dimecres, 5 d’octubre de 2016

Rafael Santandreu: "Et fa por morir-te? Doncs t’asseguro que passarà"

Directe i sense embuts, creu que "ens donem massa importància a nosaltres mateixos" i això provoca una gran infelicitat. Proposa viure més al dia i ser molt conscients que el nostre pas per aquest planeta és temporal i efímer 


Aquest psicòleg dedica molts esforços, a través de la seva consulta i els seus llibres, a intentar que la gent sigui més feliç i disfruti plenament de la vida. El seu últim llibre, Ser feliç a Alaska (Rosa dels Vents), proposa fer una “reprogramació mental” per abandonar les emocions negatives i apreciar el present, sigui quin sigui.

Quins són els principals problemes que porten una persona a la consulta d’un psicòleg?
Principalment, els problemes amorosos, de parella, però també problemes d’ansietat i d’estrès, molts relacionats amb la feina. Molts d’aquests problemes els provoquem nosaltres mateixos amb un estil determinat de pensament.

Què vols dir, què és culpa nostra patir per aquestes coses?
Sí. Tenim una malaltia que és creure que necessitem moltes coses per ser feliços. En realitat només ens cal aigua i menjar, la resta són necessitats creades. Si entrem en el cap d’una persona deprimida per un desamor veurem que es passa tot el dia, des del matí fins a la nit, repetint-se, com un mantra, una sèrie de frases de l’estil: “La meva vida és una merda”, “No trobaré ningú més, “Sense parella estic desvalgut”... Si a la ment humana li repeteixes constantment unes coses les acaba interioritzant i fan patir molt. Cal trencar aquest cercle i sobretot cal veure que la majoria d’aquestes coses que ens repetim són totalment falses.

Tu què proposes per aconseguir-ho?
La psicologia cognitiva proposa que cadascú tingui el control del seu pensament. Per això cal cuidar el diàleg intern i reeducar-se. Un s’ha d’esforçar per canviar aquestes idees tan arrelades i que es van repetint al llarg del dia, i per fer-ho cal fer servir arguments convincents. El que intentem des d’aquest enfocament de la psicologia és donar un compendi de contraarguments per a les neures de la gent, com l’estrès, la por als canvis, el desamor...

Però aquestes neures fan patir molt.
Sí, però en realitat cada necessitat creada és una càrrega, perquè si no l’aconsegueixes ets un desgraciat. Si jo crec que per ser feliç necessito una parella i no la tinc, seré infeliç. Tenir parella no és una necessitat, és un objectiu, i això és diferent. El problema és que ens bombardegen amb aquest missatge quan la realitat -i les estadístiques ho demostren- diu que no és cert.

Per tant, què hem de fer per ser feliços?
La felicitat només depèn de dues coses: la teva capacitat d’estimar la vida i la teva capacitat d’estimar els altres, en general. El problema és que ens donem massa importància a nosaltres mateixos.

Però les experiències negatives existeixen i són una amenaça per a la felicitat.
Sí, però pensa que al llarg d’una vida les persones tenim, de mitjana, unes 20.000 adversitats, des de les més petites i quotidianes fins a les grans desgràcies. Això vol dir que són inevitables, que no ens han de robar la felicitat, perquè les adversitats hi són i hi seran.

I com s’aconsegueix?
Cal acceptar que les adversitats formen part de la vida i que no són prou importants per fer-nos perdre la felicitat. La nostra societat pateix un excés de por, tot és vist com una possibilitat terrible, i en canvi la gent més feliç i més forta no viu així. Un exemple és Stephen Hawking. Fa més de 40 anys que no pot moure’s, ni tan sols parlar, i tot i això és un dels millors científics de la història i és una persona feliç. Per a ell no hi ha res terrible, pot ser feliç tot i les seves circumstàncies. La seva lliçó és que si et quedes tetraplègic pots ser feliç, i és una lliçó fonamental.

La por a la malaltia i també a la mort les tenim molt arrelades.
Sí, però el cert és que podem desterrar la por de la nostra vida si aprenem a pensar correctament. Dir, pensar i creure que la salut és el més important de la vida és una creença irracional, perquè la salut és una cosa que segur que perdrem. Hi ha molta gent que ha estat greument malalta però que eren feliços, com Lance Armstrong. ¿Et fa por morir-te? Doncs si tu creus que el pitjor que et pot passar és morir-te t’asseguro que passarà. Per tant, on és el dramatisme?

A tu no et fa por la mort?
No. M’he convençut que la mort és bona, necessària i bonica. Si no ens moríssim, el planeta i els éssers humans tindríem un gran problema, seria insostenible. A més, la mort forma part de tots els fenòmens naturals, els cicles de la natura que ens sobrepassen, que formen part d’una cosa més gran. El problema és que nosaltres hem desterrat la mort de la nostra societat, l’amaguem, no en parlem, així que ens fa molta por. En realitat la mort és un fenomen natural que ens afecta a tots, en canvi vivim en una espècie de deliri com si haguéssim de viure per sempre. Això és dolent i estressa moltíssim. Jo crec que no cal estressar-se per les petites coses, cal viure més el present i per aconseguir-ho hem de tenir la mort més present. Per això la mort és positiva, perquè ens deixa viure amb passió el nostre present. La immortalitat seria insuportable.

Thaïs Gutiérrez
04/10/2016

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Tan sols acceptarem comentaris que siguin signats amb els vostres veritables noms, la resta seran eliminats.
Gràcies