Passen gana

Un de cada quatre nens de Catalunya no té cobertes les necessitats bàsiques

Una escassa i deficient alimentació comporta importants problemes per al seu desenvolupament físic i emocional

A la sala de professors hi ha un plat amb menjar per a qui no en porta.

Avui, es mostren molt excitats, no hi ha manera que s'estiguin quiets, salten a la primera; demà, segurament baixaran de to, vindran més calmats, apàtics, pansits. En qualsevol moment poden tombar el cap i aclucar els ulls vençuts per la flaquesa o per la relaxació espontània que els provoca aquest espai confortable de l'aula on s'està més bé que mai. Hi ha una nena que a les nou del matí somica de gana i una senyoreta que se salta normes i rutines i li avança l'esmorzar, si és que en porta; si no en porta, ella té sempre a mà unes quantes galetes i una abraçada per matar el plor i refer forces. Els adolescents ja no obren motxilles per arrabassar entrepans, perquè saben que, a l'hora del pati, a la sala de professors, els espera un plat amb menjar preparat per la cap d'estudis i la integradora social.

Són alguns dels episodis que relaten amb una emoció desbordant que confirma el seu coratge i compromís cinc mestres de primària i de secundària que treballen en tres centres docents de Catalunya, dos d'ells en una zona de resistent precarietat socioeconòmica i l'altre en una població que va perdent a passos de gegant el seu anterior estatus de classe mitjana.

Tots cinc –totes cinc, de fet– coincideixen a destacar que, ara mateix, el principal repte que es planteja en moltes escoles és, ras i curt, aconseguir que tots els seus alumnes rebin una alimentació suficient i de qualitat com a condició indispensable per reeixir en el corresponent procés d'aprenentatge. En cas contrari, si aquest dret bàsic no queda cobert, se'n ressenten de forma alarmant la capacitat d'atenció i concentració, la retentiva i la memòria, l'interès i la bona disposició per adquirir coneixements i, per descomptat, també els ànims, l'autoestima i la confiança en les pròpies possibilitats. Elles, en el seu dia a dia mai indiferent ni immunitzat –“si féssim pell morta, ja no seríem mestres”– són testimoni i posen cara, nom i solidaritat a una realitat lacerant que diferents investigacions no han deixat de recollir en els darrers temps: l'increment substancial dels índexs de pobresa infantil com a conseqüència de l'impacte devastador de la crisi damunt les famílies més vulnerables. Els principals senyals d'alerta procedeixen d'organismes com ara Unicef i entitats del tercer sector, com ara Càritas, Creu Roja i la Fedaia (Federació d'Entitats d'Atenció i d'Educació a la Infància i l'Adolescència), plataforma formada per 89 associacions que atenen més de 100.000 infants i 35.000 famílies en situació de risc social o desemparament. En concret, l'informe Pobresa infantil a Catalunya, de la Fedaia, revela que al nostre país un de cada quatre infants viu per sota del llindar de la pobresa i sofreix greus deficiències quant a alimentació, vestimenta i salut.

Demà serà tard

El context que emmarca l'estudi no contradiu el que també descriuen els docents consultats: manca de feina (902.300 aturats), subsistència de 426 euros (i 400.000 persones sense cap percepció), continus talls del subministrament de llum i de gas, foscor, fred, gana, nervis i angoixa a les cases i amenaces de desnonament. Un escenari físic i emocional d'extraordinària crueltat per als infants i els joves. Ho ressalten Conxi Martínez, vicepresidenta de la Fedaia, i Alícia Sánchez, directora dels serveis d'intervenció comunitària del sector est de Girona: cal revertir amb urgència una situació que comporta graus de patiment intolerables. “Amb la infància no s'hi juga”, diuen, a la vegada que reclamen a les forces polítiques i a les institucions la màxima prioritat en les actuacions perquè “per al futur del nens, demà serà tard”. Mentre, una mestre tremola davant la visió d'un alumne agafant de la paperera una mandarina passada; una altra no sap com ajudar una noia brillant nascuda a Catalunya que ja no podrà començar l'ESO perquè la mare, desesperada, se'n torna al país d'origen, i totes plegades reflexionen sobre si realment no hi ha recursos o un mínim d'humanitat per a impedir aquests drames col·laterals i garantir aliment per a tots els infants 365 dies a l'any.

L'entrepà màgic

“Senyoreta, senyoreta, avui la meva mare m'ha preparat un entrepà màgic, diu que no es veu però que està molt bo...” La nena de P5 més contenta que un gínjol separa les dues meitats de la barreta i ensenya el que no hi ha mentre la seva mestra li segueix el joc amb un Oh meravellat i es gira abans que l'emoció no acabi per espatllar el conjur. Pensa en l'insuportable dolor d'una mare que no pot alimentar els fills i en l'enginy amorós de la seva estratègia protectora per a impedir, al menys el decandiment emocional. Un altre alumne porta un sandvitx lleugerament untat amb unes gotes d'oli però tan planxat i ben posat que simula una de les més delicades menges. En aquesta escola del Gironès, on es concentren uns 400 alumnes d'extracció social molt precària, tan sols 5 d'ells es queden al menjador perquè la resta no pot sufragar la diferència del preu del dinar subvencionat parcialment. La senyoreta es pregunta perquè no se'ls permet ajuntar els diners de la beca i asseure's a taula ni que sigui 1 o 2 dies a la setmana. Més val això que res. I es pregunta també de què se'n fa d'aquests recursos que no s'aprofiten.

Carme Vinyoles
12/05/13
El Punt Avui

Au va, pares, això no és just!

Es parla de la difícil adolescència, però l'interval d'abans d'arribar-hi tampoc està exempt de reptes

Foto: Cristina Calderer

Llei de vida. En un moment o altre, i sense gairebé adonar-nos-en, els fills passen de la més tendra infància a la més convulsa adolescència. Entremig, però, encara toca superar una època de trànsit que, generalment, ve marcada per la incomprensió preadolescent i el desconcert dels progenitors.

La majoria de pares i mares gaudeixen de veure els fills créixer sans i feliços, sense perdre de vista que tard o d'hora arribarà un dels moments de més incertesa: l'adolescència. "Abans, però, caldrà que s'enfrontin a una etapa plena de contrastos, en què els infants volen créixer i experimentar per ells mateixos mentre encara han de bregar amb el seu jo més infantil", avança la psicomotricista educativa i terapèutica Meritxell Giralt.

Així, el futur adolescent passa de l'alegria a l'ansietat en un tres i no res, de jugar plàcidament amb els seus iguals a avorrir-se de tot, d'exercir de petita paparra amb els papes a no voler saber-ne res, a manifestar en més d'una ocasió que ningú el comprèn i a no trobar consol en els seus pares, fins aquell moment salvadors de les seves particulars angoixes. Giralt explica: "És totalment normal que, amb aquest panorama, els pares i mares se sentin perduts i vegin trontollar els valors i esquemes establerts fins aleshores; els nostres cadells ja no creuen a ulls clucs en la nostra paraula i tot ens ho rebaten".

Tot i que nombrosos experts situen aquesta època d'impàs entre els 10 i els 13 anys, el cert és que els nens i nenes enceten aquesta etapa cada cop més aviat. "La infància s'acaba cap als 10 anys, però cada cop se'ns plantegen abans els problemes lligats amb la preadolescència. Per què? Perquè vivim en una societat en què els sistemes familiars i escolars obliguen l'infant a madurar abans d'hora: madurativament no se senten preparats, però les grans expectatives dipositades pels pares i un sistema educatiu tan reglat els fan anar molt més de pressa, tot i que ells no ho farien així de manera natural", apunta el doctor Jordi Sasot, psiquiatra infantil i juvenil.

Aquest fet també el constata la Dulce Pelegrín, mare de la Naiara, de 9 anys: "Ens demana un mòbil, o maquillar-se, i li fem veure que no és prou gran per a tot això. Es fixa sistemàticament en les seves amigues, es compara amb elles, i si tu no els ho concedeixes, et converteixes en la dolenta de la pel·lícula. Volen créixer massa de pressa i, sincerament, mirant enrere, jo no em reconec en la meva filla".

Nous models

Fins als 7 o 8 anys els infants assumeixen de manera natural tots els valors, normes, esquemes, rutines i models fixats pels seus pares -fins ara intocables- i, malgrat que de vegades es rebel·len, els progenitors continuen tenint la situació sota control. Però... què passa quan el nen descobreix que existeix una realitat més enllà del seu nucli familiar?

"Etapa operativa"

En aquesta primera etapa de l'adolescència, que diversos autors, com la pedagoga germana Rebeca Wild, anomenen etapa operativa , és quan el nen comença a trencar la membrana que fins ara l'uneix tan clarament amb els seus progenitors i comença a descobrir el món per ell mateix, però sense perdre de vista el nucli familiar, que li aporta seguretat i estabilitat. Mentrestant, va provant, connecta els seus propis coneixements amb les seves noves vivències, connecta emocions... Wild ho sintetitza així: "L'infant agafa distància amb tot el que ha anat incorporant automàticament com a inqüestionable, i així pot reflexionar sobre les seves vivències i començar a crear els seus propis criteris".

Fins que arriba la preadolescència, tots ens hem acomodat a unes dinàmiques, tant els fills com els pares. I, de sobte, tot salta pels aires. "De tant observar l'entorn el nen necessita recol·locar tot el que té a dins, ha de fer encaixar les peces i situar-se ell mateix en aquesta nova realitat. Tot això necessita estones de recolliment; comencem a veure com deixen de comunicar-se amb nosaltres, com comencen a guardar-se les coses, a buscar estones de soledat, marquen distàncies amb els adults i prefereixen les relacions entre iguals que han establert per ells mateixos", remarca Giralt.

Pols continu

Entre les actituds més freqüents i del tot normals -un aspecte clau- trobem la queixa sistemàtica, que no se senten realitzats ni contents per res, que s'avorreixen i estan gelosos fins a l'extrem quan abans eren molt més tolerants, que qüestionen contínuament tot el que se'ls diu... "Es queixa per tot, no li agrada ni el diverteix res, tot ho sap i tu no tens idea de res; en funció del context canvia d'estat d'ànim en un tres i no res, passa de l'alegria a un pessimisme inaudit... Ara només vol manar, en absolut complir les tasques encomanades". Així explica el Rafael Alcaide, pare del Iago, de 9 anys, l'etapa que travessa el nano des d'en fa gairebé dos. "A més, és curiós perquè d'altra banda no deixa de ser el nano alegre, afectuós, tolerant que continua reclamant-te i buscant la figura paterna cada dos per tres. És per parar boig!"

Amb els germans, sobretot si són més petits i els senten a anys llum, la cosa no millora. "Em retreu contínuament que sóc més afectuós amb el seu germà o que no el tinc a ell en compte a l'hora de triar la pel·lícula que veurem tots junts al sofà aquella tarda", explica el Rafael. La Dulce Pelegrín ho ratifica: "Com se m'acudi donar-los de postres maduixes, que és la fruita preferida de la petita, ja hem begut oli! I durant l'aniversari de la petita ja la tinc de morros tot el dia!"

En aquesta muntanya russa de sentiments i emocions, que són les que ens fan sentir frustrats, qüestionats o menyspreats com a pares, cadascú porta la preadolescència dels fills com pot. Sobre aquest tema, Alcaide comenta: "Intento demostrar tota la naturalitat possible, però de vegades el meu fill aconsegueix treure'm de polleguera. No escolta res!" La Dulce apunta que el seu marit i ella intenten "donar-li el seu espai i no caure en el parany, però de vegades no es pot evitar i hi acabes topant".

Reclamen atenció

Totes aquestes discussions i conflictes tenen un denominador comú, que és el conflicte intern que l'infant viu en primera persona entre el seu jo intern i el seu jo explorador. "Comencen a construir les seves pròpies relacions, arriben els primers amors, alhora que experimenten canvis físics i hormonals que no entenen. Se senten incompresos, tenen aversió per tot, es queixen per tot, demanen atenció quan menys ho esperem... I tot entra dins d'una normalitat perquè estan passant un conflicte intern i tampoc saben com gestionar-ho", observa Giralt.

Una manera de demostrar la seva contrarietat o inseguretat amb el que experimenten és la queixa sistemàtica i repetir constantment que se senten incompresos pel seu entorn. Es tracta d'una manera més de cridar l'atenció i mantenir aquest pols constant amb els seus progenitors. "És increïble veure com la teva filla de nou anys et retreu que ets dolenta, que només t'agrada manar i que no li deixes fer res. 

Que no sap per què l'has portat al món per haver de viure així! Molts cops juguen amb el xantatge emocional com a moneda de canvi i he de sentir, després d'una discussió, que estima més el seu pare que a mi", reconeix resignada la Dulce. "Ells saben que amb les queixes i les discussions criden la nostra atenció i busquen manipular-nos, però hem de ser més forts i contenir-nos emocionalment, no entrar en aquest joc. Cal analitzar què necessiten realment, no posar-se nerviós i continuar mantenint el control", conclou el doctor Sasot.

Esther Escolán

11/05/13

Ara.cat

El personal d'Albera Salut s'ha abaixat el sou un 18%

La rebaixa del 18% respecte al 2010 s'ha fet per no haver de tocar la plantilla 

És l'única àrea bàsica de salut de les comarques de Girona on els socis són metges i infermeres que s'autogestionen

Dos usuaris atesos a l'Albera Salut de Peralada. Foto:ACN/Lourdes Casademont

Els professionals d'Albera Salut que treballen a l'àrea bàsica de salut de Peralada i a onze municipis més de l'Alt Empordà s'han abaixat el sou un 18% respecte al 2010 per absorbir la retallada del pressupost i no haver de tocar la plantilla ni tampoc reduir els serveis. Es va fer de forma esglaonada. El 2010 es van abaixar els salaris un 6% a tothom igual i l'any següent, un 12%. També es van aplicar altres mesures d'ajust, com ara renegociar amb els proveïdors, més control en l'ús del material i els medicaments o la implantació de genèrics.

Superar retallades

L'objectiu és aconseguir que els usuaris no notin la crisi ni les retallades en el pressupost. Aquesta va ser la principal preocupació quan els socis d'aquesta EBA –funciona com si es tractés d'una cooperativa de treballadors que ha de retre comptes al Servei Català de la Salut, que els atorga un pressupost– van saber que se'ls reduïen un 18% els recursos. Era l'any 2010 i el pressupost de què disposaven era d'uns dos milions d'euros. “Com que no podíem reduir les despeses, com ara la llum, vam veure que calia fer-ho repercutir en els salaris”, explica el director, Lluís Martínez.

Una altra de les accions que s'han dut a terme ha estat incorporar nous serveis al catàleg privat sense modificar els serveis públics gratuïts. És una fórmula per aconseguir ingressos, segons explica Martínez, que hi afegeix que és “anecdòtica”, perquè només representa l'1% de l'activitat, però que és una via més per aconseguir recursos i mantenir l'activitat.

Des del 2003 ofereixen un servei d'odontologia privada i des de fa uns dos anys també fan reconeixements esportius. El catàleg privat també inclou odontologia privada, podologia i psicologia amb suport al dol.

Un cas únic a Girona

Els professionals d'Albera Salut són els únics de la demarcació que s'autogestionen com a entitat de base associativa (EBA), mentre que a Catalunya n'hi ha nou més. La professionalitat i el contacte directe amb l'usuari són alguns dels elements clau que els han permès millorar el grau de satisfacció dels malalts i no tenir llista d'espera, segons els seus responsables. Quan van assumir la gestió d'aquesta àrea bàsica després de guanyar el concurs l'any 2002, van haver de demanar un crèdit de 150.000 euros en què els socis són els avaladors per poder fer front a les despeses mentre finalitzava el traspàs de l'ICS al concert econòmic que hi ha ara.

Pagaments amb retard

A banda d'això, han vist com des de l'abril del 2011 hi ha hagut un seguit d'interrupcions puntuals en els pagaments de la Generalitat, com també ha passat en els centres concertats. “Podem arribar a finals d'any amb uns 200.000 o 300.000 euros de deutes si no ens paguen el que ens deuen”, explica Martínez. De moment, han assumit els retards amb la reducció de les nòmines i confien que no caldrà anar més enllà.

L'EBA Albera Salut està formada per uns 35 professionals, dels quals tretze són socis (metges i infermeres) i la resta són contractats per l'empresa.

Redacció
10/05/13
El Punt Avui

Salven la vida a un fetus que patia una malformació a la laringe operant-lo al ventre matern

L'operació, que és la primera d'aquest tipus al món, l'ha fet un equip de l'Hospital Clínic i de Sant Joan de Déu.
 

Gonzalo, de deu mesos, amb la seva mare Maria José i l'equip mèdic de l'Hospital Clínic de Barcelona i Sant Joan de Déu

El petit Gonzalo ja té deu mesos. Els seus pares, Maria José i Francisco, de Cartagena, asseguren que és "un regal", "un miracle". Quan des de la seva Cartagena natal els van derivar a Sant Joan de Déu, no imaginaven que el tipus malformació que patia el fetus podia operar-se al ventre de la mare. És el primer cop al món que s'aconsegueix amb èxit.

El fetus patia una obstrucció completa de la laringe que produeix greus danys i causa la mort o sequel·les molt greus en tots els casos. Sense teràpia fetal, el nadó no hagués sobreviscut. El nen ja té 10 mesos i pot fer vida normal.

La idea de perforar la laringe -en el moment de l'operació només mesurava dos mil·límetres- per salvar la vida del fetus s'havia intentat sense èxit en tres ocasions els últims deu anys per altres equips. "Quan vam acabar l'operació vam mostrar alegria continguda davant dels pares però al despatx ens vam posar a donar salts en pensar que l'havíem salvat", ha explicat el cap de cirurgia fetal del Clínic i Sant Joan de Déu, Eduard Gratacòs.

L'embaràs va seguir el seu curs normal i setze setmanes després de l'operació, que es va fer en la setmana 20 de gestació, va néixer el nadó al seu hospital de Cartagena. El Gonzalo va pesar 2.850 grams.

Lara Bonilla

09/05/13

Ara.cat

Investigadors de la UdG patenten un mètode que millora el mesurament continu de glucosa en pacients diabètics

Es tracta d'un nou algoritme de calibratge que han desenvolupat juntament amb investigadors de la Universitat Politècnica de València

"El nostre mètode suposa un pas més en el desenvolupament del 'pàncrees artificial' per a l'automatització del control glucèmic, ajudant així a millorar la qualitat de vida dels pacients amb diabetis mellitus tipus 1", destaca l'investigador de la Universitat Politècnica de València, Jordi Bondia.

Des que l'any 1993 l'estudi 'Diabetis Control and Complications Trial' va demostrar la relació entre la hiperglucèmia i el risc de complicacions cròniques microvasculars en diabetis mellitus 1 (com la retinopatia, nefropatia i neuropatia), així com el benefici del bon control glucèmic (mesurat mitjançant els nivells d'hemoglobina glicada A1c), la normoglicèmia s'ha convertit en l'objectiu de control en pacients amb aquest tipus de patologia.

Actualment, el pacient és sotmès a una teràpia intensiva d'insulina, mitjançant injeccions diàries múltiples o bé amb la infusió contínua mitjançant bombes d'insulina. No obstant, la teràpia intensiva d'insulina té com a contrapartida l'increment d'episodis d'hipoglucèmia, que pot tenir conseqüències greus com ara el coma diabètic. Així, el monitoratge de la glucèmia constitueix un element fonamental en el tractament i control dels pacients diabètics.

Aquest tipus de seguiment es basa en el mesurament de la concentració de glucosa en el fluid intersticial, és a dir, en un compartiment diferent al que tradicionalment s'usa com a referència, que és el plasma. "Per dur a terme aquests estudis són necessaris algorismes de calibratge, fonamentals per a l'estimació correcta de la glucèmia", explica Bondia. Els algorismes actuals es basen en tècniques de regressió lineal, en què la informació de la dinàmica entre els diferents compartiments biològics és ignorada i això pot causar elevats errors d'estimació. Segons l'investigador, "és precisament la magnitud de l'error la que va provocar que la monitorització contínua de glucosa es consideri avui com una eina complementària i no substitutiva al mesurament capil·lar", afegeix Bondia.

Precisament, el mètode desenvolupat des dels laboratoris de la UdG i la UPV reduiria aquests errors d'estimació. Es tracta d'un algoritme basat en un conjunt d'estimadors entrenats mitjançant dades de la població representativa dels pacients a monitoritzar que proporcionen una estimació de glucosa en plasma. "El nostre objectiu és contribuir a que, en un futur, el monitoratge continu de glucosa deixi de ser complementària a la mesura capil·lar", destaquen els responsables de la recerca.

Els investigadors han validat aquesta nova tecnologia en diversos estudis clínics, desenvolupats amb un total de 42 persones, de les quals 8 estan sanes i la resta són pacients diabètics tipus 1. Els estudis van concloure a finals de l'any passat.

Sobre la diabetis mellitus tipus 1

Segons la Federació Internacional de Diabetis (IDF), s'estima que el nombre de diabètics al món superarà els 438 milions l'any 2030. Actualment, el 10% dels diabètics pateixen l'anomenada diabetis mellitus tipus 1 (DM1), també coneguda com a diabetis juvenil. És una malaltia crònica caracteritzada per una deficiència absoluta d'insulina. Aquesta hormona, secretada pel pàncrees, és clau en la regulació del metabolisme d'hidrats de carboni, facilitant el transport de glucosa a l'interior cel·lular en el múscul i teixit adipós, així com el seu emmagatzematge en forma de glucogen en el fetge. La seva deficiència produeix nivells anormalment alts de glucosa en sang que porten inevitablement a la mort del pacient si la malaltia no és tractada.

ACN

08/05/13

La Vanguardia

Preocupants dades sobre la delinqüència

El Ministeri de l'Interior ha difós unes dades que posen en relleu un increment generalitzat de la delinqüència a les comarques gironines en el primer trimestre de 2013; s'hi han produït més robatoris i assalts en domicilis i més atracaments, i també creix el tràfic de drogues.

La memòria estadística dels diversos cossos policials difosa a principis d'aquesta setmana pel Ministeri de l'Interior atribueix l'augment de la delinqüència detectat a les comarques gironines en el primer trimestre d'aquest any als efectes de la crisi econòmica; en aquest sentit, destaca que entre les activitats delictives que més han crescut hi ha les que tenen a veure amb la sostracció de béns i diners: assalts i robatoris en cases i atracaments i robatoris amb força a ciutadans i en establiments comercials. 

En alguns casos l'increment és especialment remarcable, com en dels atractaments i robatoris amb força, que pugen un 32,7%, amb un total de 288 casos. El percentatge d'augment no és tan important (15%) en el cas dels robatoris amb força i assalts a habitatges, tot i que numèricament n'hi ha molts més: 1.053 en els primers tres mesos, que engloben tant les actuacions dels anomenats lladres silenciosos, com els robatoris quan els propietaris no són a l'habitatge, com els assalts violents, en els quals els lladres no només roben, sinó que agredeixen, en ocasions amb resultats fatals, els amos de les cases.

Aquesta darrera tipologia de delictes s'havia incrementat de manera substancial en els darrers mesos de l'any passat, i en canvi s'ha reduït en els inicis d'aquest 2013, com es va posar en relleu a principis del passat mes d'abril en el Dia de les Esquadres que els Mossos van celebrar a Figueres. En aquell acte, el conseller d'Interior, Ramon Espadaler, va atribuir la disminució d'aquesta mena d'assalt a la cooperació entre cossos policials, sobretot Mossos i policies locals, i a la col·laboració ciutadana, i va assegurar que es podia ser "moderadament optimista". Certament hi ha menys robatoris violents en domicilis, que generen molta alarma social, però no ho és menys que les dades estadístiques indiquen que no es pot abaixar la guàrdia, al contrari, perquè cada cop hi ha més nous delictes en general i encara en queden molts d'antics pendents de resoldre.

Editorial

02/05/13 

Diari de Girona

El cervell allotja el programari que condiciona l'envelliment

ALEXEI KONDRATEV

Sempre s'ha dit que les persones amb una ment jove es mantenen joves. Ara un estudi publicat a Nature porta a l'extrem aquesta afirmació. Segons una recerca feta amb ratolins, un petit nucli de neurones del cervell, l'hipotàlem, controla els processos d'envelliment que determinen quant de temps viurem. Els resultats obren una nova via per entendre i tractar malalties relacionades amb l'edat.

De fet, els investigadors de l'Albert Einstein College of Medicine, a Nova York, han aconseguit allargar en un 20% la vida dels ratolins en els quals han intervingut en l'engranatge bioquímic en què s'allotja l'hipotàlem. Aquest centre de control pot presentar diferències entre espècies diferents, un fet que explicaria per què un ratolí o una persona viuen més o menys o assoleixen la maduresa reproductiva en edats diferents.

Estudiar la inflamació

Els investigadors nord-americans han centrat la seva recerca en l'estudi de la inflamació, un procés que altera el sistema immunitari de tal manera que acaba ocasionant problemes com ara la síndrome metabòlica, caracteritzada per la hipertensió, l'excés de pes, el colesterol i el sucre. En el seu treball han caracteritzat unes proteïnes, el factor kB (NF-kB), com a via de senyalització nuclear. La inflamació augmenta la presència d'aquesta proteïna que accelera l'envelliment. Quan van bloquejar l'activitat del factor kB van aconseguir frenar l'envelliment i, per tant, van allargar la vida dels ratolins.

A més, l'activació d'aquesta ruta dóna com a resultat una disminució dels nivells de la substància química que intervé en la producció d'una hormona, la gonadotropina (GnRH), i que condueix a una disminució de la generació de neurones. Els autors demostren que l'administració de GnRH pot augmentar la neurogènesi, és a dir, la producció de neurones, en el cervell del ratolí adult i frenar el progrés del procés d'envelliment.

M.L.F.

05/05/13

Ara.cat

Homo mentiens

No devem estar entrant en una nova fase de l'evolució de les espècies? Els antropòlegs parlen de l'Homo erectus, Homo habilis, Homo sapiens ... I sembla que ara hem arribat a l'Homo mentiens: l'home mentider. Tot el nostre entorn social està edificat amb maons de mentida compactada, sobretot en els tres camps de major influx: publicitat, política i mitjans de comunicació. Vegem: 1) "Nadal és temps de compartir", deia l'anunci. Pensem  que caldrà compartir afecte i il·lusió, però no: es tractava de compartir "productes lactis". Un pla de pensions "perfecte" resulta ser el de Bankia! (Quina cara). "Tu pensa en el teu benestar que nosaltres pensem en el benestar de tots" (només pensen en el seu propi). I "al teu veí se li va a caure la bava perquè tens un Mitsubishi" ... El balanç sol ser: els valors humans són negats en la publicitat o, pitjor encara, són pervertits a favor de la cobdícia que és el major contravalor.

2) Després qualsevol vaga o manifestació hi ha diferències astronòmiques entre les xifres declarades pels organitzadors i pels afectats (els polítics generalment). Aquestes diferències no obeeixen a comprensibles errors de càlcul sinó a interessos conscients que escombren a favor propi: quina casualitat que mai són els organitzadors els que donen xifres més baixes i els interpel·lats que les donen més altes! ... "No penso apujar l'IVA ni baixar les pensions perquè això perjudicaria al consum ", deia Rajoy a poc de ser elegit, fidel a aquesta política del seu partit que una mentida repetida acaba per convertir-se en veritat. I aquest diari comentava el passat 30 de novembre que Alemanya amaga els seus desastres socials, per poder imposar a Europa unes polítiques desastroses i perquè, si no, hi ha perill per a "la cohesió social": el vell Heil Hitler convertit en un Heil luge! (Visca la mentida). 

Alts dignataris europeus pretenen afalagar-nos amb que "Espanya està fent els deures i fent sacrificis exemplars". Mentida! Espanya no ha complert cap deure ni ha fet sacrificis: només ha maltractat injusta i cruelment a algunes persones que tenien poca culpa de la crisi, mentre deixava impunes als grans banquers, espanyols i estrangers, que ens van ficar en l'infern de la crisi. I la guerra de l'Iraq (segons Le Monde Diplomatique, després dels últims papers desclassificats) no va obeir a un simple error d'estimació, sinó a una mentida cruel els autors i còmplices encara no han retut comptes. El símbol de com funciona la política són les fotos de campanyes electorals, sempre maquillades i retocades amb cura, que després ens faran dir: "Aquest no és el meu Mas que me l'han canviat".

3) Si la publicitat perverteix valors, i la política censura o desfigura, la mentida dels mitjans de comunicació sol estar en les mitges veritats i en la selecció de temes: aplicar tisores tant a un programa d'Informe semanal com a una "necessària reducció de personal", la imperiositat brolla de raons no econòmiques sinó ideològiques. Preguntin-ho si no a Iñaki Gabilondo, o Juan Ramón Lucas i als que van buscar una ràdio veritablement pública. I recordin el savi consell nascut a la pàtria de la premsa: "No permetis que la veritat t'espatlli un bon titular". Perquè els mitjans no es deuen a la veritat sinó al seu públic, i han de dir el que els seus oients o lectors (i els seus anunciants) volen sentir, no el que necessiten saber. El seu sant patró no hauria de ser sant Francesc de Sales sinó aquell Pilat que va preguntar "què és la veritat?", I va marxar sense esperar resposta. La simple elecció de temes constitueix una fàbrica descomunal de mitges veritats, i pot emparar-se en mil raons aparents que amaguen la veritable. Sense oblidar que ja una primera filtració els ve donada als mitjans per les agències d'informació, en mans de grans interessos privats. I recordant també que, com diu el refrany, sol ser més perjudicial una mitjana veritat que una mentida completa.

Aquests tres universos de mentida tenen una arrel comuna en l'economia. El millor exemple són els bancs amb les seves promeses i les seves boges inversions llamineres. Tot molt comprensible: perquè com va dir Upton Sinclair (premi Pulitzer): "Que difícil és aconseguir que un home comprengui alguna cosa, quan el seu salari depèn del fet que no la  comprengui!". L'interès crematístic deforma publicitat, política i mitjans de comunicació. El resultat és que la mentida contamina l'aire que respirem i s'enfanga l'aigua que bevem. Algú va dir fa segles: "La veritat us farà lliures"; avui preferim pensar que l'engany ens fa feliços. Vinguin doncs publicistes, polítics i mitjans de comunicació i segueixin mentint sense embuts. Ho necessitem. I a més així obrim camí a una nova etapa de l'evolució. Benvingut sigui l'Homo mentiens.

José Ignacio González Faus

29/04/13

La Vanguardia

Els 10 despropòsits de la llei de la dependència

Es va dissenyar a partir de previsions errònies, sempre ha tingut un finançament insuficient, i va patir una dràstica retallada l'estiu passat

La llei sempre ha tingut un finançament insuficient. DAVID BORRAT

Les darreres novetats sobre la llei de la dependència s'afegeixen a una llarga llista de despropòsits relacionats amb el que es va batejar com la quarta pota de l'estat del benestar. Una llei que ja va néixer coixa en el moment de la seva aprovació, i que ha anat encadenant patacades des del primer dia en què es va començar a aplicar.

1. La llei es va dissenyar a partir d'unes previsions errònies. El document en què es va basar, el llibre blanc de la dependència, preveia que el 2010 hi hauria 233.457 grans dependents, molt per sota dels 488.436 que hi va acabar havent en realitat.

2. Des de la seva entrada en vigor, la llei ha tingut un finançament insuficient, i mai s'ha complert la previsió que l'Estat hi aportés la meitat dels recursos i les comunitats l'altra meitat. Entre el 2008 i el 2011, la Generalitat hi va aportar més del doble de diners que l'Estat.

3. L'aplicació de la llei es va fer a través d'un sistema burocratizat, amb procesos farragosos, difícils i lents, segons van denunciar en un reportatge de l'ARA diversos representants dels col·lectius i les entitats implicades.

4. Un altre error va ser prioritzar els ajuts econòmics per davant de la prestació de serveis, tot i que la intenció inicial era que fos a l'inrevés. Així, es van multiplicar les prestacions a per cuidadors familiars i l'atenció sense sortir de casa.

5. L'esclat de la crisi econòmica i l'inici de les retallades de la Generalitat va provocar un alentiment en la tramitació. En l'anterior legislatura, l'oposició va denunciar el creixement de la llista d'espera, i Benestar hi va respondre desmentint haver maquillat dades.

6. L'arribada del PP a la Moncloa va comportar l'exclusió dels dependents moderats. El desembre del 2011 es va aprovar una suspensió per un any de la seva incorporació com a beneficiaris, i el juliol del 2012 un nou endarreriment d'un any i mig.

7. L'estiu passat, el govern espanyol va aprovar una àmplia reforma de la llei que va suposar una dràstica retallada de les ajudes per als cuidadors familiars, que van caure un 1%. A més, la reforma va suprimir les cotitzacions a la seguretat social dels cuidadors.

8. La reforma també va implantar el copagament per a discapacitats i rendes baixes, dos col·lectius que fins llavors n'havien estat exempts i que van criticar durament el canvi. El càlcul d'aquest copagament, a més, es va passar a fer amb uns criteris més durs.

9. Un altre dels canvis que va comportar la reforma va ser un augment del temps de tramitació, que va passar d'un màxim de sis mesos a un màxim de dos anys. Aquesta va ser una de les mesures que va provocar més alarma entre els afectats.

10. Aquesta setmana, un document enviat a la UE ha revelat que hi haurà un nou augment del 50% en el copagament, que passarà del 10% actual a un 15%. La Generalitat s'havia plantejat fa temps un increment fins al 13% que havia quedat en suspens.

Auri Garcia Morera

02/05/13

Ara.cat

Vuit de cada deu pacients a l´UCI sobreviuen a un accident greu

El cinturó de seguretat o el casc han fet més tractables els politraumatismes

Aproximadament vuit de cada deu pacients que ingressen a les UCI per politraumatismes greus en hospitals gironins sobreviuen. Són les dades que ha donat Josep-Maria Sirvent, cap del servei de l'UCI de l'hospital Trueta en el marc de la campanya "UCI és Vida", que s'ha celebrat aquesta setmana a Girona.

Actualment, gràcies als avanços en els sistemes de monitorització i suport vital s'ha afavorit i permet una major supervivència en aquest tipus de pacients. Així, "fa quatre anys la mortalitat girava al voltant del 22% aproximadament, avui s'ha reduït fins al voltant d'un 15%" va explicar Sirvent. Això també es tradueix en el fet que en els últims quatre anys s'ha produït un descens del 50% en el nombre absolut d'ingressos per politraumatisme greus procedents d'accidents.

Les patologies habituals dels pacients ingressats per accident viari són fractures d'extremitats i pelvis i traumatismes cranials i toràcics. La conscienciació sobre l'ús del cinturó de seguretat ha aconseguit reduir la incidència de traumatismes cranioencefàlics, que s'ha derivat cap als toràcics, més fàcilment tractables.

Aquestes dades van ser presentades durant la presentació de la campanya "UCI és Vida", que busca conscienciar de la feina dels professionals intensivistes per millorar la tranquil·litat de pacients i familiars. Aquest és el missatge que volen transmetre la Societat Espanyola de Medicina Intensiva (SEMICYUC) i CareFusion al seu pas per Girona.

La campanya va consistir en un autobús adaptat en el qual els assistents van poder comprovar de primera mà com és el dia a dia en una UCI. Els gironins que s'hi van acostar van poder plantejar els seus dubtes i rebre informació de la mà del personal especialitzat, que va mostrar com són els protocols d'actuació i el funcionament de les seves eines més freqüents. Durant la jornada a Girona, els metges intensivistes van fer la seva pròpia celebració del dia de Sant Jordi repartint roses i llibres sobre la RCP a tots els que es van acostar a conèixer de primera mà les activitats de la campanya.

Després del seu pas per Girona, l'autobús seguirà el seu camí per les ciutats de Castelló, Múrcia i després de 2.800 km, finalitzarà el seu recorregut a Màlaga.

DDG/Girona

27/04/13

Diari de Girona