Pell escrita amb sang

Els abandonen al desert sense aigua, envoltats d’una altra aridesa: la nostra indiferència

Repetiré d’altra manera una pregunta que vaig fer en una columna anterior: ¿per què el cap d’un buda de pedra dinamitat anys enrere pels talibans d’Afganistan ens va fer tant d’impacte, mentre no ens fa ni fred ni calor la destrucció d’esglésies antiquíssimes de Síria i l’Iraq? No m’ho trec del cap. En torno a parlar, commogut per la carta que m’ha enviat Manuel Nin, el català de qui els parlava ahir: rector del Collegio Greco de Roma i especialista en siríac (llengua que deriva de l’arameu, és a dir, de la parla de Jesucrist).

Nin m’explica que, quan va ser ordenat sacerdot, un seu amic ermità li va regalar una reedició moderna de la Bíblia de Mossul, versió siríaca del llibre sagrat que van promoure les comunitats cristianes d’aquells entorns al segle I (només dècades després de la mort de Crist). Una Bíblia que transmet una antiquíssima tradició cultural i, a més, conté textos que no formen part del cànon hebreu. “Mossul, que havia estat guardiana de la Paraula de Déu, s’ha convertit en la guardiana de la sang dels màrtirs: cases cremades, biblioteques cremades, cremada i destruïda una tradició cristiana de gairebé dos mil·lennis”. Llegint la carta penso: la nostra tradició desapareix d’Orient mentre nosaltres avaluem l’estat exacte de les cuixes de Messi.

Manuel Nin em parla de la varietat de corrents catòlics i ortodoxos que han poblat des de sempre el Pròxim Orient: “Siroorientals, sirooccidentals, armenis i llatins durant dos mil anys han après a viure junts i a compartir una vida cristiana senzilla, pobra, no gens fàcil, però sempre marcada per la tolerància, la reconciliació, la fraternitat”. Angoixat, Nin es fa ressò del clam del patriarca sirocatòlic Ignasi Josep III Younan, que ha vist cremar i perdre tot el patrimoni arquitectònic i documental del seu arquebisbat i que demana ajut per frenar la matança de feligresos seus, amenaçats de mort si no es converteixen a l’islam. I es fa ressò també de la demanda de protecció que han fet els bisbes caldeus, sirocatòlics, siroortodoxos i armenis del nord de l’Iraq, reunits a la perifèria d’Irbil. Em recorda que mesos enrere a les poblacions síries de Malula i Saidnaia es va perdre tot: “No solament esglésies, monestirs, icones i biblioteques van ser destruïdes, sinó sobretot les vides: veritables icones del Senyor”. Avui –diu Nin–, a Mossul i a molts altres llocs d’Iraq, roben i escarneixen els cristians i els abandonen al desert àrid i sense aigua. Però un altre desert encara més dur els envolta: la indiferència d’Occident.

Molts dels pergamins destruïts, m’explica Nin, eren de pell d’ovella. Una pell “assecada, planxada i treballada per tal que els monjos antics hi transcrivissin la Paraula de Déu”. Tot allò s’ha perdut. A Síria i l’Iraq –conclou– ja gairebé només queda “la pell dels cristians”, rentada pel baptisme, “a punt perquè s’hi escrigui, ja no amb tinta, sinó amb sang”.

Antoni Puigverd

19/08/14

La Vanguardia

Capacitats

El dijous anant cap a Barcelona per la carretera de la Roca vam veure un grup de ciclistes; res de nou, a banda que a dos d’ells –dues noies– els faltava una cama i, a un altre, un braç i una cama. M’hi vaig fixar perquè sempre ens sorprèn la diferència i perquè em va venir al cap el cas de l’atleta alemany Markus Rehm. En el campionat alemany de finals de juliol va sorgir la polèmica en guanyar Rehm la prova de salt de longitud. Porta una cama postissa des dels 14 anys. Va tenir un accident on va perdre la biològica i la d’ara, la de carboni, li porta molts mal de caps en la competició; però per qüestions ben diferents a les previsibles. L’han vetat per anar als Europeus. La Federació alemanya, davant del dubte de si competia en igualtat de condicions –van gravar el salt amb tot d’aparells per poder demostrar o això o tot el contrari, i no ha estat concloent el resultat–, i malgrat declarar que estan per la inclusió, van optar, en un principi, per vetar-lo. 

No sé com ha acabat la seva història, si han reconsiderat o no la decisió presa, però el cert és que tenim com a societat força problemes per treure les etiquetes que posem. Markus Rehm era discapacitat perquè li faltava una cama, i ara ja no ho és perquè la que té li funciona; és més, millor que les originals a la majoria, però això no és tan fàcil d’acceptar com sembla.

De fet, si ell hagués volgut competir en una categoria de discapacitats no hauria passat res, però, clar, ha volgut trencar una de les moltes barreres invisibles que construïm amb les categories socials; i això és molt més difícil que no tenir cama, que haver-se d’acostumar a una cama postissa, o guanyar a gent molt preparada. Ha competit amb aquells considerats normals, amb aquells considerats no discapacitats i se li ha deixat fer, això sí, no sense reticències, i el problema més gros és que ha guanyat. Per això, per la victòria, han saltat tota classe d’alarmes sobre com assegurar la igualtat de condicions. 

La resposta de tan simple que és fa riure; però esclar, que sigui simple no vol dir que sigui senzilla. En tot cas, per anar fent via, a banda de considerar com de difícil es fa mesurar una suposada igualtat de condicions, no serà que ens fa por que els etiquetats com a discapacitats passin a ser els nous capacitats en el món que tenim per endavant?

Cristina Sánchez Miret

17/08/14

La Vanguardia

El Vaticà s'indigna

L'Església demana a l'islam que condemni el terror dels gihadistes a l'Iraq

Les brutals pràctiques gihadistes de l'autoanomenat Estat Islàmic (EI) a l'Iraq i Síria comença a alarmar les màximes autoritats religioses del mateix islam sunnita i d'altres religions.

Reuters Yazidis iraquians a la falda de la muntanya Sinjar fugint cap a Síria de les envestides gihadistes _ Rodi Said/Reuters

La primera condemna partir, ahir al matí, del Vaticà. "La dramàtica situació dels cristians, dels yazidis i de les altres comunitats religioses i ètniques numèricament minoritàries a l'Iraq exigeix una presa de posició clara i valenta per part dels responsables religiosos, fins i tot musulmans", va subratllar en un comunicat el Consell Pontifici per al Diàleg Interreligiós, reclamant una condemna unànime de "la massacre de persones pel sol motiu de la seva professió religiosa" i de "la pràctica execrable de la decapitació, la crucifixió i de penjar els cadàvers a la places públiques".

Poques hores després, el gran muftí Xawki Al.lam, la màxima autoritat islàmica d'Egipte, va condemnar els gihadistes de l'EI com un "grup sagnant i extremista que posa en perill l'islam i als musulmans, entelant la seva imatge, vessant sang i fomentant la corrupció ". L'Església catòlica, com a poder sobirà, és l'única capaç d'exercir la seva influència diplomàtica, perquè cap de les diverses esglésies ortodoxes compta amb una base estatal. En l'horrible conflicte armat de l'Iraq, Joan Pau II va advocar sempre a favor de la pau i es va oposar amb fermesa al bel·licisme del president George W. Bush, tractant en va de visitar Ur, pàtria del patriarca Abraham, a l'antiga Mesopotàmia.

La diplomàcia vaticana, cauta i subtil, s'esforça a mantenir la seva independència, protegir les minories cristianes, prosseguir la seva tasca ecumènica amb les esglésies ortodoxes, mantenir l'imprescindible i difícil diàleg amb l'islam. Però, més enllà de les seves bones intencions, les minories cristianes de l'Orient Mitjà, i ara sobretot les de l'Iraq, estan més desemparades, abocades a l'exili. Com ha passat en altres èpoques, els cristians, vinculats per la seva creença a Occident i per la seva comunió cultural amb l'Orient musulmà, han patit les batzegades de la història.

El Consell Pontifici per al Diàleg Interreligiós del Vaticà deplora que des d'un temps alguns dels seus interlocutors musulmans s'expressin amb ambigüitat o guardin un cert silenci davant d'aquests fets. "Tots -afirma en el comunicat de ahir- han de ser unànimes en la condemna d'aquests crims, i si no ho fan posen en dubte la credibilitat del diàleg interreligiós".

El Vaticà no s'havia compromès mai moralment tant en la terrorífica situació de l'Orient Mitjà, que elimina les minories religioses. De fet, les brutals pràctiques dels gihadistes han despertat més indignació a Occident que als països de l'Orient Mitjà. A excepció de Síria, que ha acollit mil famílies iraquianes espantades pels gihadistes a la província fronterera de Hassaka, o del Líban, molt sensibilitzat per l'èxode dels cristians que s'han refugiat en el seu sòl, els estats àrabs no han demostrat gran interès per aquest drama humà que afecta, sobretot, a les minories.

D'altra banda, a Bagdad, segueix el caòtic pols polític. Nuri Al Maliki es resisteix a acceptar la decisió del president de la república de designar Haidar el Abadi com a nou primer ministre d'un govern d'unitat nacional, i adverteix a les forces armades que es mantinguin al marge de la crisi política... I mentre Al Maliki es resisteix, arriben de tot el món felicitacions pel nou primer ministre.

El president dels EUA, Barack Obama, que des de fa temps considera a Al-Maliki com un obstacle per a la reconciliació dels iraquians, insisteix que la designació del Abadi és "un prometedor pas cap endavant en aquests dies difícils en els que no hi ha una solució militar nord-americana, sinó tan sols una acció governamental iraquiana per combatre els gihadistes ".

Iran, que des de la derrota del règim baasista de Saddam predominantment suní- ha guanyat una gran influència en el nou poder xiïta de Bagdad, s'ha congratulat de manera molt significativa per l'encàrrec fet a l'Abadi, corroborant la caiguda en desgràcia de la seva antic protegit, Al-Maliki. En el seu comunicat, Teheran apel.la tots els grups iraquians a la unitat a fi de preservar l'interès nacional davant totes les amenaces.

Massud Barzani, que dirigeix la regió autònoma del Kurdistan, va agrair al president persa, Hassan Rohani, la seva ajuda humanitària a la població kurda, víctima de les hordes gihadistes.

EUA segueix a més de atacar des de l'aire als gihadistes la seva ajuda humanitària, juntament amb Gran Bretanya, llançant des d'avions tones d'aliments, medicaments, i ampolles d'aigua als yazidis.

Tomás Alcoverro

13/08/14

La Vanguardia

Quan s’obrirà la porta del celibat lliure?

Al mes de juny es va celebrar al Seminari de Girona el final de curs del Institut Superior de Ciències Religioses amb una intervenció de la professora i periodista Míriam Díez Bosch, especialista en temes vaticans. Al final jo li vaig demanar com veia la possible acceptació del celibat opcional pels preveres ja ordenats, d’acord amb les paraules del papa Francesc de que es podria obrir la porta del matrimoni a capellans casats… La pregunta meva era: Quan creus que s’obrirà realment la porta: aviat, molt aviat, tard o mai? La resposta va ser la que ja em temia: ” No ho sé…”. I aquí neix per mi l’error del Papa Francesc en anunciar aquesta mesura sense senyalar una data concreta de la posada en pràctica. 

Perquè és un error? Doncs, perquè aquest anunci per sí sol no arregla absolutament res per aquells capellans que es troben en greus dificultats per complir amb la llei del celibat. Més aviat els pot produir un efecte contrari, és dir, desànim i tristor pel fet de no saber si la llei absurda del celibat s’abolirà aviat, tard, o quan ja hagin mort. 

Les comparacions són dolentes, diuen, però jo m’atreviria a dir que aquest anunci és semblant al que podria fer-se a un malalt que té una enfermetat fins ara incurable a qui li diuen que s’ha trobat una medecina que el pot curar, però que no se sap quan es podrà aplicar. Vaja la gràcia! Se'l posa en una situació de desesperació i desconsol i fins potser pensarà que hauria estat millor no enterar-se del descobriment de la medecina. Perquè què en fa un clergue de saber que algun dia s'obrirà la porta al celibat lliure si el que ell necessita urgentment, és la dispensa o absolució de la llei, ja? Si tal vegada ja té triada, o fins potser ja viu amb la persona estimada? Crec que hauria estat molt millor que el Papa hagués dit allò de “auctoritate qua gaudeo” declaro anul.lada la llei del celibat. I aquí pau i allà glòria, no? Si precisament el primer “sant pare”, l’apòstol Pere, era casat i l’evangeli diu que Jesús li va curar la sogra…

Pere Madrenys

Periodista i Doctor en Dret Canònic 

03/08/14

Els impacients ens mostren el futur de la medicina

Edwin Silverman, precursor de la medecina en xarxa personalitzada de Harvard

Tinc 52 anys: investigo malalties respiratòries, però també descobreixo que hem d’entendre el cos com un sistema. Vaig néixer a Pittsburgh. La bioevolució ens planteja puzles en cada malaltia que ara hem de resoldre amb enginyeria inversa. Col·laboro ambCosmoCaixa.

Fins fa 70 anys, quan estaves malalt, l’opció estadísticament més saludable era no anar al metge. Aleshores no se sabia. Vam emprendre el camí de l’especialització clínica a ultrança i vam millorar resultats, per això els hospitals avui es basen en aquesta especialització departamentalitzada: de dermatologia a cardiovascular...

Encara és el paradigma d’eficàcia. 

El sistema sanitari encara està pensant per especialitzar-se i curar, començant pels diagnòstics. Per això, moltes de les proves que encara fem són iguals que les que fèiem fa un segle: per exemple, en la meva especialitat, les respiratòries.

Hi ha alternatives a l’especialització?

Avui sabem que la malaltia no està especialitzada, sinó que és complexa i sistèmica: afecta tot el nostre cos, no només un òrgan. En canvi, la nostra pràctica clínica encara concep el cos per especialitats. I sovint no n’hi ha prou per ser eficaços.

Per exemple...

N’hi ha molts. Jo he estudiat l’asma que es manifesta en la respiració, però sabem que està relacionat amb una actuació inadequada del sistema immunitari del qual forma part l’intestí. A l’Àfrica no apareixien casos d’asma, però, a mesura que el continent es modernitza, van apareixent.

Causes?

Rastrejar-les requereix un enfocament també sistèmic: s’ha relacionat amb la nostra protecció immunològica davant cucs intestinals, però també hi ha qui experimenta amb la cada vegada menor exposició al sol que provoca la manca de vitamina D.

Són moltes tecles per tocar.

És estudiar un sistema complex, però, a més a més, divers, perquè cada individu és un tot amb trets comuns als altres, però també propis. Per això la medicina ha de ser en xarxa, sistèmica i personalitzada. I la investigació ha de fer d’alguna manera l’enginyeria inversa de l’evolució.

En quin sentit?

L’obesitat mòrbida és un trastorn només comprensible en clau bio-evolucionista: hi ha individus que han heretat gens que en èpoques d’escassetat com les que fins fa molt poc patíem sovint en garantien la supervivència amb èxit.

Avui els garanteixen ser grassos.

I amb les malalties associades a l’obesitat, com virus heretat la de diabetis. Pensi, per exemple, en el virus de la sida i com alguns humans  han heredat gens que el resisteixen: és un altre puzle per resoldre que ens donarà la clau d’altres trencaclosques. Necessitem creuar amb tècniques de big data milions de dades de persones, gens i factors ambientals.

Tenim el genoma per investigar-ho.

No n'hi ha prou. El puzle és encara més complex: necessitem saber com interactuaven els gens i interactuen amb el medi ambient, l’epigenètica... I no només per investigar, sinó també per avançar en la pràctica clínica.

Més difícil que especialitzar-la.

Per això haurem de vèncer resistències per progressar. No només les corporatives dels metges i hospitals i de tot el sistema sanitari, perquè tothom prefereix, per comoditat, continuar fent el que feia i, si és possible, tal com ho feia; també els laboratoris farmacèutics es resisteixen a canviar.

Per què?

Perquè el procediment que els resulta més avantatjós és identificar cada malaltia com un trastorn que es pot curar amb una sola molècula. Després la patenten...

I a guanyar diners.

Però sovint la malaltia és de tot el sistema o afecta diverses parts i no es pot curar només amb una molècula.

Com, doncs? 

Almenys amb diverses molècules i experimentant amb seqüències diverses. Però perquè el sistema sanitari es comenci a transformar d’especialitzat en compartiments a actiu i holístic en xarxa, haurà de demostrar resultats, i els pacients ens n’estan donant un bon exemple.

Com?

Molts estan superant la tradicional relació metge-pacient, en què el malalt és un subjecte passiu esperant la curació.

Això està molt bé.

És magnífic. Avancem cap a la medicina participativa i la cura compartida. Per començar, arriben a la consulta amb molta informació –cal orientar-los sobre aquestes dades, sens dubte–, però molts aconsegueixen estar al dia en l’últim sobre la seva malaltia.

I no pressionen el metge?

Al contrari, s’organitzen en associacions de pacients proactives i es converteixen en una font fiable de bona informació que comparteixen. Jo col·laboro amb la Fundació Alfa-1, una malaltia hereditària respiratòria rara que afecta amb prou feines una de cada tres mil persones: pot causar un emfisema.

S’han associat?

De manera efectiva: han recaptat 30 milions de dòlars per investigar el seu problema; han creat una empresa per comprar i distribuir les seves medecines i han fet lobby per dotar els avions dels EUA d’oxigen per si tenen atacs durant un vol: aquests pacients són impacients i genials.

Lluís Amiguet

10/08/14

La Vanguardia

El negoci de les d´armes

"Encara en ple segle XXI, la venda d'armes és un negoci. Un negoci que produeix la mort de milers de persones cada any"

El negoci bèl·lic ha estat sempre present als Estats que tenen una indústria armamentística potent. Ara Espanya, el Gobierno del Sr. Rajoy, ha suspès la venda d'armes a Israel, amb motiu de l'ofensiva d'aquest Estat contra Gaza. Encara en ple segle XXI, la venda d'armes és un negoci. Un negoci que produeix la mort de milers de persones cada any. I un negoci (cal recordar-ho) del qual s'enriqueixen els governs anomenats civilitzats! Només el 2012, Espanya exportà armes per valor de 1953,5 milions d'euros. I en aquest mateix any es van vendre a Veneçuela (no deia el Sr. Rajoy que aquest país és una dictadura?) armes per valor de 182,4 milions d'euros.

La immoralitat de les guerres només s'explica per la immoralitat dels governs que provoquen aquests conflictes, per mitjà de la venda d'armament.

En l'homilia que el papa Francesc pronuncià el 2 de juny de 2013, el Papa deia: "La guerra ve de l'odi, de l'enveja, del desig de poder i també d'aquell afany de més poder". El Papa es preguntava per què es volen "resoldre" els problemes de la humanitat amb una guerra. I ell mateix responia així a aquesta pregunta: "Perquè per a ells, els diners són més importants que les persones. I la guerra és precisament això: és un acte de fe als diners, als ídols de l'odi, a l'ídol que et porta a matar el germà".

Per això, un any més tard, concretament el 15 de maig de 2014, el Papa tornava a denunciar el negoci de les armes, en una crida que feia a la Comunitat Internacional per tal d'arribar a un compromís contra el comerç armamentístic. El Papa deia: "Tothom parla de pau, però la proliferació d'armes ens porta a una direcció oposada". I afegia encara: "El comerç d'armes complica i evita la resolució dels conflictes, en tant en quant es fa fora de la legalitat". Caldrà recordar el drama actual que estan patint Iraq, Síria, Egipte, Palestina....per posar fi al comerç, al negoci immoral de la indústria armamentística? Caldrà recordar la guerra d'Iraq, amb el Sr. Aznar de "padrí" d'aquest conflicte, que encara intentava justificar-lo, amb la mentida que Saddam Hussein tenia armes de destrucció massives?

La pau es basa en la justícia i en el diàleg. No en l'ús de la força, ja que, com ha dit Raimon, "hem vist la sang que sols fa sang/ ser llei del món".

Els governs que fan negoci amb les armes (a Palestina, Síria o Iraq) guanyen uns diners tacats de sang. De la sang dels qui moren, per tal que alguns puguin fer-se rics.

Fins quan el nostre món estarà guiat per la violència i per l'odi? Martin Luther King deia: "Hem après a nedar com els peixos i a volar com els pardals. Però no hem après l'art de viure junts com a germans".

Ja és hora que intentem resoldre els conflictes bèl·lics amb el diàleg. I ja és hora que s'acabi la indústria de les armes, que no és sinó la indústria de la mort. I és que, com deia en aquestes mateixes pàgines (6 d'abril de 2009) el Sr. Lluís Busquets en un article que convido a rellegir, les armes espanyoles són "un comerç gens innocent".

Josep Miquel Bausset

07/08/14

Diari de Girona

Estela de Carlotto presenta en societat el nét que ha recuperat

Àvia i nét van ser rebuts dijous, discretament, per la presidenta Cristina Fernández

En Guido vol continuar dient-se Ignacio. La persona més buscada de l’Argentina, el nét trobat de la presidenta de les Àvies de la Plaza de Mayo, va comparèixer finalment ahir amb Estela de Carlotto, en públic. Amb els cabells blanquinosos i al costat de la seva àvia, l’Ignacio, com va insistir que li diguessin els periodistes, es va mostrar obertament desconcertat.

David Fernández//Guido Montoya Carlotto i Estela de Carlotto en la primera aparició pública

“Estic una mica commocionat, fa molt poc que ha passat tot això i em sembla meravellós i màgic”, van ser les primeres paraules d’Ignacio Hurban, la identitat oficial d’aquest jove de 36 anys que dimarts va confirmar les seves sospites que havia estat robat durant la dictadura, concretament a Laura, filla d’Estela, que el va anomenar Guido abans de ser assassinada pels militars.

Hurban va confirmar que el 2 de juny passat –“el dia que celebrava el meu aniversari”– es va assabentar que era adoptat. No va voler donar-ne més detalls però va donar a entendre que l’hi havia dit el matrimoni de camperols d’Olavarría a qui fins aleshores havia considerat els seus pares biològics. “Una parella que em va criar en el més gran dels amors”, va aclarir, provant de separar-los de qualsevol responsabilitat en la seva apropiació. No obstant això, la justícia els ha de cridar a declarar en la causa que investiga el robatori d’en Guido, un delicte de lesa humanitat. Encara que l’Ignacio tampoc no s’hi va referir, els primers indicis apunten que el nadó hauria estat lliurat als camperols pel propietari del camp on treballaven, ja mort, que tenia vincles amb els militars.

“Tens una mena de soroll al cap i unes papallones de dubtes i preguntes”, va dir Hurban per explicar perquè havia acudit a les Àvies per conèixer la seva veritable identitat. “La por que tenia era no poder trobar mai els qui havien estat els meus pares”, va afegir.

Envoltat de la seva parella, de familiars materns i paterns, i d’altres néts recuperats, en Guido va assegurar que s’assembla al seu “vell”, Óscar Montoya, montonero com la seva mare i, igual com ella, segrestat i assassinat. “Em sento còmode amb la veritat”, va afegir, expressant el desig que la seva recuperació serveixi per potenciar la recerca de les Àvies i “perquè entenguem tots la importància que té tancar aquestes ferides que es van obrir fa tant de temps, i que jo sóc part d’aquest petit procés de cicatrització”.

L’Ignacio va confirmar que dijous passat va ser rebut amb Estela a la Quinta de Olivos per la presidenta Cristina Fernández, a qui va definir com “una persona molt compromesa amb aquesta causa”.

Al final de la roda de premsa i davant la insistència dels fotògrafs, en Guido i l’Estela van ajuntar les cares breument i després l’àvia li va agafar la cara i va fer un tímid petó al desconcertat nét. Només fa dos dies que es coneixen.

Robert Mur
09/08/14
La Vanguardia

Corrupció: l'ensenyança dels clàssics

Llegim poc els clàssics... i tan necessaris com són! Sumits com estem al brogit diari, immersos a l'allau de notícies d'actualitat, prenyades de la corrupció, no sabem prendre distància i assentar-nos en l'experiència i saviesa, pregonada pels nostres savis antecessors de milers i milers d'anys enrere. La humanitat ha avançat molt en coneixements científics i tècnics. Dominem el mètode i les màquines, però som quasi analfabets en el coneixement de nosaltres mateixos, a treure experiència de projectes fallits, humanament dissortats, a dominar els anhels desaforats dels nostres instints que perverteixen els sentiments més nobles.

Si llegíssim, meditéssim i encarnéssim, dia a dia, les ensenyances dels clàssics, no cauríem en la temptació de la corrupció i ens blindaríem contra els que la practiquen. Descobriríem que hi ha persones perverses que transformen les veritats en mentides. Que la seva acurada i culta dialèctica no la posen al servei de la veritat i de les institucions que diuen servir, sinó que se'n serveixen, en benefici propi.

Un clar exemple d'aquests savis mentiders el trobem a la Grècia antiga amb el sofista Protàgores (490-420 aC),que dominava l'art de la retòrica i es dedicava a impartir conferències i classes privades, per les quals cobrava enormes emoluments. Es va autoproclamar i promoure com a gran defensor de la virtut, assegurant als qui l'escoltaven que tornaríem a casa seva millors persones i millors ciutadans. Relativista furibund, afirmava que és l'home el centre i mesura de la realitat. Aquest axioma li permetia relativitzar i donar la volta a qualsevol altre coneixement o prèdica a favor del be comú.

La fortuna acumulada per Protàgores el va fer un dels homes més rics del cementiri, però tanmateix, mai va passar el llindar de la mediocritat. Aquest mercenari de l'ètica va merèixer la reprovació de tots els grans de la seva època i també dels posteriors que a la fi sentiren llàstima per ell. No hi ha, encara avui, en la nostra vida social, empresarial, política i fins i tot religiosa, molts mentiders, professionals de la paraula com Protàgores?

Pilar Rahola, abans de les seves vacances d'estiu, ens deia a través de 8Tv i de la seva columna a La Vanguardia que ella sempre en aquests dies de relaxament, defugia de les notícies i de la literatura actual, per endinsar-se en llibres clàssics que com a mínim tinguessin 2.000 anys d'antiguitat. Estimulat per aquest exemple, des de la meva modesta columna, proposo la lectura dels Proverbis jueus que, a través de la Bíblia, ens traslladen a la saviesa de l'antic Egipte i ens fans reflexionar sobre la corrupció, en els negocis, en la política i en totes les institucions. Heus aquí un aperitiu, per si us obre la gana de més lectura clàssica. Tant de bo sigui així!

- Qui sembra iniquitat conrea desventura i el fruit de les seves fatigues s'evapora (22,8).

- El còmplice del lladre s'odia a si mateix, perquè escolta la maledicció i no la denúncia (29,24).

- Sobre el corrupte vindrà la ruïna de forma imprevista i en un instant quedarà destrossat sense remei (6,15).

- Els projectes dels justos són l'equitat, però els plans dels corruptes són el frau (12,5).

- El pa del frau és dolç per a l'home, però tanmateix, la boca s'omple de grava (20,17).

- Evita els diners fàcils, no corris al darrere seu, aparta't i passa lluny d'ells (4,15).

- La justícia eleva una nació, però la corrupció és la decadència dels pobles (14, 34).

Bon profit!

Pere Reixach

09/08/14

Diari de Girona

La Diputació promou l´accés de les prostitutes als serveis sanitaris i socials

 L'associació Genera i la Diputació de Girona signant el conveni

Les dones que exerceixen la prostitució a Girona són les destinatàries d'un projecte que vol facilitar el seu accés a l'atenció sanitària, però també als serveis socials i a l'assistència que els permeti trencar amb una situació que, majoritàriament, és d'aïllament i discriminació. Amb aquesta finalitat, l'associació en defensa dels drets de les dones Genera i l'òrgan de salut pública de la Diputació, Dipsalut, han subscrit un conveni de col·laboració per 3 anys que dóna continuïtat a una feina que ja es ve realitzant des de 2008.

Es tracta d'un programa d'atenció integral que es desenvoluparà fins al 2016 i que està pressupostat en 174.111,78 €, 96.000 dels quals els aportarà la Diputació. El seu objectiu principal és millorar les condicions de vida d'unes dones que -tal com remarquen els promotors de l'acord- pateixen un alt risc d'exclusió social i moltes dificultats per acudir a la xarxa de serveis. En aquesta línia, el pla dissenyat per Genera incideix en la intervenció directa als llocs on s'exerceix la prostitució o la millora de la prevenció de malalties de transmissió sexual i especialment de la sida.

Dones molt aïllades

Genera és una entitat privada sense ànim de lucre especialitzada en prostitució i en tràfic de dones que presideix Clarisa Velocci, qui ahir va destacar la signatura del conveni com un pas més en el compromís de la Diputació amb la seva tasca. Les actuacions de l'entitat a Girona es van iniciar el 2008 i, des de llavors, l'ens provincial ha subvencionat diversos dels seus programes.

Ara, amb l'acord de col·laboració, Velocci va remarcar que Genera augmenta els recursos per "arribar de manera més focalitzada a les dones més aïllades, d'un col·lectiu ja d'una alta fragilitat social" i va valorar positivament la possibilitat de valorar-ne els resultats d'aquí a tres anys.

La presidenta de Genera va explicar que, el 2008, l'associació tenia la percepció que a Girona hi faltaven projectes d'intervenció directa que poguessin fer de nexe entre unes dones "aïllades socialment" i els recursos sanitaris, socials i pel tractament de violències. "Vam comprovar que hi havia una mancança de recursos en un ?territori on era evident que hi havia prostitució", va afirmar Velocci. En canvi, ella mateixa va apuntar que Girona sí és pionera en protocols per la violència de gènere.

Carreteres i clubs a l'Empordà

Per aquest motiu, l'entitat va iniciar una prospecció per determinar el seu àmbit d'actuació, en el qual han distingit carreteres en espais no urbans i locals en els quals s'excerceix la prostitució. Pel que fa a les primeres, Genera s'ha centrat en la N-II, des del nord de Girona fins a la frontera amb França; en la C-260, entre Roses i l'Escala; i també en la Jonquera. Fora de la via pública, l'organització intervé en clubs de carretera de l'Empordà -Agullana, Capmany, la Jonquera i a les proximitats de Figueres, va concretar la presidenta-.

Un dels problemes més greus que l'associació ha detectat a Girona és la dificultat de les prostitutes per empadronar-se als municipis, ja que els resulta molt difícil desplaçar-se a Barcelona -al consulat pertinent- i resoldre les gestions que els permetrien accedir a la targeta sanitària. Velocci va explicar que aquesta situació afecta de manera destacada a les moltes dones provinents de l'Europa de l'Est que treballen a Girona.

L'accés als serveis sanitaris és la principal demanda d'aquestes dones i, tal com va aclarir la presidenta de Genera, no només pel que fa a la salut sexual i reproductiva -que és la més requerida-. Velocci va explicar que la seva associació procura millorar la qualitat de vida de les prostitutes, es preocupa per les seves condicions de feina i, des de fa anys, treballa de manera coordinada tant amb els serveis socials com amb els cossos de seguretat. En aquest últim cas per intervenir i combatre un altre dels problemes més greus: la violència.

Pili Turon

07/08/14

Diari de Girona

"Carta a les meves filles" de Fawzia Koofi

Fawzia Koofi és definida a la seva pàgina web oficial (www.fawziakoofi.org) com una jove líder política que vol canviar el seu país i convertir-lo en un lloc on els drets humans siguin respectats. Desig difícil enmig d’un Afganistan marcat per la guerra, des de fa anys, amb les conseqüències tràgiques que ha tingut per al país, sobretot per a les dones, per a les nenes i també per als nens.

Fawzia pertany a una família en què la política ha tingut un paper molt important, el seu pare va ser membre del parlament durant vint-i-cinc anys i va morir assassinat.

Va ser la dinovena filla dels vint-i-tres fills que va tenir el seu pare, i l’última filla de la seva mare, la segona esposa. Va néixer enmig del camp. Durant els mesos d’estiu, la mare i un grup de criats realitzaven un viatge per dur els ramats fins als cims més alts de les muntanyes, on l’herba creixia més bona. El viatge era una escapatòria d’una vida familiar difícil. L’any en què Fawzia va néixer la seva mare passava per especials dificultats, tretze mesos abans, davant de la casa gran, amb parets de fang, on vivien, va observar com baixava de les muntanyes una comitiva de casament, el nuvi era el seu marit, prenia així la setena esposa, una noia de 14 anys.

El part de Fawzia va durar trenta hores.

La mare va patir molt i va experimentar una gran decepció quan va veure que era una nena. Després del part, la mare va estar a punt de morir, i ningú no es va preocupar del nadó que acabava d’arribar al món. La van deixar fora de la tenda, sota un sol fortíssim. Va estar allà gairebé tot el dia, plorant amb totes les forces, però ningú no li va fer cas, tots creien que la naturalesa faria el que havia de fer i moriria. Però quan es van apiadar d’ella i la van entrar a dintre, la mare, que ja estava més bé, va observar horroritzada que la cara de la nena estava plena de cremades del sol. La frustració del naixement es va convertir en un amor que li va fer prometre que lluitaria perquè mai no li passés res de dolent a aquella nena, ja que Déu havia volgut que visqués.

I va sobreviure, i va travessar guerres, i va tenir sempre una obstinada voluntat d’aprendre, d’anar a escola, la qual cosa la va convertir en una persona diferent, lluitadora per les desigualtats i la pobresa, al costat de les dones. En una de les últimes pàgines del llibre (de l'editorial Aguilar) ens explica que, quan camina actualment pels carrers de Kabul, sempre somriu en veure la maca imatge de les nenes vestides amb els seus uniformes escolars de shalwar kameez negre i un mocador de cap. Durant els últims anys, cents de mils de nenes, incloses les seves filles, s’han pogut educar. Aquest accés a l’educació, no tan sols els donarà un bon futur a elles, sinó també a les seves famílies, i, a la vegada, ajudarà tota la nació, però el retorn dels talibans significaria el final i tornarien a quedar tancades a casa, amb menys drets que un gos, en les seves pròpies paraules.

Una història d’aquelles que en diuen de superació, de lluita, de força, que ens ajuda a veure les dimensions plenes de llum de tantes persones, llegint-la sentim una felicitat fonda, hi patim, però també ens ajuda a viure experimentar com, en les situacions més dures, l’educació transforma les persones, i les pot convertir al goig del treball per la justícia, per la pau.

Avui, vídua, mare de dues filles, amenaçada en la seva activitat política pels talibans, escriu a les seves filles cada vegada que marxa de casa, per motius polítics, unes cartes, per comprendre i per sentir-se estimades que per a nosaltres són una veritable lliçó:

Estimades Shuhra i Shaharzad:

Avui viatjo per assumptes polítics a Faizabad i Darwaz. Espero tornar aviat i veure-us novament, però no puc amagar-vos que hi ha la possibilitat que això no passi.

He rebut amenaces de mort en aquest viatge. Potser, aquesta vegada, aquestes persones ho aconsegueixin.

Com a mare vostra, em produeix un immens dolor dir-vos això. Però, sisplau, entengueu que estic disposada a sacrificar la meva vida si això significa la pau per Afganistan i un futur millor per als nens d’aquest país. Porto aquesta vida perquè vosaltres – les meves precioses filles – sigueu lliures de viure la vostra vida i de somniar tots els vostres somnis. Si em maten i no us torno a veure, vull que recordeu aquestes coses. Abans de res, no m’oblideu.

Com que encara sou joves i heu d’acabar els vostres estudis i no podeu viure de manera independent, vull que aneu a viure amb la vostra tia Khadija. Ella us estima molt i cuidarà de vosaltres per mi. Teniu la meva autorització per utilitzar tots el diners que tinc al banc. Però utilitzeu-los amb prudència i per als vostres estudis. Concentreu-vos en la vostra educació. Les nenes han d’educar-se si volen sobreviure en aquest món d’homes.

Quan acabeu l’escola vull que seguiu amb els vostres estudis a l’estranger. Vull que us familiaritzeu amb els valors universals. El món és un lloc immens, bell i meravellós i està aquí perquè l’exploreu. Sigueu valentes. No tingueu por de res a la vida. Tots els éssers humans morim algun dia. Potser avui sigui el meu dia. Però si això passa, sisplau, sapigueu que hauré mort per un propòsit. No deixeu aquest món sense haver aconseguit alguna cosa. Estigueu orgulloses de tractar d’ajudar la gent i de fer del nostre país i del món un lloc millor. Un petó per a les dues.

Us estimo

La vostra mare

"Cartas a mis hijas" recull aquestes cartes i la seva història personal.

Maria Lluïsa Geronès Estrada

07/08/14

Associació Àkan