La renúncia és la base de la fortalesa i de la felicitat

Foto per Judit Fernàndez

Rafael Santandreu (Barcelona, 1969) és un dels psicòlegs més sol·licitats d'Espanya. Va estudiar a la Universitat de Barcelona, a la Universitat de Reading, al Regne Unit, i al Centro di Terapia Estrategia d'Arezzo, a Itàlia. El seu anterior llibre, ‘L'art de no amargar-se la vida' s'ha venut molt en molts països. Ara acaba de treure ‘Les ulleres de la felicitat' (Ed. Grijalbo). Part de la seva felicitat personal rau en ajudar els altres a ser més feliços.

Trobo que és un mal moment per parlar de felicitat...
No. Som a la millor època d'Occident. Tenim els més grans nivells de benestar de la història.

No hi ha motiu de queixa?
No. Ens queixem com a resultat d'una bogeria col·lectiva, o de la multitud, com deia Isaac Newton. És la pitjor de totes.
 
Llavors, el malestar social és degut a...
La terribilitis, la malaltia del segle XXI a tot Occident. La creença que qualsevol adversitat és terrible, quan no ho és.
 
Què li diu a la gent desanimada?
Que cuidi el seu diàleg intern. La fortalesa emocional, o la debilitat, depèn del que tu et dius. El meu consell és que es copiïn de persones que són fortes. Miri l'Stephen Hawking. A tothom que ho passa malament, els diria: “Es pot sortir del forat, perquè no hi ha altre forat més gran que aquell on jo visc, i sóc feliç.”

Els aturats es queixaran del que està dient...
L'únic que necessita el ser humà és l'aigua i el menjar del dia. I això a Espanya és gratuït: hi ha fonts gratuïtes i es llança el 40% del menjar cada dia.

Molts el titllaran d'immobilista.
La millor manera de canviar les coses és des de l'alegria i la fortalesa, no des de la queixa i la depressió... I molt menys des del cabreig i la violència.

D'on venen els problemes psicològics actuals?
De la societat, que predisposa a un diàleg intern erroni.

Quin és aquest diàleg erroni?
El de la superexigència. Mai havíem viscut en una societat tant exigent. Amb nosaltres mateixos i amb els altres. La societat ens empeny a superexigir-nos.

D'on ve la idea que la felicitat és tenir moltes coses?
Vivim en una societat en la qual el lema és: “com més, millor”. En tot. Sembla que els països que creixen més són els millors. Les empreses han de tenir beneficis cada any o sembla que decreixin. Però hi ha un problema.
 
Quin?
Que aquest “com més millor” també es refereix als aspectes immaterials. Hem de ser molt extrovertits, tenir molts amics, ser molt hàbils, molt simpàtics, molt cultes, tenir una parella que ens estimi molt, tenir una vida molt interessant. I de tot això, com més millor. És un error. La religió de la hiperproductivitat és antinatural i no funciona. Jo em declaro una persona que s'equivoca, un mediocre, però feliç. En l'únic en què vull destacar és en estimar la vida.
 
Per què costa tant ser feliç?
Per ser feliç no cal res. Només deixar de dir-te ximpleries.
 
Com recupero la felicitat?
Controlant la necesititis, una altra paraula que utilitzo jo. És normal tenir desitjos, però hem de vigilar de convertir-los en necessitats absolutes. Perquè tenim sempre a mà l'eina bàsica de la felicitat i l'harmonia.
 
Que és...
La renúncia. En la renúncia està la fortalesa. Si sóc capaç de renunciar a coses, les puc disfrutar. Si no sóc capaç, no les podré disfrutar; perquè llavors tindré molta por a perdre-les.
 
Treure's la por és difícil.
No. L'ésser humà es pot treure de sobre totes les pors. En realitat, és fàcil si saps com fer-ho.
 
I com és fa?
Adonant-te que pots ser feliç en qualsevol circumstància. Jo sé que seré feliç sempre, fins que em mori, passi el que passi.

Però això cal aprendre-ho...
És un procés que costa una mica. Els meus pacients han de fer hora i mitja de deures al dia! Però és el millor aprenentatge que es pot fer a la vida. I com la meva estimada Maria Luisa Merlo, l'actriu madrilenya, podrem dir: “Jo he aprés a ser feliç”.


Lluís Martínez
20/04/14
El Punt Avui

Ara tinc un negoci, ja no depenc del meu marit

També al poblet de Worja Washgula, a prop de Ziway, a la regió més gran del país, Oromia, les dones han pogut comprovar que la independència econòmica els reporta un pessic de llibertat. Encara que més a poc a poc del que seria desitjable, els drets de la dona fan les primeres passes. “Abans no tenia res de res, zero, ara tinc un ramat de nou animals i un petit negoci de compra i venda de gra”, relata en oromo Kebele Safayo, de 56 anys, a l’ombra d’un mango i envoltada de les companyes del grup d’estalvi i crèdit de Worja Washgula, una mena de banc que gestionen les seves 41 integrants.

Complicitat. Al centre, la Komiso, integrant del grup d’estalvi i crèdit. A la seva esquerra, la Barraku, que viu amb l’home que la va raptar. Les dues van ser mutilades de jovenetes

Oxfam Intermón (OI) ha donat suport a un total de 329 persones repartides en sis comunitats en considerar que donar poder a la dona és una de les claus per impulsar el progrés a Etiòpia. Són les autoritats locals les que seleccionen les candidates a integrar aquestes cooperatives de crèdit partint d’una sèrie de requisits: “Que no tinguin ramat ni un habitatge de qualitat i que pateixin inseguretat alimentària. També aquelles que han estat abandonades, amb els seus fills, per un marit polígam que se n’ha anat amb una esposa més jove”, relata Teshite Guye, el coordinador de SEDA (Selam Environmental Development Association), una de les contraparts d’OI a la zona de la vall del Rift, on s’han invertit prop de 77.000 euros.

El camí cap a la independència de Kebele Safayo va començar amb un crèdit de 1.500 birrs (uns 58 euros). “Vaig comprar 200 quilos de blat de moro i 200 més d’ordi durant l’època de la collita, que és quan va més barat, i vaig esperar que pugés el preu per vendre’l. Amb els diners sobrants vaig adquirir dues cabres, un mascle i una femella, que va criar diverses vegades. En vaig vendre algunes i amb els beneficis vaig comprar una vaca lletera, que ja ha parit dues vegades i que em dóna llet per al consum familiar. Ja no depenc del meu marit”. Abans d’un any ja havia tornat la totalitat dels 1.500 birrs, més un 3% d’interès, i en successives rondes va demanar tres crèdits més. Les coses li han anat bé i ara està engrescada amb les obres d’una casa nova on viurà amb el seu marit, un fill i quatre néts al seu càrrec.

Tots els projectes d’empoderament de la dona d’OI van acompanyats de cursos d’alfabetització i de campanyes per conscienciar-les a elles, i també a ells, sobre temes de gènere, de sida i de medi ambient. El repte és que es creguin que és el seu dret rebutjar i denunciar totes les formes d’agressió de què han estat víctimes durant anys, com la mutilació genital femenina. “Abans depenia per a tot del marit, que a més em castigava si considerava que arribava tard a casa després d’anar al mercat, ara puc reunir-me i xerrar amb les companyes del banc, ens donem suport les unes a les altres, som còmplices”, afegeix la Kebele.

“Aquí el rapte de dones era una pràctica habitual i encara s’obliga a casar-se noies de 15 anys”, alerta Komiso Tusa, de 30 anys i amb cinc fills.

Alguna dona d’aquest grup ha patit un rapte? Sí, i continuo vivint amb l’home que ho va fer, que a més em va violar i em va deixar embarassada. Per salvar l’honor de la meva família vaig haver de casar-m’hi. Jo tenia 16 anys, ell 25.

I ara? Això va passar fa temps, el 1978. Tinc onze fills amb ell.

Aquest és el testimoni de Halkane Genemp, de 52 anys, 26 dels quals els ha passat amb el seu botxí. “Què podia fer? Abans, si et raptaven i et deixaven embarassada, t’hi havies de casar, no tenies opció”, comenta resignada. Les coses han canviat: el 2005, el Codi Penal va introduir penes de presó per als delictes de rapte, violació fora del matrimoni, casaments forçats de nenes i tràfic de dones i menors.

Una vintena de dones assisteixen a la reunió convocada per OI un dissabte d’abril a la tarda. La Halkane no és l’única que ha passat per una experiència tan traumàtica. La Barraku, de 40 anys, explica que també va ser segrestada als 15 anys. “Vaig patir molt, no el coneixia de res, m’hi van casar per força. Ja m’hi he acostumat”. La Barraku comparteix marit, en cases separades, amb la Fate, de 28 anys. La Barraku té set fills; la Fate, tres.

Les reunions d’aquest grup d’estalvi i crèdit són una via d’esbarjo. Elles són les que estudien les peticions de crèdits i la quantitat que atorguen. La seva autoestima ha pujat; no en va, des del 2007 els fons del seu modest “banc” han ascendit fins als 100.000 birrs (3.800 euros); han après a llegir i s’han revelat com unes grans emprenedores. I el més important és que s’han empoderat en una societat extremadament masclista.

Radia Husseien està satisfeta amb els progressos de la seva vida laboral i personal. “Em llevo molt aviat per anar a comprar cereals, grans quantitats. Després vaig al mercat i els venc al detall, més cars. Ara he començat a fer el mateix amb cabres”, explica al costat de l’oficina que elles mateixes van construir i que aquesta tarda s’ha convertit en un improvisat berenador.

Komiso Tusa porta una de les especialitats de la zona, chiko, una espècie de pastís a base d’ordi, mantega i espècies, que ofereix als convidats, regat amb cafè i Mirinda. L’ordi forma part de la dieta etíop igual que el teff, un cereal sense gluten amb el qual es prepara el plat nacional, la injera, una pa molt fi, a l’estil d’una crepe, que acompanya guisats de carn, peix, llegums o verdures. Les amfitriones esperen que els forasters acabin de menjar per fer-ho elles després. Els nens s’acosten i intenten clavar la dent a la suculenta menja, però les mares els fan fora sense contemplacions. Quan els grans estiguin tips, els tocarà el torn als petits.

Entre mos i mos, la Komiso explica en què va invertir els crèdits que va rebre en quatre fases, de 1.500 birrs cada un. “El primer que vaig fer va ser portar aigua corrent al meu habitatge des del pou comunal, abans feia cada dia dos hores de cua a la font i després la carregava fins a casa. També vaig comprar un bou i juntament amb el que tenia ja vaig poder treballar la terra a ple rendiment amb la qual cosa vaig aconseguir duplicar la producció de cereals, uns 3.000 quilos l’any passat. Abans havia de llogar i compartir un animal amb una altra família”. La Komiso presumeix de ser una de les dones amb títol de propietat, un altre préstec el va destinar a adquirir 2.500 metres quadrats de terra. Però lamenta les salvatjades que li van fer en nom de la tradició: li van practicar l’ablació del clítoris i la van obligar a deixar l’escola als 16 anys per casar-se amb l’home elegit per la seva família.

“Però això era la tradició... Era el normal...”, deixen anar els homes que assisteixen com a espectadors a la reunió amb la intenció de restar importància a aquests fets. La Komiso replica: “El casament es va pactar quan jo només tenia dos anys, ni coneixia el meu marit. I sense cap mena de dubte jo no mutilaré les meves filles”.

Rosa Ma Bosch

21/04/14

La Vanguardia

Elogi de la discreció

En la societat de l’exhibicionisme, no hi ha res tan intrigant com la inhibició. Quan tothom despulla sentiments i creences, no hi ha res més provocatiu que el pudor. En l’era de l’striptease, no hi ha res tan estrany com vestir-se; i en l’era de l’striptease emocional, no hi ha res tan alliberador com la invisibilitat. Quan tothom tendeix a convertir la vida pròpia en espectacle públic, recuperar el sentit de la intimitat pot ser un programa revolucionari.

Des de fa uns mesos, l’assagista Pierre Zaoui està fent pensar els francesos. Reivindica la discreció i l’art de desaparèixer ( La discrétion. Les Grands Mots. 2013). Abanderant un valor que ara sembla anacrònic, Zaoui sosté que el comportament discret té com a objectiu abdicar de la voluntat personal d’imperar. Mentre tothom, a través dels diversos formats d’internet, puja al tren de gran velocitat de l’afirmació malaltissa del jo, Zaoui proposa cultivar una ecologia del jo fent cures de repòs al lent vagó del silenci. Es tracta de desaparèixer una mica no només per fer lloc als altres, sinó per tal de poder veure millor com apareixen els altres.

Zaoui busseja per la cara oculta de la modernitat hipermediàtica, dominada per l’obligació de la visibilitat i per la cursa de la celebritat. Tot empeny a exhibir-se, a comunicar els pensaments personals més íntims o secrets a tothom, siguin amics, coneguts, saludats o desconeguts. Oposant-se a aquesta pressió, Zaoui posa en valor la satisfacció de contenirse, la gràcia del retraïment, el deliciós descans de cedir la paraula als altres.

Si tothom, amb narcisisme galopant, pugna per vessar sobre els altres un diluvi d’imatges i paraules, Zaoui proposa aturar-se de tant en tant per practicar el plaer de callar, l’art d’eliminar l’esmalt personal, l’art de descolorir-se. Un art que ell compara amb “el benestar del nen a qui el mestre no crida a la pissarra i que pot quedar-se al fons de la classe i somiejar prop del radiador mentre contempla els companys”.

El terme prové del llatí discretio, que vol dir “separació, distinció, diferència”, és a dir: suspendre les formes de relació i de visibilitat convencionals. Zaoui no proposa una suspensió radical, una desaparició absoluta com la que s’autoimposa l’ermità que s’exilia del món, sinó una desaparició lleugera. Es tracta de contenir la necessitat d’aparèixer, de mostrar-se. La distància de la discreció no t’escindeix del món. Ben al contrari, et permet veure més bé el món. La discreció és un temps d’espera: atura el desig d’afirmar-se, de ser reconegut, de ser vist, admirat i estimat.

Segons Walter Benjamin, Baudelaire va fundar la discreció moderna. El discret contemporani observa l’exterior per desplegar-se interiorment. Qui fuig del món per anar al desert no és discret: al desert l’anonimat és impossible. És a la gran ciutat, enmig de la multitud, que podem experimentar el sabor de l’incògnit, el sentit d’allò que Baudelaire anomena la flânerie: el pensament erràtic, l’ociositat i el vagabundeig d’aquell que observa el món sense tocar-lo, sense necessitat d’imposar-s’hi.

Si la paraula de moda és selfie (autoretrat fotogràfic), la fotografia més suggestiva és la que fa l’smartphone quan està desconnectat: impedeix que tots sàpiguen què fas i on ets. Si tothom pugna per escriure el tuit més estrident, més sorprenent o enlluernador, al discret li agrada més aquest haiku de Matsuo Basho: “Contra la porta / fulles de te, caigudes / que el vent instiga”.

En el temps en què tothom està hiperconnectat, la paraula més suggestiva podria ser desconnexió. Comences tancant l’smartphone unes quantes hores al dia. No envies fotos de l’últim lloc que has visitat. Et feia gràcia que tothom sabés quina ciutat visites, avui que es festa, o a quina graellada de xai pasqual t’estàs cruspint amb els parents i amics, però no ho fas: recordes que aquells a qui escriuries també estan dinant. Desconnectes el telèfon no només quan treballes o menges, també per la satisfacció que obtens d’una estona de silenci, pel plaer de no parlar. El desconnectes, també, per pudor: per no bombardejar els altres. Tampoc no opines a cada instant sobre allò de què tothom discuteix tan obsessivament. Mentre tothom proclama el primer que li surt del cap davant de qualsevol notícia, sigui tràgica o còmica, sigui important o banal, tu deixes que el temps en maduri el pes i el sentit. Deixes que l’impacte d’aquella notícia faci camí i, generalment, acabes constatant que allò que semblava tan impactant només és un altre gra de sorra del desert.

Aprens a contenir la voluntat de treure el cap en la vida dels altres. Comences a comprendre que generar constantment tuits, watsaps, e-mails o penjades al Facebook és una pràctica intrusiva, una malaltissa afirmació del teu ego que implica, inevitablement, la violació del temps i l’espai privats. Fas que el món descansi de tu. Deixes espai per als missatges, idees o propostes dels altres. Reconeixho: proclamaves amb veu massa alta les teves opinions i exageraves els teus punts de vista marcant el pas sorollosament. Potser, doncs, que caminis de puntetes, sense fer tant de soroll. Potser que facis un pas enrere.

La discreció era una virtut antiga, però Zaoui la descriu com un factor imprescindible de la creativitat: “Per a Proust era un privilegi assistir a l’absència pròpia”. I una necessitat social: “La discreció és un gest polític”.

Antoni Puigverd

21/04/14

La Vanguardia

Alimenta els teus valors perquè això és el que ets tu

 Joan Sabater, metge expert en dieta vegetariana i fruits secs.

Tinc 59 anys. Vaig néixer a Barcelona i visc a Califòrnia, a la Universitat de Loma Linda, on sóc professor i investigador. Casat, tinc tres fills. Em vaig doctorar en Medicina i en Salut Pública. La societat civil ha de lluitar pels seus valors. Sóc adventista.

Per què se’n va anar?

Durant set anys vaig ser metge a Sant Pau. Em vaig adonar que molts malalts no es curaven, tornaven i tornaven, i vaig voler deixar de posar pegats i intentar anar a l’arrel. Medicina preventiva. Jo vaig créixer en una família adventista que posava molt èmfasi a mantenir costums saludables. Em vaig adonar (fa trenta anys i no perquè m’ho ensenyessin a la facultat de Medicina) que el tabaquisme, una dieta desequilibrada, l’abús de l’alcohol i el sedentarisme són determinants fonamentals de la salut o la malaltia.

Ara sembla tan obvi…

Vam apuntar el nostre primer fill en un parvulari progressista, però quan els vam dir que era vegetarià no el van voler admetre. Jo havia fet la meva tesi sobre el creixement dels nens vegetarians, volia especialitzar-me en nutrició, així que me’n vaig anar a Califòrnia ja casat i amb un fill.

Des de quan és vegetarià?

Fa trenta anys, però fixi’s que la dieta sana mediterrània, en la qual es menja carn una vegada a la setmana, és pràcticament igual a la dieta basada en aliments vegetals.

Com a nutricionista, ho subscriu?

Absolutament. Si un adult vol fer canvis per viure més bé, li proposo que redueixi al mínim la carn (un factor causal del càncer de còlon) i els aliments refinats o altament processats.

A les escoles donen molta carn.

Massa, encara hi ha el mite de la proteïna, es creu que la carn és essencial per al creixement. En el meu estudi de fa més de 25 anys amb milers de nens escolars vam demostrar que els que no mengen carn creixen igual o més bé que els que en mengen. 

A Califòrnia va saltar aviat a les portades de revistes mèdiques. 

Vaig fer un estudi sobre els fruits secs a mitjan anys vuitanta, quan la ciència creia que no eren recomanables pel seu alt contingut en greixos. Però malgrat els assajos clínics, quan vaig presentar les conclusions en un congrés de prevenció de malalties cardiovasculars...

No se’l van prendre seriosament.

No, ningú no creia que menjar fruits secs era bo per al cor. I van continuar sense creure-ho fins que ho va publicar, tres anys després, el New England Journal of Medicine, la primera revista mèdica del món.

Com va viure aquesta indiferència?

Vaig créixer en una societat monocolor, el nacionalcatolicisme, però jo no era ni nacional, perquè era català, ni catòlic perquè era adventista. Hi havia una dissonància entre els valors autoritzats i els de casa meva, així que vaig aprendre a anar contracorrent.

Ara ningú no discuteix les seves conclusions.

Acabo d’arribar del Congrés de la Dieta Mediterrània, i quin és el resum?... Disminuir els productes animals i augmentar els vegetals: això ho vaig aprendre a casa. El meu resum de trenta anys d’estudi és: una alimentació sana ha de posar en el centre del plat les fruites, les verdures, les lleguminoses, els cereals i els fruits secs i les llavors.

Quines altres diferències l’han construït?

Durant la carrera em van posar un examen dissabte, el dia que els adventistes reservem a no fer res, i el professor me’l va canviar, però el meu millor amic es va queixar al sindicat d’estudiants, li semblava injust. 

Curiós. 

Vaig aprendre la no-tolerància de la diferència, a nedar i guardar la roba. Avui en el meu departament de nutrició hi ha una gran diversitat d’ètnies, cultures i de gènere. La diferència s’ha de celebrar.

Hi ha qui només la tolera.

No donar coses per descomptat i qüestionar-ho tot és el motor determinant dels nous descobriments. La societat nord-americana, molt més nova que l’europea, prioritza la innovació a la tradició, fins i tot les coses més banals es qüestionen.

Ho ha intentat a Espanya?

L’any següent de publicar el meu famós estudi, el 1993, li vaig proposar al conseller d’Agricultura d’investigar les avellanes (Catalunya n’és una gran productora), i em va respondre: “Que inventin els altres”.

Ja.

Cal qüestionar fins i tot el més bàsic. Permeti’m una altra reflexió que deriva d’aquell dia de desconnexió per als adventistes.

El dissabte.

Al degà fundador de l’escola de Salut Pública als EUA, li enviaven els estudiants que fracassaven. Un li va dir que estudiava setze hores diàries i que les seves notes continuaven baixant.

De vegades passa.

No he oblidat el que el degà li va recomanar: comença pel fonament. Dorm vuit hores, menja una dieta sana, fes exercici diàriament i dedica temps a estar amb la família. Si després d’això només et queden quatre hores, estudia quatre hores.

Va funcionar?

Sí, perquè el primer és cuidar-te a tu mateix, cuidar la família i alimentar els teus valors perquè això és el que ets tu.

Ima Sanchís

16/04/14

La Vanguardia

5 motius per defensar les humanitats

La lògica de la rendibilitat econòmica impregna tots els àmbits de la societat i s’ha instal·lat també a les escoles. Si bé és cert que la formació de capacitats laborals és una de les missions de l’ensenyament, no ha de ser l’única. “Les últimes transformacions en el món de l’ensenyament, els vastos processos culturals de canvi i les convulsions en la situació econòmica i política, amb el predomini de la lògica del mercat capitalista, són factors que incideixen en el conreu de les que, en els països occidentals, es coneixen com a humanitats”, alerta l’Institut d’Estudis Catalans (IEC).

El foment de les competències que defensen les tendències pedagògiques internacionals ha anat reduint el pes de les humanitats als currículums escolars. Evitar l’aprenentatge memorístic -com reclamen aquestes tendències- no tindria per què significar la desaparició d’aquests sabers. Però les teories pedagògiques més radicals, com les del nord-americà Roger Shank, afirmen, fins i tot, que les matèries “que no seran útils en la vida real, com la literatura, la història o la filosofia” haurien de desaparèixer dels currículums, perquè ja són a internet.

Fent nostre el títol del manifest de l’escriptor italià Nuccio Ordine, volem defensar La utilitat de l’inútil i reivindicar el manteniment dels sabers humanistes a l’escola, a la universitat i a la vida. 

A través de l’opinió de sis experts, hem extret cinc motius -d’entre els molts possibles- pels quals les humanitats són útils:

1. Eduquen la identitat

La lectura profunda educa la concentració i el caràcter

“L’humanisme no és tant el coneixement dels clàssics com el domini de la lectura lenta, reposada, profunda”, afirma l’educador i doctor en filosofia Gregorio Luri. Bon coneixedor de la realitat a les aules, Luri aposta per aquest tipus de lectura “humanista” com una “gran eina” per “educar l’atenció i el caràcter”, fomentant “la capacitat de concentració” dels alumnes. Per això, Luri reclama “una didàctica de la lectura que avui no hi ha” a les escoles, que entengui els llibres “no com a entreteniment” -els adolescents els substituiran per altres entreteniments al seu abast- sinó com a eina per forjar el caràcter.

“La literatura ens sofistica”, coincideix el filòsof Daniel Gamper, i assenyala que aquesta sofisticació educa els sentiments. “Quan sofistiquem el nostre vocabulari a través de la literatura, sofistiquem els nostres sentiments i emocions perquè podem matisar més el que sentim i pensem”, detalla. La història, un altre dels sabers humanistes, “ens ajuda a construir la nostra identitat”, afegeix Gamper. “La història és l’espai d’aprenentatge de la humanitat” i si els nens no l’estudien, existeix el perill de repetir-la. “Si aprenem que els drets que tenim ara són fruit de lluites passades, encara els valorarem més”, afegeix. El filòsof Xavier Antich hi coincideix. “Res no pot substituir les humanitats en l’aprenentatge de la complexitat de la vida individual i col·lectiva, privada i social, ètica i política”, raona Antich.

2. Fomenten la creativitat

Per tenir una mirada nova sobre una cosa cal haver-la treballat

Davant de les tesis pedagògiques que defensen l’interès de l’infant com a únic motor del seu aprenentatge, Luri defensa tot el contrari. “El coneixement és el motor més important de l’interès i també de la creativitat”, assevera. “Si vols ser creatiu en la cuina, primer fes moltes hores de cuina”, posa d’exemple. Els gurus dels nous mètodes pedagògics internacionals defensen que l’escola ha de fomentar principalment la creativitat dels alumnes, com una capacitat indispensable per ser competitius en la societat del coneixement. “La creativitat és la capacitat de tenir una mirada inèdita sobre algun problema -segons Luri-, però per arribar-hi primer cal tenir dades sobre el problema i un tracte assidu amb ell”. Per Luri, “la mateixa ambició de coneixement et porta a la creativitat: si t’agrada molt llegir, acabaràs escrivint”.

3. Forgen l’esperit crític

El saber aporta capacitat per prendre distància i reflexionar

Una altra de les competències que es demana als alumnes d’avui és el “pensament crític”, i els experts coincideixen que no hi ha res que el fomenti més que els coneixements humanistes. “Aporten capacitat de pensar, reflexionar i prendre distància de les coses”, diu el filòsof Josep Ramoneda. Antich també destaca la importància d’aquests sabers per desenvolupar “la capacitat subtil de construir sentit en el que ens envolta; en la formació del criteri propi”. Les humanitats, afegeix, “no són una llista de coses que calgui saber”, sinó “una lliçó irreemplaçable per esdevenir, en l’horitzó d’una humanitat més lliure, més justos, més comprensius i més crítics”.

Per Ramoneda, una de les aportacions més importants de la cultura humanista és la mirada reflexiva: “Fa que siguem capaços de controlar i governar el vertigen tecnològic actual”. “Les competències que donen les humanitats són fonamentals per fer un ús adequat de l’arxiu immens que és internet”, remarca. Una capacitat de distanciar-se i avaluar que cal aplicar també a la ciència. “La ciència parteix del principi que tot el que es pot fer es fa, però no tot el que es pot fer és bo que es faci, ¿qui posa els límits?”, apunta Gamper. I atribueix a la mirada humanista aquesta capacitat reflexiva sobre la ciència. “No es tracta de contraposar humanisme i ciència, no són excloents, sinó que cal una concepció més renaixentista”, subratlla, que uneixi una bona formació científica i una bona formació humanista.

4. Donen capacitat de lideratge

Les humanitats ens capaciten per ser competitius al mercat laboral

“Les humanitats permeten tenir un coneixement aprofundit de la condició humana, la qual cosa és indispensable per poder governar, per poder desenvolupar correctament funcions de lideratge i de direcció de persones en empreses i organitzacions no lucratives”. El filòsof i teòleg Francesc Torralba subratlla els beneficis que comporta l’estudi de les humanitats, fins i tot en un context marcat per l’utilitarisme acadèmic. “No és estrany que en alguns màsters de direcció d’empreses les humanitats tinguin un paper rellevant”, argumenta Torralba. “Qui ha llegit Shakespeare, entendrà, molt a fons, les turbulències emocionals que tenen lloc en qualsevol comunitat humana, i qui ha llegit Maquiavel entendrà com ningú les lògiques i les perversions del poder”, afegeix el director de la Càtedra Ethos de la Universitat Ramon Llull (URL).

A més del lideratge, el mercat laboral actual reclama versatilitat i saber-se reinventar constantment al llarg de la vida, una qualitat que es conrea a través dels sabers menys especialitzats, apunta Gamper. “És la rendibilitat d’allò aparentment inútil”, afirma el filòsof. I argumenta que “tot i no ser tangible” ni quantificable és una utilitat “fins i tot des del punt de vista mercantil”. “La cultura és un bé de primera necessitat, que no vol dir que sigui promesa de res, però una persona culta juga -també al mercat laboral- en millors condicions que una d’inculta”, coincideix Ramoneda.

Xavier Antich nega que els sistemes pedagògics que releguen les humanitats estiguin pensats per economistes, sinó per “tecnòcrates i buròcrates”. “En els països en què els sistemes educatius estan regits per criteris pragmàtics i per una visió que prioritza els resultats econòmics, les humanitats tenen un lloc privilegiat”, assevera. I és que, segons Antich, les humanitats ens ensenyen “com poques coses a la vida a ser capaços de fer front a situacions pràctiques de certa complexitat, a ser subtils en l’anàlisi de situacions quotidianes, domèstiques i laborals; a assumir reptes professionals imprevistos”. “Poques coses hi ha que serveixin per proporcionar una diferència qualitativa essencial entre professionals d’altres matèries igualment formats”, conclou.

5. Eviten les desigualtats

Denigrar la formació humanista alimenta l’escletxa social

“Hi ha una racionalitat cada cop més lligada a la rendibilitat, que ha anat colonitzant tots els espais de l’experiència. Sembla que qualsevol espai de l’experiència que no respongui adequadament als criteris economicistes queda relegada o directament neutralitzada. L’empobriment, en nom de la rendibilitat, és evident”. La reflexió, de la filòsofa Marina Garcés, reflecteix com els criteris economicistes han poblat els currículums educatius, enfocats a les competències pràctiques i a les disciplines que tenen més sortida en el món laboral. Per Garcés, no defensar les humanitats és un dels factors que més alimenten la creixent desigualtat. “Pateixo pel fet que l’accés al patrimoni i llegat de la humanitat tornarà a quedar en mans d’aquells que puguin buscar-lo o accedir-hi, ja sigui per la disponibilitat de temps o diners”, raona aquesta filòsofa. “Una de les conseqüències més greus d’aquest abandonament de les humanitats és que és un factor que contribueix a l’augment de la desigualtat econòmica i cultural, i en últim terme, també social”.

Francesc Torralba també reflexiona sobre el regnat de l’economicisme. “Aquesta ideologia en la qual el guany és l’únic que compta ens condueix a la destrucció dels vincles humans, a l’explotació de joves molt qualificats, a la imparable deslocalització de les empreses, a l’erosió indiscriminada de l’entorn natural, a l’explotació de grups vulnerables”, raona Torralba. “L’estudi de les humanitats i, en particular, de la filosofia, permet posar entre parèntesis aquesta ideologia que ha calat fins al moll de l’os en el nostre imaginari; permet sotmetre-la a crítica, prendre’n distància i copsar que, a més a més del benefici material, hi ha altres béns, molt més rellevants per a la persona”

Sònia Sànchez i Joan Serra

20/04/14

Ara.cat

Terrorisme islàmic a Nigèria

El segrest dilluns a la nit de més de cent nenes per diversos homes armats en una escola de la ciutat de Chibok, a l’estat de Borno, al nord de Nigèria; l’atemptat contra una estació d’autobusos a la capital administrativa d’aquest país africà, Abuja, que va provocar el mateix dia més de setanta morts, i tres atemptats més diumenge en diferents localitats (Ngoshe, Kaigamari i Anchaka), que van causar un centenar de morts, a més d’innombrables ferits, han desencadenat el dolor i la consequent alarma pel ressorgiment del grup terrorista islàmic Boko Haram.

L’exèrcit nigerià manté des del maig una intensa ofesiva contra aquesta franquícia d’Al-Qaida, molt activa en les regions del nord, les més pobres d’aquest país, que és el més ric –pel petroli– i el més densament poblat de l’Àfrica (170 milions de persones). En aquests estats del nord (Borno, Yobe i Adamawa) és on Boko Haram –paraules que signifiquen “l’educació occidental és pecat”– intenta promoure des del 2002 la creació d’un règim radical fonamentat en la llei islàmica (xaria). Tots tres són de majoria musulmana, a diferència dels del sud, que són cristians. Hi regeix des de fa mesos l’estat d’excepció perquè és on es produeixen la majoria d’atemptats.

Les cruels accions terroristes citades figuren entre les més violentes protagonitzades pel grup de malànimes de Boko Haram i serien la demostració més palpable que la campanya militar dirigida pel Govern de Goodluck Jonathan en contra seu no ha pogut afeblir la seva capacitat d’actuació, malgrat que alguns dels seus líders han estat abatuts. El segrest del centenar de joves, que s’havien concentrat en un internat-escola per passar uns exàmens, manté en suspens els familiars i a tot el país. L’espectacularitat d’aquesta acció, així com els prop de doscents morts en els atemptats esmentats, han servit perquè l’opinió pública mundial prengui consciència de la creixent activitat del terrorisme islàmic a l’Àfrica i, especialment, a Nigèria.

No per ser un país allunyat d’Occident el problema que viu Nigèria és menor per a nosaltres. Des que Boko Haram va iniciar la gihad (guerra santa) ha matat més de quatre mil persones en els últims cinc anys. Però igualment greu és el risc que grups islàmics terroristes es facin forts en determinades regions de l’Àfrica, com ara és el cas, i puguin consolidar santuaris des d’on puguin actuar al mateix continent o planificar atemptats en qualsevol altra part del món. S’ha demostrat que Boko Haram manté estrets vincles amb les altres franquícies d’Al-Qaida a Àfrica, com les del Sahel (Mali) i Somàlia, i que els seus membres es refugien al Camerun i el Níger quan són assetjats per l’exèrcit nigerià.

Les paraules de solidaritat amb Nigèria de la cap de la diplomàcia europea, Catherine Ashton, que va assegurar que la Unió Europea està al seu costat en la lluita contra el terrorisme, no haurien de quedar només en això. Europa també té la responsabilitat de contribuir a combatre les amenaces terroristes allà on es produeixin, ja que la capacitat d’acció dels grups radicals islàmics sobrepassa qualsevol frontera. Per aquesta raó és d’allò més important, alhora, la crida feta ahir per la Unió Africana per enfortir la cooperació dels països del continent. El terrorisme, amb independència d’on actuï, és sempre una amenaça global.

Opinió

17/04/14

La Vanguardia

Ja són 4,5 milions els espanyols que viuen sols

El nombre de llars unipersonals ha crescut un 5,2% en només dos anys

Gairebé un 10% de la població espanyola viu sola, és a dir, 4,4 milions de persones. En només dos anys, el nombre de llars unipersonals ha augmentat un 5,2%, i s’ha convertit en el segon tipus de llar més freqüent a Espanya, només superat per l’integrat per dues persones (30,5% del total). La majoria d’aquestes llars està formada per persones menors de 65 anys, tot i que un 40% ha superat aquesta edat. El problema per a aquest últim grup, assenyalen els experts, és que està integrat majoritàriament per dones (1,3 milions) vídues, amb pensions modestes i amb jubilacions en la mateixa línia (un estudi de Vida Caixa-Iese apunta que la pensió mitjana de les dones és un 38% inferior que la dels homes). I alerten de l’alt grau de vulnerabilitat i d’exclusió social en què es troben, en paraules de la professora de Sociologia de la UNED, Rosario Sánchez Moreno.

La nova Enquesta Contínua de Llars, que recull l’existència de 18.217.300 llars el 2013 (133.600 més que el 2011), revela un creixement absolut de llars formades per una sola persona de 218.700. Han crescut tant les formades per més grans de 65 anys (4,9%) com les de menys d’aquesta edat, tot i que en aquest cas en gran manera, un 5,6%. Mentre les llars formades per persones de més de 65 anys estan clarament dominades per les dones (el 72,5%), en el que no han arribat als 65 són majoritàriament homes solters (1,5 milions).

Estudis sociològics expliquen aquest increment de les llars unipersonals entre majors d’edat pel desig d’independència d’una part que prefereix viure a casa seva que amb la família, encara que hi mantinguin llaços estrets.

Més dades que haurien de cridar l’atenció dels governants: gairebé la meitat dels joves d’entre 25 i 29 anys i més del 20% dels que tenen entre 30 i 34 anys viu amb els pares. Tots aquests percentatges no han deixat d’incrementar-se en els últims anys i, segons els analistes, reflecteixen clarament la falta d’oportunitats d’una generació que a aquestes edats haurien d’estar volant pel seu compte formant les seves pròpies famílies. Les seves projeccions vitals s’endarrereixen, amb el que això comporta des del punt de vista demogràfic. El nombre de llars formades per parelles, amb fills o sense, és el més nombrós: 10,3 milions. I una altra dada, 3,9 milions de parelles viu sense fills, 2,9 milions amb un fill i 2,8 milions amb dos fills. El nombre de parelles que viu amb tres o més fills és de 590.000. El nombre de llars monoparentals ascendeix a 1,7 milions, el 83% formades per dones amb els fills.

Celeste López

11/04/14

La Vanguardia

Quan un nen amb autisme es comunica, és màgic

Rosa Serrano, professora i mare d'una nena amb autisme. Va néixer a Sabadell fa 53 anys i actualment viu a Navarcles. Llicenciada en geografia, treballa de professora a secundària i també a la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). Mare d'una nena d'onze anys amb autisme. Impulsora del primer centre per a familiars d'autistes a Catalunya. Promotora del llibre ‘Puzle de contes', escrit per dotze autors.

Què li ve al cap quan algú fa servir l'expressió “avui estic una mica autista”?
És una expressió desafortunada. No s'està autista, sinó que es té autisme, que és molt diferent. L'autisme és un trastorn que es té per sempre i, per tant, no es pot usar l'adjectiu com si es tractés d'una cosa passatgera. No m'agrada.

Què representa ser la mare d'un fill amb autisme?
Al principi, és un xoc. Has de passar pel dol de la pèrdua de
la idea que t'havies format sobre com seria el fill i tornar a començar. Suposa lluitar contra l'administració, que et nega qüestions bàsiques com ara el pagament dels bolquers, contra un sistema que no està pensat per a nens tan especials com ells. I et fas activista. Cada dia és una lluita. Tenir un fill amb autisme et fa més forta del que mai t'hauries pensat que podries ser.

Els estereotips que es tenen dels nens amb autisme, estan molt allunyats de la realitat?
Molt. Sovint, la gent associa autisme amb una intel·ligència superior i poders estranys, fruit d'haver vist determinades pel·lícules americanes. Altres vegades, es té la idea que són nens que viuen en un altre món, com si fossin d'un planeta desconegut que no volen saber res del nostre. Això és fals. Volen, però no saben com fer-ho. Els costa de relacionar-se amb els altres de la manera com ho fem nosaltres. Però es relacionen i quan passa, és màgic.

S'associa l'autisme amb els nens i no amb els adults. Per què?
Suposo que és perquè quan es detecten sol ser en l'edat infantil. Quan són petits i encara no han après a comunicar-se, es nota més. De tota manera, ara, es diagnostiquen persones adultes amb trastorns de l'espectre autista (TEA) que havien passat desapercebudes perquè tenien un autisme d'alt funcionament, que és un grau d'afectació que els permet fer una vida força normalitzada.

Els nens afectats són conscients dels trastorns que pateixen?
Com menys afectats estan, més conscients són que els passa alguna cosa i més pateixen. Si l'autisme és més profund i no saben com comunicar-se, poden produir-se rebequeries i autolesions. A mesures que aprenen a demanar i a dir sí o no, comencen a desaparèixer les frustracions. Ells no s'adonen que són diferents. Els que patim som els pares, que ens sentim avergonyits de la conducta dels nostres fills i sempre hem d'anar donant explicacions. I això cansa.

Què s'hi pot fer?
Més divulgació i que la gent conegui molt bé com són les persones amb TEA. Per això, vam editar el llibre Puzle de contes, amb dotze històries en què s'expliquen dotze aspectes diferents de l'autisme. La idea és que d'una forma amena la gent conegui millor aquest trastorn i entengui les persones que hi conviuen.

Ha posat en marxa un projecte per ajudar altres pares i els mestres. En què consisteix?
El 10 de març de l'any passa,t vam inaugurar el centre de recursos en TEA de la Catalunya central. En el moment en què una família rep el diagnòstic d'autisme del seu fill, pot venir al nostre centre, on li proporcionem informació i ajuda perquè puguin tenir recursos per a l'escola, per fer teràpia a casa i fer trobades amb altres pares. I les escoles també poden venir a buscar eines per treballar amb nens concrets que tinguin a les aules.

És l'únic centre d'aquestes característiques que hi ha a Catalunya, oi?
Sí. I crec que cada comarca hauria de tenir el seu. L'ideal seria tenir una xarxa de centres per tal d'atendre totes les famílies i que no hi hagués cap tipus de discriminació pel fet de viure lluny del lloc on hi ha recursos. De moment, ho fem aquells pares i professionals que veiem que hi ha una necessitat. Però hauria de fomentar-ho l'administració.

Com hi fan front els mestres?
Quan un mestre no ha conegut cap cas de TEA i es troba a l'aula amb un nen que n'ha estat diagnosticat i no té suport, ho passa malament. Sóc partidària de la integració d'aquests nens a les aules ordinàries, però amb recursos. Si no n'hi ha, el nen pateix i els mestres, també.

Núria Astorch

14/04/14

El Punt Avui

Expertes en alzheimer

Cuidadors de pacients assagen teràpies en grup per millorar la qualitat de vida

Pilar Sánchez, Matilde Martínez i Ana María Vieitez són cuidadores principals de familiars amb alzheimer

Va ser una feliç troballa. La relació amb ella sempre és plena de tensió, insulta contínuament. Em cuido de dues nenes: la meva, de deu mesos, i la meva mare, de 63 anys, però una avança cada dia; l’altra retrocedeix, cada dia. Un esforç enorme que no té fruit. I acabes sent molt rude. Ella ho nota, tot això, i es forma un cercle de tensió i gairebé de maltractament; sí que cal anomenar-lo així. I simplement canviar d’activitat, fent un esforç, immens, això sí, una mica de relaxació i començar a parlar de qualsevol altra cosa: ‘I la teva àvia, quants fills tenia?’, per exemple. I tot canvia. És la clau! Un no es pot imaginar com es relaxa l’ambient. Jo no sabia que podria tornar a riure amb ella”. Ana María Vieitez, 38 anys, és la cuidadora principal de la seva mare, amb alzheimer. I una de les participants en un assaig que pretén demostrar que la teràpia de grup per a cuidadors els canvia la salut i la qualitat de vida.

Una sessió a la setmana

El projecte que duu a terme la Fundació Pasqual Maragall i l’Obra Social de La Caixa inclou sessions d’una hora i mitja a la setmana durant quatre mesos. Poden emportar el seu malalt, perquè al centre el cuiden mentre estan en el grup. Cada sessió està dedicada a un objectiu: comprendre el que els passa als seus alzheimers, acceptarho, cuidar la pròpia salut, gestionar la culpabilitat, resoldre situacions... “També vam aprendre a utilitzar la música, per exemple. No saps com gaudeix el meu marit amb ¡Mira quién baila!”, explica Matilde Martínez, 72 anys, cuidadora del seu marit, que té oficialment alzheimer des de fa un any: “Però jo ja el veia venir, perquè vaig passar 13 anys cuidant la meva mare, també amb alzheimer”. Pilar Sánchez li posa a la seva mare “les seves cançons, que no m’agraden precisament, i ella les segueix i canta i així deixa fora tot el malestar”.

No es tracta només de parlar

El projecte de teràpia es duu a terme en 24 grups en gairebé una vintena de ciutats espanyoles: 226 cuidadors. “No es tracta només de parlar, tot i que és el que d’entrada més s’aprecia, perquè es trenca la solitud, que no és poc. Però això és el que fem en el grup control, el que ens serveix per comparar. L’assaig per si mateix requereix una teràpia de grup que pretén que aprenguin a conviure amb la malaltia i a cuidar-se. I ja comencem a veure diferències notables entre un grup i un altre: els cuidadors que només es reuneixen per parlar, al cap del mes ja tenen problemes de temps; els que fan teràpia grupal, en volen més”, descriu Sandra Poudevida, investigadora principal de l’estudi. “Volem avaluar i fins i tot establir l’impacte econòmic que té aquesta teràpia de grup perquè es pugui establir en la sanitat pública”, explica Jordi Camí, director de la Fundació Pasqual Maragall. “La nostra ambició és que els cuidadors dels 600.000 malalts d’alzheimer que hi ha ara a Espanya rebin aquest suport”, apunta el director de l’Obra Social de La Caixa, Jaume Lanaspa.

Cap ajuda, cap formació

Les cuidadores entrevistades es defineixen com persones que un dia van descobrir que se’ls havia acabat la seva vida, enfrontades de sobte a una tasca immensa sense cap preparació. “I sense cap ajut econòmic, sanitari o psicològic”, coincideixen la Pilar, la Matilde i l’Ana María. “Tot és privat i per accedir als serveis públics has d’estar a les últimes”. Un centre de dia fins a les sis de la tarda, 850 euros al mes. “El deteriorament econòmic és tremend”, reconeix Pilar Sánchez. “Només em donen un grau de dependència”, explica la Matilde. Si t’enviessin algú preparat una estona, “per anar a la perruqueria”, “per passar un cap de setmana amb el meu marit”, “unes vacances!”. El més difícil “és fer-te a la idea, perquè és perdre’l en vida, però no el pots enterrar. I necessites entendre el procés i entendre’t a tu mateixa, perquè la malaltia produeix en tu sensacions que no vols”.

Afecte, obligació, culpa

El principal efecte sobre la salut dels cuidadors és la depressió major. Com s’aguanta? “Per l’afecte, només som afecte, el tacte físic és l’últim que perden”. “Aguantes perquè et necessiten, perquè és la teva obligació i perquè si no ho fas surt la culpa, sempre hi és”.

Ana Macpherson

12/04/14

La Vanguardia

L'autocontrol és la veritable valentia

James Robideau, indi Lakota, home espiritual

Tinc 71 anys. Vaig néixer a Dakota del Nord, en la reserva índia Spirit Lake (llac del diable) i visc a Nebraska, al costat de la reserva Oglala Lakota de Pine Ridge. He tingut 4 esposes, 3 fills i 8 néts. El nostre poble està sota el control il·legal dels EUA. Crec en el Gran Esperit.

La seva és una trista història d'abusos continus.

En tots els tractats que els sioux han signat amb els Estats Units des de 1868 s'explicita que no poden prendre les nostres terres sense la nostra aprovació. Així que les ha pres il·legalment.

A canvi, el 1924 els van fer ciutadans nord-americans.

Sí, i el 1934 es va dictar una llei perquè triéssim els nostres representants indis segons la nostra manera de fer. Fins llavors els nostres caps eren líders espirituals, amb una trajectòria d'honestedat, valors i respecte; després van manar els diners i la corrupció.

D'on surten aquests diners?

De grans corporacions que posen titelles que afavoreixen els seus interessos, que ens roben la terra i l'aigua i limiten el territori de les nostres reserves, riques en or i minerals valuosos.

Vostè va lluitar per recuperar-les.

Teníem a 35 corporacions intentant apropiar de les "Muntanyes Negres", un lloc sagrat per a nosaltres. Només la Hearst Corporation s Homestake Mini ha extret des de 1877 més de 18 bilions de dòlars en or mentre els lakota vivim en l'absoluta misèria; ni tan sols tenim gas per escalfar a l'hivern.

Es parla poc d'aquesta injustícia.

El Govern intenta que els lakota ens anem a viure a les ciutats. Des de 1890 se'ns va prohibir parlar la nostra llengua i practicar les nostres cerimònies. Hi va haver una política contínua d'extermini.

En els anys setanta es va convertir vostè en un líder del Moviment Indígena Americà (AIM).

Lluitàvem contra la venda il·legal d'una vuitena part de la reserva per part del govern tribal corrupte, encapçalat per Richard Wilson, al servei forestal dels EUA Era un moviment de drets civil que lluitava en els tribunals, però sempre ens rebia la policia, i acabem armant-nos.

Va encapçalar la comanda de les nacions del nord a l'ocupació de Wounded Knee.

És un lloc sagrat per a nosaltres. El 1890, 300 indis, dones i nens, van morir a mans del 7è Regiment de Cavalleria.

Un segle després tornaven a ser-hi.

Volíem que el món sabés que estem sota un govern corrupte que permet que les empreses es lucren, mentre el 90 % dels lakota estan sense feina. La policia va portar els seus tancs. Vàrem resistir 71 dies. Moltes tribus van acudir a lluitar.

I què va passar?

Una cosa bona: hi va haver un renaixement de la cultura lakota, recuperem les nostres cerimònies i ritus. Quan cada tribu va tornar a la seva terra, va indagar en les seves pròpies arrels. El món tenia posats els ulls en aquesta resistència, rebíem telegrames de suport de tots els racons. El govern dels EUA ens va prometre investigar la corrupció.

Què va ser de vostè?

Vaig seguir batallant amb altres indis en altres reserves i un any després me'n vaig anar a la muntanya a la recerca de la visió, i la meva vida va canviar.

En quin sentit?

Vaig rebre el missatge que la pipa de la pau és molt més poderosa que una pistola. Vaig descobrir el poder espiritual. Vaig sentir que qualsevol cosa que volgués passaria. El cel era clar, ni un sol núvol, vaig pregar a Wakan Tanka: "Mostreu-me la teva força, fes que plogui", i va ploure. A partir de llavors vaig buscar saviesa.

Qui el va instruir?

El cap Lakota Sicangu i home medicina Leonard Crow Dog (corb gos), que havia conservat el coneixement. Quan em vaig convertir en líder espiritual, vaig decidir emprendre camí i instruir a altres tribus en les nostres cerimònies.

Alguna cosa ha canviat?

Els pobres, la desocupació i l'alcohol segueixen entre nosaltres, però hem recuperat la nostra llengua cultura. Porto onze anys donant conferències a diferents ciutats eurepees.

En què creuen vostès?

En el gran esperit, inherent a totes les coses, en la mare terra, en que la cerimònia de la recerca de visió atorga dons a les persones perquè puguin ajudar altres. I en el silenci.

Jo també.

El silenci és l'equilibri perfecte. L'ésser que manté la seva individualitat sempre calmada i ferma davant les tempestes de l'existència té l'actitud d'un savi. L'autocontrol és la veritable valentia.

Quines han estat les seves experiències més importants?

La cerimònia yuwipi m'ha protegit de les bales, i quan he pregat al foc perquè una persona sanés, ha curat. Sabem comprendre els senyals i els sons espirituals (els ocells, les pedres, els arbres, el vent ens parlen).

Entén els ocells?

És clar, i vostè també si aprèn a escoltar. Estem tots relacionats, som part de la creació. A mi ningú em va explicar com havia de pregar. Vaig pujar a la muntanya, vaig quedar-m'hi, vaig fer dejuni, parlar als quatre vents. I vaig saber el què havia de saber sense que fos dit. 

Ima Sanchís

12/04/14

La Vanguardia