dilluns, 14 de setembre de 2015

Em rentava les mans un cop i un altre fins que em feia sang

Damián Alcolea, actor i formador d'actors 

Tinc 36 anys. Em vaig criar en un poblet de Ciudad Real i visc a Madrid. Em vaig lli­cenciar en Art Dramàtic a Múrcia i vaig fer un màster a Londres. Crec en el que deia Nelson Mandela, que el grau de democràcia d'un país es mesura per com cuida les persones desfavorides. Sóc cristià.

Des de molt petit vaig come­nçar a mostrar símptomes de TOC (trastorn obsessiu-compul­siu): pensaments que arrelen al teu cap de manera obsessiva, que no tenen cap sentit i ho saps, però no els pots evitar, solen ser horribles i et fan pànic.

Pensa­ments, de quin tipus?
M'obsessionava que a la meva família el passés el pitjor. Si el meu pare agafava el cotxe, m'imaginava que tenia un accident. I també m'obsessionava la idea de fer-me mal a mi mateix.

A què es refereix?
Si obria el calaix dels ganivets, m'imagina­va que els agafava i me'ls clava­va; i no podia apartar aquest pensament i entrava en pànic. Per deslliurar-te d'aquestes ob­sessions, perquè això que tems no et passi, fas actes compulsius, com ara obrir el calaix vint, cin­quanta cops, cada vegada que apareix aquest pensament.

És la manera d'exorcitzar el mal?
Aquest pensament et fa sentir fatal, i perquè se'n vagi fas la compulsió. Jo repetia les me­ ves pròpies paraules una vegada i una altra, em rentava les mans constantment fins que em feia sang, durant una època amb llei­xiu.

Temia contaminar-se?
L'acte compulsiu no respon a cap lògi­ca. L'obsessió és la teva manera de funcionar. Aquests pensa­ ments et fan patir tant que ne­cessites una vàlvula d'escapa­ment, que el cervell! troba en ri­tuals que el relaxen, com rentar­-te les mans; penses que, si ho fas correctament, això terrible que li passarà a la teva família no li passarà. També podia foragitar una idea terrorífica no trepitjant les línies del paviment.

Recorda com va començar tot?
Als 4 anys em plantava a la porta de la perruqueria de la mare i li deia: "Mama, em deixes sortir a jugar amb la Pilar?". "Sí, sí, fill, ves-hi", i s'ho tornava a dir desenes de vegades seguides fins que em cridava: "No, no pots anar a jugar!". Necessitava l'aprovació constant dels altres.

...
Molt aviat vaig començar amb l'obsessió de la neteja i l'or­dre. Ordenava el pupitre una vegada i una altra, perquè no es tracta únicament de col.locar les coses simètricament, sinó segons em quedava encallat als llindars de les portes, no era capaç ni d'entrar ni de sortir.

Devia patir molt.
Sí.

... i durant molt de temps.
Vaig viure molts moments difí­cils, i ho esmento perquè hi ha molta gent que pateix a causa del TOC i que se sent molt gent sola. Patia tant que fantasejava que em llançava per la finestra. Per fer qualsevol cosa ordinària trigava hores, i la meva vida estava lli­gada al pensament que passaria una cosa horrible.

Com va anar l'escola?
Vaig patir assetjament, em deien coses de tot tipus,em perseguien, em donaven clatellots, em cantaven cançons de burla...

Tenia amics?
Sí, jo era molt obert, però no era capaç de de­fensar-me i qualsevol cosa que em deien em feiz plorar. No­ vaig saber cosa parar aquell­s em atacs. Era ca­paç Hi ha de defensar els altres, però no a mi mateix. Hi ha episodis que m'ha costat anys de teràpia superar, però tot està assumit i perdonat, ja no la carrego, aquesta motxilla.

Què és el que li ha costa més de superar?
El menyspreu i la humiliació. I en l'adolescència, el sentiment de ser el pitjor.

Es burlaven de les repeti­cions?
Aprens a encobrir els ri­tuals, però de vegades és inevita­ble que et vegin. Els nens ata­quen el feble o el diferent, però jo penso la meva vida com el conte de la Ventafocs, perquè quan vaig començar a sortir en sèries de televisió em vaig con­vertir en el noi més popular del poble i molts em van demanar perdó. Vaig créixer en seguretat.

Com reaccionava, la seva fa­mília?
Era un entorn rural, sim­plement pensaven que jo era un maniàtic. Els meus pares patien perquè em veien patir, però no sabien com ajudar-me: "Deixa de fer aquestes coses!", em deien, i jo no era capaç de dir-los: "És que el meu cervell no em deixa", i això incrementava l'ansietat.

Quan es va adonar que el seu comportament es devia a un trastorn?
Als 13 anys no podia més, vivia amb la càrrega de guardar un secret, pensava que estava boig. Va ser fonamental que vaig ser capaç de dir-li a la mare, desfet en plors: "Mama, hi ha alguna cosa al meu cap que no funciona bé". I vaig acabar en una psicòloga, l'Esperança, em va diagnosticar TOC i vaig poder començar a treballar-ho.

Quan es va començar a ac­ceptar?
Estudiar teatre va ser una porta cap a l'acceptació. Quan actuo, el cervell em deixa tranquil, és una cosa màgica, potser és l'atenció plena posada en alguna cosa fora de tu.

Es cura?
Amb el tractament adequat es pot portar una vida normal i feliç. Recordo la prime­ra conversa sense soroll mental de fons, vaig pensar: "Guau! Qui­ na meravella, ser normal".

Com se sent ara?
He abraçat la meva peculiaritat, he comprès que per superar un patiment has de bussejar en el dolor, i que no n'hi ha un de tan fosc que no et permeti riure't de tu mateix. Quan vius en una presó interior com el TOC el moment d'inflexió és descobrir que tu tens la clau; els altres et poden ajudar, però la teva actitud és fonamental.


No estem bojos
Recorden Jack Nicholson en Millor... impossible? Això, sim­plificat i amb grans dosis d'hu­mor, és el trastorn obsessiu-com­pulsiu (TOC), que pateixen més d'un milió d'espanyols, entre ells aquest actor (El internado, Àgui­la Roja...) que ha decidit explicar com es viu amb ell en una novel·la gairebé autobiogràfica, To­cados (Plataforma), que beu del seu propi blog (Diariodeun­toc.blogspot.com.es). Impacta el gran patiment que aquesta ma­laltia psiquiàtrica pot causar, especialment per la incomprensió i la solitud que provoca: "Després de presentar el llibre moltes per­ sones que havien estat cruels amb mi em van demanar perdó. Però l'essencial és saber que amb el tractament adequat es pot sortir del túnel".

Ima Sanchís
02/09/2015
La Vanguardia

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Tan sols acceptarem comentaris que siguin signats amb els vostres veritables noms, la resta seran eliminats.
Gràcies