Pensar en positiu

RECONCILIACIÓ · La història de Maria Teresa Taberner i Siham Ouali et reconcilia amb el gènere humà. Una noia sense nord i una professional de la sanitat han sabut renunciar a les petites complicacions quotidianes per trenar una aposta per l’amor i l’amistat

‘REFERENTS’ · Aquest projecte, enfocat a la mentoria social, ajuda a canviar el futur

La història de Maria Teresa Taberner i Siham Ouali et reconcilia amb el gènere humà. Fa pocs anys, la segona era una noia immigrada, perduda, que havia de lluitar contra un passat i un present complicats, una persona capaç de saltar des d’un pont de cap al desastre. I l’altra, una diligent servidora de la sanitat pública amb l’ànima solidària. Arribada de França quan era menor d’edat, sense casa ni família, la Siham va tenir un aterratge complicat. “Creia que el món anava en contra meu, però també pensava que jo anava contra el món”, diu. Poc després de travessar la frontera, la van detenir els Mossos d’Esquadra i la van portar al centre d’acollida del Puig d’en Roca (Gironès), on teòricament s’havia d’estar fins a la majoria d’edat.

“El que passava –assegura la Siham– és que no estava bé ni amb mi mateixa ni amb ningú. Em vaig escapar moltes vegades i vaig generar tantes complicacions que em van portar a Akan, una associació que es dedica a l’acollida de persones immigrades en situació especialment dificultosa.” A l’ONG, la Siham va trobar acolliment i emparament. Era el 2009, la nostra protagonista continuava sense tenir papers i va tenir un accident domèstic. Es va tallar el peu amb un vidre, cosa que va provocar que, com que hi havia dificultats per portar-la al CAP, pogués ser detinguda i expulsada. Una voluntària de l’associació amb coneixements sanitaris, Maria Teresa Taberner, es va encarregar de les cures diàries.

Així, després d’un primer contacte ple de suspicàcies, va néixer alguna cosa més que una amistat, una relació d’afecte que va portar a la complicitat entre una noia que intentava fugir del propi destí i una tutora que va fer un pas definitiu quan la Siham va complir els divuit anys i estava en perill de perdre la protecció que li donava la minoria d’edat: “Va sortir del centre i la van portar a un pis d’una família musulmana que era molt bona gent però alhora molt rigorista amb els costums. No deixaven que mirés la televisió, tenia problemes per dutxar- se, havia d’anar amb compte amb la manera com vestia, es va haver de tornar a posar el xador... I va ser així com, quan va complir els divuit anys, la vam empadronar a casa nostra. Es va donar la circumstància que ja la coneixia i, com que me l’estimava, estava contenta de saber que la teníem a prop.”

Res del que expliquem no hauria succeït sense la intervenció dels responsables de Suara Cooperativa, la més gran de Catalunya en el sector d’atenció a les persones, que ha impulsat el projecte Referents, dirigit a Girona per Maria Àngels Guiolà. Ells van ser els que van tocar la tecla adequada que va canviar definitivament la història de la noia: “Hi va haver un temps en què em trobava sola; creia que ningú em podia ajudar, no sabia cap on tirar i tenia molta ràbia acumulada. Feia moltes coses que no eren correctes –diu la Siham–, però tot va canviar quan em van acollir en el programa Referents, en què vaig trobar dos acompanyants, la Maria Àngels i la Teresa, que em van salvar la vida. A la Maria Àngels la vaig conèixer gràcies a una amiga amb la qual encara tinc relació, i la Teresa va ser la persona que primer em va curar, i després, quan vaig estar ingressada a Santa Caterina, va decidir que faria tots els possibles perquè me’n sortís.

Al principi, quan fèiem reunions i em van assignar les tutories, tenia una certa sensació de desconfiança, però, des que les vaig conèixer, m’ha anat superbé, m’he tret la ràbia que portava a dins i m’han donat una alternativa. Amb la Teresa, m’he adonat dels meus errors, he començat a pensar en positiu i tot això m’ha fet valorar la gent que m’ha ajudat. En resum, ara puc assegurar que estic molt bé, sé que hi ha persones que m’estimen i el dia que estic malament les truco i estan al meu costat.”

Segons la Teresa, “el més important és que ella no està disposada a abaixar la bandera i tornar al que era abans, quan la mateixa ràbia no la deixava ni viure ni menjar. És cert que va tenir problemes, però ara els ha superat i ha entès que, per poder tirar endavant, el més important és que sigui ella mateixa i que se senti acompanyada”.

La Siham i la Teresa avui s’estimen i es donen suport. “Quan ella no truca, ho faig jo”, diu la segona. “I quan passen massa dies sense saber res de la família, pateixo per si ha passat alguna cosa”, diu la primera. Després de fer diversos cursets de formació professional –entre d’altres, un d’ajudant de cuina–, avui la Siham treballa i és feliç. Es dedica a cuidar persones grans i té sis cases al seu càrrec. A les vuit del matí és a Vila-roja, a cinc quilòmetres del centre de Girona. Continua pel carrer del Carme, Santa Eugènia i el carrer Ter. Volta el perímetre de la ciutat, fa molts quilòmetres, però sap que la porten a un futur millor.

Pau Lanao

05/08/14

El Punt Avui

Cara a cara amb l'ebola

Els testimonis de metges i infermeres revelen la precarietat de la lluita contra el virus a l'Àfrica Occidental

Foto per: Zoom Dosso / AFP

La Jenneh es va fer infermera a Sierra Leone fa 15 anys amb l'esperança de salvar vides en un dels països més pobres del món. Ara té por per la seva pròpia vida, arran que tres companys seus han mort d'ebola.

Els membres del personal sanitari com la Jenneh son a primera línia de la lluita contra el pitjor episodi d'ebola de la història, que ja ha matat 729 persones a l'Àfrica Occidental. En una zona on als hospitals els manca personal ben format, i on l'ajuda internacional ha estat insuficient fins ara per tallar l'epidèmia, el creixent nombre de morts entre metges i infermeres està minant la moral dels professionals i perjudicant els esforços per controlar l'ebola.

Més de cent membres del personal sanitari han resultat infectats en les últimes setmanes. La majoria han mort, entre ells, el metge que dirigia la lluita contra l'Ebola a Sierra Leone, Sheik Umar Khan, considerat un heroi nacional. "Estem molt preocupats, ja que el nostre líder ha mort a causa de la mateixa malaltia contra la qual estem lluitant", declara Jenneh. "Dos molt bones amigues meves de la infermeria també han mort ... Deixaria la professió ara mateix".

La Jenneh treballa en un centre d'urgències de 64 llits creat per l'oenagé Metges Sense Fronteres a la ciutat de Kailahun, a l'est de Sierra Leone. No sap per què tants metges estan morint. Igual que altres cuidadors, el preocupa que els vestits grocs que s'utilitzen per protegir els treballadors siguin massa prims per bloquejar el virus. L'Organització Mundial de la Salut (OMS) nega que hi hagi cap problema amb l'equip de protecció.

"Aquesta és sens dubte la pitjor situació que he vist en la meva vida", declara Daniel Bausch, especialista en medicina tropical de la Universitat Tulane de Nova Orleans (EUA), que ha treballat en brots de febre hemorràgica des de 1996. Quan les infermeres van fer vaga en Kenema després que algunes de les seves col·legues emmalaltissin, Bausch i un altre especialista es van quedar per atendre una sala amb 55 pacients de l'ebola.

El virus només es transmet a través del contacte amb fluids corporals dels malalts. En les etapes finals de la malaltia, els pacients poden estar sagnant, vomitant i patint diarrees. Per als metges i infermeres que tracten de netejar o administrar cures pal·liatives, mentre van protegits amb guants gruixuts, un vestit impermeable que els cobreix tot el cos i ulleres entelades per la calor tropical, el treball resulta física i mentalment esgotador.

Posar-se i llevar-se els vestits en condicions controlades pot requerir fins a 45 minuts i requereix l'ajuda d'una altra persona. En general, el personal no pot portar els vestits més de quatre hores. Un cop es treuen la màscara, el vestit, les ulleres i els guants, s'han de destruir. "El risc d'infectar a llevar-se el vestit si no es fa de manera adequada és alt", informa Ken Kauffeldt, director de l'oenagé nord-americana Samaritan's Purse a Libèria.

"Cap de nosaltres no esperava que tants treballadors sanitaris emmalaltissin al nostre centre", declara Bausch, que afegeix que en tres setmanes van contraure l'ebola deu metges i infermeres. L'esgotament en uns treballadors sobrecarregats i mal preparats ha portat a cometre errors, admet l'especialista. Però fins i tot professionals experimentats han sucumbit a l'ebola.

"Por no és la paraula -afegeix Bausch-. Però quan no has dormit molt, estàs en un ambient estressant en un país tropical, potser et sents amb febre ... tothom passa per un moment en què comença a preguntar-se "si ha contret el virus. 

U. Fofana // D. Flynn

02/08/14

La Vanguardia

Jean Vanier

El 5 d'agost de 1964, fa 50 anys, Jean Vanier va comprar una casa vella, a 100 quilòmetres de París, on començà a acollir persones sense família que tenien una discapacitat psíquica. Naixia la primera comunitat de L'Arca, un espai que, com el seu nom indica, mostrava ja des dels seus inicis l'esperit d'acolliment de Vanier. Nascut el 10 de setembre de 1928, Jean Vanier va fer la carrera militar, que abandonà el 1950 per estudiar filosofia i teologia. Un dia, en anar a visitar el seu amic el P. Thomas Philippe, capellà d'una residència amb persones amb limitació mental, Vanier descobrí que aquells homes i dones tenien una gran capacitat de tendresa i també de sofriment. Humanista, filòsof i teòleg i sobretot home d'un cor gran, Vanier va fundar L'Arca per acollir en un ambient familiar persones amb una discapacitat intel·lectual i per humanitzar la vida d'aquests homes i dones, massa vegades ferits per la incomprensió i pel rebuig social. 

Jean Vanier i la Mare Teresa de Calcuta al 1974

En una societat com la nostra que exigeix una perfecció, moltes vegades exagerada, les persones amb una certa fragilitat ens conviden a acceptar les pròpies limitacions. Vanier ho continua fent així a través de la via del cor, que consisteix a posar les persones en un primer pla. Sobretot les rebutjades i ferides. Així, cada comunitat de l'Arca ajuda els seus membres a reconèixer que hi ha moltes coses al nostre interior que s'han de purificar, tenebres que han de transformar-se en llum, i pors que s'han de transformar en confiança. En la se?va actitud d'acolliment, Vanier veu Jesús en els altres. Però no el Jesús dels dogmes, sinó el que viu, respira i camina al nostre costat, el que humanitza la nostra vida.

Apassionat i compromès amb la lluita per la dignitat i pels drets dels discapacitats intel·lectuals, Vanier, acollint aquests homes i dones (amb més de 150 comunitats a 40 països) s'ha convertit en un germà per a tots els qui viuen amb ell. A les comunitats de l'Arca tots comparteixen la mateixa vida, la mateixa taula, les celebracions, l'amistat i la confiança mútua. Per això són llocs de vida i de creixement, on tots són necessaris. Com deia D. Bonhoeffer, "en una comunitat hem de saber que no només els dèbils necessiten els forts, sinó que també els forts no poden prescindir dels dèbils, ja que l'eliminació de les persones més fràgils porta la comunitat a la mort".

Sabent que naixem i morim enmig d'una extrema fragilitat, Vanier va començar a humanitzar la vida dels més vulnerables, fent de cada comunitat de l'Arca, una família. Així, els seus membres poden descobrir les ferides que tots portem al cor, per assumir-les i, així, sanar-les i renéixer moguts per l'esperança, com es viu a la comunitat El Rusc de Tordera.

Al nostre món hi ha massa gent desesperançada, massa crits sense respostes, massa persones que moren en la soledat. Per això la necessitat d'unes comunitats basades en l'amor. D'ací que René Lenoir ens recordi com els nois indígenes del Canadà, si prometen un premi al nen que encerti una pregunta, tots junts busquen la solució, que donen, junts, al mateix temps. Aquests infants, arrelats fortament en un clima comunitari, consideren intolerable que només un d'ells guanyi un premi i els altres perdin. Però desgraciadament, la civilització occidental, fortament competitiva, ha oblidat el valor de la comunitat. Per això, Jessie Jackson, deixeble de Martin Luther King deia: "El meu poble és humiliat". I la Mare Teresa de Calcuta: "El meu poble té fam", subratllant l'aspecte col·lectiu i no l'individual, com Vanier fa a les comunitats de l'Arca des de fa 50 anys.

Josep Miquel Bausset

02/08/14

Diari de Girona

Quan ja era àvia vaig saber que havien exterminat la meva família

Entrevista a Dory Sontheimer, testimoni dels horrors de l'Holocaust i la seva herència

 Tinc 67 anys. Als 18 vaig saber que era d’origen jueu, i als 56, que la meva família havia estat exterminada. Sóc casada, i tinc tres fills i set néts. Em vaig llicenciar en Farmàcia i he treballat com a executiva a l’empresa familiar. Liberal i demòcrata, sóc catòlica no practicant.

Quan vaig néixer, el meu pare em va registrar com a Dory Sont per protegir-me del nazisme a l’Espanya franquista. 

Però vostè no en sabia res, de tot això. 

Ho vaig saber quan ja era àvia. Sontheimer era un cognom jueu conegut a Alemanya, propietaris de l’empresa de porcellanes i joguines Lehmann. Tot va ser confiscat.

Li va escurçar el cognom.

Sí, argüint que Sont era més fàcil que Sontheimer. Per protegir-los de l’antisemitisme que regnava a Alemanya, els seus pares els van enviar a l’Espanya republicana.

Es van conèixer a Barcelona?

Sí, hi van arribar el 1934, es van enamorar i el 1936 es van casar. Eren de religió jueva, però quan Franco va guanyar la guerra van decidir convertir-se al catolicisme.

Es va oblidar el judaisme a casa?

S’ignorava. Anaven a missa, i a mi em van educar com a catòlica. Als 18 anys em van explicar que era d’origen jueu i em van dir que ho mantingués en secret, però res més. De fet, la meva mare, Rosl, es va convertir en Rosel i el meu pare, Kurt, en Conrado.

Com va descobrir la història familiar?

El meu pare va morir d’un infart el 1984. La meva mare va tenir una caiguda psicològica brutal, i els últims deu anys va estar pràcticament en coma. Quan va morir, el 2002, i vaig desmuntar la casa familiar, vaig trobar set capses misterioses plenes de documentació sobre la meva família en un entresolat.

Un gran secret.

Vaig descobrir que més de trenta familiars meus havien mort en l’Holocaust. Però no em vaig poder enfrontar a tots aquells documents fins fa quatre anys, quan em vaig jubilar. Les capses contenien arxius, perfectament ordenats, pertanyents a cadascuna de les famílies, correspondència que els meus pares mantenien amb els seus pares.

No li havien parlat dels seus avis?

L’única cosa que en sabia és que havien mort a la guerra, no sabia com es deien. Però en aquelles 300 cartes tot estava detallat, fins i tot la còpia de les cartes que el meu pare enviava. En el cas dels meus avis materns, cartes des del 1939 fins a l’última, el 1942.

I què explicaven?

L’horror que van viure. Lina i Eduard Heilbruner van ser enviats al camp de concentració de Gurs (govern de Vichy), després a Drancy i, finalment, a Auschwitz, on els van exterminar. I en aquelles cartes també s’endevinava la desesperació dels meus pares, que durant dos anys van intentar per tots els mitjans portar-los a Barcelona. Eren a 30 quilòmetres de la frontera!

No se li va escapar mai res a la seva mare?

Quan agonitzava, va cridar: “Ve la Gestapo! Se’ns emportaran!”. Aquell dia vaig sospitar que devia haver viscut alguna cosa terrible.

I els seus avis paterns?

El meu avi era cònsol alemany a Cuba. Però tota la família de la meva àvia paterna, nou germans que vivien a Praga i les seves famílies, van morir als camps d’extermini.

Què li va provocar el descobriment?

Sorpresa, intriga, emoció i ràbia, per aquest ordre. No em va ser fàcil assimilar que una societat civil, una Europa del segle XX, girés l’esquena a sis milions de persones, els jueus, i a més de tres milions de gitanos, homosexuals, disminuïts psíquics i físics.

Molts asseguren que no sabien res.

No volien saber, potser perquè la realitat era grotesca: conciutadans degradats a insectes que exterminaven amb un gas per matar polls. Tot això m’ha produït...

Encara s’emociona?

Sí, perdoni. Encara ploro pels meus avis i pels meus pares, que va ser la generació del silenci. Ara els seus fills tenim el compromís d’explicar la història del patiment d’aquestes milers de famílies europees.

Quina carta la va impactar més?

Tantes! Expliquen com amb 60 anys que tenien els van fer fora de casa i només els van deixar portar una maleta petita. Me’ls imagino desvalguts, esgotats, confosos i atemorits. Milers de famílies van viure això!

Va veure la por en els seus pares?

La vaig heretar. Franco era un aliat de Hitler i Mussolini. Els meus pares sabien que la Gestapo operava a Barcelona; van tenir dues citacions del consolat alemany. S’ha constatat que persones que anaven a aquestes citacions eren deportades a Alemanya.

Per què es van quedar a Espanya?

Per salvar els pares de la meva mare, si no, se n’haurien anat als EUA, on tenien família. El meu pare aquí va haver de començar de zero. Per sort, era una persona culta que parlava set idiomes i va muntar una empresa d’importació i exportació.

S’ha retrobat amb familiars?

En aquest procés he viatjat a Alemanya, als EUA, Israel, l’Argentina, el Canadà i Txèquia, i he aconseguit trobar tots aquests fills a qui els seus familiars van aconseguir posar fora de perill: molt emotiu i gratificant.

Què ha entès?

La vida és circumstancial, tot depèn del moment en què neixis i com neixis. Si ara aparegués un nou Hitler, malgrat que he nascut aquí, em passaria el mateix que als meus avis.

Ima Sanchís

01/08/14

La Vanguardia

La llista d’espera es redueix però la reforma no arriba

Des de la retallada de l’estiu del 2011, que va endurir els requisits i va subordinar l’accés a la disponibilitat pressupostària, la renda mínima d’inserció (RMI) ha tingut una llarga llista d’espera. Persones que complien els nous requisits, més restrictius que els anteriors, tampoc rebien l’ajuda quan la demanaven sinó que quedaven a l’espera que hi hagués recursos per atendre-les.

L’any 2012 el PSC va denunciar que uns 10.000 catalans estaven en aquesta situació, cosa que el llavors conseller d’Empresa i Ocupació, Francesc Xavier Mena, va desmentir rotundament. El conseller Mena va admetre indirectament que hi havia una bossa de persones que tenien el dret reconegut i no cobraven l’ajuda, però no va voler precisar quina era la xifra.

La tardor del 2013, després que Felip Puig es convertís en el nou conseller d’Empresa i Ocupació i ERC en el nou soci parlamentari del Govern, el departament va reconèixer una llista d’espera de 3.871 persones i va anunciar un pressupost extraordinari de 2,8 milions d’euros per solucionar aquesta situació dins del mateix any 2013. Gairebé un any després, la millora és evident.

Segons dades facilitades a l’ARA pel departament d’Empresa i Ocupació, el nombre de perceptors de la RMI ha passat dels 22.666 del setembre de l’any passat a 26.953 a l’1 d’agost del 2014. Un increment de més de 4.200 perceptors que ha permès reduir pràcticament a zero la llista d’espera d’expedients resolts positivament, que fa una mica més d’un any fregava els 3.900.

Les entitats noten les millores

El coordinador de projectes d’inclusió de la Fundació IRsE, Fran Rojas, confirma que en els últims mesos “les millores en la gestió de la RMI són considerables” i que ja fa temps que han notat que “la llista d’espera s’ha reduït molt”. Rojas afegeix que les millores en la gestió van més enllà de la llista d’espera i que s’ha resolt un altre problema que s’arrossegava des de fa temps.

Les entitats es queixaven que, quan es trobava una feina temporal, era millor rebutjar-la perquè després no es podia reactivar l’ajuda. El director general d’Economia Social i Cooperativa, Xavier López, va dir fa unes setmanes que s’hi estava treballant, i Rojas confirma que ja està resolt: “Ara pots treballar dos o tres mesos, s’atura la RMI, i després te la tornen a activar”.

Reforma legal encallada fa anys

El coordinador de projectes d’inclusió de la Fundació IReS lamenta, però, que “la llei no ha canviat i segueix posant les mateixes limitacions”. Des de la retallada del 2011, les entitats socials reclamen una reforma legal que redefineixi la prestació per donar resposta a les necessitats. Govern i entitats van consensuar un document el desembre del 2011, però la iniciativa va quedar encallada.

El juliol del 2012 el Parlament va estar a punt d’aprovar una reforma proposada pel PSC deixant en minoria el Govern. A última hora, CiU va aconseguir que el PP canviés el seu vot, prometent que presentaria la seva reforma abans d’acabar l’any. El 2013 el Parlament va tornar a votar la proposta del PSC i va ser ERC qui va evitar que s’aprovés, a canvi de l’increment de pressupost.

Al febrer, en la presentació del seu últim informe anual, el Síndic de Greuges va considerar “urgent” la reforma. Al maig, en un debat organitzat en col·laboració amb l’ARA, la presidenta de la Taula del Tercer Sector la va definir com “una necessitat improrrogable”. El 22 de juliol ho va repetir en una reunió amb el president de la Generalitat, que no va voler fixar cap termini concret. En paral·lel a la reivindicació de la reforma, les entitats han demanat una ajuda per a les famílies sense cap ingrés i amb fills o persones dependents al seu càrrec. I una iniciativa legislativa popular (ILP) ha portat al Parlament la renda garantida de ciutadania, prevista per l’Estatut però rebutjada pel Govern. Els primers experts citats pel Parlament s’hi han mostrat a favor.

A.G.M.

02/08/14

Ara.cat

Sense feina digna no hi ha nens

Les condicions laborals, factor principal per decidir tenir un fill

Espanya s’enfronta a un dels reptes més grans de la seva història: en tan sols dos anys, el creixement vegetatiu (nombre de naixements respecte al nombre de morts) serà negatiu i, a partir d’aquí, el percentatge de persones grans no deixarà d’augmentar mentre els parcs infantils es buiden, segons les previsions de l’Institut Nacional d’Estadística (INE).

On són? Cada vegada hi ha menys nens als parcs per la caiguda de la natalitat Això suscita un problema econòmic de grans proporcions sobre el sosteniment de l’estat del benestar, davant l’alarmant descens de la població activa. El Govern intenta mitjançant plans i reformes fiscals fomentar la natalitat, mesures que de moment no han donat resultat. El 2013, per cinquè any consecutiu, la xifra de naixements va baixar. Es va reduir un 6,4% respecte a l’any anterior (18% des del 2008). Però és que, com alerten els experts, cal aturar el problema reduint la xifra d’aturats i incrementant els salaris, perquè sense una feina digna tampoc no arribaran els nens. Homes i dones no s’atreveixen a portar nadons al món amb la incertesa de no saber si podran mantenir-los. En cas de continuar així, segons l’ONU, Espanya serà el 2050 el país del món amb més proporció de persones grans.

No falten estudis que asseguren que el principal aliat de la natalitat és l’ocupació i, a més, una ocupació en condicions. Així ho indica la doctora Imma Cortés, coordinadora de l’informe Crisis económica y salud, dut a terme per la Societat Espanyola de Salut Pública i Administració Sanitària (Sespas). Segons Cortés, “són les dones joves –les més maltractades per la crisi– les que s’estan pensant més ser mares, perquè la majoria tenen feines precàries o estan a l’atur”. L’edat mitjana de la maternitat a Espanya se situa ja en 32,2 anys. En canvi, s’ha produït un increment dels naixements de mares de més de 40 anys: gairebé un 30% el 2012 respecte al 2008.

Fins no fa gaire, s’insistia que aquest retard de la maternitat (molt relacionat amb la reducció de la natalitat) tenia a veure amb el desig de la dona de refermar-se professionalment abans de portar una nova vida. Però en els últims temps, diverses investigacions han deixat clar que aquest retard té a veure amb les condicions laborals que, com adverteixen des de l’OIT, s’han deteriorat de manera considerable a causa de la crisi.

Una investigació realitzada per l’Institut Australià per a la Família i publicat a la revista Human reproduction insisteix en aquest punt. Els investigadors van comprovar que les probabilitats de postergar la maternitat (als 35 anys o més) s’incrementaven de forma proporcional per cada any de feina precària que haguessin tingut aquestes dones. L’estudi, basat en entrevistes a més de 600 dones d’entre 32 i 45 anys, de les quals el 67% ja tenien un fill com a mínim, assenyala que mentre que un any de feina precària s’associa a un 8% de probabilitat de ser mare abans dels 35, les dones que portaven cinc anys o més en un lloc de treball inestable tenien un 35% més de possibilitats de ser mares tardanes.

Es va observar que aquestes dades eren similars en totes les classes socials i, segons els autors de l’estudi, els resultats de la investigació desmenteixen que siguin les dones amb formació universitària, classe alta i llocs de treball ben pagats les que endarrereixen l’edat de maternitat per centrarse en la seva professió.

La investigació australiana demostra també que l’estabilitat laboral es va perfilar com un factor que influeix més en la decisió de ser mare que els ingressos econòmics de la família o el nivell de formació. Són aquestes dades extrapolables a Espanya? Segons Sespas, sí, una idea que també sosté The Family Watch (TFW), de l’Institut Internacional d’Estudis sobre la Família. Segons va explicar el seu director, Ignacio Socías, en la presentació de l’informe La familia ante la crisis, la baixa natalitat a Espanya no es deu al fet que les parelles no vulguin tenir fills (el 87% sí que ho desitja), sinó al fet que no es veuen capaces de pujar-los.

El sociòleg danès Gøsta Esping-Andersen, investigador Icrea a la Universitat Pompeu Fabra i coordinador de l’estudi El déficit de natalidad en Europa. La singularitat del caso español, publicat a la col·lecció Estudis Socials de l’Obra Social la Caixa, conclou que “el context laboral exerceix un paper de primer ordre per promoure o frenar la natalitat. Les taxes d’atur persistentment elevades d’Espanya, juntament amb una inseguretat laboral generalitzada –sobretot entre els treballadors joves–, constitueixen importants barreres per a la formació de famílies”.

Segons la doctora en Sociologia Teresa Castro-Martín i la doctora en Ciències Polítiques i Socials Teresa Martín-García, expertes en les causes i conseqüències de la baixa fecunditat, el mercat laboral espanyol s’ha caracteritzat durant les últimes dècades per una marcada dualitat entre treballadors amb contractes indefinits i treballadors amb contractes temporals, “generalment amb sous baixos, perspectives laborals poc encoratjadores i xarxes de seguretat limitades”, indiquen.

Des de mitjans dels anys vuitanta s’han posat en marxa diverses reformes per flexibilitzar el mercat laboral que no han fet més que aprofundir aquest procés de dualització dels espanyols i que afecten sobretot les dones i els joves. El 2011, el 27% de les dones i el 24% dels homes tenien un contracte temporal a Espanya, davant el 15% i el 14% de la UE-25. Entre els joves, Espanya també ocupa una de les primeres posicions del rànquing europeu de precarietat: el 2011, el 34% dels treballadors espanyols menors de 40 anys tenien un contracte temporal, davant el 22% de la UE-25.

Amb la crisi, aquestes dades no han fet més que pujar. De fet, segons l’última Enquesta anual d’estructura salarial, s’ha duplicat la proporció de treballadors que no superen el salari mínim professional (del 6 al 12,5% del 2004 al 2012). El 68% són dones. La temporalitat i els contractes parcials, que ja tenen gairebé 3 milions de treballadors, són la causa del que des de l’OIT anomenen els “treballadors pobres”.

Segons CC.OO., després de conèixer les últimes dades de l’atur de juny, els empleats amb contracte indefinit i a temps complet han deixat de ser majoria per primera vegada en la història. “El 50,5% dels assalariats pateixen algun tipus de precarietat per tenir un contracte temporal o una jornada parcial”, assenyalen des del sindicat. L’estudi que va coordinar Gøsta Esping-Andersen insisteix que un dels requisits previs per emancipar-se i tenir fills és gaudir d’una estabilitat mínima. Se sol considerar que els llocs de treball a temps parcial tenen un efecte positiu sobre la fecunditat, ja que faciliten la reincorporació de la dona al mercat laboral després del part. A diferència d’altres països, com els escandinaus o Holanda, “a Espanya la feina a temps parcial no suposa una estratègia satisfactòria per conciliar la vida laboral i la cura dels fills”, diu l’estudi. 

D’una banda, la majoria dels llocs de treball a temps parcial contracten dones poc qualificades al sector de serveis amb ingressos baixos, condicions laborals precàries, elevada temporalitat i limitades oportunitats de promoció. I de l’altra, la majoria dels llocs de treball a temps parcial responen més a la demanda del sector de serveis que al desig de les dones de tenir una jornada laboral més curta que els permeti compatibilitzar-la amb el seu rol familiar. De fet, sovint els treballadors a temps parcial es veuen obligats a acceptar un horari fora de l’habitual, que dificulta encara més la conciliació.

Les investigacions mostren que la feina a temps parcial “només té un efecte positiu sobre la fecunditat als països on la demanda és generalitzada i es pot escollir voluntàriament”, indiquen Castro-Martín i Martín-García. Les dades d’Eurostat assenyalen que el 57,4% dels empleats a temps parcial a Espanya voldrien treballar més.

Celeste López

26/07/14

La Vanguardia

L'EIIS s'acarnissa amb les dones i els cristians

 Fàtua gihadista a l'Iraq per a l'ablació massiva 

Foto: Kamal Akrayi/EPA

Mossul s'ha convertit en l'epicentre de les bàrbares pràctiques del govern dels gihadistes, que somien establir el seu califat medieval a Mesopotàmia. Ahir van destruir la mesquita on es creu que està enterrat el profeta Jonàs, ubicada en un recinte arqueològic del segle VIII, i van difondre una fàtua que ordena fer l'ablació del clítoris a totes les dones entre els 11 i el 49 anys d'edat.

L'autenticitat d'aquesta fàtua de l'EIIS -que domina àmplies zones de l'Iraq i Síria- no està clara i la circumsició femenina no és habitual a l'Iraq, encara que sí el nord de l'Àfrica i altres regions de l'Orient Mitjà. Diverses fonts consideren que la fàtua sortiria d'un document programàtic de fa un any.

En totcas, Jacqueline Badcock, coordinadora de les activitats humanitàries de l'ONU a l'Iraq, ha calculat que el nombre de dones afectades es podria acostar als quatre milions.

Durant el règim baasista esclafat per l'exèrcit nord-americà en la guerra del 2003, l'Iraq era un dels estats àrabs que més respectava les dones.

Amb el triomf dels grups retrògrads musulmans després dels miratges de les primaveres àrabs, s'ha estès la pràctica de l'ablació. L'ONU va instar el 2012 la seva prohibició a tot el món.

Les dones, els xiïtes i els cristians són molt vulnerables davant les hordes d'Abu Bakr al-Bagdadi, líder de l'EIIS i autoproclamat califa a la gran mesquita de Mossul.

A la ciutat amb prou feines queden una vintena de famílies cristianes. Algunes van ser forçades a convertir-se a l'islam, d'altres es van sotmetre a la llei medieval del dhimi o impost que es pagava a l'edat mitjana per poder guardar una identitat religiosa no islàmica.

Els gihadistes van marcar les portes de les cases abandonades, van profanar les esglésies, van espoliar els seus béns, les joies i diners que s'emportaven els foragitats pel terror en el seu camí cap al poble de Qaraqosh, ara vigilat pels peixmergues kurds que l'han inclòs a la seva zona autònoma. Sacerdots i fidels van agrair el Govern d'Irbil, al territori del qual s'han refugiat molts cristians, la seva protecció.

Patriarques com monsenyor Ignasi Efrem II, patriarca de l'Església siríaca ortodoxa, han denunciat a Beirut els països que donen suport i armen l'EIIS, lamentant la indiferència de l'ONU, la passivitat dels governs i dels cristians d'Occident. "Volem que l'ONU denunciï el crim contra la humanitat comès a Mossul", ha dit.

La ciutat es va convertir al cristianisme en temps apostòlics. En l'època otomana va ser una de les seves principals urbs cristianes, amb Alep i Alexandria. Més de quaranta esglésies i almenys set catedrals hi van ser erigides.

Tomás Alcoverro

25/07/14

La Vanguardia

Post molestam senectutem

Esclaten sovint campanyes publicitàries incitant els avis a passar-s'ho bé, viatjar, comprar, etc. Sembla ser que allò que en diuen tercera edat és el paradigma de les oportunitats més plaents. Aquestes campanyes són promogudes per empreses comercials, agències de viatges, cadenes d'hotels, bancs i fins administracions. Les persones grans, en els anuncis gràfics, apareixen molt sanitoses, ensenyen una envejable dentadura, ells tenen força cabells, grisos o blancs, pentinats a la moderna i porten jerseis de fina manufactura, elles acaben de sortir del gabinet de bellesa, llueixen pantalons de bon tall, i agafen la mà del seu galant madur en un gest possessiu induït pel fotògraf.

La vellesa, l'ancianitat pot, en certs casos, presentar-se sota un rostre simpàtic, no gaire arrugat, de model d'estudi en definitiva, quasi exacte al dels anuncis. Pel carrer, en canvi, en el dia a dia, l'ancianitat ofereix infinits models, però la majoria no tenen l'empenta aparent ni la sanitosa estructura dels anuncis. Més aviat hi veiem l'impacte de males experiències i, més sovint, la mancança física, la lenta marxa, la manca d'agilitat, la consciència de limitació, els ulls cansats. Els vells són vells. Si voleu prendre partit en favor de la vellesa, hi teniu tot el dret. No caldria sinó. Però és arriscat fer el joc a la indústria publicitària, perquè podem caure en l'abandonament de la necessària dosi de crítica sana. I, a remolc de les coses bones que es diuen de la vellesa, blindar-nos rere l'egoisme, no ajudar realment els vells reals. Entorn de les bondats que hom conta sobre la vellesa sobrevola una frase repetida impunement: “la joia d'envellir”. És un lema desencertat: la vellesa no és joiosa, és amarga, siguem sincers. Els clàssics, i l'amic Ciceró en va fer un tractat, destacaven una virtut pròpia de l'edat: l'experiència. És una obvietat que qui viu una pila d'anys ha experimentat tota mena de situacions. Haver viscut experiències, però, no assegura en tots els casos que se sigui un expert. Hi ha persones grans que de joves van ser uns ximplets o irresponsables i ho continuaran essent mentre viuran. Potser aquests són l'única fracció dels vells que viuen feliços. Als altres, als que tothora foren conscients, la vellesa els afeixuga amb una experiència feta d'adversitats i algun moment bo. I els veieu de tant en tant una ganyota a la cara que palesa un íntim malestar amb manta realitat envoltant.

Hi ha un factor numèric inesquivable: el nombre d'ancians augmenta arreu, tant com es va limitant la quantitat de contribuents joves a les previsions socials. Alguns economistes prediuen, aixecant un dit admonitori, que amb el temps potser les pensions hauran de congelar-se, afirmació que en economia vol dir un enfrontament a estretors i potser moltes limitacions en el consum per part dels de la “tercera edat”. I recordem l'exèrcit de pensionistes, asilats, residents en centres tutelats i en sociosanitaris. N'hi ha d'afluents, amb diner, als quals, és clar, se'ls ofereix de fer creuers, anar a balnearis d'upa o, en el cas de ser una parella, comprar-se un pis en zona de serveis comunitaris; i aquests casos ajuden a crear una falsa imatge de la vellesa, un “model dels països desenvolupats, amb jubilats rics. Paral·lels als que s'acullen a viatges més massificats i als que dormen a terra. A més de les ofertes comercials, hom serveix als pensionistes una xarxa de possibles activitats, i això és positiu.

Posem els cursos a les universitats, amb una confortable matrícula, posem les gimnàstiques reeducatives, el ioga en els casos possibles, i aquestes activitats sí que ens dibuixen una atenció seriosa i responsable als ancians. Els cursos, nombrosos, atrauen una bona quantitat de persones grans amb interessos científics, literaris, de cultura general, possiblement perquè pertanyen a unes generacions que no van tenir accés tan corrent com avui a les aules universitàries i en molts de casos només parcialment al batxillerat. 

En resum, sigui benvinguda l'atenció als vells, sempre que no es vegi el llautó dels esquers econòmics, ni un descarat paternalisme. Acceptem que la vellesa té molts més inconvenients que no avantatges, que els vells van tirant, tirant, des de diferents textures mentals i físiques. 

Ara: que no em vulguin fer empassar una bajanada matussera com “la joia de viure”...que ja passo dels noranta, jo!

Josep Vallverdú

25/07/14

El Punt Avui

Néixer a Gaza

Hi ha persones que tenen mala sort des del moment mateix de néixer, una mala sort de la qual és difícil que s’arribin a recuperar mai. Posem, per exemple, un nen o una nena que neixin avui a la franja de Gaza: quantes coses no haurien de passar perquè puguin arribar a tenir una vida normal?

Reuters

Gaza és avui una trampa de la història, un nus que ningú sap com desfer. És un territori d’uns quaranta quilòmetres de llarg –com de Barcelona a Vilanova i la Geltrú– i d’uns sis a dotze d’ample, segons el lloc, i hi viuen més d’un milió sis-centes mil persones, dels quals dos terços són refugiats.

Assetjats per Israel –i ara també per Egipte– i condemnats a l’amuntegament i la misèria, els habitants de la franja estan atrapats en una espiral de violència i destrucció de la que és molt difícil escapar. Separats físicament de la resta del territori palestí a causa de l’ocupació, també n’estan separats políticament. A Cisjordània hi governa un moviment no islamista –Fatah– dirigit per Mahmoud Abbas, l’actual president de l’Autoritat Palestina, un líder moderat partidari de l’entesa amb Israel. Però a Gaza governa Hamàs, un moviment islamista molt radical en relació amb el conflicte amb Israel, fins al punt que la comunitat internacional el considera un grup terrorista, però que ha establert una eficaç xarxa d’assistència social que li ha guanyat un suport majoritari de la població.

Mentre Israel mantingui el bloqueig, és molt difícil que els habitants de Gaza deixin de votar a favor d’Hamàs i recolzin Fatah, però a la vegada és molt difícil que Israel aixequi el bloqueig mentre Hamàs no renunciï a la violència i a l’objectiu de destruir l’Estat d’Israel. A més, la divisió dels palestins convé a l’ala més radical de Hamàs, perquè fa molt difícil la negociació amb Israel, i també convé als partits més radicals d’Israel, que així poden negar-se a negociar amb l’Autoritat Palestina al·legant que Mahmoud Abbas no és un interlocutor fiable, perquè no governa tot el territori palestí o bé, si Abbas aconsegueix formar un Govern d’unitat nacional amb Hamàs, que no és un interlocutor vàlid perquè s’alia amb terroristes.

Quina culpa té la població civil de Gaza d’aquesta convergència d’interessos entre els radicals d’una banda i de l’altra i que tant els uns com els altres puguin boicotejar fàcilment qualsevol procés d’apropament, tant entre Hamàs i Fatah com entre Palestina i Israel, tirant coets fabricats a casa o construint nous edificis en territori palestí?

Cap, òbviament. Tampoc no en té cap que la negativa d’Hamàs de recolzar el dictador Bashar al-Assad a la guerra civil de Síria i el suport al moviment islamista dels Germans Musulmas d’Egipte, avui sotmès a una repressió ferotge a càrrec del govern militar del general Sisi, l’hagin aïllat internacionalment, convertint-lo en un moviment que necessita aglutinar forces –i res com una guerra per aconseguir-ho– i al mateix temps en una presa molt fàcil per Israel, que pot bombardejar Gaza sabent que molts països àrabs miraran cap a una altra banda.

Quina culpa tenen les víctimes col·lateral dels bombardejos israelians que fa un mes uns eixelebrats –probablement membres d’un grup palestí radical anomenat Qawasmeh– segrestessin i assassinessin tres seminaristes israelians, que el Govern israelià culpés Hamàs i que l’escalada de represàlies i contrarepresàlies hagi encès una guerra asimètrica de la qual ningú pot sortir guanyador i en la qual ja han mort gairebé set-cents civils de Gaza, més de la meitat dones i nens?

Cap, sens dubte. Com no en tenen cap de l’Holocaust, ni dels errors estratègics dels britànics durant la Primera Guerra Mundial, quan van prometre al moviment sionista un Estat a Palestina i, a la vegada, van oferir al monarca de Damasc el control de la regió a canvi del suport contra l’imperi turc. Ni té cap culpa que els ciutadans d’Israel estiguin comprensiblement tips de processos de pau frustrats i que, d’una forma més difícil de comprendre, ja no creguin més que en les represàlies i en una estranya llei del talió en la qual un mort israelià val per cinquanta morts palestins, una via que només pot conduir a més odi i violència, ja que ¿quina seguretat pot tenir Israel després dels bombardeigs actuals?

Tot això són tragèdies de les quals els habitants de Gaza no en tenen cap culpa, però que pesen com una llosa sobre el seu futur. No sé si és veritat allò que diuen que néixer en un país de la Unió Europea és treure el primer premi a la loteria de la vida. A molts racons d’Europa, la vida també pot ser molt complicada, bé que ho sabem. Però no hi ha dubte que néixer a Gaza equival a néixer amb una pena de presó, de pobresa i de violència i humiliació d’una durada que, ara com ara, hem de considerar indefinida.

Carles Casajuana

26/07/14

La Vanguardia

Un fàrmac amb el 92% d´èxit contra l´hepatitis C entra en el sistema públic

El cap del Servei de Digestiu de l'Hospital Germans Trias i Pujol de Barcelona, José Ramón Planas, ha manifestat avui que la venda de Simeprevir (el nom comercial és Olysio), a partir de l'1 d'agost a Espanya, és la "millor notícia" dels últims 25 anys per als pacients amb hepatitis C.

En la roda de premsa de presentació del medicament, que serà finançat pel Sistema Nacional de Salut, els pacients han confessat que estan "molt il·lusionats" amb el seu llançament, després de mesos de preocupació perquè sabien que existien fàrmacs amb un percentatge elevat de curació i no arribaven a Espanya per falta de pressupost.

És el primer agent antiviral directe de segona generació que s'aprova a Espanya per tractar la infecció d'aquesta malaltia i l'eficàcia arriba a taxes de fins al 92% en els diferents tipus de pacients. El doctor ha explicat que aquesta malaltia afecta unes 800.000 persones a Espanya, de les quals el 65% són pacients infectats pel genotip 1, i, entre el 8 i el 12%, pel genotip 4. "La notícia és per a aquests 650.00 pacients", ha afegit.

Planas ha subratllat que aquesta patologia és el principal motiu del càncer de fetge, la cirrosi i el trasplantament hepàtic a Espanya, per la qual cosa amb aquest tractament es redueixen aquests casos de forma molt significativa. El president de la Federació Nacional de Malalts i Trasplantats Hepàtics (FNETH), Antonio Bernal, ha indicat que amb l'arribada a Espanya d'aquest tractament "ha tornat el somriure" a les seves cares perquè serà possible tractar un major nombre de pacients, fins i tot als que estan en les fases més prèvies de la malaltia.

"Cap pacient d'hepatitis C quedarà sense tractament", ha celebrat, i ha insistit en l'entusiasme que ha causat aquesta notícia entre els afectats pel virus. El director d'Accés a Mercat de Janssen, laboratori que comercialitza el medicament, Antonio Fernández, ha precisat que Simeprevir s'utilitzarà en combinació amb altres fàrmacs per combatre l'hepatitis C en pacients infectats pels genotips 1 i 4.

Fernández ha assenyalat que és un avanç notable ja que és la primera vegada que els afectats pel genotip 4 tenen un tractament que aconsegueix alts índexs de resposta, concretament en aquests malalts és de fins al 86%.

La dosi recomanada és d'una càpsula de 150 mil·ligrams un cop al dia durant dotze setmanes, davant de les 6-12 pastilles recomanades en els tractaments actuals de primera generació i té un major perfil de tolerabilitat.

El portaveu de Janssen ha explicat que, a diferència d'altres malalties virals greus, com el VIH, l'hepatitis C és curable, però ha aclarit que per poder curar els pacients (el que també suposaria eradicar la malaltia) els medicaments han de ser accessibles.

Per això la companyia ha arribat a un acord amb el ministeri de Sanitat per poder comercialitzar Olysio a Espanya, conveni que ja és conegut per les comunitats autònomes. Així, les conselleries de salut poden tractar tots els malalts sense augmentar el seu pressupost, ja que la companyia es farà càrrec dels costos del tractament si superen el sostre fixat pel ministeri. Fernández ha assenyalat que el nou fàrmac costarà al Sistema Nacional de Salut uns 25.000 euros per tractament durant dotze setmanes.

Regió 7

26/07/14