divendres, 8 de juliol de 2016

Quan s’esborra el record de Déu

A Catalunya, el Déu dels cristians desapareix. Se’n perd el record. El cordó umbilical que el vinculava a les noves generacions ha estat seccionat. Una cosa semblant passa als Països Baixos (on, per cert, Al·là ja és més present que Jesucrist). Està passant a tot Europa. També a Itàlia. Certament, resten moltes comunitats que viuen intensament o rutinàriament la seva fe. La tradició encara té visibilitat, sobretot en dies assenyalats. És notable, encara, el pes social de l’Església en entorns de necessitat: gent gran, malalts, immigrants, exclosos. Però en els moments de festa i alegria, en els naixements i casaments, la reculada és colossal.

Mentre el procés de descristianització avançava al galop, l’Església s’ha anat encastellant en la tradició, on està quedant aïllada. Els grans transmissors de mites i valors són la televisió i internet, profetes de la cultura de l’oci. Les catedrals del consum congreguen les masses àvides. No hi ha res que susciti tant de fervor com la gran litúrgia del futbol. Té res a fer el cristianisme en una societat que divinitza el plaer (hedonisme) i que és alèrgica a conceptes com veritat, lleialtat i compromís (relativisme)? Com hi podria arribar? Amb prèdiques morals tremendistes, com fan alguns bisbes espanyols?

Estan de moda les teories ocultistes, la meditació, la literatura d’autoajuda... A què responen? A la buidor contemporània. Un buit que l’Església no omplirà mentre estigui pendent de recuperar el poder perdut. A l’Església l’insulten; i això fa mal. Però no pot oblidar que només insultada comparteix el viacrucis. Perdut el poder mundà, l’Església està en condicions de ser una minoria creativa, com volia Benet XVI.


Un creatiu minoritari va ser Ramon Llull. Es descrivia com “lo foll”. Boig per Déu. A l’estil de sant Pau. Tots dos eren animadors de comunitats de fe. L’Església potser necessita recuperar el camí paulí: parlar amb veu enamorada; sense poder. L’exemple de Llull és clarobscur: fill del seu temps, era partidari de les croades. Però molts altres aspectes de la seva personalitat poden interpel·lar els cristians d’avui. Començant per la seva conversió després d’una vida disbauxada i mundana. També l’Església recomençaria si reconegués a fons els seus pecats mundans.

Víctima de l’exili, la repressió i les matances, l’esquerra resol els plets pendents de la tragèdia de la Guerra Civil i del franquisme a la manera de l’Església: santificant els seus màrtirs. L’Església del crucificat encara ignora el perdó i el reconeixement de les culpes pròpies (nacional catolicisme). Si ella, a Espanya, no abandera la culpa, el perdó i la reconciliació, qui ho farà?

Llull al segle XIII es va posar a estudiar llengües per poder raonar l’evangeli als estranys: potser abans de predicar al món convé entendre el llenguatge del món. Té sentit convertir en senyal identitari de l’Església allò que pertany a mentalitats d’altres èpoques (com ara tradicionalisme de l’antic règim, que l’Església va abanderar fins al Vaticà II; i que ha ressorgit com a refugi durant la postmodernitat)? Si el nucli de la fe cristiana és l’amor il·limitat, per què confondre fe i moral?

Sense nostàlgia del poder, l’Església, reagrupada entorn de l’amor evangèlic, podria proposar als desconcertats d’avui una espiritualitat genuïna. I podria qüestionar les seguretats del món d’avui des d’una visió despullada i transcendent de l’existència. És el que el papa Francesc descriu com a “hospital de campanya”. Per cuidar els pobres de butxaca, per descomptat, però sobretot per rehabilitar els pobres de cor, els malalts de sentit i els addictes a la sensualitat, que són encara molts més.

La personalitat de Llull i la del seu personatge Blanquerna coincideixen amb la de Bergoglio. La fe no és una ideologia, per a Llull, sinó una forma de vida radicalment exigent, despresa i, per damunt de tot, espiritual. La fe no és una posició moral, sinó un ideal de vida. Un ideal que culmina en la vivència mística, és a dir, en la comunió. Quan Blanquerna, aconsegueix acabar la reforma de la cristiandat després d’haver reformat els monestirs, les diòcesis, l’Església i la societat, es retira del món. Abandona la pretensió d’imperar sobre els altres (pretensió de les ideologies) per dedicar-se a allò que realment anhela: la comunió amb l’amat.

Antoni Puigvert
03/07/2016

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Tan sols acceptarem comentaris que siguin signats amb els vostres veritables noms, la resta seran eliminats.
Gràcies