dimarts, 17 de gener de 2017

El bisbe Jaume

Una imatge de la missa de comiat que es va fer al bisbe Jaume Camprodon a la catedral de Girona   Foto: QUIM PUIG.
Entre Nadal i Cap d'Any, en concret el dijous 29 de desembre, vaig assistir al comiat del bisbe Jaume Camprodon. La catedral de Girona va acollir unes cinc-centes persones. Onze bisbes i l'abat de Montserrat i molts i molts capellans de Girona i de les altres diòcesis de Catalunya. Feia temps que no assistia a una cerimònia religiosa a la catedral. Vaig recordar aquells anys de seminarista en què amb sotanes i faixes vermelles o blaves celebraven les festes importants a la catedral. Moltes interminables. I recordo el fred de peus que hi passàvem. Per cert, el dia 29 també vaig sentir aquella fred. Les pedres centenàries i humides continuaven allà.

La missa i l'homilia van ser senzilles i sense cap panegíric per al bisbe Jaume, tal com ell va deixar escrit. Aquesta crònica tampoc ho vol ser. Senzillament vull fer esment del meu reconeixement vers aquella persona que en els moments difícils i complicats de deixar d'exercir com a capellà no em va tractar ni com a renegat ni com a pobre desgraciat. Em va tractar com a persona. Per això avui li ho vull agrair. Estic segur que d'altres que es varen trobar en la mateixa situació també podran dir el mateix.

El bisbe Jaume no sé si va ser un gran bisbe o un bon bisbe, però sí que puc dir que va ser un bisbe bo. I això en el món que ens toca viure vol dir molt.

Després del bisbe Jubany, més teòleg i legalista, el bisbe Jaume va ser aquella persona acollidora, humana, humil i que escoltava. Tot això pensava mentre els meus ulls s'alçaven vers les imponents i majestàtiques columnes i volta de la catedral.

El bisbe Jaume el primer que va fer en arribar a Girona va ser anar a viure en un pis de lloguer a la Gran Via. Fins llavors tots havien viscut al Palau Episcopal. És significatiu. També és significatiu que donés les seves despulles a la ciència. I perquè es pogués entendre, el bisbe Jaume Camprodon va deixar dit en el seu testament: “Si a algú li sorprèn la decisió presa, sapigueu que ho he decidit com a aportació a la societat, de la qual he rebut tant, i com a gest de comunió amb el pa partit i compartit en la taula de l'eucaristia.”

Com he dit, el tracte que hi vaig tenir va ser sempre d'acollida. Només esmenaria una cosa. Entre els anys 72 o 73 (no ho recordo exactament) vaig ser condemnat pel Tribunal d'Ordre Públic (TOP) a 30 dies de presó o a pagar 25.000 pessetes. La condemna era per un sermó a l'església del Mercadal. Jo no volia ni podia pagar les 25.000 pessetes. Preferia anar a la presó. Aleshores, el bisbe Jaume va pagar les 25.000 pessetes.

Avui des d'aquestes ratlles el recordo amb afecte i reconeixement.
En sortir de la catedral, en Món Marqués, que estàvem junts, em va dir: “A veure si en fas un article.” Vaig dir-li que no sabria com posar-m'hi. Però aquí el teniu. He escrit allò que m'ha dictat el cap i el cor. Segurament més el cor que el cap.

Quim Domingo
16/01/17

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Tan sols acceptarem comentaris que siguin signats amb els vostres veritables noms, la resta seran eliminats.
Gràcies