Hi ha algú que ho pugui resoldre?

És tanta la sensació de desgavell, d’improvisacions i de mesures preses sense coneixement dels problemes que es pretenen resoldre, de declaracions intencionadament populistes, de divagacions per amagar o dissimular la incapacitat per fer front a la crisi financera més gran dels darrers temps, que la percepció de l’home del carrer és que aquells que més parlen i que els hi correspon (si més no teòricament) governar i gestionar els interessos dels ciutadans, no saben com resoldre els seus afectes devastadors que ocasionen als sectors més desfavorits, tot i que en determinades campanyes hagin tret pit i hagin manifestat tenir la solució màgica. D’altres, que si saben o podrien saber, prefereixen no mullar-se perquè, justament, són els grans provocadors o els grans beneficiaris de les aigües turbulentes que dia rera dia arrosseguen a milions de famílies a la més desesperada de les misèries. Ara estem patint les conseqüències de la globalització.

Quan, davant d’una situació tan caòtica com aquesta, els ciutadans mínimament observadors contemplem com els responsables polítics prioritzen més els pactes i els acords per satisfer els seus interessos partidistes que, consensuar unes solucions que minimitzin els esmentats efectes devastadors, és que certs polítics estan desautoritzats per gestionar i administrar, en el cas que ens ocupa, la Catalunya que, a part dels problemes derivats de la crisi, ja pateix la incomprensió, l’espoli i el tracte ignominiós d’un Estat, l’espanyol, que tot i les bones paraules dels entabanadors de torn, com els o les que aquests dies es postulen –també disfressades de catalanes- en els mitjans audiovisuals, perquè tenim a prop el 20N, mai ha manifestat una voluntat creïble d’esdevenir respectuós amb la realitat plurinacional que encara avui, teòricament, és el que s’hauria de contemplar.

Deixant de banda les mostres d’ofuscació i animadversió visceral que els estaments estatals o els paraestatals ens posen de manifest cada vegada que tenen l’oportunitat de fer-ho (sentència del TC sobre l’Estatut, sentència del TSJC sobre l’immersió lingüística o, darrerament, la proposta del Ministre de Foment, davant les autoritats comunitàries de prioritzar el corredor ferroviari central pirinenc que el mediterrani), el que no s’entén és que als 35 anys de la mort del dictador, quan ja estem en ple segle XXI i en el context de l’Europa comunitària i d’un creixent sentiment sobiranista, els polítics que s’anomenen catalanistes, no es decideixen a posar en el seu full de ruta la independència de Catalunya, per compte de marejar la perdiu en qüestions com “el concert econòmic” o el pacte fiscal que, potser si pot ser constitucional (també ho era l’Estatut), però que Madrid, mai estarà disposat a concedir com s’ha palesat en infinitat d’ocasions en altres qüestions de menys transcendència.

 Jaume Rocabert i Cabruja

Girona, 14 d’octubre del 2011