Em vaig extirpar part de l’estómac, que també era cervell”

Stephen Macknik, director del laboratori de Neurologia Barrow.

Tinc 44 anys: vaig obès mòrbid i ja no ho sóc gràcies a un bypass gàstric. L'obesitat és una malaltia neurològica. Crec que l'alzheimer i l'epilèpsia són causades per un problema circulatori que degrada neurones. L'estómac també té cervell. He dissertat a la UIMP Barcelona

 

S’ha aprimat, vostè...

I molt! No tenia més remei. La diabetis empitjorava.

Veig que ja es controla.

Espero que vostè no sigui dels que pensen que els grassos ho som per autoindulgents i incapaços de disciplina.

No ho he dit pas.

Millor, perquè aquest error perjudica la imatge de milions de malalts d’obesitat.

Malalts? Només cal cuidar-se.

Científicament, l’obès és un malalt. L’Associació Mèdica Americana acaba de classificar l’obesitat com una malaltia.

Vostè es considera un malalt?

Si vol personalitzar, personalitzem. Jo em vaig doctorar a Harvard i vaig investigar i fins i tot dirigir un dels laboratoris de neurofisiologia capdavanters al món...

Em consta.

... I no és fàcil aconseguir-ho sense un nivell d’autodisciplina, renúncia i sacrifici molt alt. Si l’obesitat fos una mera qüestió d’autocontrol, jo no hauria estat obès, perquè autodisciplina n’he demostrat tota la vida.

Per què s’engreixava, doncs?

Com a jove investigador em vaig adonar que la meva obesitat havia de ser un trastorn neurològic, perquè jo podia gestionar totes les àrees de la meva vida excepte el menjar. Així vaig anar descobrint que no només hi ha cervell al crani; a l’estómac també, perquè també té neurones.

Neurones com les del cervell?

Sí, i a més fabriquen els mateixos neurotransmissors que les del cervell. Entre els quals la serotonina, que es genera en gran part a l’estómac. Els esquizofrènics, per exemple, tenen desequilibris de la serotonina i... Sap què?

¿...?

Que també solen patir de l’estómac. Perquè el nostre estómac té un cervell sense consciència, però amb una gran capacitat de processament, que és el que permet al sistema nerviós entèric gestionar la transformació d’aliments en nutrients.

Un procés complex.

I d’una gran sofisticació bioquímica, que requereix ajustos precisos i constants.

I suposo que influït pels nostres nervis, pensaments, estat d’ànim...

De fet, també pensem amb l’estómac, i l’estómac pot tenir trastorns mentals. Michael Gershon, a El segon cervell, explica com les disfuncions digestives estan relacionades amb les malalties mentals, perquè a l’estómac s’hi generen molts dels nostres neurotransmissors.

I per això va decidir operar-se?

M’he fet un bypass gàstric, sí. M’han extirpat part de l’estómac i per tant part del cervell, i així he pogut recuperar el control de l’alimentació i posar fi a l’obesitat mòrbida. Gràcies a aquest control, a més, puc seguir una dieta cetogènica perquè el sistema nerviós entèric precisament pugui regular millor la meva insulina.

Va notar la millora de seguida?

Sí, perquè he fet extreure la part del cervell-estómac que em causava aquests problemes. I ara ja no els tinc.

Ha millorat molt, de físic, això segur.

Però és que no només l’estómac, tampoc el pàncrees no es considera part del cervell i tanmateix disposa de neurones que fabriquen la insulina; igual que les glàndules suprarenals, que fabriquen epinefrina. I no hi ha res més poderós que l’epinefrina a la sang per canviar de conducta.

Veig que hem de revisar el concepte cranial del cervell.

Hem d’assumir que el cervell és a tot el cos. I aquesta és la línia de les meves investigacions, per exemple, amb la il·luminació.

Què ha descobert?

Hem estudiat la manera com les nostres neurones interpreten la llum i, com a resultat, hem patentat sistemes d’il·luminació que estalvien fins a un 20 per cent.

Com?

Adaptant-se a les neurones i no a l’inrevés. I oblidi’s dels llums d’avui. Aviat seran tot leds, perquè estalvien energia. També hem investigat al laboratori la influència del flux sanguini en malalties que no es consideraven pròpiament circulatòries, com algunes de les mentals.

I...?

Hem demostrat connexions il·luminadores entre l’epilèpsia i l’alzheimer. Creiem que podem detectar trastorns circulatoris comuns, molt complexos, en totes, que afecten determinades neurones. També en la degeneració macular associada a l’edat, que és resultat d’una combinació de trastorns immunològics i circulatoris. Fem servir L-arginina...

Per a què?

Actua com el Viagra: millora la circulació. També hem treballat amb nitroglicerina. De fet esperem que de la nostra investigació bàsica se’n derivin noves línies d’intervenció farmacològica.

Endavant!

També treballo en la consciència i en la cognició. Per això tinc interès per la màgia. Vostè és una capsa de sorpreses.

Tot i que per mi la visió i la cognició són processos separats, en la màgia coincideixen i així els podem estudiar.

Lluís Amiguet

12/09/13

La Vanguardia

Una mostra de sang permet diagnosticar l´emfisema

La falta d'una proteïna que és la causa principal d'aquesta malaltia i de MPOC en adults ajuda al seu tractament

Una simple mostra de sang permet diagnosticar la falta d'una proteïna que és la causa principal d'emfisema pulmonar sever i de MPOC en adults, i el desencadenant més comú de malalties hepàtiques en nens.

L'empresa Grifols ha desenvolupat el mecanisme i l'ha presentat aquest matí en el marc del congrés anual de la Societat Europea de Malalties Respiratòries que aquesta setmana acull el recinte de Fira de Barcelona a l'Hospitalet de Llobregat.

El nou sistema, batejat com a AlphaKit QuickScreen, permetrà que els especialistes puguin, a partir d'una mostra de sang, detectar un dèficit d'alfa-1-antitripsina (DAAT en les seves sigles en anglès), una proteïna que produeix el fetge.

El professor de Medicina Interna i Respiratòria a l'hospital de les universitats de Giessen i Marburg, Claus Vogelmeier, ha destacat que amb el nou sistema es pot descartar ràpidament aquesta mutació genètica en un examen mèdic.

El pneumòleg i investigador principal del departament de Pneumologia de l'Hospital Vall d'Hebron de Barcelona, Marc Miratvilles, ha destacat que "normalment es triga set anys i l'opinió de quatre o més mèdics abans d'arribar al diagnòstic del DAAT".

La prevalença estimada del dèficit d'alfa-1-antitripsina és de 33 casos per cada 100.000 habitants, una prevalença més gran que altres malalties estranyes de pulmó, com la fibrosi quística o la hipertensió arterial pulmonar.

A Espanya s'estima que més de 10.000 persones podrien patir aquesta malaltia genètica, sent portadors del fenotip Z causant del dèficit sever.

La falta de coneixement de la malaltia, i els símptomes comunes a la MPOC fan que existeixi un retard del diagnòstic en l'adult d'aproximadament 10 anys. La simptomatologia difereix depenent del grau de severitat i tipus de mutació genètica, però un adult amb dèficit d'alfa-1 sol presentar una pèrdua progressiva de funció pulmonar, factor que coincideix amb símptomes característics de la MPOC.

Si els pacients no reben el tractament adequat, pot derivar en un emfisema pulmonar que, finalment, podria traduir-se en un mort prematur si no es realitza un trasplantament de l'òrgan.

En nens, el dèficit d'alfa-1 és la causa més comuna de malaltia hepàtica.

EFE

10/09/2013

Diari de Girona

El seguiment personalitzat és la nostra força

foto per Francesc Melcion

Lluitar contra l'exclusió laboral

La coordinadora Anem per Feina va néixer el 1998 després de dos anys intensos de molta feina de diverses entitats del Raval que volien lluitar contra l'exclusió laboral de les dones. Pedro Moreno, portaveu de l'entitat, explica que en aquell moment s'havia detectat "una bossa de dones que tenien problemes per trobar feina" i van decidir "crear una associació per donar una resposta concreta a aquesta necessitat". Però amb el pas dels anys i l'arribada de la crisi econòmica, aquestes necessitats han canviat i la coordinadora s'ha obert també als homes. "Ara ajudem a buscar feina i a millorar la preparació de les persones que tenen dificultats per trobar-ne", explica Moreno, que destaca que l'atenció personalitzada és la força de la seva entitat. "Nosaltres fem tutories individuals i un seguiment molt personal de cada cas". Uns casos que els arriben derivats de les associacions, les cases d'acollida o les fundacions privades amb les quals treballen.

La crisi ha agreujat els casos

Moreno assegura que en aquests moments atenen persones molt diferents. Tot i això, afirma que majoritàriament són les dones les que arriben fins a la seva entitat i que, en molts casos, són immigrants que han patit l'exclusió laboral. A l'entitat Anem per Feina han notat que la crisi econòmica ha provocat "un agreujament de les situacions que ja hi havia abans" i això ha portat fins a la coordinadora persones que fins a aquell moment no havien necessitat ajuda. "Com algunes mestresses de casa que, en quedar-se vídues, s'adonen que no poden pagar la hipoteca", explica. Un cop allà, l'entitat les ajuda a busca feina sobretot en dos àmbits: el servei domèstic i les empreses privades.

T.G.

14/09/13

Ara.cat

Què és el millor per al pacient?

Metges i malalts discrepen sobre la decisió clínica correcta

PIONERS: El Mar compta amb un consultor d’ètica per a conflictes que es presenten diàriament.

REGLES ÈTIQUES: Les solucions alternatives exigeixen molta comprensió i poc paternalisme. 

El dr Solsona consultor per a problemes ètics quotidians a l'UCI del Mar. Foto: A Jiménez

 Cinquanta dies a planta, es quedaria com un vegetal. La família reiterava que ell no hagués volgut viure així, però els metges el continuaven hidratant i donant oxigen amb una cànula a través de l’obertura a la tràquea. “Tot això és inútil, la teva finalitat en aquest cas és que mori sense dolor ni patiment, però no saps com fer-ho, com anar retirant els ajuts i què fer a continuació. No s’ensenya a la universitat”, explica el doctor Felipe Solsona, professor de Bioètica, president del comitè d’ètica i cap de servei de l’UCI a l’hospital del Mar. I el seu consultor d’ètica de diari, una figura gairebé única al món hospitalari espanyol que permet resoldre conflictes ètics quotidians entre els professionals, els seus pacients, les famílies i el que fan.

Els dilemes per limitar un tractament són molt comuns. “Ens enfrontem a famílies que reclamen fer tot el que faci falta, tot el possible, pel seu familiar malalt. També els professionals patim el fet de no haver crescut en el camp de limitació. Ens van ensenyar a fer tot pel pacient”, explica el consultor d’ètica de l’hospital del Mar.

Però també cada vegada és més freqüent que els familiars creguin que ja n’hi ha prou. “Demanen que els donem alguna cosa perquè això acabi. I nosaltres no ho podem fer. La tele, de vegades, és un inconvenient. Nosaltres hem d’evitar el patiment i el dolor, no hem de fer tractaments inútils, però no podem provocar la mort en cap cas, encara que la sedació acceleri el procés”, apunta Solsona. I de vegades la pressió és enorme perquè s’abandoni aquest esforç terapèutic.

I això tampoc no és un vestit a mida. “Un pacient amb una aturada cardíaca que li va deixar lesions cerebrals: a la primera setmana d’hospitalització, la família ja volia abandonar, però no havia passat prou temps com per determinar un pronòstic. Han de passar tres mesos. I cal explicar-lo bé a la família, tranquil·litzar-los, assegurar-los que si després d’aquell període està clar que hidratar-lo i donar-li oxigen no portarà enlloc, les mesures es retiraran”.

Es pot fer una biòpsia a un malalt que ha negat la seva autorització per a una autòpsia? El pacient havia mort i els metges volien prendre una mostra per saber què havia passat, què va fallar. “Sense consultar la família, no es pot fer”, opina Solsona. Les decisions dels pacients passen per davant. Com en un altre dels casos típics de problemes ètics, el de la cirurgia amb possible necessitat de transfusió de sang a testimonis de Jehovà. “Cal buscar vies intermèdies i pactar i comprendre. El 95% dels casos acaba sense necessitar la transfusió”.

O com el cas d’una pacient terminal. Esperaven la seva mort, ja no hi havia res a fer. Però el seu fill era metge naturista i va proposar de posar-li en vena un medicament del seu arsenal terapèutic. “La discussió que ens plantejava partia de la base que la medicina occidental ja no podia oferir-li més, només tractament pal·liatiu”. La pacient era competent per expressar el seu desig de ser tractada pel fill. Podria administrar-li aquest tractament a casa sense cap permís, però volia continuar a l’hospital. “La nostra responsabilitat era assegurar-nos que no se li administraria res no contraindicat, però actuant amb comprensió, empatia, flexibilitat i sense paternalisme”, resumeix el metge.

I si arriba una persona amb 94 anys i un càncer incurable i ofegant-se? Es porta a l’UCI per col·locar-lo a la màquina que li permetrà respirar? “La discriminació per edat, la por a què això passi, és un dels problemes ètics freqüents entre els professionals”, explica el doctor Solsona. “Sovint requereix una deliberació, consultar amb l’especialista, però mentrestant, d’entrada, l’èticament adequat sembla que és deslligar la decisió immediata del pronòstic i l’edat, prendre la resolució sempre a favor del pacient. I parlar, explicar i pactar amb la família. Que sàpiguen que aquestes mesures, si són inútils, sempre es podran retirar”.

Hi ha conflictes menys vitals, però que porten de cap els professionals. Un pacient qualificat de no competent xisclava contínuament i s’arrencava una i altra vegada el catèter en una vena a través del qual se li administrava un antibiòtic fonamental per al seu problema. Què havien de fer al servei? Lligar-lo al llit o deixar que fes el que li donés la gana? Les mesures de subjecció estan cada vegada pitjor considerades en els hospitals. “Buscant vies intermèdies, vam proposar els familiars si algun d’ells podia vigilar aquest catèter, perquè la seva vida depenia d’això. Sovint ens oblidem que podem implicar-los”.

Amb el testament vital tot podria ser més fàcil. El doctor Solsona dubta. “Pertanyem a una cultura de vida poc donada a parlar de la mort”, opina l’expert. “I és realment difícil posar en un paper tots els detalls de situacions molt complexes en les quals ens podem trobar. Per això és una via que progressa poc. També és una opció interessant anomenar un representant que pugui interpretar els teus desitjos”. Encara que tampoc no sembla una via fàcil davant els conflictes ètics: el comitè d’ètica de l’hospital del Mar va dur a terme un estudi i van entrevistar un centenar de pacients nouvinguts sobre si volien nomenar el seu representant perquè pogués prendre decisions importants sobre la seva vida. “La meitat no va voler saber res del tema. Vam frenar en sec la possibilitat de plantejar-ho a tots els pacients. Els enfrontava directament a la seva pròpia mort”.

Ana Macpherson

10/09/13

La Vanguardia

El ‘lobby' de la gent gran

La FATEC, que aquest any celebra el seu trentè aniversari, reuneix prop de 600 casals i entitats de gent gran del país

La federació no només desenvolupa una important tasca social, amb programes i campanyes concretes, sinó que ha esdevingut un potent interlocutor amb l'administració per la seva implicació política

Una de les xerrades del programa de prevenció de riscos que organitza la FECAC, impartida per dos agents de la guàrdia urbana i un bomber Foto: JuanMa Ramos

No són iaoflautes. Els respecten, valoren la contundència de les seves accions, però el seu camp de batalla no és el carrer sinó els despatxos. La Federació d'Associacions de Gent Gran de Catalunya (FATEC), que aquest any celebra el seu trentè aniversari, ha esdevingut un potent interlocutor per a l'administració pública. Prova d'això és que el seu president, Mario Cugat, ha estat convidat en quatre ocasions al Parlament i ha participat en tres comissions específiques del Congrés dels Diputats, la del pacte de Toledo, la llei de la dependència i les preferents. “Són una mena de lobby de pressió”, admet Cugat, que reivindica el reconeixement de l'acció política de l'entitat, amb fites importants com ara la consecució d'un complement mensual per a les vídues amb pensions mínimes i la hipoteca inversa, per citar només dos exemples. “Hi ha altres entitats que organitzen serveis als casals, però l'acció política només la fem nosaltres”, subratlla Cugat, un enginyer metal·lúrgic de 77 anys i amb experiència empresarial que lidera de manera voluntària i altruista la federació.

Es defineixen com a “apartidistes” i tenen contactes periòdics amb tots els partits polítics del Parlament, als quals presenten propostes concretes en matèria de salut, pobresa, dependència mobilitat i fiscalitat. “No ens dediquem a les particularitats, no resolem demandes concretes ni necessitats individuals”, aclareix el president de la FATEC.

A Catalunya hi ha actualment prop d'1,3 milions de jubilats, dels quals uns 300.000 fan tasques de voluntariat. Per això a la federació es fan esforços per trencar la imatge tòpica que encara es té de la gent gran. “Sempre es tendeix a simplificar i pensar en avis mirant obres o jugant a la petanca, o prenent el sol amb un bastó”, afirma el portaveu de l'entitat, Enric Ollé. Des de la FATEC es proclama la desaparició fins i tot del concepte gent gran. “Gràcies a Déu s'està desterrant parlar de tercera edat o de persones passives, però s'hauria d'anar més enllà i parlar només de ciutadans”, reivindica Cugat, que entén que paraules com avi o ancià “no es poden utilitzar per definir el col·lectiu, perquè molts no són ni una cosa ni l'altra”.

A banda de l'acció política, la FATEC disposa d'una sèrie de programes orientats a millorar la qualitat de vida de la gent gran. Els temes són diversos: pensions, dependència, maltractaments, productes financers tòxics, prevenció de riscos, relacions intergeneracionals, cuidadors familiars, preparació de la jubilació, etc. “A vegades som també una oficina de queixes de tema de dependència”, diu el president, que, entre els diferents programes, també remarca el de visites a residències, l'esport per a la gent gran i l'intercanvi d'experiències entre avis i alumnes, batejat amb el nom d'Avi, àvia, aporta'ns a l'escola el teu saber.

L'activitat de la federació d'entitats de la gent gran es complementa amb campanyes socials adreçades a l'opinió pública. Les pensions de viudetat, les pensions contributives i la fiscalitat, entre altres, són també habituals en aquest tipus de campanyes de conscienciació. La federació organitza, a més, xerrades sobre salut, gràcies a convenis de col·laboració amb entitats com ara la Fundació d'Oncologia, l'Institut Català de l'Alzheimer i el Consell Superior d'Investigacions Científiques. D'altra banda, la FATEC participa en diversos programes europeus, entre els quals el Daphne II, dedicat al maltractament financer.

I tot gràcies a una tasca de voluntariat important que no sempre és prou reconeguda. En el conjunt de Catalunya, amb l'entitat hi col·laboren unes 45 persones, una trentena de les quals a la seu de Barcelona, situada al carrer Casanova.

Una tauleta tàctil contra l'aïllament 
La FATEC participa en el programa europeu Elisa, que treballa en el disseny d'una tauleta tàctil (tablet) pensada per contrarestar l'aïllament que poden experimentar els avis que viuen sols. La tauleta, que ja està en fase de validació, permetrà des de la comunicació amb el metge i els fills fins a la programació de la medicació, passant per l'agenda i la cartellera.

Virtudes Pérez

09/09/13

El Punt Avui

Tanta amabilitat em confon

“L'amabilitat que teniu cap a la meva persona en els últims temps m'està confonent”, li va dir el futbolista Samuel Eto'o al seu llavors entrenador Pep Guardiola després d'un temps d'haver-se tractat com gat i gos. Tots dos van decidir no cedir ni un mil·límetre en les seves pretensions i tractar-se amablement perquè el treball que havien de fer conjuntament anés com una seda.

Darrerament hi ha petits indicis d'amabilitat entre el govern català i l'espanyol. Amb tot, ningú voldrà cedir res. Ni el govern català amb el seu viatge sense retorn. Ni el govern espanyol mantenint la seva idea que els catalans estem ben servits dins del marc constitucional. Però en aquests primers dies de setembre hi ha hagut petits signes d'amabilitat per les dues parts. El govern català dóna suport a Madrid perquè pugui organitzar el Jocs del 2020, una decisió que es pren demà a Buenos Aires. És un suport català gratuït i sense compromís ben rebut en el món de l'esport espanyol, que vol exhibir unitat i que entén que els Jocs són organitzats per ciutats i no per països. Aquest suport és tot un exemple d'amabilitat catalana, com la que va tenir aquesta setmana per l'altra banda el ministre d'Afers Estrangers, García-Margallo, en recollir discretament i sense fer comentaris ni massa soroll la samarreta groga de la Via Catalana que li va lliurar el diputat d'ERC Joan Tardà en plena comissió d'Exteriors del Congrés dels Diputats, presidida per Duran i Lleida.

Detalls com ara el compromís del president del govern espanyol, Mariano Rajoy, de voler contestar aquest mes de setembre la carta que li va enviar el president de la Generalitat. Tot i que és fàcil imaginar la contesta, igual que el temps que escollirà i que serà després dels actes de la Diada. Val a dir que és tot un gest i un detall que Mariano Rajoy no hagi ignorat la carta que li va ser enviada el mes de juliol.

Les relacions Catalunya-Espanya han tingut històricament els seus alts i baixos. En els últims temps són tenses i complicades. Plenes de recursos d'inconstitucionalitat, de requeriments, d'insults, de restriccions financeres i de malentesos permanents entre les dues bandes. Però aquests petits detalls, insignificants, ajuden a pensar que no tot està perdut per la via del diàleg. Encara que la desconfiança i el recel de tants anys facin pensar que “tanta amabilitat em confon”...

Lluís Falgàs

06/09/13

El Punt Avui

Necessitem creure?

Un home que està sol és un animalet dotat d’alguns poders que els altres animals no tenen; però sens dubte, es troba separat de la raó, això és, de la veritat; també està separat del gaudi ple de la vida i de la realitat. Per comprendre el paper de la fe cal referir-se a l’experiència de la solitud que ens torna a l’infrahumà, a aquestes situacions a les quals avui força el món molta gent, en especial en la vellesa.

Només quan ens sentim així de buits, així de falsament lliures, flotant en una cosa molt semblant al no-res, és quan apreciem fins a quin punt tan profund estem construïts per la confiança, l’esperança, l’amor diaris, o sigui, per la fe i les seves modalitats. Siguem escèptics fins on puguem i sempre que puguem, o ens veurem entrampats en una aventura boja de pors i mentides, per la qual correrem fent mal als que ens envolten i amargant-nos la vida a nosaltres mateixos. Il·lusions que ni tan sols no sabem si són il·lusions resulten un aliment que en cert passatge sant Agustí compara a voler menjar, quan el que s’està fent és llepar ombres i, pel cap alt, imatges dels veritables aliments. L’essencial és matisar, distingir, relacionar adequadament coses amb coses. I si ho intentem, fixant la mirada amb sinceritat en el que més ens importa, en el que ho mou tot en nosaltres, llavors veiem que la nostra recerca, més o menys inconscient, d’una cosa absoluta, està feta del material del que és secret i invisible, fora de perill de la demostració empírica.

No només s’aplica a Déu la reflexió de Franz Rosenzweig (no és que no es pugui demostrar l’existència d’aquest ésser, sinó que un argument no és res més que un argument): s’aplica també a l’alteritat personal. No hi ha fe referent a Déu que no utilitzi el pont de la fe referida a altres éssers humans. Le fe no és un dard llançat a l’infinit de Déu, sinó una manera essencial de desenvolupar-se l’existència entre éssers humans; de manera que si no es viu cap fe respecte dels altres, no hi cap cap fe en l’altre diví. I, pel mateix, l’eclipsi de l’altre humà, les esquerdes en la fe interhumana, són el nucli de la impossibilitat de la fe, en el sentit peculiar que la paraula adopta en una cultura com la cristiana, quan ja se suposa que una crisi de fe és en una presumptament ja establerta relació habitual amb Déu.

Miguel García-Baró

Professor de Filosofia a la Universitat Pontifícia Comillas, Madrid.

05/09/13

La Vanguardia

Entrevista amb el Pare Generale sobre Síria i la pau (Jesuïtes en el Món)

El Sant Pare ha sortit del seu protocol normal per parlar en pro de la Pau a Síria. Què pensa Vostè al respecte?

No tinc costum de comentar sobre situacions internacionals o de caràcter polític. Però en el cas present estem d'enfrontament d'una situació humanitària que supera els límits normals que recolzen el silenci el silenci. I he de dir que confesso que no entenc qui ha donat autorització als Estats Units o França per actuar contra un país de tal manera que sense dubte augmentarà el patiment d'una població que ja ha patit més del compte . La violència o accions violentes, com la que s'està preparant, només són justificables com a últim recurs i de tal manera que només els culpables rebin mal. En el cas d'un país, això resulta totalment impossible i per tant, a mi em resulta totalment inacceptable. Nosaltres, Jesuïtes, donem suport l'acció del Sant Pare al 100% i desitgem del fons del nostre cor que l'anunciada acció punitiva no tingui lloc .

Però, no té el món la responsabilitat de fer alguna cosa contra els que abusen del poder contra el seu propi poble, com en el cas d'un Govern que usa armes químiques en un conflicte?

Tenim en aquesta pregunta tres qüestions, que convé separar clarament. La primera té a veure amb el fet que tot abús de poder ha de ser condemnat i rebutjat. I, amb tot respecte pel poble Nord-Americà, crec que en concret aquest ús de poder que s'està preparant constitueix en si mateix un abús de poder. Els Estats Units d'Amèrica han de deixar d'actuar i reaccionar com el noi Gran al barri del món. Això porta inevitablement a l'abús, l'atropellament i el "matonisme" sobre els membres més febles de la Comunitat.

La segona, és que, si hi ha hagut ús d'armes químiques, encara ens queda l'obligació de mostrar al món d'una manera clara que una banda del conflicte, i no l'altre, les han fet servir. No n'hi ha prou amb que algun membre del govern del país que vol atacar digui que està convençut. S'ha de demostrar al món que això és així, sense cap dubte, perquè el món pugui confiar en aquest país. Aquesta confiança no es dóna actualment, i han començat les especulacions sobre ulteriors motius que pugui tenir USA en la seva projectada intervenció.

I la tercera, que els mitjans considerats adequats per castigar l'abús, no facin més mal a les mateixes víctimes del primer abús, un cop s'hagi demostrat que això és el que ha succeït. L'experiència del passat ens diu que això és impossible (encara que s'anomeni a les víctimes amb l'eufemisme de "dany col·lateral") i els resultats són que augmenta el patiment dels ciutadans ordinaris innocents i aliens al conflicte. Tots sabem que la gran preocupació dels Savis i Fundadors Religiosos de totes les tradicions i cultures era "com reduir el patiment humà?" És molt preocupant que en nom de la justícia planifiquem un atac que va a augmentar el sofriment de les víctimes.

No és Vostè especialment dur amb els Estats Units ?

No ho crec. No he tingut mai prejudicis sobre aquest Gran País i ara mateix treballo amb alguns Jesuïtes d'allà, i valoro molt la seva opinió i els seus serveis. Mai he tingut sentiments negatius davant els EUA, un país que jo admiro per moltes raons, incloent-hi la seva dedicació, espiritualitat i pensament. El que més em preocupa és que precisament aquest país, que jo admiro sincerament, està a punt de cometre un gran error. I podria dir alguna cosa semblant sobre França: Un país que ha estat un veritable líder en esperit, intel·ligència, i que ha contribuït en gran manera a la Civilització i a la Cultura i que està ara temptada a conduir la Humanitat cap enrere, a la Barbàrie, en oberta contradicció amb tot el que ha simbolitzat al llarg de moltes generacions. Que aquests dos països s'uneixin ara per a una mesura tan horrorosa és part de la ira de tants països en el món. No tenim por a l'atac, ens terroritza la barbàrie a la que som conduïts.

I per què parlar així ara ?

Perquè el problema és ara. Perquè el Sant Pare està prenent mesures extraordinàries per fer-nos conscients de la urgència del moment. El fet d'haver declarat el dia 7 de Setembre com a dia de dejuni per la pau a Síria és una mesura extraordinària i nosaltres volem unir-nos a ella. Podem recordar que en un moment en l'Evangeli els deixebles no van poder alliberar un jove del mal esperit i Jesús els va dir: "Aquest tipus d'esperits no es poden fer fora si no és amb oració i dejuni ". A mi em resulta dificilíssim acceptar que un país, que es considera, com a mínim nominalment, cristià no pugui concebre més que acció militar a una situació de conflicte i amb això pot portar al món, de nou, a la llei de la jungla.

Jesuïtes en el Món

04/09/13 

Vol. XVII, No. 19

Un estudi revela que la malaltia pulmonar obstructiva crònica afecta de forma especial a les dones

L'MPOC provoca al gènere femení més manca d'aire, més afectació muscular i més lesions que als homes que tenen la mateixa gravetat patològica.

La Malaltia Pulmonar Obstructiva Crònica afecta amb més símptomes a les dones segons un estudi de l'Hospital del Mar. Elles pateixen més manca d'aire, més afectació muscular i lesions que als homes amb igual gravetat de la malaltia, encara que amb una reparació muscular més activa. Així ho ha explicat, en el marc del Congrés Europeu de Respiratori a Barcelona, el seu president, Dr. Joaquim Gea. Aquest estudi realitzat per l'Hospital del Mar és el primer a nivell mundial sobre les diferències en l'afectació muscular i cardiovascular entre gènere. No es coneix el perquè d'aquest fenomen però una hipòtesi apunta al paper que puguin jugar les diferents hormones entre homes i dones.

L'estudi de l'Hospital del Mar realitza per primera vegada a nivell mundial una valoració funcional completa dels diferents aparells de l'organisme, incloent més anàlisis de sang i una biòpsia de múscul quàdriceps, avaluant les diferències de l'afectació en homes i dones en diferents fases de la malaltia, tant a nivell de símptomes i en el grau de lesió muscular.

Encara no se sap perquè apareixen aquestes diferències en funció del gènere a l'MPOC, essent una hipòtesi el paper que puguin jugar les diferents hormones. Fins ara no s'havia estudiat adequadament com es comportava aquesta malaltia en una àmplia sèrie de dones, ja que la població femenina afectada era relativament petita. Malgrat això, el creixement de l'hàbit tàbaquic en el gènere femení ha contribuït a una creixent prevalença de dones amb aquesta malaltia.

L'MPOC no només afecta als pulmons

L'MPOC és una malaltia que no només afecta al pulmó sinó que es produeixen manifestacions en tot l'organisme (sistèmiques). La principal i que repercuteix directament en la qualitat de vida dels i les pacients és l'afectació dels músculs de cames i braços, cosa que condiciona directament les seves activitats quotidianes i la mobilitat en general.

Aquests pacients tenen dificultats per a caminar i realitzar les seves tasques quotidianes no només perquè s'ofeguen sinó perquè els seus músculs són poc eficaços, en no processar correctament l'oxigen que rebem a través de la sang. Es tracta d'una malaltia crònica, però tot i així canviar alguns hàbits pot millorar la qualitat de vida dels malalts. Els consells bàsics que aquests reben són deixar de fumar i fer exercici regularment per a millorar a la força i la resistència dels músculs afectats.

L'Hospital del Mar presenta uns programes multidisciplinaris de rehabilitació que no se centra únicament en la respiració sinó que una part també molt important és l'educació respecte a la malaltia i el re-entrenament de la capacitat muscular i d'esforç. L'hospital s'anima ara a continuar amb els estudis sobre l'MPOC i en la seva línia de futur analitzaran si l'evolució i el pronòstic de la malaltia són els mateixos per a homes i dones.

El Dr. Joaquim Gea, cap del Servei de Pneumologia de l'Hospital del Mar, presideix el Congrés Europeu de Respiratori. El congrés tindrà lloc del 7 a l'11 de setembre a Barcelona i serà on es presentarà aquest estudi sobre la MPOC, entre altres del sistema respiratori.

ACN

05/09/13

Agència Catalana de Notícies

EL CRIT PER LA PAU. Escrit pel Papa Francesc

Umberto Veronesi, president del moviment "Science for Peace" ha triat fer dejuni el dia 7 de setembre i ha convidat a fer-ho a tots els altres membres , entre els quals es troben 21 premis Nobel. D'ell és aquesta frase: "Els Estats Units amb la seva tradició western continuen tenint una opció violenta com a mitjà de control i domini".

Aquest diumenge, 1 de setembre, el PAPA FRANCESC, a l’ÀNGELUS, des de la Plaça de Sant Pere, va fer una ferma crida a favor de la pau i va convocar a totes les persones de bona voluntat, creients o no, a celebrar el dissabte 7 de setembre una jornada per la pau a Síria, a l'Orient Mitjà i al món sencer, amb dejuni i paraules de pau de la manera que sembli més oportú en cada lloc o comunitat...

Estimats germans i germanes: Bon dia.

Avui, estimats germans i germanes, voldria fer-me intèrpret del crit que, amb creixent angoixa, s'aixeca en totes les parts de la terra, en tots els pobles, en cada cor, en l'única gran família que és la humanitat: el crit de la pau! És el crit que diu amb força: Volem un món de pau , volem ser homes i dones de pau, volem que en la nostra societat, esquinçada per divisions i conflictes, esclati la pau; mai més la guerra! Mai més la guerra! La pau és un do massa preciós, que ha de ser promogut i tutelat.

Viu amb particular patiment i preocupació les nombroses situacions de conflicte que hi ha a la nostra terra, però, en aquests dies, el meu cor està profundament ferit pel que està succeint a Síria i angoixat per la dramàtica evolució que s'està produint.

Faig una forta crida a la pau, una crida que ve del més profund de mi mateix. Quant sofriment, quanta destrucció, quant dolor ha ocasionat i ocasiona l'ús de les armes en aquest turmentat país, especialment entre la població civil inerme!

Pensem : quants nens no podran veure la llum del futur. Condemno amb especial fermesa l'ús de les armes químiques. Els dic que encara tinc fixes en la ment i al cor les terribles imatges dels dies passats. Hi ha un judici de Déu i també un judici de la història sobre les nostres accions, del qual no es pot escapar. L'ús de la violència no porta la pau. La guerra crida a la guerra, la violència crida a la violència!

Amb totes les meves forces, demano a les parts en conflicte que escoltin la veu de la seva consciència, que no es tanquin en els seus propis interessos, sinó que vegin l'altre com a un germà i que emprenguin amb valentia i decisió el camí de la trobada i de la negociació, superant la cega confrontació. Amb la mateixa força, exhort també a la Comunitat Internacional a fer tot esforç possible per promoure, sense més dilació, iniciatives clares a favor de la pau en aquella nació, basades en el diàleg i la negociació, pel bé de tota la població Síria.

Que no s'estalviï cap esforç per garantir assistència humanitària a les víctimes d'aquest terrible conflicte, en particular als desplaçats al país i als nombrosos refugiats als països veïns. Que els treballadors humanitaris, dedicats a alleujar els sofriments de la població, tinguin assegurada la possibilitat de prestar l'ajuda necessària.

Què podem fer nosaltres per la pau al món ? Com deia el Papa Joan XXIII, a tots correspon la tasca d'establir un nou sistema de relacions de convivència basades en la justícia i en l'amor (cf. Pacem in terris [11 d'abril 1963]: AAS 55 [ 1963 ], 301-302).

Que una cadena de compromís per la pau uneixi a tots els homes i dones de bona voluntat! És una forta i urgent invitació que dirigeixo a tota l'Església Catòlica, però que faig extensiva a tots els cristians d'altres confessions, als homes i dones de les diverses religions i també a aquells germans i germanes no creients : la pau és un bé que supera qualsevol barrera, perquè és un bé de tota la humanitat.

Ho repeteixo alt i fort: no és la cultura de la confrontació, la cultura del conflicte, la que construeix la convivència als pobles i entre els pobles, sinó aquesta: la cultura de la trobada, la cultura del diàleg; aquest és l'únic camí per a la pau.

Que el crit de la pau s'alci amb força perquè arribi al cor de tots i tots deposin les armes i es deixin guiar pel desig de pau.

Per això, germans i germanes, he decidit convocar a tota l'Església , el proper 7 de setembre, vigília de la Nativitat de Maria, Reina de la Pau, una jornada de dejuni i de pregària per la pau a Síria, a l'Orient Mitjà i en el món sencer, i també convido a unir-se a aquesta iniciativa, de la manera que considerin més oportú, als germans cristians no catòlics, als que pertanyen a altres religions i als homes de bona voluntat.

El 7 de setembre a la Plaça de Sant Pere, aquí, des de les 19.00 a les 24.00 hores, ens reunirem en oració i en esperit de penitència per implorar de Déu aquest gran do per l'estimada nació siriana i per a totes les situacions de conflicte i de violència al món. La humanitat té necessitat de veure gestos de pau i de sentir paraules d'esperança i de pau. Demano a totes les Esglésies particulars que, a més de viure aquesta jornada de dejuni, organitzin algun acte litúrgic per aquesta intenció.

Demanem a Maria que ens ajudi a respondre a la violència , al conflicte i a la guerra, amb la força del diàleg, de la reconciliació i l'amor. Ella és Mare. Que Ella ens ajudi a trobar la pau. Tots nosaltres som els seus fills. Ajuda'ns, Maria, a superar aquest difícil moment i a comprometre'ns, tots els dies i en tots els ambients, en la construcció d'una autèntica cultura de la trobada i de la pau.

Maria, Reina de la Pau, prega per nosaltres.

Papa Francesc

Font: ATRIO