Desastres humanitaris evitables

Les oenagés temen que Somàlia i el Sudan del Sud patiran fam extrema, com l’estiu del 2011, si no s’actua immediatament

El març del 2011, la Xarxa d’Alerta Primerenca de Fams advertia de la greu situació que travessaven els països de la Banya d’Àfrica a causa de la sequera. La crida no va ser atesa tal com es mereixia i més de 50.000 persones van morir de fam. Només en tres mesos 29.000 nens de menys de cinc anys van perdre la vida. La catàstrofe convidava a reflexionar per actuar més ràpidament si en un futur es presentava un panorama similar. Davant d’aquest antecedents, una vintena d’oenagés han llançat la campanya Risk of relapse (Risc de recaiguda) perquè Somàlia no sigui els propers mesos escenari de cap altre desastre humanitari evitable. Actualment, 50.000 nens pateixen “malnutrició greu i són a les portes de la mort”, indica aquest informe.

“Somàlia ja és en crisi i es preveu que les coses empitjorin al llarg dels propers tres mesos. Si els donants i la comunitat internacional actuen ara es podria evitar un desenllaç fatal”, indicava ahir des de Nairobi Geno Teofilo, responsable de Comunicació de Somàlia a Oxfam, una de les 22 oenagés impulsores de la campanya. El conflicte armat i les sequeres cícliques converteixen Somàlia en un país summament vulnerable i fins al moment només s’ha recaptat el 12% dels fons necessaris per fer front aquest any a les necessitats més urgents. Risk of relapse remarca que 1,1 milions de somalis han hagut d’abandonar casa seva per malviure en altres zones, només el 30% de la població té accés a aigua potable i el 40% depèn dels diners que li envien familiars de l’estranger.

El Sudan del Sud s’enfronta a una perspectiva similar: “Si no actuem ara farem tard, hi haurà fam extrema, la situació és d’un deteriorament progressiu”, comentava ahir Llanos Ortiz, coordinadora d’operacions del Sudan del Sud de Metges sense Fronteres (MSF). La treva signada el darrer dia 9 entre el Govern i els seus opositors sembla que ha durat poc, en produir-se nous enfrontaments. Més d’un milió de persones s’han vist obligades a desplaçar-se a altres localitats i 300.000 més han marxat del país com a conseqüència del conflicte bèl·lic. Els habitants de les zones més afectades per la guerra no han pogut plantar els seus camps, per la qual cosa hi haurà pobles sense collita. Si a això hi sumem una predicció de pluges més escasses i el difícil accés a les llavors, la disponibilitat d’aliments serà insuficient, adverteix la Xarxa d’Alerta Primerenca de Fams.

“A Wau Shilluk, un poble de l’Alt Nil, han passat de 5.000 a 50.000 habitants per l’arribada de gent que fuig dels atacs. Això provoca molta pressió pels recursos. Allà un 8% dels menors de cinc anys pateix malnutrició aguda greu”, apunta Llanos Ortiz, que reclama a la comunitat internacional que prepari un pla d’acció global per atendre una emergència de dimensions imprevisibles. MSF ja ha dissenyat el seu.

Rosa M. Bosch

15/05/14

La Vanguardia

Mig món té por de ser torturat, denuncia Amnistia Internacional

AI detecta a Espanya “falta de compromís i voluntat política” contra la tortura

Trenta anys després que s’aprovés la convenció contra la Tortura de les Nacions Unides, gairebé la meitat de la població mundial tem ser torturada si és detinguda.

Presos talibans i d’Al-Qaida al camp de detenció de Guantánamo 2002//Shane Mccoy

No és una por resultat d’una mitjana Nord/Sud, en la qual l’abundància de temorosos als països pobres i/o dictatorials compensaria la seva escassetat en les democràcies opulentes del Nord: la tortura és un fenomen universal i en alguns llocs, com els Estats Units, en clar avanç en el marc de les urgències invocades per la “seguretat nacional”. Arreu del món les persones són colpejades, maltractades, violades, intermitentment asfixiades o submergides en aigua, cremades amb cigarrets o bufadors, impedides de dormir, obligades a beure’s la seva pròpia orina o qualsevol altra fantasia del torturador estatal.

Així ho mostra l’enquesta realitzada per encàrrec de l’organització Amnistia Internacional (AI), que ha interrogat 21.000 persones en 21 països.

Si globalment un 44% declara tenir por de ser torturat o maltractat si és detingut, a Espanya la dada encara supera aquesta mitjana: un 45%. En una època de reducció de drets de protesta i manifestació “que qualsevol pot veure per televisió”, Espanya es caracteritza per una “falta de compromís i voluntat política” en matèria de tortura, assenyala Eva Suárez-Llanos, directora adjunta de l’organització.

“En alguns països es tracta de casos aïllats, però és espantós constatar en quants països la tortura és un fenomen quotidià”, diu Selmin Calikan, secretària general de l’organització a Alemanya. “A tot el món els governs, d’una banda, prohibeixen legislativament la tortura, mentre que de l’altra, la fan possible”, explica el secretari internacional d’AI, Salil Shetty.

Extradit des d’Espanya, el marroquí Ali Aarrass va ser portat al Guantánamo del Marroc, on “el van penjar pels peus, el van violar amb una ampolla fins a trencar-li l’anus, li van arrencar cinc dents, el van ofegar fins que va perdre el coneixement i el van amenaçar de violar la seva filla”, explica la seva germana Farida Aarrass.

Propòsit universal de la tortura és l’obtenció de confessions. Cent cinquanta-cinc països van ratificar la convenció internacional contra la Tortura el 1984, però, 30 anys després, en 79 d’aquests estats se’n produeixen casos. Cinc països destaquen a la mostra: Mèxic, Nigèria, Marroc/Sàhara Occidental, Filipines i Uzbekistan.

Un 82% dels enquestats a tot el món opinen que calen millors proteccions davant la tortura practicada pels estats, però més d’una tercera part (36%) encara considera que en alguns casos la tortura pot estar justificada. Els que així pensen són molts més als Estats Units que a Mèxic, Argentina, Rússia o el Brasil, però és a la Xina i a l’Índia on l’opinió sobre l’acceptabilitat de la tortura “en alguns casos” és més liberal: el 74% de la població de tots dos països així ho considera.

Per Shetty, el “reforç dels mètodes d’interrogatori” emprès pels serveis secrets i l’exèrcit dels Estats Units té un còmplice notori: la Unió Europea. Els seus països han criticat els Estats Units per aquestes pràctiques, però acullen presons il·legals, cooperen estretament amb la CIA i dirigeixen des del seu territori les campanyes d’assassinats extrajudicials, com passa amb Alemanya, des del territori de la qual es dirigeixen els avions pilotats a distància que maten en països llunyans com Kènia o Somàlia.

Rafael Poch

14/05/14

La Vanguardia

Els ulls enganyen; les mans, no

Mil espanyols amb discapacitat visual cursen estudis universitaris

 David Blankett,  ex-ministre de Treball Britànic

 

 

Quan, ara fa 50 anys, l’ONCE va posar en marxa la primera escola universitària de Fisioteràpia a la Universitat Autònoma de Madrid, els col·legis professionals no s’atrevien a permetre’ls afiliar-s’hi i, per tant, tampoc exercir professionalment. Els deien que tenien massa dificultats, massa obstacles per superar.

Però ells i elles s’havien format en les mateixes matèries que els vidents, amb descripcions molt més detallades, això sí, per poder imaginar-s’ho sense veure res o veient molt poca cosa. I amb molta maqueta tridimensional, aprenent-se amb el capciró dels dits cada vèrtebra, cada múscul. Pur tacte i molt coneixement. Han format uns 500 físios. Avui és una escola considerada d’excel·lència i, a més de persones amb dificultat visual, hi van alumnes d’altres escoles per formar-se en alguna especialitat o matèria concreta. Perquè l’aspecte del pacient pot induir a error i de vegades els ulls enganyen. Les mans, no.

L’ONCE reconeix que per escrit no consten limitacions en les persones sense visió completa o parcial, però d’haver-n’hi, n’hi ha. Per exemple, algun professor ha demanat el canvi d’aula quan ha sabut que tindria un alumne cec. Tanmateix, les persones amb problemes de visió greus poden fer tot allò a què s’atreveixin. Sembla lògic no intentar ser pilot de curses o d’aviació o cirurgià. Però metge? A la facultat de Medicina del Clínic de la UB, per exemple, hi ha una alumna amb dificultats de visió importants que després de cursar la carrera de Farmàcia va voler ampliar el seu camp fent Medicina. La seva dificultat visual es resol de moment amb uns determinats programes d’ordinador que ella sí que pot llegir, tot i que és previsible que necessiti una altra classe d’assistència per interpretar proves diagnòstiques. També hi ha dos alumnes amb problemes importants d’audició que recorren a l’assistència tècnica per seguir les classes i fer les pràctiques. A Espanya actualment hi ha gairebé mil estudiants universitaris cecs o amb dificultats visuals. Les seves carreres preferides són les que desemboquen en la docència, però es tracta d’alumnes que van a totes les facultats. “Arriben fins on els deixa arribar la seva discapacitat”, resumeix l’ONCE.

L’opció laboral principal és vendre el cupó, però cada vegada són més els venedors amb una altra discapacitat diferent de la visual. Potser perquè la cura durant l’embaràs i el part ha reduït dràsticament el risc de ceguesa “de naixement”. A més de la venda, el que més atreu és fer oposicions, perquè és un entorn amb quotes reservades per a discapacitats i posen molts menys problemes que les empreses. Periodistes invidents s’han trobat més d’una vegada amb problemes pel fet de portar el gos guia a una entrevista. La segona professió preferida és la de professor. També hi ha grans afinadors de piano. Sovintegen les telefonistes i les estenotipistes. I els fisioterapeutes. Però els límits van caient.

Ana Macpherson

13/05/14

La Vanguardia

Quan la Luna va dir prou

La dramàtica història de la romanesa de 19 anys que una parella de proxenetes va vendre a una altra per 1.500 euros

Imatge cedida per TV3/Inma Sáinz de Baranda

La província de Galati, una regió molt pobra de l’est de Romania limítrof amb Moldàvia, és un dels principals focus de captació de dones que vénen a exercir la prostitució a Espanya. De la Galati rural procedia la Luna (nom fictici), la jove de 19 anys que va ser comprada a Figueres per 1.500 euros per una parella de proxenetes a finals de l’any passat i que va ser sotmesa a constants vexacions, coaccions i agressions sexuals per part dels seus compradors fins al punt de voler llevar-se la vida. Des que va deixar el seu poble natal, encara sent menor, res no va ser com li havien promès que seria.

La Luna és una de les moltes joves romaneses que va decidir venir a Espanya creient que amb l’exercici de la prostitució durant un temps reuniria prou diners per tornar al seu país, reflotar la penosa economia familiar i tornar al costat dels seus. Havia de ser un viatge d’anada i tornada, però ja a Romania va ser víctima d’un engany parcial. A través d’uns amics va conèixer la primera parella de proxenetes que la van explotar. Li van dir que exerciria la prostitució de luxe, que guanyaria molts diners i que la feina seria molt suportable. La Luna ho va acceptar i a començaments del 2013 va emprendre el viatge amb autobús cap a una nova vida. La seva primera destinació va ser Bolonya i després la van portar als Hostalets de Llers, prop de Figueres, on la van obligar a treballar al club Moonight. La parella d’explotadors es quedava amb tot el que guanyava la jove.

La situació de la Luna va empitjorar quan a finals del 2013 els seus primers compradors van decidir tornar a Romania per un problema familiar i vendre la jove per 1.500 euros a una altra parella de proxenetes amb qui tenien un deute. La Luna va ser testimoni d’aquesta conversa entre el comprador, que és en presó provisional, i el venedor, que actualment es troba a Romania, escapat de la justícia espanyola. La compravenda de joves que exerceixen la prostitució no és res nou per a la policia. L’inspector Pedro Santos Martínez, cap del grup primer de la unitat central contra les xarxes d’immigració i falsedats documentals (UCRIF) de Barcelona explica que és un fenomen “bastant habitual; les dones en aquests casos es converteixen en objectes i es poden comprar, vendre, cedir, traspassar o llogar. Així de dur”, afirma.

Des que va ser comprada fins que va ser alliberada per la Policia Nacional, la Luna va viure un autèntic calvari. Els seus nous compradors, també d’origen romanès, l’obligaven a exercir tant al club dels Hostalets de Llers com al pis de Figueres on vivia amb els seus compradors i altres noies i on el mateix proxeneta enviava clients que ell mateix s’encarregava de buscar en kebabs, locutoris o entre els seus amics. El tracte va empitjorar quan la dona del proxeneta va donar a llum i va marxar a Romania. Llavors l’home l’obligava a mantenir relacions sexuals amb ell gairebé cada dia. Quan tenia la menstruació l’obligava a continuar treballant i mantenir sexe oral o anal amb els clients. Segons va explicar a la policia després de ser alliberada, el proxeneta fins i tot la va forçar analment “com a entrenament” per poder guanyar més diners. La Luna va arribar a un punt que no podia aguantar més. “Tant al pis com al club es va convertir en una esclava sexual les 24 hores del dia”, explica l’inspector Martínez. La policia calcula que la segona parella de proxenetes es deu haver embutxacat uns 35.000 euros amb els serveis que va prestar la jove durant els tres mesos que la van tenir retinguda. La Luna va trobar en una companya del club la via de sortida del seu problema, a qui l’hi va explicar i ella va alertar la policia. La situació de desesperació de la jove era tan extrema que fins i tot va pensar a llevar-se la vida.

La policia va detenir a l’N-II a mitjans de març el proxeneta quan acabava de deixar la jove al club dels Hostalets de Llers i va posar punt i final a la dramàtica situació de la noia, que va passar a mans de l’entitat Apip-Acam, que té seus a Barcelona, València i Saragossa i que durant el 2013 va atendre 24 joves víctimes d’explotació sexual. Dolors Calvo, responsable de projectes socials de l’organització, explica que “normalment quan arriben aquí tenen moltes contradiccions i han perdut la confiança en tothom”. Algunes –afegeix– fins i tot es culpen pel que els ha passat. “Al principi no es reconeixen com a víctimes perquè se senten culpables”, afegeix. L’associació els dóna les eines perquè puguin reconduir la seva vida. Algunes opten per tornar als seus països, d’altres busquen una nova feina a Espanya, encara que també n’hi ha que escullen tornar a exercir la prostitució.

Sílvia Oller

04/05/14

La Vanguardia

Una mirada assertiva a les relacions familiars

“Què valores a la vida, què saps fer i què busques millorar com a mare o pare?” Aquestes són les primeres preguntes a les quals han de respondre la vintena de mares i pares que s’han reunit dissabte al matí a l’escola bressol El Rial, de Sant Cebrià de Vallalta. És la seva carta de presentació al taller Hi ha pares i mares perfectes? Com ser un bon guia per als nostres fills i filles, al qual s’han apuntat. Ho fan sota la coordinació de Bea Casanovas, terapeuta Gestalt, en un taller que forma part del Catàleg d’activitats de suport a la funció educativa de les famílies, de la Diputació de Barcelona.

El taller es va iniciar el curs passat i es tornarà a fer el curs vinent per la gran acceptació que ha tingut entre les famílies. Casanovas, també mediadora familiar, defensa l’aplicació de la teràpia Gestalt en la gestió dels conflictes familiars: “És la teràpia de l’autoconeixement i l’autenticitat. Si som més conscients de les nostres actituds, pensaments, judicis i emocions, deixem de culpar l’altre de tot el que ens passa i d’exigir-li que sigui com nosaltres volem: ens autoresponsabilitzem de la nostra vida i de com actuem com a pares i mares”. La tècnica del coaching ajuda perquè, com remarca Casanovas, “utilitza l’art de la pregunta per anar obrint nous espais de consciència i així trobar noves i creatives respostes a la situació de dificultat que estan vivint o els amoïna”.

Pura Serena, coresponsable amb Casanovas del centre Viute, que organitza el taller, explica que l’objectiu de la sessió és “acompanyar els pares i mares perquè es coneguin una mica més com a persones i entendre la relació que estableixen amb els fills; perquè, si es comprenen ells mateixos, llavors podran comprendre els fills i ajudar-los”.

Seguint la filosofia del psicòleg Claudio Naranjo, Serena assenyala: “Busquem que reconeguin la seva capacitat amorosa i que el dia a dia els fa oblidar, perquè estan més capficats en el control i el que cal fer que en veure realment el seu fill o filla tal com és”. Aquest autoconeixement passa per tornar al passat. Les mares i els pares que s’han citat a l’escola avui es divideixen en petits grups i recopilen frases que els deien els seus pares, o pensen en una persona del seu entorn que era important per a ells quan eren nens, i analitzen per què era especial. Serena explica: “Per saber què estem transmetent als nostres fills, primer cal recordar d’on venim i reconèixer el model de família que ens van transmetre. Tots hem sigut nens, i des d’aquí és més fàcil fer un exercici d’empatia: ens podem ficar en les seves sabates i tot és molt més fàcil”. Les parelles que assisteixen al taller porten a la pràctica aquesta regressió tancant els ulls i entrant, per exemple, al pis on vivien de petits.

Posar límits amb amor 

L’empatia és el millor recurs a l’hora d’entendre el nostre fill. Casanovas explica que “molts pares i mares es queixen que la canalla no els obeeix, i temen especialment l’adolescència”, perquè “hi ha molt desconeixement de les etapes evolutives per les quals passen els infants i de la resposta que necessiten dels pares i mares”. En aquest sentit, la mediadora critica que hi hagi “molts llibres que ens diuen què cal fer a cada edat, i molts pocs que ens il·lustrin sobre com se senten, què necessiten de nosaltres i quina és l’actitud més sana que els ajudarà a créixer segurs, que és saber posar límits amb amor”.

Aquí és on apareix la comunicació assertiva, que consisteix a manifestar de manera franca i respectuosa les nostres opinions o emocions. “No hi ha judici, ni acusació, ni fer sentir culpable l’altra persona, que no se sentirà agredida i segurament serà capaç de modificar la conducta o l’actitud”, explica la terapeuta. Serena afegeix que un dels principals errors que es comet a l’hora de comunicar-se amb els fills és “minimitzar els sentiments i emocions que expressen o imposar els patrons patriarcals que portem adquirits”. Admet que l’única manera de fer servir aquesta tècnica de comunicació és “pràctica i més pràctica”.

Xavier Tedó

10/05/14

Ara.cat

Descoberta una proteïna que rejoveneix els músculs i el cervell

Pot convertir-se en el nou elixir de la joventut. Anomenat GDF11, es tracta d'una proteïna que s'ha mostrat capaç de rejovenir el cervell i els músculs -entre ells, el cor- en dues investigacions coordinades per la Universitat de Harvard (Estats Units). 

Encara que els experiments s'han realitzat en ratolins, els investigadors recalquen que la mateixa proteïna actua en el cos humà. L'equip de Harvard ha anunciat la seva intenció d'iniciar assajos d'un fàrmac basat en aquesta proteïna en persones voluntàries en un termini de tres a cinc anys.

Aquests assajos no aniran dirigits al principi a persones sanes que desitgen retardar el seu envelliment sinó a persones que pateixin malalties associades a l'edat. Entre les possibles candidates, els investigadors citen malalties neurodegeneratives com l'Alzheimer i la insuficiència cardíaca. Si es confirmen l'eficàcia i la seguretat del tractament, els assajos es podrien ampliar més endavant a la prevenció de l'envelliment en persones sanes.

Les investigacions s'han inspirat en experiments anteriors de parabiosis en els quals es van unir els aparells circulatoris de dos ratolins d'edats diferents. En aquests experiments es va observar que els ratolins més vells recobraven el vigor que havien perdut, el que feia suposar que hi havia alguna cosa en la sang dels ratolins més joves que tenia un efecte rejovenidor.

Els investigadors de Harvard, que formen part d'equips diferents encara col·laboren entre ells, han identificat la proteïna GDF11 com la responsable -o, si més no, una de les responsables- d'aquest rejoveniment. Aquesta proteïna es troba en quantitats molt més altes en la sang de ratolins joves que a la de ratolins vells.

L'investigador Lee Rubin, especialista en malalties neurodegeneratives, ha observat que la proteïna afavoreix el creixement de noves neurones i vasos sanguinis en el cervell, de manera que el cervell d'animals vells torna a semblar anatòmicament al d'animals més joves. A més, Rubin ha comprovat que aquestes neurones i vasos sanguinis són funcionals, ja que els ratolins recuperen habilitats cognitives que havien perdut amb l'envelliment.

"Pensem que hi haurà una manera de revertir en part el declivi de l'envelliment amb una única proteïna", declara Rubin en un comunicat difós per la Universitat de Harvard. "Podria ser la mateixa molècula GDF11 o una semblant a ella".

En la segona investigació, Amy Wagers ha demostrat que es poden reparar els danys de l'ADN en cèl·lules mare musculars amb injeccions de GDF11. Els experiments s'han realitzat amb ratolins que tenien una edat equivalent a 70 anys en una persona i que han recuperat la força, la resistència i el teixit muscular de quan eren més joves.

Els resultats d'ambdues investigacions es van presentar ahir a la web de la revista Science. També ahir, un equip de la Universitat de Stanford ( EUA ) va anunciar que, quan es connecten els sistemes circulatoris de dos ratolins d'edats diferents per parabiosis, milloren la memòria i la capacitat d'aprenentatge del ratolí de més edat. Segons els resultats presentats a la revista Nature Medicine, la principal millora s'observa en l'hipocamp, una part del cervell molt afectada per la malaltia d'Alzheimer. L'equip de Stanford ha creat la companyia de biotecnologia Alkahest per desenvolupar noves teràpies a partir dels resultats de la seva recerca.

Els equips de Harvard, per la seva banda, estan en negociacions amb un grup de capital risc per aconseguir finançament que els permeti continuar les investigacions fins a aconseguir un fàrmac. Encara no han esbrinat com actua exactament la proteïna GDF11 en l'organisme. Però, després de demostrar que restaura la funció cognitiva i cardíaca, així com la força muscular, en ratolins vells, " apostaria que aquests resultats es traduiran en un assaig clínic i un tractament", declara Rubin.

Josep Corbella

05/05/14

La Vanguardia

El menjar ecològic no és més sa

Expert en bioquímica i biologia molecular, José Miguel Mulet ha publicat Comer sin miedo, un llibre que vol desmuntar amb arguments científics alguns dels mites de l'alimentació del segle XXI. Professor de biotecnologia a la Universitat Politècnica de València, es declara defensor dels transgènics, diu que el menjar és ara més segur que mai i declara que els aliments ecològics no són ni més nutritius ni més sans.

Què vol dir que hi ha més tecnologia en un tomàquet que en un Ipad 5?
Estem acostumats a associar tecnologia amb llums i botons. Els tomàquets actuals són el resultat de 2.000 o 3.000 anys de tecnologia. Els hem domesticat, els hem encreuat, seleccionat, manipulat. N'hem modificat l'ADN i ja no s'assemblen a les plantes silvestres originals, que a més eren tòxiques.
 

És per això que defensa els transgènics?
És que són els aliments més estudiats i avaluats de la història. I no entenc el rebuig de la gent als aliments transgènics quan vivim rodejats d'ells. La roba, els bitllets d'euros, els medicaments, les compreses, el sabó. Tot això són transgènics. Ens fa cosa menjar-ne, però no injectar-los, com és el cas de la insulina.
 

I si són tan segurs, per què hi ha tantes campanyes en contra?
Això només passa a Europa. Les mateixes organitzacions que aquí hi estan en contra als Estats Units no fan campanya.
 

Es permeten pocs transgènics a l'Estat.
Només tres. En canvi, d'importació entre vint o trenta productes, la colza, entre ells.
 

A favor dels transgènics i dels conservants i en contra del menjar ecològic. No és una provocació?
Al llibre hi ha un capítol titulat “Millor conservant en mà que salmonel·la volant”. Ho diu tot. Els conservants salven moltes vides cada any. I permeten tenir més menjar i a millor preu. I jo no estic en contra del menjar ecològic. El que sí que dic és que la gent no sap el que compra. Pensa que els aliments ecològics són més sans i més nutritius i hi ha estudis que conclouen que no és cert.
 

Com? Que no són més sans?
En absolut. El que sí que són és molt més cars. En aquest tema l'administració té la seva part de responsabilitat perquè permet una publicitat enganyosa.
 

I com s'explica que cada cop hi hagi més gent que opti pel menjar ecològic?
És un boom, una moda adreçada a gent amb poder adquisitiu. La gent normal i corrent igual no s'ho pot permetre. Ara només un 4 per cent de la població menja bàsicament ecològic.
 

Vol dir que ens deixem portar, sense filtrar la informació. Això explica també l'èxit d'alguns productes miracle, com van ser les baies de goji fa uns anys...
Sí, ho havien de prevenir tot, fins i tot el càncer. Avui ja ningú se'n recorda. Eren un engany. Deien que venien de l'Himàlaia i en realitat es cultivaven al Mediterrani.
 

I per què tenim tantes manies amb el que mengem?
Les coses fàcils no les valorem. Són els típics capricis d'un país desenvolupat i on els supermercats estan plens.

Virtudes Pérez

04/05/14

El Punt Avui

La pobresa infantil es cola en el dia a dia dels pediatres

Fa temps que han deixat de ser casos aïllats. La majoria de pediatres de la sanitat pública atenen cada dia nens de famílies amb greus dificultats econòmiques. Sovint són les mateixes famílies que fins no fa gaire no sabien què era l'atur, apuntaven els fills a extraescolars i marxaven fora de vacances. Segons un estudi sobre salut i condicions de treball dels pediatres de l'Estat espanyol, presentat fa uns dies al Col·legi de Metges de Barcelona (COMB), el 60% d'aquests professionals consideren que la greu situació econòmica que pateixen molts dels seus pacients, sumada a les retallades que s'han aplicat als serveis sanitaris i a l'empitjorament de les condicions laborals dels metges està alterant, i molt, la seva pràctica diària.

L'estudi que ha dut a terme la fundació Galatea (entitat creada pel COMB amb l'objectiu de promoure la salut entre els professionals sanitaris) situa en una quarta part la quantitat de pacients atesos que viuen en famílies que passen per greus problemes econòmics, segons afirmen els pediatres. “Aquesta situació requereix un esforç més gran del pediatre per comunicar-se amb les famílies, per detectar casos límit i per reconduir la seva tasca de promoció de la salut”, conclou l'estudi dirigit per la sociòloga Lucía Baranda.

“Les famílies es troben amb moltes dificultats. I això ha fet que perdin capacitat de reacció davant dels problemes”, afirma el doctor Manel Enrubia, president de la secció d'atenció primària de la Societat Catalana de Pediatria. “Hem fet marxa enrere en molts aspectes que ja teníem més o menys solucionats”, assegura aquest especialista. “Algunes famílies que podien anar tirant amb ajuts ja no els tenen, i els que tenien feina també l'han perdut o han de treballar moltes més hores per poder subsistir”, denuncia.

“Les revisions dels infants es fan cada dos anys i sovint constatem que en tan poc temps les condicions de vida d'una mateixa família han empitjorat força”, es lamenta Enrubia. La pobresa implica dificultats per mantenir hàbits de vida saludables en el nen, ja que les famílies no poden garantir un lleure actiu o una nutrició equilibrada, per exemple. Però els problemes econòmics també instauren una “dinàmica estressant” en el si familiar que, segons Enrubia, es tradueix en un augment de problemes de salut mental que afecten pares i fills. “Hi ha molts infants i adolescents que passen moltes hores sols perquè els seus pares han de treballar tot el dia”, alerta.

Malgrat les dificultats familiars i les retallades pressupostàries, els pediatres estan convençuts que podrien millorar força l'atenció als infants si disposessin de més capacitat de decisió i d'organització de la pròpia feina. El doctor Enrubia destaca que la presència de pediatres en llocs de comandament a l'atenció primària és gairebé nul·la i assegura que això dificulta la coordinació amb els metges de família i amb els hospitals.

Una especialitat amb moltes dones joves

La pediatria és una de les especialitats mèdiques més feminitzades: un 59% són dones. Però les pediatres accedeixen a menys càrrecs de comandament i opten més per ser assalariades.

Menys mediadors per a les famílies immigrades

Un 26% dels pediatres manifesta que té seriosos problemes per comunicar-se amb famílies procedents d'altres cultures. Cada cop hi ha menys mediadors i sovint els propis nens fan d'intèrprets.

Professionals sota pressió psicològica

L'estudi constata que els pediatres, com la resta de metges, tenen un elevat risc de patir problemes de salut mental. La càrrega assistencial o l'escàs poder de decisió hi tenen molt a veure.

La crisi fa perdre pacients a la consulta privada

Si l'empobriment de les famílies es tradueix en més problemes de salut a les consultes de la sanitat pública, a la privada, a més, implica una pèrdua de clients que ja no poden pagar aquest servei.

Internet complica la vida als professionals

El 85% dels pediatres consideren que les consultes que fan els pares a Internet perjudiquen la seva feina. Els pediatres, sobretot els més joves, creuen que Internet crea més dubtes entre els pares.

Marta Ciércoles

04/05/14

El Punt Avui

Cirurgia amb imaginació

Metges de Bellvitge dissenyen una operació a mida per a un pacient amb càncer

El tumor es trobava en un tros de còlon que li havien implantat dinou anys abans per substituir l'estómac després d'una hemorràgia 

Quan un equip de cirurgians s'enfronta a una intervenció poc freqüent, els professionals acostumen a recórrer a la literatura mèdica i consulten tècniques descrites per col·legues de tot el món que s'han aplicat amb més o menys èxit en casos similars. Però, de vegades, els cirurgians es troben amb casos singulars. Casos sense precedents que els obliguen a posar en comú talent, coneixements i imaginació per dissenyar una operació a mida per al pacient. Això és el que es va trobar l'equip de cirurgia general i digestiva de l'hospital de Bellvitge amb un pacient de 72 anys a qui van detectar un càncer de còlon i que van operar amb imaginació el març passat.

La particularitat del cas era que el còlon on es trobava el tumor no estava a la panxa, com és habitual, sinó al tòrax del pacient, a qui dinou anys enrere li havien hagut d'extirpar d'urgència l'estómac i gran part de l'esòfag després de tenir una hemorràgia digestiva alta. Per substituir-los, els metges van implantar al pacient un tros del seu còlon en una operació força complexa en aquella època.

Segons el doctor Leandre Farran, cap de secció del servei de cirurgia general i digestiva de Bellvitge i màxim responsable de la intervenció realitzada fa poques setmanes, el carcinoma detectat al pacient era un tipus de tumor “com els que apareixerien en un còlon ubicat al seu lloc”. “És un cas molt rar. A tot el món, en vam trobar sis o set de similars descrits, però cap d'igual”, recorda. A més, cap de les tècniques utilitzades convencia l'equip. “En cirurgia oncològica, t'has d'assegurar que extirpes l'òrgan afectat amb prou marge de seguretat, a més dels ganglis i del greix que l'envolta”, explica.

Calia trobar la millor manera d'accedir al còlon per dissecar-lo i extreure'l. I és aquí on va entrar en joc l'equip de cirurgia cardíaca, que va plantejar un abordatge transesternal (per darrere l'estèrnum), passant molt a prop del cor. La segona part de l'operació va consistir a substituir el còlon per un tros de budell prim d'uns 50 centímetres. El budell s'havia de revascularitzar i per fer-ho van recórrer a l'ajuda dels companys de cirurgia plàstica, experts i molt avesats en tècniques de microcirurgia d'aquest tipus.

L'operació va ser un èxit i està previst que el pacient iniciï aviat tractament de quimioteràpia per assegurar tot el procés. El més sorprenent, però, és que tant abans com després de la intervenció, l'home fa una vida pràcticament normal. “Menja de tot i té molts ànims”, assegura el doctor.

Marta Ciércoles

04/05/14

El Punt Avui

El valor ha de ser educat en tots els nivells

Foto: Andreu Puig

José Antonio Marina és un pedagog i filòsof ben conegut per les seves reflexions plenes de sentit comú, fonamentades, a més, en l'experiència científica. Ara acaba de publicar un llibre, Los miedos y el aprendizaje de la valentía (Ariel), una ocasió per debatre sobre aquestes qüestions.

Què és la por?
És una emoció necessària que ens permet detectar un perill i que mobilitza l'organisme per fer-hi front. La por per si mateixa és bona. Però els éssers humans, a més de tenir por dels perills reals, tenim por dels imaginaris. Això fa que siguem l'espècie més poruga que hi ha i que una emoció que és beneficiosa es converteixi en pertorbadora, fins i tot en patològica. Per això cal prendre-la amb precaució.

Què és el valor?
En la natura hi ha quatre respostes a la por, i cada animal tria la seva: la fugida, l'atac, fer-se el mort o mostrar-se submís per aplacar l'agressor. Nosaltres tenim aquestes quatre respostes, però n'hem inventat una cinquena, que és nostra, específica: malgrat sentir por, faré el que crec que s'ha de fer. I això és el valor. És la capacitat de mantenir una meta valuosa malgrat el risc, l'esforç i la dificultat que em suposi. I vull insistir en això de l'esforç, perquè molts cops es creu que això del valor és córrer riscos i entrar en un incendi per salvar algú.
 

I no és així?
No. Valerosa és la mare que fa tirar la família endavant, malgrat la fatiga.
 

El valor és entomar els fets tot i sentir por?
La persona valenta no és temerària. El temerari és un personatge amb el qual s'ha d'anar amb compte. Els psicòpates són temeraris. No tenen sentiment de por i no respecten res. El que és humà és tenir por i intentar trobar una resposta adaptada a la solució; és a dir, cal sobreposar-se a la por perquè no condicioni la meva conducta.

En el llibre parla de la por amiga i la por enemiga...
És una distinció bona per als nens i per als adults. Hi ha situacions i perills dels quals és normal tenir por. Seria greu no tenir-ne. Els infants tenen les pors evolutives, que desapareixen. D'algunes coses, però, és bo tenir-ne por.

Com ara?
Per exemple, és bo i sa que els adolescents tinguin por de les drogues. Perquè és un perill que molts cops s'emmascara. A més, l'adolescència és un període durant el qual s'avaluen molt malament els riscos. En algunes coses concretes hem de conservar les pors. Aquesta és la por amiga.
 

Una por patològica i una por exagerada són el mateix?
No. La diferència entre la por exagerada i la patològica és la intensitat. Quan la por impossibilita la vida quotidiana, és patològica. Quan és compatible amb la vida, però te la complica, llavors convé lluitar-hi, però no és patològica.
 

Parla de declarar la guerra a la por. Més fàcil de dir que de fer...
Els educadors hem de ser optimistes. De vegades, sembla que sigui al contrari, perquè quan parlem d'educació fem el discurs apocalíptic, però ara sabem que es poden aprendre més coses del que crèiem abans. Per bé o per mal. Les pors exagerades les aprenem, però també podem aprendre el valor i la creativitat.

Per què s'han de combatre les pors?
Per quatre raons. Primera, perquè és una emoció que, si es desajusta, ens fa infeliços. Segona, perquè la por és fàcil d'instrumentalitzar amb moltes finalitats, entre les quals, les polítiques. Tercera, perquè sabem com podem reduir la por. Hi ha molt bons procediments pedagògics, i cal que la gent sàpiga que existeixen. I quarta, perquè cal fomentar el valor personal i social, sobretot el moral, que és el que ens permet mantenir el nostre comportament malgrat les dificultats per defensar els valors morals que tenim.
 

Sona abstracte...
Doncs és molt concret. En moltes ocasions, la lluita contra la corrupció fracassa perquè són corruptes els que la combaten; però en d'altres perquè no hi ha el valor moral per enfrontar-s'hi. Pensem: “Potser em miraran malament”, “Em quedaré sense feina”... Es fomenta una situació de desmoralització general. L'antídot és la valentia moral.
 

La reacció moral és visible?
Als Estats Units han aparegut, arran de la crisi econòmica, que va ser causada per un col·lapse dels valors morals, força llibres molt seriosos que advoquen per la recuperació del valor moral, perquè, si no, estem a mercè dels desaprensius.
 

I aquí?
En els meus escrits parlo que la societat espanyola té una malaltia social que és una síndrome d'immunodeficiència social.
 

Perdoni?
En la nostra societat passen coses perquè no som capaços de produir anticossos per lluitar-hi. Ho acceptem tot, ens sotmetem a la corrupció i seguim votant el corrupte. Ja res no ens importa, i ens creiem que no té solució. Aleshores es va produint una depreciació de les conductes. Com hem arribat a això? Perquè no tenim defenses contra aquesta situació. Doncs bé: el valor moral és una gran defensa. I si no en tenim, no podem fer res. El valor moral, que abans s'anomenava fortalesa, és una virtut des de la Grècia clàssica. Ja pots tenir molt de sentit de la justícia, que si no tens valor per posar-lo en pràctica, no et val per a res.
 

Creu que el valor s'aprèn reflexionant?
No. Cal actuar. La capacitat introspectiva ens permet trobar solucions, però no posar-les en pràctica. 

Per això la psicoanàlisi no serveix per tractar les pors. No avancem res coneixent una possible causa inconscient de la por. Hi ha una por específica, anomenada estrès posttraumàtic. Se'n coneix perfectament la causa. La víctima la coneix, però això no fa que perdi la por. L'acció és l'única cosa que influeix de debò en el canvi de la nostra estructura cerebral.
 

La societat és poruga?
Molt. De fet, la crisi ha fet que augmenti el sentiment de por, perquè un dels desllorigadors de la por és la dificultat per preveure les coses. La por se'n va si jo tinc consciència que puc controlar allò que la provoca. Ningú no té por d'allò que domina. Quan s'ha creat un sentiment d'imprevisibilitat, com passa ara, que la gent veu trontollar el futur, és quan apareix la por.
 

Quina és la conseqüència d'això?
Com que és un procés molt fàcil de manegar i la gent poruga es torna molt dòcil, els polítics, de vagades amb mala intenció i altres vegades perquè és fàcil de fer, la utilitzen. Per això és tan important declarar la guerra a la por. Sabem com guarir-la, perquè a més implica lluitar contra els que volen fer-nos por. A mi, que m'exposin la gravetat de l'afer i mirem com ens podem posar d'acord, però que no em vinguin a fer por.
 

I aquí entra en joc el valor...
Hem de fomentar el valor en els infants, perquè és la capacitat de detectar el problema i d'intentar resoldre'l. Alguns cops ho podré solucionar i d'altres, no. El valor és molt a prop de la creativitat i de la innovació. Ara es parla molt dels emprenedors. Però la iniciativa, en la teoria de la fortalesa grega, era la primera part del valor. La segona era la constància. El valor és lluitar contra la por i mantenir-se en aquesta actitud.

La por s'explota molt...
Ara tothom utilitza la por, en el món laboral, en el món polític... Cal prendre's això amb calma, perquè pot ser una presa de pèl. Maquiavel ho deia: “Les coses s'haurien de fer despertant l'amor del poble, però és més fàcil despertar la por.”
 

Podem educar sense por?

No, perquè la por amiga forma part de la bona direcció de la conducta, igual que el càstig. Però s'ha de saber com fer-ho, amb saviesa. Perquè el càstig només serveix per a una cosa: evitar conductes, no pas promoure-les. A un infant que posa els dits a l'endoll, li dono una cleca, perquè no vull que ho faci. Però si li dono la cleca perquè estudiï, potser ho aconseguiré, però també que falsegi les notes o que agafi aversió a l'estudi. Això no funciona.

I llavors per què es fa?
Doncs perquè l'infant poruc és fàcil d'educar. És obedient, fa els deures, és dòcil...

VALORS
José Antonio Marina (Toledo, 1939) és un filòsof i pedagog conegut a tot l'Estat espanyol. La seva feina per difondre els valors de l'educació, com a factor per canviar la societat, és ben coneguda. Ha dedicat molts anys a investigar sobre la intel·ligència i la creativitat. És també un gran defensor del poder de l'acció per configurar la nostra intel·ligència, i per això ha impulsat diversos projectes educatius, socials i empresarials, com ara la Universitat dels Pares. El seu últim llibre, dedicat a la por, conté un quadern perquè els infants aprenguin a superar-la.

Lluís Martínez

02/05/14

El Punt Avui