Una nova tècnica millora un 70% la recuperació de l’ictus

El nou tractament s’aplica només en hospitals terciaris

Un vas sanguini, que estava taponat, ara en circulació un cop introduït el catèter i extret el trombe. / DEPARTAMENT DE SALUT

L’ictus -malaltia aguda ocasionada per una alteració de la sang al cervell- és la primera causa de discapacitat mèdica en adults. I és una malaltia que té un impacte social molt gran. És per això que els professionals han qualificat de “revolucionària” la nova tècnica per tractar l’ictus isquèmic que han desenvolupat quatre hospitals catalans.

L’innovador tractament consisteix a extreure els trombes cerebrals mitjançant un catèter d’última tecnologia introduït per les artèries fins a arribar a l’àrea del cervell danyada on s’allibera una malla que atrapa el trombe i s’extreu mitjançant aspiració.

Aquesta nova tècnica augmenta fins a un 70% la recuperació dels pacients. Així ho demostren els resultats de l’estudi Revascat, que han elaborat quatre hospitals catalans -la Vall d’Hebron, el Clínic, Bellvitge i Germans Trias- i que ahir es va publicar a la revista New England. L’assaig clínic, en què van participar més de 200 persones, també ha demostrat que amb aquest nou tractament els pacients multipliquen per quatre les possibilitats de tenir més autonomia en les activitats de la vida quotidiana. Tenint en compte la seva incidència -més de 15.000 persones tenen un ictus cada any a Catalunya-, el coordinador de l’estudi, Antoni Dávalos, assegura: “No som davant d’un avenç, sinó d’una autèntica revolució”. “Feia més de 15 anys que no hi havia cap novetat en el tractament de l’ictus. Som davant d’una nova era”, afegeix Dávalos, que també és director de l’àrea de neurociències de l’Hospital Germans Trias.

Reorganització del Codi Ictus

A Catalunya, l’ictus és la primera causa de mort entre les dones i la tercera entre els homes. El tractament precoç és bàsic per a la recuperació del pacient i per minimitzar-ne les seqüeles. Els ictus isquèmics, en què una artèria del cervell s’obstrueix per un trombe, són els més comuns (85%). En el 15% restant, la causa de l’ictus és una hemorràgia cerebral. Fins fa poc, l’únic tractament eficaç per tractar l’ictus isquèmic era la trombòlisi endovenosa però tenia una eficàcia molt limitada en els ictus més greus, i el pronòstic de recuperació d’aquests malalts era de menys del 25%, cosa que amb la nova tècnica no passa.

El nou tractament, molt complex perquè s’ha d’arribar a àrees molt delicades del cervell i introduir un catèter des de l’artèria femoral, només es du a terme en els grans hospitals terciaris i només el fan metges experts. És per això que caldrà una reorganització del Codi Ictus perquè els malalts que ho requereixin “puguin arribar en temps rècord als centres especialitzats”, va explicar Miquel Gallofré, responsable del Pla Director de la Malaltia Vascular Cerebral.

Vall d’Hebron: habitacions individuals per a mares

L’Hospital de la Vall d’Hebron tindrà a partir del mes de maig habitacions individuals per a totes les dones que donin a llum en aquest centre, que va arribar a tenir fins a quatre parteres en un mateixa habitació als anys 90. Aquesta és una de les novetats del projecte de reorganització de l’hospital que ahir va presentar el seu gerent, Vicenç Martínez Ibáñez, i la nova directora assistencial, Ana Ochoa. Una altra de les millores que s’han implantat és la programació d’hores en la dispensació de fàrmacs a l’hospital, la qual cosa els malalts agraeixen, segons han assegurat els dos responsables.

Lara Bonilla

18/04/2015

Ara.cat

Alerta pel risc cardíac del consum elevat d'ibuprofèn

Sanitat dissuadeix del seu ús continu a qui ha patit infart o trombosi

L'analgèsic, que es compra sense recepta, redueix l'efecte de l'aspirina preventiva

Les persones que han patit o estan patint problemes greus del cor o trombosi cerebral i prenen de forma rutinària elevades dosis de l'analgèsic ibuprofèn -ja sigui perquè així ho indica la pauta terapèutica o per automedicació- haurien de consultar amb el seu metge aquest consum, va advertir ahir l'Agència Espanyola del Medicament i Productes Sanitaris (AEMPS), que va emetre una alerta estatal. En aquests casos, va especificar l'AEMPS, existeix el risc que l'ibuprofèn incrementi el perill cardiovascular. Una dosi elevada d'ibuprofèn se situa en 2.400 mil·ligrams al dia o més; és a dir, una pastilla de 600 mil·ligrams cada sis hores. L'alerta de l'AEMPS puntualitza que l'ibuprofèn pot interactuar o eliminar l'efecte de l'àcid acetilsalicílic que prenen en dosis baixes les persones que han patit un infart.

L'ibuprofèn, que es comercialitza sota diverses marques i també com a genèric, s'utilitza com a analgèsic (per atenuar dolors ossis o migranyes), antiinflamatori o antipirètic, per fer baixar la temperatura. Nombrosos usuaris n'adquireixen per iniciativa pròpia a la farmàcia, ja que està estesa la creença errònia que és un fàrmac eficaç i innocu. Una mostra que això no és així l'aporta el fet que quan un metge recepta ibuprofèn acostuma a acompanyar-lo d'un fàrmac protector gàstric, donada l'acció lesiva d'aquest antiinflamatori sobre la mucosa gastrointestinal.

Avaluar el perill

L'advertència de l'AEMPS inclou el suggeriment que metges i pacients «avaluïn acuradament» el risc que pot implicar el consum indefinit d'ibuprofèn. Aquest perill és extensiu a aquelles persones que prenen de forma recurrent dexibuprofèn, cas en què el risc s'inicia a partir d'un consum diari de més de 1.200 mil·ligrams. «Igual que amb tots els antiinflamatoris no esteroïdeus, les autoritats sanitàries demanen que l'ibuprofèn s'utilitzi en la dosi més baixa possible com menys temps, millor; l'imprescindible per controlar els símptomes», indica el comunicat de l'AEMPS.

Aquesta alerta es produeix després que el comitè europeu per a l'avaluació de riscos en farmacovigilància ha finalitzat la revisió sobre el perill cardiovascular associat a l'administració d'ibuprofèn. Aquesta revisió, continuació de mesuraments anteriors, conclou que existeix risc cardiovascular.

El Periódico
14/04/2015

Europa tanca els ulls al drama del Mediterrani

Itàlia rep amb horror els detalls del nou naufragi massiu d’immigrants

SUPERVIVENTS rescatats arribant ahir a Corigliano Calabro. Foto: F. Arena

Una nena que neix sota els estels, enmig del mar: podria ser poètic si no fos perquè navega en una barca vella i bruta, sacsejada per les ones i el vent, que, dramàticament, acaba enfonsant-se i s’emporta 400 vides. La petita té sort: no és un dels cadàvers i acabarà salvant-la la nau Orione de la marina militar italiana, juntament amb 677 passatgers més que lluiten per arribar a Europa i que han estat 24 hores en alta mar. Poques hores abans, dimarts, un noi mor asfixiat per les inhalacions de benzina que escup el motor de la llanxa motora on s’amunteguen més d’un centenar d’africans amb poca cosa més a sobre que una ampolla d’aigua. És nigerià i els seus compatriotes el volen portar a Itàlia per enterrar-lo dignament, però acaben tirant-lo al mar per falta d’espai i presencien, aterrats, com els taurons s’hi acosten per devorar-ne el cos.

Degoteig de morts constant

Són històries de desesperació que mouen centenars d’italians del sud a ser solidaris amb qui arriba a les seves costes, després de sobreviure gràcies a l’ajut de valerosos militars, policies i treballadors o voluntaris d’ONG que sovint s’hi juguen la vida. Amb tot, el degoteig de morts és tan constant que ja quasi només atrau l’atenció de l’opinió pública quan és en massa, com els almenys 400 immigrants morts de dimarts. Els supervivents van ser desembarcats al port de Reggio de Calàbria, mentre que a Sicília la policia va aconseguir detenir el traficant de la llanxa on va morir el noi devorat pels taurons.

En només cinc dies han desembarcat gairebé 8.500 persones a les costes d’Itàlia, el país que, de bon tros, rep més allau de refugiats. La majoria embarquen a Líbia, on el desgavell polític posa les coses fàcils als traficants. Els delinqüents fan negoci amb la desesperació de milers de persones que marxen dels seus països fugint sovint de situacions de persecució i que viuen autèntics calvaris fins i tot abans de pujar a la barca.

Un supervivent de 17 anys, Bherane, va parlar amb l’organització Save The Children: “A Trípoli hem viscut quatre mesos en una fàbrica de sardines més de mil persones que menjaven un sol cop al dia. Si algú parlava, li pegaven. Per obtenir més diners, [els traficants] t’obligaven a trucar a casa i dir que estaves a punt de morir; mentrestant, et pegaven perquè els familiars sentissin els crits”.

Les màfies de vegades arriben a transportar persones en els patrullers que han robat a la marina líbia, com va passar dimarts. Els traficants, a més, van obrir foc contra la nau de Frontex que rescatava els immigrants per impedir que els detinguessin, i van fugir després amb la barcassa. A hores d’ara potser ja estan treballant en un altre embarcament d’immigrants.

L’any passat van arribar a Itàlia prop de 170.000 refugiats i immigrants sense papers, i enguany s’estima que arribarà com a mínim el mateix nombre de persones. Una mica més de la meitat acaben marxant cap a altres països europeus, Alemanya i Suècia sobretot, mentre que la resta es queden a Itàlia, que està desbordada.

Alguns polítics se n’aprofiten per mirar de guanyar vots: “He demanat als alcaldes de la Lliga que no acullin cap immigrant clandestí”, afirmava ahir Matteo Salvini, el líder del partit xenòfob Lliga Nord.

Es calcula que des de principis d’any han mort almenys cinc immigrants al dia de mitjana. La situació, com expliquen a l’ARA fonts de la marina militar, ha empitjorat des que el govern italià va abandonar el programa Mare Nostrum, que mobilitzava grans embarcacions amb militars i personal mèdic que, per socórrer persones en dificultats o per perseguir traficants, arribava de vegades fins a les costes de Líbia. El govern de Renzi, que reclamava ajut europeu, va desactivar-lo quan es va crear el programa europeu Tritó, de vigilància de fronteres. Però com explica a l’ARA Berardino Guarino, director de programes del Centro Astalli, promogut per jesuïtes italians, el nou programa “és clarament insuficient, i ho diu tothom, començant per les Nacions Unides”. “Té molts menys mitjans que Mare Nostrum i el personal és inadequat perquè el seu mandat és controlar fronteres, no salvar persones”. “La UE, amb l’absència de normes, obliga els demandants d’asil a embarcar-se en un viatge irregular molt perillós, quan es podria trobar una manera legal de fer-ho. Així sempre tindrem morts. I cal que els països de la UE es distribueixin el flux de refugiats de manera equitativa”, afegeix.

El director europeu del Servei de Refugiats dels Jesuïtes, Jean-Marie Carrière, deia fa poques setmanes: “Itàlia va demostrar amb el Mare Nostrum que salvar vides humanes és possible. Imaginem què es podria aconseguir si els 28 estats de la UE treballessin junts de debò a favor dels refugiats. Hem d’obrir canals d’accés segurs i legals per a qui demana protecció internacional i, alhora, ampliar molt la nostra capacitat de recerca i socors al mar”.

Sandra Buxaderas

16/04/2015

Ara.cat

La punta de l'iceberg dels delictes d'odi

• Els menors d'edat pateixen un de cada quatre dels incidents
• El 40% de les agressions són contra l'orientació sexual de la víctima

SILVIA GRAV

Rosario Endrinal, Lucrecia Pérez Martos, Víctor Zabaleta, Francisco José Romero Taboada... van ser assassinats per ser diferents dels seus agressors. Van ser víctimes de l'odi. Els seus botxins se sentien superiors, van menysprear les seves vides. Ahir, el ministre de l'Interior, Jorge Fernández Díaz, va presentar les dades del 2014 en matèria de delictes d'odi. Un terreny nou a Espanya i en què queda molta feina per fer encara per aconseguir fer aflorar aquest odi que es manté ocult a les estadístiques. De moment, dues conclusions després de l'anàlisi de les dades. Els menors d'edat constitueixen clarament un grup de risc i el 40% de les víctimes van denunciar al ser atacada la seva condició sexual.

Aquest és el segon any que es presenta aquesta estadística. Amb una diferència respecte a l'exercici anterior i és que se sumen les dades de dues de les comunitats autònomes més sensibilitzades en el moment de denunciar: Catalunya i el País Basc, amb les xifres aportades pels Mossos d'Esquadra i l'Ertzaintza.

Perfil de la víctima 

En aquest tipus d'incidents s'hi inclouen les agressions físiques o verbals motivades per la intolerància a immigrants, homosexuals, bisexuals, transsexuals, discapacitats, jueus, captaires o creients d'alguna religió. Unes estadístiques que recullen per primera vegada el perfil dels agredits. Segons les dades oficials, el 25% de les víctimes no arriben als18 anys -376 casos dels 1.285 comptabilitzats l'any passat-.

«Aquesta situació es produeix a pesar que els menors d'edat amb prou feines representen el 3% de les víctimes en el total dels delictes penals» va advertir Fernández Díaz. El ministre va revelar, a més, l'enorme bretxa de sexe que hi ha entre agredits i agressors. Les dones representen a Espanya el 54% de les víctimes de delictes d'odi. En canvi, el 93% dels detinguts per aquest tipus d'incidents són homes. «Als autors de sexe masculí se'ls arresta molt sovint per abusos i agressions sexuals», va afegir el ministre.

Les diferents policies van comptabilitzar el 2014 un total de 1.285 delictes d'odi. La xifra suposa un increment d'un 9,6% sobre el 2013. Encara que «aquesta pujada no significa que s'hagin incrementat aquesta mena d'incidents», va matisar el ministre recordant que aquesta vegada se sumen les denúncies davant els Mossos i l'Ertzaintza. I va assegurar que s'aclareixen el 65,6% dels delictes d'odi: «No hi ha impunitat».

Odi als pobres

Entrant en el detall de les xifres es descobreix que el 39,9% dels delictes d'odi, gairebé quatre de cada 10, es van cometre per motius d'orientació i identitat sexual. El 37% van ser per racisme i xenofòbia, el 15,5% contra discapacitats, el 4,9% contra creences i pràctiques religioses, l'1,9% per antisemitisme i el 0,9% per aporofòbia, és a dir odi als pobres.

«Amb la difusió d'aquestes dades volem fomentar la sensibilització de la població», va postil·lar Fernández Díaz, que va destacar que tant la Policia Nacional com la Guàrdia Civil han elaborat un protocol d'actuació dirigit als agents. Tot això, en opinió del ministre, permetrà que hi hagi més visualització del problema i ajudarà que les víctimes denunciïn més. Perquè, com reconeixen algunes fonts d'Interior i les oenagés, els estudis demostren que els agredits consideren que «denunciar no serveix de res».

Un dels que sostenen que aquesta opinió està molt estesa és Esteban Ibarra, president de Moviment contra la Intolerància i secretari del Consell de Víctimes de Delictes d'Odi. «Quan parlem amb les víctimes ens costa molt que facin el pas. Per això els nostres informes ens revelen que la xifra no ha pujat, sinó que efectivament s'està denunciant més», va apuntar en conversa amb aquest diari.

Ibarra va defensar que ara és urgent fer una campanya institucional que animi totes les víctimes a denunciar sense por. «Hi ha un delicte ocult que no mostren les estadístiques. Estem davant la punta de l'iceberg». Però va definir com un «canvi històric» que per primera vegada els delictes d'odi «estan a l'agenda del Govern». Ja era hora després de tantes morts absurdes causades per l'odi.

Mayka Navarro

15/05/2015

El Periódico.cat

La missatgeria mòbil està millorant la humanitat

Elies Campo, ha estat membre de WhatsApp

Tinc 31 anys. vaig néixer a Barcelona i visc a Palo Alto (Califòrnia) des de fa tres anys. Em dedico a la tecnologia de la connectivitat i la missatgeria mòbil. Visc en parella, i amb dos fills d'ella (13 i 10 anys). Política ? la de persones que inspirin millores socials. crec en Déu. El món s’adobaria bé tot sol només que cadascú fes el seu deure amb amor, a casa seva.

Per què triomfa WhatsApp?

Et facilita la connexió amb la teva gent: familiars, amics i col · legues de la feina. Són 30.000 milions de missatges cada dia!

Com va arribar a WhatsApp, vostè?

Després d’un any oferint-me al fundador, Jan Koum, i al seu equip, el 2013 em van acceptar per treballar amb ells.

Com el va conèixer?

El 2009 vaig crear aquí un sistema de missatgeria, Fastdove; es va estancar per manca de finançament i a finals del 2011 me’n vaig anar a Califòrnia.

A buscar els de WhatsApp?

No, ni sabia que hi eren! Jo buscava algú per associar-m’hi, ens vam presentar... i vam descobrir que compartíem filosofia.

Quina filosofia?

Millorar la vida de les persones interconnectant-les per missatgeria mòbil.

Vol dir que això em millora la vida?

Sí! Les teves relacions personals milloren: si us expliqueu el dia a dia en missatges, quan us veieu en persona aprofundiu més, perquè tot el que és superficial ja us ho heu dit. WhatsApp millora la humanitat!

Quanta gent fa servir WhatsApp?

El 2013 hi havia 200 milions d’usuaris i avui n’hi ha 700. Vaig col · laborar en l’expansió per Llatinoamèrica, Espanya i Europa.

I com guanya diners, la companyia?

Cada usuari paga un euro a l’any, malgrat que no a tots els països.

I faran més caixa posant-hi anuncis.

No! Això en frenaria l’expansió, perquè la publicitat pertorbaria l’experiència de contacte íntim. I Jan Koum té una prioritat: estendre aquesta missatgeria a tothom.

Quants treballadors té?

N’hi ha 80. En caldrien molts més si es registressin les dades dels usuaris i els seus missatges, com Facebook. Però Jan Koum no ho vol.

Per què ? La informació és poder...

Koum va néixer a Ucraïna i recorda com els seus pares parlaven baixet per evitar delacions dels veïns, i no feien servir el telèfon perquè el règim comunista no els espiés... Koum odia controlar els usuaris!

Interessant.

Una vegada li vaig fer un estudi sobre usuaris i vaig mirar codis IP per saber on eren. Em va renyar: “ No ho vull saber, això, de l’usuari!”.

Ningú no pot llegir els meus missatges?

Impossible. Només són al mòbil.

Quan va arribar Koum als EUA?

Va emigrar amb els seus pares el 1992, als 16 anys. El pare va morir, i ell i la mare van menjar gràcies a cupons estatals... Va començar a Yahoo i va conèixer Brian Acton, futur soci.

I vostè, com va començar?

Els meus pares són metges; de petit, vam viure dos anys als EUA i em van interessar els ordinadors. Aquí vaig desenvolupar un web de compravenda on line de productes electrònics. Podia viure d’això..., però m’avorria. I vaig desenvolupar Fastdove.

Però es va estancar: cal anar-se’n?

No cal! Cal formar aquí equips competents, i ara sé que n’hi ha prou amb enviar algú que estableixi contactes.

I és útil el Mobile World Congress?

És un regal increïble: totes les portes on cal trucar vénen a casa teva! I les relacions que establim ara donaran fruits durant anys.

I també més llocs de treball?

Segur! Només cal treballar amb ganes. Tothom! El taxista o el cambrer de Barcelona que fan bé la feina inspiren confiança a la persona que ve de fora, i això ajuda. Tinc una anècdota...

A veure.

Durant un Mobile, mentre menjava una paella en un restaurant de la Barceloneta amb el responsable de desenvolupament de negoci de WhatsApp, amb qui encara no havia tancat l’acord..., el xef va sentir el meu nom i va preguntar: “ El teu avi era notari?”. Li vaig dir que sí, i va parlar molt bé del meu avi... Estic segur que això va ajudar! Fes-ho bé, que un nét teu se’n beneficiarà un dia...

Si vaig als EUA, com he d’actuar?

Són molt exagerats: exagera tu també amb les teves coses, que ells ja t’ho descompten. I creu molt en tu mateix i en el que fas, molt!

I què fa vostè, ara?

Des que Facebook va adquirir WhatsApp, el febrer del 2014...

La venda l’ha fet guanyar diners?

Sí, no et diré xifres. Avui col·laboro amb Facebook, però... el meu somni és un altre!

Quin?

Desenvolupar tecnologies que millorin la vida de la humanitat en algun aspecte!

I com veu el futur en aquest camp?

Ben aviat no parlarem d’internet, serà invisible perquè estarà integrat a les nostres vides i viurem experiències gairebé màgiques!

Algun exemple...

T’asseus a la taula del bar, el teu mòbil et pregunta què vols, demanes, pagues un cafè... i apareix el cambrer amb el cafè. Si vols viatjar, el mòbil t’assenyala el millor bitllet, te’l compra i t’avisa quan has de sortir de casa per arribar bé a l’embarcament, per quina porta... Tot!

Però el món digital ens separa del real.

No, al contrari: amplifica el real! Perquè t’estalvia temps, i aquest temps alliberat el dedicaràs a estar amb la teva gent.

L’entrevista arriba a la fi

busca alguna cosa al mòbil. Me l’ensenya. “M’agrada molt”, em diu. És un poema! De Joan Maragall. El llegeixo i entenc que il·lustra la seva actitud vital. Diu el següent: “Estima el teu ofici, la teva vocació, la teva estrella, allò pel que serveixes, allò en què realment ets un entre els homes, esforça’t en el teu quefer com si de cada detall que penses, de cada paraula que dius, de cada peça que poses, de cada cop de martell que dónes, en depengués la salvació de la humanitat. Perquè en depèn, creu-me(...) El món s’adobaria bé tot sol només que cadascú fes el seu deure amb amor, a casa seva”. 

Víctor-M. Amela

14/04/2015

La Vanguardia

 

La pobresa energètica a les pedreres

Avui, 10 d'abril, m'ha colpit la notícia publicada en aquest diari amb el títol "Tallen la llum a les 150 persones que viuen a la zona del Pirulí". He trobat que era una notícia brutal. Pot ser veritat? he pensat. I com que ens diuen que cal contrastar la informació, he mirat l'altre diari local i no he sabut veure que en parlés. Però he pensat que una notícia signada amb nom i cognom per la redactora del diari havia de ser certa.

En llegir-la veig que Endesa justifica l'acció perquè "es tracta de cases que es van construir fa més de mig segle sense cap mena de regularització i la majoria de les quals no tenen comptador". I em pregunto si una companyia elèctrica pot tallar el servei a quaranta famílies sense cap avís previ, ni a les persones afectades, ni a l'Ajuntament. Com pot ser que aquesta actuació sigui legal?

El regidor de Serveis Socials, Eduard Berloso, amb una rapidesa que cal agrair, negocià amb la companyia i aconseguí que es tornés la connexió a dues cases, una que sí que té comptador (potser l'única?) i una altra on hi viu una persona que necessita respiració assistida.

A social.cat, també avui, hi trobo la notícia que cinc membres del Cos de Bombers de la Generalitat alerten que la pobresa energètica augmenta el risc d'incendis i esmenta casos ben colpidors, com el de la parella d'ancians que morí per inhalació de fums perquè, en no tenir calefacció, s'escalfaven cremant espardenyes. També esmenten, com a molt perilloses, les espelmes que s'han d'utilitzar inevitablement per il·luminar les llars que no disposen de cap altre mitjà. O les estufes de llenya o de gas improvisades. I tot això també representa un perill greu per a la resta de veïns.

Fa uns dies al blog d'en Jordi Navarro, regidor de la CUP, hi llegia que els beneficis d'Endesa el 2014 van ser de 3.300 milions d'euros (xifra marejadora) i que el 2015 esperen tenir-ne encara més. Mentrestant, a Catalunya, 320.000 famílies pateixen pobresa energètica. I aquestes famílies deuen representar ben bé el 20% de la població.

Cal recordar que l'octubre de 2014 el Tribunal Constitucional, a instàncies del govern de Madrid, va suspendre temporalment, per un termini màxim de cinc mesos, el decret que havia fet la Generalitat de Catalunya a fi d'amortir l'impacte de la pobresa energètica. Un dels motius que esgrimia el govern del PP era que "tindria repercussió directa sobre els ingressos del sector elèctric". Malgrat que ja ha transcorregut el termini, no he vist que el TC s'hagi pronunciat sobre el tema. Joan-Carles Mèlich diu que "vivim en un temps de molta moral i molt poca ètica". La legalitat, el conjunt de lleis d'un estat, és un component de la moral social que, almenys en aquest cas, no té en compte les persones i oblida totalment l'ètica. Una legalitat que permet aquestes actuacions no respecta la dignitat dels ciutadans ni, per tant, els Drets Humans.

Sempre havia cregut que la funció dels governs era vetllar pel benestar dels ciutadans i per la seva dignitat, però es veu que no és pas així com funciona la política. Almenys per aquests topants. Quan es publiqui l'article ja es deurà haver resolt el problema. Però no entendré mai que aquestes coses es puguin fer legalment.

Xavier Merino i Serra

13/04/2015

Diari de Girona

Tinc depressió i puc treballar

Les persones amb trastorn mental reivindiquen la seva capacitat laboral

Les persones diagnosticades amb depressió poden treballar? La tragèdia aèria de Germanwings -en què el copilot, Andreas Lubitz, que havia patit un episodi de depressió greu, va estavellar voluntàriament l’avió als Alps- ha reobert el debat. Un debat que, a parer d’Enric Arqués, president del Fòrum de Salut Mental, és artificial, ja que un trastorn mental no és una condició permanent. “Preguntar-se si les persones amb depressió o trastorn mental poden treballar és una bestiesa. No només poden, sinó que n’hi ha que ja ho fan!” Enmig d’un brot o una crisi no es pot treballar o prendre decisions, “però no s’ha de confondre una situació puntual amb una situació permanent”, diu. Considera que el que cal qüestionar-se és si la societat integra laboralment aquestes persones, ja que l’estigma que acompanya els trastorns mentals fa que sovint no se’n parli obertament. 

ACCEPTACIÓ A LA FEINA: L’entorn laboral de Montse Baró va ser molt comprensiu amb ella quan va revelar que patia un trastorn bipolar. / FRANCESC MELCION

“Així com hem aconseguit integrar altres discapacitats en el món laboral -ceguesa, sordesa...-, l’estereotip és que les persones afectades per un trastorn mental són absentistes, imprevisibles, poc treballadores, perilloses...”, diu Arqués, que també és membre de la junta d’Obertament, una entitat que lluita per trencar l’estigma. I la tragèdia de Germanwings l’ha agreujat encara més “perquè s’ha confós criminal amb trastorn mental, i es pot arribar a generalitzar que totes les persones amb trastorns mentals són criminals, i això és terrible”.

Enric Aragonès, metge de família i investigador especialitzat en salut mental, apunta que, en casos de depressió lleu, mantenir les rutines laborals pot ser “beneficiós”, ja que és bo per a l’autoestima i permet a l’afectat socialitzar-se i trencar així la “tendència a l’aïllament”.

Però no és fàcil dir que s’ha patit un trastorn bipolar, depressió o esquizofrènia. ¿S’ha de comunicar a l’empresa? L’ideal seria poder-ho explicar. “Però quan ho fan s’acaba l’entrevista de feina, no els truquen o no els renoven el contracte. L’estigma no és abstracte i no s’arrisquen”, explica Arqués. Aquestes persones han de fer front a moltes barreres per poder accedir al mercat laboral. El 80% de les persones afectades per un trastorn mental greu estan a l’atur, segons dades de les Agrupacions de Familiars i Persones amb Malaltia Mental (Feafes). Un 28% dels ciutadans reconeixen que no entrevistarien per a una feina una persona amb problemes mentals. En el cas de la depressió també costa dir-ho, ja que “encara es relaciona amb feblesa i falta de caràcter”, assenyala Guillermo Mattioli, president de la secció de psicologia clínica del Col·legi de Psicòlegs de Catalunya. Aquest professional considera que en casos de depressió només s’ha d’explicar si l’afectat creu que això el pot ajudar, “perquè a una persona amb depressió tothom li dóna consells inútils”.

El deure de no discriminar

I què passa quan l’afectat s’ha d’agafar la baixa laboral? Enmig d’una crisi depressiva, “a part dels símptomes propis de tristesa i insomni hi ha símptomes que afecten la capacitat laboral, com fatiga, problemes per mantenir la concentració i falta d’il·lusió”, explica Aragonès. I Mattioli recorda que també hi ha medicació que pot ser invalidant o restar reflexos, cosa que impedeix, per exemple, conduir. En aquests casos, Enric Arqués recorda que les relacions laborals estan regides per drets i deures i si una persona té un problema de salut que li impedeix treballar, té l’obligació de comunicar-ho, però l’empresa també té el deure de “no discriminar després per aquest fet”.

La invisibilitat dels afectats per un trastorn mental contrasta amb l’elevada incidència d’aquestes malalties. Es calcula que a l’estat espanyol un 30% dels pacients atesos en l’atenció primària consulten per temes relacionats amb la salut mental i la gran majoria tenen trastorns menors, com símptomes d’angoixa i depressió. “Els més complicats o els que no responen al tractament es deriven als serveis especialitzats”, explica el metge de família Enric Aragonès. El primer repte amb què es troben els professionals és distingir si aquests símptomes -insomni, inapetència, falta de motivació, fatiga...- són patològics o no. “Perquè perdre la feina, separar-se o passar un dol no és una malaltia, és la vida -diu Mattioli-. El problema és quan el patiment no té un motiu o és per poca cosa”. Els experts alerten, però, que hem convertit el malestar en malaltia perquè hi ha poca tolerància emocional.

Ús excessiu d’ansiolítics

Els professionals reconeixen que els antidepressius no són eficaços per tractar trastorns lleus o moderats però, tot i així, s’estan receptant. En el rànquing dels deu medicaments més receptats a Catalunya hi trobem dos ansiolítics: lorazepam i alprazolam. “El consum d’ansiolítics està per sobre de la mitjana europea -alerta Mercè Barau, vocal d’atenció farmacèutica del Col·legi de Farmacèutics de Barcelona-. I el que em preocupa és que no s’haurien de prendre durant més de quatre setmanes, i hi ha qui pren pastilles per l’insomni o l’ansietat durant anys”. A més, creen dependència. I afegeix: “El que podem arreglar amb el psicòleg ho solucionem amb un psicofàrmac”. 

A vegades és el pacient qui pressiona perquè se li receptin ansiolítics però els professionals també reconeixen que falten psicòlegs a la xarxa pública per atendre l’allau de consultes.

Lara Bonilla

11/04/2015

Ara.cat

La feina d'acompanyar

Tres treballadors de Càritas de Barcelona expliquen com l'entitat que fa 70 anys s'ajusta a les necessitats de les persones

“Em sembla que un gran valor de Càritas és que el que diu ho fa”, resumeix Juan Martín

Fadoua Afailal, Juana Martín i Pere Villellas, tres treballadors de Càritas amb un tros d'una de les caixes de fusta amb les quals als anys 40 arribava la llet en pols que enviaven els nord-americans en vaixell com a ajuda humanitària a Barcelona Foto: Juanma Ramos

Era l'estiu del 2013, estava de viatge a Barcelona amb la seva filla i entre visita turística i visita turística va voler passar per la seu de Càritas. Aquella Càritas que molts anys enrere –el 1947– l'havia ajudat en un moment difícil. Aquesta dona de Barcelona que es vol mantenir en l'anonimat va emigrar el 1947 amb el seu marit al Brasil. Buscant una feina i una vida millor. No es podien ni tan sols pagar el vaixell i l'entitat social els va ajudar. Les coses els van anar bé. Allà van treballar i formar una família. S'havia promès a si mateixa que si tornava algun dia ho havia d'agrair. I ho va fer. “Tot i tenir 87 anys recordava molts detalls de com havien anat les coses, de qui l'havia atès... –explica la coordinadora de Càritas a Ciutat Vella i el Poble-sec, Juana Martín–. Volia retornar part del que Càritas li va donar quan ho necessitava i es va fer sòcia.” Ho explica amb emoció i és com si ho tornés a viure mentre va parlant. Aquesta persona anònima i Juana Martín formen part dels 70 anys de Càritas a Barcelona. Una història gran formada per petites històries de patiment, de dificultats, però també de solucions i d'alegries.

Pere Villellas treballa des de principis dels noranta en la recepció i també fent tasques administratives a l'edifici de Càritas a la plaça Nova, al costat de la catedral de Barcelona. “Quan vaig començar la majoria de persones que entraven tenien un perfil molt concret de temps al carrer –recorda–, però això va anar canviant, perquè les que es queden al carrer ara són persones que tenien una vida molt normalitzada.” En el cas de Fadoua Afailal, que treballa al departament d'immigració des del 2003, explica que ara atenen famílies d'origen immigrant que van fer reagrupament a mitjan noranta perquè tenien una feina i una situació estable, però que amb la crisi han quedat a l'atur i en situació d'irregularitat. La seva història també és curiosa, perquè quan amb dotze anys va arribar de Tànger a Sant Boi de Llobregat la treballadora social que va atendre la seva família va ser Juana Martín. “Era una nena que venia amb un bon expedient acadèmic i tant la seva mare com jo vam lluitar perquè seguís estudiant”, recorda.

La Juana, en Pere i la Fadoua es consideren uns privilegiats de formar part de la història de Càritas. “Sí, molt”, contesten alhora a la pregunta de si estan contents amb la seva feina. “Sobretot quan veus que algú que acompanyes se'n surt, és molt bonic!”, concreta la Fadoua. En Pere rep sovint visites d'antics usuaris que només passen per saludar-lo. “Saben que aquí sempre els escoltem”, diu. “Em sembla que un gran valor de Càritas és que el que diu ho fa. I aquesta coherència la gent la té molt en compte”, subratlla la Juana, i insisteix que més enllà de l'assistencialisme l'essència de l'entitat és adaptar-se a les situacions i acompanyar les persones en el moment que ho necessiten perquè recuperin la seva dignitat i una vida autònoma.

‘70 vegades 7'

és un recull històries viscudes pels treballadors d'atenció directa de Càritas Diocesana de Barcelona i s'emmarca en els 70 anys de l'entitat. El títol del llibre d'Albert Figueras juga amb la imatge del joc de l'oca, on sempre es pot “tornar a la sortida”.

Sònia Pau

10/04/2015

El Punt Avui

Implanten un resincronitzador cardíac en una operació pionera

El marcapassos permet activar totes les cavitats del cor de manera simultània

Els doctors Josep Brugada i Josep Maria Tolosana han implantat un resincronitzador cardíac a un pacient en una operació pionera a les comarques gironines. La implantació de l'aparell, que s'utilitza en pacients que tenen una insuficiència cardíaca lligada a una mala contracció del cor, es va fer a la Unitat d'Arítmies de la Clínica Girona a mitjans de març.

El cardiòleg Josep Brugada explica que el resincronitzador cardíac és un marcapassos especial que porta tres cables connectats al cor a diferència dels marcapassos habituals, que en porten un, o dos com a màxim.

"Els tres cables van connectats un a l'aurícula dreta, l'altra al ventricle dret i finalment el tercer al ventricle esquerre. Això permet que totes les cavitats cardíaques s'activin de forma simultània i sincronitzada millorant així la mecànica de la contracció del cor".

El pacient a qui es va implantar l'aparell resincronitzador havia patit un infart de miocardi i tenia una part del cor que no funcionava correctament, ja que estava desincronitzada de la resta del muscle cardíac.

"L'implant ha aconseguit que totes les parets del cor es contreguin de manera sintonitzada", detalla Brugada, que afegeix que l'aparell ha millorat notablement la funció del cor, "normalitzant la capacitat de bombejar la sang i millorant dels seus símptomes d'insuficiència cardíaca". Fonts de la Clínica Girona recorden que fins ara els pacients que requerien aquests tipus d'implants es traslladaven a Barcelona per ser intervinguts, mentre que ara els aparells es poden implantar a la capital gironina "amb plenes garanties d'èxit".

La Unitat d'Arítmies

La Unitat d'Arítmies de la Clínica Girona es va posar en funcionament l'estiu de l'any 2010 per complementar les proves de la Unitat d'Hemodinàmica, creada un any abans. Aquesta unitat pionera a les comarques gironines realitza bàsicament dos tipus de procediments: els estudis electrofisiològics diagnòstics i els procediments terapèutics o ablació amb radiofreqüència.

Els estudis diagnòstics es realitzen a pacients amb dos tipus d'anomalies. Per un cantó es realitza als pacients que han tingut una o diversos síncopes i de qui se sospita la presència d'una disfunció elèctrica del cor com a causant d'aquestes. Per altra banda, es fan a pacients que han tingut crisis de palpitacions i a qui es vol documentar l'origen de les seves taquicàrdies.

En funció de les troballes de l'estudi es pot indicar el tractament més adequat (marcapassos, fàrmacs, o ablació amb radiofreqüència).

A. Carmona

09/04/2015

Diari de Girona

La manca d'intimitat és la causant de tanta violència

Fady Bujana, arquitecte, empresari i coach

Tinc 53 anys. Sóc de Beirut, Líban, visc a Barcelona (tinc 3 nacionalitats). Tinc parella i un fill (13). Llicenciat en arquitectura i en coaching. Em preocupa la solitud del món modern que ens fa molt vulnerables. Venim al món a viure l'experiència de la intimitat

Quan va començar la guerra del Líban jo tenia 13 anys i vaig sentir que em robava alguna cosa.

Preferia lluitar a estar al refugi?

Sí, aquella va ser la meva aventura: disparar des del búnquer insultant i rebent insults dels de davant.

Pura adrenalina.

Un company, assegut al meu costat, es va tirar un tret al cervell per error, i he vist com torturaven a un capturat; i vaig presenciar l'explosió de l'ambaixada dels EUA.

Això ha de marcar.

Encara tinc els nassos plens de les olors d'aquestes morts, la carn socarrimada de les persones que formaven la llarga fila davant de l'ambaixada. Trossos de carn que van sortir volant i es van enganxar a les façanes per acabar de consumir allà deixant una indeleble taca de greix ...

Es va fer preguntes, segur.

Tot això passava quan la meva testosterona s'estava despertant i vaig pensar que si poguéssim donar-li sortida a aquesta passió no estaríem allà amb un Kalaixnikov a les mans.

Això implica maduresa.

Vaig voler trobar-li sentit a la vida i vaig començar un llarg recorregut que m'ha portat a la convicció que la relació fonamental, la més malalta i que malalta la resta de la societat, és la relació de parella.

En una guerra tot és passió.

Vaig conèixer persones que havien matat, ja bombes en mercats, i vaig comprovar horroritzat que un a un eren gent maca.

Passió i odi, dos extrems de la mateixa corda?

Sí, per això tants filòsofs defensen que cal temperar les passions, ser civilitzats. Jo crec que cal viure amb passió sabent que es gira contra els altres.

I?

Sense intimitat no hi ha pau. Tot comença en les relacions de parella, en ser capaç de viure la intimitat amb una altra persona que no és com tu vols. Crec que en aquest aprenentatge hi ha el sentit d'aquesta vida.

Són moltes mancances les que trien ...

Bé, ara entra i coneix el que has triat. Ens neguem a veure el que hi ha dins de la persona, i jo crec que hi ha bellesa en tots, es tracta de travessar aquesta barrera.

Què va ser de vostè?

Jo volia viure amb passió, viure de veritat però no sabia com. Era un jove arquitecte de Beirut. Estava dissenyant la casa on volia jubilar-se amb la seva dona l'ambaixador d'Espanya, Pedro Manuel de Arístegui, que va morir durant un bombardeig.

Una altra punyalada per l'esquena?

Va ser així com vaig decidir emigrar a la terra de Arístegui. Després, arran d'una sèrie de sincronies, protagonistes en la meva vida, vaig acabar sol·licitant una plaça a l'MBA de l'IESE.

Per què va abandonar l'arquitectura?

Certa desil·lusió, així que vaig seguir buscant. Em vaig convertir en executiu i vaig mesurar la passió en pessetes durant deu anys. Però la corbata m'ofegava cada matí a la vegada que m'omplia les butxaques. Vaig comprovar que també en el món dels negocis pel que fa a les persones és la relació; i vaig tornar a comprovar sent empresari.

De nou la recerca de passió?

A l'escola d'arquitectura es treballava molt de nit: sortien les guitarres i els espaguetis improvisats, i dèiem que quan ens graduaríem, muntaríem un pub amb aquest ambient. Jo vaig muntar restaurants de cuina exòtica pensant que veuria passar coses en cada taula pel fet de compartir una cosa tan sensual com el menjar.

Seguia sent ingenu.

Em faltava entendre alguna cosa essencial, però nou anys més tard el meu trajecte va començar a cobrar sentit. Portava anys estudiant coaching per una qüestió de creixement personal i vaig decidir provar a veure si la meva teoria de curar les relacions de parella per curar les relacions socials era vàlida.

Per on començar?

Per conegut: els executius, trigava com tres setmanes en afluixar-los el nus de la corbata i arribar a la persona. Vaig descobrir que cada problema empresarial és en realitat un problema personal amb vestit i corbata.

Tots els problemes són personals.

Exacte, però quan vaig començar a tractar els problemes personals vaig veure que darrere d'ells hi havia un problema de relacions íntimes. No és que la persona estigui malament, és la relació amb el seu cos, la seva mare, els diners, amb ells mateixos o la seva parella el que està malalt. Cada relació és un conflicte en gestió.

Pose-me'n un exemple.

Un empresari que declina l'èxit, l'home viu per inèrcia, sense passió. Ens vam reunir amb la seva dona i comprovo que porten anys sense intimar, sense comptar els seus problemes autèntics, compartint la tele i dirigint la paraula per parlar dels fills.

Això és bastant comú.

La frustració d'aquesta necessitat d'intimitat autèntica ens crea un ressentiment la reverberació acaba provocant violència i guerres. Si acceptes que la base de qualsevol relació és el conflicte i decideixes gestionar sorgeix el respecte a l'altre, i això significa voler conèixer-lo i donar-te a conèixer sense restriccions.

L'Amor Excel.lent

Té tanta passió i tant que explicar que se li amunteguen les idees. La seva, com la de tot cercador, ha estat una vida llarga i densa. Madurar en la guerra del Líban, va estudiar arquitectura a la zona àrab sent cristià, va ser executiu, empresari i finalment coach; i no crec que s'aturi. Argüeix que el nucli del problema de la violència i de gairebé tot, inclosos els fracassos empresarials, es troba en la mala relació de parella, en la manca d'intimitat. Sense amor hi ha ressentiment cap al món. Aprendre a gestionar les relacions és aprendre a lliurar-se, i no hi ha relació sense conflicte. Fruit d'aquestes cavil·lacions que li han ocupat mitja vida és L'amor excel·lent (Edaf) de Beirut.

Ima Sanchís

31/03/2015

La Vanguardia