divendres, 1 d’abril de 2016

Els pares també ploren

LA GESTIÓ DELS SENTIMENTS AL SI DE LA FAMÍLIA
Ocultar als fills les emocions negatives a casa és una factura que els nens paguen després quan han d’afrontar tots sols els problemes

Els pares també ploren i han de fer-ho davant dels fills. Però a molts progenitors els costa d’adoptar aquest paper. Protegir els menors de les emocions negatives és un error, consideren els experts en l’aprenentatge de les emocions, ja que el nen ha d’estar preparat tant per celebrar les bones notícies com per digerir les dolentes. “No plorar davant dels fills o ocultar-los estats de tristesa és un flac favor cap a ells”, indica Francesc Núñez, sociòleg de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC).

Aquest estudiós de la sociologia de les emocions afirma que tots els nens han de passar per aquest aprenentatge, ja que “l’ocultació per part dels seus pares d’estats de tristesa o por els farà estar menys preparats per afrontar després les seves pròpies emocions”. De tota manera, no cal obsessionar-s’hi. “Aquest sol ser un aprenentatge no intencional, indirecte, basat en l’exemple diari del que és bo i el que és dolent”, afegeix aquest expert.

La psicòloga de la UOC Noemí Guillamón apunta alguns consells per preparar els fills per quan arribi el moment d’afrontar, tots sols, les seves pròpies emocions. El més important, recalca aquesta professora, “és evitar transmetre la idea que tot és perfecte, que no hi ha cap problema, que la felicitat dura sempre”. Una recomanació que pot resultar de difícil aplicació per a alguns pares. Però Guillamón insisteix: “És un error pensar que el nen estarà millor si se li oculten els problemes del seu entorn”. Això no vol dir, matisa aquesta psicòloga, que calgui fer partícip el menor “de tots els problemes dels grans, però sí explicar-li, si el seu pare o mare estan tristos, a què es deu aquesta situació. Sempre amb un llenguatge que el petit entengui”.

Un altre mal propi dels nens d’aquesta nova era és la sobreprotecció. Es tenen menys fills i, quan només se’n cria a un o dos, “aquests nens es converteixen en la peça fonamental de les famílies”, considera Francesc Núñez. I afegeix: “Si en algun moment s’havia pensat en l’amor (i la parella) com la font de l’autorealització dels individus, ara aquest focus s’ha adreçat cap als fills; són ells la font d’autorealització per a moltes mares (principalment) i pares. I també, l’autorealització dels fills (el seu benestar) s’ha convertit en el nucli central dels desvetllaments dels progenitors”.

Caure en la trampa de la sobreprotecció és “fer creure al nen que mai no hi ha problemes, construir una bombolla irreal que fa pensar a aquest menor que tot en aquest món és perfecte”, indica Noemí Guillamón. Amb aquest comportament “es crea una generació de nens amb poca confiança en les seves capacitats, amb baixa autoestima i tolerància a la frustració ja que no han hagut d’esforçar-se per aconseguir res”. Quan se sobreprotegeix un nen de les emo­cions negatives se li està ­transmetent el missatge “que no confiem en ell, en la seva força, creativitat o autonomia i tampoc en la seva capacitat per assimilar aquestes situacions i adaptar-se als canvis”, afegeix Noemí ­Guillamón.

Aquesta psicòloga de la UOC insisteix que la clau d’un bon aprenentatge de les emocions passa per “transmetre als fills la idea que els problemes es poden resoldre, que no són una ame­naça sinó un repte, i que gairebé totes les situacions poden superar-se i que es pot aprendre i créixer amb aquestes experiències”. Francesc Núñez apunta, en aquest sentit, que “les emo­cions no tenen una base biològica, són principalment socials i cal aprendre a sentir-les i a reconèixer-les (en un mateix i en els altres) i sobretot (això és el que les fa socials) cal saber interpretar-les”. Per més que s’intenti no plorar o mostrar tristesa davant els fills, mai no es podrà protegir aquests menors de les emocions. Per això els experts recomanen “ensenyar a sentir-les i canalitzar-les i a saber com cal respondre davant elles”, indica Núñez, que també és director del màster en Humanitats de la UOC.

Cal partir de la base, afegeix aquest mateix sociòleg, “ que les emocions negatives (bàsiques) són més que les positives, i és per això que l’aprenentatge familiar per afrontar-les és fonamental, ja que disminueixen la nostra potència d’existir, la nostra ­capacitat d’acció. Reconèixer-les ajudarà aquests fills a respondre adequadament a aquestes situacions”.

Noemí Guillamón recomana que a les cases “es doni el permís per expressar totes les emocions (alegria, tristesa, por, ràbia...) i contenir-les de forma sana”. Hi ha una edat a partir de la qual ja poden explicar-se algunes coses o en les que es recomana ocultar-ne d’altres? Francesc Núñez respon que “l’aprenentatge emocional és, principalment, social i per tant no hi ha edats biològiques en les quals s’estigui més preparat per a unes emocions o unes altres”. Això dependrà –afegeix aquest psi­còleg– del context social (i fa­miliar) en el qual s’aprèn i es ­madura”.

La clau de l’èxit, reitera aquest sociòleg, està en “ser conscient de la necessitat d’aquest aprenentatge de les emocions”. I si es tenen recursos per fer-ho –conti­nua Núñez– “cal expressar davant els fills tant les emocions positives com les negatives i ­ensenyar-los a gestionar-les de la millor manera possible”. Una lliçó que a la majoria de mares i pares se’ls entravessa, fins al punt “de fer molt malament les coses en aquesta part que és tan important en la l’educació dels fills”.

Javier Ricou
30/03/2016

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Tan sols acceptarem comentaris que siguin signats amb els vostres veritables noms, la resta seran eliminats.
Gràcies