dimecres, 12 d’octubre de 2016

Albert Quiles: "Si tens un familiar gran, truca'l, ni que només sigui un cop per setmana"

Entrevista amb el director d'Amics de la Gent Gran, oenagé que acompanya més d'un miler de persones grans en una desena de municipis catalans
 
A Catalunya hi ha al voltant d’1.250.000 persones de més de 65 anys, i es calcula que l’any 2040 aquesta xifra s’haurà duplicat. Aquest fet planteja reptes socials, o hauria de plantejar-los.
Així és. Cada vegada tenim més reptes com a societat, perquè es viu més anys. S’han de fer més i millors polítiques per a la gent gran que ens permetin treballar a tots més en xarxa. Sembla una frase recurrent, però és així. És necessari impulsar el treball comunitari des de l’Administració, les empreses, les oenagés i la societat en general. Polítiques de proximitat, realistes. La gent gran no té tot el temps del món. No podem fer plans a llarg termini. Però no oblidem que no tot és l’Administració.

El programa Radars, que implica comerços, veïns i farmàcies que vetllen per l’atenció de la gent gran, seria un bon exemple.
Per descomptat. A Barcelona hi ha molts recursos, comparat amb altres ciutats, però se’ls ha de treure el màxim profit, i a les persones grans se’ls ha de fer arribar la informació. Hi ha persones que no saben que a quatre carrers de casa seva tenen una activitat interessant o una proposta moltes vegades gratuïta que podrien aprofitar. Però, hi insisteixo, en el dia a dia som tots, els corresponsables.

Què suggereix?
Si tots hi poséssim un granet de sorra dins de les nostres possibilitats, probablement amb aquesta xarxa ciutadana i solidària de veïnat, humana, hi tindríem molt de guanyat. Si tens una tieta, un familiar gran, truca-li, ni que sigui una vegada a la setmana. Estaria molt bé que hi hagués campanyes institucionals valentes, més arriscades, parlar clar de la soledat de la gent gran, per poder impactar una mica a tothom. No maquillem la realitat. Aturem-nos a escoltar les persones grans. Ens anirien millor les coses. Són perspectiva de vida, història, experiència.

La societat és realment conscient de la soledat de la gent gran, o no la vol veure?
A Occident fabriquem persones soles. A l’Àfrica, per exemple, es diu que quan un ancià es mor, una biblioteca crema. Nosaltres, des d’Amics de la Gent Gran (www.amicsdelagentgran.org), tenim molta preocupació per recollir vivències dels nostres avis i àvies. No sé si hi haurà una generació que hagi viscut canvis tan brutals. Hem de mirar-los més i ser més espontanis amb ells, encara que és molt difícil deixar d’associar vellesa amb malaltia i mort. Hi ha aquest estereotip. És com un cercle. ¿Però per què qualsevol progrés que fa un nen petit és celebrat per tothom, i en canvi no animem una persona gran quan fa alguna cosa que sabem que li costa?

Potser és per por d’arribar.
Hauríem d’incorporar l’etapa de la vellesa i l’envelliment com una assignatura, com un fet natural en els plans educatius i en el cicle de vida. No és res dolent arribar a la vellesa, és una etapa de la vida. ¿Veiem malament l’adolescència, l’etapa adulta? ¿Per què veiem malament la vellesa?

La soledat hi entén d’economia? La persona gran amb menys recursos la pateix més?
Nosaltres acompanyem persones grans que pateixen soledat i que tenen tot tipus d’economies i estils de vida. Però si a més de patir soledat s’hi sumen problemes per arribar a final de mes, com els passa a tantes persones grans, la complicació vital es multiplica de manera considerable. L’estat emocional és clau, i si hi ha precarietat s’agreuja. Hi ha problemàtiques inadmissibles, com ara que pateixin pobresa energètica. No pot ser que hi hagi persones grans amb mantes que no es puguin posar la calefacció.

Les pensions són el gran sistema de protecció social, però algunes estan per sota del llindar de la pobresa.
La gent gran són els grans oblidats. Són un col·lectiu precari econòmicament i que estan a la cua de tot. En els temps d’espera sanitaris, per exemple, no són gens prioritaris. No estem en contra de ningú. Entenem les prioritat d’altres col·lectius. Dels joves, per exemple, hi estem a favor. Però hauríem de trobar maneres perquè no pateixin sempre els mateixos.

La crisi els ha reincorporat en el si de moltes famílies.
En els últims anys hem anat veient situacions cada vegada més complexes pel que fa a models d’estructures familiars. Si una persona gran vivia sola i no sentia una bona atenció per part de la família, quan hi ha hagut necessitat s’han instal·lat tots a casa seva. Aquestes unions no volgudes han destapat, a vegades, situacions no desitjades, com ara casos de maltractament. Som al davant d’una qüestió duríssima, a la qual pràcticament només se li dóna visibilitat al mes de juny, quan se celebra el dia del maltractament i surten els balanços als mitjans de comunicació. Després tot queda allà, però s’ha de seguir treballant, denunciant i visibilitzant aquest problema.

Els demanen ajuda, a vostès?
Alguna vegada ha passat. Nosaltres construïm relacions d’amistat profunda amb les persones voluntàries i les persones grans. Una persona voluntària aporta el millor del que podria ser un familiar sense ser-ho. Això permet que aquestes persones trobin un moment per explicar-se de manera oberta sobre les seves angoixes sense ferir la família. Amb aquests vincles hem conegut casos molt durs.

Vostès també tenen llista d’espera a la seva entitat.
Abans podíem acompanyar-los a tots. Ara no. Tenim una llista d’espera de 200 persones grans. Això és moltíssim. Ens falta voluntariat. Amb només un cop a la setmana, una dedicació d’un parell d’hores significa molt. A vegades no es creuen que puguin estar acompanyats de manera gratuïta. Moltes vegades l’únic que volen és parlar una estona, encara que sempre és positiu que puguin sortir i vincular-se a altres persones i a altres recursos perquè socialitzin.

Quina qualitat primordial ha de tenir un voluntari?
Una premissa molt important és que es comprometi a una voluntarietat mínima d’un any. Una altra cosa és que després sorgeixi un imprevist i no pugui seguir amb nos-altres. Però d’entrada hi ha d’haver certes garanties de seguiment. Després fem una formació inicial que recomanem amb l’objectiu de trencar estereotips i maneres de dirigir-nos a ells.

Alguna norma bàsica?
Per exemple, no els parlis en diminutiu. Hi va haver una campanya al País Basc que ho resumia molt bé. Sortia una persona que es dirigia a un home… «Ai, Juanito….» I l’home es lamentava: «Tota la meva vida he sigut el senyor Pérez. ¿Per què em diuen ara Juanito?» Aquest tracte infantilitzat pot representar per a algunes persones una falta de respecte. O la tendència humana a omplir el silenci. Els ritmes d’una persona gran són diferents. Potser no té ganes de parlar o li costa, i tu envaeixes i no deixes que l’altre s’obri. O això tan habitual de «no és res, dona, no es preocupi». Si una persona gran t’està dient que li fan mal els ossos i això la preocupa, és que la preocupa i ho has de respectar. O bé quan vol parlar de la mort o de temes delicats i desvies la conversa. Una altra cosa molt important és el tema de la vulneració dels drets humans.

Denunciï, denunciï...
Són constants, els casos. En general, el problema de la vivenda digna, els desnonaments de la gent gran… És un fet que hauria de ser totalment inadmissible. Després tenim altres problemes greus molt invisibles. ¿Com es viu l’homofòbia als centres residencials? Hi ha gent que, en una residència, amaga la seva orientació sexual. ¿I les persones transsexuals que no s’han operat? No estem prou preparats. Fa falta més informació i més formació, i hem de posar més atenció en aspectes que tenen a veure amb la vulneració de drets humans. Hem de ser molt més contundents si no es respecten.

Rosa Mari Sanz
10/10/2016

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Tan sols acceptarem comentaris que siguin signats amb els vostres veritables noms, la resta seran eliminats.
Gràcies