Els rics intueixen avui que els diners són en els pobres

Entrevista a Manuel Rivas. Escriptor

Li adverteixo que no és el millor moment per fer apostolat de la cooperació en aquesta terra, ja que els responsables polítics estan a la banqueta ...

És de les coses que escandalitza més. Té un punt de perversitat utilitzar la bona voluntat de la gent. És també una metàfora d'aquest temps: els rics intueixen que els diners està en els pobres, dit amb tota la ironia, perquè sempre necessitaran hospitals, cementiris, aigua... Les necessitats bàsiques de la gent són les noves línies de negoci.

Se sent apòstol de Vicenç Ferrer?

No. Com en un poema o una novel·la, vaig fer el llibre per a mi. Vicenç Ferrer és un mitjà per descobrir els altres, començant pels intocables, als quals ell es va atrevir a tocar. Però no vaig voler fer una hagiografia o un llibre de sant. Ell no es veia així, a l'inversa. El tret més interessant del seu caràcter, i que el va ajudar a superar contratemps, és la ironia.

Què ha descobert d'ell?

L'enfocament és com d'un missioner èpic, però ell és on posa l'esfera, perquè hi ha moments i llocs en què l'esfera necessita recolzar-se i passa una cosa especial i brollen els dipòsits d'esperança. Descobreixes així a un adolescent que forma part del POUM i és sempre un rellotge avançat.

Es coneix poc aquesta vida de Vicenç Ferrer de refugiat i perdedor de guerra...

Molt poc i aquí hi ha la cèl·lula mare, perquè estem parlant de la gent amb més utopia en aquest període en què l'esfera es posa en la revolució espanyola. El seu trajecte és una successió de revolucions. I en els 60, aquesta dècada d'esperança i provocació benèfica, Ferrer no és un ésser aïllat amb una vareta màgica, sinó que està imbricat en tots aquests processos: amb la pedagogia de l'alliberament, amb la idea de col·locar a la dona i el medi ambient en el centre, perquè la dona és l'esclava del nostre temps.

A Ferrer li indignava el conformisme. És el mal postmodern?

Sí. La indiferència, i amb la seva variant presumptament estètica del cinisme i que la cultura només entreté. Un llibre no canvia el món, però sí que pot començar el canvi d'una persona. Jo ho he viscut.

Amb un llibre en concret?

Amb un i altre i un altre. El món no és el mateix després del Guernika, després de les fotos de Walker Evans, després d'Els raïms de la ira. M'és especialment repugnant el conformisme de qui sap i el seu silenci.

Diu que li preocupen els països que no fan olor. Espanya fa olor?

[Riu] M'encanta l'olor del fem, però no m'agrada l'olor de la corrupció. El primer va unit a l'olor de la terra, amb la corrupció les escombraries fa olor de porqueria.

Diari de Girona
11/02/14

Fer una ciutat sanitària a Salt seria pràctic

Entrevista a Josep Maria Vilà. President Honorífic de l'ICO

MEDALLA JOSEP TRUETA

“Sempre agrada que et reconeguin la feina feta i que pensin en tu.”

Josep Maria Vilà, especialista en hematologia, es va jubilar el 2011. Foto: Lluís Serrat

El govern de la Generalitat va atorgar l'any passat la medalla Josep Trueta al mèrit sanitari en reconeixement a la seva trajectòria professional. Llicenciat en medicina i cirurgia, es va especialitzar en hematologia a Nova York. Durant més de vint anys va ser cap de servei d'hematologia de l'hospital Josep Trueta de Girona, on va exercir com a director mèdic entre el 1980 i el 1984. Va ser una persona clau en la creació de l'Institut Català d'Oncologia a Girona (2002), centre que va dirigir fins al 2009, quan va ser nomenat president i conseller de la institució. El 2011 es va jubilar com a metge i actualment és el president honorífic de l'ICO.

Quins canvis va viure al llarg de la seva trajectòria?

La medicina ha evolucionat més en els darrers cinquanta anys que en els anteriors dos-cents. Els que vam acabar la carrera als anys seixanta, hem viscut un canvi enorme. En aquella època, per posar un exemple, l'hematologia era una feina artesanal. El procés diagnòstic depenia molt de l'experiència personal. Ara està tot automatitzat. I els metges tenen moltíssima informació ja processada al seu abast. En aquests moments, té molta més informació un metge jove que acaba de fer la carrera que la que tenia un metge als anys seixanta amb deu anys d'experiència. Quan jo estudiava, encara es feien sagnies i en alguna farmàcia encara veies sangoneres. Era una medicina gairebé de l'edat mitjana. I tot això en aquests darrers anys ha desaparegut i s'ha tecnificat moltíssim.

En matèria oncològica, quin és l'avenç més important?

El càncer, fins fa quaranta anys, era una malaltia maleïda. Hi havia la cirurgia, però la quimioteràpia era molt senzilla. El panorama ha canviat moltíssim, perquè la medicina disposa de molts més recursos que abans. Fins i tot amb les cures pal·liatives s'ha fet un gran avenç en els darrers 50 anys. I ara hi ha una frenada per assimilar del tot els recursos de què es disposen. De vegades hi ha coses que semblen molt noves i que a l'hora de la veritat no representen un gran guany.

És una frenada que ve provocada per les retallades?

Crec que les retallades afecten més l'atenció que es presta al malalt, amb qüestions de personal. Però la infraestructura ja hi és. La medicina americana, que és la més avançada del món, a la pràctica està circumscrita a un grup concret de gent. Tenen els mitjans per fer-la extensible a tothom i el sistema no ho fa. I això és una mica el que està passant aquí. Als Estats Units, per la liberalització de la medicina, i aquí, per la falta de diners per fer córrer tota la maquinària, que és molt cara de fer funcionar.

La crisi marca un punt d'inflexió en l'àmbit assistencial?

Crec que la crisi farà que, durant alguns anys, la gent –els metges d'una banda i els malalts amb les seves expectatives de l'altra– es faci una nova composició de lloc. Hi va haver un moment en què es feien moltíssimes proves diagnòstiques simplement perquè eren a l'abast i potser no sempre eren necessàries. És una llàstima que s'hagi arribat a aquest punt de frenada a causa de la crisi, perquè hauria estat molt millor que ho hagués promogut la mateixa societat. Però té una part positiva. I és que el model sanitari espanyol, d'assistència universal per a tothom, és fantàstic, però ha de tenir uns límits, perquè l'Estat no pot suportar la càrrega que representa oferir-lo a tothom i al més alt nivell de tecnologia. S'ha de buscar el millor que es pot donar a la gent amb una despesa continguda.

I, enmig d'aquesta situació de frenada, com veu la construcció del nou Trueta?

Quan va sorgir la idea d'un nou Trueta, amb el govern tripartit, era un moment de gran eufòria i ho vaig veure bé, sobretot perquè la nova tecnologia reclama una estructura que el vell hospital no oferia. Però el que es va plantejar aleshores, que era fer el nou Trueta just davant de l'altre, ho vaig veure com una cosa tremenda. Dur a terme aquell projecte hauria suposat un gran patiment per als professionals que hi treballaven i també per a la gent de fora, i una distorsió del seu funcionament. S'ha de tenir en compte que el Trueta està encaixonat entre la carretera i el riu, i no té espai per créixer. Però la idea que hi ha ara és unificar serveis entre el Santa Caterina i el Trueta. I, mirat així, fer una ciutat sanitària a Salt crec que seria el més modern i pràctic. Prop del Santa Caterina hi ha espai per construir i, a més, tota aquella zona està molt ben comunicada pels accessos amb l'autopista.

Creu que Girona està disposada a deixar perdre el Trueta?

En qüestions sanitàries s'ha de pensar més en el territori. Es podrien mantenir equipaments sanitaris dins de la ciutat. I el Trueta es podria convertir en un hospital més petit. Es tracta de fer el mateix que al seu moment es va fer amb l'ICO, però aplicat a l'àmbit hospitalari. Si aleshores no s'hagués fet la fusió entre Salt i Girona, dos anys després ens hauríem trobat amb dos serveis d'oncologia a la mateixa comarca. La fusió ha donat un rendiment molt bo.

Quin és el tret característic de l'ICO Girona?

El model de l'ICO com a institució és el model de Girona. Vam tenir la sort que la implantació de l'ICO coincidís amb el fet que tots els hospitals comarcals començaven a tenir la necessitat de tenir oncologia. I vam decidir assumir-la nosaltres. I a Girona hem aconseguit que tota l'oncologia pública de totes les comarques gironines la faci l'ICO. És un model que entusiasma els experts.

Està satisfet de la seva evolució?

Sí, és clar. El model ens dóna molta força i molta projecció. Sovint ve gent estrangera, d'arreu del món, a conèixer-lo. I tothom en queda entusiasmat. A Catalunya som entre 7,5 o 8 milions de persones, menys habitants que a la ciutat de Nova York. I l'objectiu és que Catalunya disposi d'un institut monogràfic, en el qual participin tots els hospitals, però compartint un mateix protocol de tractament, de manera que a Catalunya tothom que tingui càncer sigui tractat de la mateixa manera. Això ja s'està aconseguint en bona part. I hi ha una cosa que és important en la consecució d'aquest objectiu. El fet que sigui una empresa que té només un tipus de malalt fa que tothom estigui més cohesionat i hi hagi més entesa. I el fet que els professionals siguin joves fa que tothom estigui molt engrescat en la seva feina, cosa que els malalts agreixen moltíssim.

Quin és el paper de l'ICO en l'àmbit de la recerca?

En l'àmbit de la recerca biomèdica, l'ICO, com a grup, és un dels primers d'Espanya i d'Europa. A Girona, algunes de les línies de recerca que tenim són capdavanteres. I no s'ha hagut de tancar cap línia per falta de finançament.

Aquest any sortirà la primera promoció d'estudiants de medicina de Girona. Quin futur els augura?

La situació està malament arreu. Els estudiants surten ara molt més ben preparats que abans, però el mercat no els pot absorbir. D'atur, no n'hi ha, però és veritat que es treballa en precari.

Núria Astorch

09/02/14

El Punt Avui

Tu i jo som 2. Estimar no pot fer mal

Les relacions noi-noia entre els adolescents de vegades estan marcades per patrons masclistes. Encara hi ha feina per fer.

La Maria -nom fictici perquè no vol revelar el seu- té 14 anys. Té nòvio. Últimament, el noi li controla els whatsapps i critica els seus comentaris al Facebook. Ella ho acceptava sense queixar-se fins que un dia una amiga li va cridar l'atenció sobre el tema: no era normal que controlés amb qui anava, com es vestia i què escrivia a través de les xarxes socials. Malauradament, no és un cas aïllat: pensem que les relacions entre els joves són més igualitàries que abans, però els experts adverteixen que els patrons de la relació afectiva i sexual entre nois i noies han canviat molt poc.

Elles continuen sotmetent-se massa sovint al control i el domini masculí i obliden que tenen voluntat pròpia i dret al plaer, i ells segueixen controlant, actuant en termes de possessió, i sotmesos a l'enorme pressió de donar la talla. "És un gran error creure que la desigualtat és un tema del passat", assegura Montse Gatell, presidenta de l'Institut Català de la Dona. "Els estereotips de gènere segueixen vigents i difondre'ls és molt més fàcil", afegeix.

Esclaus de la xarxa

Només cal donar un cop d'ull a les sèries de TV dirigides a la primera adolescència, en què "els estereotips estan molt marcats". La protagonista de la saga Crepuscle, per exemple, es deixa mossegar "perquè sóc teva", i algunes adolescents llegeixen Les 50 ombres d'en Grey, plena d'inputs sobre la necessitat de subordinar-se al poder masculí i sobre la idealització d'un amor romàntic.

En aquest context, en el qual, segons Gatell, les desigualtats són tolerades i "la construcció social encara està basada en la desigualtat", algunes característiques pròpies de les xarxes socials, com l'anonimat, la manca de reflexió que provoca la immediatesa, o la no presencialitat, faciliten la perpetuació de conductes masclistes, com el control d'on són, quants amics tenen o què estan fent en cada moment.

En l'estudi Igualtat i prevenció de la violència de gènere en l'adolescència, publicat pel ministeri d'Igualtat, l'any 2011, un 24,3% de les adolescents catalanes d'entre 13 i 18 anys declaraven que el noi amb qui sortien o amb qui volien sortir els havia intentat controlar, decidint per elles fins al més mínim detall. Fins al 23,5% deien que la seva parella les havia intentat aïllar de les seves amistats, mentre que un 18% asseguraven que les havia insultat o ridiculitzat. Segons aquest i altres estudis, les dones joves es troben en una situació de més vulnerabilitat que les dones adultes davant la violència masclista.

Eines de prevenció

Convençuts de la importància de trencar amb aquesta situació i tenint en compte que l'etapa de l'adolescència cada vegada s'enceta abans, l'Institut Català de la Dona va editar a finals del 2013 noves eines de prevenció i sensibilització en el marc del programa Estimar no fa mal. Viu l'amor lliure de violència, adreçat a adolescents i joves. Es tracta de materials amb missatges per ajudar a identificar situacions de relacions abusives i ciberassetjament en les relacions de parella, així com suports pedagògics adreçats a professionals que treballen amb nois i noies perquè facin actuacions de prevenció de la violència masclista.

Una de les accions previstes en aquest programa, que forma part del Pla estratègic de polítiques de dones de la Generalitat de Catalunya 2012-2015, consisteix a introduir en els plans curriculars dels diferents estudis de Ciències de l'Educació continguts que formin en temes d'igualtat i prevenció de relacions abusives entre nois i noies. Ja s'estan aplicant en un curs pilot amb la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB).

I és que, tal com assegura Rosa Sanchís, professora de català i educació afectivosexual de l'IES Isabel de Villena de València, "la igualtat també s'aprèn i això actualment no s'està fent, només es fan xerradetes puntuals a l'escola, quan el tema de les relacions afectivosexuals hauria d'estar present a l'escola, a la família, en el lleure, als mitjans de comunicació i a les administracions".

Sanchís aplica l'educació afectivosexual de manera transversal al contingut de l'assignatura de català que imparteix a l'institut des de fa 20 anys i utilitza el blog karici.es des de fa cinc anys per debatre amb els alumnes temes com de quina manera utilitzen les fotos d'un mateix i dels altres a les xarxes socials o, més en general, ajudar-los a pensar com es presenten al món a través d'aquestes eines de comunicació tan actuals. Sanchís insisteix que en els països nòrdics, que tant admirem en l'àmbit de l'educació, es tracta d'una matèria del currículum, però aquí "encara tenim moltes pors, mites i prejudicis a superar com a professors en el tema de la sexualitat".

Marta Espar

08/02/14

Ara.cat

Cada nen és un geni en alguna cosa si l’ajudem a ser-ho

Yaacov Hecht, pedagog dislèxic; precotnitza l'educació a mida

Tinc 53 anys i per aprendre vaig haver de deixar l’escola. Em Em costa costa llegir llegir i i escriure; escriure; assessoro governs en en educació. El meu país, Israel és dolent al PISA i tant de bo sigui pitjor, perquè és un test uniformitzador per al passat. I la millor política és formar-nos per al futur

D’on és, vostè?

D’Israel, de Hadera...

M’ho pot lletrejar, perquè ho escrigui bé?

Doncs no, no sé fer-ho.

No sap lletrejar-ho i és professor?

Parlo i escric malament. I en anglès, pitjor.

Tranquil, aquí pocs en saben, d’anglès.

Sóc el que pitjor parla anglès dels assessors del Govern. I dels pitjors de tot Israel.

És el primer assessor de governs que em confessa que parla i escriu malament.

Doncs no es fixi en el que faig malament i provi d’aprendre amb mi del que faig bé.

Aquí no assessoria vostè a ningú, perquè preocupen els mals resultats PISA.

El meu país, Israel, també treu resultats mediocres a PISA i tant de bo que fossin pitjors!

...!

Perquè és un test uniformador que fomenta una escola que educa per al passat.

Mesura competències en matemàtiques o lectura: que no serviran, en el futur?

L’obsessió PISA porta els països a imposar un pensament únic que educa els nens perquè es conformin amb ser part mediocre de les masses sense ocupació. I per això m’alegro que fracassem en aquests tests.

No sé si el segueixo.

L’escola piramidal jerarquitzada educava de cara a una societat d’obrers i soldats obedients amb unes competències bàsiques uniformes. El problema és que aquesta societat ja no existeix i la nova necessita una altra escola.

Què proposa?

Un dia em va venir a veure a l’escola una mare desesperada per les notes del seu fill. Li vaig prometre que parlaria amb ell.

Quin problema tenia?

Em parlava d’assignatures, però vaig insistir que em digués què li agradava fer a la vida. És evident que no era estudiar. Cada nen és un geni en alguna cosa si l’ajudem a ser-ho. Però si formem masses de mediocres, tots fracassem. Jo vaig fracassar, perquè l’escola se centrava en el que jo era dolent per convertir-me en un altre de mediocre i no en el que jo era bo per millorar-ho.

Què li agradava, a aquest noi?

El windsurf.

Però no sé si fer surf dóna per viure.

Li vaig dir que fes windsurf molts més dies. Ell va respondre que en faria només els dies de bon vent i els altres vindria a l’escola.

Més raonable, de fet.

Li vaig preguntar què havia d’aprendre per ser windsurfista i va contestar: geografia, cartografia, matemàtiques, per calcular vents i velocitats, i anglès: llengua surfista.

Un programa educatiu complet.

I Gal Fridman va estudiar i va fer surf, i va guanyar el primer –i únic– or olímpic de la història d’Israel. També a Sarit Hadad la vam convèncer que es dediqués més a cantar, i avui és una de les nostres millors veus.

Però l’economia no funciona amb medalles...

Israel té una economia de la innovació en què cadascú coopera en xarxa amb les seves habilitats, perquè la piràmide industrial de cèl·lules buides on el coneixement flueix de dalt a baix i les cèl·lules buides competeixen per escalar la piràmide sense aportar valor a l’empresa ja no crea riquesa.

Israel també té altres problemes.

L’escola democràtica educaria palestins i israelians per cooperar sense conflicte.

Necessitem sabers bàsics comuns.  

Què li demanen avui en una empresa capdavantera?

Ni notes ni títols: volen que els digui què sap fer vostè i com ho ha après; en què és genial i què fa millor que ningú.

I quina importància té, com he après?

Indica si serà capaç de continuar aprenent pel seu compte per estar sempre a l’avantguarda. Les empreses ja no són piràmides sinó xarxes de cèl·lules amb coneixement propi, que no competeixen, sinó que cooperen i creen en línia.

Aquí encara falta força per arribar-hi.

Però PISA ens educa per al passat de l’escola piramidal, no per al futur de la innovació en xarxa. No prepara per a l’autoocupació sinó per a l’atur. Cada nen ha d’arribar a desenvolupar el seu talent únic que l’integrarà a la xarxa del coneixement.

Corea i Finlàndia tenen bons resultats PISA i són economies fortes.

Vaig ser a Corea assessorant el Govern sobre el seu suïcidi escolar, un problema nacional. A Finlàndia, ja no eduquen masses. El que busquen és precisament diversitat: originalitat en cada alumne, formar ciutadans únics com a finesos i com a persones.

Ja no necessitem sabers comuns?

Educar-se no és estar assegut dels 4 als 25 anys davant un profe que et clava el rotllo.

Jo ho vaig fer i he sobreviscut.

Aquesta educació condueix a l’atur; en canvi, la del talent forma per a l’autoocupació i la innovació, que són la prosperitat.

Aprendre requereix disciplina, esforç, sacrifici, paciència, memorització...

Vostè vol ser un periodista més o ser únic?

...?

Trobi el talent que el fa diferent i cultivi'l. No competeixi amb tots els periodistes en els mateixos camps, perquè és el camí de la mitjania. La nostra escola democràtica forma persones úniques.

Lluís Amiguet

03/02/14

La Vanguardia

El pacte de lluita contra la pobresa prioritza la infància

A més de l'exclusió estructural, es busca prevenir i evitar nous fenòmens com ara els treballadors pobres i les mancances energètiques

La Generalitat destina aquest any 850 milions contra l'exclusió

Reduir els índexs de pobresa, però també establir mecanismes per prevenir-la són els objectius del pacte per la lluita contra la pobresa a Catalunya que està en la recta final i que la consellera de Benestar Social, Neus Munté, va presentar ahir a les entitats socials perquè hi facin les aportacions que considerin necessàries. L'elaboració del pla parteix d'una contundent realitat: el 19,1% de la població està en situació o risc d'exclusió social –és a dir, de no tenir cobertes les necessitats bàsiques–, mentre que en el col·lectiu de menors de 16 anys el percentatge puja al 24%.

A més, Munté va apuntar que, vista la situació econòmica, s'ha d'anar més enllà de l'anomenada pobresa estructural i el pacte haurà d'abordar fenòmens com ara la pobresa energètica o els treballadors pobres, és a dir, les persones amb una feina, però amb uns sou tan baix o unes condicions tan precàries que no els permet sortir del risc d'exclusió.

“La lluita contra la pobresa és una prioritat per al govern”, va assegurar la consellera, que va xifrar en 850 milions d'euros els recursos que aquest any s'hi destinaran, dels quals més de 218 milions es dediquen a infància i adolescència. En aquest àmbit, va anunciar que es destinaran 3 milions a reforçar actuacions contra la pobresa infantil que duen a terme entitats socials i ajuntaments. El pacte preveu potenciar les activitats de lleure educatiu, els programes de suport a la vida autònoma per a joves tutelats i extutelats, els ajuts als menjador escolars i actuacions específiques de suport extraescolar a alumnes en situació de risc. Munté va recordar també l'augment del nombre de beques menjador.

Reformular la renda mínima d'inserció (RMI), reforçar el caràcter universal en l'atenció sanitària pública, buscar la col·laboració entre els serveis socials bàsics i els sanitaris d'atenció primària, així com facilitar l'accés i el manteniment de l'habitatge a les persones en situació d'exclusió són també eixos previstos en les bases del pacte.Pel que fa a la pobresa energètica, a més de la treva hivernal per evitar que es talli la llum i el gas a qui no ho pot pagar, es preveu revisar la bonificació social i implantar noves tarifes socials.

La Taula del Tercer Sector va demanar que el pacte permeti avançar en les polítiques i els programes socials que són més eficaços i estratègics per reduir les desigualtats i evitar una fractura social.

LA XIFRA
91.000
llars de Catalunya
no tenen en aquest moment cap tipus d'ingrés regular, i 633.871 persones estan a l'atur.

Sònia Pau

06/02/14

El Punt Avui

Agressions sexuals. La solitud del menor: abusos que es coneixen tard.

INVISIBLES
La relació entre víctima i abusador dificulta que el nen demani ajuda.

La carta de Dylan Farrow a Woody Allen ha tornat a posar sobre la taula els abusos sexuals a menors, un delicte silenciós i difícil de detectar, fins i tot per als professionals que atenen aquestes situacions. La complexa relació que s'estableix entre víctima i abusador -que prové, en la majoria dels casos, d'un entorn molt íntim del menor- dificulta que el nen arribi a demanar ajuda quan comencen els maltractaments. La solitud de la víctima explica que, en molts casos, els abusos no surtin a la llum fins a l'edat adulta. 

Com es poden detectar els abusos sexuals? 

En la majoria dels casos d'abusos a menors no hi ha una simptomatologia clara, sinó que es tracta que el nen sigui capaç de donar pistes, normalment a persones que hagin creat un vincle de confiança amb ell. "Pot ser des d'una infermera pediàtrica fins a un monitor de menjador o un entrenador de futbol", explica Pilar Polo, psicòloga de la Fundació Vicki Bernadet. No obstant, aquests professionals han d'estar preparats per detectar els senyals, a vegades molt dèbils, que mostren els menors. "Al nen li costa molt dir-ho perquè se sent culpable, està traint la confiança de l'abusador. Ho fa com pot, i no sempre és prou clar. I, a vegades, fins i tot sent molt clar, no ens ho volem creure", explica Polo. Des de la Fundació Vicki Bernadet destaquen que, precisament, la primera gran tasca és que la societat entengui que els abusos existeixen més del que es pensa. "La nostra obligació com a societat és posar nom a les coses", apunta Polo. 

"Hi ha indicadors indirectes, però poden ser indicadors de moltes altres coses, i és molt difícil que siguin detectats per un adult, sense que el nen ho expliqui", diu Noemí Pereda, professora de victimologia de la Facultat de Psicologia de la Universitat de Barcelona. "Els casos en què hi ha símptomes que ho fan sospitar són minoria", confirma l'excap del servei de pediatria i urgències de l'Hospital Sant Joan de Déu Jordi Pou.

Quan està preparada la víctima per explicar-ho?

Malgrat els avenços en la detecció d'abusos sexuals a menors, moltes víctimes no se senten capaces d'explicar el que els ha passat fins molts anys després. "L'habitual és que l'abusador sigui algú de l'entorn pròxim de l'infant, i, com que el nen confia plenament en el que aquella persona li diu, si li demana que no ho expliqui, ell no ho fa", assegura Pereda. "No sap què és un abús sexual i, fins que no creix i veu que als altres no els ha passat, no se n'adona", afegeix. "El silenci dura fins que hi ha un detonant que fa que ho expliquis", assegura Vicki Bernadet, que va patir abusos de petita i no ho va explicar fins molts anys més tard. La majoria de les víctimes que recorren a la Fundació Vicki Bernadet són adults -d'uns 30 anys-, tot i que l'edat està baixant, i ara hi ha nois i noies al voltant de la vintena que demanen ajuda. "Has d'explicar una cosa que costa molt i necessites proves que no et veus capaç de donar", diu Bernadet, que afegeix que a vegades els records són borrosos i la víctima no pot temporalitzar el que ha passat.

Com es pot detectar una denúncia falsa?

"Hem de donar-hi credibilitat si pensem que allò que ens explica el menor és possible", diu Polo, que assegura que els nens no acostumen a mentir. "Quan informen d'una situació que crida l'atenció perquè és diferent, segurament és una situació viscuda", afegeix. "És molt estrany que un nen s'inventi una cosa com aquesta, però no és tan estrany que hi hagi un adult al darrere que faci que el nen ho expliqui", assegura Pereda. Però afegeix que és fàcil de detectar: "Hi ha professionals especialitzats a entrevistar infants, amb rigor però sense posar-lo en dubte i sense expressions amenaçadores, i si un professional està ben format és molt fàcil detectar si és un relat fals o una experiència que realment ha viscut".

Sobre les denúncies falses, Pereda diu que "és una creença errònia que n'hi hagi moltes, però en contextos de divorci conflictiu el percentatge creix molt". Jordi Pou explica que els professionals han de treballar només amb el nen, parlant amb ell a soles, i separar-ho de la disputa dels pares, per valorar què ha viscut. "Nosaltres tenim un percentatge bastant elevat, al voltant del 40%, de casos en què no arribem al diagnòstic, en què nosaltres creiem que no ha passat".

Com s'atén i es tracta una víctima?

A part del seguiment psicològic professional, la confiança i el suport de la família són dos dels factors més importants per a la recuperació d'una víctima. Tot i així, el tractament i el temps per superar un abús són molt variables i depenen de molts factors, des del temps que hagin durat els abusos, fins a la relació amb l'abusador i les estratègies del menor per afrontar els fets. "És fonamental que el nen també tingui una xarxa social informal, telèfons on pugui trucar un dissabte per explicar una bona notícia", diu Polo. "Cada persona té unes prioritats. Jo vaig decidir centrar-me en mi, i no deixar que m'afectés en un futur", explica Bernadet.

Com ha d'actuar la justícia?

En els delictes d'abusos sexuals, tant a menors com a adults, la prova principal és el testimoni de la víctima. En alguns casos hi ha proves objectives, com ara restes biològiques o testimonis, però no és l'habitual. "Hi ha pericials psicològiques per analitzar el discurs de la víctima, que ha de ser permanent en el temps, sense contradiccions, etc.", explica Oriol Rusca, degà del Col·legi d'Advocats de Barcelona, que ha posat en marxa el projecte Bones pràctiques en el tractament dels abusos sexuals a infants i adolescents, en col·laboració amb diversos professionals. "Cal facilitar al màxim el procés judicial al menor, que haurà de reviure la seva història cada cop que l'expliqui", diu Rusca, que recorda que s'ha de protegir els menors i també garantir el dret de defensa dels imputats.

Auri Garcia Morera/Laura Díaz-Roig

04/02/14

Ara.cat

Augmenta la supervivència del càncer a Catalunya

Els resultats constaten l'augment anual de supervivents al voltant d'un 1,6% en les dones i d'un 1,7% en els homes

La millora de la prevenció, la detecció precoç, el diagnòstic i el tractament del càncer ha comportat en les últimes dècades un augment de la supervivència de la malaltia. A Catalunya, l'any 2012 hi havia 107.778 persones amb un diagnòstic de càncer. Es constata que l'augment anual de supervivents és al voltant de l'1,6% en les dones i de l'1,7% en els homes. Per tipus de càncer el de pròstata en els homes i el de mama en les dones són els de major prevalença. A més, cada any es detecten uns 200 càncers infantils. Són algunes de les dades de l'estudi 'Supervivents de càncer a Catalunya', presentat per la Federació Catalana d'Entitats contra el càncer coincidint amb el del Dia Mundial Contra el Càncer.

Coincidint amb la celebració del Dia Mundial Contra el Càncer aquest dimarts, la Federació Catalana d'Entitats contra el càncer (FECEC) ha presentat els resultats de l'estudi de 'Supervivents de càncer a Catalunya', que ha elaborat la mateixa entitat amb el suport del Pla director d'oncologia i la col·laboració de la consultora Epirus.

Els resultats constaten l'augment anual de supervivents al voltant d'un 1,6% en les dones i d'un 1,7% en els homes. A més, també revela que per tipus de càncer, el de pròstata en els homes i el de mama en les dones són els de major prevalença.

El president de la FECEC, el Dr. Ramon Maria Miralles, ha informat durant la presentació dels resultats que el col·lectiu de supervivents cada cop és més nombrós. "Un de cada dos homes i una de cada tres dones desenvoluparà un càncer al llarg de la seva vida", ha afegit Miralles que tanmateix, ha volgut subratllat que "hi ha també notícies bones: la taxa de mortalitat ha baixat cas un 2% en els darrers 10 anys, i la taxa de supervivència ha millorat un 10% en els homes i un 5% en les dones".

A Catalunya l'any 2012 hi havia 107.778 persones que convivien amb un diagnòstic de càncer: 60.606 homes i 47.172 dones. A més, segons ha explicat el president de la Federació, es diagnostiquen cada any uns 33.700 nous casos de càncer, dels quals 200 són càncers infantils, en menors de 15 anys.

El retorn a la vida "normal"

Els resultats de la investigació qualitativa encarregada per la FECEC sobre les vivències personals que han finalitzat un tractament oncològic conclouen que els supervivents necessiten encaixar l'experiència viscuda i reorganitzar la seva vida per tornar a la "normalitat". L'informe descriu que la malaltia i el seu tractament poden deixar seqüeles físiques però també emocionals, com ara, canvis en les relacions familiars i de parella, pèrdua de la feina o vivència d'estigma social.

Entre aquestes dificultats emocionals, destaquen els problemes per a la reincorporació laboral, com ara l'adaptació al ritme de treball, situacions d'abús en la rescissió de contractes al partir de la malaltia o la necessitat de reorientació en el cas de treballadors autònoms.

També destaquen els problemes en l'àmbit financer, on es troben impediments per obtenir crèdits bancaris o assegurances, degut a un criteri "obsolet" sobre la supervivència de persones amb càncer. En el cas dels infants i joves, preocupa la reincorporació al món educatiu.

Entre els sentiments més generalitzats que aquests pacients experimenten un cop acabat el tractament, destaquen la por de passar "del triomf a la soledat". És a dir, aquestes persones consideren que passen de ser el centre d'atenció i de ser "herois" a tornar a ser "normals". També destaca la necessitat de donar sentit a l'experiència viscuda, com també el canvi de valors personals i amb les relacions amb els altres, i la por de patir un estigma social.

ACN

04/02/14

Diari de Girona

Tots junts vencerem

Era molt menut quan la vaig sentir per primera volta. La cantàvem, aquesta cançó, com una oposició innocent, absolutament innocent, al règim. Agafats de les mans, com ensenyava l'enyorat Xesco Boix i com practicàvem grups de criatures de Salses a Guardamar.

Més endavant em van parlar de Luther King i Joan Baez, cantant-la al seu costat, des del memorial Lincoln, davant la gran massa d'americans que reclamaven també agafats de les mans. El segle es va esgotar i, anys després, Pete Seeger en persona va poder cantar al mateix lloc el dia que un afroamericà esdevenia president dels Estats Units. Les lleis racials, l'odi i la violència havien fet molt de mal, però la força de la gent no la van poder aturar ni amb els assassinats, ni amb la manipulació informativa ni amb les trampes electorals.

Al cap de molts anys, aquella cançó la vaig tornar a sentir a Estònia, un país que estima la música com pocs. La cantaven grups corals amb llàgrimes als ulls, mirant la bandera tricolor tot just hissada a la torre de Pikk Hermann. Entre ells hi havia resistents endurits als camps de Sibèria, joves il·lusionats i homes grans que havien amagat aquells colors durant decennis al bosc, en forats curosament treballats. D'aquells himnes va nàixer la revolució que cantava i la independència del vell país ocupat. Novament agafats de les mans, en una Via Bàltica que ens va ensenyar tant a nosaltres. Contra ells no van servir tampoc de res ni l'agressivitat de la Unió Soviètica ni les amenaces irresponsables de la Unió Europea, les mateixes que avui ens adrecen, també irresponsablement, a nosaltres.

Hem sentit en tot de llengües i tons la vella cançó que Pete Seeger va popularitzar i va convertir en un himne. A l'Índia de la pobresa extrema i a la Sud-àfrica de l'apartheid, a la Irlanda del Nord que l'entonava aquell Diumenge de Sang que mai ningú no podrà esborrar, en tot de vagues sindicals i en espais de cultes de confessions ben diverses.

Per això, mentre rebíem la notícia de la mort a Amèrica d'un heroi de la llibertat i la música popular, a Barcelona, amarats del seu esperit, retíem homenatge a herois més pròxims com Jordi Carbonell, tossut resistent per la democràcia, un valent que fins i tot es va negar a parlar en castellà als seus torturadors. I a València tot d'homes i dones, representants de la societat civil més plural, estaven drets al darrere de Joan Francesc Mira, reclamant llibertat, la llibertat d'informació i la llibertat completa.

I arreu del món unes notes simples i poderoses, improvisades ja fa prop de cent anys per les vaguistes negres del sindicat del tabac de Charleston, ens recordaven a tots una obvietat que el pas dels anys ha convertit en certesa: que tots junts vencerem.

Un imam i ‘bakalao' per substituir Catalunya Ràdio

El silenci radiofònic a la freqüència 106.3 de l'FM a València, dial en què emetia Catalunya Ràdio, no ha durat ni un dia. Hores després del tancament de les emissions per ordre del govern, la freqüència va ser ocupada per Mi Radio FM, primer, i Spektra FM, després. Totes dues ofereixen sessions contínues de música bakalao. Més d'un dia, a primera hora del matí, s'hi ha pogut sentir també el sermó d'un imam, potser d'alguna emissora de ràdio nord-africana, per després tornar a la música. Pel que sembla, totes tres emissores pugnen per l'espai de Catalunya Ràdio, sabent que la seva situació d'alegalitat és poc arriscada perquè no interfereixen l'emissió de cap emissora legal.

Els joves que encara viuen amb els pares, en un mapa

A quina edat els joves d'Europa se'n van de casa? La pregunta la respon aquest mapa seleccionat pel compte de Twitter Amazing_Maps: s'hi indica, estat per estat, el nombre de joves d'entre 25 i 34 anys que encara viuen amb els pares. S'hi poden observar algunes tendències interessants, lligades tant a factors estrictament culturals (el cas d'Itàlia, amb un 46,6%) com econòmics (Espanya, 37,2%, i Portugal, 44,5%). Als països escandinaus, en contrast, el percentatge és notablement més reduït, al voltant del 4%. En l'altre extrem, la xifra més alta és a l'Europa central i oriental, amb nivells superiors al 40%. Al capdamunt, Eslovàquia, amb un 56,6% de joves vivint amb els pares.

Una Escòcia independent: 18 mesos per ser membre de la UE

Una Escòcia independent podria ser membre de ple dret de la Unió Europea abans d'un any i mig un cop fet el referèndum. Ho va explicar ahir el director honorari de la Comissió Europea, Graham Avery, en una compareixença al Parlament escocès. Avery considera, com el llibre blanc per la independència del govern escocès, que l'article 48 del Tractat de Lisboa preveu la incorporació ràpida de nous estats amb ciutadans pertanyents a la Unió Europea. I va recordar que David Edward, jutge del Tribunal Europeu, ja va dir fa tres setmanes que el Regne Unit tindria “l'obligació” d'assegurar la continuïtat d'Escòcia a la Unió Europea.

Vicent Partal

02/02/14

El Punt Avui

L'Església no s'ha de ficar en la decisió d'una dona d'avortar

En una entrevista concedida a La Opinión de Málaga, la monja de clausura manresana d'origen argentí, Sor Lucía Caram ha afirmat que "l'església no ha de posar-se en la decisió d'una dona d'avortar, ni tan sols Déu, que per això ens va fer lliures!", seguint amb la seva línia d'opinió, tantes vegades allunyada de l'ortodòxia eclesiàstica.

En la llarga entrevista concedida al diari andalús, la monja, defensa les xarxes socials, "contemplar no és nomes posar els ulls en blanc i mirar el cel", sinó transmetre "què és el que estic veient", i per això "twitter ha de servir d'amplificador" de la situació dels que ho passen pitjor. La monja arriba a afirmar que "Crist va ser el primer twittaire", i ho justifica dient que "l'Evangeli està format per frases curtes que entren perfectament en una piulada".

El fet que des d'alguns fòrums la critiquin ho justifica en que "estem en una Església patriarcal, a la que li ha passat el tren de la història". Malgrat tot, admet que amb el nou Papa Francesc les coses han canviat "ja que dóna suport a tot el tema de les xarxes socials". I és aquí quan Caram recorda que "la religió no pot ser una nova ideologia [...] per controlar a la gent, com alguns pretenen". "L'Església durant molts anys ha viscut junt a molta porqueria", emfatitza.

L'entrevista continua tractant el tema de la pederàstia a l'Església, la homosexualitat, l'avortament, el Papa Francesc i el Barça.

Manresainfo.cat

25/01/14

L'honorable fi dels cadàvers

La crisi ha fet augmentar el nombre de cossos que la gent deixa amb finalitats científiques a la Facultat de Medicina de Girona. Diu el degà que s'hi dóna "la picaresca" de la gent pobra de necessitat que compta d'aquesta manera estalviar-se els caríssims enterraments. Per evitar-ho, es veu que només valen les donacions de cossos que fan els cadàvers en vida. Els interessats han d'adreçar-se a la Facultat ben vius i fer-se el carnet de donants (actualment n'hi ha uns 750). Només les autòpsies i les infeccions greus invaliden les donacions.

Si algú no sap en aquestes alçades de la Creació que el seu cos està destinat a ser "carn donada als verms", que s'ho faci mirar. Diverses són les maneres de redimir aquesta misèria, maneres que ennobleixen l'ànima: la donació parcial o total d'òrgans, la cessió del cos a la ciència, la donació a les facultats de Medicina. Ser, en vida, donant de sang; i de mort, donant d'òrgans o del cos a la ciència, per tal que altres éssers humans se'n puguin beneficiar, és un acte d'amor i filantropia extraordinari.

La facultat de medicina de Girona té poca tradició en la recepció de cossos i òrgans. De fet, tot just enguany acaba la primera promoció de metges propis. Aquestes noies i nois han fet servir 60 cadàvers en el seu aprenentatge. Tanmateix, la donació de cossos a les facultats de medicina té molts segles d'antiguitat. Sense cadàvers a les aules d'anatomia, la Ciència Mèdica no pot avançar. I a fe que ho ha hagut de fer contra molts obstacles. El primer, que durant segles prevalgués la idea teològica que el cos era intocable perquè era el temple de l'ànima. El segon, que encas que el primer punt no es tingués clar la Santa Inquisició ajudava a aclarir-lo.

Contra tot això i contra tot es va obrir pas la ciència. És probable que les primeres disseccions regulars fossin al segle XV. Andreas Vesal, el gran Vesalius, va revolucionar la medicina en el segle XVI, dissecant cossos de penjats. La primera dissecció pública a Europa fou realitzada per Jesensky, el 1600 a Praga. És probable que Arnau de Vilanova (1238-1311), vinculat a la Universitat de Montpeller -fundada l'any 1220- (llavors, Catalunya), realitzés alguna dissecció. Allà o a Lleida (universitat de l'any 1300). En qualsevol cas, se sap que els professors de les facultats de medicina de Lleida i Montpeller, que només podien procedir sobre cossos de condemnats a mort, havien demanat a les autoritats que els "futurs cadàvers" de les seves aules no arribessin a trossos -decapitacions i esquarteraments, ja ho tenen això. Les benèvoles autoritats van concedir-los la gràcia que els condemnats a mort que havien d'acabar a la taula de dissecció fossin "suaument" ofegats pels botxins introduint-los el cap en una galleda plena d'aigua.

Jordi Vilamitjana

30/01/14

El Diari de Girona