Vigilància extra per prevenir agressions sexuals a Girona

La policia local augmenta el nombre d'efectius de paisà durant les Festes de Sant Narcís

La meitat de les víctimes d'aquests tipus de delictes són dones d'entre 16 i 30 anys

El barracó de la Policia Local de Girona que hi ha muntat a tocar de les fires Foto: JORDI SOLER

Girona se suma a altres consistoris de l'Estat en la lluita contra els abusos i les agressions sexuals, i per això reforça la vigilància en zones determinades de la ciutat durant les Festes de Sant Narcís. A banda d'augmentar el nombre d'agents, un fet habitual en grans esdeveniments, es fa una tasca específica de conscienciació i prevenció d'aquests delictes. Es tracta d'un programa en què la policia dóna consells per minimitzar els riscos de patir una agressió sexual, com ara anar acompanyat i no transitar per carrers poc il·luminats, però també s'informa de les conseqüències a possibles agressors.

En aquest sentit la sotsinspectora de la policia local de Girona, Irene Alcaide, explica que cal deixar clar els graus de responsabilitat: “Cal saber que, si una persona és testimoni d'una agressió o un abús sexual i no ho denuncia, també és un delicte.” Amb tot, la sotsinspectora recorda que el primer que s'ha de fer si algú ha patit una agressió o un abús sexual és anar o a un centre mèdic o a qualsevol cos policial.

Alcaide també ha explicat la diferència entre un abús i una agressió. La sotsinspectora assenyala que els tocaments no permesos són un delicte, però “si s'hi introdueix la força” passen a ser una agressió sexual i la pena és més important. Entre les accions preventives que s'han pres hi ha la de repartir tríptics on es donen els consells bàsics a seguir i les pautes d'actuació en cas d'haver patit una agressió o un abús sexual. Accions com ara no rentar-se fins després que un metge hagi visitat la víctima i anar amb la mateixa roba a l'exploració.

Per la seva banda, l'alcaldessa de la ciutat, Marta Madrenas, ha explicat que creien que era necessària aquesta campanya i així afegir-se a altres ciutats de la resta de l'Estat. “La voluntat és fer arribar a la gent que cal viure les festes amb civisme i responsabilitat”, ha comentat Madrenas.

Els furts són comuns

Alcaide ha explicat que durant les Fires de Girona el delicte més comú són els furts i els robatoris. La sotsinspectora assenyala que en grans concentracions de gent és el més habitual. “És el delicte més fàcil per la distracció de la víctima”, comenta Alcaide, que alerta que sempre cal tenir vigilades les bosses de mà.

Amb tot, Alcaide reconeix que durant les festes la feina de la policia és més complicada sobretot perquè molts dels actes estan diversificats. Això fa que hi hagi grans concentracions de persones en molts punts diferents de Girona. Un dels punts que s'han reforçat per Fires són els controls d'alcoholèmia que es fan en diverses zones de la ciutat i amb coordinació amb els Mossos d'Esquadra.

LES FRASES

Si algú és testimoni d'una agressió o un abús sexual i no ho denuncia, també és un delicte

Irene Alcaide

SOTSINSPECTORA DE LA POLICIA LOCAL DE GIRONA

La voluntat és fer arribar a la gent que cal viure les festes amb civisme i responsabilitat

Marta Madrenas

ALCALDESSA DE GIRONA

Gerard Vilà

31/10/2016

El Punt Avui

El nen de vuit anys que escriu cartes al món

Aquesta és la història d’un nen de Bolsterstone, un poblet d’Anglaterra a 8 milles de la ciutat de Sheffield. Als cinc anys en Toby va decidir escriure cartes a persones de tots els països del món, volia saber d'ells, fer amics. El seu entusiasme i la seva innocència l’han fet famós; el món, commogut, li ha respost.

Fa tres anys, un dia radiant de primavera, en Toby va sortir de l’escola a Bolsterstone (Regne Unit) amb un llibre sota el braç que la seva mestra volia que llegís. La mestra va sembrar una llavor . A (Carta a Nova Zelanda) d’Alison Hawess, explica el viatge que realitza una carta des de la bústia de correus fins al seu destinatari. A en Toby, fill únic d’un desenvo­lupador de jocs per a internet i una professora d’idiomes, que tenia llavors cinc anys i mig, el va entusiasmar la història i li va preguntar a la seva mare si podia escriure una carta a tots els països del món.

La Sabine no és una mare qualsevol i no va descartar aquella proposta estrambòtica. Va regar la llavor. Li va explicar que hi havia moltíssims països, i li va suggerir que comencés per cinc cartes. “És possible, confessa la Sabine, que si en Toby m’hagués fet aquesta proposta a la nit, quan estic esgotada, no me l’hagués pres de debò, però en aquell moment vaig ser conscient del poder que té una meta i vaig decidir veure fins on era capaç d’arribar”.

Preguntant a amics i familiars, la Sabine va trobar cinc persones dels Estats Units i Europa disposades a rebre i contestar una carta d’un nen de cinc anys. Rebre resposta va entusiasmar en Toby i van decidir continuar. Cada vegada que la Sabine aconseguia l’ adreça d’una persona, mare i fill investigaven per internet com era el país, i en Toby preguntava a la carta sobre les coses que li cridaven l’atenció. Però aviat trobar adreces de persones en països llunyans va començar a ser complicat. La Sabine va enviar e-mails demanant contactes a museus, centres internacionals de tota mena, ambaixades..., i la majoria van voler saber com avançava el projecte d’en Toby. Va ser així com van obrir una pàgina a Facebook on es compartien les cartes enviades i rebudes. Algú anònim va publicar el seu projecte a Reddit i d’un dia per l’altre van passar de rebre cent m’agrada a tres mil. La innocència d’en Toby havia tocat el cor del món. Tothom volia ser en Toby, tenir amics arreu del món, connectar amb altra gent pel simple plaer de fer-ho. Quan la seva mare li va preguntar per què volia continuar escrivint cartes, en Toby li va contestar: “Crec que la gent se sent feliç quan rep la meva carta”. No s’equivocava, no només feia somriure a qui rebia la carta, també a la gent que les llegia per internet. Van rebre missatges commovedors de tot el món dient que el projecte d’en Toby els havia emocionat i els havia donat fe i esperança en un món ­millor. Cinc mil persones de tot el planeta volien compartir el somni d’en Toby i van començar a parlar entre si. Tot es va accelerar, la BBC va entrevistar en Toby, dues famí­lies van voler adoptar-lo, i l’edito­rial Penguin va editar Hola, mundo, ¿cómo estás? (Los Libros del Lince ) que recopila una selecció del miler de cartes que ha enviat a 193 països. L’octubre del 2013 en Toby va escriure a la persona de l’últim racó del món que li faltava. El somni estava complert.

... però en Toby va voler conti­nuar (“almenys fins que sigui gran”), perquè l’afecte que dóna i que rep és addictiu, i perquè tal com assegura avui als vuit anys: “Escrivint aquestes cartes m’he adonat que el món realment no és tan gran com em pensava, i que les persones que hi vivim no som tan diferents”.

En el transcurs d’aquests tres anys la Sabine i en Toby s’han trobat amb realitats dures, la primera vegada va ser amb un nen somali. Veient les imatges del país a internet va comprendre que no tots els nens poden menjar cada dia, anar a l’ escola o tenir la seguretat que ell donava per fet a, i es va preguntar què podia fer per ajudar-los. La Sabine va contactar amb la ShelterBox, i en Toby va decidir recaptar diners perquè aquesta organització be­nèfica els fes arribar als seus amics necessitats del món amb qui continua en contacte i que el posen al dia de les conseqüències de desastres ­naturals. Després del tifó Haiyan, l’Anika i els seus alumnes li van escriure des de les Filipines per dir-li que estaven bé. Una altra gran lliçó viscuda per Toby i els seus seguidors que la Sabine resumeix amb senzillesa: “Tots els desastres són personals; tots tenen darrere un nom, una història i una carta”.

Ima Sanchís

29/10/2016 

La Vanguardia

Carles Solé Garcia: és possible salvar vides

Voluntari de la Creu Roja des de fa onze anys

Foto per: Manolo García

El Carles Solé recordarà sempre el 24 de març del 2015, el dia en què el vol 9525 de la companyia alemanya Germanwings es va estavellar als Alps francesos. Van morir 144 persones, totes les que viatjaven a bord. Va ser un dia tràgic per a moltes famílies de moltes nacionalitats diferents, alemanyes, turques, holandeses, belgues, xilenes, argentines, veneçolanes, espanyoles, colombianes, austríaques, daneses, australianes, marroquines, israelianes i catalanes.

Els equips sanitaris francesos van demanar tota la col·laboració possible i, com que era molt urgent comptar amb psicòlegs i treballadors socials que parlessin català, espanyol i francès per poder atendre el màxim nombre d’afectats amb la màxima diligència, el Carles -voluntari de la Creu Roja des de fa onze anys- va ser ràpidament mobilitzat. “Va ser emocionalment molt impactant”, recorda. No se li esborren de la memòria els autocars plens de familiars que anaven a acomiadar-se de persones estimades que no podrien veure, que, per la magnitud del sinistre, ja no hi eren físicament. Relata com a especialment colpidor el cas d’un pare que havia perdut dos fills i que en acomiadar-se de tot el personal assistencial els va donar la mà un per un mentre els deia: “Aquí us els deixo perquè me’ls cuideu”. Van ser quatre dies d’intensa emoció i sentiments desbordats, també per a ell i per als seus companys de feina, que en acabar les dures jornades d’acompanyament i teràpia fàcilment es desmuntaven.

Em relata aquests records recents amb l’íntima satisfacció d’haver-hi participat, d’haver contribuït a apaivagar l’immens dolor dels que es van veure afectats. Ho emmarca en la globalitat de formar part d’un projecte important, d’una realitat basada en la confiança i l’estimació que existeixen al voltant de la Creu Roja, de la formació i dels valors que s’hi inculquen. Per a algú com ell, acostumat des de sempre a dubtar de tot, a preguntar-se pels motius i pel raonament de tot el que l’envolta, a canviar el rumb de la seva vida sempre que ha calgut, trobar aquest ancoratge vital ha sigut tota una fita. De fet, té tot el sentit del món que avui el Carles sigui membre de la Creu Roja; l’instint d’ajuda, de servei als altres, de formació sanitària, està en el seu cas molt vinculat al sentiment que li va quedar a dins després de superar un gravíssim accident de trànsit que amb només catorze anys el va deixar quinze dies en coma. Allò el va marcar, se’n va sortir i sempre li va quedar una vocació interior vinculada amb l’agraïment profund cap a la professió de metge. De molt jove va prendre una decisió important, deixar de ser aprenent al taller mecànic del seu pare i posar-se a estudiar fotografia i disseny gràfic per a publicitat, que va ser el seu ofici fins fa quinze anys, quan va decidir que calia un canvi de rumb. Era el moment d’ampliar coneixements en el camp que tant li cridava l’atenció. Malauradament els cursos en l’àmbit sanitari estaven tots ocupats i es va decidir per un altre que aparentment no hi tenia res a veure: tècnic de reg. La jardineria esdevenia així una drecera imprevista.

I va tocar un nou canvi, a aquest tampoc li va tenir por. Una inoportuna lesió d’esquena i de genoll l’obliguen a un parèntesi forçat. I és llavors quan sí, quan als quaranta-llargs arriba el moment del voluntariat a la Creu Roja que el porta a especialitzar-se en formació sanitària, social i psicològica, amb cursos de primers auxilis, de l’ús del desfibril·lador i de suport emocional. Així, entra a formar part de l’Equip de Resposta Immediata en Emergències (ERIE), dedicat sobretot al suport psicològic en accidents i sinistres que ocasionen pèrdues humanes i també a l’atenció d’emergències. En aquest terreny coneix tota mena de realitats de proximitat, de vides escapçades i instants en què convé procedir de pressa. Com aquell dia en què va atendre una aturada cardíaca al mig del carrer i al cap d’unes setmanes l’afectat, ja recuperat, li va recordar que encara li feia mal el pit de tan fort que va ser el massatge toràcic. O aquella altra persona que, gràcies al curs de socorrisme que el Carles li va fer, va ser capaç de salvar la vida del seu fill: “La satisfacció que se sent és immensa”.

Objectiu: pujar l’Everest

Ha viatjat recentment a la República Democràtica del Congo per recollir informació dels projectes que la Creu Roja hi desenvolupa, per filmar, fer fotos i rebre tota la informació dels cooperants que hi treballen. “És també un viatge d’aquells que et canvien”, relata. “T’adones de la grandesa de l’ésser humà, dels contrastos que s’hi amaguen, de com és capaç d’adaptar-se a totes les situacions, de com canvien les prioritats i els costums. Entens que un home pot portar la roba vella i esparracada i alhora estar carregant el seu telèfon mòbil amb una placa solar”, conclou.

El Carles, que ha sigut avi fa poc -és el pare de l’actriu i escriptora Estel Solé-, continua necessitat de nous reptes. Fa quinze dies va pujar a l’Aneto i a l’abril vol viatjar al Nepal i arribar al campament base de l’Everest. No s’hi posa per poc. Té energia i determinació per a això i per a més.

Toni Vall

30/10/2016

Ara.cat

L’Església rebutja que s’escampin les cendres dels difunts

El Papa demana que les restes de la cremació es conservin només en llocs sagrats

Les cendres s’han de conservar als cementiris o en llocs sagrats, no a casa

El jardí cinerari de les aromes té capacitat per inhumar fins a 700 urnes amb cendres de difunts a Montjuïc Foto: Jordi Roviralta

 

L’Església catòlica ha hagut d’acceptar, tot i que de mala gana, la cremació dels cadàvers. Però hi ha comportaments, cada vegada més habituals entre els fidels, que no està disposada a acceptar, com la dispersió de les cendres a la naturalesa, ja sigui al mar, a la muntanya o en un bosc, per més que aquest fos el desig explícit del difunt.

La Congregació per a la Doctrina de la Fe va fer públiques ahir unes instruccions molt precises, amb el títol, en llatí, Ad resurgendum cum Christo (Per ressuscitar amb Crist), sobre la sepultura dels difunts i la conservació de les cendres en cas d’incineració. Aquestes instruccions, les primeres que divulga la congregació durant l’era Bergoglio, van ser aprovades pel Papa el 18 de març passat però no s’han conegut fins ara. El text està en set idiomes.

La incineració va ser acceptada per l’Església el 1963, després de constatar que “no és contrària a cap veritat natural o sobrenatural”. No obstant això, la considera un mètode antinatural i massa brutal. Sempre ha insistit, amb vehemència, que és millor enterrar els cadàvers als cementiris i altres llocs sagrats. Ahir ho va recalcar el prefecte de la Congregació per a la Doctrina de la Fe, el cardenal alemany Gerhard Müller. Segons el purpurat, la inhumació està més “en sintonia amb el misteri de la resurrecció i amb el magisteri del cristianisme sobre la dignitat del cos humà”. El document Ad resurgendum cum Christo recorda que “per la mort, l’ànima se separa del cos, però en la resurrecció Déu tornarà la vida incorruptible al nostre cos transformat, reunint-lo amb la nostra ànima”.

En les paraules de Müller hi havia un to de resignació. Va admetre “l’imparable increment de l’opció de la cremació davant la inhumació en molts països”. El cardenal va aventurar que aviat la incineració serà considerada “una pràctica ordinària”. L’Església, per tant, vol posar-hi límits i impedir en la mesura possible conductes que veu contràries a la fe catòlica, abusos extravagants o susceptibles de ser equívoques des de la perspectiva religiosa. Les cendres s’han de dipositar sempre en cementiris o llocs sagrats.

Mantenir-les a les cases particulars no és permès, tret de “circumstàncies greus i excepcionals”, amb autorització del bisbe corresponent i de la conferència episcopal. Les instruccions afegeixen que “per evitar qualsevol malentès panteista, naturalista o nihilista, no serà permesa la dispersió de les cendres en l’aire, a la terra, a l’aigua o en qualsevol altra forma, o la conversió de les cendres en records commemoratius, en peces de joieria i en altres articles”.

L’últim punt de les instruccions, el vuitè, és molt estricte. Diu que “en el cas que el difunt hagués disposat la cremació i la dispersió de les seves cendres a la naturalesa per raons contràries a la fe cristiana, se li han de negar les exèquies, d’acord amb la norma del dret”. Monsenyor Ángel Rodríguez Luño, consultor de la congregació en aquest tema, va matisar aquesta amenaça de negar les exèquies. Això només passarà, segons ell, quan les raons no cristianes de la dispersió siguin “notòries” i, en tot cas, encara que es negui un funeral oficial es podrà celebrar una missa i pregar pel difunt.

Eusebio Val

26/10/2016

La Vanguardia

Salut i Girona preveuen tractar la ubicació del nou Trueta abans d'un mes

El Departament i el consistori es reuniran en les properes setmanes per parlar dels terrenys que ha d'ocupar el futur hospital de referència

L´hospital Josep Trueta de Girona, en una imatge d´arxiu Aniol Resclosa

El Departament de Salut i l'Ajuntament de Girona preveuen reunir-se abans d'un mes per començar a parlar de la ubicació del nou hospital Josep Trueta. Segons va detallar ahir el director territorial de Salut a Girona a Catalunya Ràdio, el doctor Miquel Carreras, en les properes setmanes representants del consistori i de la conselleria es trobaran per saber si l'Ajuntament "posa a disposició del Departament algun espai per poder començar a treballar" en el nou Trueta. En una entrevista a Catalunya al Dia, el gerent del CatSalut a Girona va remarcar que "començar a treballar no vol dir posar-nos ja a fer el nou edifici, vol dir començar a fer les expropiacions que calguin per part de l'ajuntament per a que després el Departament pugui fer el pla arquitectònic" del nou edifici.

"Nosaltres construim hospitals i són els ajuntaments qui han de posar els terrenys a disposició del Departament", va subratllar Carreras, assenyalant que, respecte al debat de si s'ha de construir a Girona o Salt, "són els ajuntaments qui han de dir on els posem, si no tenim gaire espai no podrem fer el pla arquitectònic del nou hospital".

Com ja ha recordat en altres ocasions, el representant de Salut a Girona va explicar que el nou hospital de referència de les comarques gironines s'ha de situar en un espai ben comunicat, que ja estigui urbanitzat i que permeti disposar d'uns 100.000 metres quadrats.

Pel que fa a l'anunci del conseller de Salut, Toni Comín, que Tarragona tindrà un nou hospital Joan XXIII a partir de l'any 2021 mentre que el de Girona continua sense data, Carreras a assenyalar que es tracta de "dos conceptes i projectes totalment diferents".

Així, va assenyalar, "una cosa és el de Girona, un nou hospital amb un nou edifici en una ubicació diferent amb un cost aproximat d'uns 200 milions d'euros", i l'altra, "l'ampliació, amb un nou edifici al costat del mateix hospital, amb un cost d'uns 48 milions. "No estem parlant del mateix, un cost gairebe quadruplica el de l'altre", va recordar.

"Encara que sembla que anem per darrere, no és del tot cert", va puntualitzar, i va exposar que, a l'espera de tenir un hospital Trueta de nova planta en els propers 10 o 15 anys, Salut continua invertint en millores del centre sanitari actual. Entre aquestes obres de millora, va indicar, hi ha l'ampliació del Servei d'Urgències, que duplicarà la superfície actual; la reforma en dues fases de la UCI Pediàtrica i Neonatal, i l'increment de l'àrea quirúrgica del centre de referència.

DdG

25/10/2016

Diari de Girona

Malalts de pobresa

La demanda obliga les entitats a multiplicar les ajudes destinades a cobrir despeses de salut

Odontologia, ulleres, audiòfons i medicaments són les principals necessitats dels que estan atrapats en la necessitat severa 

La pobresa també té esglaons i el que afecta la salut suposa baixar un esglaó més en l’exclusió social. «La gent primer es preocupa per l’alimentació i el pagament de subministraments, i els temes de salut, si no hi ha dolors o no són gaire greus, els posposen perquè el primer és lluitar per sobreviure», asseguren les entitats socials. A Catalunya, tres de cada 10 llars únicament perceben ingressos de protecció social. Julia de Miguel, directora de Salut de Creu Roja Catalunya, afirma que «hi ha gent que reuneix totes les pobreses», l’alimentària, l’energètica i la sanitària.

A mesura que la crisi econòmica es cronifica, s’incrementa el nombre de famílies que es veuen impotents per abonar les visites a l’odontòleg, la compra d’audiòfons o d’ulleres, el pagament de medicaments i vacunes... Per això, les peticions d’ajuda a les entitats socials s’han disparat en els últims anys.

Llistes d'espera

Algunes oenagés com Càritas Catalunya han multiplicat per quatre des de l’inici de la crisi la partida econòmica destinada a cobrir despeses de salut que la Seguretat Social o no finança o només ho fa en part. La Creu Roja té llista d’espera de gent que necessita ser atesa per un odontòleg. «Hem hagut de dir als serveis socials que no ens enviïn més pacients perquè, en aquests moments, no podem atendre noves peticions», afirma De Miguel. Creu Roja ha duplicat les ajudes en tres anys. Igual que Càritas, té firmats convenis amb diferents entitats i col·legis professionals per atendre l’allau de peticions. De Miguel afirma que han repartit mig miler d’ulleres gratuïtes en tan sols un any i mig.

La coordinadora de l’àrea de Treball Social a l’Institut Català de la Salut (ICS), Pepita Rodríguez, abunda en aquest problema: «La sol·licitud d’ajuda s’ha disparat. Alguns programes com el d’odontologia tenen fins a dos anys de llista d’espera». A més de l’aspecte sanitari hi ha l’estètica: la mala salut bucal impedeix buscar feina i coarta també les relacions socials.

Dentistes sobre Rodes (DSR) és una clínica solidària que atén tots els casos que arriben a través dels serveis socials. Cada visita costa 10 euros. «Es cobra per cita; si es fan tres empastaments en una visita també es cobren 10 euros», indica Silvia Petit, portaveu de l’entitat, que es finança amb el 13% que hi destina la clínica privada Les 1001 Dents. «Abans ateníem immigrants, però amb la crisi vénen famílies senceres d’aquí», apunta Petit.

Copagament discutit

Mercè Darnell, adjunta d’Acció Social de Càritas Barcelona, afirma que «la mala salut i la pobresa van molt unides, sobretot quan totes les despeses sanitàries no estan cobertes a nivell públic». Darnell té clar que «si la gent lluita per sobreviure no pot dur a terme una tasca preventina per la seva salut». El fet que la pobresa repercuteix en la salut ho demostra una situació absurda i no infreqüent: «Hi ha gent que no es pren la medicació perquè no se la pot pagar. És una contradicció que es posin tractaments i després el pacient no pugui seguir-los per problemes econòmics. El copagament no té sentit», reconeix Rodríguez.

Hi ha a la vora de 750.000 catalans que viuen amb menys de 6.500 euros anuals: és la pobresa severa, que el 2007 afectava el 6,4% de la població i l’any passat el 10,6%. En el cas dels malalts crònics, hi ha gent que malgrat els límits en el copagament no pot cobrir la medicació perquè suposa el 10% dels seus ingressos, cosa que condueix a deixar el tractament o espaiar la ingestió del fàrmac.

El cop de la crisi

«Han de triar entre pagar les medecines o alimentar-se», asseguren al Banc Farmacèutic, una oenagé que treballa a Barcelona i Montcada i Reixac, i atén pacients que deriva el treballador social dels centres d’assistència primària. Més de 700 persones reben ajuda d’aquesta entitat. Són «persones de mitjana edat que fa uns anys tenien cotxe i pis i que s’han vist castigades per la crisi».

L’any passat, les entitats socials van demanar al Banc Farmacèutic gairebé 35.000 medicaments. El valor dels fàrmacs donats de forma solidària va pujar a 116.00 euros. El banc acaba d’obrir el termini perquè les entitats socials elaborin el llistat amb les seves peticions.

Teresa Pérez

24/10/2016

El Periódico

“Trump està reactivant el dolor de persones abusades”

Kekuni Minton, psicoterapeuta sensoriomotriu

Tinc 61 anys. Vaig néixer a Chicago i visc a Colorado. Sóc cofundador de l’Institut de Psicoterapia Sensoriomotriu. Estic casat i tinc una filla. Política? Tant de bo perdi Donald Trump: està reactivant xocs posttraumàtics de milions de persones! Crec en la superació personal.

Teràpia sensoriomotriu: què és això?

Tot el que ens succeeix des de petits queda memoritzat al cos, i...

Tot?

En particular, els successos traumàtics.

Quin tipus de successos?

Violència sexual. Pallisses. Abandonaments. Abusos de tot tipus, físics o psíquics, aferraments patològics... I el cos els emmagatzema, els memoritza. I afloraran, delatant-los.

Com? Quines parts del cos?

La postura corporal mateixa. O cert tic o espasme, o una agitació sobtada, una sudoració, una taquicàrdia inesperada, una hiperventilació, un atac de pànic, un recargolament, paràlisi... Hi ha mil manifestacions físiques de vells desordres psíquics.

I té reparació?

Sí. La teràpia sensoriomotriu accedeix a aquell trauma emocional a través del símptoma físic..., fins a reparar-lo a partir del cos.

Arribo com a pacient: què fa vostè?

T’observo: el teu cos parla. El teu cos diu allò que no has estat capaç d’expressar.

Expliqui’m un cas real.

Una dona patia dolors esporàdics al pubis. La seva memòria no recordava res, però mitjançant exercicis de relaxació... es va veure amb cinc anys... i el seu pare a sobre d’ella.

Abús sexual patern.

Ella no ho recordava, la seva ment la protegia d’aquell dolor..., però el seu cos ho delatava davant certes situacions sexuals!

Això pot arruïnar una vida...

Ho sé. Als 17 anys jo era un noi sa i feliç. Durant un viatge a Escòcia vaig ser segrestat en un cotxe per un home. Em va portar a un bosc i va abusar sexualment de mi.

Buf.

Des d’aleshores em va dominar una agitació inhabitable, una hiperactivació: era hiperactiu, patia atacs de pànic, estava tens, em costava molt dormir...

Què va fer?

Vaig començar a beure alcohol, la meva autoestima es va enfonsar...

Quina putada.

Fòbic amb el sexe, confús i dubtós de la meva heterosexualtitat, vaig ingressar en un monestir de meditació zen amb celibat...

Li va anar bé?

Hi vaig estar onze anys, practicant meditació gairebé totes les hores de tots els dies...

Onze anys!

I vaig aprendre a dissociar-me del meu cos: lliurar-me a exercicis espirituals era una manera de protegir-me. Però les meves cames, tan forçades a la postura del lotus, van emmalaltir...

A sobre!

Vaig haver de sortir del monestir per tractar-me. I fora d’aquella bombolla..., vaig recaure en el meu estat anterior! Vaig decidir deixar de refugiar-me, necessitava ajuda.

Qui el va ajudar?

Pat Otgen, una psicoterapeuta estudiosa de les connexions entre cos i trauma emocional. Set anys de teràpia sensoriomotriu em van tornar el meu cos, la meva vida.

Què vol dir?

Els símptomes físics van esvair-se i vaig poder viure sense dissociar-me, relacionar-me sense por, tenir experiències sexuals joioses, casar-me, reintegrar-me al món!

I convertir-se en psicoterapeuta, veig.

Ajudo el pacient a sentir el seu cos mitjançant una atenció plena ( mindfulness), a identificar cada ínfima reacció física, i a processar-les fins a guarir el trauma.

Com es processen eixes reaccions?

Existeix una por oculta, i es dispara davant certs estímuls externs, expressant-se corporalment: revelada aquella connexió, podem exercitar-nos perquè l’esmentat estímul deixi de reviure el pànic i la reacció física.

I guarit!

Sí, però és tremend que milers de persones arrosseguin traumes que inhabiliten la seva vida plena. Acabem de constatar-ho als Estats Units després del segon debat televisat entre Donald Trump i Hillary Clinton...

Quina relació té això amb...?

Veure Trump ha provocat que milions de persones pateixin malestars corporals clarament fòbics, posttraumàtics.

Parla seriosament?

Sí! La seva forma despectiva de mirar, la seva postura intimidatòria, el seu caminar de predador sexual darrera l’esquena de Hillary... ha detonat i revifat traumes de persones abusades, amb varietat de símptomes físics!

Milions de persones, diu?

Durant els tres dies següents al debat vam llançar al país aquesta petició: “Relateu-nos la primera vegada que vau ser abusats se­xualment”..., i han contestat 27 milions de persones! Perquè Donald Trump ha estat un estímul reactiu per a tots ells...

I el cos de Trump..., què delata?

Un pare racista i abusador a qui va admirar i a qui anhela emular. El seu cos encarna el poder abusiu del wasp (blanc anglosaxó protestant) que avui perd hegemonia i per la qual cosa es revolta rabiosament.

Una altra reacció sensoriomotriu...

Per això a tants policies blancs se’ls va el dit al gallet davant un negre... És una reacció incontrolable, perquè el seu cos emmagatzema algun vell trauma ocult i no tractat.

El mal al cos

Les revelacions de ­Kekuni Minton m’han deixat amb la boca oberta: no esperava sentir que la mera estampa de Trump fos tan nociva. Revifa en milions de cossos l’emmagatzemat dolor d’abusos traumàtics remots. De persones que viuen escindides per no patir. Però el mal aflorarà als seus cossos. I, al seu torn, en poden danyar d’altres. Una cadena del mal que només es truncarà ocupant-nos cadascú de guarir el nostre... Kekuni Minton, que estudia també els traumes del poble ha­waià –la seva ascendència–, m’explica que als grups i les nacions també afloren traumes emmagatzemats: com les persones, juguen a escindir-se de si mateixes per no afrontar-los i guarir-los.

Víctor-M. Amela
24/10/2016
La Vanguardia

Salut deixarà de tractar com a malalts els transsexuals

Salut ja no requerirà el diagnòstic psiquiàtric de disfòria de gènere per sotmetre's al canvi de sexe

La sanitat pública catalana deixa de considerar que la transsexualitat és una malaltia i ja no requerirà el diagnòstic psiquiàtric de disfòria de gènere per iniciar el tractament hormonal i la posterior intervenció quirúrgica per canviar de sexe. El conseller de Salut, Antoni Comín, va presentar ahir el nou model d'atenció a la salut de les persones trans que, segons les seves paraules, "despatologitza" la transsexualitat i es converteix en el pioner a Europa en què ja no caldrà acreditar un trastorn psiquiàtric per sotmetre's a canvi de sexe.

El nou model aparta la Unitat d'Identitat de Gènere (UIG) de l'Hospital Clínic com a centre de referència, molt criticat pel col·lectiu transsexual, i ho trasllada al centre Trànsit, a l'ambulatori de Manso de Barcelona, que serà la porta d'entrada i acompanyament per a les persones trans que vulguin iniciar el tractament i s'encarregarà de donar-li visió integral.

Actualment hi ha 437 persones en tractament per canviar de sexe i cada any unes 93 noves demanen iniciar el tractament quirúrgic hormonal, que ha de durar dos anys, abans d'entrar en llista d'espera per operar-se de canvi de sexe. Segons la directora general d'Atenció Sanitària del CatSalut, Cristina Nadal, al Clínic hi ha 155 transsexuals en llista d'espera, alguns fa més de 6 anys, per sotmetre's a una vaginoplàstia i 98 per a una mastectomia des del 2011.

Comín va dir que el nou model d'atenció sanitària "deixa de considerar la transsexualitat com una malaltia perquè és una realitat", i va afirmar que també tractarà sense discriminacions els casos més complexos, com els dels menors, les treballadores sexuals, les persones amb VIH o els immigrants.

Nadal va reconèixer que el model pot tenir un efecte "crida" i no va poder quantificar quantes persones podrà atendre el servei Trànsit des de l'atenció primària del carrer Manso, en què treballen un ginecòleg, un metge de capçalera, un infermer, un psicòleg, un treballador social i un administratiu. Ells seran la porta d'entrada a la sanitat pública de tota persones transsexual sense necessitat que acrediti patir un trastorn psiquiàtric per disfòria de gènere.

En aquest sentit, Comín va anunciar que en els pressupostos han contemplat una partida de 250.000 euros per reforçar aquest centre, que es va crear el 2012 per assessorar persones transsexuals.

El nou model inclou un pla de formació a professionals sanitaris de tot el territori i la seva paulativa expansió en funció de les necessitats. Nac Bremon, representant de la plataforma Transforma la Salut, va agrair l'impuls d'aquest nou pla, però va exigir a Salut que elimini la UIG de l'Hospital Clínic perquè "en els seus vuit anys d'existència ha deixat un camí molt fosc difícil d'oblidar".

El director del Clínic, Josep Maria Campistol, present entre el públic, va demanar la paraula per demanar disculpes al col·lectiu transsexual si s'ha sentit mal tractat a l'Hospital i es va mostrar partidari de canviar el model a l'actual.

Comín va assegurar que cap transsexual no serà tractat on ell no vulgui i la UIG no formarà part del seu procés si ell no vol, encara que va defensar el coneixement d'aquesta unitat a l'hora de fer les intervencions quirúrgiques amb els seus "excel·lents professionals".

Entre les novetats, tampoc no caldrà definir la preferència sexuals dels afectats i el tractament es farà consensuadament i amb "autonomia de decisions" del transsexual, que podrà fixar quan i fins on vol portar el tractament.

EFE/DdG

25/10/2016

Diari de Girona

Ser transsexual, com es viu?

Què faries si la teva filla de 6 anys et diu que vol ser un nen? A quina edat comença la transsexualitat? Com se senten les persones transsexuals en descobrir que viuen en el cos equivocat? Com ho diuen al seu entorn, com queden les seves relacions personals i com se senten en la nostra societat?

Són algunes de les preguntes que respon aquest capítol de La gent normal, que parla amb la Marta i la Sofia, dones transsexuals adultes, i la Louis, la mare d'un nen transsexual, el Leo, que des que té ús de raó s'ha sentit nen tot i haver nascut amb el cos d'una nena.

La Louis explica com ho han gestionat amb el seu company, com s'han assessorat i com, finalment, han decidit tractar el seu fill com un nen. Un relat radicalment diferent del de la Marta, que va aconseguir operar-se amb 47 anys, després de tota una vida amb una identitat i un físic masculí que rebutjava des de ben petita. "Als 12 anys ja em notava diferent i li vaig preguntar al meu pare si podia ser que una persona amb penis fos una dona", explica. Amb ella i amb la Sofia també parlem de com això condiciona les seves relacions personals i afectives anteriors a la seva transició femenina i de la mirada dels altres. La Sofia parla del "sentiment de culpa per no encaixar amb el que espera la societat de tu, o la teva família. Tu, vestint-te de dona, encara que sigui d'amagat, sents que hi ha alguna cosa que no funciona, alguna cosa que estàs fent malament". Acompanya la Marta, la Sofia i la Louis, la Soraya, terapeuta a Trànsit, el servei d'assessorament i acompanyament que ofereix la sanitat pública a les persones transsexuals, i parella d'un home transsexual. Agnès Marquès conversa amb totes elles a la taula on comparteixen les seves experiències envers la transsexualitat.

La Gent Normal

07/03/2016

Tv3

'Mare Mortum'

El 2016 tornarà a ser l’any amb més morts al Mediterrani, que s’ha convertit en la frontera més desigual i més perillosa del món

Clicar damunt l'imatge per fer-la més gran

El Centre Internacional de Recerca per la Pau d’Estocolm, un dels referents mundials en la matèria, anomena guerra els conflictes armats que provoquen més d’un miler de morts en un any. Per sota d’aquest llindar hi ha els conflictes armats menors. Seguint aquest criteri, el que està passant avui al Mediterrani podria considerar-se una autèntica guerra a la immigració. Abans que s’acabi l’any ja s’han comptabilitzat 3.654 morts, mig miler més que el 2015 en aquestes dates. Són més morts que els que es registren a l’Afganistan, Nigèria, Somàlia o el Kurdistan. I aquests són els cossos sense vida que s’han recuperat: els que s’ha empassat l’aigua o han tornat arrossegats a les costes de Líbia no compten enlloc. Un indici de la magnitud de la tragèdia és que pescadors de gambes tunisians han hagut de renunciar a preuats caladors per les grans quantitats de restes humanes que hi trobaven. Esfereïdor.

Marcos Chércoles, socorrista barceloní de Proactiva Open Arms, ha sigut testimoni directe del desastre en els seus principals escenaris: va formar part del primer equip que va arribar a l’illa grega de Lesbos, ara fa un any, i acaba de tornar d’una missió amb l’ Astral, el veler de luxe reconvertit en vaixell de rescat que l’ONG ha començat a fer operar aquest estiu al Mediterrani central, amb base a Malta. “Aquesta ruta des de Líbia és molt més perillosa: a Lesbos havien de navegar 12 o 14 milles, en embarcacions molt més petites; ara han de passar moltes més hores al mar, i viatgen en barques inflables amb 150 o 200 persones o en barcasses de fusta on hi encabeixen fins a mil persones”.

Cada naufragi és com si caigués al mar un creuer o un avió de passatgers: “No porten aigua, ni aliments, ni roba, ni prou combustible. I encara hi ha classes: els que poden pagar més van a la superfície i els que tenen menys calés van a les bodegues inferiors”. Fa només dues setmanes, Chércoles i els seus companys es van trobar sols envoltats de dues mil persones en aquestes precàries embarcacions.

“Vam avisar el centre de coordinació de Roma, però els altres vaixells estaven lluny i van trigar set hores a arribar: mentrestant, nosaltres vam carregar criatures i dones a l’ Astral, i ens vam dedicar a intentar mantenir la calma, repartir-los aigua i armilles salvavides... Però l’angoixa creixia i de cop va començar a sortir fum de la barca de fusta. Hi vam pujar amb extintors, però molts es van espantar i van saltar a l’aigua. Va morir molta gent”.

“Finalment van arribar els altres vaixells i van poder fer el rescat, però quan vaig entrar en una embarcació de goma per comprovar si hi quedava algú no em podia creure el que veia: hi havia una trentena de cossos apilats”. L’equip no va dubtar a fer-se càrrec també dels morts: els van identificar, els van posar en sacs i van remolcar la barcassa amb els cadàvers tota la nit fins que van trobar un vaixell de guardacostes que va acceptar-los: “Ens neguem a acceptar que desaparegui més gent sense nom, que només són un número, o que no compten enlloc. Ho vam fer per respecte”.

De què fugen

Els nàufrags són famílies que fugen dels bombardejos (d’Al-Assad, de Putin o dels Estats Units) a Síria, de la mà de ferro de la dictadura eritrea, de la neteja ètnica a l’Iraq, de l’integrisme (es digui Estat Islàmic, Boko Haram, Al-Shabaab o Al-Qaida). O són joves que fugen d’un futur sense cap expectativa.

Mentre que les arribades al Mediterrani central s’han mantingut estables, l’acord entre la UE i Turquia per externalitzar el control de les fronteres europees ha suposat una caiguda dràstica de les arribades a Grècia: si l’any passat eren mig milió de persones, aquest any no han passat de 170.000, la gran majoria del gener al març. La conclusió és clara: tot i que el nombre de gent que arrisca la vida al Mediterrani s’ha reduït a la meitat, la vigilància de fronteres els ha empès a un camí molt més llarg i més perillós. Per això el nombre de morts no para de créixer.

La responsabilitat d’Europa

“El responsable dels morts al Mediterrani és una Europa que es nega a obrir vies legals i segures per als refugiats, com estableixen els tractats i les convencions internacionals que ha firmat”, denuncia Paula Farias, responsable d’operacions de rescat al Mediterrani de Metges Sense Fronteres (MSF). L’organització calcula que a Líbia hi ha unes 800.000 persones (de l’Àfrica subsahariana o del Pròxim Orient) que estan esperant el moment de creuar. “Europa és qui ha posat el fossar dels cocodrils per frenar una part de la gent. Està utilitzant el mar com una frontera, i això és inadmissible. Però per molts mars, murs, tanques i acords d’extradició que es posin en marxa la gent no deixarà de venir, perquè ni poden tornar a casa ni poden quedar-se a Líbia: l’únic que s’aconsegueix és arraconar-los a camins més perillosos, més cars i més controlats per les màfies”. Tant MSF com Proactiva Open Arms reclamen que, en compliment dels tractats internacionals, es garanteixin vies legals i segures d’entrada a Europa.

Farias rebutja els arguments dels governs per posar barreres als refugiats. “¿Que no hi caben? ¿Que són molts? Això són excuses. Si Europa no té múscul social per atendre’ls, ¿qui ho podrà fer? Turquia, el Líban o Jordània fan un esforç molt més gran amb molts menys recursos. Dir que el sistema europeu està col·lapsat és una mala excusa”.

Blanca Garcés, investigadora del Cidob, apunta també a la responsabilitat europea i assenyala els últims acords entre la UE i diversos països africans per “externalitzar la vigilància de les fronteres d’Europa”. Garcés recorda que Espanya va ser pionera en aquest tipus d’acords en l’època de Zapatero i assegura que, més que el volum de persones retornades a aquests països, ha servit perquè aquests vigilants externalitzats -sovint amb un nul respecte als drets humans- exerceixin un control sobre la gent que vol marxar. “Europa es limita a posar en mans de tercers el blindatge de les seves fronteres: ho va fer primer amb Turquia i ara amb països subsaharians. I amb això en certa manera es converteix en ostatge de les seves polítiques... com li passa a Espanya amb el Marroc, que utilitza els migrants com a moneda de canvi en qualsevol negociació”.

Nova agència de fronteres

Garcés també alerta de l’impacte que tindrà la nova agència europea de vigilància de fronteres, l’European Border and Coast Guard: “Que una de les principals mesures que es prenguin com a conseqüència de l’anomenada crisi de refugiats del 2015 sigui crear aquesta agència demostra que la resposta europea se centra sobretot en el control de fronteres, el retorn i la cooperació amb tercers països. En contrast, s’oblida el més important: abordar les causes en origen, obrir vies segures d’entrada, garantir el compliment de la legalitat europea i internacional i establir un sistema equitatiu de responsabilitat entre els Estats membres. Per tant, més control, més retorn i menys protecció”.

Cristina Mas

23/10/2016

Ara.cat

Mal educats o malalts?

Un estudi d'Amalgama 7 qüestiona que alguns trastorns de conducta d'adolescents conflictius responguin a malalties mentals

Demanen una resposta més integral en què participin tots els estaments socials

Un grup d'adolescents a la porta d'un institut de secundària de Reus Foto: JUDIT FERNÁNDEZ.

A la Maria la van adoptar de petita. Quan tenia 15 anys, la seva mare adoptiva va morir i ella va abocar tota la seva impotència i tota la seva ràbia contra el seu pare. “La mort de la meva dona va generar un caos dintre seu terrible i es va tornar agressiva amb mi”, explicava ahir el Nico. Li va costar sis mesos prendre una decisió, però al final es va posar en contacte amb Amalgama-7, una institució dedicada a l'atenció d'adolescents i les seves famílies. Ara la Maria continua en un dels centres residencials d'aquesta entitat, però passa els caps de setmana a casa i la relació amb el pare és “perfecta”, segons relatava ahir el Nico. “Ella està bé. Accepta el no i quan no hi està d'acord ja no es mostra violenta.”

El Nico va explicar ahir la seva experiència en una jornada organitzada per Amalgama-7 per debatre fins a quin punt alguns comportaments conflictius dels adolescents tenen un origen en un trastorn mental o simplement responen a un malestar que, detectat a temps, podria canalitzar-se i evitar les conseqüències. El Samuel, de 16 anys, va donar el testimoni en primera persona. Fa dos anys va començar a consumir drogues. En excés. “No trobava el meu lloc al món, em sentia diferent i exclòs.” A l'institut “no responien al que necessitava” i a casa “distorsionava la realitat”. Fins que un dia el van haver d'ingressar. Va anar a Amalgama-7 i després d'un any i mig en un centre ha començat a fer un grau mitjà en esports en el medi natural. “Ja n'estic fora. Em sento molt madur i amb ganes de compartir la meva felicitat i de dir a altres joves que busquin motivacions per seguir endavant perquè les drogues són l'epicentre on cauen totes les bombes.”

La Maria i el Samuel són casos de superació. Casos d'èxit. I Amalgama-7 els va presentar ahir per reivindicar un nou enfocament en l'atenció a l'adolescència amb comportament de risc. El seu director, Jordi Royo, recorda que a l'Estat un 20% dels joves entre 14 i 24 anys han abandonat els estudis sense haver acabat l'ESO, quan a Europa la mitjana és de l'11%. Això, segons Royo, fa perillar l'objectiu d'aconseguir reduir l'abandonament escolar fins al 15% l'any 2020. “Un jove pot ser molt egocèntric, pot tenir dificultats per acceptar normes i límits, pot tenir baixa tolerància a la frustració o pot tenir problemes d'atenció o, fins i tot, un policonsum de drogues, però en tot cas s'ha de precisar molt el diagnòstic quan aquests nens són atesos en un centre de salut”, reclama Royo. I ho diu amb coneixement de causa. Amalgama 7, que ha obert més de 5.000 històries clíniques des de l'any 1997, ha fet un estudi amb 1.281 adolescents que ha posat de manifest que “bona part dels que arriben al centre ja vénen amb un diagnòstic que en el 60% dels casos no podem confirmar”. La majoria són casos de trastorn de dèficit d'atenció, el controvertit TDH, que, segons Royo, “està sobrediagnosticat”. De fet, els estudis poblacionals parlen d'una incidència del 5% entre els nens i adolescents, quan, segons va informar ahir la directora del Pla de Salut Mental i Addiccions, Cristina Molina, a Catalunya es diagnostica aquest trastorn al 26% dels joves atesos als centres de salut mental. Royo demana que es compleixin els objectius del pla de salut i “s'ofereixi una atenció integral sanitària i educativa a infants i adolescents”.

5.000

denúncies per violència filio-parental 

són les que va rebre la Fiscalia General de l'Estat l'any 2014, 

3.000 més que el 2006. 

Això vol dir que aquest tipus de conflicte es dóna en un 7 o un 10% de les llars, segons la Societat per l'Estudi de la violència filio-parental.

Virtudes Pérez

21/10/2016

El Punt Avui