La reforma fiscal incrementarà la distància entre rics i pobres

Oxfam Intermón denuncia que la reforma fiscal anunciada pel Govern el passat divendres 20 de juny no farà sinó beneficiar les empreses i les grans fortunes.

El passat divendres 20 de juny, el Govern va presentar la seva proposta de reforma fiscal, anunciant que suposaria una rebaixa per a les rendes mitjanes i baixes.

Oxfam Intermón denuncia, en canvi, que la proposta incrementarà la distància entre rics i pobres i mantindrà la major càrrega fiscal sobre les rendes mitjanes. Així ho afirma en l'informe Anàlisi de les propostes inicials de l’avantprojecte de reforma fiscal, publicat el dia 23 de juny i basat en les informacions que el Govern va donar el passat divendres.

En el document, l’entitat titlla la reforma de merament electoralista pel fet que anuncia una rebaixa de la pressió fiscal que, en realitat, a penes afectarà les rendes baixes i mitjanes.

Per Oxfam Intermón, la proposta del Govern no és una veritable reforma integral sinó únicament una rebaixa de tipus que presenta, entre d’altres, els següents problemes:

• Les rendes mitjanes seguiran essent les que suportin una major càrrega fiscal. 
• La reforma suposa menys recaptació per a l’Estat i, en aquest sentit, pot perjudicar el finançament de polítiques socials.
• No anuncia cap compromís en la lluita contra el frau fiscal.

Qui més té, més paga?

Oxfam Intermón denuncia que les persones amb ingressos fins a 17.000 euros pràcticament no es veuen afectades per la reforma atès que:

• Les rendes per sota de 12.000 ja estaven exemptes.
• El nou primer tram només afecta les rendes d'entre 12.000€ i 12.450€.
• El següent tram, fins a 17.000€, a penes té variació.

L’entitat recorda que són 11,5 els milions de treballadors i pensionistes que, actualment, tenen ingressos per sota dels 17.000€.

En canvi, l’entitat alerta que les rendes més beneficiades són aquelles que superen els 53.000€. A més, l’homogeneïtzació dels trams a partir dels 60.000€ fa que es perdi la progressivitat.

Les xifres no quadren, guanyen els que més tenen i no beneficia les rendes més baixes [...] En canvi, les llars amb rendes més baixes segueixen havent de fer front a un IVA molt elevat, i a majors despeses en educació i sanitat.

En síntesi, Oxfam Intermón conclou que l’Estat no solament renuncia a captar de qui més té sinó que disminueix la càrrega de les rendes altes i les grans empreses per la caiguda de fins a 7 punts en els tipus de l'IRPF a la qual cal afegir la rebaixa de 4 punts per a les rendes del capital.

En aquest sentit, l’informe reclama la desaparició del sistema dual de rendes del treball i del capital, a més de la revisió de la conformació i requisits de les SICAV així com d’altres figures similars com ara els SIF (Fons d’inversió especialitzats) o les SOCIMI (Societats anònimes cotitzades d’inversió immobiliària).

Sobre l'Impost de Societats

Pel que fa a l’Impost de Societats, Oxfam Intermón denuncia que la unificació a un únic tipus del 25% implica una baixada de 5 punts per a les grans empreses i una pujada de 5 punts per a les microempreses.

A més, l’entitat recorda que amb els beneficis fiscals que actualment existeixen, les grans empreses ja acaben pagant, en realitat, al voltant d'un 3,5%. Per això, l’informe reclama que es faci una revisió en profunditat de l’Impost de Societats així com les exempcions i deduccions, a fi d’eliminar les que no aportin cap valor real ni contribueixin a la creació d’ocupació digna o dinamitzin l’activitat econòmica.

Les grans empreses són responsables del 60% dels beneficis declarats, però a penes generen el 24% de les contribucions a l'Impost de Societats.

Sense novetats pel que fa al frau fiscal

L’informe també lamenta que no s’hagi fet cap anunci que indiqui un major compromís del Govern contra el frau fiscal que, a Espanya, és molt superior a la mitjana europea i que, segons indica l’entitat, prové en un 72% de les grans empreses i les grans fortunes.

La lluita contra l'evasió i l'elusió fiscal té un enorme potencial recaptatori a més d'un efecte fonamental en la recuperació d'equitat i en la confiança dels ciutadans en el sistema tributari.

El frau fiscal suposa que es deixin de recaptar, anualment, uns 59.500 milions d’euros. Per això, el text alerta que Espanya és el país europeu amb menys inspectors per habitant i menys recursos assignats. Els recursos de l’Agència tributària, a més, es destinen en un 80% al control dels petits contribuents que, d’altra banda, ja queden controlats mitjançant la seva nòmina.

Menys recaptació, menys serveis socials

Oxfam Intermón adverteix, a més, que la reforma limita la capacitat de recaptació de l’Estat i, per tant, pot perjudicar el finançament dels serveis socials.

En aquest sentit, denuncia que la reforma no suposa millores per a la renda disponible real de les famílies amb rendes mitjanes i baixes que, a més, han de fer majors esforços per cobrir les despeses derivades de les retallades en polítiques socials (especialment en sanitat i educació).

Per a més informació, consulteu l’informe d’Oxfam Intermón: Anàlisi de les propostes inicials de l’avantprojecte de reforma fiscal

Oxfam Intermón

26/06/14

xarxanet.org

L'OMS demana una "acció ferma" per frenar el brot d'ebola

L'organisme qualifica l'epidèmia actual com "la pitjor" i convoca una cimera d'11 països per prendre "mesures dràstiques" 

400 MORTS A GUINEA, SIERRA LEONE I LIBÈRIA

El brot d'ebola que va començar a Guinea s'ha convertit en una crisi transfronterera que es pot estendre a més països, ha advertit aquest dijous l'Organització Mundial de la Salut (OMS), que ha reclamat una acció dràstica per aturar l'epidèmia mortal.

Tot i els esforços de les autoritats sanitàries nacionals i de les organitzacions d'ajuda internacionals per parar la seva expansió, l'OMS ha registrat 635 infeccions, entre elles 399 morts, a Guinea, Sierra Leone i Libèria des que el brot es va detectar al febrer.

El brot ja és el més mortífer des que l'ebola va aparèixer per primera vegada a l'Àfrica central el 1976, i el nombre d'infeccions segueix augmentant.

Transmissió entre fronteres

"Ja no és un brot específic d'un país, sinó una crisi subregional que requereix una acció ferma dels governs i socis", ha subratllat el director regional de l'OMS per a l'Àfrica, Luis Sambo, en un comunicat. "L'OMS està molt preocupada per l'actual transmissió entre fronteres a països veïns i per la possible expansió internacional", ha afegit.

En resposta al deteriorament de la crisi, l'OMS ha precisat que convocarà una reunió especial dels ministres de Salut d'11 països a Accra, Ghana, el 2 i el 3 de juliol, per desenvolupar un pla de resposta exhaustiu entre diversos països.

Taxa de mortalitat del 90%

L'ebola --amb una taxa de mortalitat de més del 90%, sense vacuna ni cura coneguda-- no havia aparegut abans a la regió occidental de l'Àfrica. La gent ha començat a estar aterrida de les instal·lacions sanitàries, a qui acusa d'importar i estendre el virus.

El virus de l'ebola provoca inicialment febre, mal de cap, dolor muscular, conjuntivitis i debilitat, abans de passar a fases més greus amb vòmits, diarrea i hemorràgies internes i externes.

"Hi ha una urgent necessitat d'intensificar els esforços de resposta; per promocionar la col·laboració transfronterera i compartir informació de casos sospitosos i contactes i mobilitzar tots els sectors de la comunitat", ha incidit Sambo, que ha advertit que "és l'única manera que el brot sigui tractat adequadament".

Reuters/Abidjan

27/06/14

El Periódico

Per força

S'ha acabat el curs amb l'anunci d'una nova assignatura al currículum per al setembre que no ha deixat indiferent ningú. El Departament d'Ensenyament vol implantar un projecte de “serveis comunitaris” als alumnes de secundària. Això vol dir que els vol fer conèixer el món del voluntariat a través de l'obligatorietat. Ensenyament pretén establir de manera obligatòria als alumnes de secundària un projecte de col·laboració amb entitats de la societat i especialment del tercer sector per fomentar una colla de valors que s'han perdut. El motiu, segons la consellera Rigau, és que cal que els alumnes “descobreixin la importància de l'altruisme, l'empatia i el treball per la comunitat” que es fa en aquestes entitats. 

L'objectiu és molt lloable, però és una contradicció tan gran en si mateixa que no sé si serà més contraproduent que no pas un encert. 

No crec que una actitud com la del voluntari s'hagi d'imposar. Una cosa és promoure, incentivar o donar a conèixer les bondats d'una feina com la que fa el voluntariat, una altra cosa és que es plantegi com una obligatorietat, que t'ho facin fer si us plau per força. Ja sabem què passa i com reaccionem quan ens fan fer coses a desgrat i precisament quan la feina del voluntari surt del cor. És una manera de ser i de fer que, com molt bé diu, neix de la voluntat, és aquell gest d'algú que s'ofereix lliurement a fer una cosa o a col·laborar en alguna feina sense ser-hi obligat i sense esperar-ne res a canvi. 

Això potser tindria el seu sentit en una assignatura com la que hi havia abans que es deia ètica, on s'ensenyés educació, respecte, saber estar, ser solidari i/o voluntari. Ensenyar els conceptes i el que signifiquen i, sobretot, el que aporten i representen tant per a qui ho rep com per a qui professa aquestes actituds. Sóc del parer que aquestes actituds, al marge de si es porten a dins o no, les hem de promoure des de casa, des de la família, que és on s'educa. 

L'escola ho pot reforçar, però no crec que li hàgim de demanar que hi dediqui una assignatura per donar a conèixer uns valors per força.

Martí Gironell

25/06/14

El Punt Avui

Els joves tenen el món a la seva mà

Entrevista a Michel Serres, filòsof francès.

Michel Serres. Foto per Manuel Cohen

“Aquella o aquell que avui us presento no viu a prop dels animals, ja no habita la mateixa Terra, ja no té la mateixa relació amb el món. [...] Ell o ella ja no té el mateix cos, ni la mateixa esperança de vida, no es comunica igual, no percep el mateix món.” Així defineix Michel Serres el nou personatge que ha creat, Ditona, que integra la generació més tecnològica que la humanitat mai ha viscut. És aquest infant que, amb l'índex ben tibat, fa anar amunt i avall les icones d'un mòbil o d'una tauleta electrònica. Quin és el seu món? A quins reptes s'enfronta? El filòsof francès, professor a Stanford, reflexiona sobre tot plegat en l'assaig Ditona (Gedisa). L'obra, un breu llibret de 123 pàgines, ja ha estat traduïda a quinze idiomes.

Vostè anuncia el naixement d'un nou ésser humà. Com és?

Quan les noves tecnologies han passat de les grans empreses a l'ús generalitzat, és a dir, quan tothom té ordinador a casa, han canviat moltes coses. Aquest canvi s'emmarca en una transformació de fons anterior. Per exemple, a Catalunya, com a França, a principis del segle XX la meitat de la població es dedicava a l'agricultura. Avui només un 1%. D'altra banda, quan vaig néixer hi havia menys de dos mil milions de persones al planeta. Avui en som vuit mil milions. En el transcurs de la meva vida, i tinc 83 anys, la població s'ha multiplicat dues vegades per dos. L'esperança de vida ha augmentat paral·lelament de manera extraordinària. Les dones, al segle XIX, tenien una esperança de vida de 30 anys i avui és de 80. Per tant, la relació amb la natura, amb el naixement, la mort i les malalties ja havien canviat quan, de cop i volta, arriben les noves tecnologies, que han transformat les relacions entre les persones. Per això ha nascut aquest nou ésser humà.

Quines són les característiques de la Ditona i el Ditet?

Per començar, està connectada al món sencer. En francès, per dir ara, diem maintenant; és a dir, tenint a la mà. Quan la petita Ditona té el mòbil a la mà, pot accedir a tots els llocs del món amb un sol dit a través de Google o el GPS, també a totes les informacions gràcies a la Viquipèdia, i després finalment pot trucar a totes les persones de les quals té el número. Té el món a la mà. Sovint em pregunto qui en la història abans que ella podia tenir tot el món a la mà... potser Carles V o bé Lluís XIV.

Quins són els perills d'aquesta nova situació?

Més aviat hi veig avantatges. Per començar, no cal desplaçar-se per tenir accés a la informació. Quan era jove, per exemple, vaig ser marí. Vivia a l'Àfrica Oriental i la meva xicota era a Bordeus. Aleshores, les cartes trigaven un mes per anar i tornar. Quan rebia una carta d'ella, no entenia gaire bé a què em responia. En canvi, avui, amb el mòbil, puc trucar a qui vulgui d'arreu del món de seguida. Això suposa una gran diferència de comportament. Molta gent pensa que és molt perillós. Més aviat penso que l'arribada de la Ditona ha dividit en dos la societat, i la part vella es malfia d'aquestes tecnologies. O potser el que passa és que està angoixada perquè no s'hi sap adaptar. Quan va arribar el telèfon, a finals del segle XIX, es va plantejar el mateix interrogant. Ara bé, no és gaire perillós, oi, el telèfon?

A Catalunya hem tingut casos recents d'adolescents que han penjat fotos seves diguem-ne indecoroses, i es parla que els joves no distingeixen entre l'esfera pública i la privada.

Quan va arribar la impremta i es van començar a estendre totes les novel·les de cavalleria, molta gent va mig embogir amb aquella lectura. Hi ha un autor espanyol, saben de qui parlo?, que va escriure una excel·lent novel·la que tractava justament d'un senyor que estava tan embegut d'aquest tipus de novel·les que prenia els molins per enemics i els atacava. Se'n recorden, d'aquest autor? Cervantes deia, de fet: “Si llegiu massa novel·les, acabareu bojos.” I és el mateix que diem avui dia a aquests adolescents, que si estan massa enganxats al mòbil perdran el món de vista. Qui fos capaç d'escriure avui El Quixot seria el gran geni del món contemporani.

En tot cas, afirma que aquestes noves tecnologies en el fons no superen el model de la pàgina.

Les noves tecnologies no han trobat la seva expressió tècnica real, i han quedat lligades al model de la pàgina. Obrim l'ordinador com un llibre, la distribució de la informació es fa com en una pàgina, amb línies, etc.

També comenta que la nova generació ha canviat la seva relació amb el cos.

Això forma part de la revolució cultural anterior a l'arribada de les noves tecnologies. L'esperança de vida ha augmentat i, per exemple, quan el meu rebesavi es va casar, estava jurant fidelitat a la seva fiançada per cinc o sis anys, estadísticament parlant; en canvi, avui quan la Ditona es casa amb el Ditó ho fa per 65 anys! L'esperança de vida ha canviat totalment i, per tant, el cos també, i no ens adonem de fins a quin punt això té conseqüències. Això és gràcies a l'arribada, després de la II Guerra Mundial, de la medicina eficaç.

Pel que fa a l'educació, vostè sosté que Ditona demostra que les institucions educatives han quedat desfasades.

De vegades em vénen a veure arquitectes per preguntar-me com han de construir les universitats del futur. No sé què dir-los, perquè és molt difícil preveure exactament com es farà l'ensenyament, ja que ben segur que inclourà les noves tecnologies. Les institucions en general, no només les pedagògiques, han estat creades en un món que ja no existeix. Només cal veure les oficines de correus: avui dia cadascú té una oficina particular al seu ordinador.

En tot cas, està d'acord que el millor és tenir el professor en directe?

Totalment. El professor sempre serà necessari i el seu ofici no perilla. Quan fa vint anys entrava al meu amfiteatre, suposava que els meus estudiants no sabien absolutament res del que em disposava a ensenyar-los. Ho anomenava la presumpció d'incompetència. Avui dia, quan entro al meu amfi, veig que els alumnes ja han buscat per internet informació sobre la matèria dels meus cursos. Així que vénen amb uns coneixements previs, i això canvia la relació subtilment. En lloc de donar-los la informació més el saber, els he de donar la transformació de la informació en saber. És molt interessant i de vegades sento algun alumne xiuxiuejar amb l'ordinador obert al davant: “Ho he verificat i té raó.” O bé: “Ho he verificat i la Viquipèdia no diu el mateix que vostè.” Els estudiants estan més implicats i tot plegat fa que la transformació de l'ofici sigui molt apassionant.

Als pares d'aquesta Ditona, quins consells els dóna? Cal deixar que els infants juguin tota l'estona amb els dispositius?

No puc donar consells; només puc recordar que, quan van inventar el mòbil, els enginyers van pensar que seria un estri útil sobretot per als homes de negocis. Vint anys després, segons uns estudis estadístics, veiem que la majoria de trucades són de mares a fills. Se'n fa majoritàriament un ús intern en la família. El consell general no serveix de res, cal conèixer cada cas. L'única cosa que diria és que l'antiga generació s'hauria de posar al dia amb les noves tecnologies com més aviat millor. No val la pena condemnar sense saber.

Vostè mateix té compte de Facebook i Twitter?

La meva posició és una mica particular, atès que estic desbordat de demandes per tot arreu. Sóc un home públic i per això intento frenar i no tenir gaires connexions.

Valèria Gaillard

21/06/14

El Punt Avui

Començo la meva lluita contra els robots assassins

Jody Williams, premi Nobel de la Pau

 Tinc 63 anys. Vaig néixer a Vermont i visc a Washington. Sóc psicòloga i politòloga experta en relacions internacionals. Estic casada, sense fills (ell en té tres). Política? Independent. Vaig voler ser papessa. Vaig aconseguir un tractat internacional contra les mines antipersones

Va voler ser papessa, diu?

De petita, sí. Em va frustrar no poder ser ni escolà en la missa, per ser noia... I als 17 anys vaig deixar l’Església, decebuda.

Però és Nobel de la Pau!

Bé, també ho és Obama... Això la disgusta? Mai s’havia concedit un Nobel de la Pau a algú només pel que se suposa que farà.

I ha fet el que se suposava?

No! A Obama li van donar el Nobel només pel fet de no ser Bush. I ja ha llançat més atacs de drons que Bush en vuit anys!

No ho sabia.

Doncs sí. El seu discurs de multilateralitat... Mentida: el meu país continua sent agressiu i sense contemplacions. Sabia que no faria res.

I com ho sabia?

Sé molt bé qui mana a Gringolàndia!

Qui hi mana?

El complex industrial-militar. Les companyies multinacionals i l’exèrcit.

Tenir un president demòcrata o republicà..., és indiferent?

Dues cares d’una mateixa moneda. Obama va acceptar el Nobel de la Pau “en nom del poble nord-americà”, au va!

I què ha fet vostè per merèixer el premi Nobel de la Pau?

Propiciar un tractat internacional contra l’ús de mines antipersones.

I ha servit per a res?

Ja són 161 països signants del tractat, Espanya ha deixat de fabricar mines antipersones. S’han salvat milers de vides...

Què és una mina antipersones?

Una càrrega explosiva oculta sota terra o sota l’aigua, que explota per vibració o contacte i mutila o mata persones.

I què hi guanya el que les sembra?

Aconsegueix la por de la població, que pressionarà perquè algun pacte l’afavoreixi.

Qui les fa servir?

Governs, terroristes, opositors..., tots! A Colòmbia els cocarers. A Síria, els rebels... Molt malament tots!

Des de quan s’utilitzen les mines?

Des de la Primera Guerra Mundial. Al principi, en camps delimitats. Després de la Segona Guerra Mundial, sembrades indiscriminadament en terrenys sense assenyalar...

Quantes víctimes han provocat?

Quan vaig començar la meva lluita contra les mines antipersones, ara fa gairebé 20 anys, algú resultava ferit en algun lloc del món cada 20 minuts! Ara són ja menys de deu persones al dia... Un bon salt.

On hi ha més mines ara?

A Cambodja, l’Afganistan, Birmània, el Pakistan, Colòmbia... Moltes queden abandonades després de vells conflictes oblidats...

Quant dura una mina?

Més de 50 anys... A El-Alamein, Egipte, encara hi ha milers de mines de la Segona Guerra Mundial... És molt car i arriscat desactivar-les! Li explico una història?

Sisplau.

Me la va explicar el cap del Pla Nacional Antimines a Croàcia. Va parlar amb excombatents per netejar el terreny i no hi col·laboraven. Dies després, un noi recollia llenya al bosc... i es va quedar sense cames: va trepitjar una mina. Un home se li va presentar l’endemà: aquesta mina l’havia sembrat ell sent combatent... i el noi sense cames era el seu propi fill! Va començar a col·laborar...

Com va arribar vostè a aquesta lluita?

Vietnam! Als 19 anys, universitària, vaig participar en la meva primera mani. Em va caure la bena! Vaig descobrir que el meu país no salvava el món ni la llibertat ni res.

I què va fer?

Vaig tocar el dos a Mèxic, fins que vaig entendre que només podria canviar alguna cosa des de dins del meu país. I em vaig instal·lar a Washington.

Com a activista antiimperialista?

Sí, i en una manifestació vaig veure un hippy amb la pancarta: “El Salvador, un altre Vietnam?” I me n’hi vaig anar de voluntària.

I què hi va veure?

El suport de la CIA a les dictadures. Em vaig comprometre amb el desarmament, vaig crear una coalició d’oenagés antimines...

Si un dia fos presidenta del seu país...

No serveixo, no m’avinc a martingales. Però si manés, què faria? Desfer el complex industrial-militar. Abandonar el petroli. I una educació i una sanitat universals i gratuïtes.

Què està fent ara?

Una campanya contra els robots assassins.

Robots assassins?

És escandalós! Ja hi ha robots assassins teledirigits, però ara preparen prototips amb autonomia per assassinar. Hem d’evitar-ho!

Sembla una pel·lícula de ciència-ficció.

També m’he aliat amb les altres cinc dones premiades amb el Nobel de la Pau.

Recordi’m qui són...

Shirin Ebadi, Rigoberta Menchú, Mairead Maguire, Leymah Gbowee, Tawakkul Karman i servidora.

I per a què s’han aliat?

En una campanya contra la violència sexual en conflictes, i en una altra per garantir la pau sostenible. I, en fi, volem canviar el concepte seguretat nacional per un altre...

Quin?

El de seguretat humana.

Víctor-M. Amela

11/06/14

La Vanguardia

Tracte cruel i degradant a les dones migrants

"Cap persona no serà sotmesa a tortura ni a penes o tractes cruels, inhumans o degradants" (Art. 5 de la Declaració Universal dels Drets Humans)

El 12 de desembre de 1997 l'Assemblea General de l'ONU va proclamar el 26 de juny com a Dia Internacional de les Nacions Unides en Suport de les Víctimes de la Tortura. (resolució 52/149). A Girona des de fa uns anys ACAT (Acció dels Cristians per a l'Abolició de la Tortura) i Justícia i Pau, commemorem aquesta data amb una pregària ecumènica i una conferència sobre algun aspecte de la tortura o el maltractament.

La conferència d'enguany serà el 25 de juny i porta per títol Violència sexual sobre les dones en el trajecte migratori. La farà Sònia Herrera, comunicadora, editora del bloc de Cristianisme i Justícia, especialitzada en estudis feministes. El tema el va exposar, fa uns mesos, al quadern núm. 187 de l'entitat esmentada. Serà a les set del vespre, a la Sala Miquel Martí i Pol de la Fundació Valvi de Girona i és oberta a totes les persones interessades.

La immigració que ve a Europa ha d'aguantar sovint, si no tortura pròpiament dita, tractes cruels, inhumans i degradants. Les causes que provoquen aquesta migració són diverses. Les principals són: fugir de països en guerra o amb un nivell de violència elevat; fugir de la persecució per causes polítiques; fugir de la fam que provoca nombroses morts; aspirar a una qualitat de vida no assolible als països d'origen, en els aspectes econòmic, sanitari, cultural, etc. Es pot dir que el que busquen és de sobreviure amb un mínim de dignitat.

La immigració subsahariana que vol arribar a Espanya es troba amb les tanques de Ceuta i Melilla, molt difícils de superar i que comporten, amb la filferrada amb ganivetes risc de ferides greus i, fins i tot, amb perill de mort.

Si aconsegueixen entrar en territori de l'Estat espanyol i no tenen la documentació regularitzada, poden ser tancats durant seixanta dies en un CIE (Centre d'Internament d'Estrangers) mentre se'n tramita l'expulsió. Al CIE estan incomunicats i molt desatesos en tots els aspectes.

Si vénen d'un país en guerra o han patit persecució per les seves idees poden demanar asil polític, però la tramitació és llarga i complicada i poden romandre anys en situació irregular, cosa que els pot comportar problemes de tota mena i, en no poder treballar legalment, viure en la misèria.

Les dones, com diu Sònia Herrera al quadern esmentat de Cristianisme i Justícia, "es troben amb tot un seguit de vulnerabilitats i riscos derivats de l'aïllament, la discriminació i l'exclusió que molt sovint acompanyen el camí i que habitualment les duen a patir les mateixes desigualtats associades al seu gènere que ja patien al lloc d'origen".

"Les dones, que són gairebé el 50% de la població migrant, es veuen immerses sovint en una cadena de violències masclistes de la qual són objecte per la seva condició específica de dones, que suposen una violació contínua dels seus drets humans fonamentals i que molt sovint desemboquen en una les seves formes més cruentes: la violència sexual".

Sònia Herrera, en aquesta conferència, ens parlarà d'aquest tipus de violència, molt menys freqüent sobre els immigrants masculins, que sovint és amagada o tractada de forma residual pels mitjans d'informació tradicionals i que degrada les dones que el pateixen i els qui els la imposen.

Xavier Merino 
Membre d'ACAT i de Justícia i Pau

23/06/14
Diari de Girona

Expulsió dels captaires

Noruega és el país més ric d’Europa en renda i en benestar. Es va separar de Suècia el 1905, no forma part de la Unió Europea, però sí de l’Aliança Atlàntica. Les seves reserves energètiques li permeten gestionar una economia sense crisi a la vista. Són uns cinc milions d’habitants que se senten europeus i occidentals.

El Govern conservador de la senyora Erne Solberg ha acordat prohibir la presència de captaires als carrers. La coalició de govern se sosté pel Partit del Progrés, una força amb rampells xenòfobs que ha aconseguit que aquesta decisió entri en vigor l’1 de juliol que ve. Les penes per a un captaire que no s’aparti de la via pública poden ser una multa o en alguns supòsits fins a tres mesos de presó. L’exposició de motius d’aquesta llei indica que en un sol dia es van detectar a Oslo 194 captaires.

A la pràctica, es tracta de barrar el pas als immigrants d’Europa oriental, molts dels quals de Romania, que són d’ètnia gitana. Aquesta música de fons en contra dels immigrants ha penetrat en el discurs polític de molts països europeus. Els resultats de les eleccions europees del 25 de maig a Anglaterra i França indiquen fins a quin punt la xenofòbia, revestida de sentiment patriòtic, ha arribat a penetrar en l’electorat de països on fins ara el menyspreu a l’altre no es traduïa en els resultats de les urnes.

Sense anar més lluny, aquesta setmana ens assabentem que el Partit Popular de la ciutat de Tarragona ha demanat un cens de captaires per expulsar-los de la ciutat. Els veïns, diu el comunicat oficial del PP, “no han de no poder entrar en un caixer o a les botigues, o ser molestats en ple carrer”. Així de clar.

S’acosten les eleccions municipals, i és molt probable que la immigració sigui un dels eixos principals de la campanya. No hi ha illes immunes al racisme en el conjunt d’Europa. Cada setmana veiem com centenars de subsaharians intenten travessar les tanques de Melilla per entrar en zona europea. Es juguen la vida per arribar a centres especials i, si no moren pel camí, el més normal és que els tornin al seu país d’origen si aconsegueixen esbrinar la seva procedència. Les escenes d’aquests viatges cap a la incertesa i l’exclusió es repeteixen constantment al sud d’Itàlia i a Grècia. A la llarga frontera entre els Estats Units i Mèxic s’alcen molts quilòmetres de murs. També entre Israel i Palestina. Es calcula que uns 200 milions de persones van amb la motxilla a sobre cercant llocs d’acollida i fugint de la persecució, la fam i la misèria.

No és una crisi local, sinó global. El papa Francesc ho deia en una entrevista a aquest diari: “Descartem tota una generació per mantenir un sistema econòmic que ja no s’aguanta”. Però pocs ho admeten. I els perjudicats són cada vegada més i presagien noves i inesperades crisis.

Lluís Foix

19/06/14

La Vanguardia

Déu fa per a tu plans més interessants que els teus

Pare Rick Frechette, sacerdot que salva vides de nens a Haití

Tinc 60 anys. Vaig néixer a Connecticut i visc a Haití des de fa 27 anys. Em vaig llicenciar en Filosofia, Matemàtiques i Teologia, em vaig ordenar sacerdot i em vaig fer metge per curar nens haitians. Sóc demòcrata. Déu és l’ésser bondadós i poderós a qui prego, i m'ajuda!

Què hi fa, a Haití?

Hi vaig arribar fa 27 anys i vaig fundar-hi una casa-llar, un hospital, una escola. Avui ho gestionen aquells nens i nenes que vaig salvar llavors, ja amb 30 anys, tots haitians!

Què el va portar a Haití?

El meu superior, de l’ordre passionista, m’hi va enviar de missioner.

I què s’hi va trobar?

Cada dia enterrava nens! I vaig decidir actuar. Avui tenim aules per a 9.000 infants.

Com està avui Haití?

Amb un 70% d’aturats, l’ajuda passa més per estimular la creació de llocs de treball que per enviar milionades de diners.

Critica les campanyes de les oenagés?

Hauríem de confiar més en la genialitat dels haitians per a la microeconomia.

Com explica la prostració d’Haití?

Haití va ser el primer país del món en què els esclaus es van desempallegar dels amos: el món civilitzat no ho ha perdonat...

Per què és un país tan desforestat?

Per proveir-se energèticament, la gent ha utilitzat com a llenya fins a l’última branca... Els boscos tornaran amb la prosperitat.

Però és el país més pobre del món.

El pitjor va ser l’embargament, el país bloquejat, revenges, matances pels carrers...

Què és el més terrible que ha vist?

Un adolescent torturat i cremat enmig del carrer. Hi vaig passar amb la furgoneta, el vaig veure cridar entre flames...

Hi va poder fer alguna cosa?

No em vaig aturar perquè duia unes monges i vaig témer un atac dels assassins. Les vaig deixar a l’hospital i hi vaig tornar amb bidons d’aigua.

Per a què?

Vaig apagar el foc. I vaig recollir les restes del noi. A poc a poc, les vaig ficar en unes bosses blanques que faig servir de mortalla... Quedaven xopes de sang. En vaig ficar una dins d’una altra, fins que va quedar una bossa blanquíssima.

Ningú no feia res?

Miraven. Vaig disposar el cos amortallat a la furgoneta, i vaig pregar en silenci. Al cap de poc, pregava més gent. També els assassins.

Alça!

Aquell dia vaig aprendre una cosa.

Què?

Fes sempre el que hagis de fer. Res més, ni res menys. I ho veuràs: l’efecte de fer el correcte és més poderós que qualsevol vudú!

No va sermonejar vostè els assassins?

No. Feia cap falta?

Ja ho entenc.

Una dona es va agenollar davant meu, plorant de gratitud: era la mare del noi mort. Havia vist com cremava el fill... i ella agraïa...

En prenc nota.

Un dia apareix un home amb la seva filla d’onze anys morta als braços...

A l’hospital?

Venia d’un poble molt llunyà, caminant, i la nena va morir en arribar. Se’n va tornar, però va ocultar el cadàver al camí per anar més veloç. Hi va tornar amb un vehicle... La nena era irrecognoscible: les formigues, els senglars... Era espantós, però per a ell era la seva filla... El vam ajudar a enterrar-la.

I arriba el terratrèmol del 2010...

En tres segons, 200.000 edificis esfondrats i 300.000 morts... Pujava al terrat de l’hospital per respirar... i veia com s’hi acostaven mares amb nens ferits als braços...

On era Déu?

La família humana s’ha d’organitzar per prevenir i enfrontar desastres, cadascú segons les seves capacitats... i Déu ajudarà!

La seva fe és indestructible, oi?

La meva mare em va ensenyar a resar cada vegada que hi havia un problema: quan la crisi dels míssils i la imminent guerra nuclear, quan un oncle va quedar en coma...

I funcionava?

Vaig sentir que establia via directa amb una força de bondat superior i poderosa.

I això el va fer sacerdot?

Això i jugar a futbol amb un equip del seminari. Vaig dubtar sobre si ordenar-me o no, i el meu pare em va aconsellar així: “Val més intentar-ho i fallar que no intentar-ho!”

S’ha penedit d’alguna cosa?

He après que Déu sempre té per a tu plans molt més interessants que tots els que tu puguis haver traçat...

L’home proposa i Déu disposa.

I li asseguro que el miracle és menys estrany del que sembla... L’hi demostro?

Prou.

De jove vaig viure al Canadà i vaig treballar conduint un cotxe de bombers. Una nit hi va haver una tempesta de neu i vaig utilitzar el llevaneu perquè un cirurgià pogués arribar a operar a urgències. Em va donar la seva targeta, agraït. Deu anys després...

Suspens...

A Haití vaig dur a coll una nena moribunda: es negava a menjar, rebutjava viure. Era hermafrodita. Vaig buscar la targeta: el cirurgià va acceptar d’operar-la, va viure, va créixer, una família amiga la va adoptar...

I avui és una dona als Estats Units?

Una nena hermafrodita condemnada a morir al país més miserable del planeta... és avui una dona culta que serà mare a Maryland, el lloc de més alt nivell del primer país del món. Són coses de Déu...

Víctor-M. Amela

13/06/14

La Vanguardia

Joves que es ‘fumen’ el batxillerat

Els experts vinculen els porros al fracàs escolar i denuncien que el jovent comença a consumir-ne cada vegada més aviat.

Dues de les tres principals drogues que consumeixen els menors de 18 anys tributen a l’Estat. La tercera no. Però el cànnabis, com l’alcohol i el tabac, encara es beneficia d’una certa tolerància social. És per això que la Diputació de Barcelona assaja altres vies contra les toxicomanies. Ara, en plena època d’exàmens i quan més de 36.000 batxillers se la juguen amb la selectivitat, els experts avisen: si fumes, suspens.

Els porros fan baixar el rendiment escolar. Un 44% dels joves que consumeixen maria han suspès un o més cursos a la secundària, segons Roser Oriols i Josep Domínguez, dos dels responsables de la lluita contra les drogues de la Diputació de Barcelona, que té el vaixell insígnia al centre Spott. El nom juga amb l’expressió de “es pot”, encara que les sigles no concordin amb les de prevenció i tractament de drogodependències, la seva raó de ser. Per aquesta institució, que té la seu en un palauet al costat de la plaça Sant Jaume de Barcelona, i que en una altra vida va acollir un meublé, hi han passat més de 1.033 menors des del 2005. La incorporació cada vegada més precoç a les toxicomanies i la necessitat de no duplicar recursos ha obligat a reorientar el centre, pioner en l’atenció de les drogodependències. Fins aquest any auxiliava també adults, però des del gener es dedica exclusivament als adolescents dels 311 municipis de la demarcació de Barcelona. Per què? Perquè el jovent comença a consumir drogues cada vegada més aviat, a una edat que se situa actualment entorn dels 13 anys. Els experts insisteixen en els perills que comporta l’absència de percepció social de risc. La marihuana, diuen, pot ser també la porta d’entrada no només a altres addiccions, sinó al fracàs escolar i als problemes familiars. El retrat robot dels usuaris del centre és el d’un jove (el 75% són nois) d’entre 16 i 17 anys, que va començar amb els porros als 13 o 14 anys. El 87% dels consumidors de cànnabis són politoxicòmans a causa del tabac i l’alcohol. De fet, aquestes drogues legals són el cap de l’hidra. El 26,6% dels joves d’entre 14 i 18 anys han provat o consumeixen cànnabis, però els percentatges es disparen amb la nicotina (31%) i les begudes (81%).

El perfil de les famílies –i en tot problema de toxicomanies les famílies també necessiten ajuda– és transversal. De famílies sense problemes econòmics fins a d’altres que depenen dels serveis socials per mirar d’arribar a fi de mes. Totes, tinguin la renda que tinguin, es caracteritzen pel desconeixement de la tempesta que afronten.

Aquest és el moment en què entren en joc els treballadors i educadors socials, els psicòlegs, metges i psiquiatres del centre Spott. I si la muntanya no va a Mahoma, Mahoma anirà a la muntanya. Mercè Conesa, alcaldessa de Sant Cugat del Vallès, i Josep Oliva, regidor de Navàs, tots dos de CiU i amb càrrecs de responsabilitat a la Diputació, confien a crear des d’aquesta institució xarxes de suport municipal per ajudar els adolescents a sortir de les drogues. El repte és herculi. La banalització d’aquest món provoca confessions ingènues, com ara “no sé si el meu fill fuma més porros del compte”, com si la marihuana fos normal a aquestes edats. Salvant les distàncies, aquestes famílies són com aquelles dones que, quan la violència masclista encara era tolerada, admetien que el marit les pegava a casa, “però poc”.

Domingo Marchena

13/06/14

La Vanguardia

Dones i vaques

Arriben els fanàtics islamistes de Boko Haram, ofereixen bescanviar vint dones per vuit-centes vaques, i el món civilitzat i culte posa el crit al cel. Quins salvatges!, criden les goles i les consciències es remouen fastiguejades davant aital retard feudal. Tanmateix, a què vénen tants escarafalls?, de què ens sorprenem? No cal dir que comparteixo la repugnància per aquests salvatges perduts en l'Edat Mitjana islamista, amb el cap de trons ple d'idees violentes, segrestadors de nenes, assassins d'innocents i, en les estones lliures, negociadors de vaques per dones. 

Però és una repugnància molt fàcil i, sobretot, molt hipòcrita.

Perquè darrere d'aquestes nenes i dones que no valen res i que poden ser segrestades, violentades, violades, hi ha una cosa més pregona que no ens escandalitza tant: el menysteniment i el menyspreu general envers la dona que practica bona part de l'islam, tant en la majoria de països on governa, com en les ideologies que encoratja a les muntanyes de la gihad. És a dir, tant en la seva versió salvatge africana bovina, com en la seva més refinada, luxosa, carcerària, petrodolarejada, la dona sempre té la mateixa consideració: sota zero. Quina diferència hi ha entre vendre una dona per vint vaques i permetre casar-se amb nenes de nou anys, com passa al Iemen? I quina diferència amb les dones saudites que no poden ensenyar ni un turmell, sota pena de ser fuetades o fins i tot morir? I evidentment no poden casar-se amb qui vulguin, com tampoc no poden conduir un cotxe, no poden ensenyar el seu rostre, i etcètera. I quina diferència hi ha amb les nenes del Qatar, dels Emirats, del nord de Malàisia, d'alguns barris integristes de la molt democràtica Europa?

Quina diferència amb les nenes de les nostres escoles que desapareixen de classe quan els arriba la regla i són casades a la força? I per preguntar, hi ha tanta diferència a considerar que la dona pot ser objecte de transacció de vaques, amb aquestes dones empresonades a les presons de tela, segrestades del món encara que visquin al cor del món?

Aquesta és la qüestió que no volem plantejar-nos, que el problema no és només la versió més bruta i primitiva de l'opressió de la dona per part del gihadisme violent. El problema és la versió legal, refinada i igualment esclavista que practiquen els nostres aliats del Golf, amics amantíssims amb qui negociem, viatgem, xerrem i mirem cap a un altra banda quan arriben les seves dones esclaves. Si no ens escandalitzen els milers de lleis que segresten la dona als països islàmics, ni les dones "emburcades" en presons de tela als nostres propis barris, ni les lapidacions legals de l'Iran, per què ens ha d'escandalitzar la versió heavy metal africana de la misogínia islamista? Uns ho fan amb lleis i luxes, altres amb gana i misèria. Però en tots batega la mateixa idea: la dona no val res. Perdó, val alguna cosa, vint vaques.

Pilar Rahola

15/06/14

La Vanguardia