Un total de 89 menors viuen amb 76 famílies d'acollida

La crisi no ha afectat el nombre de famílies que opten per acollir a casa seva temporalment un menor tutelat Campanya per trobar acollidors de nens amb necessitats especials

El 31 de desembre del 2013, a les comarques gironines hi havia 89 infants vivint amb una família acollidora gironina. En concret, hi havia 76 famílies acollint aquests 89 infants, menors que, a causa de problemes amb la família biològica, es troben sota la tutela de la direcció general d'Atenció a la Infància i l'Adolescència del Departament de Benestar Social i Família. L'acolliment familiar és la convivència temporal d'un infant en el si d'una família que no és la biològica, però que té la possibilitat i la disponibilitat de proporcionar al menor un entorn normalitzat i d'estimació que li permet créixer. Mentre dura l'acolliment, la mainada manté el contacte amb els seus pares biològics. L'acolliment s'acaba en el moment en què la família biològica es recupera i es pot tornar a fer càrrec del menor o bé, i en el cas que aquesta circumstància no es produeixi, quan el menor assoleix la majoria d'edat. “L'acolliment familiar és un acte de compromís i responsabilitat”, destaca la directora de l'Institut Català de l'Acolliment i l'Adopció (ICAA), Núria Canal.

A pesar de la crisi econòmica, el nombre d'acolliments familiars que es duen a terme en l'àmbit de Catalunya s'ha mantingut força estable en els darrers anys, amb una tendència fins i tot a augmentar. Així, dels 924 nens acollits el 2011 es va passar l'any passat als 966. En aquest sentit, Canal indica que, tot i que l'acolliment és un gest “d'extrema generositat”, les famílies que el fan reben una prestació econòmica mensual per a cada menor en funció de la seva edat que se situa entre els 326 i els 393 euros.

Acollidors amb formació

L'ICAA i les entitats col·laborades d'integració familiar han posat en marxa una campanya a favor d'una nova modalitat d'acolliment, batejada amb el nom d'Ucae, una sigla que respon al nom d'unitat convencional d'acció educativa. En aquest cas, les persones acollidores han de tenir un perfil molt concret: es busquen professionals amb una formació específica –educació social, psicologia o qualsevol grau universitari relacionat amb l'àmbit pedagògic o social– i amb experiència en l'àmbit de la infància i de l'adolescència. Si es demana aquesta formació específica és perquè les Ucae estan pensades per atendre un grup de mainada que necessita una atenció més especialitzada: nens majors de 7 anys, infants amb necessitats educatives especials derivades d'algun tipus de discapacitat física o psíquica i grups de germans. Segons paraules de la directora de l'ICAA, aquests infants són els que tenen més dificultats per trobar una família acollidora. “És un tipus d'acolliment que està fonamentat en la formació de la persona acollidora”, exposa Canal. “I necessitem moltes famílies interessades en les Ucae”, afegeix amb la voluntat de fer una crida.

En aquests moments, a Catalunya hi ha 77 menors d'aquestes característiques pendents de ser acollits. Ja hi ha catorze Ucae que es fan càrrec de 29 nens, dues de les quals són de les comarques gironines. Les famílies Ucae s'han de comprometre a acollir, com a mínim, dos infants i, com a màxim, quatre. En aquest cas, a la prestació bàsica mensual que rep la família acollidora per nen, s'hi afegeixen altres complements que vénen determinats, per exemple, pel grau de discapacitat que tingui el menor.

Abans de posar en funcionament el model actual de les Ucae, el 2010 la Generalitat va fer un pla pilot amb dues entitats col·laboradores.

No pensem en el moment de la separació. Procurem gaudir del dia a dia.

El vincle sempre queda

Montse Pérez

Mare acollidora

326

euros

rep com a prestació bàsica una família d'acollida per nen i mes. L'import varia segons l'edat i altres factors.

Ells ens aporten a nosaltres molt més

del que nosaltres els aportem a ells. Aportem ben poc

Enric Torres

Pare acollidor

LES XIFRES

77

menors

hi ha a Catalunya susceptibles de ser acollits per una família Ucae.

966

infants

conviuen amb famílies d'acollida en l'àmbit de tot Catalunya.

“L'èxit de l'acolliment és que marxin i facin la seva”

N.A

Fa set anys que van fer el primer acolliment, el maig de l'any passat van fer el segon i no descarten fer-ne un tercer. Enric Torres i Montse Pérez, veïns de Vilajuïga, tenen un fill biològic de 28 anys que es va independitzar molt jove i que fa poc els va convertir en avis. I en un moment donat van sentir la inquietud de fer alguna cosa pels nens mancats de l'escalf d'una família. “Vam pensar que hi ha molta mainada al món que necessita una família. Nosaltres ja tenim un fill biològic i veiem important poder donar el caliu i l'estimació a aquesta mainada”, explica la mare acollidora. I, després de parlar-ne molt entre ells, van optar per provar de fer un acolliment familiar. Una experiència que consideren molt satisfactòria, tant per a ells com per als nens. “Ells ens aporten a nosaltres molt més del que nosaltres els aportem a ells”, assegura el pare d'acollida.

Els nens tenen 11 i 5 anys, respectivament, i durant bona part de l'entrevista estan amb els seus pares acollidors fent-los arribar mostres d'afecte. Per a ells dos, l'Enric i la Montse són el seu pare i la seva mare, i així és com s'hi adrecen. “Et deixes portar pels sentiments i els tractes com si fossin els teus fills, tenint molt clar que tenen la seva família biològica i que mai no se sap què pot passar”, exposa ell. “No hem pensat mai en el moment en què ens n'haurem d'acomiadar. Procurem gaudir al màxim del dia a dia. No pots estar pensant què passarà demà perquè, si no, no viuries. A més, després de tants anys d'estar a casa, el vincle queda”, raona ella. En aquest cas, però, la parella i els nens també estan força tranquils, perquè han aconseguit que els dos acolliments siguin permanents, és a dir que els menors conviuran amb ells fins que compleixin la majoria d'edat. Així que, a partir dels 18 anys, pot passar exactament el mateix que passaria amb un fill biològic: que marxi del niu o que s'hi quedi.

L'Enric i la Montse no creuen que s'hagi tenir cap condició especial per fer de pares acollidors. I atribueixen el fet que l'acolliment sigui encara una experiència minoritària al desconeixement i a la por. “Si no se'n fan més és en part per l'egoisme de pensar que patiràs quan el menor se'n vagi”, destaca ella. I, en aquest sentit, ell ho té molt clar: “En realitat, l'èxit de l'acolliment és que marxin de casa i facin la seva vida.” Ara per ara, però, es dediquen a gaudir els uns dels altres i a donar-se mútuament molta estimació. De fet, ell reconeix que, en aquests moments, li fa més respecte el paper d'avi que el de pare d'acollida.

El valor afegit d'estar en família

Els nens i adolescents susceptibles de ser acollits per una família Ucae viuen en centres d'acollida. Si bé l'estada en aquests centres és bona, justament per les característiques que reuneixen són menors que necessiten un entorn familiar per tenir un desenvolupament millor. “En els centres tutelats estan bé, però el valor afegit que els pot proporcionar una família no el tenen. És per això que intentem trobar-los una família que els vulgui acollir”, raona la directora de l'ICAA. La psicòloga Maria Garriga, de l'entitat col·laboradora AD Iniciatives Socials, exposa que una de les qüestions que també es tenen en compte en els candidats a ser família Ucae és la flexibilitat i disponibilitat horària, perquè es tracta de nens que requereixen molta atenció. Abans d'aconseguir la idoneïtat per fer l'acolliment, les famílies que aspiren a ser Ucae segueixen un procés de coneixement que dura sis mesos, seguit d'una formació complementària de cinc hores.

Núria Astorch

17/02/14

El Punt Avui

“Em feia por que la meva mare es morís i jo no estigués al seu costat”

Compromís Pablo A. Barredo (Barcelona, 1974) tenia només 33 anys quan va prendre la decisió de fer una pausa en la seva vida per dedicar-se completament a cuidar la seva mare, malalta d’Alzheimer. Ho explica a ‘Diario de un cuidador’ (Plataforma)

Per no oblidar mai el que l’Alzheimer ha representat a la seva vida, porta la paraula tatuada al braç. Barredo arriba setmanalment a 14 milions de persones a través del seu blog Diario de un cuidador, que ara ha convertit en llibre. Hi comparteix les experiències de cinc anys com a cuidador no professional de la seva mare, malalta d’Alzheimer.

Amb només 33 anys, vas deixar-ho tot -la teva feina, el teu pis- per cuidar la teva mare. Eres conscient del que suposava això?

Sabia que seria dur, però per una mare o un pare, que t’han donat la vida i t’ho han donat tot, s’ha de fer el que sigui. I el mínim que pots fer és estar al seu costat i acompanyar-los. Sóc el petit de vuit germans i des de sempre he tingut aquesta connexió amb la meva mare, així que vaig tenir clar que havia de ser jo perquè era la persona que ella acceptaria que l’ajudés. També era l’únic que m’hi podia dedicar completament.

Com vas rebre el diagnòstic?

És dur, però al mateix temps et dóna una certa sensació de pau momentània, perquè arribes a posar una etiqueta al que li està passant a una persona a qui estimes.

I el blog com va néixer?

Va ser un parell de mesos després del diagnòstic, com una via d’escapament i també com un espai per compartir la informació que anava trobant, perquè se’n té poca sobre l’Alzheimer i les demències en general. Tens una gran necessitat de saber què és i com afectarà la persona que ho patirà i, sobretot, com afectarà el cuidador principal. I d’això no se’n parla.

I com afecta el cuidador?

És un camí llarg i esgotador, a nivell emocional et trenca. Hi ha un abans i un després d’una experiència així. També depèn de si el cuidador té una xarxa de gent que l’ajudi i temps lliure per poder-se oxigenar. Però també és una experiència molt maca si pots treure’n la part positiva.

Què necessita un cuidador?

Informació, formació i suport emocional per part de l’entorn o un psicòleg amb qui poder parlar. I no perdre els amics perquè, a mesura que avança la malaltia, els cuidadors es van distanciant de l’entorn. Hi ha una dependència tan gran que vas eliminant el temps lliure que tens per a tu. El cuidador és la segona víctima directa de la malaltia. Vius un procés de dol constant que no es tanca fins que la persona mor.

Què has après de l’experiència?

He après què significa l’amor incondicional, el sacrifici, la compassió, el respecte i el fet de responsabilitzar-se de la gent gran. I en això no hi pensem quan som joves. Molts de nosaltres acabarem patint algun tipus de demència i dependrem d’algú que ens ajudi a arribar a grans.

Suposo que també hi va haver moments de tirar la tovallola.

Hi ha moments en què no pots més i és humà. Ningú t’ha preparat. Estàs exposat 24 hores al dia i set dies a la setmana. No pots abaixar el ritme i això t’acaba minant. Als últims mesos hi vaig arribar de genolls, víctima del cansament. Estàs 18 hores pendent d’una persona i quan se n’anava a dormir i podies descansar, t’havies de llevar 10 cops en una nit.

Et vas plantejar portar-la a una residència?

Mai. No hi tinc res en contra, però jo no ho voldria per a mi i no ho volia per a la meva mare. I crec que així vaig aconseguir frenar força l’avenç de la malaltia.

Et senties sol?

Et sents molt sol. Ja no és qüestió de si l’entorn t’ajuda més o menys. La soledat la portes a sobre perquè has de renunciar a moltes coses, per no dir tot, en pro de la vida d’una altra persona. També hi ha sentiments de ràbia, d’impotència... T’enfades, però no amb la persona sinó amb la malaltia. Necessites molta paciència perquè cada cop et demanen més i cada cop n’has d’estar més pendent. Hi ha moments molt durs.

Explica-me’n algun.

Cada matí la mare feia les maletes -es pensava que marxava- i cada nit jo les desfeia. I l’endemà, tornàvem a començar. Aquests moments et porten quasi al límit. I no oblidem que el 10% dels cuidadors no professionals, quan acaben la seva feina i la persona ja no hi és, se suïciden.

Vas acompanyar a morir la teva mare i, anys abans, el teu pare.

És un privilegi poder estar al costat de les persones que estimes al final de la seva vida, i que se sentin acompanyats i estimats. Pot semblar una tonteria, però els últims dies, quan estava ingressada, tenia por que es morís sense ser-hi jo. Per mi, els cinc anys anteriors no haurien significat res si no hi hagués estat fins al final, com li havia promès.

Quina sensació et queda després de la mort de la teva mare?

És contradictori. D’una banda, un sentiment de satisfacció i pau perquè he fet tot el que he pogut acompanyant-la fins al final. I, de l’altra, sents que has recuperat la teva llibertat però et preguntes: “I què faig ara amb la meva vida?”

I doncs?

He encarrilat el meu camí cap a l’activisme social i estic creant una fundació dedicada exclusivament als cuidadors no professionals, per oferir-los suport i formació.

Lara Bonilla

13/02/14

Ara.cat

La unitat d'ictus del Trueta atén 600 pacients l'any

Un 70% dels pacients que passen pel servei són autònoms al cap de tres mesos

El nombre de codis ictus que s'activen a la regió sanitària de Girona s'ha pràcticament duplicat en sis anys

El servei de neurologia de l'hospital Josep Trueta de Girona atén més de 1.000 ictus cada any, dels quals necessiten ingressar a la unitat d'ictus entre 500 i 600 pacients. Un 70% dels pacients que passen per aquesta unitat són autònoms al cap de tres mesos. El codi ictus és un codi d'emergència que s'activa a partir de la xarxa d'hospitals comarcals, de referència i terciaris i del Sistema d'Emergències Mèdiques (SEM). Es va posar en marxa a tot Catalunya l'any 2006, però a la regió sanitària de Girona ja funcionava des de l'any 2002. Aquest model permet identificar ràpidament els malalts amb ictus agut i traslladar-los tan aviat com és possible fins a l'hospital de referència més proper amb capacitat per avaluar-los, diagnosticar-los i tractar-los, si calgués, amb fàrmacs trombolítics. A la regió sanitària de Girona, la unitat de referència és la del Trueta. El responsable de la unitat d'ictus del Trueta, el doctor Joaquín Serena, destaca que l'hospital de Girona és, després del de Bellvitge, el centre de Catalunya que més afectats d'ictus atén i el primer de Catalunya si es té en compte la seva població de referència.

Més codis ictus

L'activació del codi ictus augmenta any rere any. A les comarques gironines, l'any 2013 es va activar 451 vegades, un nombre que pràcticament duplica els registrats l'any 2006. Aquell any, el codi ictus es va activar 236 vegades, de manera que l'increment en sis anys ha estat del 91%. El temps que transcorre entre l'aparició dels símptomes i l'administració del tractament és molt important, ja que com menys temps passa més probabilitats de recuperació té el pacient. En aquest sentit, els trombolítics són els fàrmacs que s'han mostrat més eficaços en el tractament de l'infart cerebral en les primeres hores. El tractament es pot administrar als pacients que arriben al centre dins les 4,5 hores següents a l'inici dels símptomes de l'ictus. Al Trueta, aquest tractament s'aplica a un 23% de tots els pacients que hi ingressen, una xifra que és per sobre dels estàndards europeus i que és també el percentatge més elevat de tots els hospitals de Catalunya. El subministrament d'aquest tractament permet que en el 51% dels casos els pacients siguin asimptomàtics tres mesos després d'haver patit l'infart cerebral. El Trueta és l'únic centre de l'Estat que disposa d'estudis de ressonància magnètica per a pacients que pateixen ictus aguts els 365 dies de l'any.

Servei de teleictus

El març de l'any passat es va posar en funcionament un nou programa del CatSalut, el Teleictus 2.0. Per mitjà d'un sistema de telemedicina, quan un pacient pateix un ictus i és derivat als hospitals de Palamós o Figueres, els especialistes que l'atenen connecten telemàticament amb els professionals del Trueta que estan de guàrdia, que els indiquen el tractament òptim per al pacient. Així, s'escurça el temps entre l'inici dels símptomes i l'administració del tractament, ja que es pot començar a administrar al mateix comarcal. Aquesta reducció del temps permet una millor recuperació del pacient i l'increment del nombre de pacients que són candidats a rebre tractament per desobstruir les artèries afectades. Des que es va posar en marxa el teleictus, s'han fet un total de 32 connexions (17 amb Palamós i 15 amb Figueres) i un 20% dels pacients van rebre tractament trombolític al mateix centre comarcal.

LA XIFRA

32

connexions

telemàtiques s'han dut a terme entre els hospitals de Palamós i Figueres des que hi ha teleictus.

Núria Astorch

13/02/14

El Punt Avui

Explorador sense límits

L’esquiador i corredor de muntanya Kilian Jornet, elegit aventurer de l’any de ‘National Geographic’

Foto per Seb Montaz
Kilian Jornet, en la foto ascendint el Cerví, ha estat valorat per popularitzar les curses de muntanya i pel seu Summits of my Life

NATIONAL GEOGRAPHIC: “Ha demostrat una vegada i una altra que els límits estan fets per trencar-los”

KILIAN JORNET: “Jo no corro perquè m’admirin o tenir més seguidors”, va dir ahir a Nova York

‘National Geographic’ corona l’esportista català. Les curses de muntanya s’han convertit en un fenomen que concentra cada cap de setmana multitud de persones. Des de les proves més modestes fins a les més exigents i emblemàtiques, com l’Ultra Trail del Mont Blanc, als Alps, o l’Ultra Pirineu, de 168 i 103 quilòmetres i amb desnivells positius de 9.600 i 6.300 metres, respectivament. Kilian Jornet s’ha convertit en la icona d’aquest món i, molt a contracor, en l’exemple que volen seguir aquesta legió d’aficionats que cada vegada amb més freqüència surten a la muntanya. Precisament, el seu paper en la popularització d’aquestes proves, així com els límits que ha anat vencent durant el seu projecte Summits of my Life (ascendir els principals cims del món en temps rècord), han estat determinants perquè Jornet resultés elegit aventurer de l’any per la revista National Geographic.

La publicació dels Estats Units va anunciar ahir que entre les deu candidatures finalistes –tres d’elles integrades per dues persones– havia resultat guanyadora la de Jornet, el corredor i esquiador de la Cerdanya de 26 anys. La convocatòria de National Geographic va registrar més de 75.000 vots on line, xifra rècord en la història d’aquest premi instaurat fa nou anys. L’elegit en l’última edició va ser el saltador BASE Felix Baumgartner, que el 2012 va trencar la barrera del so en precipitar-se des de 39.068 metres durant nou minuts de caiguda. També l’alpinista Edurne Pasaban, considerada la primera dona que va coronar els 14 cims de més de 8.000 metres, va aconseguir aquesta distinció el 2010.

Aquest any, Jornet competia amb la veterana Diana Nyad, que va nedar entre Cuba i Florida sense cap protecció contra els taurons; la suïssa Sarah Marquis, que va dedicar tres anys al seu viatge entre Sibèria i Austràlia caminant; l’americà Greg Long, surfista a la recerca de grans onades, o l’escalador txec Adam Oltra. Jornet va rebre ahir al matí el guardó a Nova York, durant l’emissió del programa Morning, de la cadena de televisió CBS. “Em sento molt orgullós d’aquest premi. Jo no corro perquè m’admirin o tenir més seguidors”, va subratllar Jornet, que ja de nit emprenia el vol de tornada a Europa, en concret a Tromso, a Noruega, on continuarà els entrenaments per competir a la Copa del Món d’esquí de muntanya.

National Geographic va nominar Jornet en considerar que és un personatge “que exemplifica l’esperit d’aventura en el sentit més autèntic de la paraula”. “Ha demostrat una vegada i una altra que els límits estan fets per trencar-los, i la seva llista cada vegada més llarga de reptes complerts és realment inspiradora”, segons va manifestar ahir Mary Anne Potts, editora de l’edició on line de National Geographic Adventure. 

Així ho va demostrar l’estiu passat per partida doble: al Mont Blanc (4.810 m) i al Cerví (4.476 m), cims que va coronar i va descendir en quatre hores i 57 minuts i en dues hores i 52 minuts, respectivament. Temps que mai no s’havien aconseguit. Aquest és l’objectiu del seu Summits of my Life, que prosseguirà aquest any amb el McKinley (6.186 m), a Alaska; l’Elbrus, a Rússia (5.642 m), i l’Aconcagua (6.959 m), a l’Argentina, per el 2015 intentar l’Everest d’una tirada, per una via poc freqüentada, sense oxigen embotellat i amb el mínim equip possible, fidel al seu estil minimalista. També seguirà competint en trail i skyrunning, curses per terrenys molt tècnics i de grans desnivells.

Rosa M. Bosch

13/02/14

La Vanguardia

Els oncòlegs alerten que es subestima el càncer ginecològic

La dificultat per tenir actualment proves de diagnòstic precoç, la incidència mitjana d'aquesta malaltia, la falta d'informació i alguns mites, dificulten i subestimen la importància del càncer ginecològic a la població femenina, segons l'Hospital Vall d'Hebron de Barcelona.

La incidència total del càncer ginecològic, sense tenir en compte el de mama, a l'Estat espanyol és del voltant del 17 % de la població, segons les dades estadístiques del Globocan del 2008.

El d'endometri és el càncer d'aquest tipus més freqüent, amb una incidència de 10,9 per cada 100.000 habitants; seguit del d'ovari, 8 per 100.000; i el de cèrvix, 3 per 100.000 habitants.

En canvi, el de vulva i vagina són els que registren menys incidència a la població.

El càncer d'ovari, que es presenta en un 80 % dels casos en un estadi avançat i en dones de més de 60 anys de mitjana, és el que presenta una taxa de mortalitat més gran (4/100.000 habitants), seguit de l'uterí (2/100.000 habitants) i el de cèrvix (1,9/100.000 habitants).

El de cèrvix es diagnostica en pacients d'una mitjana de 48 anys, a les quals si se les tracta de forma precoç se'ls ha d'intervenir quirúrgicament, mentre que si es diagnostica en fases més avançades, el tractament es basa en ràdio i quimioteràpia.

El càncer de cèrvix comporta un risc afegit, el virus del papil·loma humà (VPH), present en més del 99 % dels tumors, mentre que els càncers de vagina i vulva redueixen aquest percentatge al 40 %.

Per aquest motiu, els especialistes insisteixen en la importància de la vacunació contra el VPH.

La incidència del càncer ginecològic es posa en relleu en què la meitat de les pacients ateses en la Consulta d'Atenció Immediata de Ginecologia (CAI) el pateixen en alguna de les seves formes.

Els oncòlegs alerten que es tracta d'un càncer "molt desconegut entre la població" i que afecta 9.500 dones cada any a tot l'Estat.

Després de gairebé dos anys de funcionament, la primera consulta d'atenció immediata específica de ginecologia oncològica s'ha demostrat molt efectiva per facilitar el cribratge del càncer ginecològic i per avançar els tractaments més adequats.

Des de la seva creació, la CAI ha atès 205 pacients, de les quals s'han diagnosticat 110 càncers ginecològics, de les quals 88 s'han intervingut quirúrgicament.

Segons ha comunicat el propi centre, un dels "punts forts" de la Consulta d'Atenció Immediata és la bona coordinació que existeix entre metges de primària i els especialistes de l'Hospital, ja que és el mateix metge del centre d'atenció primària qui deriva les pacients directament a Vall d'Hebron.

El 53 % de les pacients que acudeix a aquesta consulta són diagnosticades d'algun tipus de càncer ginecològic i el 83 % requereix una intervenció quirúrgica.

EFE

10/02/14

Diari de Girona

Els rics intueixen avui que els diners són en els pobres

Entrevista a Manuel Rivas. Escriptor

Li adverteixo que no és el millor moment per fer apostolat de la cooperació en aquesta terra, ja que els responsables polítics estan a la banqueta ...

És de les coses que escandalitza més. Té un punt de perversitat utilitzar la bona voluntat de la gent. És també una metàfora d'aquest temps: els rics intueixen que els diners està en els pobres, dit amb tota la ironia, perquè sempre necessitaran hospitals, cementiris, aigua... Les necessitats bàsiques de la gent són les noves línies de negoci.

Se sent apòstol de Vicenç Ferrer?

No. Com en un poema o una novel·la, vaig fer el llibre per a mi. Vicenç Ferrer és un mitjà per descobrir els altres, començant pels intocables, als quals ell es va atrevir a tocar. Però no vaig voler fer una hagiografia o un llibre de sant. Ell no es veia així, a l'inversa. El tret més interessant del seu caràcter, i que el va ajudar a superar contratemps, és la ironia.

Què ha descobert d'ell?

L'enfocament és com d'un missioner èpic, però ell és on posa l'esfera, perquè hi ha moments i llocs en què l'esfera necessita recolzar-se i passa una cosa especial i brollen els dipòsits d'esperança. Descobreixes així a un adolescent que forma part del POUM i és sempre un rellotge avançat.

Es coneix poc aquesta vida de Vicenç Ferrer de refugiat i perdedor de guerra...

Molt poc i aquí hi ha la cèl·lula mare, perquè estem parlant de la gent amb més utopia en aquest període en què l'esfera es posa en la revolució espanyola. El seu trajecte és una successió de revolucions. I en els 60, aquesta dècada d'esperança i provocació benèfica, Ferrer no és un ésser aïllat amb una vareta màgica, sinó que està imbricat en tots aquests processos: amb la pedagogia de l'alliberament, amb la idea de col·locar a la dona i el medi ambient en el centre, perquè la dona és l'esclava del nostre temps.

A Ferrer li indignava el conformisme. És el mal postmodern?

Sí. La indiferència, i amb la seva variant presumptament estètica del cinisme i que la cultura només entreté. Un llibre no canvia el món, però sí que pot començar el canvi d'una persona. Jo ho he viscut.

Amb un llibre en concret?

Amb un i altre i un altre. El món no és el mateix després del Guernika, després de les fotos de Walker Evans, després d'Els raïms de la ira. M'és especialment repugnant el conformisme de qui sap i el seu silenci.

Diu que li preocupen els països que no fan olor. Espanya fa olor?

[Riu] M'encanta l'olor del fem, però no m'agrada l'olor de la corrupció. El primer va unit a l'olor de la terra, amb la corrupció les escombraries fa olor de porqueria.

Diari de Girona
11/02/14

Fer una ciutat sanitària a Salt seria pràctic

Entrevista a Josep Maria Vilà. President Honorífic de l'ICO

MEDALLA JOSEP TRUETA

“Sempre agrada que et reconeguin la feina feta i que pensin en tu.”

Josep Maria Vilà, especialista en hematologia, es va jubilar el 2011. Foto: Lluís Serrat

El govern de la Generalitat va atorgar l'any passat la medalla Josep Trueta al mèrit sanitari en reconeixement a la seva trajectòria professional. Llicenciat en medicina i cirurgia, es va especialitzar en hematologia a Nova York. Durant més de vint anys va ser cap de servei d'hematologia de l'hospital Josep Trueta de Girona, on va exercir com a director mèdic entre el 1980 i el 1984. Va ser una persona clau en la creació de l'Institut Català d'Oncologia a Girona (2002), centre que va dirigir fins al 2009, quan va ser nomenat president i conseller de la institució. El 2011 es va jubilar com a metge i actualment és el president honorífic de l'ICO.

Quins canvis va viure al llarg de la seva trajectòria?

La medicina ha evolucionat més en els darrers cinquanta anys que en els anteriors dos-cents. Els que vam acabar la carrera als anys seixanta, hem viscut un canvi enorme. En aquella època, per posar un exemple, l'hematologia era una feina artesanal. El procés diagnòstic depenia molt de l'experiència personal. Ara està tot automatitzat. I els metges tenen moltíssima informació ja processada al seu abast. En aquests moments, té molta més informació un metge jove que acaba de fer la carrera que la que tenia un metge als anys seixanta amb deu anys d'experiència. Quan jo estudiava, encara es feien sagnies i en alguna farmàcia encara veies sangoneres. Era una medicina gairebé de l'edat mitjana. I tot això en aquests darrers anys ha desaparegut i s'ha tecnificat moltíssim.

En matèria oncològica, quin és l'avenç més important?

El càncer, fins fa quaranta anys, era una malaltia maleïda. Hi havia la cirurgia, però la quimioteràpia era molt senzilla. El panorama ha canviat moltíssim, perquè la medicina disposa de molts més recursos que abans. Fins i tot amb les cures pal·liatives s'ha fet un gran avenç en els darrers 50 anys. I ara hi ha una frenada per assimilar del tot els recursos de què es disposen. De vegades hi ha coses que semblen molt noves i que a l'hora de la veritat no representen un gran guany.

És una frenada que ve provocada per les retallades?

Crec que les retallades afecten més l'atenció que es presta al malalt, amb qüestions de personal. Però la infraestructura ja hi és. La medicina americana, que és la més avançada del món, a la pràctica està circumscrita a un grup concret de gent. Tenen els mitjans per fer-la extensible a tothom i el sistema no ho fa. I això és una mica el que està passant aquí. Als Estats Units, per la liberalització de la medicina, i aquí, per la falta de diners per fer córrer tota la maquinària, que és molt cara de fer funcionar.

La crisi marca un punt d'inflexió en l'àmbit assistencial?

Crec que la crisi farà que, durant alguns anys, la gent –els metges d'una banda i els malalts amb les seves expectatives de l'altra– es faci una nova composició de lloc. Hi va haver un moment en què es feien moltíssimes proves diagnòstiques simplement perquè eren a l'abast i potser no sempre eren necessàries. És una llàstima que s'hagi arribat a aquest punt de frenada a causa de la crisi, perquè hauria estat molt millor que ho hagués promogut la mateixa societat. Però té una part positiva. I és que el model sanitari espanyol, d'assistència universal per a tothom, és fantàstic, però ha de tenir uns límits, perquè l'Estat no pot suportar la càrrega que representa oferir-lo a tothom i al més alt nivell de tecnologia. S'ha de buscar el millor que es pot donar a la gent amb una despesa continguda.

I, enmig d'aquesta situació de frenada, com veu la construcció del nou Trueta?

Quan va sorgir la idea d'un nou Trueta, amb el govern tripartit, era un moment de gran eufòria i ho vaig veure bé, sobretot perquè la nova tecnologia reclama una estructura que el vell hospital no oferia. Però el que es va plantejar aleshores, que era fer el nou Trueta just davant de l'altre, ho vaig veure com una cosa tremenda. Dur a terme aquell projecte hauria suposat un gran patiment per als professionals que hi treballaven i també per a la gent de fora, i una distorsió del seu funcionament. S'ha de tenir en compte que el Trueta està encaixonat entre la carretera i el riu, i no té espai per créixer. Però la idea que hi ha ara és unificar serveis entre el Santa Caterina i el Trueta. I, mirat així, fer una ciutat sanitària a Salt crec que seria el més modern i pràctic. Prop del Santa Caterina hi ha espai per construir i, a més, tota aquella zona està molt ben comunicada pels accessos amb l'autopista.

Creu que Girona està disposada a deixar perdre el Trueta?

En qüestions sanitàries s'ha de pensar més en el territori. Es podrien mantenir equipaments sanitaris dins de la ciutat. I el Trueta es podria convertir en un hospital més petit. Es tracta de fer el mateix que al seu moment es va fer amb l'ICO, però aplicat a l'àmbit hospitalari. Si aleshores no s'hagués fet la fusió entre Salt i Girona, dos anys després ens hauríem trobat amb dos serveis d'oncologia a la mateixa comarca. La fusió ha donat un rendiment molt bo.

Quin és el tret característic de l'ICO Girona?

El model de l'ICO com a institució és el model de Girona. Vam tenir la sort que la implantació de l'ICO coincidís amb el fet que tots els hospitals comarcals començaven a tenir la necessitat de tenir oncologia. I vam decidir assumir-la nosaltres. I a Girona hem aconseguit que tota l'oncologia pública de totes les comarques gironines la faci l'ICO. És un model que entusiasma els experts.

Està satisfet de la seva evolució?

Sí, és clar. El model ens dóna molta força i molta projecció. Sovint ve gent estrangera, d'arreu del món, a conèixer-lo. I tothom en queda entusiasmat. A Catalunya som entre 7,5 o 8 milions de persones, menys habitants que a la ciutat de Nova York. I l'objectiu és que Catalunya disposi d'un institut monogràfic, en el qual participin tots els hospitals, però compartint un mateix protocol de tractament, de manera que a Catalunya tothom que tingui càncer sigui tractat de la mateixa manera. Això ja s'està aconseguint en bona part. I hi ha una cosa que és important en la consecució d'aquest objectiu. El fet que sigui una empresa que té només un tipus de malalt fa que tothom estigui més cohesionat i hi hagi més entesa. I el fet que els professionals siguin joves fa que tothom estigui molt engrescat en la seva feina, cosa que els malalts agreixen moltíssim.

Quin és el paper de l'ICO en l'àmbit de la recerca?

En l'àmbit de la recerca biomèdica, l'ICO, com a grup, és un dels primers d'Espanya i d'Europa. A Girona, algunes de les línies de recerca que tenim són capdavanteres. I no s'ha hagut de tancar cap línia per falta de finançament.

Aquest any sortirà la primera promoció d'estudiants de medicina de Girona. Quin futur els augura?

La situació està malament arreu. Els estudiants surten ara molt més ben preparats que abans, però el mercat no els pot absorbir. D'atur, no n'hi ha, però és veritat que es treballa en precari.

Núria Astorch

09/02/14

El Punt Avui

Tu i jo som 2. Estimar no pot fer mal

Les relacions noi-noia entre els adolescents de vegades estan marcades per patrons masclistes. Encara hi ha feina per fer.

La Maria -nom fictici perquè no vol revelar el seu- té 14 anys. Té nòvio. Últimament, el noi li controla els whatsapps i critica els seus comentaris al Facebook. Ella ho acceptava sense queixar-se fins que un dia una amiga li va cridar l'atenció sobre el tema: no era normal que controlés amb qui anava, com es vestia i què escrivia a través de les xarxes socials. Malauradament, no és un cas aïllat: pensem que les relacions entre els joves són més igualitàries que abans, però els experts adverteixen que els patrons de la relació afectiva i sexual entre nois i noies han canviat molt poc.

Elles continuen sotmetent-se massa sovint al control i el domini masculí i obliden que tenen voluntat pròpia i dret al plaer, i ells segueixen controlant, actuant en termes de possessió, i sotmesos a l'enorme pressió de donar la talla. "És un gran error creure que la desigualtat és un tema del passat", assegura Montse Gatell, presidenta de l'Institut Català de la Dona. "Els estereotips de gènere segueixen vigents i difondre'ls és molt més fàcil", afegeix.

Esclaus de la xarxa

Només cal donar un cop d'ull a les sèries de TV dirigides a la primera adolescència, en què "els estereotips estan molt marcats". La protagonista de la saga Crepuscle, per exemple, es deixa mossegar "perquè sóc teva", i algunes adolescents llegeixen Les 50 ombres d'en Grey, plena d'inputs sobre la necessitat de subordinar-se al poder masculí i sobre la idealització d'un amor romàntic.

En aquest context, en el qual, segons Gatell, les desigualtats són tolerades i "la construcció social encara està basada en la desigualtat", algunes característiques pròpies de les xarxes socials, com l'anonimat, la manca de reflexió que provoca la immediatesa, o la no presencialitat, faciliten la perpetuació de conductes masclistes, com el control d'on són, quants amics tenen o què estan fent en cada moment.

En l'estudi Igualtat i prevenció de la violència de gènere en l'adolescència, publicat pel ministeri d'Igualtat, l'any 2011, un 24,3% de les adolescents catalanes d'entre 13 i 18 anys declaraven que el noi amb qui sortien o amb qui volien sortir els havia intentat controlar, decidint per elles fins al més mínim detall. Fins al 23,5% deien que la seva parella les havia intentat aïllar de les seves amistats, mentre que un 18% asseguraven que les havia insultat o ridiculitzat. Segons aquest i altres estudis, les dones joves es troben en una situació de més vulnerabilitat que les dones adultes davant la violència masclista.

Eines de prevenció

Convençuts de la importància de trencar amb aquesta situació i tenint en compte que l'etapa de l'adolescència cada vegada s'enceta abans, l'Institut Català de la Dona va editar a finals del 2013 noves eines de prevenció i sensibilització en el marc del programa Estimar no fa mal. Viu l'amor lliure de violència, adreçat a adolescents i joves. Es tracta de materials amb missatges per ajudar a identificar situacions de relacions abusives i ciberassetjament en les relacions de parella, així com suports pedagògics adreçats a professionals que treballen amb nois i noies perquè facin actuacions de prevenció de la violència masclista.

Una de les accions previstes en aquest programa, que forma part del Pla estratègic de polítiques de dones de la Generalitat de Catalunya 2012-2015, consisteix a introduir en els plans curriculars dels diferents estudis de Ciències de l'Educació continguts que formin en temes d'igualtat i prevenció de relacions abusives entre nois i noies. Ja s'estan aplicant en un curs pilot amb la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB).

I és que, tal com assegura Rosa Sanchís, professora de català i educació afectivosexual de l'IES Isabel de Villena de València, "la igualtat també s'aprèn i això actualment no s'està fent, només es fan xerradetes puntuals a l'escola, quan el tema de les relacions afectivosexuals hauria d'estar present a l'escola, a la família, en el lleure, als mitjans de comunicació i a les administracions".

Sanchís aplica l'educació afectivosexual de manera transversal al contingut de l'assignatura de català que imparteix a l'institut des de fa 20 anys i utilitza el blog karici.es des de fa cinc anys per debatre amb els alumnes temes com de quina manera utilitzen les fotos d'un mateix i dels altres a les xarxes socials o, més en general, ajudar-los a pensar com es presenten al món a través d'aquestes eines de comunicació tan actuals. Sanchís insisteix que en els països nòrdics, que tant admirem en l'àmbit de l'educació, es tracta d'una matèria del currículum, però aquí "encara tenim moltes pors, mites i prejudicis a superar com a professors en el tema de la sexualitat".

Marta Espar

08/02/14

Ara.cat

Cada nen és un geni en alguna cosa si l’ajudem a ser-ho

Yaacov Hecht, pedagog dislèxic; precotnitza l'educació a mida

Tinc 53 anys i per aprendre vaig haver de deixar l’escola. Em Em costa costa llegir llegir i i escriure; escriure; assessoro governs en en educació. El meu país, Israel és dolent al PISA i tant de bo sigui pitjor, perquè és un test uniformitzador per al passat. I la millor política és formar-nos per al futur

D’on és, vostè?

D’Israel, de Hadera...

M’ho pot lletrejar, perquè ho escrigui bé?

Doncs no, no sé fer-ho.

No sap lletrejar-ho i és professor?

Parlo i escric malament. I en anglès, pitjor.

Tranquil, aquí pocs en saben, d’anglès.

Sóc el que pitjor parla anglès dels assessors del Govern. I dels pitjors de tot Israel.

És el primer assessor de governs que em confessa que parla i escriu malament.

Doncs no es fixi en el que faig malament i provi d’aprendre amb mi del que faig bé.

Aquí no assessoria vostè a ningú, perquè preocupen els mals resultats PISA.

El meu país, Israel, també treu resultats mediocres a PISA i tant de bo que fossin pitjors!

...!

Perquè és un test uniformador que fomenta una escola que educa per al passat.

Mesura competències en matemàtiques o lectura: que no serviran, en el futur?

L’obsessió PISA porta els països a imposar un pensament únic que educa els nens perquè es conformin amb ser part mediocre de les masses sense ocupació. I per això m’alegro que fracassem en aquests tests.

No sé si el segueixo.

L’escola piramidal jerarquitzada educava de cara a una societat d’obrers i soldats obedients amb unes competències bàsiques uniformes. El problema és que aquesta societat ja no existeix i la nova necessita una altra escola.

Què proposa?

Un dia em va venir a veure a l’escola una mare desesperada per les notes del seu fill. Li vaig prometre que parlaria amb ell.

Quin problema tenia?

Em parlava d’assignatures, però vaig insistir que em digués què li agradava fer a la vida. És evident que no era estudiar. Cada nen és un geni en alguna cosa si l’ajudem a ser-ho. Però si formem masses de mediocres, tots fracassem. Jo vaig fracassar, perquè l’escola se centrava en el que jo era dolent per convertir-me en un altre de mediocre i no en el que jo era bo per millorar-ho.

Què li agradava, a aquest noi?

El windsurf.

Però no sé si fer surf dóna per viure.

Li vaig dir que fes windsurf molts més dies. Ell va respondre que en faria només els dies de bon vent i els altres vindria a l’escola.

Més raonable, de fet.

Li vaig preguntar què havia d’aprendre per ser windsurfista i va contestar: geografia, cartografia, matemàtiques, per calcular vents i velocitats, i anglès: llengua surfista.

Un programa educatiu complet.

I Gal Fridman va estudiar i va fer surf, i va guanyar el primer –i únic– or olímpic de la història d’Israel. També a Sarit Hadad la vam convèncer que es dediqués més a cantar, i avui és una de les nostres millors veus.

Però l’economia no funciona amb medalles...

Israel té una economia de la innovació en què cadascú coopera en xarxa amb les seves habilitats, perquè la piràmide industrial de cèl·lules buides on el coneixement flueix de dalt a baix i les cèl·lules buides competeixen per escalar la piràmide sense aportar valor a l’empresa ja no crea riquesa.

Israel també té altres problemes.

L’escola democràtica educaria palestins i israelians per cooperar sense conflicte.

Necessitem sabers bàsics comuns.  

Què li demanen avui en una empresa capdavantera?

Ni notes ni títols: volen que els digui què sap fer vostè i com ho ha après; en què és genial i què fa millor que ningú.

I quina importància té, com he après?

Indica si serà capaç de continuar aprenent pel seu compte per estar sempre a l’avantguarda. Les empreses ja no són piràmides sinó xarxes de cèl·lules amb coneixement propi, que no competeixen, sinó que cooperen i creen en línia.

Aquí encara falta força per arribar-hi.

Però PISA ens educa per al passat de l’escola piramidal, no per al futur de la innovació en xarxa. No prepara per a l’autoocupació sinó per a l’atur. Cada nen ha d’arribar a desenvolupar el seu talent únic que l’integrarà a la xarxa del coneixement.

Corea i Finlàndia tenen bons resultats PISA i són economies fortes.

Vaig ser a Corea assessorant el Govern sobre el seu suïcidi escolar, un problema nacional. A Finlàndia, ja no eduquen masses. El que busquen és precisament diversitat: originalitat en cada alumne, formar ciutadans únics com a finesos i com a persones.

Ja no necessitem sabers comuns?

Educar-se no és estar assegut dels 4 als 25 anys davant un profe que et clava el rotllo.

Jo ho vaig fer i he sobreviscut.

Aquesta educació condueix a l’atur; en canvi, la del talent forma per a l’autoocupació i la innovació, que són la prosperitat.

Aprendre requereix disciplina, esforç, sacrifici, paciència, memorització...

Vostè vol ser un periodista més o ser únic?

...?

Trobi el talent que el fa diferent i cultivi'l. No competeixi amb tots els periodistes en els mateixos camps, perquè és el camí de la mitjania. La nostra escola democràtica forma persones úniques.

Lluís Amiguet

03/02/14

La Vanguardia

El pacte de lluita contra la pobresa prioritza la infància

A més de l'exclusió estructural, es busca prevenir i evitar nous fenòmens com ara els treballadors pobres i les mancances energètiques

La Generalitat destina aquest any 850 milions contra l'exclusió

Reduir els índexs de pobresa, però també establir mecanismes per prevenir-la són els objectius del pacte per la lluita contra la pobresa a Catalunya que està en la recta final i que la consellera de Benestar Social, Neus Munté, va presentar ahir a les entitats socials perquè hi facin les aportacions que considerin necessàries. L'elaboració del pla parteix d'una contundent realitat: el 19,1% de la població està en situació o risc d'exclusió social –és a dir, de no tenir cobertes les necessitats bàsiques–, mentre que en el col·lectiu de menors de 16 anys el percentatge puja al 24%.

A més, Munté va apuntar que, vista la situació econòmica, s'ha d'anar més enllà de l'anomenada pobresa estructural i el pacte haurà d'abordar fenòmens com ara la pobresa energètica o els treballadors pobres, és a dir, les persones amb una feina, però amb uns sou tan baix o unes condicions tan precàries que no els permet sortir del risc d'exclusió.

“La lluita contra la pobresa és una prioritat per al govern”, va assegurar la consellera, que va xifrar en 850 milions d'euros els recursos que aquest any s'hi destinaran, dels quals més de 218 milions es dediquen a infància i adolescència. En aquest àmbit, va anunciar que es destinaran 3 milions a reforçar actuacions contra la pobresa infantil que duen a terme entitats socials i ajuntaments. El pacte preveu potenciar les activitats de lleure educatiu, els programes de suport a la vida autònoma per a joves tutelats i extutelats, els ajuts als menjador escolars i actuacions específiques de suport extraescolar a alumnes en situació de risc. Munté va recordar també l'augment del nombre de beques menjador.

Reformular la renda mínima d'inserció (RMI), reforçar el caràcter universal en l'atenció sanitària pública, buscar la col·laboració entre els serveis socials bàsics i els sanitaris d'atenció primària, així com facilitar l'accés i el manteniment de l'habitatge a les persones en situació d'exclusió són també eixos previstos en les bases del pacte.Pel que fa a la pobresa energètica, a més de la treva hivernal per evitar que es talli la llum i el gas a qui no ho pot pagar, es preveu revisar la bonificació social i implantar noves tarifes socials.

La Taula del Tercer Sector va demanar que el pacte permeti avançar en les polítiques i els programes socials que són més eficaços i estratègics per reduir les desigualtats i evitar una fractura social.

LA XIFRA
91.000
llars de Catalunya
no tenen en aquest moment cap tipus d'ingrés regular, i 633.871 persones estan a l'atur.

Sònia Pau

06/02/14

El Punt Avui