Cirurgia amb imaginació

Metges de Bellvitge dissenyen una operació a mida per a un pacient amb càncer

El tumor es trobava en un tros de còlon que li havien implantat dinou anys abans per substituir l'estómac després d'una hemorràgia 

Quan un equip de cirurgians s'enfronta a una intervenció poc freqüent, els professionals acostumen a recórrer a la literatura mèdica i consulten tècniques descrites per col·legues de tot el món que s'han aplicat amb més o menys èxit en casos similars. Però, de vegades, els cirurgians es troben amb casos singulars. Casos sense precedents que els obliguen a posar en comú talent, coneixements i imaginació per dissenyar una operació a mida per al pacient. Això és el que es va trobar l'equip de cirurgia general i digestiva de l'hospital de Bellvitge amb un pacient de 72 anys a qui van detectar un càncer de còlon i que van operar amb imaginació el març passat.

La particularitat del cas era que el còlon on es trobava el tumor no estava a la panxa, com és habitual, sinó al tòrax del pacient, a qui dinou anys enrere li havien hagut d'extirpar d'urgència l'estómac i gran part de l'esòfag després de tenir una hemorràgia digestiva alta. Per substituir-los, els metges van implantar al pacient un tros del seu còlon en una operació força complexa en aquella època.

Segons el doctor Leandre Farran, cap de secció del servei de cirurgia general i digestiva de Bellvitge i màxim responsable de la intervenció realitzada fa poques setmanes, el carcinoma detectat al pacient era un tipus de tumor “com els que apareixerien en un còlon ubicat al seu lloc”. “És un cas molt rar. A tot el món, en vam trobar sis o set de similars descrits, però cap d'igual”, recorda. A més, cap de les tècniques utilitzades convencia l'equip. “En cirurgia oncològica, t'has d'assegurar que extirpes l'òrgan afectat amb prou marge de seguretat, a més dels ganglis i del greix que l'envolta”, explica.

Calia trobar la millor manera d'accedir al còlon per dissecar-lo i extreure'l. I és aquí on va entrar en joc l'equip de cirurgia cardíaca, que va plantejar un abordatge transesternal (per darrere l'estèrnum), passant molt a prop del cor. La segona part de l'operació va consistir a substituir el còlon per un tros de budell prim d'uns 50 centímetres. El budell s'havia de revascularitzar i per fer-ho van recórrer a l'ajuda dels companys de cirurgia plàstica, experts i molt avesats en tècniques de microcirurgia d'aquest tipus.

L'operació va ser un èxit i està previst que el pacient iniciï aviat tractament de quimioteràpia per assegurar tot el procés. El més sorprenent, però, és que tant abans com després de la intervenció, l'home fa una vida pràcticament normal. “Menja de tot i té molts ànims”, assegura el doctor.

Marta Ciércoles

04/05/14

El Punt Avui

El valor ha de ser educat en tots els nivells

Foto: Andreu Puig

José Antonio Marina és un pedagog i filòsof ben conegut per les seves reflexions plenes de sentit comú, fonamentades, a més, en l'experiència científica. Ara acaba de publicar un llibre, Los miedos y el aprendizaje de la valentía (Ariel), una ocasió per debatre sobre aquestes qüestions.

Què és la por?
És una emoció necessària que ens permet detectar un perill i que mobilitza l'organisme per fer-hi front. La por per si mateixa és bona. Però els éssers humans, a més de tenir por dels perills reals, tenim por dels imaginaris. Això fa que siguem l'espècie més poruga que hi ha i que una emoció que és beneficiosa es converteixi en pertorbadora, fins i tot en patològica. Per això cal prendre-la amb precaució.

Què és el valor?
En la natura hi ha quatre respostes a la por, i cada animal tria la seva: la fugida, l'atac, fer-se el mort o mostrar-se submís per aplacar l'agressor. Nosaltres tenim aquestes quatre respostes, però n'hem inventat una cinquena, que és nostra, específica: malgrat sentir por, faré el que crec que s'ha de fer. I això és el valor. És la capacitat de mantenir una meta valuosa malgrat el risc, l'esforç i la dificultat que em suposi. I vull insistir en això de l'esforç, perquè molts cops es creu que això del valor és córrer riscos i entrar en un incendi per salvar algú.
 

I no és així?
No. Valerosa és la mare que fa tirar la família endavant, malgrat la fatiga.
 

El valor és entomar els fets tot i sentir por?
La persona valenta no és temerària. El temerari és un personatge amb el qual s'ha d'anar amb compte. Els psicòpates són temeraris. No tenen sentiment de por i no respecten res. El que és humà és tenir por i intentar trobar una resposta adaptada a la solució; és a dir, cal sobreposar-se a la por perquè no condicioni la meva conducta.

En el llibre parla de la por amiga i la por enemiga...
És una distinció bona per als nens i per als adults. Hi ha situacions i perills dels quals és normal tenir por. Seria greu no tenir-ne. Els infants tenen les pors evolutives, que desapareixen. D'algunes coses, però, és bo tenir-ne por.

Com ara?
Per exemple, és bo i sa que els adolescents tinguin por de les drogues. Perquè és un perill que molts cops s'emmascara. A més, l'adolescència és un període durant el qual s'avaluen molt malament els riscos. En algunes coses concretes hem de conservar les pors. Aquesta és la por amiga.
 

Una por patològica i una por exagerada són el mateix?
No. La diferència entre la por exagerada i la patològica és la intensitat. Quan la por impossibilita la vida quotidiana, és patològica. Quan és compatible amb la vida, però te la complica, llavors convé lluitar-hi, però no és patològica.
 

Parla de declarar la guerra a la por. Més fàcil de dir que de fer...
Els educadors hem de ser optimistes. De vegades, sembla que sigui al contrari, perquè quan parlem d'educació fem el discurs apocalíptic, però ara sabem que es poden aprendre més coses del que crèiem abans. Per bé o per mal. Les pors exagerades les aprenem, però també podem aprendre el valor i la creativitat.

Per què s'han de combatre les pors?
Per quatre raons. Primera, perquè és una emoció que, si es desajusta, ens fa infeliços. Segona, perquè la por és fàcil d'instrumentalitzar amb moltes finalitats, entre les quals, les polítiques. Tercera, perquè sabem com podem reduir la por. Hi ha molt bons procediments pedagògics, i cal que la gent sàpiga que existeixen. I quarta, perquè cal fomentar el valor personal i social, sobretot el moral, que és el que ens permet mantenir el nostre comportament malgrat les dificultats per defensar els valors morals que tenim.
 

Sona abstracte...
Doncs és molt concret. En moltes ocasions, la lluita contra la corrupció fracassa perquè són corruptes els que la combaten; però en d'altres perquè no hi ha el valor moral per enfrontar-s'hi. Pensem: “Potser em miraran malament”, “Em quedaré sense feina”... Es fomenta una situació de desmoralització general. L'antídot és la valentia moral.
 

La reacció moral és visible?
Als Estats Units han aparegut, arran de la crisi econòmica, que va ser causada per un col·lapse dels valors morals, força llibres molt seriosos que advoquen per la recuperació del valor moral, perquè, si no, estem a mercè dels desaprensius.
 

I aquí?
En els meus escrits parlo que la societat espanyola té una malaltia social que és una síndrome d'immunodeficiència social.
 

Perdoni?
En la nostra societat passen coses perquè no som capaços de produir anticossos per lluitar-hi. Ho acceptem tot, ens sotmetem a la corrupció i seguim votant el corrupte. Ja res no ens importa, i ens creiem que no té solució. Aleshores es va produint una depreciació de les conductes. Com hem arribat a això? Perquè no tenim defenses contra aquesta situació. Doncs bé: el valor moral és una gran defensa. I si no en tenim, no podem fer res. El valor moral, que abans s'anomenava fortalesa, és una virtut des de la Grècia clàssica. Ja pots tenir molt de sentit de la justícia, que si no tens valor per posar-lo en pràctica, no et val per a res.
 

Creu que el valor s'aprèn reflexionant?
No. Cal actuar. La capacitat introspectiva ens permet trobar solucions, però no posar-les en pràctica. 

Per això la psicoanàlisi no serveix per tractar les pors. No avancem res coneixent una possible causa inconscient de la por. Hi ha una por específica, anomenada estrès posttraumàtic. Se'n coneix perfectament la causa. La víctima la coneix, però això no fa que perdi la por. L'acció és l'única cosa que influeix de debò en el canvi de la nostra estructura cerebral.
 

La societat és poruga?
Molt. De fet, la crisi ha fet que augmenti el sentiment de por, perquè un dels desllorigadors de la por és la dificultat per preveure les coses. La por se'n va si jo tinc consciència que puc controlar allò que la provoca. Ningú no té por d'allò que domina. Quan s'ha creat un sentiment d'imprevisibilitat, com passa ara, que la gent veu trontollar el futur, és quan apareix la por.
 

Quina és la conseqüència d'això?
Com que és un procés molt fàcil de manegar i la gent poruga es torna molt dòcil, els polítics, de vagades amb mala intenció i altres vegades perquè és fàcil de fer, la utilitzen. Per això és tan important declarar la guerra a la por. Sabem com guarir-la, perquè a més implica lluitar contra els que volen fer-nos por. A mi, que m'exposin la gravetat de l'afer i mirem com ens podem posar d'acord, però que no em vinguin a fer por.
 

I aquí entra en joc el valor...
Hem de fomentar el valor en els infants, perquè és la capacitat de detectar el problema i d'intentar resoldre'l. Alguns cops ho podré solucionar i d'altres, no. El valor és molt a prop de la creativitat i de la innovació. Ara es parla molt dels emprenedors. Però la iniciativa, en la teoria de la fortalesa grega, era la primera part del valor. La segona era la constància. El valor és lluitar contra la por i mantenir-se en aquesta actitud.

La por s'explota molt...
Ara tothom utilitza la por, en el món laboral, en el món polític... Cal prendre's això amb calma, perquè pot ser una presa de pèl. Maquiavel ho deia: “Les coses s'haurien de fer despertant l'amor del poble, però és més fàcil despertar la por.”
 

Podem educar sense por?

No, perquè la por amiga forma part de la bona direcció de la conducta, igual que el càstig. Però s'ha de saber com fer-ho, amb saviesa. Perquè el càstig només serveix per a una cosa: evitar conductes, no pas promoure-les. A un infant que posa els dits a l'endoll, li dono una cleca, perquè no vull que ho faci. Però si li dono la cleca perquè estudiï, potser ho aconseguiré, però també que falsegi les notes o que agafi aversió a l'estudi. Això no funciona.

I llavors per què es fa?
Doncs perquè l'infant poruc és fàcil d'educar. És obedient, fa els deures, és dòcil...

VALORS
José Antonio Marina (Toledo, 1939) és un filòsof i pedagog conegut a tot l'Estat espanyol. La seva feina per difondre els valors de l'educació, com a factor per canviar la societat, és ben coneguda. Ha dedicat molts anys a investigar sobre la intel·ligència i la creativitat. És també un gran defensor del poder de l'acció per configurar la nostra intel·ligència, i per això ha impulsat diversos projectes educatius, socials i empresarials, com ara la Universitat dels Pares. El seu últim llibre, dedicat a la por, conté un quadern perquè els infants aprenguin a superar-la.

Lluís Martínez

02/05/14

El Punt Avui

Provaré a l'espai un fàrmac contra la diabetis

Josu Feijoo, alpinista i astronauta diabètic.

Tinc 48 anys. Sóc de Vitòria. Sóc enginyer elèctric i màster en Robòtica Espacial. I alpinista i astronauta. Estic casat amb una model russa i tinc un filla, la Katia (9). Sóc de centredreta i hippy. Crec en Déu, com tot astronauta. Ja he viscut dues vides.

Tots els astronautes creuen en Déu?

Tots, i en conec molts! No potser ser astrounata sense creure en Déu.

Ser creient puntua?

A la NASA li asseguro que sí!

Curiós.

El meu instructor, que ha estat tres vegades a l’espai, em diu: “Abans d’anar a l’espai creia en Déu; en tornar-ne, molt més!”.

Quan hi pujarà, vostè?

A començament del 2015, calculo. Sóc el primer astronauta diabètic!

Ser diabètic no és cap inconvenient?

Sóc cosmonauta pel centre Gagarin rus, i astronauta per la NASA: han estat molt exigents, és veritat... Massa, segons la meva opinió! Però he estat excel·lent en tot.

Què vol demostrar?

El que vaig decidir en ser diagnosticat: que viuria amb la diabetis, no per a la diabetis. Quan l’hi van diagnosticar?

En una analítica rutinària als 23 anys: em va sortir un nivell de glucosa en sang elevat. Això vol dir que... El meu pàncrees no secreta insulina per metabolitzar la glucosa, que així s’acumula en sang. I el ronyó ha de treballar de valent, i orines molt, et deshidrates i tens set... I què et pot passar?

Et pots quedar cec, entrar en coma...

Per què en coma?

Davant la hiperglucèmia, el cervell es bloqueja. Si injectes insulina, rebaixes glucosa.

Com va reaccionar amb el diagnòstic?

“Josu, oblida’t de l’Everest!”, em va dir el meu metge. Sóc alpinista, somiava escalar-lo.

Em sap greu.

“I m’oblido també de ser astronauta?”, li vaig preguntar, consternat. Era el meu somni des dels cinc anys: ho demanava als Reis d’Orient! Per això em vaig deprimir.

I com es va refer?

Tocant el dos cap al pol Nord, el 2002: a peu, caminant, arrossegant un trineu a 51 graus sota zero... i punxant-me la insulina.

Es nota que és basc.

Després vaig repetir al pol Sud, el 2003. I després he estat el primer diabètic de la història a trepitjar el cim de l’Everest, el 2006. I, posats a fer, he escalat el cim més alt de cada continent: Seven summits. 

I, ara, astronauta!

Sí! Això demostra que, si fas bondat, els Reis d’Orient seran bons amb tu!

I en què consisteix fer bondat?

La vida em va fer la traveta, vaig caure... i em vaig aixecar! He viscut dues vides.

En què ajuda això els diabètics?

Primer, trenco un prejudici social: ser diabètic no és raó per no fer coses com els altres.

I segon...

Col·laboro en un projecte de telemedicina que millorarà la qualitat de vida de tots els diabètics del món.

En què consisteix el projecte?

Estic provant un mesurador de glucosa en sang. El provem aquí baix, a l’Everest, volant en un caça de combat, i aviat en una nau espacial.

I com va, ara per ara?

Meravellosament!

Què té de particular, el mesurador?

És petit, el portes a la butxaca. I siguis on siguis, et punxes un dit, aspira una goteta de sang, i a la pantalleta apareix el teu nivell de glucosa en sang.

I saps si et toca la teva dosi d’insulina.

I el millor és que envia en línia al núvol aquestes dades: el teu metge les veu a l’ordinador!, o els teus familiars al mòbil!

Això millorarà la vida del diabètic?

Sí! Miri, tinc una neboda diabètica, l’Edurne: ella vol anar de colònies amb les seves amiguetes, però la seva mare no la deixa...

És perillós, té por...

Però amb aquest mesurador, fàcil d’utilitzar, la mamà tindrà la nena monitoritzada tot el dia al seu mòbil. I, més tranquil·la la mamà, la nena podrà anar de colònies, feliç.

Ja ho veig. Provarà aquest mesurador de glucosa des de la nau espacial?

Sí, però també hi faré una altra cosa... Participaré en un experiment molt important... que no es pot fer aquí baix a cap país.

Per què no?

Perquè les lleis ho prohibeixen... però a l’espai exterior no hi ha jurisdicció legal!

Què farà, home de Déu?

Provaré en mi mateix un fàrmac nou.

Amb quin efecte?

Al pàncrees hi ha cèl·lules alfa (produeixen glucagó) i cèl·lules beta (produeixen insulina): el diabètic no té cèl·lules beta, destruïdes per citocines inflamatòries. Jo ingeriré un fàrmac que inhibeix aquestes citocines dolentes i estimula les antiinflamatòries...

Amb quins resultats?

Experimentat amb ratolins, s’ha vist que hi ha cèl·lules alfa del pàncrees... que es converteixen en cèl·lules beta! Per la qual cosa el pàncrees torna a produir insulina.

Això és la curació de la diabetis!

Sí! Ja no hi haurà diabètics: només hi haurà persones propenses a ser-ne.

I no és perillós, aquest experiment?

Corro el risc de generar cèl·lules cancerígenes... Però val la pena! Ja tinc ganes de provar-ho: vull que l’Edurne i tots els nens diabètics tinguin una vida més plena.

Víctor-M. Amela

26/04/14

La Vanguardia

Continguts violents, alerta!

La realitat familiar i de l’entornés més important que els continguts als quals puguin accedir els infants

No importa l’estudi al qual es recorri, si a l’elaborat pel psicòleg anglès Aric Sigman amb el títol Temps per veure la pantalla, si al realitzat per la doctora nord-americana Lindsay A. Robertson titulat Infància i adolescència. Televisió, visualització i comportament antisocial en l’adultesa primerenca o si a qualsevol dels publicats per la revista Pediatrics amb els mitjans de comunicació i els nens com a tema. Tots arriben a la mateixa conclusió: que els nens passin més d’una hora davant el televisor o la consola no és bo, i menys quan els continguts als quals accedeixen són violents.

A més de la passivitat, l’apatia, els trastorns del son o l’obesitat infantil de la qual alerten pediatres i psicòlegs, ens trobem amb un altre risc, doble: que els menors reprodueixin les conductes agressives de la tele o els videojocs i que s’hi facin insensibles, que les banalitzin. Per aquest motiu els especialistes, a més de coincidir en els efectes negatius d’una exposició perllongada a continguts violents, també defensen la mateixa metodologia a seguir per evitar, justament, aquests efectes.

I el modus operandi no és cap altre que controlar les hores que passen els nens davant de la televisió o d’internet, supervisar els continguts als quals tenen accés i, en la mesura que sigui possible, acompanyar-los durant el visionat. Com explica el pediatre Dimitri Christakis, director de l’estudi La modificació de contingut multimèdia per a nens en edat preescolar : un assaig controlat aleatori, “no és qüestió d’apagar el televisor, sinó de canviar de canal”. I encara més: “Cal tenir en compte que el que els nens veuen és tan important com la quantitat de temps que passen mirant-t’ho”. Una opinió que comparteix la doctora en psicologia i professora del departament de comunicació de la Universitat Pompeu Fabra (UPF) de Barcelona Pilar Medina-Bravo.

Acompanyament
Per a aquesta docent, la idea no és prohibir-los que vegin televisió, ni tan sols mantenir-los aïllats de qualsevol pel·lícula, sèrie o dibuixos animats que continguin alguna escena violenta, sinó oferir-los continguts apropiats a la seva edat i ajudar-los, a través de l’acompanyament i del diàleg, a crear un pensament crític. I per això assegura: “Aïllar els nens no serveix de res; és necessari fomentar el seu esperit crític. Quan un pare o una mare seu al costat del seu fill i li explica el que està veient, li està donant les claus perquè pugui codificar el missatge”. A més, aquesta docent catalana recorda que els mitjans de comunicació poden ser una eina educativa de primer ordre, un element més per a la reflexió, de manera que és important que les criatures hi tinguin contacte, però raonat i controlat. “Parlar del que estan veient és una manera d’apropar-nos al seu món i de portar-los al nostre per introduir la reflexió”, explica.

Pensa d’una manera semblant la responsable de continguts televisius de Teleespectadors Associats de Catalunya (TAC), Mar Pons. Com Medina-Bravo, creu en el paper didàctic que poden tenir tant la televisió com internet, i està convençuda que el bon ús o el mal ús d’aquests suports depèn dels pares, de la seva implicació a l’hora de seleccionar els continguts que consumiran i de la seva presència durant el seu visionat. “Està comprovat que la companyia d’un adult canvia radicalment els efectes dels productes audiovisuals que pot consumir un menor. La seva intervenció els ajuda a la comprensió i pot portar a una conversa en profunditat sobre temes importants que la televisió només tracta superficialment”, explica la representant de TAC, una institució que, a través de la seva pàgina web (www.taconline.net), ofereix informació a pares i educadors sobre els programes que poden ser més adequats per als menors.

L’exemple
Tot i que la supervisió dels continguts i l’acompanyament són imprescindibles quan parlem de nens i consum audiovisual, no és l’únic instrument que tenen a l’abast els pares per evitar els efectes negatius que se’n deriven. Segons Medina-Bravo hi ha un altre recurs importantíssim i del qual, sovint, progenitors i adults en general s’obliden: l’exemple que els donen els adults. I és que, com explica aquesta professional, els progenitors són el mirall on es miren els fills. La manera com es relacionin amb els altres i els continguts audiovisuals que consumeixin en el seu dia a dia són un patró per als més petits. “La grolleria i la banalitat no la destil·len únicament els videojocs i els dibuixos animats”, indica aquesta doctora en psicologia, que recorda que la societat està plena de missatges violents. “Hi ha un altre tipus de violència que estem exercint i els nostres fills la veuen. Quanta gent veiem al carrer que diu: «Mira quants immigrants. Vénen i ens prenen la feina»? Jo sento molt missatge violent”.

Però Medina-Bravo no és l’única que pensa d’aquesta manera. L’educadora social i cofundadora de l’Escuela de Padres Activa de Mallorca, Karen Frasser, també creu que l’exemple és fonamental quan parlem de nens i educació. “L’objectiu de l’educació no és ni prohibir ni restringir tot el que pugui ser nociu per als nens, sinó ensenyar-los a tenir criteri, i la millor manera de fer-ho és amb l’exemple. Que ells vegin que els pares veuen programes interessants, que dediquen un temps a la lectura, que fan esport, que es parlen amb respecte…”, comenta aquesta professional que, en la llista d’efectes negatius per la sobreexposició a continguts violents, n’inclou dos de decisius: la dificultat per diferenciar la realitat i la ficció que presenten alguns nens, i la falta d’empatia amb els altres.

Modificar la conducta
Però, ¿què passa si els menors reprodueixen conductes o paraules violentes apreses en la televisió, en els videojocs, a internet o al mateix carrer? Llavors, segons explica Frasser, podem utilitzar la sobrecorrecció, una tècnica educativa que té com a objectiu que l’infant s’adoni que la seva conducta o manera de parlar no ha estat la correcta i que la modifiqui, demanant disculpes si el cas ho demana.

Però la cofundadora de l’Escuela de Padres Activa adverteix: “És cert que podem utilitzar la sobrecorrecció, però, sobretot, el sentit comú. El que no poden fer els pares és passar-se la vida corregint els seus fills per unes conductes i unes expressions que adquireixen de certs programes i deixar que els segueixin veient”. Seria contradictori, i la canalla no n’entendria les motivacions. Per això, Medina-Bravo, a diferència de Frasser, defensa més aviat fer saber a les criatures quins comportaments i quines paraules no ens agraden dels dibuixos o de la publicitat que estan veient. I, en cas que els imitin, canviar de canal i explicar el perquè d’aquesta decisió. “Els nens han de saber què és real i què no ho és, i quines coses estan permeses en l’àmbit de les relacions”, recorda Medina-Bravo.

Una manera d’actuar i de pensar que David Pajarón comparteix i que segueix amb el seu fill de sis anys, Theo. Aquest pare valencià, com recomanen els professionals, seu amb el seu fill a veure la televisió, supervisa els continguts als quals accedeix i els comenta amb ell. Únicament canvia de canal quan els programes no són apropiats a la seva edat o quan el nen imita conductes no adequades. “Si hi ha uns dibuixos en què la violència física o verbal és excessiva, li explico per què no és convenient que ell els vegi”, conclou.

Ainhoa Boix

03/05/14

Ara.cat

El negoci de la solitud

A Espanya hi ha 4,5 milions de persones que viuen soles, que consta que representen un 10% de la població. No obstant això, aquest percentatge no reflecteix la realitat. Passa sovint amb les xifres escarides, atès que, en aquest cas, si descomptem els nadons, nens, adolescents i gent molt jove, els quals per lògica viuen en companyia, la població amb domicilis unipersonals assoleix una major magnitud. Els motius que porten a aquest escenari són diversos. Els solters amb recursos poden haver-ho escollit per pròpia voluntat, i després existeixen les separacions, divorcis i viduïtats, aïllaments sobrevinguts i de vegades suportats fatigosament. 

En una altra esfera es troben els que voldrien deixar la llar nuclear i no poden fer-ho per manca de peculi. Aquesta seria la circumstància dels adults d’entre 25 i 29 anys que viuen amb els progenitors. Són més d’un 50% dels compresos en aquest rang, però cal consignar que potser alguns que podrien independitzar-se opten per la comoditat que el niu els atorga.

L’altra cara de la moneda de les llars unipersonals la trobem en el negoci que proporcionen. A les empreses de serveis en forma de multiplicació del consum en electricitat, gas i aigua amb el funcionament de la il·luminació, la calefacció, la refrigeració i altres elements per a un consum individual. A la indústria, que proveeix de televisors que són visionats per una sola persona, electrodomèstics utilitzats individualment, altres aparells que no serveixen a molts sinó a un únic subjecte. La solitud també comporta que es requereixi un major nombre d’habitatges, la qual cosa afavoreix els constructors quan existeix aquesta demanda. Durant els darrers dos anys, la quantitat de llars unipersonals ha crescut en un 5,2%, i s’ha observat, a més a més, que, complerts els 65 anys, la creixent solitud s’acarnissa amb les vídues. Succeeix, d’una banda, que l’esperança de vida dels homes és menor, i, de l’altra, que els vidus se les empesquen millor per trobar una nova companya. De fet, tenen més vinya on escollir.

Que la solitud es converteixi en negoci constitueix un paràmetre material totalment indiferent al paràmetre sentimental. Respirar a soles entre les quatre parets de la llar pot esdevenir refrescant quan es tracta d’una situació buscada, o asfixiant quan són les circumstàncies les que la imposen.

Eulàlia Solé

01/05/14

La Vanguardia

La immigració no és sinònim d’inseguretat

Espanya és el país en què els seus habitants asseguren haver estat víctimes de menys delictes d’Europa, tot i que quan se’ls pregunta si se senten insegurs quan van pel carrer, la seva percepció està per sobre de la mitjana. Per què hi ha aquesta diferència tan gran entre la realitat delictiva i la sensació d’inseguretat? Un estudi de la Fundació La Caixa anomenat La delinqüència als barris, fet a través d’enquestes, analitza a fons aquest fenomen i en treu algunes conclusions, com ara que la presència de la immigració en un barri ja no és sinònim d’inseguretat, i que en canvi hi ha altres motius menys coneguts que la provoquen, com la brutícia, la desestructuració familiar, la mobilitat dels veïns o el nivell d’educació baix.

L’estudi desmenteix un mite

L’estudi l’ha coordinat Alfonso Echazarra, doctor en estadística aplicada a les ciències socials per la Universitat de Manchester i doctor de l’Institut Juan March, i ha consistit en enquestes que preguntaven -amb respostes de diferents graus- als ciutadans si percebien inseguretat al seu barri, si tenien por de sortir de nit i quina probabilitat tenien que els entressin a robar a casa. Les respostes s’han creuat amb les dades socials de cada barri per treure’n conclusions. Així, tot i que la gent segueix creient que la immigració genera delinqüència -en un estudi del 2007 ho pensava el 80%-, ja no és el principal factor de percepció de la inseguretat, segons l’estudi. Quan pregunten al veí d’un barri si l’arribada de la immigració ha augmentat la inseguretat, la resposta en molts casos és que no. En canvi, els barris en què hi ha molts pisos buits o de lloguer amb canvis constants d’inquilins, els seus habitants tenen una percepció més alta d’inseguretat, en comparació als barris residencials amb propietaris de tota la vida. També passa amb la ideologia política: en barris on la gent és més d’esquerres percep la inseguretat per sota del de dretes.

Un altre factor determinant és el nivell educatiu, ja que com més graduats universitaris hi ha en una zona, menys inseguretat senten al carrer. L’estudi explica que el nivell educatiu influeix en el fet que la gent amb més estudis participa més en les associacions del barris, com les AMPA, però també perquè tenen més contacte amb els polítics i més poder per accedir-hi per evitar que el seu barri deixi de ser segur.

Una altra relació curiosa amb la percepció de la inseguretat és el nivell de separats i divorciats del barri. Com més famílies monoparentals hi ha, els residents consideren que hi ha més delinqüència. Això té a veure amb el temps que els adults passen a casa amb els seus fills o fent vida de barri. En aquest sentit, els barris amb pares i mares que fan més hores extres o triguen més a arribar a casa de la feina també tenen més alts els nivell de percepció de la inseguretat. L’estudi conclou que, en les deu principals ciutats espanyoles, l’efecte de la immigració en la percepció d’inseguretat és quatre cops menor que l’educació i tres cops menys que la desintegració familiar, per exemple.

Albert Solé

01/05/14

Ara.cat

Una mala postura ens fa més ximples

 Angela Olaru, experta en columna vertebral

Tinc 57 anys. Sóc nord-americana d'origen romanès. Vaig créixer a Los Angeles, on em vaig llicenciar en Biologia Humana, Filologia i Quiropràctica. Visc a Sant Cugat del Vallès. Estic casada amb un català. La meva política és el coneixement. Crec en Déu però no sóc religiosa.

Encara que no em faci mal l’esquena? 

La mala postura, seure amb les cames creuades o per sota del cul, les espatlles caigudes, el tronc i el cap inclinat o estar dret recolzant-se a més sobre una cama, són hàbits que predisposen a més malalties del que podem imaginar.

Amb els anys desvien la columna. 

Sí, i l’escoliosi funcional accelera l’artrosi, predisposa trastorns de memòria i concentració, també de respiratoris, cardiovasculars, digestius, renals, reproductius i fins i tot malalties de la pell.

Puc tenir problemes de pell per seure malament? 

El cervell dirigeix el cos mitjançant la comunicació nerviosa que es fa efectiva a través dels nervis espinals, alguns van a la pell, als músculs, a les articulacions, altres a les vísceres... Com més impecable sigui la postura i més ben alineada estigui la columna més espai hi ha i tot flueix millor.

Té sentit. 

Una postura correcta significa millor equilibri, alineació vertebral, eficiència energètica, oxigenació, circulació sanguínia, limfàtica i del líquid cefaloraquidi, i millor comunicació nerviosa i immunitària. En definitiva menys probabilitat de lesions o altres malalties.

Malalties les causes de les quals es desconeixen podrien originar-se a la columna? 

M’he trobat amb molts casos. Pacients que han vingut a veure’m per una ciàtica han alleujat altres problemes com el restrenyiment, el reflux, l’hèrnia d’hiatus o la dermatitis. Altres han vingut per mal de cap o de coll i han vist desaparèixer els atacs d’asma, la bronquitis o les al·lèrgies, o han millorat l’arítmia, la taquicàrdia o la hipertensió.

Algun estudi impactant? 

Una investigació dirigida per una odontòloga italiana que va demostrar que durant l’ortodòncia els nens passen per un llarg període d’oclusió dental incorrecta i una deglució atípica. La contracció asimètrica dels músculs masticatoris es transmet inevitablement als músculs del crani i paravertebrals creant una escoliosi compensatòria.

I se’ls desvia la columna? 

Sí, durant el període de creixement la columna és molt flexible. Seria prudent ferlos revisions de columna cada dos mesos.

No deu haver-hi ningú que tingui una postura impecable. 

Avui dia molt poca gent. La higiene postural s’hauria d’ensenyar a totes les escoles des de la primera infància. Així aconseguiríem prevenir l’artrosi i el dolor d’esquena, primer motiu de baixa laboral i la despesa sanitària més elevada de la nostra societat.

Realment xocant.  

A començaments del segle XX la gran majoria perdien les dents abans dels 40 anys, inclosos els dentistes. S’ignorava que poguessin evitar-se les càries i la pèrdua de peces dentals rentant-nos les dents cada dia i fent revisions periòdiques.

Què proposa? 

Deu minuts d’exercicis diaris de respiració i abdominals per a la columna abans de començar el dia evita la sobrecàrrega de les vèrtebres i els discos per efecte de la gravetat i ajuda a prevenir lesions i l’artrosi precoç, sobretot a nivell lumbar. Per cert, això val per a tots els membres de la família, igual com rentar-se les dents.

Artrosi i anys semblen inseparables.  

Quan la columna és torta tot envelleix abans. Segons un estudi finlandès, de 874 joves d’entre 18 i 20 anys, 534 tenien discopatia, els seus discos s’havien començat a assecar, això significa que en 30 o 40 anys tindran artrosi.

Quins esports són bons per mantenir una columna sana? 

La majoria contribueixen a la desviació de la columna perquè utilitzen més uns grups musculars que uns altres, com el tennis, el golf, el bàsquet, el futbol i fins i tot la natació ja que se sol respirar per un sol costat. Els músculs, en contreure’s milers de vegades de manera asimètrica, torcen la columna.

Llavors? 

Fer exercici físic amb regularitat té infinitat d’avantatges, des de potenciar el sistema immunològic, millorar la concentració, combatre la depressió, la demència, la diabetis i fins i tot el càncer, però requereix revisions posturals i de columna.

Estar sa s’ha complicat molt. 

Només demano deu minuts d’exercicis de respiració i abdominals al matí! Sortir a córrer sense fer-los manté els discos comprimits i n’accelera el desgast.

Els nens porten motxilles pesadíssimes. 

Ho sé, però només la duen una estona, és molt pitjor asseure’s malament: sobre una cama, doblegats cap endavant durant hores. Tot això provoca que el diafragma es comprimeixi, que hi hagi menor oxigenació per als músculs i per al cervell. Acostumo a dir als nens que seure malament ens torna una mica més ximples, i no és una broma.

Ima Sanchís

29/04/14

La Vanguardia

Les dietes miracle embruten els filtres del nostre cos

Moltes persones relacionen el concepte de dieta amb un canvi d'hàbits alimentàris, els quals són molt diferents als que estem acostumats i això comporta que de vegades pugui resultar "dur" i s'acabi tirant la tovallola. Així ho explica Albert Sánchez, químic - nutricionista de Vitamsana amb més de deu anys d'experiència en el camp de la nutrició, que insisteix que les dietes no necessàriament impliquen un canvi brusc en l'alimentació, i afegeix que a banda d'aprimar, també serveixen per aconseguir el benestar i la salut a curt, mig, i llarg termini.

Sánchez explica que "no som conscients dels beneficis que ens aporta saber menjar de manera correcta" i afegeix que "tenir un bon sistema digestiu és tenir una bona qualitat de sang. I hem de pensar que la sang va a parar a totes les parts del cos, fent arribar els seus nutrients de manera adequada". Per donar les pautes adequades a seguir, les quals l'expert determina en una primera visita, cal tenir en compte l'estat físic del pacient, el medi on viu i el seu estat mental i emocional. A partir d'aquí es treballa en conjunt, per tal que la persona pugui assolir el seu objectiu de manera amable, ja que si no és així, ràpidament es recuperaran els hàbits antics. "Hi ha tres punts essencials: saber nodrir-se, saber netejar filtres (fetge, ronyons, pulmons i pell) i saber oxigenar-se", concreta l'especialista.

Vitamsana ofereix els seus serveis de dilluns a dissabte al centre Gawa de Girona, al carrer de la Salle núm 16 al 3r pis. En les consultes es tracten tant persones sanes que volen millorar la seva salut, com persones amb patologies de tota mena, com fibromiàlgies, càncers, hèrnies o depressions. Tot i això, la major part dels casos tenen un punt inicial en comú: el seu sistema digestiu està desequilibrat.

Albert Sánchez relaciona el comportament humà en relació a les dietes mitjançant el concepte "La Visió de l'Àguila". Segons explica, les àguiles són capaces de tenir una visió àmplia per copsar-ho tot però quan els interessa un objectiu en concret, centren la vista en un punt. Els humans, en canvi, tendim a actuar amb la "visió petita". Segons l'expert associem conceptes amb aliments: la Vitamina C a la taronja, el calci a la llet... Però no tenim en compte que aquests aliments porten molts altres nutrients i poden provocar altres efectes sobre el cos. Per això, "ampliar la visió i entendre l'efecte global i concret dels aliments i el seu efecte en el nostre cos ens ajudarà a tenir la salut buscada", explica.

Per tal d'obtenir uns bons resultats és important adaptar la dieta a les necessitats de cada persona, sense forçar l'organisme amb "dietes miracle" per obtenir uns resultats ràpids ja que, segons Sánchez, "els filtres del nostre cos s'aniran embrutant, comportant, amb el temps, un desequilibri".

En les dietes que es preparen per a esportistes, Albert Sánchez explica que les porcions i combinacions varien segons la persona i l'esport que practica, però assegura bons resultats com ja han experimentat persones que fan triatlons, maratons o ironmans perquè "obtenen una energia més constant, una recuperació més ràpida, tenen menys lesions i una sensació que el cos respon a cada moment".

A banda dels tractaments, Vitamsana ofereix cursos i tallers relacionats amb la nutrició i una correcta alimentació. El proper dissabte 26 d'abril s'ha programat el taller "Esmorzars naturals" dedicat a aprendre com fer esmorzars energètics i naturals per tal de començar el dia amb energia i així complir amb el refrany "esmorzar com un rei, dinar com un príncep i sopar com un pobre".

Pel que fa als cursos de cuina, Sánchez explica que "tenen molt d'èxit perquè és una manera pràctica d'entendre els coneixements teòrics sobre la influència de tots els aliments" i explica que "la finalitat és obtenir una sèrie de coneixements que un cop practicats ja els podran utilitzar en el seu dia a dia".

S'ofereixen diferents cursos: de nutrició, cuina natural, postres naturals... El proper curs de cuina és de nutrició i cuina natural i tindrà una durada de 18 hores repartides en sis classes de tres hores. Es realitzaran entre el 29 d'abril i el 14 de juny, al matí de 10 a 13h dimarts o dissabte, o a la tarda de 19 a 22 h els dijous. Es poden consultar dies i hores a la pàgina web http://www.vitamsana.com.

Redacció

24/04/14

Diari de Girona

Dos homes i un compromís

Lluita:: Una campanya reivindica la militància evangèlica, social i política dels capellans Joan Alsina i Joaquim Vallmajó, assassinats a Xile i Ruanda.
Drets humans:: En contextos diferents es van comprometre en la defensa de la població civil.

Migdia del 26 d'abril del 1994, ciutat de Byumba, al nord de Ruanda. Joaquim Vallmajó (Navata, 1941), missioner infatigable i lluitador per la vida i la dignitat dels refugiats en aquell país africà, és obligat per militars de l'Exèrcit Patriòtic Ruandès a pujar al Mazda blau que utilitza per desplaçar-se i que ara el conduirà cap a la tortura i la mort. El seu cos no ha estat trobat.

Tarda del 19 de setembre del 1973, Santiago de Xile, vuit dies després del cop d'estat. Un capità i dos oficials detenen el sacerdot Joan Alsina (Castelló d'Empúries, 1942) al seu lloc de treball de l'hospital San Juan de Dios, i se l'enduen cap a una nit d'interrogatoris i simulacre de judici a l'Institut Barros Arana, amb desenllaç fatal al pont Bulnes sobre el riu Mapocho, on serà metrallat per l'esquena a les onze de la nit. És enterrat a Santiago.

Joaquim Vallmajó i Joan Alsina eren empordanesos de geni i caràcter, d'espiritualitat profunda i humanitat addicta a la causa de la justícia, d'indoblegable opció pels més desvalguts, a la vegada que ferma disposició a la denúncia de qui mou els fils de la misèria i la guerra, crítics i fidels al seu poble molt més enllà de la dimensió evangèlica i, per això mateix, incòmodes per a certa jerarquia eclesiàstica, i finalment, coherents amb els seus principis fins a les últimes conseqüències.

Aquest podria ser, a grans trets, el retrat compartit de dos homes que van deixar generosa petjada en contextos diferents però sacsejats igualment per una terrible repressió contra la població civil. Per una banda, la Ruanda del genocidi i no solament l'oficial d'hutus contra tutsis entre l'abril i el juliol del 1994, sinó també a la inversa i des de l'octubre del 1990 en una operació molt ben orquestrada per facilitar a les companyies transnacionals l'espoli dels minerals a la zona dels Grans Llacs. Per l'altra, el Xile de la Unitat Popular de Salvador Allende, triomfador en les presidencials del 4 de setembre del 1970 i enderrocat pel general Pinochet i la CIA l'11 de setembre del 1973, després de tres anys de vagues patronals, tanquetazos i altres conjures contra la via xilena al socialisme (redistribució de la riquesa en un marc de legalitat democràtica). Dos homes que ara, amb motiu de l'aniversari del seu assassinat –Alsina, 40 anys; Vallmajó, 20–, són reivindicats com a referents de militància social, política i evangèlica en el decurs d'una campanya donada a conèixer ahir als locals de la Coordinadora d'ONG Solidàries de Girona per representants de les entitats organitzadores: Tomàs Nadal, del Fòrum Joan Alsina; Albert Quintana i Mon Marquès, de Justícia i Pau, i Josep Maria Bonet, del Grup d'Empordanesos i Empordaneses per la Solidaritat. L'objectiu principal de la iniciativa és revisar en clau d'actualitat la trajectòria i el testimoni de dos personatges implicats intensament en la defensa dels drets humans. “Només podem ajudar a fer un món nou en la mesura que hi estem posats a dintre”, deia Alsina, i ell va contribuir a posar en pràctica el programa de la Unitat Popular a favor dels més necessitats. “Trobar-se rodejat de mainada amb gana i gent pobra a pilons fa perdre la por”, escrivia Vallmajó. I va deixar lúcida constància dels interessos que aterrien els refugiats. El testimoni de tots dos –va precisar Marquès– esdevé totalment necessari en un país de “memòria curta, democràcia feble i agenollada davant dels bancs i polítics que perden hores barallant-se mentre creix la desigualtat entre rics i pobres”.

El memorial començarà demà a Figueres

L'inici de les activitats del memorial Alsina/Vallmajó tindrà lloc a Figueres aquest dissabte, 26 d'abril, en què es compleixen vint anys de la mort del religiós de Navata. Serà a les vuit del vespre a la Catequística, amb un ampli programa organitzat pel Grup d'Empordanesos i Empordaneses per la Solidaritat (GEES). El pedagog Mon Marquès presentarà el documental Fuera de cobertura, de Pepa Ramos, significativament subtitulat El preu ocult de la revolució tecnològica (la violència provocada pel pillatge de minerals). Hi participaran Joseph Sagahutu, testimoni de la repressió de refugiats als camps de la República Democràtica del Congo; Jordi Palou-Loverdos, advocat i representant de les víctimes catalanes, espanyoles, ruandeses i congoleses; Martí Vallmajó, en nom de la família; Ester Sayó, presidenta del GEES; els alumnes de l'escola Joaquim Vallmajó de Navata, i el cor Àkan. Està previst pel maig l'acte de donació a l'Arxiu Comarcal de l'Alt Empordà de tot un seguit de cartes, fotografies i material divers que forma el llegat de Vallmajó i, pel setembre, una exposició sobre les seves lluites que s'inaugurarà al Museu Memorial de l'Exili de la Jonquera i que serà a Girona el dia 20, amb motiu de la commemoració del 41è aniversari de la mort de Joan Alsina. Des de demà i fins al 15 d'agost es manté oberta la inscripció d'un concurs de microvídeos basats en una frase dita o escrita per Vallmajó o per Alsina. (Informació sobre les bases del concurs i sobre el conjunt de la campanya a www.alsinavallmajo.cat).

Carme Vinyoles
25/04/14
El Punt Avui

Més papistes que el Papa

Francesc acostuma a saltar-se el guió i descol·locar el Vaticà. Ha tornat a passar, sense pretendre-ho, en vigílies de la doble canonització d’aquest diumenge –de Joan XXIII i Joan Pau II–, una gran festa d’autoafirmació catòlica. Justament mentre a Roma es recorden les virtuts dels dos papes i s’escolta el testimoni dels qui van ser guarits pels seus miracles, ha sortit a la llum una recent conversa de Francesc amb una compatriota argentina que reobre el debat sobre els divorciats que han tornat a casar-se i el sagrament de la comunió, un assumpte polèmic que divideix els catòlics i la cúria.

Filippo Monteforte/AFP 
El papa Francesc saludant el públic en arribar a l’església de Sant Ignasi de Loiola

Jakelin Lisbona va narrar a l’emissora de Buenos Aires La Red Am910 la seva conversa telefònica amb el Papa, que li va trucar d’improvís, identificant-se com “el pare Bergoglio”. La dona, casada pel civil amb un divorciat, Julio Zabeta, des de fa 19 anys, i mare de dues filles, va escriure una carta al Pontífex per expressar-li la seva angoixa per la negativa del seu rector a donar-li la comunió, a causa de la seva situació en parella. Encara que no és ella la divorciada, el capellà li va dir que no podia combregar perquè després aniria a casa i continuaria vivint “en pecat”.

“Hi ha capellans més papistes que el Papa”, la va consolar Francesc. Li va dir –sempre segons la versió de Lisbona– que anés a combregar “sense problemes” i que, si l’hi negaven, canviés de parròquia. El Papa el va informar d’un detall interessant. Havia fet les seves indagacions i resultava que aquest capellà tan rígid havia demanat recentment la dispensa per casar-se. Francesc va comentar a la dona argentina que “s’està ocupant del tema (dels divorciats que han tornat a casar-se)”, en clara al·lusió al sínode extraordinari sobre les famílies, que se celebrarà, en dues fases, la tardor d’aquest any i del 2015.

La franquesa, el to directe i les trucades espontànies estan marcant el pontificat de Francesc. Però que es conegués l’episodi de la dona argentina en vigílies d’una festa com la doble canonització ha causat certa incomoditat perquè introdueix un argument que s’aparta del discurs dominant aquests dies al Vaticà i posa en evidència les divergències. En mesos passats va aflorar una forta oposició en certs sectors catòlics i de la jerarquia a canviar les actuals normes, pel temor que el principi del matrimoni catòlic indissoluble quedi amenaçat.

El portaveu de la Santa Seu, el pare jesuïta Federico Lombardi, va haver de reaccionar davant la repercussió mediàtica de la notícia sorgida a l’Argentina. Va utilitzar una alambinada i ambigua argumentació, molt vaticana, en la qual no confirmava encara però tampoc desmentia la conversa de Francesc. Lombardi va alertar que, en tot cas, es tracta d’una trucada personal i no d’una activitat pública del Papa, que pot ser “font de malentesos i confusió”, i que cal evitar, sigui com sigui, “treure’n conclusions pel que fa al magisteri de l’Església”.

Eusebio Val

25/04/14

La Vanguardia