dissabte, 19 de març de 2016

Mor mossèn Ballarín, el rector de Catalunya

No va ser rector que cap gran basílica, però l’èxit literari i la televisió el van convertir en el rector de Catalunya. El capellà de capçalera d’una generació. Josep Maria Ballarín ha mort la matinada d'aquest divendres als 96 anys a Berga. El funeral se celebrarà aquest dissabte a les quatre de la tarda a l'Església de Santa Eulàlia de Berga presidit pel bisbe de Solsona. Després serà enterrat a Gósol.

La popularitat de mossèn Ballarín quedarà vinculada per sempre a dos fets. Primer, l’èxit de la novel·la Mossèn Tronxo, publicada el 1989 i un dels pocs títols en català que ha aconseguit trencar el sostre de vendes de 100.000 exemplars. S’ha reeditat durant anys. I, després, les tardes al sofà del programa de TV3 conduït per Mari Pau Huguet, la finestra per la qual va entrar a casa de molta gent a principis dels anys 90. Molt abans de l’arribada de les monges mediàtiques.

Però mossèn Ballarín és molt més que això. Primer de tot, un capellà. A la seva manera, però capellà del bisbat de Solsona. Els primers anys de la seva biografia, potser més oblidada, expliquen molt el personatge.

La desfeta del 1939
La trajectòria de mossèn Ballarín està marcada per la Guerra Civil. Va néixer el 8 de febrer de 1920 a Barcelona i va estudiar als Escolapis. Un dels primers records que tenia va ser acompanyar el seu pare a la Plaça Sant Jaume per veure com Macià proclamava la República.

Fill d’una família catòlica i catalanista va ser dels catalans que va perdre la Guerra Civil dues vegades. Els pares van arriscar-se acollint capellans perseguits i Ballarín va saber de l’assassinat de diversos companys seus de la Federació de Joves Cristians de la qual també va formar part. Després va partir el bombardejos a Barcelona. I, l’abril de 1938, després d’iniciar els estudis d’enginyeria, és cridat a files dins de “la lleva del biberó”.

Va tenir la sort de no ser destinat a la Batalla de l’Ebre, però des de Begues va ser obligat a iniciar la retirada del que quedava de l’exèrcit republicà cap al nord mentre les tropes franquistes conquerien el territori català. Just el dia que feia 19 anys va ser capturat i portat a una presó de Tarragona. Des de la cel·la sentia com companys seus eren torturats.

No va tenir cap denúncia i per això el van alliberar aviat i el van destinar a fer la mili a Zamora. Però el tràgic 1939 es va tancar primer amb la mort de la seva germana i després del seu pare. Malalt de tuberculosi, el van llicenciar i es va recloure amb la seva mare a Matadepera.

Passat el 1939, i agafat per la malaltia durant sis anys, va començar a aprofundir les seves lectura filosòfiques. El carmelita Bartomeu Xiberta és un dels seus guies intel·lectuals. Ballarín es planteja entrar a Montserrat, però finalment, el 1946, es decanta per l’orde de Sant Felip Neri, al barri de Gràcia, on va ser ordenat el 1951. En recaure de la tuberculosi és enviat a Solsona per procurar-li un ambient més saludable. Allà acaba fent classes al seminari i incardinant-se com a capellà diocesà.

Destitucions episcopals
La trajectòria de Ballarín dins de l’àmbit eclesial han estat marcada per dues destitucions de dos prelats ben rellevants: Vicente Enrique y Tarancón i Antoni Deig. Tarancón, que havia arribat a Solsona el 1945, no es va refiar de Ballarín pel seu esperit, que llavors veia massa catalanista i massa obert. Així, el 1958 el va destituir com a formador del Seminari de Solsona i el va enviar al Santuari de Queralt, a Berga. A un racó de la diòcesis que en aquell moment no tenia cap al·licient un mossèn culte i amb una suposada carrera eclesiàstica per davant com Ballarín.

Però Ballarín no era una home de carrera. Era un capellà de poble. I amb aquesta proximitat va convertir el Santuari de Queralt en un dels més visitats de Catalunya. Alhora, en un santuari de l’antifranquisme. Amb esperit benedictí, hi acollia tothom. Ja l’any 60 va contribuir a amagar els promotors dels Fets del Palau de la Música que fugien de la policia. Raimon Galí i Josep Benet són alguns dels seus contactes i és l’època en què coneix la generació de polítics que faran la transició a Catalunya. I també els dos futurs presidents de la Generalitat, Jordi Pujol i Pasqual Maragall, i amb els dos va mantenir l'amistat fins el darrer dia. Una activitat compromesa amb estudiants i intel·lectuals que el va portar a ser controlat per la policia. Fins i tot va tenir el telèfon intervingut, tot i que no ho va saber fins a finals dels anys vuitanta quan en una revisió el tècnic el va advertir que encara tenia la línia punxada. Iniciada l'època democràtica, la seva implicació i lideratge en el GEN, el Grup d'Estudis Nacionalistes, on es van formar la majoria de quadres catalanistes del país. Ja iniciada l'època democràtica, va ser un dels promotors del GEN, el Grup d'Estudis Nacionalistes, on es van formar bona part dels dirigents que avui lideren el moviment sobiranista.

Curiosament, durant l'etapa de resistència no va tenir gaires problemes amb el successor de Tarancón, el bisbe José Bascuñana. Fins i tot, el 1966 mossèn Ballarín va rebre Franco al Santuari, on va fer una visita amb motiu del 50 aniversari de la coronació de la Verge de Queralt i va inaugurar un ascensor inclinat que només va ser utilitzat aquell dia.

Al mateix temps, la tasca al Santuari li va deixar més temps per escriure. De les primeres col·laboracions a Serra d’Or, passa a una intensa producció bibliogràfica que arriba a una quarantena de títols. Molts van ser publicats a partir dels anys 90 amb l’empenta que li dóna la seva popularitat. Però fonamentalment Ballarín ha estat un escriptor religiós.

Santa Teresina de Lisieux. Quaderns autobiogràfics (1964) i Francesco (1967) són els primers títols que recullen l’espiritualitat evangèlica de Ballarín i la influència en la seva obra d’aquests dos sants de la senzillesa. Durant els anys vuitanta a l’Abadia de Montserrat publica títols de caire religiós i espiritual com Pregària al vent, Torrent avall, De Nadal a Reis, Sant Benet, mil cinc-cents anys, Ai Francesc, si aneu a les valls d'Andorra..., i un dels més celebrats: Paràbola dels retorns.

I el 1989 arriba d’èxit de Mossèn Tronxo. I el 1996 el Premi Ramon Llull de novel·la amb Santa Maria, pa cada dia. I la popularitat. Però també n’ha de pagar un preu. Ell mateix explica que a la gent “carca” de Berga no li agradava aquesta popularitat i amb l’excusa que cada vegada s’ocupava menys del Santuari van demanar al bisbe Antoni Deig la seva destitució com a rector. Finalment, Deig claudica i el 1993 Ballarín és destituït per segona vegada, 36 anys després d’arribar desterrat a Queralbs.

De Gósol al cel
“L’important no és Queralt, Gósol o Berga, l’important per a la gent és fer-los companyia. La fórmula és molt senzilla, és estar amb els que pateixen, i també, si passen un moment bo, alegrar-te’n”. Josep Maria Ballarín explicava així al cap d’uns anys com va entomar la sortida de Queralt. Creia que el bisbe Deig s’havia equivocat però no li guardava cap rancor. El 2004 va rebre la Medalla d'Or de l’Ajuntament de Berga i va ser proclamat fill adoptiu il·lustre, un reconeixement promogut pels mateixos sectors que van promoure la seva destitució deu anys abans. El 1995 també havia rebut la Creu de Sant Jordi.

Però, a més, la sortida de Queralt acaba proporcionat a Ballarín un nou paradís. El bisbe Deig li demana que continuï el seu “apostolat” literari i mediàtic i no li dóna cap responsabilitat parroquial. Ballarín pot anar a viure on vulgui i apareix l’Emilia. Santa Emilia, com li diu ell. Una vídua de Solsona que li ofereix un pis buit que té a Berga i que s’acaba convertint en la seva família, fins el darrer dia.

L’Emilia estiueja a Gósol, un petit poble al nord del Berguedà que ja pertany al bisbat d’Urgell. Allà Ballarín hi coneix el seu mossèn Tronxo: mossèn Ramon Anglerill. Des de l’any setanta està destinat a atendre diversos pobles de la zona i, el primer dia que es coneixen, Ballarín ja l’ajuda dient una de les moltes misses que ha fer cada cap de setmana. Una col·laboració amb Gósol que s’ha mantingut fins els darrer dia sense ser-ne mai rector. És l’època que retrata Albert Om en el capítol de El Convidat de TV3 dedicat a mossèn Ballarín.

Amb l’edat de jubilació l’activitat de Josep Maria Ballarín no s’atura. I fins fa pocs dies encara es mantenia intel·lectualment actiu amb les piulades diàries a El Matí Digital, i l’article quinzenal a El Punt Avui. I actiu en el seu compromís catalanista. En les darreres eleccions catalanes va tancar la llista de la demarcació de Lleida de Junts pel Sí.

Tampoc els darrers dies va prendre una de les qualitats que l'ha fet més fort: el sentit de l'humor. Quan rebia els amics que anaven a acomiadar-lo, en algun moment de lucidesa, els convidava al seu funeral.

I de Gòsol al cel. Allà segur que hi espera mantenir la seva gran devoció. La de no perdre’s cap partir del Barça.




Jordi Llisterri
18/03/2016

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Tan sols acceptarem comentaris que siguin signats amb els vostres veritables noms, la resta seran eliminats.
Gràcies