diumenge, 20 de març de 2016

“Pau Casals plorava amb el dolor dels refugiats”

Marta Casals, vídua de Pau Casals i cofundadora de la fundació del músic

La vídua de Pau Casals no descansarà fins que la Vil·la Museu del Vendrell atregui tants visitants com la casa de Mozart a Salzburg . No és demanar tant: el llegat del mestre català i el seu compromís amb la pau i els drets humans continua present a escala planetària. Casals no només es va negar a tornar a la Rússia estalinista o a tocar per a Hitler. O es va exiliar de l’ Espanya franquista i va protestar amb el seu silenci quan els aliats van mantenir el dictador. El seu compromís amb l’ajuda humanitària o la promoció de la pau mundial es torna a posar ara d’actualitat amb la situació a Síria . És per això que avui té lloc un concert organitzat per la Fundació Pau Casals, de la qual Marta Casals (Humacao , Puerto Rico, 1936) n'és vicepresidenta. Juntament amb l’Acnur, l’agència de refugiats de l’ONU, la fundació proposa al Saló del Tinell (19 h) un acte on Rosa Maria Sardà llegirà una carta del 1940 en què el mestre agraeix al director de la Simfònica de Boston l’enviament d’un xec per ajudar infants i mares refugiades a la maternitat d’Elna, al Pirineu. La música la posaran el jove violoncel·lista Pablo Pérez i la pianista Yoko Suzuki.

Es van casar el 1957 i vostè el va acompanyar en la seva croada personal contra la guerra freda i a favor d’una entesa mundial. Com els rebien els caps d’Estat?
Amb molt respecte. Ell s’oposava a les guerres, l’opressió, les dictadures... però d’entrada no era polític ni representava ningú ni res que no fos la moralitat, la llibertat i els drets humans. El veien com un home que s’havia sacrificat, que parlava i no tenia por de l’exili. Algú capaç de deixar una carrera internacional fabulosa i dedicar-se a fer concerts per a nens a la França ocupada...

Un home radicalment empàtic.
Ell patia, sí. Fins i tot plorava quan parlava d’aquells nens que s’havien quedat sense pares i no tenien ni menjar ni medecines. Tenia més de 85 anys i continuava anant per aquests països tocant El i creant amb el seu caixet una fundació per ajudar refugiats, estudiants de música... el que fos. Però també era una persona optimista. Tenia sentit de l’humor. El seu dia començava amb una caminada per connectar amb la natura, després dues fugues de Bach al piano i aleshores esmorzar. Era metòdic i disciplinat. Després d’agafar el violoncel li quedava atendre els centenars de cartes que rebia de caps d’Estat, gent de les Nacions Unides, organitza­cions que volien fer això o allò altre. Es va ­convertir en un eix, ell unia la gent.

I quan s’asseia a compondre?
No ha arribat a ser gaire conegut com a compositor perquè quan va arribar a l’exili va adquirir el compromís amb tantes i tantes coses... Però havia començat amb 5 o 6 anys, amb el seu pare. Al museu de Sant Salvador hi ha una partitura. Ell deia que sempre tenia música al cap i li sabia greu no haver pogut dur-la al pentagrama. Però és que hi va haver anys que va arribar als 300 concerts, i en una època en què es viatjava en tren, avui aquí, demà allà. Això quan era concertista. Després se li afegí l’Orquestra Pau Casals. Amb tot, l’obra compositiva és com ell: tot cor i emoció. No s’assemblava a ningú.

Què queda per fer respectar la seva figura i la seva obra?
Moltes coses. Ara estic rescatant tots els enregistraments que va fer per ràdios de tot el món i que s’han de remasteritzar. Vull que la fundació tingui una sala audiovisual en què la gent pugui veure cinc minuts d’això o dues hores d’allò, perquè hi ha un material fabulós i els films que s’han fet fins ara estan bé però no són l’essència. Trobo a faltar els seus discursos durant la guerra. Hi ha milers d’hores d’àudio i cal organitzar.

A què atribueix la seva vigència com a revulsiu en una causa humanitària, mig segle després?
Al fet que no només pensava en els seus. Ell ja es va negar a tornar a Alemanya quan va veure com tractaven els músics jueus el 1931. La seva força són els fets. “Podem tenir opinió i desaprovar coses, però cal actuar”, deia. I és el que ell va fer, amb el seu silenci, sense violència. Ara hi ha músics involucrats en causes, però d’aquest tipus de sacrifici personal de donar força una idea no n’hi ha.

I aquest concert d’avui li sembla que tindrà ressò internacional o quedarà a Catalunya?
El que es fa aquí encara es queda aquí, però a poc a poc la fundació obre camí. Tenim el festival al Vendrell però ha de ser més rotund. Si la gent va a Salzburg, no creu que vindria al Vendrell amb un festival com Déu mana, tenint com tenim la platja, aquesta casa i tots els records del mestre? És només a una hora de Barcelona. I ara el museu ha agafat embranzida. Hi he enviat gairebé totes les coses que tinc, perquè n’hi ha que són a Puerto Rico, on ell també té una història.

No voldria que tot fos al ­Vendrell?
És que hi serà, tinc duplicat de tot i tothom quedarà content.

I el violoncel que va usar per al seu concert a les Nacions Unides?
El tinc jo i el cedeixo a importants talents. Des que va morir l’han tingut 15 o 20. Ara el té Amit Peled.

Maricel Chavarría
15/03/2016

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Tan sols acceptarem comentaris que siguin signats amb els vostres veritables noms, la resta seran eliminats.
Gràcies