son, control de l’estímul de son, relaxació, teràpia cognitiva..)
  2.- Tractament farmacològic
  3.- Teràpies alternatives: en aquest punt posaríem el tractament amb herbes (la més coneguda és la valeriana), sols podem dir que no està comprovat el seu efecte científicament però te pocs efectes secundaris.

Si l’insomni és un problema ocasional, seguir els consells indicats ens pot ajudar. Però si l’insomni és crònic, no hem d’autotractar-nos sinó posar-nos en mans d’un especialista que valorarà de forma més acurada:
  1. Els factors predisposants, precipitants i perpetuants
  2. El diagnòstic de les malalties responsables de l’insomni
  3. El tractament més ajustat al nostre insomni
  
Anton Obrador i Lagares
Pneumòleg Unitat de Son
Hospital Universitari Dr. Josep Trueta de Girona

diumenge, 2 de gener del 2011

La tercera edat i la seva problemàtica

Avui dia, degut als problemes econòmics i de l’expectativa de vida per la gent gran, han comportat un protagonisme, molt interessat, en aquest camp social; i el que hauria de ser un acte de justícia i de reconeixement, per la feina de molts anys, s’ha convertit en un mal de cap, per uns governants, que no varen planificar bé els recursos dels que disposaven, ni tampoc l’ordre de prioritats que realment necessita una societat ben estructurada. Varen creure, com ara passa amb la Natura, que els recursos eren il•limitats i que el temps tot ho arreglaria. Hem comprovat que això no era així, que tard o d’hora s’ha de pagar la factura i això ho complica tot.
Algú podrà pensar que abans no existien tants serveis i no passava res, evidentment, les formes de vida eren molt diferents, el grau de compromís ciutadà, no tenia la complexitat dels hàbits, que un teixit industrial i burocràtic comporta. Pensem, que fa cinquanta anys, la vida rural absorbia més del cinquanta per cent de la població i avui dia, els nostre mon agrícola és pràcticament residual. Certament que els jubilats dels nostres pobles petits tenen, en general, una forma de viure la seva sortida del mon laboral, molt més profitosa i no traumàtica, que els de les ciutats: un petit hort, unes cases espaioses, l’entorn familiar, etc. donen un encaix molt més agraït al manteniment físic i mental, dels qui viuen en aquesta situació, tot i l’escassetat de serveis i les assistències de que disposen. La tranquil•litat de l’ambient, el silenci i la quasi absència de compromisos, fan la vida molt més plàcida i adaptada a l’entorn.
Si tot això ho traslladem a la ciutat, les coses es compliquen: els pisos són petits, comporten moltes despeses, sortir al carrer, llevat de algunes zones adequades, és perillós, són vulnerables a qualsevol abús, etc.
Es veritat, que les coses han millorat, introduint tot un teixit de serveis socials, sanitaris i de casals que han sabut planificar, interessar i socialitzar als usuaris, que troben en aquests llocs, moltes activitats profitoses, que mantenen viu l’esperit de superació, davant la davallada física que l’edat comporta.
Hi ha però, alguns aspectes que encara no s’han resolt de manera satisfactòria, un, és la creació d’uns encasellaments en funció de l’edat o jubilació que oficialment passen a ser, en la denominació oficial “ Clases Pasivas ”, en tot lo que comporta aquest qualificatiu en la percepció ciutadana, posant moltes dificultats per poder tenir unes relacions inter-generacionals, ben estructurades en profit d’uns i altres. L’ambient i l’entorn familiar, també es complicat, quant els fills treballen lluny i les ocasions de conviure en família es troben limitades, l’afecte que professen als pares cap als fills i a viceversa, condicionen molt la part afectiva de les persones grans.
És cert que la saturació de feines i ocupacions, fan que molts avis es converteixin en auxiliars de primera mà en la atenció a la infància, fins i tot per sobre de les seves possibilitats físiques i econòmiques, però l’estima que comporta aquesta relació els compensa, i troben en ells aquell lligam familiar que abans he esmentat.
Indubtablement per anar donant resposta a aquestes qüestions, i a moltes d’altres, els casals ofereixen variades activitats, que permeten un manteniment físic i mental als seus usuaris com són: gimnàstica, pintura, tallers, ordinadors, tertúlies, manteniment de la memòria, classes, etc. Vull, però destacar, el que mi en sembla, que més respon als desitjos bàsics que necessitem, em refereixo al Taller d’Autoestima, sinó valorin els seus objectius generals:
  1. Coneixement i consciència d’un mateix.
  2. Encarar les etapes de la vida amb responsabilitat i autonomia.
  3. Tenir confiança amb nosaltres mateixos. 
  4. Saber trobar lo positiu que te la vida.
  5. Entendre que ningú és perfecte.
  6. Ser coherents en la nostre vida personal. 
  7. Saber controlar les emocions.
  8. Valorar l’influencia de l’educació rebuda i les creences.


Si podem assolir aquest objectius, no hi ha dubte que la nostra qualitat de vida millorarà, i la nostra vellesa serà més útil i profitosa.


Josep Majó i Vila
Professor d’ensenyament i President del Centre Cívic Onyar-Montilivi

dimecres, 29 de desembre del 2010

Al nostre abast curar moltes solituds, si mantenim la mirada neta i anem reformant comportaments

A l’Escola, a l’hora de l’esbarjo, s’acabava de produir un incident que havia pertorbat la convivència i la bona harmonia habitual de la nostra comunitat educativa. Un petit grup d’alumnes, procedents de la immigració, havien tingut la impressió que els autòctons els menystenien: es van encendre els ànims, hi va haver crits, aldarulls, insults, amenaces i, a sangs calentes, més d’un semblava disposat a anar a més... Per abreujar: un espectacle desagradable! El timbre, que assenyalava el final d’aquella estona d’esplai, va produir el miracle d’apaivagar, com a mínim momentàniament, aquell trasbals.

A aquella hora, havia d’impartir una classe de Llengua i Literatura. Haig de confessar que tenia al davant un grup d’alumnes, nois i noies de quinze i setze anys cursant quart d’ESO, d’aquells alumnes amb els quals el professor s’hi troba a gust: treballadors, àvids de saber, bons companys, ajudant-se mútuament perquè cap quedés enrere, solidaris, responsables, conscients que a fora els esperava una societat il•lusionada a la qual calia correspondre i, per tant, feia goig d’observar-los amb ganes per emmagatzemar ciència i valors per no defraudar ningú. D’altra banda, aquella aula havia reunit casualment una diversitat ben singular: hi havia un bielorús, dues germanes ucraïneses, un romanès, dos polonesos, dos africans, dues bolivianes, un equatorià, quatre nois i cinc noies els avis dels quals procedien de la immigració peninsular dels anys seixanta i els deu restants eren autòctons. Ja feia temps que s’havien adonat que eren un fidel reflex de la pluralitat en què s’estava convertint el seu entorn.

Aquell dia vam haver d’aparcar la lliçó. En tot cas, ja la reprendríem més tard. En canvi, es va obrir un col•loqui interessantíssim, fruit de l’experiència que acabaven de viure al pati de l’Escola, sobre la importància d’examinar les diferències per comprovar com podien esdevenir font inesgotable d’enriquiment mutu i, també, per analitzar tantes coincidències i igualtats entre uns i altres que ens feien arribar a la conclusió que tots formem part de la mateixa família humana. Llavors, amb una confiança sorprenent, alguns alumnes van començar a desgranar les seves experiències i reflexions sobre allò que ells i les seves famílies, pesarosament, havien hagut de deixar i allò que, amb gran esforç, anaven aconseguint a la recerca de millorar les seva condició de vida a la qual, tal com havien comentat sovint els seus pares, tots els humans, sense cap mena d’exclusió, hi tenim el dret innat.

Un dels alumnes, gairebé en concloure la classe, va exclamar: “És que quan no t’atures en allò més superficial, sinó que mires l’interior dels esdeveniments i, sobretot, l’interior de les persones, només et queden ganes de ser bo amb tothom” No va caldre afegir-hi cap més mot: l’havia clavat! L’endemà vam continuar la classe, però ens vam saltar algunes pàgines, perquè vam trobar uns fragments bellíssims de Terra dels homes d’Antoine de Saint-Exupéry (semblaré repetitiu, però –durant aquell curs– aquest literat francès va ser l’estrella), que semblaven fets a mida i de gran actualitat per coronar el nostre col•loqui del dia anterior, malgrat haver estat escrits l’any 1935. Us els ofereixo com a lliçó meditada (cal llegir-lo pausadament i que estiguin en sintonia la ment i el cor). És d’aquell tipus de lliçons que eliminen de soca-rel qualsevol actitud de convertir-te en entrebanc per a ningú, et fan mirar les persones amb ulls més penetrants i et conviden a canviar comportaments personals que t’ajuden per sempre més a curar mals socials i moltes solituds. I, com tan bé deia el noi, ja només sents ganes de repartir bondat per facilitar que, en cada persona, germini aquella llavor de la més alta qualitat que tots portem dintre i que ens permet contemplar cadascun dels humans com el meravellós prodigi de la vida en què es pot convertir.

“Fa alguns anys, escriu Antoine de Saint-Exupéry, en el curs d’un llarg viatge en tren, vaig visitar la pàtria en la qual m’havia tancat per tres dies, presoner d’aquell soroll de còdols remoguts pel mar, i em vaig alçar. Vaig travessar a la una de la nit el tren en tota la seva extensió. Les lliteres eren buides, Els vagons de primera eren buits, però el cotxes de tercera contenien centenars d’obrers polonesos expulsats de França, que ara tornaven a Polònia. M’aturava per mirar. Sota els llums de vetlla, en aquest vagó sense divisions, que semblava un dormitori comú i que feia pudor a caserna o a comissaria, jo veia tota una població deprimida i confosa, baratada pels moviments de l’exprés. Tot un poble enfonsat en els mals somnis i tornant a la seva misèria. Homes, dones, infants, tots s’enregistraven a dreta i esquerra, com atacats per tots aquells sorolls, per tots aquests sotracs que els amenaçaven en el seu oblit. No havien pas trobat a França l’hospitalitat on haurien pogut continuar el seu son plàcid. I em semblava que havien mig perdut la qualitat humana, enfardellats d’una punta d’Europa a l’altra pels corrents econòmics, arrencats de la caseta del Nord de França, del minúscul jardí, dels tres testos de geranis que jo havia vist en un temps a la finestra dels miners polonesos. Però tot allò que havien acariciat amb delit, tot allò que havien pogut agombolar en quatre o cinc anys d’estada a França, el gat, el gos i el gerani, ho havien de sacrificar i només s’enduien les bateries de cuina.

Una mare, tan cansada que semblava adormida, alletava un infant. La vida es transmetia en l’absurditat i el desordre d’aquest viatge. Vaig mirar el pare. Un crani pesat i nu com la pedra. Un cos doblegat en el son inconfortable, empresonat pels vestits de feina, fet de bosses i de buits. L’home semblava un bloc d’argila. I jo pensava: el problema no resideix pas en aquesta misèria, en aquesta brutícia, ni en aquesta lletjor. Però aquest mateix home i aquesta mateixa dona s’han conegut un dia. I l’home, sens dubte, ha somrigut a la dona, li ha portat flors, sens dubte, després de la feina. Tímid i desmanyotat, tremolava, potser de por de veure’s desdenyat. Però la dona, per coqueteria natural, la dona segura de la seva gràcia, potser es plaïa a inquietar-lo. I l’altre, que avui no és sinó una màquina de picar i de clavar cops, sentia també en el seu cor la deliciosa angúnia. El misteri és que hagin esdevingut aquests blocs d’argila. Per quina mola terrible han passat, marcats per ella com per un terrible martinet? Un animal envellit conserva la seva gràcia. Per què s’ha fet malbé aquesta bella argila humana?

I vaig prosseguir el meu viatge enmig d’aquest poble el son del qual era basardós com un mal indret. Surava una mena de soroll vague fet de roncs guturals, de planys obscurs, del refrec de les botes dels qui –cruixits d’un costat– provaven l’altre. [...] Em vaig asseure davant d’una parella. Entre l’home i la dona, el nen – més o menys bé– havia trobat el seu forat per dormir. Es tombà en el seu son i la seva cara m’aparegué a la claror de la llum. Quina cara més adorable...! Havia nascut d’aquella parella una mena de fruit daurat. Havia nascut d’aquells parracs mal fardats aquell encert d’encant i de gràcia. Vaig inclinar-me sobre aquest front llis, sobre aquest dolç posat de llavis, i em vaig dir: heus aquí una cara de músic, heus aquí Mozart infant, una bella promesa de vida. Els petits prínceps de les llegendes no eren diferents d’ell: protegit, acompanyat, cultivat... Què no podia esdevenir! Quan neix per mutació en un jardí una rosa nova, heus aquí que es commouen tots els jardiners. Aïllen la rosa, cultiven la rosa, l’afavoreixen. Però no hi ha jardiner per als homes. Mozart infant serà marcat com els altres pel martinet. Mozart trobarà els màxims plaers en músiques podrides, enmig de la pudor dels cafès-concerts. Mozart està condemnat.

I vaig plorar al meu vagó. [...] No es tracta d’entendrir-se sobre una nafra eternament reoberta. Els qui la porten –molt sovint– no la senten pas. És alguna cosa com l’espècie humana i no pas l’individu allò que està ferit aquí, allò que ha quedat definitivament perjudicat. [...] El que em turmenta no és aquesta misèria, en la qual, al capdavall, un s’instal•la tan bé com la mandra. Generacions d’orientals viuen en la brutícia i s’hi troben bé. No són les sopes gratuïtes les que posen remei a allò que em turmenta. El que em turmenta no són ni aquests buits, ni aquests bonys, ni aquesta lletjor. És una mica, en cadascun dels éssers humans, Mozart assassinat! ”


Xavier Carbó Cañigueral
Professor jubilat d’ESO i batxillerat

dilluns, 27 de desembre del 2010

El que el cor vol, la ment li ho mostra.



Entrevista a Mario Alonso Puig, Cirurgià.
Per Imma Sanchís _ La Vanguardia - 18/10/2004

Tinc 48 anys. Vaig néixer i visc a Madrid. Estic casat i tinc tres nens. Sóc cirurgià general i de l'aparell digestiu a l'Hospital de Madrid. Cal exercitar i desenvolupar la flexibilitat i la tolerància. Es pot ser molt ferm amb les conductes i amable amb les persones. Sóc catòlic. Acabo de publicar Fusta líder (Empresa Activa).

ENTRENAR

Fins ara ho deien els il•luminats, els meditadors i els savis, ara també ho diu la ciència: són els nostres pensaments els que en gran mesura han creat i creen contínuament el nostre món. "Avui sabem que la confiança en un mateix, l'entusiasme i la il•lusió tenen la capacitat d'afavorir les funcions superiors del cervell. La zona prefrontal del cervell, el lloc on té lloc el pensament més avançat, on s'inventa el nostre futur, on valorem alternatives i estratègies per solucionar els problemes i prendre decisions, està tremendament influïda pel sistema límbic, que és el nostre cervell emocional. Per això, el que el cor vol sentir, la ment li ho acaba mostrant ". Cal entrenar aquesta ment.

Més de 25 anys exercint de cirurgià. Conclusió?
   Puc testificar que una persona il•lusionada, compromesa i que confia en si mateixa pot anar molt més enllà del que es podria esperar per la seva trajectòria.

Psiconeuroinmunobiología?
   Sí, és la ciència que estudia la connexió que existeix entre el pensament, la paraula, la mentalitat i la fisiologia de l'ésser humà. Una connexió que desafia el paradigma tradicional. El pensament i la paraula són una forma d'energia vital que té la capacitat (i ha estat demostrat de forma sostenible) d'interactuar amb l'organisme i produir canvis físics molt profunds.

De què es tracta?
   S 'ha demostrat en diversos estudis que un minut entretenint en un pensament negatiu deixa el sistema immunitari en una situació delicada durant sis hores. El distrès, aquesta sensació d'aclaparament permanent, produeix canvis molt sorprenents en el funcionament del cervell i en la constel•lació hormonal.

Quin tipus de canvis?
   Té la capacitat de lesionar neurones de la memòria i l'aprenentatge localitzades en l'hipocamp. I afecta la nostra capacitat intel•lectual perquè deixa sense reg sanguini aquelles zones del cervell més necessàries per prendre decisions adequades.

Tenim recursos per combatre l'enemic interior, o això és cosa de savis?
   Un valuós recurs contra la preocupació és portar l'atenció a , que té per si sola la capacitat de produir canvis en el cervell. Afavoreix la secreció d'hormones com la serotonina i la endorfina i millora la sintonia de ritmes cerebrals entre els dos hemisferis.

Canviar la ment a través del cos?
   Sí. Cal treure el focus d'atenció d'aquests pensaments que ens estan alterant, provocant desànim, ira o preocupació, i que fan que les nostres decisions parteixin des d'un punt de vista inadequat. És més intel•ligent, no més raonable, portar el focus d'atenció a la respiració, que té la capacitat de asserenar el nostre estat mental.

Diu que no s'ha de ser raonable?
   Sempre trobarem raons per justificar el nostre mal humor, estrès o tristesa, i aquesta és una línia determinada de pensament. Però quan ens basem en com volem viure, per exemple sense tristesa, apareix una altra línia. Són més importants el què i el perquè, que el com. El que el cor vol sentir, la ment li ho acaba mostrant.

Exagera
   Quan el nostre cervell dóna un significat a una cosa, nosaltres ho vivim com l'absoluta realitat, sense ser conscients que només és una interpretació de la realitat.

Més recursos ...
   La paraula és una forma d'energia vital. S'ha pogut fotografiar amb tomografia d'emissió de positrons com les persones que van decidir parlar-se a si mateixes d'una manera més positiva, específicament persones amb trastorns psiquiàtrics, van aconseguir remodelar físicament la seva estructura cerebral, precisament els circuits que els generaven aquestes malalties.

Podem canviar el nostre cervell amb bones paraules?
   Santiago Ramón y Cajal, premi Nobel de Medicina el 1906, va dir una frase tremendament potent que en el seu moment vam pensar que era metafòrica. Ara sabem que és literal: "Tot ésser humà, si s'ho proposa, pot ser escultor del seu propi cervell".

Segur que no exagera?
   No. Segons com ens parlem a nosaltres mateixos modelem les nostres emocions, que canvien les nostres percepcions. La transformació de l'observador (nosaltres) altera el procés observat. No veiem el món que és, veiem el món que som.

Parlem de filosofia o de ciència?
   Les paraules per si soles activen els nuclis amigdalins. Poden activar, per exemple, els nuclis de la por que transformen les hormones i els processos mentals. Científics de Harward han demostrat que quan la persona aconsegueix reduir aquesta cacofonia interior i entrar en el silenci, les migranyes i el dolor coronari poden reduir un 80%.

Quin és l'efecte de les paraules no dites?
   Solem confondre els nostres punts de vista amb la veritat, i això es transmet: la percepció va més enllà de la raó. Segons estudis d'Albert Merhabian, de la Universitat de Califòrnia (UCLA), el 93% de l’ impacte d'una comunicació va per sota de la consciència.

Per què ens costa tant canviar?
   La por ens impedeix sortir de la zona de confort, tendim a la seguretat del conegut, i aquesta actitud ens impedeix realitzar-nos. Per créixer cal sortir d'aquesta zona.

La major part dels actes de la nostra vida es regeixen per l'inconscient.
   Reaccionem segons uns automatismes que hem anat incorporant. Pensem que l'espontaneïtat és un valor, però perquè hi hagi espontaneïtat primer ha d'haver preparació, si no només hi ha automatismes. Cada vegada estic més convençut del poder que té l'entrenament de la ment.

Doni'm alguna pista.
   Canviï d'hàbits de pensament i entreni la seva integritat honrant la seva pròpia paraula. Quan diem "faré això" i no ho fem alterem físicament nostre cervell. El major potencial és la consciència.

Veure el que hi ha i acceptar-ho.
   Si ens acceptem pel que som i pel que no som, podem canviar.

El que es resisteix persisteix. L'acceptació és el nucli de la transformació.

Sense fe en un mateix hi ha por,
la por produeix violència,
la violència produeix destrucció,
per això, la fe interna supera la destrucció.

dimarts, 21 de desembre del 2010

Paradís promès



Només sé que és petit i que tu te l'estimes,
que la casa és al mig i el jardí és al voltant.
Qui hi ha uns til•lers florits i unes palmeres primes
i un xiprer molt galant.

Que cal, per arribar-hi, pujar unes escales
qui sap si amb un pany d'heure o gessamí florit.
Les escales no són ni planes ni molt dretes
i es pugen amb delit.

Que hi ha una buguenvíl•lia gairebé lluminosa,
tan gran és l'esplendor del seu mantell morat.
I que una margarida s'ajeu, capriciosa,
en un balcó tancat.

Que l'Esperança hi planta obèlies, gencianes,
satalies, narcisos, miosotis fidels,
O hi assaja el conreu de floretes boscanes
humils com els estels.

O somnis! És això, més que les flors encara,
el que dóna al jardí aquest perfum.
Somnis teus i dels teus, és la vostra ombra clara
el que fa aquesta llum.

Això és el que sé. I, què més em caldria
per estimar-te ja, somniat paradís?
Sé que un matí d'hivern m'hi acollirà algun dia
el seu esguard feliç.

~ Màrius Torres

dissabte, 18 de desembre del 2010

La marató de tv3 _ Lesions medul.lars i cerebrals adquirides.



La Marató d'enguany es celebra el 19 de desembre.

Gràcies al bloc de la marató ens fem ressó de part del seu gran treball.

140.000 joves estan coneixent les lesions medul.lars i cerebrals adquirides

Més de 3.000 conferències arreu de Catalunya

Acostar la realitat de les malalties tractades en el programa a la societat i en particular als més joves és un dels objectius essencials de la Fundació La Marató de TV3. Amb aquesta finalitat, precedint cada nova edició del programa, es posa en marxa una campanya de sensibilització dirigida als centres educatius i cívics de Catalunya.

En la campanya de La Marató 2010, al voltant de 350 professionals de la salut, que prèviament han assistit a una sessió formativa, seran els encarregats de donar a conèixer les lesions medul·lars i cerebrals adquirides als joves catalans. Fins al dia de La Marató, s'impartiran més de més de 3.000 conferències divulgatives, que tindran com a destinataris principals els joves d'entre 12 i 16 anys, un públic especialment sensible a la temàtica d'enguany per la creixent incidència que aquest tipus de lesions està tenint en el jovent.

La projecció d’un vídeo didàctic, que combina l’exposició mèdica de les lesions amb el testimoni de persones que les pateixen, completarà les sessions alhora que permetrà als joves fer-se una idea real d’aquestes patologies.























Plasmar artísticament què representen les lesions medul•lars i cerebrals. XII Concurs Pinta La Marató, aquí arriba la dotzena edició del concurs Pinta La Marató, un certamen que estimula la capacitat creativa dels joves, l’esperit solidari i el coneixement sobre les malalties tractades en el programa.


http://blogs.tv3.cat/marato


La transmissió de la informació genètica: el ADN, els gens i les proteïnes


L’ADN o àcid desoxirribonucleic és una substància química lineal amb la informació necessària pel desenvolupament dels organismes des dels seus inicis fins a l’edat adulta, mantenint també el seu funcionament i permetent la transmissió de la informació de generació en generació. Els paquets d’informació serien els gens, i la totalitat dels gens seria el que anomenem el genoma.


L’ADN és una molècula o partícula molt gran formada per la unió de 3 substàncies: sucres anomenats desoxiriboses, àcid fosfòric i bases nitrogenades de 4 tipus, l’adenina, la guanina, la timina i la citosina.

L’ADN tradueix la seva informació a través d’una sèrie de passes que acaben en la síntesi de proteïnes que tenen funcions metabòliques, estructurals o enzimàtiques i que acaben definint els caràcters físics i funcionals de l’individu. És el que s’anomena el “Dogma Central de la Genètica Molecular” que va promulgar ja al 1958 el científic Francis Crick per explicar el fluxe de la informació genètica.

La investigació en el coneixement de l’ADN té importància en diversos camps:

  • En la medicina humana el coneixement de variacions/mutacions dels gens humans que es tradueixen en determinades malalties gèniques és valuós pel diagnòstic, tractament i prevenció de les mateixes en els individus o en la seva descendència. També, a través de la tecnologia de l’ADN recombinant els científics poden modificar el material genètic de bacteris per convertir-los en autèntiques fàbriques de substàncies útils com la insulina recombinant (pel tractament de la diabetis de tipus 1) o l’interferó recombinant (pel tractament de l’hepatitis C i de l’esclerosi múltiple, entre d’altres aplicacions)
  • La medicina forense utilitza tècniques basades en l’estudi de l’ADN per a la identificació de delinqüents, a través de la comparació de mostres d’ADN d’esperma, pell o sang preses en l’escenari del crim amb l’ADN del sospitós.
  •  L’agricultura i la ramaderia fan ús de tècniques de manipulació de l’ADN com l’enginyeria genètica i la biotecnologia. Així, les plantes cultivades modificades genèticament poden rendir collites majors o ser més resistents als insectes. També certs animals s’han sotmès a modificacions genètiques per tal d’obtenir races amb major producció de llet o de carn i amb menys contingut de grassa.

 Mercè Alsius
Farmacèutica especialista en anàlisis.
Laboratori Clínic ICS Girona de l'Hospital Universitari de Girona Dr. Josep Trueta