Ser monja era una opció per no estar sotmesa als homes

Maria Pau Trayner Vilanova és feminis­ta i activista social. Monja escolàpia, va co­mençar la seva tasca educadora a les Esco­les Escolàpies, però ja amb la democràcia, uns anys després del Concili Vaticà II, va passar-se a l'ensenyament públic. Des de les aules d'un institut i sempre als barris obrers de l'Hospitalet del Llobregat, espe­cialment a Can Serra, ha fet classes i ha lluitat contra la desigualtat social i per la igualtat de les dones, lluita que també ha dut a Nicaragua, al costat de les dones san­dinistes. Per la seva trajectòria ha estat premiada pel col·lectiu Església Plural, que li ha atorgat el premi Mn. Vidal Au­nós. Amb dues activistes més, monges com ella, membres del Col·lectiu Dones en l'Església per la Paritat, Roser Garriga i Trullols i Maria Antònia Sabater i Mont­ serrat, han publicat Hi Som. Aportació de les dones creients a la societat i a l'Església catalanes: la història de Catalunya i de l'Església des d'una perspectiva de gènere.

La paritat no existeix a l'Església?

S'ha de distingir l'Església que som les persones que seguim Jesús i que fem de l'Evangeli part de la nostra vida de la insti­tució Església, que és totalment patriarcal. Aquesta Església que ens té aparcades i sembla que d'una manera definitiva, i no per l'Evangeli sinó pel dret canònic.

A l'Església de base la dona compta

Està en igualtat. Això ho he viscut aquí pe­rò, sobretot, a Nicaragua, a les comunitats de base. La gent veu que estem al mateix nivell que els homes, però dintre l'Església institució no hi ha manera. Les dones hem treballat molt i hem pogut fer coses però sempre han sigut dependents, del clergue de la parròquia, del bisbe del bisbat...

Per això van fundar el Col.lectiu de Do­nes en l'Església per la Paritat

El col·lectiu va sorgir d'un fòrum que es feia aquí a Barcelona després del Concili Vaticà II, on hi participaven creients crí­tics. Vam veure que tant a les ponències com als grups de discussió les dones que­dàvem relegades i per això ens vam ajun­tar, per treballar per donar-nos visibilitat.

I què fan?

Fem promoció de la dona i expliquem l'Evangeli des d'una perspectiva de la teo­logia feminista. L'Evangeli no ens menys­ té, al contrari: Jesús moltíssimes vegades ens va posar com a exemple de la realitat d'un món millor. El que passa és que a mesura que s'anava avançant en l'Església institució s'estableixen estructures pa­triarcals. Els primers quatre segles del cris­tianisme sí que hi havia molta igualtat. És a partir del s.IV que les coses canvien.

Expliqui'm el llibre 'Hi som'

El llibre va sorgir una mica d'un atac de ràbia perquè vam llegir un llibre, guardo­nat amb la Creu de Sant Jordi, sobre l'Es­glésia catalana i la vida religiosa i quan vam mirar les persones que hi havia cita­des vam veure que hi havia 573 homes i 26 dones. Vam dir-nos que això no podia ser, que era un autèntic desequilibri... i més dintre la vida religiosa, on hi ha moltes més dones consagrades que homes. Però les dones sempre hem sigut com de sego­na categoria. Fixeu-vos que en els ordes religiosos la jerarquia és: primer els mas­culins, en segon lloc, els femenins i, en tercer lloc, els dels laics. És una estratificació en una institució que hauria de donar exemple d'igualtat i horitzontalitat.

Quina feinada, aquest llibre. Hi ha noms de dones religioses, dels monestirs, de la història dels ordes, escoles...

Hem estat deu anys per fer aquest llibre, realment una feinada, perquè volíem que hi sortissin totes les dones creients... però ens vam adonar que durant un temps no s'anomenaven les dones si no eren mon­ ges i si s'anomenaven eren les dones d'al­gun home d'alta societat Nosaltres volíem parlar també de les fidels de base, per això vam anar a les parròquies... on l'organit­zació està quasi en un 80% a mans de do­nes. A les parròquies, doncs, vam trobar les dones de base que fan possible que el fet creient continuï dintre la societat ac­tual. Quan vam buscar les religioses va ser molt bonic... Per exemple vam descobrir que al s.XIX aquí a Catalunya es van crear 54 ordes religiosos femenins per ensenyar les noies, que fins aleshores no tenien dret a l'educació ni cap possibilitat d'escolaritzar-se Les escoles de noies van sorgir 150 anys després que les dels nois.

Vostè, que mira la vida des d'una pers­pectiva de gènere, què opina del carde­nal Cañizares, que diu que la d'ideolo­gia de gènere destrueix la societat?

Ja no sabem com dir-li a aquest senyor que faci el favor de ser més cristià. Nosal­tres quan alguns bisbes fan aquestes decla­racions els hi escrivim, els hi raonem... Penseu que les dones que defensem la teo­logia feminista estem en xarxa: a Catalu­nya, a l'Estat espanyol, a Europa, al món... i quan passen coses d'aquestes ens ho anem comunicant i intentem donar-hi una resposta.

Així que se sap que ets monja ja et mi­ren d'una altra manera, diu vostè

Les monges hem patit doble discrimina­ció, per dones i per monges. Les que hem fet aquesta opció de vida hem estat menystingudes. Però mira, quedem com els que estima més Jesús: els de baix de tot.

Quan vostè es va fer monja...

Potser no estaven tan marginades, alesho­res. Fer-se monja era una de les sortides que podíem tenir les noies per poder fer coses amb una certa llibertat sense estar sotmeses als homes. La vida religiosa obria un espai de cultura i de formació.

Quan es va treure l'hàbit vostè?

Jo en vaig portar dos d'hàbits. Un del s.XIX fins al Concili, després un de més senzill, per no diferenciar-nos tant de la societat... Quan vaig anar a fer classes a un institut me'l vaig treure perquè l'hàbit condiciona i perquè no semblés que se m'havia de tenir un tracte especial. Si va sent i explicant la gent t'escolta. Així que dius que ets monja diuen: ah, doncs no ho sembles! Doncs ho sóc... i hi ha religioses molt formades!

Vostè, per exemple, que és catedràtica d'història, psicòloga i doctora en antropologia cultural, llicenciada en ciències eclesiàstiques i teologia.

M'ha agradat estudiar, tenir una mica de base per poder dir les coses amb més cla­redat. Ser monja no vol dir que no puguis arribar igual o més que qualsevol home.

Al costat de la Nicaragua sandinista

"Vam anar a Nicaragua per donar suport a la re­volució sandinista. A mi Nicaragua em va ense­nyar que era possible una societat revolucionada a favor dels més pobres. Amb les comunitats de base vaig viure molt a prop de dones que havien perdut els seus fills,al costat de dones que estaven treballant: deien, per allò que els seus fills no po­dien fer perquè els havien matat. Allà em valg adonar que les dones eren les grans víctimes de la guerra. En aquell país el45% de les famílies són monoparentals... qui aguanta la so­cietat són les dones." 

Mireia Rourera

07/08/2016

Presència