dilluns, 3 d’agost del 2015

L'enamorament no resisteix a l'anàlisi, i odio ser-ne el botxí

Irvin Yalom, pioner de la psiquiatria existencial; protagonitza el film 'La cura de Yalom'

Tinc 83 anys: tracto pa­cients cada dia i faig te­ràpia de grup per conti­nuar creixent. Fa 67 anys que estic amb la meva dona, però tenim quatre fills divorciats: són altres temps. Conèi­xer els altres és conei­xe't a tu mateix. Encara temo la mort, però menys que abans de parlar-ho al grup.

Jo era fill d'uns immi­grants jueus que van obrir una botiga de queviures en un barri negre de Washing­ton i van tirar endavant. La ciutat estava tan segregada racialment i era tan violenta que em refugiava a la biblio­teca.

I va convertir la pobre­sa en oportunitat.
Un dia el meu pare va tenir un infart, i la meva mare me'n va do­nar la culpa. Jo estava angoi­xat, però el metge ens va confortar tant que, des d'aquell dia, vaig voler ser com ell. Em vaig especialit­zar en psiquiatria, perquè és un relat de l'existència des de la consciència, com la li­teratura. I em vaig psicoanalitzar, perquè era part de la nostra formació.

Li va servir de res?
No, perquè la psicoanalista m'escoltava, però no es rela­cionava amb mi. Aquelles hores se'm van fer intermi­nables, però així vaig apren­dre que la qualitat de la te­ràpia depèn de la qualitat de la relació entre el terapeuta i el pacient.

I es va fer pioner en te­ràpies de grup.
Només exi­gia dos requisits als grups que dinamitzava: sinceritat absoluta i que cap co­mentari de ningú no fos mai des­tructiu.

De què serveix mostrar que pateixes?
Vaig començar amb malalts terminals de càncer. A una pacient, que va arribar mori­bunda, semblava que no li im­portava la mort: "Però la meva fi­lla -ens repetia amb ràbia­ m'amarga els últims dies: no cui­da el gat ni el pis...". I repetia el mateix en cada sessió fins que un altre terminal la va interrompre: "Què coi dius -li va retreure- del menjar del gat, Evelyn? Que no és el més important de la teva vi­da, la teva filla?".

...
"No deixis aquest verí a la teva filla. Trenca el cicle d'odi, Evelyn. No et moris sense dir-li que l'estimes". Tots ho vam repetir, i l'Evelyn va ce­dir. Va ser el primer triomf del grup.

Una gran victòria.
Però el millor és que aquell dia un altre pacient ens va dir que era una pena que li ha­guessin hagut de diagnosticar un càncer per poder descobrir al grup què era la vida. Aquelles sessions ajudaven els meus malalts, però a mi també, a enfrontar-me als meus pro­pis problemes.

Què ha après exercint?
Que ca­dascú habita al seu propi món, per­ què ha tingut experiències úniques. I, per molt properes que estiguin dues persones, sempre les separarà tot el que no han viscut juntes.

L'amor seria la tensió per tancar aquesta distància insalvable?
L'amor és la tensió per brindar a l'altre algu­na cosa nova cada dia, i és molt dife­rent d'enamorar-se, una passió que només atén a ella mateixa mentre dura i que, si no es transforma en amor, s'acaba extingint.

Hi ha qui s'enamora sovint, però no arriba a estimar mai?
Hi ha perso­nes que no fan l'esforç d'aprofundir en elles mateixes i no s'arriben a co­nèixer mai. Utilitzen els altres per no trobar-se totes soles amb el seu propi buit.

I la vida és l'aprenentatge de la solitud.
La millor manera de conei­xe's un mateix és aprendre a conèi­xer els altres. I viceversa. Això és el que pretén la teràpia de grup.

L'amor és aprendre a coneixe's?
El que és paradoxal de l'amor és que la consciència del jo augmenta l'an­sietat. Quan el jo s'uneix a una altra persona, totes dues es deslliuren de l'ansietat, però perden la lucidesa.

Estar enamorat és una neurosi?
No m'agrada treballar amb enamo­rats, potser perquè els envejo i potser també perquè la psicoteràpia busca il.luminar la foscor, i, en canvi, l'enamorament es nodreix de misteri i ambigüitat, per això s'enfonsa quan s'analitza...

I...?
... I odio ser el botxí de l'amor.

Què distingeix la seva teràpia?
Em concentro en la meva relació amb el pacient fins a aconseguir que reprodueixi amb mi els problemes que té amb els altres.

Quin tipus de problemes?
M'he especialitzat a treballar l'angoixa existencial i he escrit alguns llibres.

Molt celebrats per la crítica.
Sim­plement parlo amb els pacients terro­ritzats per la mort i la solitud. Però no em limito, com els terapeutes convencionals, a neutralitzar els símpto­mes d'aquesta angoixa perquè pu­guin dormir o només per fer més su­portables el malestar i les disfun­cions.

Què fa, doncs?
Intento aprofun­dir amb els pacients en aquestes pors.

Què ens ensenya la por de morir?
Que està relacionada amb moltes al­ tres disfuncions si saps veure què hi ha al darrera.

Com la combat?
Crec que qualse­vol possibilitat de millorar requereix contemplar el pitjor en tota la seva intensitat.

Com es manifesta aquest pànic a la mort?
Sovint, amb desordres sexuals.

A vostè també li passa? A vostè també li passa?
Schopen­hauer comparava el poderós impuls sexual de la seva joventut amb el sol i consolava la seva vellesa dient que només l'ocàs permet a l'home veure les estrelles. I ara em passa a mi. In­tento acceptar que tot el que he viscut desapareixerà amb mi. La nostra consciència és un do preciós i terri­ble.

Preciós i terrible
Ja coneixia el predicament de Ya­lom i els seus llibres -autèntics su­pervendes- entre els professionals de la salut mental, però m'emociono veient aquest documental sobri i pro­fund, La cura de Yalom, que s'estrena a Espanya. I encara m'emociono més quan mantinc una llarga videoconferència amb ell des de Palo Alto, a ca­sa seva.
"La nostra consciència -em diu, i jo em continuo repetint, perquè cada vegada adquireix un nou sentit­ és un do preciós i terrible". També ho és enamorar-se en el misteri i l'ambi­güitat abans que la lucidesa de l'anà­lisi racional ens reveli la trampa de la passió... O millor després -tant de bo- que l'hàgim sabut convertir en el nostre amor de cada dia.


Lluís Amiguet
29/07/2015
La Vanguardia

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Tan sols acceptarem comentaris que siguin signats amb els vostres veritables noms, la resta seran eliminats.
Gràcies