Començo la meva lluita contra els robots assassins

Jody Williams, premi Nobel de la Pau

 Tinc 63 anys. Vaig néixer a Vermont i visc a Washington. Sóc psicòloga i politòloga experta en relacions internacionals. Estic casada, sense fills (ell en té tres). Política? Independent. Vaig voler ser papessa. Vaig aconseguir un tractat internacional contra les mines antipersones

Va voler ser papessa, diu?

De petita, sí. Em va frustrar no poder ser ni escolà en la missa, per ser noia... I als 17 anys vaig deixar l’Església, decebuda.

Però és Nobel de la Pau!

Bé, també ho és Obama... Això la disgusta? Mai s’havia concedit un Nobel de la Pau a algú només pel que se suposa que farà.

I ha fet el que se suposava?

No! A Obama li van donar el Nobel només pel fet de no ser Bush. I ja ha llançat més atacs de drons que Bush en vuit anys!

No ho sabia.

Doncs sí. El seu discurs de multilateralitat... Mentida: el meu país continua sent agressiu i sense contemplacions. Sabia que no faria res.

I com ho sabia?

Sé molt bé qui mana a Gringolàndia!

Qui hi mana?

El complex industrial-militar. Les companyies multinacionals i l’exèrcit.

Tenir un president demòcrata o republicà..., és indiferent?

Dues cares d’una mateixa moneda. Obama va acceptar el Nobel de la Pau “en nom del poble nord-americà”, au va!

I què ha fet vostè per merèixer el premi Nobel de la Pau?

Propiciar un tractat internacional contra l’ús de mines antipersones.

I ha servit per a res?

Ja són 161 països signants del tractat, Espanya ha deixat de fabricar mines antipersones. S’han salvat milers de vides...

Què és una mina antipersones?

Una càrrega explosiva oculta sota terra o sota l’aigua, que explota per vibració o contacte i mutila o mata persones.

I què hi guanya el que les sembra?

Aconsegueix la por de la població, que pressionarà perquè algun pacte l’afavoreixi.

Qui les fa servir?

Governs, terroristes, opositors..., tots! A Colòmbia els cocarers. A Síria, els rebels... Molt malament tots!

Des de quan s’utilitzen les mines?

Des de la Primera Guerra Mundial. Al principi, en camps delimitats. Després de la Segona Guerra Mundial, sembrades indiscriminadament en terrenys sense assenyalar...

Quantes víctimes han provocat?

Quan vaig començar la meva lluita contra les mines antipersones, ara fa gairebé 20 anys, algú resultava ferit en algun lloc del món cada 20 minuts! Ara són ja menys de deu persones al dia... Un bon salt.

On hi ha més mines ara?

A Cambodja, l’Afganistan, Birmània, el Pakistan, Colòmbia... Moltes queden abandonades després de vells conflictes oblidats...

Quant dura una mina?

Més de 50 anys... A El-Alamein, Egipte, encara hi ha milers de mines de la Segona Guerra Mundial... És molt car i arriscat desactivar-les! Li explico una història?

Sisplau.

Me la va explicar el cap del Pla Nacional Antimines a Croàcia. Va parlar amb excombatents per netejar el terreny i no hi col·laboraven. Dies després, un noi recollia llenya al bosc... i es va quedar sense cames: va trepitjar una mina. Un home se li va presentar l’endemà: aquesta mina l’havia sembrat ell sent combatent... i el noi sense cames era el seu propi fill! Va començar a col·laborar...

Com va arribar vostè a aquesta lluita?

Vietnam! Als 19 anys, universitària, vaig participar en la meva primera mani. Em va caure la bena! Vaig descobrir que el meu país no salvava el món ni la llibertat ni res.

I què va fer?

Vaig tocar el dos a Mèxic, fins que vaig entendre que només podria canviar alguna cosa des de dins del meu país. I em vaig instal·lar a Washington.

Com a activista antiimperialista?

Sí, i en una manifestació vaig veure un hippy amb la pancarta: “El Salvador, un altre Vietnam?” I me n’hi vaig anar de voluntària.

I què hi va veure?

El suport de la CIA a les dictadures. Em vaig comprometre amb el desarmament, vaig crear una coalició d’oenagés antimines...

Si un dia fos presidenta del seu país...

No serveixo, no m’avinc a martingales. Però si manés, què faria? Desfer el complex industrial-militar. Abandonar el petroli. I una educació i una sanitat universals i gratuïtes.

Què està fent ara?

Una campanya contra els robots assassins.

Robots assassins?

És escandalós! Ja hi ha robots assassins teledirigits, però ara preparen prototips amb autonomia per assassinar. Hem d’evitar-ho!

Sembla una pel·lícula de ciència-ficció.

També m’he aliat amb les altres cinc dones premiades amb el Nobel de la Pau.

Recordi’m qui són...

Shirin Ebadi, Rigoberta Menchú, Mairead Maguire, Leymah Gbowee, Tawakkul Karman i servidora.

I per a què s’han aliat?

En una campanya contra la violència sexual en conflictes, i en una altra per garantir la pau sostenible. I, en fi, volem canviar el concepte seguretat nacional per un altre...

Quin?

El de seguretat humana.

Víctor-M. Amela

11/06/14

La Vanguardia

Tracte cruel i degradant a les dones migrants

"Cap persona no serà sotmesa a tortura ni a penes o tractes cruels, inhumans o degradants" (Art. 5 de la Declaració Universal dels Drets Humans)

El 12 de desembre de 1997 l'Assemblea General de l'ONU va proclamar el 26 de juny com a Dia Internacional de les Nacions Unides en Suport de les Víctimes de la Tortura. (resolució 52/149). A Girona des de fa uns anys ACAT (Acció dels Cristians per a l'Abolició de la Tortura) i Justícia i Pau, commemorem aquesta data amb una pregària ecumènica i una conferència sobre algun aspecte de la tortura o el maltractament.

La conferència d'enguany serà el 25 de juny i porta per títol Violència sexual sobre les dones en el trajecte migratori. La farà Sònia Herrera, comunicadora, editora del bloc de Cristianisme i Justícia, especialitzada en estudis feministes. El tema el va exposar, fa uns mesos, al quadern núm. 187 de l'entitat esmentada. Serà a les set del vespre, a la Sala Miquel Martí i Pol de la Fundació Valvi de Girona i és oberta a totes les persones interessades.

La immigració que ve a Europa ha d'aguantar sovint, si no tortura pròpiament dita, tractes cruels, inhumans i degradants. Les causes que provoquen aquesta migració són diverses. Les principals són: fugir de països en guerra o amb un nivell de violència elevat; fugir de la persecució per causes polítiques; fugir de la fam que provoca nombroses morts; aspirar a una qualitat de vida no assolible als països d'origen, en els aspectes econòmic, sanitari, cultural, etc. Es pot dir que el que busquen és de sobreviure amb un mínim de dignitat.

La immigració subsahariana que vol arribar a Espanya es troba amb les tanques de Ceuta i Melilla, molt difícils de superar i que comporten, amb la filferrada amb ganivetes risc de ferides greus i, fins i tot, amb perill de mort.

Si aconsegueixen entrar en territori de l'Estat espanyol i no tenen la documentació regularitzada, poden ser tancats durant seixanta dies en un CIE (Centre d'Internament d'Estrangers) mentre se'n tramita l'expulsió. Al CIE estan incomunicats i molt desatesos en tots els aspectes.

Si vénen d'un país en guerra o han patit persecució per les seves idees poden demanar asil polític, però la tramitació és llarga i complicada i poden romandre anys en situació irregular, cosa que els pot comportar problemes de tota mena i, en no poder treballar legalment, viure en la misèria.

Les dones, com diu Sònia Herrera al quadern esmentat de Cristianisme i Justícia, "es troben amb tot un seguit de vulnerabilitats i riscos derivats de l'aïllament, la discriminació i l'exclusió que molt sovint acompanyen el camí i que habitualment les duen a patir les mateixes desigualtats associades al seu gènere que ja patien al lloc d'origen".

"Les dones, que són gairebé el 50% de la població migrant, es veuen immerses sovint en una cadena de violències masclistes de la qual són objecte per la seva condició específica de dones, que suposen una violació contínua dels seus drets humans fonamentals i que molt sovint desemboquen en una les seves formes més cruentes: la violència sexual".

Sònia Herrera, en aquesta conferència, ens parlarà d'aquest tipus de violència, molt menys freqüent sobre els immigrants masculins, que sovint és amagada o tractada de forma residual pels mitjans d'informació tradicionals i que degrada les dones que el pateixen i els qui els la imposen.

Xavier Merino 
Membre d'ACAT i de Justícia i Pau

23/06/14
Diari de Girona

Expulsió dels captaires

Noruega és el país més ric d’Europa en renda i en benestar. Es va separar de Suècia el 1905, no forma part de la Unió Europea, però sí de l’Aliança Atlàntica. Les seves reserves energètiques li permeten gestionar una economia sense crisi a la vista. Són uns cinc milions d’habitants que se senten europeus i occidentals.

El Govern conservador de la senyora Erne Solberg ha acordat prohibir la presència de captaires als carrers. La coalició de govern se sosté pel Partit del Progrés, una força amb rampells xenòfobs que ha aconseguit que aquesta decisió entri en vigor l’1 de juliol que ve. Les penes per a un captaire que no s’aparti de la via pública poden ser una multa o en alguns supòsits fins a tres mesos de presó. L’exposició de motius d’aquesta llei indica que en un sol dia es van detectar a Oslo 194 captaires.

A la pràctica, es tracta de barrar el pas als immigrants d’Europa oriental, molts dels quals de Romania, que són d’ètnia gitana. Aquesta música de fons en contra dels immigrants ha penetrat en el discurs polític de molts països europeus. Els resultats de les eleccions europees del 25 de maig a Anglaterra i França indiquen fins a quin punt la xenofòbia, revestida de sentiment patriòtic, ha arribat a penetrar en l’electorat de països on fins ara el menyspreu a l’altre no es traduïa en els resultats de les urnes.

Sense anar més lluny, aquesta setmana ens assabentem que el Partit Popular de la ciutat de Tarragona ha demanat un cens de captaires per expulsar-los de la ciutat. Els veïns, diu el comunicat oficial del PP, “no han de no poder entrar en un caixer o a les botigues, o ser molestats en ple carrer”. Així de clar.

S’acosten les eleccions municipals, i és molt probable que la immigració sigui un dels eixos principals de la campanya. No hi ha illes immunes al racisme en el conjunt d’Europa. Cada setmana veiem com centenars de subsaharians intenten travessar les tanques de Melilla per entrar en zona europea. Es juguen la vida per arribar a centres especials i, si no moren pel camí, el més normal és que els tornin al seu país d’origen si aconsegueixen esbrinar la seva procedència. Les escenes d’aquests viatges cap a la incertesa i l’exclusió es repeteixen constantment al sud d’Itàlia i a Grècia. A la llarga frontera entre els Estats Units i Mèxic s’alcen molts quilòmetres de murs. També entre Israel i Palestina. Es calcula que uns 200 milions de persones van amb la motxilla a sobre cercant llocs d’acollida i fugint de la persecució, la fam i la misèria.

No és una crisi local, sinó global. El papa Francesc ho deia en una entrevista a aquest diari: “Descartem tota una generació per mantenir un sistema econòmic que ja no s’aguanta”. Però pocs ho admeten. I els perjudicats són cada vegada més i presagien noves i inesperades crisis.

Lluís Foix

19/06/14

La Vanguardia

Déu fa per a tu plans més interessants que els teus

Pare Rick Frechette, sacerdot que salva vides de nens a Haití

Tinc 60 anys. Vaig néixer a Connecticut i visc a Haití des de fa 27 anys. Em vaig llicenciar en Filosofia, Matemàtiques i Teologia, em vaig ordenar sacerdot i em vaig fer metge per curar nens haitians. Sóc demòcrata. Déu és l’ésser bondadós i poderós a qui prego, i m'ajuda!

Què hi fa, a Haití?

Hi vaig arribar fa 27 anys i vaig fundar-hi una casa-llar, un hospital, una escola. Avui ho gestionen aquells nens i nenes que vaig salvar llavors, ja amb 30 anys, tots haitians!

Què el va portar a Haití?

El meu superior, de l’ordre passionista, m’hi va enviar de missioner.

I què s’hi va trobar?

Cada dia enterrava nens! I vaig decidir actuar. Avui tenim aules per a 9.000 infants.

Com està avui Haití?

Amb un 70% d’aturats, l’ajuda passa més per estimular la creació de llocs de treball que per enviar milionades de diners.

Critica les campanyes de les oenagés?

Hauríem de confiar més en la genialitat dels haitians per a la microeconomia.

Com explica la prostració d’Haití?

Haití va ser el primer país del món en què els esclaus es van desempallegar dels amos: el món civilitzat no ho ha perdonat...

Per què és un país tan desforestat?

Per proveir-se energèticament, la gent ha utilitzat com a llenya fins a l’última branca... Els boscos tornaran amb la prosperitat.

Però és el país més pobre del món.

El pitjor va ser l’embargament, el país bloquejat, revenges, matances pels carrers...

Què és el més terrible que ha vist?

Un adolescent torturat i cremat enmig del carrer. Hi vaig passar amb la furgoneta, el vaig veure cridar entre flames...

Hi va poder fer alguna cosa?

No em vaig aturar perquè duia unes monges i vaig témer un atac dels assassins. Les vaig deixar a l’hospital i hi vaig tornar amb bidons d’aigua.

Per a què?

Vaig apagar el foc. I vaig recollir les restes del noi. A poc a poc, les vaig ficar en unes bosses blanques que faig servir de mortalla... Quedaven xopes de sang. En vaig ficar una dins d’una altra, fins que va quedar una bossa blanquíssima.

Ningú no feia res?

Miraven. Vaig disposar el cos amortallat a la furgoneta, i vaig pregar en silenci. Al cap de poc, pregava més gent. També els assassins.

Alça!

Aquell dia vaig aprendre una cosa.

Què?

Fes sempre el que hagis de fer. Res més, ni res menys. I ho veuràs: l’efecte de fer el correcte és més poderós que qualsevol vudú!

No va sermonejar vostè els assassins?

No. Feia cap falta?

Ja ho entenc.

Una dona es va agenollar davant meu, plorant de gratitud: era la mare del noi mort. Havia vist com cremava el fill... i ella agraïa...

En prenc nota.

Un dia apareix un home amb la seva filla d’onze anys morta als braços...

A l’hospital?

Venia d’un poble molt llunyà, caminant, i la nena va morir en arribar. Se’n va tornar, però va ocultar el cadàver al camí per anar més veloç. Hi va tornar amb un vehicle... La nena era irrecognoscible: les formigues, els senglars... Era espantós, però per a ell era la seva filla... El vam ajudar a enterrar-la.

I arriba el terratrèmol del 2010...

En tres segons, 200.000 edificis esfondrats i 300.000 morts... Pujava al terrat de l’hospital per respirar... i veia com s’hi acostaven mares amb nens ferits als braços...

On era Déu?

La família humana s’ha d’organitzar per prevenir i enfrontar desastres, cadascú segons les seves capacitats... i Déu ajudarà!

La seva fe és indestructible, oi?

La meva mare em va ensenyar a resar cada vegada que hi havia un problema: quan la crisi dels míssils i la imminent guerra nuclear, quan un oncle va quedar en coma...

I funcionava?

Vaig sentir que establia via directa amb una força de bondat superior i poderosa.

I això el va fer sacerdot?

Això i jugar a futbol amb un equip del seminari. Vaig dubtar sobre si ordenar-me o no, i el meu pare em va aconsellar així: “Val més intentar-ho i fallar que no intentar-ho!”

S’ha penedit d’alguna cosa?

He après que Déu sempre té per a tu plans molt més interessants que tots els que tu puguis haver traçat...

L’home proposa i Déu disposa.

I li asseguro que el miracle és menys estrany del que sembla... L’hi demostro?

Prou.

De jove vaig viure al Canadà i vaig treballar conduint un cotxe de bombers. Una nit hi va haver una tempesta de neu i vaig utilitzar el llevaneu perquè un cirurgià pogués arribar a operar a urgències. Em va donar la seva targeta, agraït. Deu anys després...

Suspens...

A Haití vaig dur a coll una nena moribunda: es negava a menjar, rebutjava viure. Era hermafrodita. Vaig buscar la targeta: el cirurgià va acceptar d’operar-la, va viure, va créixer, una família amiga la va adoptar...

I avui és una dona als Estats Units?

Una nena hermafrodita condemnada a morir al país més miserable del planeta... és avui una dona culta que serà mare a Maryland, el lloc de més alt nivell del primer país del món. Són coses de Déu...

Víctor-M. Amela

13/06/14

La Vanguardia

Joves que es ‘fumen’ el batxillerat

Els experts vinculen els porros al fracàs escolar i denuncien que el jovent comença a consumir-ne cada vegada més aviat.

Dues de les tres principals drogues que consumeixen els menors de 18 anys tributen a l’Estat. La tercera no. Però el cànnabis, com l’alcohol i el tabac, encara es beneficia d’una certa tolerància social. És per això que la Diputació de Barcelona assaja altres vies contra les toxicomanies. Ara, en plena època d’exàmens i quan més de 36.000 batxillers se la juguen amb la selectivitat, els experts avisen: si fumes, suspens.

Els porros fan baixar el rendiment escolar. Un 44% dels joves que consumeixen maria han suspès un o més cursos a la secundària, segons Roser Oriols i Josep Domínguez, dos dels responsables de la lluita contra les drogues de la Diputació de Barcelona, que té el vaixell insígnia al centre Spott. El nom juga amb l’expressió de “es pot”, encara que les sigles no concordin amb les de prevenció i tractament de drogodependències, la seva raó de ser. Per aquesta institució, que té la seu en un palauet al costat de la plaça Sant Jaume de Barcelona, i que en una altra vida va acollir un meublé, hi han passat més de 1.033 menors des del 2005. La incorporació cada vegada més precoç a les toxicomanies i la necessitat de no duplicar recursos ha obligat a reorientar el centre, pioner en l’atenció de les drogodependències. Fins aquest any auxiliava també adults, però des del gener es dedica exclusivament als adolescents dels 311 municipis de la demarcació de Barcelona. Per què? Perquè el jovent comença a consumir drogues cada vegada més aviat, a una edat que se situa actualment entorn dels 13 anys. Els experts insisteixen en els perills que comporta l’absència de percepció social de risc. La marihuana, diuen, pot ser també la porta d’entrada no només a altres addiccions, sinó al fracàs escolar i als problemes familiars. El retrat robot dels usuaris del centre és el d’un jove (el 75% són nois) d’entre 16 i 17 anys, que va començar amb els porros als 13 o 14 anys. El 87% dels consumidors de cànnabis són politoxicòmans a causa del tabac i l’alcohol. De fet, aquestes drogues legals són el cap de l’hidra. El 26,6% dels joves d’entre 14 i 18 anys han provat o consumeixen cànnabis, però els percentatges es disparen amb la nicotina (31%) i les begudes (81%).

El perfil de les famílies –i en tot problema de toxicomanies les famílies també necessiten ajuda– és transversal. De famílies sense problemes econòmics fins a d’altres que depenen dels serveis socials per mirar d’arribar a fi de mes. Totes, tinguin la renda que tinguin, es caracteritzen pel desconeixement de la tempesta que afronten.

Aquest és el moment en què entren en joc els treballadors i educadors socials, els psicòlegs, metges i psiquiatres del centre Spott. I si la muntanya no va a Mahoma, Mahoma anirà a la muntanya. Mercè Conesa, alcaldessa de Sant Cugat del Vallès, i Josep Oliva, regidor de Navàs, tots dos de CiU i amb càrrecs de responsabilitat a la Diputació, confien a crear des d’aquesta institució xarxes de suport municipal per ajudar els adolescents a sortir de les drogues. El repte és herculi. La banalització d’aquest món provoca confessions ingènues, com ara “no sé si el meu fill fuma més porros del compte”, com si la marihuana fos normal a aquestes edats. Salvant les distàncies, aquestes famílies són com aquelles dones que, quan la violència masclista encara era tolerada, admetien que el marit les pegava a casa, “però poc”.

Domingo Marchena

13/06/14

La Vanguardia

Dones i vaques

Arriben els fanàtics islamistes de Boko Haram, ofereixen bescanviar vint dones per vuit-centes vaques, i el món civilitzat i culte posa el crit al cel. Quins salvatges!, criden les goles i les consciències es remouen fastiguejades davant aital retard feudal. Tanmateix, a què vénen tants escarafalls?, de què ens sorprenem? No cal dir que comparteixo la repugnància per aquests salvatges perduts en l'Edat Mitjana islamista, amb el cap de trons ple d'idees violentes, segrestadors de nenes, assassins d'innocents i, en les estones lliures, negociadors de vaques per dones. 

Però és una repugnància molt fàcil i, sobretot, molt hipòcrita.

Perquè darrere d'aquestes nenes i dones que no valen res i que poden ser segrestades, violentades, violades, hi ha una cosa més pregona que no ens escandalitza tant: el menysteniment i el menyspreu general envers la dona que practica bona part de l'islam, tant en la majoria de països on governa, com en les ideologies que encoratja a les muntanyes de la gihad. És a dir, tant en la seva versió salvatge africana bovina, com en la seva més refinada, luxosa, carcerària, petrodolarejada, la dona sempre té la mateixa consideració: sota zero. Quina diferència hi ha entre vendre una dona per vint vaques i permetre casar-se amb nenes de nou anys, com passa al Iemen? I quina diferència amb les dones saudites que no poden ensenyar ni un turmell, sota pena de ser fuetades o fins i tot morir? I evidentment no poden casar-se amb qui vulguin, com tampoc no poden conduir un cotxe, no poden ensenyar el seu rostre, i etcètera. I quina diferència hi ha amb les nenes del Qatar, dels Emirats, del nord de Malàisia, d'alguns barris integristes de la molt democràtica Europa?

Quina diferència amb les nenes de les nostres escoles que desapareixen de classe quan els arriba la regla i són casades a la força? I per preguntar, hi ha tanta diferència a considerar que la dona pot ser objecte de transacció de vaques, amb aquestes dones empresonades a les presons de tela, segrestades del món encara que visquin al cor del món?

Aquesta és la qüestió que no volem plantejar-nos, que el problema no és només la versió més bruta i primitiva de l'opressió de la dona per part del gihadisme violent. El problema és la versió legal, refinada i igualment esclavista que practiquen els nostres aliats del Golf, amics amantíssims amb qui negociem, viatgem, xerrem i mirem cap a un altra banda quan arriben les seves dones esclaves. Si no ens escandalitzen els milers de lleis que segresten la dona als països islàmics, ni les dones "emburcades" en presons de tela als nostres propis barris, ni les lapidacions legals de l'Iran, per què ens ha d'escandalitzar la versió heavy metal africana de la misogínia islamista? Uns ho fan amb lleis i luxes, altres amb gana i misèria. Però en tots batega la mateixa idea: la dona no val res. Perdó, val alguna cosa, vint vaques.

Pilar Rahola

15/06/14

La Vanguardia

Barcelona va atendre l'any passat 326 avis maltractats

Els serveis socials de l'Ajuntament de Barcelona van atendre l'any passat 326 persones majors de 65 anys víctimes d'algun tipus de maltractament –el 2012 havien estat 371–. El 83% eren dones i més de la meitat tenien més de 85 anys. La tinenta d'alcalde de Qualitat de Vida, Igualtat i Esports, Maite Fandos, va destacar ahir davant d'aquestes dades que ser dona i d'edat avançada són factors de risc. També ho són tenir un alt grau de dependència i l'aïllament o la solitud.

Tots els professionals que estan en contacte amb gent gran, com ara els de residències i casals, han de vigilar si ha indicis de maltractaments Foto: Quim Puig

Amb la intenció de “promoure el bon tracte a les persones grans”, Fandos va presentar algunes de les millores al protocol de detecció i prevenció del maltractament. En definitiva, els professionals de serveis socials disposaran a partir d'ara d'unes eines més precises per valorar amb rapidesa possibles situacions d'abusos i alhora s'ampliarà la xarxa de vigilància per detectar signes de maltractaments. En aquesta xarxa s'hi inclouen tant els professionals dels serveis d'atenció domiciliària, de teleassistència, de residències i casals, que estan en contacte directe amb la gent gran, com els dels equipaments de proximitat, és a dir, les instal·lacions esportives, les biblioteques o els centres cívics.

La cap del Departament de Persones Grans de l'àrea de Qualitat de Vida, Ester Quintana, va explicar que hi ha indicis típics que fan sospitar que aquella persona és víctima de maltractaments com ara la tristesa, la depressió, la falta d'higiene, que no compleix les visites al metge, no està ben alimentat o bé no dur amb ordre la medicació. Si algun professional dels serveis socials o bé dels serveis de proximitat de la ciutat en té alguna sospita haurà d'activar l'alerta.

L'actualització del protocol, vigent des del 2007, també estableix les bases per a un treball coordinat entre els serveis municipals i els serveis de Salut, Justícia i cossos de seguretat. Quintana va subratllar que es posarà especial atenció en enviar una informació precisa a la fiscalia, en els casos que es considera necessari, per actuar en la protecció de la suposada víctima.

L'Organització Mundial de la Salut (OMS) afirma que un 6% de persones grans pateixen maltractaments. En el cas de les persones grans maltractades, però, sempre es té en compte la seva voluntat. “S'ha de respectar el dret a la intimitat i a decidir”, va incidir Quintana. Que va afegir que llavors es fa “un treball d'acompanyament perquè la persona reconegui que necessitat ajuda”.

Negligència i abandó

Dels 326 casos de l'any passat, el 41% eren per negligència (no atendre les necessitats de la persona gran); el 34% per abandonament i el 18% per abús psicològic o emocional (sobretot agressions verbals i intimidacions). L'agressor acostuma a ser el fill o bé el nét.

Sònia Pau

11/16/14

El Punt Avui

Vaga de fam

Jaume Sastre

Avui fa 37 dies que el mestre Jaume Sastre va començar una vaga de fam. A hores d’ara la seva lluita per la llengua del seu país és prou coneguda i són molts els que li donen suport. Des que Bauzà va iniciar un procés sistemàtic de destrucció del català a les Illes, Sastre va decidir que calia lluitar perquè, com diu ell mateix, allò que no es fa, no arriba enlloc. Els motius de la vaga els va explicar en un sentit missatge, del qual val la pena reproduir-ne un fragment: “Com ahir i com sempre, avui és un altre dia per demostrar que defensar la llengua, la cultura i el territori no té data de caducitat. Hi ha moltes causes justes i nobles per les quals lluitar arreu del món, però la nostra llengua, la de Ramon Llull i la dels nostres pares, des del 1229 ençà, només té els seus parlants per fer-la viva i plantar cara als enemics que la volen exterminar. L’educació és la garantia que fa possible la supervivència del nostre poble”.

Jaume Sastre fa 37 dies que lluita. Ha perdut 20 quilos i els metges l’han avisat que té la glucosa i la potasa sota mínims i que el cos ja està devorant la proteïna muscular. Però ell cita Tito Vilanova i diu allò de “seny, pit i…”, i es manté ferm en la lluita. Durant aquests 37 dies els suports han estat notables, i sap que no està sol. Però també hi ha alguns silencis notables que voldria assenyalar. El primer, el del Govern balear, per bé que tampoc cal esperar res d’una gent que percep la cultura com una enemiga, que intenta destruir un llegat lingüístic mil·lenari i que actua amb la impunitat del colonitzador. Bauzà és el pitjor que li ha passat al català a les Illes des del dictador Franco. Precisament per això, aquest no em sembla el silenci més sorollós, perquè estava descomptat. Molt més estrident, en canvi, em sembla el silenci, la indiferència i el menyspreu de totes les esquerres que es fan i es desfan pel territori hispà, en general sempre disposades a alçar la bandera sahrauí o la palestina, o la de qualsevol poble que sigui prou llunyà i exòtic. Però quan es tracta de defensar un llegat tan proper com el català hi ha una deserció en massa. Com si no tingués a veure amb ells, com si no fos en cap cas la seva causa. Un mestre mallorquí posa en perill la pròpia vida per defensar la seva llengua i mantenir la qualitat educativa, i cap Pablo Iglesias, ni cap Cayo Lara, ni cap amic de les famílies plurals, ni cap aspirant a dirigir el socialisme clàssic, ningú no el va a veure ni li dóna suport. Com si no existís.

Com si la seva causa no tingués res a veure amb ells. Cosa que ens recorda que, en qüestions de defensa de la nostra identitat i cultura, estem sempre molt sols. Per acabar i en homenatge a Jaume Sastre, aquesta frase de Gandhi: “Diuen que sóc un heroi, jo, feble, tímid, gairebé insignificant. Si essent com sóc he fet el que he fet, imagineu el que podem fer si estem tots junts”. Força, Jaume.

Pilar Rahola

13/06/14

La Vanguardia

Divorcis, separacions i anul.lacions matrimonials

A través del Diari de Girona em vaig assabentar que l'Institut d'Estadística de Catalunya (Idescat), sobre "casaments i ruptures", ens informa que a les comarques gironines, per cada 10 parelles que contrauen matrimoni, n'hi ha 7 que es dissolen. Entre 1999 i 2013, l'augment de nul·litats, separacions i divorcis va pujar un 16% passant de 1.516 a 1.808. La mitjana d'edat dels divorcis, separacions i anul·lacions matrimonials va ser, el 2012, la franja compresa entre els 40 i els 49 anys. La durada també mitjana dels matrimonis va ser de 15,5 anys.

No és casual que el cardenal Walter Kasper, encarregat pel Papa Francesc de les reflexions prèvies al Sínode de la Família, digués: "El Papa m'ha dit que creu que el 50% dels matrimonis no són vàlids". Per què? Al meu entendre, perquè els nutrients bàsics que necessita un veritable amor conjugal, són escassos o el que és pitjor, en manca algun. Quins són aquests nutrients? D'acord amb la "Teoria triangular de l'amor" del psicòleg Robert Stemberg, són :

1. Intimitat que vol dir tendresa, estimació.
2. Passió, que vol dir interès per l'altre, tant sexual com intel·lectualment.
3. Compromís, que vol responsabilitat vers la pròpia parella, la pròpia família i la societat més propera que t'envolta, ja sigui laboral o social.

Quan hi ha manca d'alguna d'aquestes "vitamines de l'amor perdurable", es produeix l'anèmia de la convivència. Com ho sabem que tenim anèmia? Quan a la parella li manca intimitat i no cerca estones de festeig. Quan qualsevol excusa és bona per arribar tard a casa. Quan els espais de temps de les relacions sexuals amb la pròpia parella es van allargant cada vegada més. Quan un membre de la parella s'organitza les seves estones d'oci, al mar?ge de l'altre. Quan les responsabilitats de la vida domèstica i sobretot dels fills no són compartides equitativament. Quan abunden les discussions i els retrets. Quan t'has fet unes expectatives massa elevades de la teva parella i no acceptes la seva pròpia realitat personal. Quan confies més en l'amic/ga que en la teva parella, per confiar els propis sentiments de la infelicitat, somnis i anhels.Quan depens excessivament de l'altre. Quants ets massa possessiu/va. Aquests i molts altres símptomes de fredor en la convivència, anuncien una possible ruptura.

Podem fer-hi alguna cosa? La convivència és un art i tot art necessita voluntat, disciplina i molta atenció. Passat el moment màgic i gratuït de l'enamorament, el veritable amor es construeix amb el conreu d'unes habilitats que es poden aprendre i mostrar-nos que a partir de la irrenunciable autoestima, es poden recuperar les motivacions de passió, compromís i amor veritable. Quines són? Les psicòlogues Maria Helena Feliu i Maria Antonia Güell, en el seu llibre Relación de pareja. Técnicas para la convivència, ens proposen en el segon capítol del llibre "Què és el que no funciona" dos breus exercicis que exposo tot seguit.

En primer lloc pregunteu-vos, individualment: Et sents satisfet en la teva relació de parella? Diries que et pots considerar feliç? Posi una X al costat de: Mai em sento feliç_ (0%); Em sento feliç poques vegades__(25%); Em sento feliç el 50% de les vegades___(50%) Quasi sempre em sento feliç__(75%) En segon lloc, cal delimitar les àrees de convivència, on se sent menys satisfet, perquè puguin ser treballades, amb l'ajuda preferentment d'un psicòleg. No valen les desqualificacions globals. En tota relació hi ha coses que no funcionen i altres que sí. Igual que en les malalties, s'ha de fer un diagnòstic solvent sobre quina part del cos (o de l'ànima) afecta la bona salut i trenca l'harmonia de la parella. Cal preguntar-se, sense fer trampes: Aporto d'una manera activa el 50% , en cadascun d'aquests apartats? a. comunicació. b. demostracions d'afecte. c. relacions sexuals. d. filosofia de la vida. e. economia i despeses. f. educació dels fills. g. tasques domèstiques. h. temps d'oci. i. amistats. j. relacions amb familiars propers.

Molts americans, sempre pràctics, per salvar la seva relació de parella, segueixen els consells del professor John Gottman, de la Universitat de Washington que diu que les parelles han de dedicar, cada setmana, com a mínim cinc hores intenses a la seva relació:

• Comiats: Abans d'acomiadar-se cada matí, cadascú s'interessa per les coses que ha de fer l'altre durant la jornada (2 minuts x 5 dies = 10 minuts)
• Reunions: Al final de cada jornada de treball, les parelles mantenen una conversa relaxada (20 minuts x 5 dies = 100 minuts)
• Afecte: Tocar-se, agafar-se, abraçar-se i fer-se petons i tot això amb molta tendresa (5 minuts x7 dies = 35 minuts )
• Una cita setmanal: Tots dos sols, en un entorn relaxat, festejant i posant al dia el seu amor (2 hores , una vegada la setmana )
• Admiració i apreciació: Tots els dies es manifesten afecte i admiració veritables, almenys una vegada (5 minuts x 7 dies = 35 minuts). 

Aquests consells i molts d'altres, podeu trobar-los a Set regles d'or per viure en parella, de John Gottman i Nan Silver.

El servei de preparació al matrimoni de moltes parròquies, així com el Secretariat de Pastoral Familiar de la nostra diòcesi, tracten aquests temes que ajuden a madurar la visió i les actituds sobre la convivència familiar. També a través de la parròquia o de l'esmentat Secretariat, es pot accedir a un servei de nivell diocesà per atendre parelles amb problemes de convivència Val la pena esmerçar temps i esforços en la formació d'aptituds que ajudin a la convivència i conrear l'amor veritable. Quan fracassa un projecte de vida en parella, a vegades pot ser un alliberament, però al darrere sempre deixa un estol de patiments i per a alguns els queda la nafra, en temps indefinit, d'angoixa, depressió i estrès que pot ?malbaratar tant la salut psicològica, com la física. "Estimar és trobar en la felicitat de l'altre, la pròpia felicitat", ens diu Giovanni Papini i també Eric From, l'autor de L'art d'estimar ens diu que "l'amor és la unió que permet conservar la integritat i la individualitat propia". 

"La felicitat no és una estació terminal, sinó una manera de viatjar" (Margaret Lee Runbeck, escriptora nord-americana, 1905-1956). Entendre i realitzar aquestes tres premisses no es gratuït, sinó fruit d'una voluntat i un treball generós, permanent i constant al qual val la pena esmerçar el millor de nosaltres mateixos, si volem assolir la nostra recíproca felicitat!

Pere Reixach

07/06/14

Diari de Girona

El coratge de la pau

Trobada històrica dels presidents d’Israel i Palestina

BONA VOLUNTAT: El president d’Israel demana “pau entre iguals” i que “s’acabin els plors”

EL PRINCIPAL ESCULL: Jerusalem és esmentada amb insistència per tots dos presidents

Pregàries i alta diplomàcia al Vaticà. Francesc va exercir ahir d’amfitrió d’una històrica trobada per la pau –d’oració però també de diàleg polític entre bastidors– amb els presidents d’Israel, Shimon Peres, i de Palestina, Mahmud Abbas, per intentar desbloquejar el diàleg que va fracassar durant la recent mediació dels Estats Units.

En la seva intervenció, el Papa va expressar el seu desig que la reunió, sense precedents, fruit del recent viatge del Pontífex a Terra Santa, sigui “l’inici d’un camí nou en la recerca d’allò que uneix, per superar el que separa”. “Per fer la pau es necessita molt coratge, molt més que per fer la guerra”, va subratllar Jorge Mario Bergoglio en una solemne cerimònia als jardins del Vaticà, dissenyada al mil·límetre per preservar els delicats equilibris, polítics i religiosos, entre les delegacions participants i no ferir sensibilitats.

El Papa va recordar que “el món és una herència que hem rebut dels nostres avantpassats i també un préstec dels nostres fills”, uns fills que estan “cansats” dels conflictes i que “demanen d’abatre els murs de l’enemistat”. Francesc va demanar sinceritat a les parts, força d’ànim i rebuig a la falsedat, respecte als pactes i no caure en les provocacions que tantes vegades han frustrat l’acostament i la solució al conflicte.

Atès que la cita estava concebuda com una ocasió espiritual, Francesc va apel·lar a Déu i va destacar que “la història ens ensenya que amb les nostres soles forces no n’hi ha prou”. “Més d’una vegada hem estat a prop de la pau, però el dimoni, per diversos mitjans, ha aconseguit impedir-la”, va afegir. “No renunciem a les nostres responsabilitats, però invoquem Déu com a acte de suprema responsabilitat, davant les nostres consciències i davant els nostres pobles”, va concloure el Papa.

Els discursos tant de Peres com d’Abbas van posar de manifest que, malgrat la bona voluntat de les dues parts, persisteixen esculls que seran difícils de superar en la negociació, com l’estatus de la ciutat de Jerusalem. “La ciutat santa de Jerusalem és el cor bategant del poble jueu”, va dir el nonagenari president israelià, que es troba en la recta final del seu mandat, tot just començar la seva intervenció. Però Peres, que va guanyar el Nobel de la Pau pels Acords d’Oslo amb els palestins, va destacar que “cal posar fi als plors, la violència i el conflicte” i va parlar d’assolir una “pau entre iguals”. Peres va alternar l’hebreu i l’anglès en el seu parlament.

Abbas va insistir en la “nostra ciutat santa de Jerusalem”, amb menció expressa als llocs sagrats dels musulmans, i que es garanteixi l’accés als fidels de les tres religions monoteistes. El líder palestí va implorar a Déu que alleugés el patiment del seu poble tant al territori palestí com en la diàspora, clara al·lusió als camps de refugiats a Jordània i el Líban.

Després de la cerimònia, el Papa, Peres i Abbas van plantar una olivera, l’etern símbol de la pau, i es va celebrar una trobada entre els tres a la Casina Pio IV, l’edifici que acull la Pontifícia Acadèmia de les Ciències, una trobada que finalment va durar vint minuts.

La cita es va iniciar poc després de les sis de la tarda. La delegació israeliana havia arribat hores abans. Peres va ser el primer a presentar-se al Vaticà, com estava previst. Abbas va volar a Roma des d’Egipte, on havia assistit a la presa de possessió del nou president, Abdul Fattah alSissi.

Una gestió d’última hora del Vaticà i de la delegació israeliana va fer que Abbas suavitzés el seu discurs sobre el dret dels refugiats palestins al retorn. Peres, per la seva banda, va intentar no ferir les susceptibilitats del seu primer ministre, Benjamin Netanyahu, que fa pocs dies va anunciar una ruptura diplomàtica amb l’Autoritat Nacional Palestina arran de la formació d’un govern amb els islamistes de Hamàs.

Tot i així, al final de la cerimònia, ahir l’enviat especial de La Vanguardia va poder parlar amb el president israelià, amb el palestí i amb els principals artífexs de les dues delegacions i del Vaticà, i va registrar un consens en la satisfacció: “Ho hem aconseguit. Ha estat difícil, però és la primera vegada que 1.500 milions de musulmans escolten rabins, jueus i israelians lloant la pau, i que vuit milions de ciutadans israelians escolten imams i a musulmans fent el mateix”.

El rabí Daniel Shperber va declarar a La Vanguardia exultant: “Fins avui es deia que la religió només provoca radicalismes i ara queda clar que la religió i els líders religiosos també poden ser un element moderador”.

Caldrà veure si la Santa Seu s’implica en els pròxims passos d’acostament i si el Papa decideix assumir un nou protagonisme.

Eusebio Val 
Henrique Cymerman
09/06/14
La Vanguardia