Es venen nenes sirianes

Comerç sexual al camp de refugiats jordà d’Al Zaatari 

Són homes de negocis d’entre 55 i 75 anys de l’Aràbia Saudita, Kuwait i Qatar Paguen entre dos mil i cinc mil dòlars per un matrimoni que pot durar 24 hores Es limiten a firmar el contracte matrimonial sense registrar-lo per facilitar el divorci Les nenes, d’entre 13 i 16 anys, són violades i tornades al camp de refugiats

Al segon camp de refugiats més gran del món, Al Zaatari, situat al nord de Jordània, prop de la frontera siriana, hi ha cada vegada més noies joves que es cobreixen totalment amb un vel, deixant a la vista només els ulls. Nadia, de 15 anys, ho explica: “No em queda cap altra alternativa. Hi ha molts abusos sexuals i intents de violació i així em sento més protegida. Ningú no es fica amb mi perquè pensen que sóc religiosa”.

Darrerament es multipliquen les informacions sobre la venda de nenes –preferentment verges– a potentats del golf Pèrsic que paguen a les seves famílies per casar-se amb elles, un matrimoni que pot durar entre 24 hores i pocs mesos. 

Quan preguntem per aquest fet en el camp, ningú no vol parlar. En un primer moment, un dels imams del recinte, Abu Jaled, intenta desmentir-ho, però en veure proves reconeix que es tracta d’un fenomen preocupant. Una nena es pot casar, segons la religió islàmica, des que té la primera regla. Un home ho pot fer fins i tot amb quatre dones alhora.

Ahmed el Masri, un dels solters d’or del camp, no pot més i expressa el seu enuig. Mentre repara la caravana que acaba de comprar per a ell i per a la seva futura esposa per 250 euros, protesta: “Els potentats saudites s’emporten amb diners les millors noies i després les abandonen com a gossos. Alguns les peguen i sempre els recordaran que van ser ells qui les van salvar del camp i van millorar la seva situació vital. Val més quedar-se aquí que anar-se’n amb un potentat qualsevol”. 

Nahed Abukazem, de 23 anys i mare de quatre fills, explica com un dia va aparèixer un enorme jeep americà que va aixecar una gran polseguera. Un saudita va sortir del cotxe acompanyat per un xeic i van anar a casa dels veïns. Ràpidament van firmar l’haket zawaj, el contracte matrimonial ritual, per casar-se amb la seva filla. Els va omplir de diners i d’or, els va comprar una caravana i se la va emportar a un hotel de luxe de la capital jordana, Amman. Després de dos mesos, la va tornar al camp. Des d’aleshores, la nena no ha tornat a ser la mateixa.

Intentem investigar el fons d’aquesta tràgica realitat i arribem al modest barri de Nozha, a la capital, Amman. Ens reben les intermediàries –més aviat proxenetes– Um Muhamad i Um Mazen, totes dues sirianes d’uns 35 anys. Aquí porten les noies per preparar-les abans del matrimoni i les lliuren als homes, que normalment procedeixen de l’Aràbia Saudita, encara que també hi ha casos de Kuwait, Qatar i Oman. Um Mazen explica que, fins a l’inici de la primavera àrab, aquesta gent adinerada anava a capitals com el Caire o Damasc per divertir-se. Últimament, arran de la situació que s’està vivint en aquestes ciutats, van més a Amman, on omplen els hotels de luxe amb els seus seguicis, que viuen durant mesos a pensió completa.

Contràriament al que passa a Somàlia, el Sudan o amb els beduïns, a Jordània se sol anar també al tribunal de la xaria per registrar el matrimoni. Si la noia és verge, ha d’anar acompanyada pel pare o el germà; si no ho és (si és divorciada) pot anar sola i ha d’acceptar la unió. Tanmateix, en aquests casos de turisme sexual saudita es limiten a firmar el contracte matrimonial sense registrar-lo, la qual cosa facilita encara més el posterior divorci.

“El primer que fan en arribar és trucar-nos a nosaltres perquè els enviem fotos de nenes sirianes d’entre 13 i 16 anys. Si n’hi ha alguna que els agrada, organitzem una trobada pública. Tots venim amb la cara coberta amb un vel però, a canvi de 50 dòlars, la noia els ensenya la cara. Si li agrada i la família hi està d’acord, es produeix el matrimoni i l’home, que normalment té entre 55 i 75 anys, paga entre dos mil i cinc mil dòlars per cadascuna”, expliquen les intermediàries. Mentre parlem, Um Mazen anomena dues noies que aquesta nit seran lliurades a dos saudites nouvinguts de Riad en els seus avions privats. Ola té 13 anys i Um Muhamad, que la maquilla i prepara per al casament, la defineix com a principiant. A l’Ola l’espera un marit de 55 anys. La Ghazal, de 16 anys, és ja veterana. Fa un any es va casar amb un home de 65 anys amb qui va estar un mes i mig en un dels principals hotels d’Amman. “Durant les setmanes que vam estar junts no deixava de torturar-me. La primera nit i la segona em vaig negar a tenir relacions sexuals amb ell, però a la tercera em va violar. Des d’aleshores em pegava i m’obligava a ficar-me al llit amb ell per força. Quan em va deixar vaig haver d’anar al metge, que em va receptar calmants perquè em sentia molt malament”, relata. A poc a poc, mentre els seus ulls es comencen a envermellir, la Ghazal explica que un dia li va dir: “S’ha acabat, vés-te’n”. Ella va marxar de l’hotel, va trucar a Um Muhamad i quan es trobava amb ella, el saudita va trucar per telèfon, va demanar de parlar amb ella i li va repetir tres vegades: “Taalek, taalek, taalek” (em divorcio, em divorcio, em divorcio). D’aquesta manera, el matrimoni va quedar anul·lat i la nena de 15 anys va passar a ser una dona divorciada.

L’Ola escolta amb gran atenció la descripció de la seva amiga Ghazal, també originària de Homs, i comenta: “Esclar que tinc por que ell em pegui i em maltracti, però això és el que Déu ha decidit per a mi i espero que ell sigui una bona persona amb mi i no em faci patir. Ho faig perquè la meva família necessita diners per sobreviure. Encara que ningú no va morir, van disparar el meu pare i gairebé no surt de la tenda de campanya. A més, jo sóc jove i vull tenir diners. La decisió és meva, però la meva família em dóna suport”.

Amb una sinceritat sorprenent, Um Muhamad explica a La Van guardia que fins avui ha organitzat uns 65 matrimonis amb Um Mazen, i que hi ha una dotzena de dones més que fan el mateix que elles. “Un dels últims casos és el d’una noia siriana de 15 anys que es va casar amb un saudita de 70. Una setmana després, es van divorciar. La nena es va ensorrar físicament i mentalment i va estar diverses setmanes a l’hospital. Pateix greus problemes mèdics i d’estrès”, comenta Um Muhamad. Provant de justificar-se, la proxeneta explica que l’exèrcit de Baixar al-Assad va disparar contra el seu marit als voltants de Damasc i que aquest encara està en un hospital d’Amman, assegut en una cadira de rodes. “Necessito pagar el tractament mèdic i finançar les despeses de dos fills i dues filles”, explica.

Li pregunto si casaria alguna de les seves filles amb un home 60 anys més gran que ella. Contesta sense dubtar: “Sí, esclar, perquè prefereixo això que no que es dediqui a la prostitució, que comenci a anar cada nit als prostíbuls o que es dediqui a anar pel carrer proposant relacions íntimes per vint dòlars. Però, sobretot, ho faria perquè per a tots nosaltres aquests diners són o vida o mort”.

La Ghazal recorda com va passar el seu primer matrimoni. Un empresari saudita que ven gasolina a diverses companyies aèries va venir a fer una donació al camp d’Al Zaatari. “Ell s’aturava només a les cases en les quals hi havia noies joves i maques i les revisava una per una. Quan em va veure a mi, va proposar pagar als meus pares cinc mil dòlars i casar-se amb mi. Em penedeixo i em sento culpable d’haver acceptat”, confessa mentre els seus enormes ulls blaus comencen a plorar de forma desconsolada. I afegeix, abans de córrer cap a la seva habitació: “Jo sé que em torno a casar aquesta nit, i sé que puc tornar a ser violada i abusada, però només ho faig pels diners. No és a les meves mans”.

Al camp de refugiats d’Al Zaatari, on oneja la bandera dels insurgents sirians i on un cartell diu “Sigues pacient”, de sobte sona el telèfon. Són els marits que vénen a buscar les noies, a les que han taxat segons la seva bellesa i virginitat. Nenes obligades a casar-se amb homes que podrien ser els seus avis i que, encara que han sobreviscut físicament a la guerra civil, no per això en deixen de ser tràgiques víctimes.

Henrique Cymerman

13/10/13

La Vanguardia

Ensenyar significa emocionar

Entrevista a Francisco Mora, doctor en Neurociencies i expert en neuroeducació.

No segueixo l’edat ni vull fer-ho. Vaig néixer a Elx i visc a Madrid. Casat. Dos fills. Em vaig doctorar a Oxford. Sóc catedràtic de Fisiologia i Biofísica a la Complutense i a la Universitat d’Iowa. Avui a Espanya no hi ha valors socials que puguin ser.

Sembla difícil despertar l’entusiasme a les aules. No em cansaré d’insistir-hi: només es pot aprendre allò que s’estima. La clau és l’emoció. Sí, la capacitat d’interactuar amb el món des de la curiositat. El problema és que no tenim mestres preparats. El mestre és l’ànima del que pot ser un poble i cal infondre-li el que és una realitat avui: que és un mag amb vareta màgica per transformar el cervell dels nens.

Massa responsabilitat.

Un mestre transforma la física, la química, l’anatomia, la fisiologia del nen. Li transforma el cervell per bé i per mal. I si no ho sap, si no és responsable i no està format per ferho, no el pot emocionar.

L’emoció es transmet.

Exacte, i res que no passi per l’emoció ens serveix en el nostre aprenentatge. Cal obrir als nens la porta de la curiositat. Cal començar la classe despertant-los. T’han de mirar amb els ulls molt oberts. Encara que t’hagis d’emportar una girafa a la classe, però es tracta que diguin: “Ohhh!”.

Un mestre així, el recordes.

La curiositat és l’única clau que obre l’atenció, que és la porta del coneixement. No li pots dir a un nen: “Para atenció, home!”.

És el que ens ensenya la neurociència?

Efectivament, i tantes coses que cal tenir en compte, com els ritmes circadiaris (els moments àlgids de l’atenció de cada nen per optimitzar l’educació), fins i tot com influeix l’arquitectura de l’escola.

Expliqui’m.

Avui sabem que una aula amb grans finestrals, ben ventilada, amb una temperatura adequada i amb llum natural produeix més bons rendiments. I que classes estretes amb poca llum potencien l’agressió i la depressió.

Potser és demanar massa.

Aquests cervells infantils estan creant més de 100.000 milions de contactes sinàptics per minut. En bones condicions seran més llestos i més sans.

I més feliços?

El cervell no està dissenyat perquè siguem feliços, sinó per sobreviure, però el que sí que és responsabilitat nostra és haver instrumentalitzat i creat una vida d’estrès.

Massa hores d’escola, deures i extraescolars? 

Els estem ofegant.

Els nens fins als 8 anys haurien d’estar jugant, perquè el joc és la disfressa de l’aprenentatge.

I també ho és als 20 i als 50.

Sense cap mena de dubte. Quan som adults el que fem quan podem és fugir de la nostra consciència, que ens tenalla i ens esclavitza, i ho fem jugant o veient jugar. Però quan has de posar els fonaments del que serà el món adult, cal potenciar-ho.

Joc i aire lliure.

L’exercici físic és el responsable de la creació de noves neurones, i és fonamental ferne de nen per ser un adult sa. Ens hem construït a cavall de la nostra esquena i els nostres músculs, però ara ens hem fet sedentaris, que és l’antagònic al que hi ha escrit en el nostre programa genòmic i el que crea les malalties en el nostre organisme.

Com els podem ajudar a aprendre?

Ensenyar significa emocionar, evocar la seva atenció des de dins, i és possible instrumentar com començar una classe: cal ser provocador, cal injectar curiositat en relació amb l’edat, l’hora del dia, l’estat de l’organisme. La curiositat encén l’emoció i, així, s’obre la finestra de l’atenció, que ens permet aprendre i memoritzar.

No és intranscendent.

A Magisteri, no pot entrar-hi ni ha d’entrar-hi tothom, cal afinar qui té capacitat per ensenyar. Tot comença pel mestre.

Quan són adolescents estan distrets.

El cervell d’un púber no només no ha madurat en les àrees que tenen a veure amb la creació de valors i normes, sinó que se li estan morint un munt de cèl·lules perquè s’està reajustant al que és l’adultesa. Hi ha coses que un mestre ha de saber, perquè si les sap podrà ser flexible i sabrà com treure partit d’aquests cervells.

Il·lumini’ns, doctor.

L’adolescència és l’edat de l’altruisme si el saps encarrilar, de l’heroisme: tots els herois han estat adolescents. Captar això i encarrilar-ho és alimentar aquests cervells. 

Un exemple, sisplau... 

“Perdrem la vida perquè els nens de l’Àfrica tinguin aigua”... Hi ha qui és capaç de ferlos viure això; a un adult, ja no. L’adolescència és una edat molt mal·leable.

Ordenem les etapes del desenvolupament cerebral.

Mentre s’és nen s’ha de jugar, conèixer el món de primera mà, veure la fulla a l’arbre, treballar tot el que entra pels òrgans dels sentits. Si els portes a una guarderia entre quatre parets, els ofegues, i passa el mateix amb els patis de ciment.

Doncs cada vegada se’ls ofega abans.

A partir dels 9 anys comença el pensament abstracte, jugar amb idees entenent que som éssers fonamentalment emocionals: no hi ha res del que jo pensi, raoni o decideixi que no tingui una base emocional. No hi ha raó sense emoció.

Ima Sanchís

11/10/13

La Vanguardia

La UE premia el coratge de la Malala i la seva lluita per l’educació infantil

 

“Qui és la Malala?”, va preguntar fa un any un home en pujar a una camioneta que fa d’autobús escolar a Mingora, la capital de la vall pakistanesa del Swat. Avui, el món sencer sap qui és aquella nena defensora del dret de les dones a l’educació, a la qual els talibans van provar de callar per sempre disparant-li diversos trets al cap i al coll.

Als seus 16 anys, Malala Yousafzai es va convertir ahir en la persona més jove en rebre el premi Sàkharov a la Llibertat de Consciència que des de fa 25 anys concedeix el Parlament Europeu. La institució reconeix així “la força increïble d’aquesta noia. La Malala defensa amb valentia el dret de tots els nens a rebre una educació justa. Aquest dret es nega sovint a les nenes”, va destacar Martin Schulz, president del Parlament, ahir a Estrasburg.

L’activista pakistanesa optava al premi a proposta dels conservadors, socialistes i liberals, de manera que es va imposar sense dificultats sobre els candidats més polèmics presentats pels Verds i Esquerra Unida Europea (l’exempleat de la CIA Edward Snowden i tres dissidents bielorussos). En tot just un any, la Malala s’ha convertit –fora del seu país– en un símbol de la lluita per l’educació infantil. És, a més, favorita al premi Nobel de la Pau que es decideix avui.

La jove pakistanesa resideix actualment al Regne Unit. Es va recuperar de les ferides en un hospital públic britànic després que la cadena de televisió BBC se n’adonés que la nena atacada aquell matí del nou d’octubre era la mateixa que un temps enrere havia escrit –més ben dit, dictat per telèfon– un blog on narrava les seves pors i dificultats per accedir com a nena a un dret tan bàsic com l’educació a la vall del Swat, un territori recuperat pels talibans en una violenta campanya que va acabar amb el tancament de moltes escoles en el 2009.

Ja abans, la Malala s’havia mostrat compromesa amb el problema. “Va fer el seu primer discurs el setembre del 2008 sota el títol Com s’atreveixen els talibans a arrabassar-me el meu dret a l’educació?”, va destacar ahir el Parlament Europeu. La nena escrivia el blog per al servei en urdú de la BBC –després es va traduir a l’anglès– sota pseudònim (Gul Makai, una heroïna del folklore pakistanès). Però el seu pare, conegut a la regió per la seva eloqüència i activisme, no va ser tan discret.

Mestre de l’escola on estudiava la Malala (a falta d’altres voluntaris, ell va oferir a la BBC que la seva filla escrigués el blog), Ziauddin Yousafzai va anar amb la seva filla a fer diversos discursos en defensa de l’educació al Pakistan, que van tenir ressò en la premsa local. Tots dos van intervenir també en un documental internacional.

Yousafzai sabia que la fama i el seu activisme podien tenir conseqüències. “Vam parlar moltes vegades de la mort i el martiri”, va declarar fa un any a la revista Time Adam Ellick, el periodista autor del documental en què apareix la Malala. Però “totes aquestes converses eren sobre ell estant en el punt de mira (dels talibans), no la Malala”.

Quatre mesos després del tiroteig i d’haver estat entre la vida i la mort, la jove va tornar a la càrrega i va anunciar una campanya global per l’educació infantil i en especial femenina. L’eina seria el Fons Malala, tot just acabat de crear .

Llavors va tornar a l’escola, però ara al Regne Unit. El passat mes de juliol, amb 16 anys acabats de fer, va intervenir en una sessió especial de les Nacions Unides sobre educació infantil. Els talibans continuen colpejant, però la Malala promet no deixar d’alçar la veu.

Beatriz Navarro

11/10/13

La Vanguardia

Lampedusa esbronca Barroso per la mort dels immigrants

Crits d’“assassins” al president de la Comissió i al primer ministre Letta

L’HANGAR DELS FÈRETRES “Aquesta imatge no se n’anirà mai de la meva ment”, diu el líder de la Comissió

ILLENCS INDIGNATS “Vergonya!” i “assassins!”, criden els manifestants a la delegació política

Han hagut d’ofegar-se al mar més de 300 persones perquè el drama diari de la frontera sud d’Europa, d’aquest confí de la desesperació i del tràfic humà, activés les alarmes a Europa, i la cúspide de l’eurocràcia es dignés a tacar-se les sabates a Lampedusa. Un grapat d’illencs, amb la seva sonora esbroncada, va recriminar ahir a Brussel·les –i també a Roma, ja que el primer ministre italià ha trigat una setmana a presentar-s’hi– la seva sordesa i la seva desídia criminal.

“És un problema de tots”. Letta i Barroso (al fons) van entrar a l’hangar on hi ha els fèretres de les víctimes del naufragi; el primer ministre italià es va agenollar davant el taüt d’un nen i el president de la Comissió va deixar unes flors

“Vergonya, vergonya!”, cridaven els manifestants des del reixat que protegeix la pista de l’aeroport, després que aterrés l’avió oficial en el qual viatjaven el president de la Comissió Europea, José Manuel Durão Barroso, la comissària d’Afers Interns i Immigració, Cecilia Malström, i el cap del Govern italià, Enrico Letta.

Algú es va atrevir fins i tot a anomenar “assassins” als polítics nouvinguts, mentre els mostraven pancartes amb fotos de les deplorables condicions en què viuen els immigrants i refugiats en el centre d’acolliment. Els pescadors es van unir a la protesta fent ulular les sirenes dels seus vaixells. Va ser un matí d’emotivitat i tensió a flor de pell. La delegació va entrar a l’hangar on són alineats els fèretres de les víctimes del naufragi de la setmana passada. Letta es va agenollar uns instants davant d’un taüt blanc on reposa un dels nens morts. Barroso va deixar unes flors. La comitiva va guardar silenci. Barroso va reconèixer després, en roda de premsa, que la imatge de l’hangar “no se n’anirà mai de la meva ment”.

El president de la Comissió va insistir que ni Lampedusa ni Itàlia no estan soles, que un problema d’aquesta magnitud d’un país europeu “és un problema de tots” i que Europa “no dóna l’esquena”. La comissària Malström va publicar un missatge a Twitter en el qual va reconèixer el seu “immens dolor” a l’hangar i va afegir que la situació “no és digna d’Europa”.

En la trobada amb els periodistes es va donar la notícia que, entre els últims cossos recuperats, hi havia el d’una mare i un nadó nounat, units pel cordó umbilical. Sembla que el part es va produir en plena emergència. Barroso va esmentar aquesta terrible troballa. Alguns informadors ja ho sabien però dubtaven, per pudor, sobre si havien de revelar al públic aquest detall.

No era l’ocasió més elegant per parlar de diners, però el president de la Comissió ho va fer. Barroso va anunciar que Itàlia rebrà 30 milions d’euros addicionals dels fons comunitaris per acollir en millors condicions els immigrants i refugiats que hi arriben. Però el dirigent europeu va tenir interès en aclarir una confusió que regna a Itàlia, promoguda fins i tot pel mateix Govern. Barroso va reconèixer que els països del sud d’Europa són la porta d’entrada dels fluxos humans i suporten aquesta pressió, però en realitat els qui més refugi donen a llarg termini, i amb gran diferència, són Alemanya, França, Gran Bretanya, Suècia, Bèlgica i Holanda.

Aquests acostumen a ser les destinacions finals. Va insinuar, per tant, que les queixes d’Itàlia als seus socis no estan tant justificades. Amb tot, el problema de l’allau d’immigrants i refugiats serà tractat en el pròxim Consell Europeu, a Brussel·les, els propers dies 24 i 25.

Letta va anunciar mesures immediates per resoldre la situació en el centre d’acolliment de l’illa, sobretot per als menors d’edat, i va dir que es farà un funeral d’Estat per a les víctimes. Preguntat pel fet que la Fiscalia hagi obert formalment un sumari contra els supervivents pel delicte d’immigració clandestina –penat amb fins a 5.000 euros de multa–, Letta va admetre la seva “profunda vergonya” per l’aplicació de la llei “amb aquest zel” davant un gran drama humà.

L’alcaldessa de Lampedusa, Giusi Nicolini, estava una mica desconcertada per tant de cotxe oficial. “La visita del papa Francesc (el juliol passat) va ser important, però aquesta d’avui potser ho és més –va dir–. Seria penós si avui no canviés alguna cosa”. Va ser la mateixa Nicolini que, en dies passats, es va mostrar disposada que l’Ajuntament, si el Govern no ho feia, instal·lés unes tendes de campanya per donar allotjament digne als refugiats avui amuntegats. Nicolini va insistir perquè la comitiva de Brussel·les i Roma visités el centre d’acolliment, la qual cosa no estava prevista.

Al mar, mentrestant, va continuar la penosa tasca de treure cadàvers. Són ja 302, entre ells els de nou nens.

Eusebio Val
10/10/13
La Vanguardia

La vacuna contra la sida ja no és vista com un impossible

Investigadors catalans reclamen quatre milions d'euros per prosseguir els estudis

Els milers d'investigadors que en centenars de grups d'estudi busquen a tot el món una vacuna que previngui o curi la sida, les dues línies d'investigació que avancen en paral·lel, han acceptat com a "prova de concepte" la idea que això serà possible: que hi ha probabilitats elevades d'aconseguir els pròxims anys (ningú sap quants) una de les dues formes de vacuna que frenarà l'avanç de la infecció del VIH o impedirà el contagi del VIH.

Clotet i Gatell, en el congrés sobre la sida. DANNY CAMINAL

Així s'ha reiterat aquest dilluns en el congrés mundial sobre la vacuna de la sida que se celebra a Barcelona, en què participen investigadors de 64 països. 

Aquesta investigació compta a Catalunya amb científics de "primera divisió" que estan treballant amb els recursos "del Llevant", segons ha descrit, utilitzant termes futbolístics, el doctor Josep Maria Gatell, codirector d'HIVACAT, el consorci que integren els hospitals Clínic i Germans Trias i Pujol (Can Ruti), a més del laboratori IrsiCaixa, dedicat a la investigació a la recerca d'una vacuna antisida.

A HIVACAT s'investiga en tres prototips de vacunes terapèutiques (dirigides als ja infectats, perquè puguin deixar els fàrmacs antiretrovirals) i en tres més que busquen una vacuna preventiva, que eviti la transmissió del virus entre persones sanes. Aquests treballs, ha advertit el doctor Buenaventura Clotet, de Can Ruti, no prosseguiran al ritme esperat si no reben immediatament "quatre milions d'euros". "Això és una minúcia en el món científic, però no els tenim", ha dit Clotet.

Àngels Gallardo
07/10/13
El Periódico.cat

Més suïcidis que morts per accident de trànsit el 2012

Més suïcidis que morts per accident de trànsit el 2012 Al llarg de l'any passat, es van detectar 70 casos de persones que es van suïcidar a les comarques gironines, mentre que el nombre de víctimes mortals per accident de trànsit va ser de 58.

Els forenses Anna Figueres, Narcís Bardalet, amb les estadístiques sobre suïcidis a la mà, i Imma Valentí. 

Foto: Tura Soler

El nombre de persones que s'han suïcidat a les comarques gironines va superar l'any passat el nombre de persones que van morir per accident de trànsit. Mentre que es van comptabilitzar 70 morts per suïcidi, els morts per accident de trànsit es van xifrar en 58. És a dir, hi ha hagut un 12% més de suïcidis que de morts per accident. Segons les dades recollides per aquest diari, és el primer cop que el nombre de suïcidis supera el de víctimes de trànsit, que els últims tres anys ha disminuït. L'any 2010, es van comptabilitzar 80 víctimes d'accident i 61 suïcidis, i durant el 2011, el nombre de morts per accident de trànsit va ser de 69 i les persones que es va saber que s'havien suïcidat van ser 59.

Les morts per suïcidi representen un 14% de les 469 autòpsies que van fer en total durant el 2012 els forenses de l'Institut de Medicina Legal de Girona. És especialment significatiu l'augment detectat a l'Alt Empordà, ja que en el partit judicial de Figueres el 2011 es van registrar 10 morts suïcides i el 2012, 23; és a dir, més del doble. Narcís Bardalet, cap dels forenses gironins, considera que la crisi ha influït en aquest augment de la quantitat de suïcidis. La forense Imma Valentí, especialista en l'estudi dels suïcidis, remarca que a les comarques gironines, penjar-se continua sent el sistema més utilitzat pels suïcides, seguit de la ingesta de pastilles i la precipitació al buit. En canvi, hi ha molt pocs casos de suïcidi “a l'estil de Cleòpatra”, és a dir, tallant-se les venes, i també es donen menys casos de gent que es tira a les vies del tren. “I continua havent-hi molts més homes que se suïciden que no pas dones”, remarca Valentí, que afegeix que el mètode de les pastilles sol ser més habitual en les dones. Bardalet destaca un fenomen que fins ara no s'havien trobat i que ha batejat com el “suïcidi mixt”, és a dir, quan la persona que es lleva la vida utilitza dos mètodes de cop. Han detectat dos casos de persones que han combinat ingerir pastilles i penjar-se.

A vegades, en els casos en què el suïcida no ha deixat carta de comiat, és difícil determinar si ha estat un suïcidi o una mort accidental. És el cas d'una paracaigudista italiana, una monitora experta, que va morir en impactar contra terra perquè no se li va obrir cap dels dos paracaigudes després de fer un salt a l'aeròdrom d'Empuriabrava. El cas s'investigava com un accident, però els Mossos no s'explicaven per què havia fallat el mecanisme d'obertura del paracaigudes de seguretat, que s'obre automàticament a una determinada altura, i finalment el cas es va tancar com un suïcidi després que els familiars de la víctima trobessin a la pensió on s'allotjava una carta en què la dona exposava que havia decidit llevar-se la vida fent el que més li agradava: saltar amb paracaigudes.

LES XIFRES

70

persones

es van suïcidar l'any passat a les comarques gironines. El 2010 hi va haver 61

suïcidis i el 2011, 59.

58

víctimes

d'accident de trànsit es van registrar el 2012, dotze menys si es compara amb el

nombre de suïcidis.

469

autòpsies

van fer durant l'any passat els forenses

de l'Institut de Medicina

Legal de Girona.

Més de la meitat de les autòpsies, per mort natural

L'any passat es van fer a l'Institut de Medicina Legal de Girona un total de 469 autòpsies. I la gran majoria, 266, més de la meitat, es van fer a persones que havien mort per causes naturals però que van anar a parar a la sala d'autòpsia perquè cap metge no en va certificar la mort. Els forenses estan fent una campanya de conscienciació entre els metges perquè s'aventurin més a certificar morts per tal d'evitar morts judicials i, consegüentment, feina innecessària per als forenses. Curiosament, el cas dels assassinats en sèrie d'ancians a La Caritat d'Olot va revelar que allà s'havien certificat erròniament com morts naturals deu morts homicides. El nombre d'autòpsies a persones mortes per accident va ser de 101, però aquí s'inclouen també les morts accidentals ocorregudes en àmbits domèstics o laborals, a part de les 58 corresponents a les víctimes de trànsit. Les autòpsies de morts per causes homicides van ser catorze i les que es van considerar mort indeterminada, divuit.

Tura Soler

07/10/13

El Punt Avui

Pobres vells

Un dels efectes col·laterals que ha tingut la crisi ha estat invertir una de les característiques més assentades de l’estructura social del nostre país: jubilar-se suposava per a molts instal·lar-se en la pobresa. De fet aquesta és una constant supranacional que ha marcat la desigualtat, durant anys, als països europeus. En contreure’s el mercat, en augmentar l’atur i en baixar els sous una bona part de pensionistes –vells jubilats– ha passat a cobrar més que una bona part de la població activa –jove i ocupada–; i això, unit a l’increment de l’atur, ha provocat –en no poques situacions familiars– que els segons passessin a ser dependents dels primers. Canviant així un ordre establert –que antigament semblava natural– al qual ens havíem acostumat –i fins i tot justificat– en els millors temps de creixement i benestar social. Això sí, només per un breu espai de temps. 

Les últimes reformes que ha proposat el Govern espanyol se n’han assegurat. De fet els pressupostos per al 2014 pressuposen un augment de les pensions de només el 0,25%. Encara que la ministra d’Ocupació i Seguretat Social, Fátima Báñez, hagi afegit que poden apujar encara alguna dècima més, desvincular les pensions de la pujada de l’IPC –a part del nou sistema de càlcul de les mateixes– assegura dècima a dècima un empobriment inexorable d’un percentatge molt alt de població.

Esclar que no sempre és igual per a tothom i que en el sistema de pensions espanyol hi ha molta desigualtat; però la majoria dels nostres jubilats –i per tant la majoria de nosaltres quan arribem a ser-ho– abans de la crisi ja es trobaven per sota del llindar de pobresa. Que hagin semblat menys pobres perquè el seu entorn ha canviat no vol dir que puguin viure bé amb les seves pensions. Si ja no ho feien abans de les retallades en serveis bàsics, menys poden fer-ho ara en el panorama actual.

L’avís ve de lluny. El lema que les pensions són un problema per al país s’ha instal·lat fa temps en l’imaginari col·lectiu; de tal manera i amb tanta força que no deixa ni una petita escletxa a la intel·ligència per poder considerar que, si realment fos així, estem dient que l’únic que és viable –al món en el qual vivim i especialment amb el tipus d’Estat que tenim– és morirse quan ja no es pugui treballar.

C. Sánchez Miret

06/10/13

La Vanguardia

Impulsen uns cursos per millorar l´estat de salut dels cuidadors

El projecte 'Escola de cuidadors' començarà com a prova pilot a set municipis de la Garrotxa

L'organisme de salut pública de la Diputació de Girona, Dipsalut, i l'empresa Edat3 han impulsat el projecte 'Escola de cuidadors', que posa l'accent en donar eines als cuidadors per saber gestionar el seu dia a dia i prendre consciència de com poden millorar el seu estil de vida. El curs tindrà una durada anual -amb una sessió mensual d'hora i mitja- i s'inicia a l'octubre com a prova pilot amb 150 cuidadors de set municipis de la Garrotxa. Els impulsors del projecte asseguren que si es millora la salut del cuidador també se'n ressent el malalt. A més, remarquen que no només cal donar-los informació sobre cures sinó també recursos de com millorar amb petits canvis la seva rutina.

El projecte 'Escola de cuidadors' s'adreça a persones que, de manera no professional, tenen al seu càrrec familiars amb malalties que fan que necessitin d'una atenció continuada. Molts d'aquests cuidadors no només no coneixen les tècniques de com atendre'ls correctament des del punt de vista assistencial sinó que, poc a poc, la situació els va absorbint fins al punt de descuidar-se de sí mateixos.

"Molta gent ens arribava a Edat3 i ens diu que no pot més, ens trobem amb casos que està més malalt el cuidador que la persona cuidada", relata el president d'aquesta cooperativa amb seu a Olot dedicada a l'atenció sociosanitària de les persones, Albert Pérez. Per evitar que els cuidadors no professionals arribin a aquestes situacions límit, Edat3 i Dipsalut han creat el projecte 'Escola de cuidadors' que posa l'accent no només en com es pot cuidar millor el malalt sinó que incideix en canviar els estils de vida del cuidador per tal que visqui millor.

"La part tècnica esdevé una excusa a través de la qual podem incidir en les habilitats de vida dels cuidadors, en com poden canviar la seva rutina i cuidar-se més a sí mateixos", ha explicat una altra de les responsables del projecte, Sílvia Farrés, que afegeix que la primera barrera que han de vèncer és la de fer adonar al cuidador que no és "imprescindible" i que pot buscar en el seu entorn recursos que l'ajudin a tenir cura de la persona malalta. "Moltes vegades no volen deixar el malalt sol ni l'hora i mitja que dura el curs", ha apuntat.

"Es tracta de donar oxigen al sentiment de dependència que tenen aquests cuidadors, que siguin capaços de veure que la seva vida va més enllà de la persona que tenen al seu càrrec", ha reflexionat el cap de l'àrea de promoció de la salut del Dipsalut, Pau Batlle.

Qui i com se'n poden beneficiar

El projecte arrenca a finals d'octubre en set municipis de la Garrotxa. Concretament, la formació es reparteix en onze sessions mensuals d'hora i mitja on, més enllà de consells tècnics, la intenció és generar una sensació de grup i que els cuidadors (la majoria dones) ampliïn la seva xarxa social i puguin dir en veu alta el què els està passant.

'Escola de cuidadors' començarà simultàniament a Olot, Besalú, Sant Jaume de Llierca, Sant Joan les Fonts, les Preses, les Planes i la Vall d'en Bas on, des dels serveis socials i d'altres organismes que treballen amb gent gran, s'ha fet una tria de persones a qui pot ajudar aquesta formació. Des del Dipsalut, el cap de l'àrea de promoció de la salut, Pau Batlle, ha justificat que comencin per aquesta comarca perquè, segons ha indicat, un dels col·lectius amb pitjor salut de les comarques gironines és el de la gent gran de l'àmbit rural, sobretot de pobles petits, que no tenen xarxa social.

La formació és totalment gratuïta i, al llarg d'aquest primer any, s'ha establert una metodologia d'avaluació que ha de permetre comprovar si es compleix la premissa que defensen els impulsors del projecte: "Si es millora la salut del cuidador també se'n ressent el malalt". Un cop avaluada la prova pilot, la idea és estendre-ho a tota la demarcació. El projecte 'Escola de cuidadors' té un pressupost de 20.000 euros anuals.

ACN

24/09/13

El Diari de Girona

L'Any vinent, on anem a viure?"

Si cal canviar sovint de residència, l'actitud dels pares és bàsica perquè el trasllat no sigui traumàtic 

Foto: Cristina Calderer

De Barcelona a Hamburg (Alemanya), d'Hamburg a Pamplona, de Pamplona a Valladolid i de Valladolid a Barcelona. El Max, la Júlia i el Teo, d'11, 10 i 8 anys, ja han viscut en quatre ciutats diferents, s'han hagut d'ajustar a noves rutines i tenen amics repartits per tot arreu. Són fills del porter suec d'handbol Tomas Svensson, exjugador blaugrana i actualment segon entrenador i entrenador de porters del Rhein-Neckar Löwen alemany. La feina del pare condiciona la vida de la família, però, de moment, a casa els Svensson els canvis agraden, i molt: "Fins i tot m'han arribat a preguntar: «I l'any vinent on anirem a viure?» -explica la Montse, la seva mare-. No ho vivim com una cosa negativa. Traslladar-nos a una nova ciutat significa viure una nova aventura. Aquest ha estat el missatge que els hem fet arribar, i segurament per això les adaptacions mai han estat traumàtiques", afegeix.

Els viatges de la família van començar l'any 2002, quan el fill gran, el Max, tenia només sis mesos: "Les relacions amb el FC Barcelona s'havien acabat i ens van plantejar l'opció de fitxar per l'Hamburg alemany. Al cap d'un mes d'arribar allà vaig saber que tornava a estar embarassada. Nou mesos després arribava la Júlia, i al cap d'un any i mig, el Teo!", diu. L'estada a Hamburg va durar tres anys, amb el Max a l'escola bressol, la Júlia tot just aprenent a caminar i el Teo amb pocs mesos: "El Max ho recorda mínimament. Sí que va començar a aprendre i parlar l'alemany, però ara ja ho ha perdut".

Sense ni passar per Barcelona, el 2005 la família va deixar Hamburg per fitxar pel Portland San Antonio, de Pamplona, una ciutat on van viure durant quatre anys: "Van ser uns anys físicament durs per a mi. El gran anava a l'escola, la mitjana a l'escola bressol i el petit s'estava amb mi a casa. Recordo cada matí sortir amb tots tres al carrer, cotxets amunt i avall, el fred de primera hora... Buf! L'inici va ser complicat, però a poc a poc ens vam anar situant", recorda la Montse.

I quan la vida a Pamplona rutllava d'allò més bé va arribar un cop dur per a tots, i el canvi més dràstic. El juny del 2009 i per sorpresa el club va decidir que no renovava el contracte del jugador amb l'argument que no confiaven en el seu genoll: "Vam passar la pitjor setmana que hem viscut fins ara perquè des del gener ens havien assegurat la continuïtat. Per sort, el fitxatge pel Club Balonmano Valladolid va ser ràpid i vam poder reaccionar", explica. Sense tenir-ho previst, en un parell de mesos la família es va haver de traslladar a la ciutat castellana, fer la mudança i buscar noves escoles perquè al setembre el Max, la Júlia i el Teo poguessin començar el curs amb normalitat: "Els vam haver d'explicar que tornàvem a marxar i que, per tant, caldria fer nous amics, buscar noves activitats i viure en una altra casa. I tot i que no s'ho esperaven, un cop ens vam instal·lar a Valladolid hi vam estar fantàsticament!" Per apaivagar una mica el cop i perquè el comiat de Pamplona no fos tan dràstic, molts caps de setmana la Montse portava els nens a la ciutat navarresa perquè poguessin retrobar-se amb els amics i la vida que hi havien creat: "Allò els va ajudar a no trencar del tot el vincle mentre, a poc a poc, s'anaven habituant a una nova rutina".

I, al cap de quatre anys, el 2012, la família torna a Barcelona amb els tres fills ja grans i un munt d'experiències viscudes. "L'estada a Valladolid va anar tan bé que fins i tot m'hi vaig quedar un any sola amb els nens. El 2011 el Tomas ja va marxar a treballar al Rhein-Neckar Löwen alemany, però jo vaig preferir quedar-me allà i no marejar més els petits. Actualment veuen el pare una vegada cada quinze dies, i això els costa més de pair que no pas mudar-se amunt i avall", diu la Montse.

Eines per fer-ho fàcil

Informar-se conjuntament del nou destí, explicar com serà el trasllat, acomiadar-se dels amics que han fet, fomentar la participació en tot el que puguin, generar un entorn familiar amb objectes, joguines o fotografies que coneguin i, sobretot, mantenir una actitud positiva són algunes recomanacions que poden ajudar els més petits a viure els trasllats amb confiança i seguretat: "Si a casa es mantenen sempre les mateixes rutines i els nens conserven una o més persones de referència (ja sigui la mare, una cangur, una àvia, etc.), al cap de tres o quatre mesos les coses haurien de rutllar soles", explica Regina Bayo-Borràs, membre de la junta de la secció de psicologia clínica del Col·legi de Psicòlegs. "Si hi ha entrebancs i els nens no s'adapten al nou lloc caldria detectar per què passa: si és el canvi d'idioma, els nous horaris, la dificultat per trobar noves amistats, etcètera. I aquests entrebancs cal resoldre'ls com més aviat millor, perquè si no provocarem que s'aïlli i es tanqui en ell mateix", afegeix.

Fixem-nos en el cas del Rafael Soriano. És ministre conseller de l'ambaixada espanyola a Dublín (Irlanda) i pare d'un nen i una nena que ja han viscut en tres ciutats del món: Madrid, Córdoba (Argentina) i, ara, Dublín. Encara que a casa seva la professió diplomàtica s'entengui com una cosa natural, és conscient que canviar de residència sempre té un component traumàtic: "Fins i tot els adults ho vivim amb una barreja confusa d'il·lusió, expectatives i estrès", explica. Per això, a l'hora d'escollir, sempre busca destinacions que, segons explica, combinin equilibradament el vessant professional amb el familiar: "Si ens hem de decantar per algun d'aquests dos aspectes, que sigui sempre el benestar de la família el que s'imposi", apunta.

Per fer més fàcil l'arribada a un nou país, segons Rafael Soriano, és fonamental que l'actitud dels pares sigui positiva, "perquè és la que els nens segueixen i imiten". L'aterratge, explica, ha de ser ràpid per poder establir una rutina diària: "Abans d'arribar a la nova destinació cal tenir resoltes necessitats bàsiques, com l'escola i la casa. El trasllat ha de durar poc temps i els petits han de sentir-se còmodes a la nova casa, amb les seves joguines i els objectes que més s'estimen", apunta.

Donar-los seguretat

"Si durant els primers tres anys de vida un nen viu una situació familiar estable se sentirà amb prou forces emocionals i psicològiques per afrontar nous canvis", explica Bayo-Borràs. I per tal que se senti segur és important que en aquest recorregut tingui els mateixos referents, ja sigui de persones que coneix i estima com d'objectes personals.

En el cas de la família Svensson, la mare ha estat la figura que ha acompanyat els fills en tot el que havien de fer: "Sempre he tingut clar que fóssim on fóssim jo havia de ser amb ells. Saben que la mare sempre hi és, i això els dóna confiança", diu la Montse. Pel que fa a joguines, recorda: "El Teo sempre arrossegava un nino i un coixí. La Júlia un coixí, i el gran, el Max, mai ha necessitat res en especial".

Que la mare hagi estat un referent que ha facilitat els canvis de domicili també passava a casa dels Perpiñá-Robert. La feina del pare, el Fernando, exdiplomàtic amb 45 anys d'experiència i un total de tretze trasllats per Europa, els Estats Units i l'Amèrica Llatina, va condicionar enormement la vida dels quatre fills: "Sempre els deixava escollir entre tres opcions i marxàvem on volia la majoria -explica el pare-. Que la mare sempre fos amb ells ho va fer tot més fàcil", reconeix.

Nens singulars

Si els canvis es fan bé, poden ser beneficiosos per a les criatures. I la pregunta que alguns es fan és si els nens acostumats a conviure amb entorns i cultures diverses són més oberts que la resta. Segons Regina Bayo-Borràs això no és una regla de tres perquè dependrà de la personalitat de cada criatura, però sí que, a diferència d'altres nens, tenen una "riquesa que els pot ser molt útil en un futur", explica. En el cas de la Montse, ella no els considera "més madurs" pel fet d'haver anat canviant de casa i entorn, però confessa: "Tenen la percepció que hi ha més món a banda de Barcelona. S'adapten a les situacions i afronten els canvis sense por".

Gemma Castanyer

28/09/2013

Ara.cat

La crisi desborda les entitats socials

Un grup de voluntaris atén gent gran a la Fundació Avismón

El tercer sector atén a Catalunya 430.000 persones més que el 2007 amb la mateixa plantilla.

Àngels Guiteras diu que sense un canvi de política “el país serà més pobre i amb més desigualtats”.

Si no hi ha un canvi urgent de política, el país serà més pobre i amb més desigualtats. Aquest és el missatge que va llançar ahir la Taula d’Entitats del Tercer Sector. Segons les seves dades, a finals del 2011 les entitats socials catalanes atenien 430.000 persones més que a l’inici de la crisi. A més, ho feien amb el mateix nombre de persones contractades. Les entitats socials aguanten la crisi, però no podran resistir gaire més si continua la política actual de retallades. Aquest sembla ser el missatge de l’Anuari 2013 del Tercer Sector Social de Catalunya, amb dades de finals del 2011, que confirma que les persones ateses pel tercer sector són 430.000 més que quatre anys abans, quan encara no s’havia entrat en la crisi. La quantitat total d’usuaris d’aquestes organitzacions ha pujat a 2,1 milions, és a dir, un 25% més, però en canvi es treballa amb la mateixa quantitat de persones contractades, unes 102.000.

En realitat, l’efecte de la crisi també es nota en el personal, ja que si es comparen les dades de finals del 2011 no amb les del 2007, sinó amb les de finals del 2009, es percep que hi ha 18.000 treballadors menys al sector. I es pot dir el mateix del nombre d’entitats, que en quatre anys s’ha reduït de 7.500 a 6.800, una caiguda del 9,4%. Pau Vidal, autor de l’informe, que parteix d’una mostra de 738 entitats socials de Catalunya, ho considera atribuïble en bona mesura al procés de concentració del sector. Un 44% de les entitats que han desaparegut o estan inactives tenien com a principal col·lectiu d’atenció les persones immigrants. Àngels Guiteras, presidenta de la Taula d’Entitats del Tercer Sector Social de Catalunya, es nega a parlar de pèrdua de qualitat en els serveis i assegura que aquesta sobrecàrrega s’ha pogut suplir amb l’augment de la quantitat de voluntaris, uns 60.000 més, cosa que significa un creixement del 23% (en total són 300.000). Segons Guiteras, es tracta d’un sector “amb més capacitat de resistència a la crisi, pel compromís personal de la gent, perquè se li dedica més temps i més suport econòmic”. Aquests darrers anys les donacions han augmentat un 4% i les aportacions puntuals, vora el 8%.

Tot i que el volum econòmic del sector s’ha mantingut (aporta un 2,83% del PIB català), el finançament privat ha crescut un 5% respecte al 2007 i se situa en el 56% del total (20% de quotes, 15% de donacions, 11% de contractacions de serveis i 10,2% d’altres fonts). Malgrat tot, el sector públic continua aportant el 44% del finançament (31,7% de subvencions, 6,4% de convenis; 5,9% de contractacions). L’estudi apunta l’impacte negatiu que ha tingut la cuasi total desaparició de les obres socials de les caixes catalanes. I tot i que es destaca “el significatiu naixement de la banca ètica”, es lamenta que “encara és lluny del paper que tenien les caixes d’estalvis”.

L’àrea de Barcelona concentra gairebé el 70% de totes les entitats socials. Les entitats de discapacitat ocupen una tercera part del personal del sector (33%), seguides de les d’infantesa i joves (14%), les de malalts (11%) i les de gent gran (8%). Les entitats d’infantesa i joves mobilitzen el 30% de tot el voluntariat. Guiteras ha demanat que les administracions “prioritzin” la inversió en polítiques socials. Però segons la seva opinió, si continuen les polítiques de restriccions “hi haurà més atur, el país serà més pobre i tindrà més desigualtats”.

Josep Playà Maset

03/10/ 13

La Vanguardia