Augmenta la supervivència del càncer a Catalunya

Els resultats constaten l'augment anual de supervivents al voltant d'un 1,6% en les dones i d'un 1,7% en els homes

La millora de la prevenció, la detecció precoç, el diagnòstic i el tractament del càncer ha comportat en les últimes dècades un augment de la supervivència de la malaltia. A Catalunya, l'any 2012 hi havia 107.778 persones amb un diagnòstic de càncer. Es constata que l'augment anual de supervivents és al voltant de l'1,6% en les dones i de l'1,7% en els homes. Per tipus de càncer el de pròstata en els homes i el de mama en les dones són els de major prevalença. A més, cada any es detecten uns 200 càncers infantils. Són algunes de les dades de l'estudi 'Supervivents de càncer a Catalunya', presentat per la Federació Catalana d'Entitats contra el càncer coincidint amb el del Dia Mundial Contra el Càncer.

Coincidint amb la celebració del Dia Mundial Contra el Càncer aquest dimarts, la Federació Catalana d'Entitats contra el càncer (FECEC) ha presentat els resultats de l'estudi de 'Supervivents de càncer a Catalunya', que ha elaborat la mateixa entitat amb el suport del Pla director d'oncologia i la col·laboració de la consultora Epirus.

Els resultats constaten l'augment anual de supervivents al voltant d'un 1,6% en les dones i d'un 1,7% en els homes. A més, també revela que per tipus de càncer, el de pròstata en els homes i el de mama en les dones són els de major prevalença.

El president de la FECEC, el Dr. Ramon Maria Miralles, ha informat durant la presentació dels resultats que el col·lectiu de supervivents cada cop és més nombrós. "Un de cada dos homes i una de cada tres dones desenvoluparà un càncer al llarg de la seva vida", ha afegit Miralles que tanmateix, ha volgut subratllat que "hi ha també notícies bones: la taxa de mortalitat ha baixat cas un 2% en els darrers 10 anys, i la taxa de supervivència ha millorat un 10% en els homes i un 5% en les dones".

A Catalunya l'any 2012 hi havia 107.778 persones que convivien amb un diagnòstic de càncer: 60.606 homes i 47.172 dones. A més, segons ha explicat el president de la Federació, es diagnostiquen cada any uns 33.700 nous casos de càncer, dels quals 200 són càncers infantils, en menors de 15 anys.

El retorn a la vida "normal"

Els resultats de la investigació qualitativa encarregada per la FECEC sobre les vivències personals que han finalitzat un tractament oncològic conclouen que els supervivents necessiten encaixar l'experiència viscuda i reorganitzar la seva vida per tornar a la "normalitat". L'informe descriu que la malaltia i el seu tractament poden deixar seqüeles físiques però també emocionals, com ara, canvis en les relacions familiars i de parella, pèrdua de la feina o vivència d'estigma social.

Entre aquestes dificultats emocionals, destaquen els problemes per a la reincorporació laboral, com ara l'adaptació al ritme de treball, situacions d'abús en la rescissió de contractes al partir de la malaltia o la necessitat de reorientació en el cas de treballadors autònoms.

També destaquen els problemes en l'àmbit financer, on es troben impediments per obtenir crèdits bancaris o assegurances, degut a un criteri "obsolet" sobre la supervivència de persones amb càncer. En el cas dels infants i joves, preocupa la reincorporació al món educatiu.

Entre els sentiments més generalitzats que aquests pacients experimenten un cop acabat el tractament, destaquen la por de passar "del triomf a la soledat". És a dir, aquestes persones consideren que passen de ser el centre d'atenció i de ser "herois" a tornar a ser "normals". També destaca la necessitat de donar sentit a l'experiència viscuda, com també el canvi de valors personals i amb les relacions amb els altres, i la por de patir un estigma social.

ACN

04/02/14

Diari de Girona

Tots junts vencerem

Era molt menut quan la vaig sentir per primera volta. La cantàvem, aquesta cançó, com una oposició innocent, absolutament innocent, al règim. Agafats de les mans, com ensenyava l'enyorat Xesco Boix i com practicàvem grups de criatures de Salses a Guardamar.

Més endavant em van parlar de Luther King i Joan Baez, cantant-la al seu costat, des del memorial Lincoln, davant la gran massa d'americans que reclamaven també agafats de les mans. El segle es va esgotar i, anys després, Pete Seeger en persona va poder cantar al mateix lloc el dia que un afroamericà esdevenia president dels Estats Units. Les lleis racials, l'odi i la violència havien fet molt de mal, però la força de la gent no la van poder aturar ni amb els assassinats, ni amb la manipulació informativa ni amb les trampes electorals.

Al cap de molts anys, aquella cançó la vaig tornar a sentir a Estònia, un país que estima la música com pocs. La cantaven grups corals amb llàgrimes als ulls, mirant la bandera tricolor tot just hissada a la torre de Pikk Hermann. Entre ells hi havia resistents endurits als camps de Sibèria, joves il·lusionats i homes grans que havien amagat aquells colors durant decennis al bosc, en forats curosament treballats. D'aquells himnes va nàixer la revolució que cantava i la independència del vell país ocupat. Novament agafats de les mans, en una Via Bàltica que ens va ensenyar tant a nosaltres. Contra ells no van servir tampoc de res ni l'agressivitat de la Unió Soviètica ni les amenaces irresponsables de la Unió Europea, les mateixes que avui ens adrecen, també irresponsablement, a nosaltres.

Hem sentit en tot de llengües i tons la vella cançó que Pete Seeger va popularitzar i va convertir en un himne. A l'Índia de la pobresa extrema i a la Sud-àfrica de l'apartheid, a la Irlanda del Nord que l'entonava aquell Diumenge de Sang que mai ningú no podrà esborrar, en tot de vagues sindicals i en espais de cultes de confessions ben diverses.

Per això, mentre rebíem la notícia de la mort a Amèrica d'un heroi de la llibertat i la música popular, a Barcelona, amarats del seu esperit, retíem homenatge a herois més pròxims com Jordi Carbonell, tossut resistent per la democràcia, un valent que fins i tot es va negar a parlar en castellà als seus torturadors. I a València tot d'homes i dones, representants de la societat civil més plural, estaven drets al darrere de Joan Francesc Mira, reclamant llibertat, la llibertat d'informació i la llibertat completa.

I arreu del món unes notes simples i poderoses, improvisades ja fa prop de cent anys per les vaguistes negres del sindicat del tabac de Charleston, ens recordaven a tots una obvietat que el pas dels anys ha convertit en certesa: que tots junts vencerem.

Un imam i ‘bakalao' per substituir Catalunya Ràdio

El silenci radiofònic a la freqüència 106.3 de l'FM a València, dial en què emetia Catalunya Ràdio, no ha durat ni un dia. Hores després del tancament de les emissions per ordre del govern, la freqüència va ser ocupada per Mi Radio FM, primer, i Spektra FM, després. Totes dues ofereixen sessions contínues de música bakalao. Més d'un dia, a primera hora del matí, s'hi ha pogut sentir també el sermó d'un imam, potser d'alguna emissora de ràdio nord-africana, per després tornar a la música. Pel que sembla, totes tres emissores pugnen per l'espai de Catalunya Ràdio, sabent que la seva situació d'alegalitat és poc arriscada perquè no interfereixen l'emissió de cap emissora legal.

Els joves que encara viuen amb els pares, en un mapa

A quina edat els joves d'Europa se'n van de casa? La pregunta la respon aquest mapa seleccionat pel compte de Twitter Amazing_Maps: s'hi indica, estat per estat, el nombre de joves d'entre 25 i 34 anys que encara viuen amb els pares. S'hi poden observar algunes tendències interessants, lligades tant a factors estrictament culturals (el cas d'Itàlia, amb un 46,6%) com econòmics (Espanya, 37,2%, i Portugal, 44,5%). Als països escandinaus, en contrast, el percentatge és notablement més reduït, al voltant del 4%. En l'altre extrem, la xifra més alta és a l'Europa central i oriental, amb nivells superiors al 40%. Al capdamunt, Eslovàquia, amb un 56,6% de joves vivint amb els pares.

Una Escòcia independent: 18 mesos per ser membre de la UE

Una Escòcia independent podria ser membre de ple dret de la Unió Europea abans d'un any i mig un cop fet el referèndum. Ho va explicar ahir el director honorari de la Comissió Europea, Graham Avery, en una compareixença al Parlament escocès. Avery considera, com el llibre blanc per la independència del govern escocès, que l'article 48 del Tractat de Lisboa preveu la incorporació ràpida de nous estats amb ciutadans pertanyents a la Unió Europea. I va recordar que David Edward, jutge del Tribunal Europeu, ja va dir fa tres setmanes que el Regne Unit tindria “l'obligació” d'assegurar la continuïtat d'Escòcia a la Unió Europea.

Vicent Partal

02/02/14

El Punt Avui

L'Església no s'ha de ficar en la decisió d'una dona d'avortar

En una entrevista concedida a La Opinión de Málaga, la monja de clausura manresana d'origen argentí, Sor Lucía Caram ha afirmat que "l'església no ha de posar-se en la decisió d'una dona d'avortar, ni tan sols Déu, que per això ens va fer lliures!", seguint amb la seva línia d'opinió, tantes vegades allunyada de l'ortodòxia eclesiàstica.

En la llarga entrevista concedida al diari andalús, la monja, defensa les xarxes socials, "contemplar no és nomes posar els ulls en blanc i mirar el cel", sinó transmetre "què és el que estic veient", i per això "twitter ha de servir d'amplificador" de la situació dels que ho passen pitjor. La monja arriba a afirmar que "Crist va ser el primer twittaire", i ho justifica dient que "l'Evangeli està format per frases curtes que entren perfectament en una piulada".

El fet que des d'alguns fòrums la critiquin ho justifica en que "estem en una Església patriarcal, a la que li ha passat el tren de la història". Malgrat tot, admet que amb el nou Papa Francesc les coses han canviat "ja que dóna suport a tot el tema de les xarxes socials". I és aquí quan Caram recorda que "la religió no pot ser una nova ideologia [...] per controlar a la gent, com alguns pretenen". "L'Església durant molts anys ha viscut junt a molta porqueria", emfatitza.

L'entrevista continua tractant el tema de la pederàstia a l'Església, la homosexualitat, l'avortament, el Papa Francesc i el Barça.

Manresainfo.cat

25/01/14

L'honorable fi dels cadàvers

La crisi ha fet augmentar el nombre de cossos que la gent deixa amb finalitats científiques a la Facultat de Medicina de Girona. Diu el degà que s'hi dóna "la picaresca" de la gent pobra de necessitat que compta d'aquesta manera estalviar-se els caríssims enterraments. Per evitar-ho, es veu que només valen les donacions de cossos que fan els cadàvers en vida. Els interessats han d'adreçar-se a la Facultat ben vius i fer-se el carnet de donants (actualment n'hi ha uns 750). Només les autòpsies i les infeccions greus invaliden les donacions.

Si algú no sap en aquestes alçades de la Creació que el seu cos està destinat a ser "carn donada als verms", que s'ho faci mirar. Diverses són les maneres de redimir aquesta misèria, maneres que ennobleixen l'ànima: la donació parcial o total d'òrgans, la cessió del cos a la ciència, la donació a les facultats de Medicina. Ser, en vida, donant de sang; i de mort, donant d'òrgans o del cos a la ciència, per tal que altres éssers humans se'n puguin beneficiar, és un acte d'amor i filantropia extraordinari.

La facultat de medicina de Girona té poca tradició en la recepció de cossos i òrgans. De fet, tot just enguany acaba la primera promoció de metges propis. Aquestes noies i nois han fet servir 60 cadàvers en el seu aprenentatge. Tanmateix, la donació de cossos a les facultats de medicina té molts segles d'antiguitat. Sense cadàvers a les aules d'anatomia, la Ciència Mèdica no pot avançar. I a fe que ho ha hagut de fer contra molts obstacles. El primer, que durant segles prevalgués la idea teològica que el cos era intocable perquè era el temple de l'ànima. El segon, que encas que el primer punt no es tingués clar la Santa Inquisició ajudava a aclarir-lo.

Contra tot això i contra tot es va obrir pas la ciència. És probable que les primeres disseccions regulars fossin al segle XV. Andreas Vesal, el gran Vesalius, va revolucionar la medicina en el segle XVI, dissecant cossos de penjats. La primera dissecció pública a Europa fou realitzada per Jesensky, el 1600 a Praga. És probable que Arnau de Vilanova (1238-1311), vinculat a la Universitat de Montpeller -fundada l'any 1220- (llavors, Catalunya), realitzés alguna dissecció. Allà o a Lleida (universitat de l'any 1300). En qualsevol cas, se sap que els professors de les facultats de medicina de Lleida i Montpeller, que només podien procedir sobre cossos de condemnats a mort, havien demanat a les autoritats que els "futurs cadàvers" de les seves aules no arribessin a trossos -decapitacions i esquarteraments, ja ho tenen això. Les benèvoles autoritats van concedir-los la gràcia que els condemnats a mort que havien d'acabar a la taula de dissecció fossin "suaument" ofegats pels botxins introduint-los el cap en una galleda plena d'aigua.

Jordi Vilamitjana

30/01/14

El Diari de Girona

Externalitzar els pares

M’he assabentat que hi ha persones del nord d’Europa que envien els seus progenitors ancians a residències de països del Sud-est Asiàtic. De moment, sembla que tal decisió només l’estan prenent els septentrionals, potser per allò ja tòpic que en aquells verals hi ha més desarrelament familiar que als verals del sud. Si algú se sorprèn o, encara més incòmode, mostra clarament la seva desaprovació, els arguments per esgrimir són diversos.

Per regla general, s’argüeix que el pare o la mare han perdut la memòria i ja són incapaços de reconèixer els parents; no saben on són ni amb qui viuen. Un altre argument es basa en el criteri que en aquelles residències a milers de quilòmetres la cura que es dispensa és millor a causa de la cultura familiar/assistencial que els és pròpia. Un tercer motiu de pes rau en el cost mensual, bastant més barat que en els centres europeus.

Donades tals explicacions, la mirada de desaprovació pot desaparèixer o bé pot persistir. Els obstinats replicarien que perdre la capacitat de recordar no equival a la desaparició de les emocions, a deixar de percebre l’escalf d’una mà filial. Més obstinats encara, objectarien que a tan enorme distància resulta impossible verificar en quines condicions es troba l’asilat dia a dia. I, com a colofó, rebutjarien per complet que el factor diners justifiqués l’exili patern o matern.

És clar que sempre existeix la coartada dels avenços tecnològics. L’Skype, per exemple, que permet parlar amb el familiar gratuïtament sempre que convingui, o es tingui temps de fer-ho, o desitjos. A més d’artefactes més sofisticats si l’ancià o l’anciana a l’altre costat són capaços de manejar-los, o els els manegen. També és possible anar a visitar-los una o dues vegades a l’any, segons els possibles monetaris, no fos cas que resultessin més onerosos els viatges que costejar una residència al propi país. Naturalment, sempre hi ha l’avantatge de no haver d’estar pendent de l’ancià o l’anciana, confiant que mans, caps i cors aliens ho facin. Que aquest fred del nord no descendeixi fins al sud. Que ningú no se n’encomani. Què ens quedaria si perdéssim l’abrigall que compartim pares, fills, néts, germans? I, més extensament, amics i altres parents. No res, una trista buidor sense amor, per molt que les butxaques romanguessin replenes.

Eulàlia Solé

31/01/14

La Vanguardia

El treball amb cavalls dóna seguretat als discapacitats

Entrevista a Teresa Xipell, directora de l'escola de fisioteràpia Gimbernat i pionera en utilitzar la hipoteràpia.

foto per Jordi Alemany

Va ser pionera a introduir la hipoteràpia fa 15 anys a l'Estat espanyol, una tècnica que combina les seves passions: la fisioteràpia i la utilització dels cavalls per ajudar persones amb tot tipus de discapacitats o problemes d'integració i de conducta.

Què és la hipoteràpia?

La vam introduir el 1999 arran d'un curs que vaig fer a Itàlia. És una tècnica de rehabilitació complementària, basada en la teràpia neurofisiològica, que utilitza el moviment del cavall al pas amb finalitats terapèutiques en persones amb alguna discapacitat física o psíquica. Vaig veure que l'havíem d'introduir precisament en un país que és terra de cavalls. I vaig treballar molt perquè es pogués fer com a postgrau a l'escola Gimbernat, perquè em va fer por que no passés el desastre de França, on va proliferar molt, però s'exercia sense coneixement.

Quins beneficis té treballar amb cavalls?

Per exemple a nens molt afectats físicament i psíquicament els canvia la cara quan entren a la hípica i van a buscar el cavall. Muntant a cavall guanyen molt en equilibri gràcies al mateix moviment del cavall al pas, ja que a la vegada els fa moure en els tres plans de l'espai: flexió i extensió, lateralització i rotació. Molts nanos poden tenir un millor control motor a través del cavall.

I per a quin tipus de lesions serveix?

En problemes físics millora la mobilitat de les articulacions, redreçament, l'equilibri... El cavall fa un treball global de tot el cos i nosaltres, com a fisioterapeutes, podem fer un treball específic sobre una zona concreta. A dalt del cavall no sembla que tinguin cap lesió. Veuen els seus dèficits i són capaços de superar-los. I des del punt de vista psíquic els ajuda el fet d'estar aquí, de tenir una comunicació no verbal amb els cavalls, millora la part relacional i de nois que, per exemple, tenen autisme i que amb prou feines es comuniquen amb la seva família, que el dia abans ja assenyalen les botes, el casc o les pastanagues amb què alimenten els cavalls. O nens en cadires de rodes que fins ara sentien els germans que parlaven dels esports que practicaven i ara són ells els qui poden explicar les seves experiències a la hípica i muntant a cavall. El treball amb els cavalls els dóna seguretat i els fa estar més contents amb les activitats de la vida diària.

M'imagino que vostè tenia cavalls...

En tenia un. Sóc fisioterapeuta i un dels premis que oferia als nens amb esclerosi quan feien uns exercicis durs era que vinguessin amb mi a veure els cavalls el dissabte. Quan va començar a venir algun nen i vaig començar a veure que li anava molt bé, va ser quan em vaig interessar a convertir-ho en teràpia, quan sabia que això a Europa es feia. I del 1999 al 2011 vaig fer la hipoteràpia a la hípica Severino de San Cugat, fins que va néixer la Fundació Federica Cerdà.

I quines virtuts tenen els cavalls?

La manera d'interactuar amb les persones i la capacitat de canviar de comportament quan se'ls acosta o quan porten alguna persona amb discapacitat, o nens amb trastorns de dèficit d'atenció i hiperactivitat (TDAH).

I els estudis d'hipoteràpia tenen molta demanda?

No, és molt selectiu perquè tampoc no hi ha gaires llocs de treball. És molt difícil trobar una feina en què puguis treballar amb cavalls i nens. La gent que ve és la que està entregada i molts ho farien voluntàriament.

I a altres països és tan difícil dedicar-s'hi professionalment?

No, en alguns està incorporat com a teràpia en la Seguretat Social. Ara aquí ja hi ha molts metges que recomanen la hipoteràpia per a pacients amb paràlisi cerebral o traumatismes cranioencefàlics. I el curs que ve, com a novetat, l'escola Gimbernat ja impartirà el màster, que inclou psicòlegs, logopedes, terapeutes professionals, fisioterapeutes i metges. Per als psicòlegs serà fantàstic perquè faran un mix amb la part d'etologia del cavall i la de psicologia dels nens. Ara hi ha moltes vegades que jo he de demanar consell a un psicòleg.

I com està funcionant la fundació?

Costa en aquests moments de crisi. La manutenció dels cavalls no és barata i les instal·lacions estan totalment adaptades. El president i patró de la fundació, Federico González, va posar-li el nom de la seva mare i va posar molts diners per ajudar gent amb discapacitat. Tenim ajudes i subvencions i la majoria de nois paguen per la teràpia, tot i que si hi ha alguna família amb dificultats econòmiques també es té en compte.

Jordi Alemany

30/01/14

El Punt Avui

Els efectes en la salut de viure dins d'un núvol d'informació

El Creal de Barcelona coordina l'estudi més ambiciós que s'ha fet fins ara per determinar l'efecte real de l'exposició als camps electromagnètics

Avui la vida seria molt complicada sense dispositius com el mòbil, sense la tauleta o sense el router del wifi. Vivim en un núvol i la tecnologia que ho fa possible emet camps electromagnètics (CEM) de diferents intensitats, imprescindibles perquè les dades que fan rutllar el nostre món circulin. Però hi ha incertesa sobre els efectes que tenen els CEM sobre la salut. Per tenir respostes concloents, el Centre de Recerca i Epidemiologia Ambiental (Creal) de Barcelona coordina l'estudi més ambiciós que s'ha fet fins ara en aquest àmbit, el projecte GERoNiMO. L'objectiu és "tancar les bretxes de coneixement sobre els efectes de salut dels camps electromagnètics i reduir l'exposició que tenen", explica Elisabeth Cardis, investigadora del Creal i coordinadora d'aquest gran projecte, en el qual s'analitzaran dades sobre l'exposició de milers d'adults i nens. "La UE ha identificat patologies i efectes que volen estudiar, hi ha teories per comprovar, i el millor és estudiar-ho tan aviat com sigui possible", afegeix Cardis.

L'estudi anirà més enllà dels mòbils i el wifi. "Vivim en un món cada vegada més intel·ligent, i els CEM apareixen en la nostra vida personal, en dispositius de l'àmbit de la salut, per exemple; en la nostra vida domèstica, mitjançant l'automatització de moltes processos, i en entorns comercials i industrials, com la vigilància electrònica i l'etiquetatge", explica Cardis. El projecte analitzarà un rang de freqüències que van des d'uns pocs quilohertzs -considerades freqüències intermèdies i que s'utilitzen, per exemple, per als dispositius antirobatori- fins a radiofreqüències i microones utilitzades en les tecnologies de la comunicació.

Des de l'embaràs

En el projecte coordinat pel Creal hi participen 13 països i 19 institucions de recerca, i reuneix investigadors de diferents disciplines: biòlegs, físics, enginyers, epidemiòlegs i experts en comunicació de riscos, entre altres. "També volem avaluar els mecanismes biològics, perquè un altre dels objectius és donar informació fiable als polítics perquè prenguin les mesures adequades per reduir l'exposició de la població", diu Cardis.

Els investigadors utilitzaran dades que ja han recollit altres estudis epidemiològics -molts dels quals també coordinats des del Creal-, com ara la cohort INMA, en la qual se segueixen mares des de l'embaràs i les seves criatures, i l'estudi Mobi-kids, en el qual 1.000 joves entre 10 i 24 anys amb càncer de cervell i 2.000 de sans aportaran les seves dades per determinar fins a quin punt l'exposició a fonts emissores de camps electromagnètics poden influir en el desenvolupament de la malaltia.

Fonts diverses

En l'estudi s'hi inclouran tot tipus de dispositius. "Mirarem l'exposició a altes freqüències, les més estudiades, però també les intermèdies, les menys estudiades, i les baixes", explica Cardis. Els focus més coneguts són els mòbils, però la llista de dispositius quotidians que camps electromagnètics és llarga. A la cuina, per exemple, els fogons que utilitzen la cocció per inducció. Jugant a la Wii en xarxa. O els dispositius antirobatori dels supermercats, sovint situats al costat de la caixa on es paga i, per tant, al costat dels treballadors, que hi estan exposats hores.

De fet, en un dels estudis que es faran en el marc del GERoNiMO hi ha el seguiment d'una mostra representativa de treballadors, entre els quals els de les dues principals cadenes de supermercats de Finlàndia. També s'estudiarà a fons l'historial laboral d'adults que han patit glioma o meningioma, les malalties que es van detectar en l'estudi més complet fet fins ara sobre els riscos dels mòbils, l'Interphone. Segons aquest estudi, utilitzar el mòbil durant més de 10 anys de manera intensiva incrementa el risc de patir aquestes neoplàsies. Cardis recomana marcar distàncies amb aquests dispositius. "Tan sols que estiguis a 2 centímetres de la font, l'exposició ja és 20 cops més baixa, el mans lliures és molt útil", diu Cardis. Utilitzar el WhatsApp també redueix l'exposició, perquè el telèfon és lluny del cap.

Pel que fa a l'exposició a baixes freqüències, que provenen de fonts diverses que van des de les torres d'alta tensió fins als assecadors de cabell, hi ha estudis que diuen que poden ser responsables d'entre un 1% i un 3% de les leucèmies. I no tant per la intensitat sinó perquè l'exposició és més continuada. L'estudi europeu inclou un mapa de la distribució d'exposicions a Europa.

Riscos del wifi

Tot i la incertesa, Cardis és molt cauta a l'hora de posicionar-se sobre els riscos. En un extrem hi ha els que creuen que el risc és inexistent, i en l'altre els que recomanen apagar el router a casa a la nit perquè pot arribar a provocar, com a mínim, insomni. Per Cardis, cap de les dues posicions té sentit sense evidències científiques.

Pel que fa al wifi, Cardis afirma que "l'exposició a radiofreqüències és alta al costat del router, però a 50 centímetres gairebé és inexistent". "Quan mires al voltant, amb la tauleta, el mòbil o l'ordinador pots detectar diferents wifis, però com que la distància és gran els nivells són molt baixos, molt més baixos que si tens el telèfon al costat", conclou la investigadora.

El mans lliures com a prevenció

L'Agència Internacional per a la Recerca del Càncer (IARC) va classificar el 2011 l'ús de telèfons mòbils com a possiblement cancerigen. És a dir, que dins de la classificació que fa aquesta agència mundial de factors de risc, l'ús de mòbils estaria "sota sospita". Aquesta classificació va arribar després d'analitzar atentament els resultats de l'estudi Interphone, amb més de 2.700 pacients amb glioma i 2.400 amb meningiomes, i en què van participar científics de 14 països, entre ells la investigadora Elisabeth Cardis, del Creal. L'experta recomana utilitzar el mans lliures.

Mònica L. Ferrado

26/01/14

Ara.cat

El cor de l'Unai

Quan a un nen de 2, 4 o 6 anys no li funciona bé el cor, la primera conseqüència que els seus pares perceben és que deixa de menjar. Poc després, a la pèrdua de gana s'hi suma la impossibilitat de caminar i, si ningú aconsegueix aturar el procés, la deficiència cardíaca li altera els pulmons i, més tard, els ronyons. Això mateix li va passar, quan tenia 4 anys, a Unai Casado, veí d'Alpicat (Segrià). Estava a punt de fer els 6 anys, el juliol passat, quan va ser donat d'alta a l'Hospital de la Vall d'Hebron, on havia passat dos en una unitat de cures intensives (uci). Ara ja té un cor nou. Torna a créixer. 

Foto per Ramon Gabriel

L'Unai tenia un mes i 17 dies de vida quan li va ser diagnosticada una miocardiopatia no compactada, una greu malaltia al múscul cardíac que, van advertir els metges als seus pares, «tard o d'hora» tocaria substituir trasplantant-li el cor d'algú altre. Va viure així quatre anys, fins que el seu miocardi es va esgotar. Havia donat mostres d'una fortalesa que sorprenia els metges, però tot té un límit i el cor de l'Unai va acabar completament deteriorat. «Ja no podia menjar pel cansament que sentia a l'intentar-ho -recorda la seva mare, la Yolanda-.

No caminava. Patia síncopes, marejos, desmais, deixava de respirar i li van començar a fallar els pulmons». En aquest estat, el nen va arribar el 2011 a la unitat de cirurgia cardíaca pediàtrica de la Vall d'Hebron -el centre més experimentat d'Espanya en trasplantament cardíac infantil-, on va ser atès per la cardiòloga Dimpna Albert.

A l'espera d'un donant 
Allà va quedar hospitalitzat, a l'espera que «al cap de quatre o cinc mesos com a molt» -això li van dir a la Yolanda- sorgís en algun lloc d'Espanya el donant d'un cor que encaixés en el diminut tòrax del seu fill, és a dir, de la mida del seu puny tancat (el volum del cor d'una persona equival al de la seva mà tancada). Tan sols podia proporcionar-lo un nen de 4 o 5 anys que morís d'un dany no cardíac o en un accident. Un objectiu difícil que exigia paciència, van advertir els metges. Però el problema de l'Unai era precisament el temps, que ja no tenia.

Una espècie de cor artificial -dispositiu d'assistència ventricular, en termes mèdics- al qual van connectar l'Unai a l'uci coronària li va salvar la vida. L'àrea de trasplantament de cor infantil d'aquest hospital, creada el 2006, utilitza aquest recurs quan un pacient ingressa amb l'objectiu de rebre uns dies o unes setmanes després un nou miocardi. En el cas de l'Unai, però, el dispositiu ventricular es va convertir en un company permanent. Hi va estar subjecte durant un any, «12 mesos», corrobora la seva mare, sense moure's del llit de l'uci, incòmoda però pacientment acoblat a l'aparell que li salvava la vida. L'Unai va arribar a la màxima permanència d'un pacient espanyol en aquesta situació.

Dues gruixudes cànules

Només cal observar les fotografies que la seva mare guarda d'aquells mesos per comprendre el dolorós mèrit de la seva supervivència. Del tòrax de l'Unai en sortien dues gruixudes cànules que enllaçaven amb una petita bomba cardíaca que reposava entre les seves cames, sobre el llit, tot això connectat al dispositiu, una consola a la qual la Yolanda al·ludeix denominant-la pel seu nom -«el Berlin Heart»- com si s'hagués tractat d'un company d'habitació del seu fill. El Berlin Heart recollia el cabal sanguini de l'Unai i, després de fer-lo circular de forma extracorpòria, l'impulsava de nou cap al cos del nen. Així va estar aquells 12 mesos, fins que, quan ja havia fet els 5 anys, va aparèixer un donant de cor adequat.

Però l'espera havia estat tan llarga que el cos del nen estava completament acoblat al seu circuit circulatori extracorpori. Tant, que els cirurgians van haver d'esforçar-se intensament per aconseguir desenganxar-li els conductes adossats al tòrax, explica la mare del nen. «L'operació va durar moltíssimes hores», assegura. «Estava totalment enganxat als seus conductes», reitera la Yolanda. Completat el trasplantament, i potser per aquella pertinaç vinculació al cor mecànic, el cos de l'Unai va rebutjar fins a quatre vegades l'òrgan implantat. Finalment, el va acceptar, però un procés postoperatori tan complicat va obligar l'Unai a quedar-se un altre any més a l'uci coronària.

«En total, va passar dos anys a l'uci», diu la Yolanda, que immediatament explica que ara el seu fill torna a créixer molt bé. No deixa de repetir que està molt agraïda al Berlin Heart i a la perícia i la dedicació del personal sanitari de l'Hospital de la Vall d'Hebron.

Àngels Gallardo

28/01/14

El Periódico

Quan algú es vol suïcidar de debò, es treu les sabates

Jorge Campamà, especialista en malalts crítics

Tinc 52 anys. Casat, dues filles. Vaig treballar a l’hospital de Bellvitge, a la Quirón i la Teknon. Tinc la meva pròpia consulta i sóc guitarrista. És urgent fer un món més solidari i més feliç. M’he convençut a través de la ciència que el Déu de la bondat i la compassió existeix.

El seu dia a dia són els malalts crítics...

Sí, i he entès com n’és d’important agafar la mà, sense guants, als pacients; mirar als ulls i ser conscient que el que es veu al fons de les pupil·les humanes és bestial. ... I que això s’ha d’estimular, perquè correm el risc que entre les generacions modernes de metges la capacitat d’empatitzar no sigui un actiu important, i és el fonamental.

Ha acompanyat molts pacients fins al final de les seves vides.

Sí, he conegut les seves famílies, casa seva; i he necessitat moltes vegades armes de consol quan la medicina ja no pot donar-les. Avui la medicina ens allarga la vida, però només és una prorroga: al cap d’uns anys tornem a tenir els peus penjant a l’abisme.

I llavors?

Fa uns anys vaig decidir buscar en les diferents disciplines de la ciència i l’humanisme alguns pilars per donar l’esperança d’una continuïtat més enllà de la realitat que coneixem. En l’exercici de la medicina, ciència i espiritualitat no es poden separar.

Utilitza la transcendència amb els seus pacients?

Amb prudència, però sí, la utilitzo, perquè penso que, al marge de les drogues vasoactives o els antibiòtics, oferir una visió transcendent de l’existència humana, intel·ligible, vertebrada i amb base científica, ajuda a arribar al final del camí d’una altra manera.

Però al final és una qüestió de fe.

D’acord, però transmetre aquest consol a qui el necessita em sembla un complement fonamental en l’exercici de la meva professió. Jo he manejat l’avantguarda més absoluta quant a mitjans, fàrmacs i tècniques, he vist sobreviure molts trasplantats...

És esperançador.

Però també he vist com, quan no hi ha solució, es blasfema, s’abandona o fins i tot hi ha qui es llença des de l’últim pis de l’hospital. En canvi, si el malalt rep l’analgèsia adequada, l’afecte necessari i un missatge d’esperança, sempre respectuós i obert amb cada manera de pensar, és capaç de recórrer el final del camí amb dignitat, fins i tot pot arribar a concloure somnis, obres, afectes, comiats..., i creuar el llindar amb una serenitat gairebé màgica.

És la seva experiència?

Sí. Un pacient ben tractat i estimat no et demana de morir. El trist és que són pocs els metges que volen fer-se càrrec d’aquestes persones, però per a elles el sol continua sortint cada dia el temps que els queda, i a més passa a un ritme molt diferent.

Destorben, els malalts terminals?

Els metges acabarem administrant la mort amb fredor. De fet, ja està passant: hi ha persones que no volen viure amb determinada malaltia i que van a una clínica suïssa, seuen en una sala, els donen un còctel mortal i moren. Aquest és el nostre futur, i no m’agrada.

Així explicat, sona terrorífic.

Ho maquillen de modernitat, però és l’alternativa a l’afecte, suport i analgèsia administrats amb dedicació i entrega 24 hores al dia. I jo intento transmetre’ls, a més, que no caminem cap al final, ja que si t’ho diu un metge és consolador. I hi ha tants indicis que la consciència continua com que no continua.

Quina mort no ha pogut oblidar?

La d’una suïcida de 14 anys. He tractat moltes nenes de bona posició que davant el primer problema, el primer “no” generalment d’un noi, han preferit intentar fugir amb una sobredosi de psicofàrmacs (que moltes vegades ja consumien les seves mares) que afrontar la realitat.

No tenien altres eines.

En aquests casos un rentat gàstric a temps sempre té èxit, perquè en realitat no volen morir.

Poca tolerància a la frustració.

I mala educació: ho vols, ho tens. Però aquella pobra nena, d’un entorn social humil, acorralada per les frustracions escolars, va ingerir el primer que va trobar: colquicina, un medicament antic per a la gota que prenia el seu pare, i no vam poder salvar-la.

Com actua el que sí que vol morir?

El suïcida per precipitació, el que es tira per la finestra o al tren, curiosament es treu les sabates, i deixa la roba ordenada i plegada en un banc de l’andana. M’agrada pensar que mai no arriba a tocar a terra, que encara que vegem com s’estavella, una forma d’àngel el recull abans de l’impacte.

Ja hi està avesat?

A la Teknon, quan els donava la notícia de la mort d’un ésser estimat, la gent serrava les dents, però a Bellvitge sovint es tiraven a terra i s’estiraven els cabells.

Que dur.

Del que més m’he penedit a la vida ha estat d’haver intentat que això no em commogués. No vull pagar el preu de deshumanitzar-me per ser capaç de treballar.

No sé si creure’l.

Em sembla estúpid reprimir aquestes emocions (l’empatia, la compassió...) que em fan ser el millor que puc arribar a ser. Un bon metge es distingeix en la seva lluita per arribar a ser un bon ésser humà.

Ima Sanchís

27/01/14

La Vanguardia

Esperança, tresor diví

Segons RAC1, les depressions han augmentat des de l’any 2006 un 19%, els casos d’ansietat un 8% i el risc de patir brots esquizofrènics entre la població se situa entre l’1 i el 3%. L’estudi relaciona l’atur, els desnonaments i les dificultat econòmiques directament amb la salut mental, i explica com determinats col·lectius s’han vist directament més afectats per la situació.

Els homes més que les dones; entre els homes s’ha passat d’una incidència del 2% al 17% i entre les dones, tradicionalment amb xifres més altes, ha disminuït, del 25 al 23%. Els petits empresaris i professionals qualificats, com arquitectes i enginyers, mostren no pocs casos de tristesa, insomni i irritabilitat.

Aquestes i altres dades ja fa temps que alerten de com ha empitjorat, en general, la qualitat de vida de la ciutadania aquests últims anys, no només en aspectes materials. Però cal assenyalar que, de fet, abans de la crisi l’increment de les xifres sobre consum de fàrmacs antidepressius o d’ansiolítics, o de pastilles de tot tipus i nivell per dormir –sense una patologia declarada o diagnosticada–, ja era una constant en moltes vides del nostre temps social. Encara que sens dubte des del 2008 la situació s’ha agreujat, i no pot dir-se que no n’hi hagi una raó.

El país està trist, deprimit, ansiós i preocupat, i això és a causa de la crisi –no seré jo qui contradigui els estudis–, però el que no diuen aquests estudis és que el país està sobreentristit, sobredeprimit, més ansiós i més preocupat a causa de l’actuació dels polítics i altres autoritats administratives.

La desconfiança en la seva feina –o directament davant el dubte que treballin per a nosaltres –, els casos i fets escandalosos –des de delictius a poc ètics– que es filtren o destapen però que no es resolen satisfactòriament, i especialment la irresponsabilitat que mostren envers la ciutadania preconitzant des de brots verds a selves amazòniques de bonança i riquesa que no només no arriben –excepte a uns quants, és clar– sinó que a més queda clar que no es produiran ni a mitjà ni a curt termini –segons les mateixes dades que els avalen– no fan més que confirmar que no podem confiar en la seva paraula. Al capdavall, l’estat d’ànim acaba depenent més de l’esperança que no de la situació, i aquesta s’esquitlla pel panorama institucional que tenim a Espanya.

Cristina Sànchez Miret

26/01/14

La Vanguardia