La mentoria a Girona

Caminar amb l'altre sense esperar-ne res   

a canvi serà justament el que possibilitarà
de recórrer camí junts. 

Arnaldo Pangrazzi

 

Suara Cooperativa, amb el projecte Referents-Girona ha engegat un grup de mentoria a Girona. I què és, la mentoria? És una eina d'intervenció social que promou la relació entre persones que s'ofereixen per donar un suport social a una altra persona que, en assolir la majoria d'edat, ha deixat de ser acollida o tutelada i és en risc d'exclusió.

El grup que s'ha engegat a Girona és format per cinc parelles formades per un jove extutelat i voluntari o voluntària que actua com a referent per al jove. Són joves que en superar els 18 anys s'han d'enfrontar sols al camí del seu futur. L'acompanyament del referent voluntari, que té l'assessorament d'una persona qualificada, els és una gran ajuda i també reverteix en el mentor, que pot conèixer a fons una realitat diferent de la seva.

El concepte de mentoria és poc conegut a Catalunya, però en molts països la figura del mentor hi és des de fa molts anys. Als Estats Units, Big Brothers of America i Big Sisters International van iniciar la seva tasca el 1904. A Europa la mentoria és molt activa en països com Alemanya, França i Gran Bretanya.

L'any 2010 diverses entitats que treballen en aquesta línia van crear la Carta Europea de Mentoria, que recull els principis i valors que han de regir aquesta experiència. Aquest document va sorgir d'un projecte finançat per la Comissió Europea, amb la participació de Bèlgica, França, Alemanya, Catalunya i el Regne Unit.

Alguns dels punts recollits al document són: el procés d'acompanyament reuneix dues parts que es comprometen a compartir experiència i coneixement amb el suport d'una tercera part; el procés és voluntari per a ambdues parts i es basa en la confiança i el respecte mutus dels quals els participants n'obtindran un benefici; les entitats vetllen perquè la persona acompanyada lideri el seu procés, d'acord amb les seves necessitats, objectius i decisions; el procés d'acompanyament, per un temps determinat, és confidencial i s'emmarca amb els límits establerts per cada organització i les persones que hi intervenen; la supervisió de la relació és responsabilitat de l'organització que forma els seus voluntaris i fa el seguiment i revisió de les seves funcions i estableix els termes d'avaluació i d'assessorament.

De la relació entre el jove i la persona voluntària (mentor) en sol sortir un vincle d'amistat i afecte que pot fer que la relació entre ambdós continuï més enllà de l'any que dura el projecte. Després d'aquest any la relació ja és estable i pot continuar sense supervisió tècnica, i el jove i el referent la gestionen d'una manera autònoma. El jove sap que té algú amb qui pot comptar, que s'interessa per ell, que li dedica temps i que, a més, ho fa voluntàriament, gratuïtament. I això fa que valori molt l'acompanyament.

L'acompanyament per part del voluntari admet característiques que la pràctica professional no es pot permetre, com ara: gratuïtat: el voluntari ho fa perquè vol; flexibilitat: en no haver de complir una normativa laboral, el mentor pot ser més flexible; voluntarietat: tant per part de la persona mentora com per part del jove; exclusivitat: la persona voluntària és referent per a un jove concret i no per a cap altre; disponibilitat: no cal estar sotmesos a uns horaris limitats per la jornada laboral.

L'experiència de l'Associació Punt de Referència, que ja fa uns anys que treballa a Catalunya, diu que la relació entre el/la jove i la persona que actua voluntàriament com a referent sol ser satisfactòria i que, normalment, s'estableix el vincle de confiança i amistat que perdura més enllà del projecte.

Les persones interessades a col·laborar o tenir més informació del projecte es poden adreçar a Maria Àngels Guiolà, mariaangelsguiolag@suara.coop

Xavier Merino, Membre de Justícia i Pau

17/06/13

Diari de Girona

Donació i Trasplantament: carnet virtual

Les noves tecnologies també han arribat a la Donació i Trasplantament: 

L’Organització Nacional de Trasplantaments (ONT) ha desenvolupat una aplicació (App Tarjeta Donante) per telèfons intel·ligents (Android i Ios) que permet dur el carnet de donant “virtual” en el mòbil, a la butxaca. 

La podeu descarregar de: http://global.ont.es/app-tarjeta-donante/

Cal emfatitzar que els carnets de donant no son un document vinculant, és a dir, que si la família s’oposa a la donació, aquesta no es dura a terme a pesar de que el donant en vida hagi emplenat el carnet. Es respecta el dol de la família en aquests dolorosos moments.

Per tant, és més important conscienciar a les persones que ens envolten de la nostra voluntat en cas de mort dons la donació es podrà tirar endavant a pesar de la no existència de un carnet de donant si la família ens tramet la seva voluntat, i no en cas contrari.

Dr. Josep Armengol i Albanell 

Coordinador de Trasplantaments de Girona

Vergonya, tenim infants malnodrits

LA POBRESA S'ESTÉN i, com han advertit des de fa temps les entitats socials, els més perjudicats són els més febles: els infants. 

Fa temps que els centres de salut, les escoles i els serveis socials han detectat casos d'infants malnodrits a les Illes. És quasi obscè i vergonyós que això passi en una societat com la nostra que, malgrat la crisi, es pot considerar rica. Reflecteix que les desigualtats internes són cada vegada més grans i que no hem aconseguit tenir mecanismes de compensació social que ens evitin la vergonya de tenir entre nosaltres nins mal alimentats. 

Durant el curs, l'emergència s'ha mirat de resoldre facilitant l'accés gratuït al menjador escolar dels infants en risc. El cost l'han assumit els serveis socials, les escoles i també les associacions de pares. Ho han fet amb discreció, mirant de no estigmatitzar els nins afectats, dels quals s'ha de preservar per sobre de tot l'anonimat, ni l'escola. 

Aquest tema, molt seriós, va protagonitzar el ple de Cort i, tot i que és important que passi a convertir-se en una prioritat política, s'hauria d'evitar que esdevingués motiu de brega partidista. Cal denunciar la situació i cal prendre mesures per fer front al problema, però si és possible sense que això acabi perjudicant els centres o les famílies que fa mesos que treballen de manera silenciosa per solucionar la situació amb els seus esquifits mitjans. 

La preocupació ara és veure què passarà a l'estiu, quan tanquin els menjadors escolars. Les mesures haurien de ser ràpides i sense escatimar recursos. I no cal fer-ne cap foto.

Catalina Serra

13/06/2013

Ara.cat

Salut vol evitar aquest any 8.000 ingressos hospitalaris

Aposta per reduir les hospitalitzacions de malalts crònics i augmentar la cirurgia ambulatòria per alliberar llits L'estalvi serà de 64 milions, que, segons Salut, es destinaran a millorar les llistes d'espera

Reduir les hospitalitzacions, d'una banda, evitant la desestabilització i les recaigudes dels malalts crònics, i, de l'altra, substituint operacions que ara requereixen ingrés per intervencions de cirurgia ambulatòria són les dues principals estratègies que el Departament de Salut vol promoure en els propers tres anys per estalviar recursos i destinar-los, entre altres coses, a millorar les llistes d'espera quirúrgiques. Per aquest any, Salut preveu fer 4.000 ingressos menys de malalts crònics i 4.000 menys de pacients d'intervencions quirúrgiques. En total, representa un 1% dels 750.000 ingressos que es registren cada any als hospitals catalans d'aguts i un estalvi d'uns 64 milions d'euros.Salut vol evitar aquest any 8.000 ingressos hospitalaris

El director de Catsalut, Josep Maria Padrosa, va presentar ahir les línies mestres del que Salut ha anomenat pla de reordenacions assistencials territorials (RAT), en què s'inclouen canvis fonamentals en l'organització dels serveis, tant des del punt de vista de l'atenció primària com dels nivells més complexos d'atenció hospitalària. “Farem les coses de manera diferent”, va afirmar Padrosa, que va apel·lar a la necessitat de ser més eficients, sense perdre “qualitat ni equitat”.

Fer les coses de manera diferent es tradueix, per exemple, a potenciar l'atenció del malalt crònic complex des de l'àmbit de la primària per evitar complicacions que requereixin hospitalitzacions. En el cas dels malalts descompensats que requereixin ingrés, Salut vol atendre el màxim de pacients en unitats de subaguts o en hospitals de dia.

Segons el gerent de planificació de Catsalut, Àlex Guarga, els resultats obtinguts pels diferents hospitals demostren que hi ha marge de millora per ser més eficients, ja que mentre que hi ha centres que tenen percentatges inferiors al 5% pel que fa a reingressos de crònics que recauen poc després d'una hospitalització, altres s'acosten al 25%. Salut considera que els reingressos no haurien de superar el 12% de mitjana (actualment és el 17%).

L'altra gran aposta per reduir els ingressos és la cirurgia major ambulatòria (CMA), que ara suposa el 58% de les intervencions, però que el 2015 hauria d'augmentar fins al 67%. De fet, hi ha hospitals on la CMA ja representa el 70% de les operacions, mentre que en altres només arriba al 40%.

La reordenació de serveis també inclou la reducció del nombre de visites de control a les consultes externes (500.000 menys de 10 milions anuals) per reduir el temps d'espera de les primeres visites.

Hospitals amb menys especialitats

La reordenació de les especialitats hospitalàries ja ha començat a Catalunya i continuarà els propers anys amb l'objectiu de concentrar serveis i expertesa en un nombre inferior de centres, tenint en compte el territori. De fet, ja hi ha experiències en marxa, com ara el servei de cirurgia vascular que comparteixen els hospitals de Bellvitge i Moisès Broggi, o l'equip de cirurgia de recte mancomunat entre els hospitals de Mollet, Sant Celoni i Granollers. Aviat es concentraran en menys hospitals els serveis de cirurgia pediàtrica, tal com ja s'ha fet amb la cirurgia oncològica. És clar que, d'aquí al 2015, alguns hospitals perdran especialitats. Això vol dir que rebran menys diners de Catsalut i que, previsiblement, es produiran ajustos que acabaran afectant el personal d'una manera o altra.

Marta Ciércoles

07/06/13

El Punt Diari

«En dos anys podríem aplicar a Girona el nou tractament contra el càncer»

L´oncòleg Jordi Rubió afirma que la revolucionària tècnica d'immunoteràpia «és molt prometedora»

 

Lambrolizumab. Aquest és el nom d´un nou grup de fàrmacs que estan cridats a revolucionar la lluita contra el càncer. Fa només una setmana el Congrés de la Societat Americana d´Oncologia Mèdica de Chicago va presentar en societat aquest nou tractament basat en la immunoteràpia, que ha demostrat ser altament efectiu en els casos de melanomes (un tipus de càncer de pell que fa metàstasi amb facilitat). Els nous medicaments proporcionen «armes» al sistema immunològic del malalt per atacar les cèl·lules tumorals, unes cèl·lules que abans tenien tècniques per esquivar les defenses del cos.

La comunitat mèdica ha dipositat grans esperances en aquesta innovadora teràpia, però actualment el seu desenvolupament encara està en una fase primerenca i el cost es preveu que serà car. Ara, un cop descobert, la pregunta és: Quant de temps hauran d´esperar els pacients gironins a poder sotmetre´s a aquest tractament?

El doctor Jordi Rubió, del servei d´Oncologia Mèdica de l´Institut Català d´Oncologia (ICO) de Girona calcula que si no hi ha impediments de cap tipus, els nous fàrmacs podrien començar a comercialitzar-se i a utlitzar-se als centres de la demarcació en un termini proper als dos anys. «En aquest temps ja podrien estar disponibles i comercialitzables no només a Girona sinó a tots els centres oncològics de Catalunya». Perquè aquestes previsions es compleixin el nou tractament d´immunoteràpia haurà de superar dos esculls. En primer lloc, més estudis que confirmin la seva eficàcia i un seguit de validacions de la comunitat mèdica i de les diferents autoritats nacionals i internacionals. «Primer hi ha de donar llum verd la Unió Europea; després haurà de passar pel Ministeri de Sanitat, i finalment pel Departament de Salut a través del CatSalut abans de poder-lo utilitzar», va narrar Rubió.

El segon escull serà presumiblement més difícil de superar, i fa referència a la voluntat de les administracions per finançar en plena crisi econòmica un grup de fàrmacs tan costosos. Rubió remarca que «seran els gestors de la sanitat els que hauran de valorar si la teràpia ha de ser finançada o no». En aquest sentit però, remarca que «la nova teràpia és molt prometedora. Si s´acaba de demostrar que aquest fàrmac té, com estem veient, un benefici rellevant pels pacients, les administracions haurien d´assumir-ne el cost perquè fos públic».

Més tipus de càncers

Rubió va destacar també que sens dubte la nova teràpia suposarà un canvi radical en la estratègia actual de combatre els càncers a través de la immunoteràpia. Els medicaments són més o menys efectius depenent del tipus de tumor. Per exemple s´han demostrat demolidors amb els melanomes, però en un futur també es podrien utilitzar contra els càncers de ronyó, còlon o pulmó.

«Nosaltres volem veure aquest avenç com una arma més que podem combinar amb les que ja tenim per lluitar contra el càncer des de diversos fronts», diu Rubió. Actualment, alguns centres de Barcelona ja estan participant en assajos clínics internacionals sobre aquests fàrmacs i d´altres de semblants. I Girona està col·laborant amb estudis sobre l´efecte de nous tractaments d'immunoteràpia com els que acaben de sortir.

Sobre els possibles efectes secundaris de la nova teràpia, Rubió va comentar: «Sí que és cert que aquests nous fàrmacs tenen menys toxicitat que els convencionals, però aquesta sempre hi és present».

Cop al càncer de cèrvix

El Congrés de Chicago, (en el qual van participar un grup d´oncòlegs de l´ICO de Girona) també va aportar més novetats sobre el tractament dels càncers. Per exemple, un estudi aleatori en fase III ha demostrat que el principi actiu Bevacizumab combinat amb la quimioteràpia estàndard augmenta la supervivència global en dones amb càncer de cèrvix avançat.

Després de gairebé una dècada sense avenços en càncer de cèrvix, augmentar les opcions terapèutiques més enllà de la quimioteràpia estàndard ha estat un dels temes tractats diumenge a la sessió plenària de la 49a reunió anual de l'Associació Americana d'Oncologia Clínica (ASCO ), que es clausura dimarts que ve.

Segons l´agència Efe, En aquest assaig clínic es mostra que les pacients amb càncer de coll d'úter avançat i recurrent, tractades amb Bevacizumab (Avastin) combinat amb quimioteràpia, van viure una mitjana de 17 mesos davant dels 13,3 mesos d'aquelles que només van rebre quimioteràpia.

El grup tractat amb el fàrmac antiangiogènic (que debilita el procés a través del qual un tumor desenvolupa el seu propi subministrament sanguini per seguir creixent) va reduir en un 29 per cent el risc de mort davant les pacients que només van rebre quimioteràpia. Es tracta d'una investigació pionera amb 452 pacients liderada per la xarxa d'investigadors del Grup Nord-americà de Ginecologia Oncològica (GOG) amb el suport de l'Institut Nacional del Càncer d'Estats Units (NCI).

Espanya ha estat l'únic país europeu que ha participat amb els Estats Units en aquest estudi amb sis hospitals i divuit pacients. La doctora Anna Oaknin, oncòloga de l'Hospital Vall d'Hebron de Barcelona, ha estat la coordinadora nacional de l'estudi.

L'augment de la supervivència global en el càncer de coll d'úter és, segons aquesta especialista, el «gran objectiu» d'una malaltia que tot just ha incorporat novetats més enllà de la quimioteràpia en gairebé una dècada. «Qualsevol estudi en càncer de cèrvix busca millorar la supervivència global perquè no disposem de línies secundàries de tractament. Parlem de dones joves amb una supervivència que no sol superar la xifra dels deu mesos» en casos avançats.

En termes de taxa de resposta, l'estudi va mostrar que Avastin més quimioteràpia disminuir més la mida del tumor que la quimioteràpia en solitari (48 per cent enfront del 36 per cent, respectivament).

«Canviarà la pràctica clínica»

El president del GEICO i director del departament d'Onco-Ginecologia de l'Institut Valencià d'Oncologia, Andrés Poveda, va assistir a l'ASCO a la presentació de l'estudi que suposa, segons el doctor, «una fita perquè canviarà la pràctica clínica i per a les pacients augmenta la supervivència en quatre mesos». La taxa de supervivència el 1989 en casos de càncer avançat se situava en set mesos, i ara ja s'ha aconseguit arribar fins als 17 mesos.

El càncer de cèrvix a Espanya registra uns 3.000 casos a l'any i unes mil morts per aquesta causa. Les proves de detecció precoç han aconseguit baixar la incidència en malaltia avançada, encara que en els últims anys la xifra s'ha elevat per les dones immigrants d'Amèrica Llatina i l'est d'Europa, que als seus països no tenen programes, ni cultura de detecció precoç.

Pel doctor Poveda, amb aquest estudi s'obre una via perquè es pugui utilitzar aquest tractament en els països en desenvolupament, on la taxa de càncer de cèrvix en dones causa una elevada mortalitat. A nivell mundial s'estima que cada any es diagnostiquen més de mig milió de tumors.

Quan està localitzat la supervivència als cinc anys és del 90 per cent, si quan es detecta la malaltia, aquesta ja s'ha disseminat, llavors aquest percentatge es redueix a menys del 20 per cent.

F. Benejam

06/06/13

El Diari de Girona

Càtering amb gust d'inclusió social

El Càtering Escota, pioner a l'Estat, forma persones amb pocs recursos i els ofereix feina

Isma Mostaid ha treballat de cambrer en el primer càtering organitzat per Escota. Té 36 anys, està separat i viu amb el seu fill de 15 anys.

Isma Mostaid, de 36 anys, combina la seva feina en una discoteca amb la de cambrer del primer càtering social de l'Estat que s'ha creat a Barcelona. L'Isma va arribar del Marroc amb només 12 anys, quan en tenia 17 es va casar, amb 22 ja era pare d'un nen i amb 32 anys es va separar de la seva dona i es va fer càrrec del seu fill. Li va costar assumir les responsabilitats que comporta tenir una família. "No estava centrat. Tots els diners que guanyava en les diverses feines que he anat fent [des de peó d'obra fins a pintor o cambrer] els gastava en mi", explica Mostaid.

Fa tres anys, però, li van oferir formar part del projecte Norai -impulsat pel Museu Marítim de Barcelona (MMB) i el teixit associatiu del Raval-, que té com a objectiu inserir al món laboral persones amb risc d'exclusió social. Va fer 60 hores de formació de cambrer i després va treballar durant un any al restaurant del MMB. "Volia una oportunitat, me la van donar i l'he aprofitada", comenta. Seguint la mateixa filosofia, ara el projecte Norai farà un pas més i impulsarà conjuntament amb l'empresa privada Paradís un servei de càtering social. El projecte l'han batejat com a Escota. A partir del setembre es formaran professionals en els tres àmbits necessaris per muntar una iniciativa d'aquestes característiques: els cambrers, la logística i els responsables d'emplatar. Primer faran un curs de formació de 60 hores i posteriorment treballaran per a Paradís durant un any. En aquest període rebran més "càpsules" de formació.

Excés de demanda

El projecte, però, ja ha començat a caminar amb el personal format per Norai. De moment, cinc d'ells han treballat en el primer càtering que els va encarregar l'Associació d'Arxivers de Catalunya el 24 de maig i Paradís ja està negociant cinc esdeveniments més. "Fer de cambrer en aquests actes és molt més intens. No tens marge d'error i has d'estar molt pendent de les necessitats dels clients", explica l'Isma.

L'objectiu del projecte és que la meitat dels treballadors dels càterings que s'organitzin vinguin d'Escota i l'altre 50% siguin de Paradís. En total es preveu donar feina a un centenar de persones a l'any. "El projecte s'ha impulsat, en part, perquè rebem moltes sol·licituds de feina", explica la seva responsable, Fina Garcia. El perfil d'aquesta demanda ha canviat en els últims tres anys. Abans la majoria eren joves que estaven "perduts" i ara són gent gran que sempre han treballat del mateix i s'han quedat sense feina. "El que més els costa és acceptar que s'han de formar en un àmbit en el qual mai han treballat", explica. L'Isma, però, és l'exemple que val la pena fer aquest esforç. "He estructurat els meus horaris i he après a ser responsable i professional, en definitiva, a encarrilar la meva vida -explica-. Fins i tot fa poc més d'un any que he aconseguit comprar-me un pis", afegeix.

Elisabet Escriche

06/06/13

Ara.cat

Els farmacèutics demanen suport al Parlament davant dels deutes de Salut

Entreguen a Núria de Gispert 400.000 firmes de suport de ciutadans

La Generalitat deu en l'actualitat 302 milions d'euros a les farmàcies

Foto: ACN

El president del Consell de Col·legis de Farmacèutics de Catalunya, Jordi de Dalmases, ha entregat avui a la presidenta del Parlament, Núria de Gispert, el plec amb 400.000 firmes recollides de ciutadans que se solidaritzen amb el sector, al qual la Generalitat deu en aquests moments 302 milions d'euros, corresponents a tres facturacions mensuals de fàrmacs dispensats, subjectes a recepta pública. De Dalmases ha deixat constància de la situació de "desesperació i angoixa" en què estan molts farmacèutics. "Hem demanat al Parlament que la Generalitat doni prioritat al pagament dels fàrmacs amb càrrec al Servei Català de la Salut (CatSalut) que ja estan dispensats --ha dit De Dalmases-- i hem sol·licitat que se'ns informi sobre el futur que ens espera, perquè no tenim cap concreció".

"Se'ns deuen tres mesos, i no sabem en quin moment es podrà retrocedir, ni si això remetrà o anirà a millor --ha afegit De Dalmases--. Per tant, la situació a les farmàcies és de gran desesperació". Els farmacèutics han subscrit de forma individual els documents de reclamació dels interessos generats per aquesta demora en els pagaments, que en conjunt pugen a 10 milions d'euros. Aquesta reclamació conjunta es presentarà davant del CatSalut, ha indicat De Dalmases, que ha assegurat que ha exposat la situació del sector a tots els partits polítics. "Ja no sé quina tecla ens queda per tocar --ha insistit--. Hem consultat la Comissió Europea en relació amb la llei de morositat de les administracions públiques, i els hem traslladat quatre preguntes respecte a aquesta qüestió".

Les dificultats per cobrar els fàrmacs que dispensen als ciutadans que presenten receptes públiques ha portat nombrosos farmacèutics a reduir dràsticament els seus estocs, fet que en nombrosos establiments es tradueix en el desproveïment de productes. Un total de 16 farmàcies de Barcelona ja han tancat per aquesta mateixa causa. 

Àngels Gallardo

29/05/13

El Periódico.cat

La crisi no frena el consum d'alcohol entre els adolescents

La joventut continua gastant diners en beure malgrat la crisi econòmica i prefereix estar-se d'altres formes d'oci. Per a molts joves l'alcohol té una funció social, és una manera més de sentir-se part d'un col·lectiu.

L'edat d'iniciació a les begudes alcohòliques es manté en els catorze anys

Joan Pallarés

Antropòleg de la UdL

Cada vegada hi ha més joves que beuen alcohol fins a emborratxar-se

Rafael Maldonado

Farmacòleg la UPF

El consum d'alcohol no disminueix entre els adolescents. Tot i que molts d'ells estan a l'atur o gairebé no disposen d'ingressos perquè estudien, prefereixen prescindir d'algunes activitats d'oci que no de beure alcohol i sortir de festa amb els amics. El consum d'altres formes d'oci, com el cinema, el teatre, els sopars fora de casa..., han caigut arran de la crisi, i entre els joves encara més. Però aquest no és el cas de l'alcohol, ja que se segueix consumint de la mateix manera que anys enrere.

Aquesta alerta és una de les conclusions de l'estudi Beure per creure?, del professor d'Antropologia de la Universitat de Lleida (Udl) Joan Pallarés, i del psicòleg social David Pere Martínez. Els professors han presentat l'estudi a la UdL.

Joan Pallarés assegura que la precarietat econòmica en la qual es troben molts joves –un 53% de la joventut no té feina– provoca que busquin alternatives per consumir alcohol per menys diners, com ara beure en petits grups fora dels locals. També garanteix que la incertesa que tenen sobre el seu futur afavoreix aquesta forma d'oci entre els joves, ja que provoca que vulguin “apartar-se” d'aquesta realitat per no pensar tant en els problemes. Pallarés també reconeix que el consum d'alcohol no ha disminuït des dels anys 80, l'única diferència és que ara els joves “el busquen més barat i tenen més accessibilitat a les begudes”.

D'altra banda, explica que molts dels joves ho veuen com una manera d'integrar-se, de divertir-se i d'intensificar les experiències. Afegeix que té una funció social, ja que el que no ho fa pot ser catalogat de “bicho raro”. Assegura que encara que “beuen els caps de setmana fins a emborratxar-se”, la majoria no ho veu normal i són conscients que “hi ha límits que no es poden traspassar”.

Els autors del llibre també van constatar que el fenomen del botellón és menys usual a Catalunya que a altres punts de l'Estat espanyol, ja que hi ha el costum de fer-lo en grups més petits o a casa d'algú. Explica que l'èxit del fenomen entre els adolescents és perquè els ofereix un espai per beure alcohol sense control i perquè “se senten bé pel que implica formar un grup”.

Per la seva banda, el catedràtic de farmacologia de la Universitat Pompeu Fabra, Rafael Maldonado, garanteix que en cinc anys el consum de cànnabis i de tabac ha disminuït molt entre els adolescents; reconeix que “ha caigut molt però que s'ha de seguir treballant perquè segueixi disminuint”. Tot i així, explica que, quant al consum d'alcohol, ha estat el contrari ja que “cada cop són més els joves que beuen fins a emborratxar-se”.

La investigació dels dos autors del llibre s'ha finançat amb la subvenció del Pla Estatal sobre Drogues del Ministeri de Sanitat a la Fundació IGenus, i s'ha basat en entrevistes personals i en grups de discussió a diverses ciutats de l'Estat espanyol. A partir dels resultats obtinguts, els autors remarquen que l'edat d'iniciació en la beguda no ha variat en els últims anys, es manté entre els 13,5 i els 14 anys. Davant aquestes dades, el professor de la Universitat de Lleida afegeix que el seu objectiu és “oferir eines útils per dissenyar o aplicar estratègies de prevenció adequades a la realitat”.

L'Estat limitarà la publicitat per als menors

La ministra de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat, Ana Mato, va anunciar que el ministeri està treballant en un projecte de llei per a la prevenció del consum de begudes alcohòliques en menors d'edat i dels seus efectes que preveu limitar la publicitat de l'alcohol dirigida als menors. El ministeri estudia obligar que s'indiqui la prohibició que els menors prenguin begudes alcohòliques en els envasos, les promocions de begudes alcohòliques i en els establiments.

Alba Losada
02/06/13
El Punt Avui

El sisè, no dimitir

Segons la nostra saviesa popular, "a Espanya només dimiteix Benet XVI que ni és espanyol ni està imputat". El pobre Hamlet ho hauria tingut molt més fàcil aquí. Perquè, encara que a Espanya alguna cosa faci olor de podrit més que a Dinamarca, aquí no hi ha dilemes d'aquests de ser o no ser, sinó que les coses són més simples: "no dimitir, that's the question". Per als nostres polítics és el manament més important: com el 6è del Decàleg bíblic.

Si examinem els arguments dels que es mantenen tan fermes en aquest manament, podrem mesurar, no la seva alçada moral (que no hem de jutjar nosaltres), però sí la seva capacitat lògica. Això ens permetrà deduir que: o són ximples (si es creuen aquest argument) o menteixen (si el cap els funciona com per percebre que l'argument no val).

Per exemple (i amb paraules de l'últim dels que, fins avui, van decidir no dimitir): "volen acovardir-me i no m'acovardiré". És un d'aquests arguments tan cars als polítics, que consisteixen en dir una gran veritat, però de la qual no se segueixen les conclusions que ells treuen. Perquè, senyor meu: puc concedir que han anat per vostè i que volen tirar-li (sigui perquè vostè no passi a Rajoy o per evitar una línia més oberta al seu partit, que en això no entro). Però de què s'estranya? Vostè hauria de saber que la cultura "del pelotazo", que van implantar els polítics, és germana siamesa de la cultura de la pedrada. Com ja no aniran a apedregar-lo ara?

Volen acovardir-lo. Concedit. Però l'obligació de dimitir no brolla de les perverses intencions dels acusadors, per baixes que siguin, sinó de la veritat de les proves adduïdes. Si aquestes són certes, no es tornaran falses per la mala intenció de qui les esgrimeix. Deien els romans que "la dona de Cèsar no només ha de ser honrada sinó semblar-ho". En comparació amb allò, potser els nostres polítics siguin molt honrats, però no es preocupen gens per semblar-ho. Pel que, quant a civilització política, sembla que encara no hem arribat a l'època de Cèsar. Hem d'estar a Numa Pompil.li o Tarquini el Superb ...

Per tant, estimat amic, l'únic argument vàlid seria mostrar que les fotos que serveixen per inculpar-no són veritables. Si ho són, llavors hauria argumentar a partir del que les fotos reflecteixen i no de les intencions de qui les exhibeixen. Fa poc, es van publicar altres fotos "inconvenients" d'un bisbe argentí a la platja amb una dona. El bisbe va poder adduir no només que aquella relació havia acabat un any abans, sinó que el difusor de les fotos era l'alcalde de la seva ciutat, amb qui havia tingut diversos xocs per raons socials i de defensa de Càritas. Però, malgrat això, va dimitir: perquè les fotos eren autèntiques i no es tornaven falses per la mala intenció de l'alcalde. Així que per una vegada almenys, els bisbes van donar exemple als polítics.

Què podem fer? Bé seria que aquesta "llei de semiopacidad" que prepara el govern (i que ells anomenen llei de transparència, seguint la norma de canviar el nom de les coses en comptes de canviar a aquestes), precisi legalment que, la mera aparició d'una acusació no s'imposa ja obligació legal de dimitir (encara que si les proves són clares, com les fotografies, segueix vigent al meu entendre la obligació moral), però que si un jutge veu indicis com per imputar, llavors la dimissió sigui obligatòria per a qualsevol polític. Aclarint que obliga a renunciar a tots els càrrecs polítics, no només a aquells més ornamentals o menys rendibles...

Però això no és suficient. Hauríem aplicar del refrany: "els pobles tenen els polítics que es mereixen". Mirem sinó a Itàlia: quan a un senyor lloc infinitat de vegades en evidència descarada, se li segueix votant, resulten hipòcrites els laments posteriors. És coneguda la defensa que va fer Roosevelt d'Anastasio Somoza: "serà un fill de tal, però és el nostre fill de tal". Els ciutadans, en votar, argüim igual: serà un pocavergonya però és el nostre pocavergonya. Tal manera de raonar brolla d'un fonamentalisme religiós respecte dels partits als quals sacralitzem convertint-los en esglésies, sent el nostre partit "l'única església veritable". Per això busquem de vegades aquesta falsa escapatòria: "sí, ja sé que està malament però l'altre és pitjor". Doncs el lògic no és que segueixis votant al dolent, sinó que no votis ni a l'un ni a l'altre. I si creus que no hi ha més alternatives, llavors vota en blanc.

També suggereixo que els que vulguin canonitzar algun papa o algun fundador, li facin novenes demanant que dimiteixi un polític espanyol. Si la dimissió es produís, aleshores hauria miracle segur i trèiem dos sants d'un tret: l'invocat i el polític. I si no, si segueixen sense dimitir, comencem nosaltres per dimitir d'ells. Almenys servirà per no ser còmplices d'allò mateix que els acusem.

José Ignacio González Faus

01/06/13

 

"Estar envoltat d'un bosc de cames és angoixant"

Juan Alberto Duaso, "l'hospital ha estat la meva segona casa"

Tinc 21 anys. Sóc barceloní. Treballo en una empresa de recursos humans i estudio Dret a la tarda. A causa de la meva malaltia (faig 142 cm), formo part del Consell de Joves de l'Hospital Sant Joan de Déu. Hi ha massa polítics que abusen del seu poder. Crec en Déu.

Quan la mare estava embarassada de quatre mesos, li van dir que jo, el seu únic fill, naixeria amb nanisme.

Com s'ho va prendre?

Ho va amagar al pare, s'ho va guardar fins que va tenir forces per dir-l'hi. La mare sempre m'ha repetit que he estat una benedicció del cel.

I vostè, com s'ho va prendre?

Vaig començar a ser conscient de la meva condició al parvulari: les escales que duien al pati eren enormes per a mi i sempre tenia algun trau a la barbeta o la cella. Quan tenia sis anys ho tenia bastant clar per les mirades indiscretes i els comentaris burletes dels altres nens al parc: tenia el cap més gros del que era normal.

De vegades els nens són molt cruels.

De tota manera, era un nen feliç. He anat tota la vida a la mateixa escola, i això em va donar estabilitat. La primera intervenció quirúrgica la vaig viure amb set anys i moltes ganes, perquè em van dir que creixeria.

...

Recordo la nit abans de l'operació a l'hospital. La mare estava molt nerviosa i jo estava il.lusionat. No podia dormir pensant que l'endemà ja seria una mica més alt.

Li van trencar els ossos de les cames.

Sí, i m'hi van posar uns ferros. Un procés llarg, dur i amarg pel qual vaig passar set cops per créixer 24 centímetres i mig. Però, quan em vaig despertar de l'anestèsia aquella primera vegada, l'únic que em preocupava era sortir i presumir d'uns quants centímetres més. Aviat vaig saber que hauria de passar més d'un any en cadira de rodes.

...

Quan vaig arribar a l'habitació hi havia tota la família. L'operació va durar deu hores, i mentre jo dormia despreocupat ells caminaven amunt i avall per l'hospital. Sempre ho he agraït, però poques vegades els ho he dit.

Bona part de la seva infantesa i joventut l'ha passada als hospitals.

Era el meu entorn. De dilluns a divendres, rehabilitació; m'esforçava per poder tornar a fer vida normal. L'operació més dura va ser la dels 14 anys, quan no deixes de comparar-te i tot són etiquetes: aquest està gras, aquest és lleig, aquest és nan... Però jo era més madur que els nois de la meva edat.

Per què?

Veia gent que estava molt pitjor que jo, i això m'ajudava a relativitzar. I em fixava en coses que per edat no em tocaven: sempre envoltat d'adults. De fet, he tingut poques joguines; no en volia. Per Reis em limitava a demanar el que em feia falta.

L'adolescència és molt complicada.

Va ser la confirmació que era diferent dels altres i que no podria fer mai moltes de les coses que els altres feien.

Què ha estat el millor?

Els caps de setmana als Hostalets de Pierola; el dolor feia menys mal. I la bona convivència amb la malaltia tant per part de la família com per part meva. El pitjor és una qüestió de centímetres: deu centímetres més em permetrien arribar a la part alta de la nevera, on la mare deixa la xocolata, o a la barra dels bars.

...

I estar envoltat d'un bosc de cames en algun concert o acte multitudinari i no veure res més és angoixant. I les mirades burletes amb què continuo convivint. Passar per davant d'una escola a l'hora de plegar sempre és un tràngol, per molt que ho intenti suportar i fer ganyotes als nens.

Ha valgut la pena tant de sacrifici per 24 centímetres?

Sí. Malgrat les complicacions, les infeccions, la cadira de rodes o el dolor, he après moltes coses. He passat Nadals sencers a l'hospital, i formo part del grup de joves que assessora sobre com ha de ser l'entorn per als adolescents que hi passen molt de temps; em sento útil.

Ha hagut de compartir habitació amb tota mena de gent.

Els moments més entranyables els vaig viure de nit, quan els infermers tenen més temps per xerrar. Després de l'última operació, el metge em va notificar que m'havien de tornar a operar -m'havien de tallar els tendons d'Aquil•les-, i ho vaig pagar amb el metge en pràctiques que em va treure les grapes de les tíbies.

Es que això ha de fer molt de mal.

"Tant de bo que et retirin el títol; ho fas fatal!", li vaig dir. Me'n penedeixo molt. Què vol a la vida?

No m'agradaria quedar-me sol.

Ho ha estat?

Em vaig sentir sol aquells 17 dies a l'UCI, quan vaig tenir l'accident, però no n'estava.

Què li va passar?

Fa quatre anys vaig caure amb la bicicleta. Era la festa major de Pierola, els focs artifici-als esclataven al meu voltant, no recordo què va passar. Però no he renunciat a la bici-cleta; em porta on les cames no em poden portar: caminar em fa mal. La bici és un alliberament per a mi.

S'ha preguntat per què a mi?

No tinc temps per lamentar-me. Veure el món des de la meva alçada no és del tot fàcil, és més incòmode, però he aconseguit una bona convivència.

Ima Sanchís 

01/06/13

La Vanguardia