dimecres, 9 de desembre de 2015

Roma no oblida el botxí dels papes

Mastro Titta va dur a terme 516 execucions en 68 anys de servei per a l’Estat pontifici

El Vaticà no va suprimir la pena de mort fins al 2001, sota el papat de Joan Pau II

El càstig prevalia per damunt de la misericòrdia. Fins fa relativament poc –en termes històrics– el papat es va comportar amb la mateixa duresa i crueltat que qualsevol Estat. La pena de mort va ser anul·lada de facto per Pau VI el 1969, però, de iure, es va mantenir dins de la llei Fonamental de l’Estat de la Ciutat del Vaticà fins al 12 de febrer del 2001, quan era papa Joan Pau II.


La justícia vaticana torna a estar d’actualitat pel procés que se segueix contra el capellà espanyol Lucio Ángel Vallejo i els seus presumptes còmplices –entre els quals dos periodistes italians– en el cas de la sostracció i fuga de documents confidencials. La condemna màxima pot ser de vuit anys de presó.

La memòria popular a Roma recorda altres temps, no tan llunyans, en què els papes eren implacables. Al Museu Criminològic, visitat per molts grups escolars, es conserven l’uniforme, de color vermell, i la guillotina del botxí més famós de la ciutat, Giambattista Bugatti, conegut com a Mastro Titta. Aquest "mestre de justícia" de l’Estat pontifici, que va entrar en funcions mentre regnava el papa Pius VI, va dur a terme un total de 516 execucions.

Mastro (de mestre) Titta (diminutiu de Giambattista), va néixer a Roma el 1779 i es va iniciar de molt jove en l’ofici. Només tenia 17 anys quan, a la ciutat de Foligno, va penjar i va esquarterar el seu primer condemnat a mort, un jove que, pres per la gelosia, havia assassinat un sacerdot i el seu cotxer. Les cròniques descriuen el botxí com un professional hàbil que es confessava i combregava abans de cada execució.

Viatgers il·lustres que van visitar Roma durant el segle XIX van quedar impressionats pels ajusticiaments. Lord Byron va veure en acció Titta en tres decapitacions. El poeta anglès va explicar les seves impressions al seu editor, John Murray. Li va descriure la lenta processó del reu, la presència dels sacerdots, del crucifix, "el soroll sec i dur quan queia la destral, el bassal de sang i l’aparença espectral dels caps exposats".

Charles Dickens també va ser testimoni d’una execució, el 1865. Li va semblar "un espectacle lleig, brut, descurat, repugnant". L’escriptor va observar el botxí, després de fer la feina, travessant el pont del Tíber. "And the show was over" (i l’espectacle s’havia acabat), va escriure Dickens.

La visita al Museu Criminològic posa els pèls de punta. Tot just entrar, un es topa amb tota mena d’instruments de tortura, des de butaques amb claus enormes –que es feien incandescents–, reservades a les dones acusades de bruixeria, fins a collarets amb espines, picotes, ganivets per a mutilacions, destrals i maquetes –fabricades per joves presidiaris– de diversos mètodes d’execució, inclòs l’esquarterament amb cavalls o l’aixafada amb una premsa.

"Ha vist el garrot vil espanyol?", pregunta un empleat al periodista. Un cartellet recorda que "el garrot" es va utilitzar a Espanya fins al 1975. De fet, fins al març del 1974, i les víctimes van ser el català Salvador Puig Antich, executat a la presó Model de Barcelona, i un condemnat alemany, ajusticiat a la presó de Tarragona.

Al museu es conserven el crani i el cervell de Giovanni Passannante, que va atemptar contra Humbert I, a Nàpols, el 1878. També es pot veure la pistola amb què Gaetano Bresci va matar aquest mateix rei, a Monza, el 1900.

A més a més del vestit de Mastro Titta i d’algunes guillotines, el Museu Criminològic exhibeix una col·lecció de crucifixos "del confortador", els crucifixos que portaven els sacerdots al patíbul. De vegades als reus se’ls permetia beure un últim glop de vi, servit en un vas de zinc, o també mastegar tabac. Segons l’empleat, quan els clergues visiten el museu "volen passar de llarg" de les sales dedicades a l’Estat pontifici.

Mastro Titta es va jubilar als 85 anys, després de 68 anys de servei. El papa Pius IX li va concedir una generosa pensió mensual de 30 escuts i també li va donar el dret a continuar vivint a la casa que ocupava a la via del Campanile, molt a prop de la plaça de Sant Pere. Ara als baixos de l’edifici hi ha una llibreria amb un aparador que mostra guies, en tots els idiomes, del jubileu extraordinari de la misericòrdia declarat per Francesc. 

Eusebio Val
07/12/2015

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Tan sols acceptarem comentaris que siguin signats amb els vostres veritables noms, la resta seran eliminats.
Gràcies