dimecres, 27 de gener de 2016

“L’única cosa que pots fer és abraçar la persona i plorar amb ella”

Dr. Ferran Sabaté, pediatre, metge cooperant
Tinc 64 anys. Barceloní. Casat. Dos fills. Sóc professor de la UB i pediatre de la sanitat pública. L'educació i la sanitat són la base de qualsevol política. Estic en la línia evangèlica de l’Església adventista.

Què el va dur a ser metge?
Cada setmana al full parroquial de la meva església hi havia el relat d’una persona que treballava ajudant els altres en algun lloc llunyà.

Quan som nens molts volem ser missioners, però després...
La meva primera destinació, el 1980, va ser un hospital rural a Angola, encara en guerra civil quatre anys després d’haver obtingut la independència. Va ser arribar-hi amb la meva dona, que és llevadora, i preguntar-me: “ Però on ens hem ficat?!”.

L’hospital estava en funcionament?
No, tots els metges havien marxat, quedava mitja dotzena de personal autòcton que feien d’infermers sense ser-ne.

O sigui que estava tot per fer.
Sí, però van començar a arribar pacients i més pacients i aviat vam tenir cent llits i tots plens. En les èpoques de pluja, quan el mosquit anòfel ataca, teníem dues persones en cada llit.

Vostès es van salvar del paludisme?
Sí, però no de la Unita: quan feia tres anys que érem a Angola ens van segrestar. Feia dos mesos que havia nascut el nostre fill, en un part que vaig assistir jo mateix, però no van permetre que ell i la meva dona es quedessin a casa.

Probablement el seu fill ha estat el segrestat més jove de la història...
Vam caminar més de 1.000 quilòmetres travessant la sabana i el desert del Kalahari fins a la frontera sud amb Namíbia. Durant tres setmanes vam caminar vuit o deu hores diàries amb un sol àpat a base de moniato. Miraculosament la Conchita va poder alletar l’Elavoko.

... un nom exòtic.
Significa esperança en la llengua de la zona, l’umbundu. L’últim tram el vam fer en un camió militar, durant una setmana vam viatjar de nit. El fred i la gana eren terribles.

Quants eren?
També havien segrestat una infermera argen­tina i un matrimoni brasiler que exercien de professors. Ens vigilaven un centenar de guerrillers.

Què el va impactar d’aquest viatge?
Vaig comprendre la transitorietat i la fragilitat humanes. Ens vam creuar amb un grup de pigmeus, potser les últimes persones que viuen de la caça i la recol·lecció. Ens van oferir la seva mel. S’aprèn la importància de la solidaritat que és essencial per sobreviure.

Fins i tot amb els guerrillers?
La síndrome d’Estocolm apareix com una cosa molt natural quan entens les seves motivacions i carències. En compartir, t’humanitzes.

Per què van segrestar l’únic metge de la zona?
A la guerra hi ha qui creu que com pitjor, millor. La inestabilitat juga a favor seu i els dóna visibilitat internacional. Al campament al qual ens van portar hi havia retinguts una doctora suïssa de la Creu Roja Internacional i un sacerdot espanyol que feia un any i mig que era allí.

Això ha de desanimar molt.
Vaig pensar que el meu fill faria la mili amb aquesta gent, però després de tres mesos en una cabana sempre vigilats per gent armada, ens van canviar per aliments, medicaments i roba.

Li va passar alguna cosa essencial?
Sí. Vaig aprendre l’art de la paciència. Ens vam dedicar a formar infermers. Mentrestant, l’hospital va ser cremat i els nostres col·laboradors, dispersats.

I li van quedar ganes per continuar treballant de cooperant?
No vam voler que la situació ens acovardís i ens en vam anar a Tanzània, on va néixer la nostra filla Neema ( gràcia, en suahili). Vam estar quatre anys en un hospital rural a prop del llac Tanganyika, on Stanley va trobar Livingstone sota la copa d’un baobab.

Un lloc preciós.
Allà vam veure els primers casos de sida, que tractàvem desgraciadament sense èxit. I va passar una cosa que em va marcar molt.

...
Al costat de l’hospital hi havia una leproseria. Una nit un leprós va anar a les latrines, es va desestabilitzar i va caure al fossat. A trenc d’alba vam sentir una veueta que demanava auxili. Per treure’l calia baixar a buscar-lo. 

I submergir-se en els excrements?
Sí. Ningú no va voler fer-ho i va acabar baixant-hi el capellà. Al món molts som invàlids, uns físicament, d’altres mentalment, i la majoria espiritualment.

Com va ser la tornada a Barcelona?
Vam tornar en l’etapa escolar dels nostres fills i el contrast va ser xocant. Vaig passar d’atendre persones realment malaltes a atendre casos molt banals. Donem molta importància a coses que no en tenen. Sentia nostàlgia perquè aquí no era necessari, i allà hi ha una gran diferència entre ser-hi i no ser-hi.

Va continuar cooperant?
Sí, però per períodes més limitats. Vaig estar a Hondures, Perú, Bolívia i a Ruanda després del genocidi. No saps què cal dir per consolar. Et quedes sense paraules, l’única cosa que pots fer és abraçar la persona i plorar amb ella.

La medicina s’està deshumanitzant?
S’està perdent el diàleg, estem substituint la paraula per les màquines de rajos X i els escàners. El perill és que la medicina es converteixi en un supermercat i el metge en un expenedor de receptes i proves.

No es posi trist...
Creixem en el contacte amb els altres. Cal tenir la ment i el cor oberts.

Ima Sanchís
27/01/2016

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Tan sols acceptarem comentaris que siguin signats amb els vostres veritables noms, la resta seran eliminats.
Gràcies