Descobreixen la porta d'entrada del virus de la sida al cos

Científics de l'Institut de Recerca de la Sida IrsiCaixa han descobert la proteïna que esdevé la porta d'entrada del virus de la sida al sistema immunitari. Fa uns mesos van identificar una molècula anomenada gangliòsid que es troba a la superfície del VIH i que és la responsable de l'entrada a les cèl·lules dendrítiques, que són les que haurien d'activar la funció immunitària. Els nous estudis demostren que la proteïna Siglec-1 és la responsable de capturar el VIH per iniciar la ràpida propagació per l'organisme.

Els dos investigadors que han liderat la recerca, Javier Martínez-Picado i Núria Izquierdo-Useros,
en un laboratori d'IrsiCaixa a l'Hospital Germans Trias i Pujol de Badalona / ACN

La troballa obre la porta al desenvolupament de nous fàrmacs que bloquegin la molècula, segons ha explicat a l'ACN el líder de la recerca, Javier Martínez Picado. El Virus de la Immunodeficiència Humana (VIH) infecta les cèl·lules del sistema immunitari encarregades d'activar la resposta que hauria d'aturar la infecció. En concret, la seva diana són uns glòbuls blancs anomenats limfòcits T CD4. Així, el VIH penetra en unes cèl·lules anomenades dendrítiques i que són les responsables d'activar la resposta immunitària. Malgrat això, el VIH té la capacitat de mantenir-se intacte a l'interior de les dendrítiques, i quan aquestes activen la resposta immunitària infecten al mateix temps els limfòcits T CD4 i provoquen la propagació del virus.

El professor d'investigació ICREA d'IrsiCaixa i responsable de la investigació, Javier Martínez-Picado, ha recordat que a principis d'any es va descobrir a través de quina molècula el virus aconseguia entrar i transportar-se fins a arribar als limfòcits i infectar. La troballa d'ara, publicada a la revista 'PLoS Biology', ha identificat el receptor que hi ha a les cèl·lules dendrítiques. "Vam descobrir la clau a través de la qual entraven a les dendrítiques i ara hem trobat quin és el pany perquè el virus pugui entrar a dins", ha declarat Martínez-Picado.

Es tracta de la proteïna Siglec-1. Per arribar a aquesta conclusió, els investigadors van centrar la seva recerca a estudiar una família de proteïnes presents a la superfície de les cèl·lules dendrítiques anomenades Siglecs, que s'uneixen als gangliòsids. Van fer proves 'in vitro' mesclant virus amb cèl·lules dendrítiques amb diferents quantitats de Siglec-1 i van arribar a la troballa: quan augmentava la quantitat de Siglec-1 a la superfície de les cèl·lules dendrítiques, aquestes incrementaven la captació del VIH i això desencadenava un increment del nombre de limfòcits T CD4 infectats.

Per concloure això, també van provar d'inhibir la proteïna, acoblant-la a anticossos i bloquejant l'expressió del gen corresponent. En aquests casos, les cèl·lules dendrítiques perdien la seva capacitat de capturar el VIH i de transmetre'l als limfòcits. Per això es va poder constatar que Siglec-1 és responsable de l'entrada del virus a les cèl·lules dendrítiques i que permet la transmissió als limfòcits T CD4.

Nous medicaments

L'investigador ha explicat que aquesta troballa implica una nova visió de la patogènesi, que són els mecanismes que fa servir el virus per induir la malaltia, i en segon lloc "ajuda a obrir el camp a nous tractaments". Fins ara els tractaments disponible es dirigien als limfòcits T CD4, que són els que el virus ataca, i gràcies a aquest descobriment es poden desenvolupar fàrmacs per evitar que el virus es dissemini dins de l'organisme.

Picado ha explicat que han estat fent el cribratge de milions de molècules, entre les quals se n'han seleccionat una trentena que podrien ser anticossos que bloquegessin la proteïna Siglec-1 per aconseguir així el bloqueig del virus. Malgrat això, reconeix que encara queden anys per assolir l'objectiu de trobar un fàrmac que curi, ja que fins ara els tractaments s'han centrat a aconseguir que la persona sobrevisqui, però amb medicació per a tota la vida.

"Ara podem afrontar el repte d'intentar curar la malaltia", ha dit Picado, que ha afegit que malgrat que les portes per aconseguir-ho es van obrint, la troballa no arribarà a curt termini, sinó "en més de 10 anys".

ACN

18/12/2012

Ara.cat

Bufandes per al laboratori

Set mares canvien productes de fabricació pròpia per donacions directes a la investigació de Sant Joan de Déu

Se senten agraïdes al centre

L'Estela va perdre el seu fill fa dos mesos,
però continua fent bufandes Foto: A. Salamé

Va amunt i avall amb les agulles de fer mitja, la llana i les bufandes que ella mateixa i més de 30 amigues tricoten per encàrrec, “a canvi de donacions” que van directament al laboratori d'oncologia pediàtrica de l'hospital Sant Joan de Déu. Estela Campañà forma part d'un grup de set mares de fills amb càncer que dediquen tot el temps que poden i més a recaptar fons per a una causa ben clara: fer possible que cada cop més nens que pateixen aquesta malaltia es puguin curar. El fill de l'Estela, el Pol, no va arribar a temps. Fa només dos mesos que va morir, als 20 anys, a causa d'un sarcoma d'Ewing diagnosticat quan en tenia 14. “Va lluitar i va viure en positiu fins a l'últim dia”, afirma l'Estela. Ella va aprendre aquesta actitud del seu fill i, tot i la seva mort recent, continua fent bufandes i bosses perquè altres nens aconsegueixin allò pel que va lluitar durant tants anys el Pol.

Com l'Estela, sis mares més –la Maria, la Glòria, la Pepi, la Lili, l'Olga i la Sílvia– també treballen intensament per aconseguir fons per al laboratori. Una fa bufandes; una altra, clauers; l'altra, polseres... Fa un any van sumar esforços i juntes han posat en marxa un bloc (http://porlainvestigaciondelcancerinfantil.blogspot.com.es/p/por-la-investigacion-del-cancer.html) en què expliquen tot el que fan i per què i com es poden fer les donacions. Com si fossin formiguetes, amb la seva empenta i tenacitat han aconseguit recaptar quantitats molt importants per fer possible el funcionament diari del laboratori. L'any passat, durant la campanya de Nadal, l'Estela va reunir 13.000 euros amb les seves bufandes i una altra mare que fa polseres ja en porta uns 30.000 aquest any.

El vincle i l'agraïment que senten aquestes dones cap a l'equip d'oncologia de l'hospital Sant Joan de Déu que dirigeix el doctor Jaume Mora és tan fort que, malgrat que cinc d'elles han perdut els seus fills, continuen col·laborant per finançar la recerca en càncer infantil. “S'ha creat com un cordó umbilical entre nosaltres per tot el que aquestes persones ens han donat”, afirma l'Estela. “Van fer l'impossible perquè el meu fill superés la malaltia. Com no els he d'ajudar?”, afegeix.

El doctor Mora confirma el paper decisiu que aquestes mares i les famílies en general juguen a l'hora de fer realitat la recerca. “Tenim el laboratori al costat de l'hospital i les famílies veuen el dia a dia de forma molt directa. S'hi involucren perquè saben que els seus fills se'n beneficiaran, que podran viure més i millor. Les famílies són el nostre millor aliat”, afirma el doctor.

M. C.

16/12/2012

El Punt Avui

Salvant la mort sobtada

De sobte el temps es paralitza, els segons es congelen, el cor deixa de bategar i la persona es desploma. De cop, sense donar temps de reacció. La mort sobtada, com el seu nom indica, és ràpida i inesperada. Es produeix de manera natural en individus aparentment sans. La pèrdua de les funcions vitals passa instantàniament o en un breu interval de temps des de l’inici dels símptomes. La mort sobtada és el moment posterior al crescendo final, quan el cor entra en una arítmia ventricular que descontrola completament el ritme fins que es paralitza en sec. Sense batecs, la sang no s’envia al cos i l’oxigen no arriba al cervell. Si la situació no es restableix en 10 segons la persona es desmaia i, si el pols no es recupera, en 10 minuts mor.

Aquest exemple de mort sobtada d’origen cardíac respon al 88% dels casos. L’ateromatosi coronària n’és la causa més freqüent. L’artèria coronària amb el temps es va obstruint fins a taponar-se, i impedeix així que arribi oxigen a una part del múscul cardíac i provoca una arítmia. Ho pateixen, en general, persones de més de 35 anys. Els anys i l’estil de vida poden accelerar aquest procés. No obstant, la mort sobtada també pot produir-se per hemorràgia cerebral o digestiva, embòlia pulmonar o pancreatitis aguda, entre altres causes. Són les morts sobtades extracardíaques, les menys freqüents, que representen el 10% del total.

Potser el que és preocupant de la mort sobtada és que, encara que en general es produeix en pacients que ja tenen alguna patologia prèvia, també afecta persones aparentment sanes que no saben, ni tan sols, que pateixen alguna malaltia. “Habitualment, en persones joves la mort sobtada es produeix per malalties congènites del múscul cardíac”, aclareix Josep Castellà, cap del servei de patologia forense de l’Institut de Medicina Legal de Catalunya. Les més freqüents són: miocardiopatia hipertròfica, que es caracteritza per l’augment del gruix de les parets del cor; miocardiopatia dilatada, en què el cor es debilita i es dilata impedint el bombament de sang de manera eficient, i displàsia aritmogènica del ventrílec dret, on el corrent elèctric que circula pel cor en resulta afectat i genera batecs arítmics.

El 2% restant correspon a les anomenades morts sobtades inexplicables. Donen lloc a les denominades “autòpsies blanques”, és a dir, sense troballes. Hi ha una sèrie de malalties que no es poden identificar en una autòpsia perquè provoquen la mort sense deixar cap empremta al cor. Són les malalties causants d’arítmies cardíaques amb cor estructuralment normal. Les hereditàries, és a dir, amb una gran càrrega genètica, encapçalen aquesta llista. Hi ha una sèrie de patologies que afecten els canals elèctrics cel·lulars com les síndromes de Brugada, de QT llarg i curt, que provoquen un batec tan ràpid als ventricles que la sang no pot circular amb eficiència. Aquestes són malalties causades per una anormalitat estructural als canals iònics de les cèl·lules del cor, els responsables de la transmissió de l’impuls elèctric.

Autòpsies genètiques

Fins fa poc, no hi havia cap manera de diagnosticar aquestes arítmies en les autòpsies. “És impossible perquè el que s’altera és el ritme cardíac, però no provoca cap canvi estructural al cor”, explica Castellà. Els electrocardiogrames no es poden utilitzar en difunts, per això, l’arribada dels estudis genètics està originant una nova forma d’autòpsia. Avui dia els serveis de patologia forense comencen a estar cada vegada més relacionats amb els de cardiologia i genètica. “És de gran transcendència perquè amb el test genètic no només es diagnostica la causa de mort i es redueix el nombre d’autòpsies blanques –apunta aquest expert–, sinó que a més es pot prevenir una altra mort sobtada en els familiars”. 

Aquest és el gran repte de la medicina en aquest camp. “La bona notícia –comenta Castellà– és que efectuant estudis clínics i genètics dels familiars seleccionats es poden identificar aquells que tinguin la mutació que pot provocar la mort sobtada i aplicar el tractament preventiu oportú”. De moment no es realitzen aquests estudis genètics en autòpsies de manera sistemàtica, però és una cosa que s’està desenvolupant molt intensament. “No ho descobrirem tot amb els estudis genètics, perquè hi ha malalties que encara no devem ni conèixer, però sí que avançarem moltíssim en la prevenció de la mort sobtada causada per malalties conegudes i tractables. 

Anicha Sendin

El Periódico

La discapacitat et posa límits fins on tu els vols posar

Carla Casals, de 25 anys, acaba de tornar de Londres, on ha aconseguit un quart lloc en els 100 metres papallona als Jocs Paralímpics. "La il·lusió i la feina del quart és la mateixa que la del primer", reivindica.

La nedadora Carla Casals diu que els Jocs Paralímpics són "màgics"
 Pere Virgili

En una cursa, als tres primers se'ls premia amb l'or, la plata i el bronze. Però qui es recorda del quart? La nedadora Carla Casals reivindica el valor del quart. "Si no fastiguegés tant, per al tercer no tindria gust d'or el seu bronze, oi? Si ningú quedés quart no hi hauria gent lluitant per arribar el primer", explica aquesta esportista de 25 anys que acaba de participar en els seus tercers Jocs Paralímpics. Atenes, Pequín i ara Londres.

Va començar a nedar als 9 anys i als 14 va participar en el seu primer campionat absolut, un Europeu. Des de llavors ha estat lligada a l'esport d'elit. "Quan desitges una cosa amb totes les forces, no hi ha obstacle possible", assegura. Carla Casals va néixer prematura. La seva mare portava quintigèmins però només van sobreviure tres bessones: la Carla i les seves dues germanes. A ella se li va cremar la retina i té un 10% de visió des de naixement. "Tota la vida he viscut amb això i he anat a una escola convencional, he estudiat una carrera, he fet un màster i he nedat".

Creu que en el món de la discapacitat "hi ha molts tòpics per trencar". "La gent que no ho coneix hi veu més barreres de les que hi ha però un cop les trenques, veus que pots fer de tot". La seva discapacitat visual no li ha impedit estudiar, per exemple, comunicació audiovisual, tot i la sorpresa de molts. "La discapacitat et posa límits fins on tu els vulguis posar", assenyala.

La medalla, un somni

Feia quatre anys que la Carla somiava el setembre del 2012. Objectiu: medalla a Londres. I per aconseguir-ho es va posar a treballar de valent. "Ha estat un any molt dur, més del que m'esperava", reconeix. I va arribar el dia: 2 de setembre, final dels 100 metres papallona, carrer 6. Si en acabar la cursa s'encenia una llum volia dir que havia arribat entre les tres primeres. "Ni les meves rivals ni jo no veiem el marcador; aquella llum era l'única que podia i volia veure", reconeix.

Les seves mans van tocar la paret i va mirar amunt. "No hi havia llum, no hi havia res, només silenci. Encara que no ho pogués veure, ja sabia que era la quarta. I li vaig dir a l'entrenador: «Un altre cop, oi?» Era incapaç de moure'm, incapaç de sortir de l'aigua, la lluita havia acabat. Però, un altre cop? Com pot ser? He fet el correcte, he cregut en mi, en la feina ben feta". Reconeix que el primer que va sentir és ràbia. El seu somni, incomplert. "Vaig pensar que per molt que treballi, mai n'hi ha prou, però després valores altres coses".

I la més important, la família i els amics, que es van mobilitzar i van iniciar el moviment Go, Carla, go . Companys, amics, germans, pares, esportistes, familiars... Tots es van dibuixar una cara somrient a la mà i van distribuir les imatges per les xarxes socials per donar-li ànims. "Pell de gallina i molta emoció en veure que tanta gent es dibuixava un somriure a la mà per mi", diu. No va obtenir medalla però el suport rebut ho compensa amb escreix. "Penses que si fan això és perquè jo ho he transmès".

A la Carla li agrada escriure i ha posat paraules als seus sentiments. "Volia escriure alguna cosa sobre els quarts perquè considerava que la feina, la il·lusió i l'esperança que hi posa el quart és la mateixa que la del primer però ningú coneix la seva història ni el seu nom ni la seva lluita particular". Aquesta és la història d'un quart lloc però és, sobretot, un exemple de superació. "Sóc afortunada. Vaig tenir un somni i hi he lluitat fins a les últimes conseqüències", reivindica. I el més important, diu, és que l'ha pogut compartir amb la gent que se l'estima.

Lara Bonilla
30/09/2012
Ara.cat

La Marató de TV3: La mort hauria de ser el final de la vida. El càncer, NO.

El càncer és la causa principal de mort de persones entre els 35 i els 70 anys. La recerca científica va obrint noves vies per tractar i curar aquesta malaltia. Catalunya disposa d’equips de recerca que tenen un alt grau de preparació per afrontar nous reptes i aconseguir que el càncer deixi de ser mortal i es converteixi en una malaltia curable o crònica.

Per això, el 16 de desembre de 2012, La Marató de TV3 es dedicarà al càncer.

Què sabem de nou del càncer?

Que no és una única malaltia sinó que en són moltes. Avui dia ja s’han identificat més de dos-cents tipus de càncers diferents.

No hi ha dos tumors idèntics ni dos pacients iguals. Per tant, cada cas necessitarà ser tractat de manera individual i personalitzada.

En un futur, els càncers no es classificaran en funció dels òrgans on s’hagin detectat, sinó en funció de la composició cel•lular dels tumors. Serà més determinant saber quines característiques tenen les cèl•lules del tumor que a quin òrgan s’originen. En els darrers deu anys les investigacions han avançat més que en els trenta anys anteriors. Els resultats han estat espectaculars i càncers que fa poc eren mortals ara es poden controlar i tractar amb teràpies eficaces.

Cap a la medicina personalitzada

S’han identificat molts tumors, s’ha desxifrat com funcionen determinades cèl•lules malignes i quins són els seus punts febles. Arran d’aquestes troballes s’han creat fàrmacs específics i s’està desenvolupant un nou tipus de medicina, l’anomenada medicina personalitzada.

Gràcies a la investigació s’està aconseguint dissenyar el tractament més útil i menys agressiu per a cada pacient. Es tracta d’aplicar els medicaments més adients en cada moment i en funció de l’evolució de cada tumor. Això ja és una realitat en alguns casos, però no està tan avançat en tots els tumors.

Cal investigar perquè la medicina personalitzada sigui una realitat per a tots els pacients.

Ens pot passar a tots

Tots podem tenir un càncer al llarg de la nostra vida. Els tumors amb un component hereditari no arriben al 10%. La resta sorgeixen per múltiples causes lligades al pas dels anys.

Se sap que hi ha alguns factors de risc relacionats amb diferents tumors, com el tabac i el càncer de pulmó o l’excés de sol i el melanoma; però els mecanismes pels quals una persona desenvolupa o no un càncer són complexos i encara no es coneixen bé.

A més, el càncer pot aparèixer a qualsevol edat, tot i que és més freqüent que es desenvolupi en persones grans. Per què? Per múltiples motius. El primer i més important és l’envelliment dels teixits. En segon lloc, perquè el sistema immunitari amb el pas del temps s’afebleix i no és tan potent a l’hora de lluitar contra els tumors malignes. I en tercer lloc, perquè, en viure més anys, estem més sotmesos a l’efecte de radiacions, de virus, de substàncies tòxiques...

Més coneixement, més curació

La lluita contra el càncer és una lluita de tots, de tota la societat. Quan algú emmalalteix de càncer, tot el seu voltant emmalalteix. Malalts i especialistes no poden quedar-se sols en aquesta lluita titànica.

En els propers anys, la recerca serà decisiva per trobar nous mètodes de prevenció, de diagnòstic, per conèixer millor el comportament de les cèl•lules malignes i per dissenyar teràpies més contundents.

Encara hi ha molt per fer en el camp de la prevenció, de la cirurgia, dels tractaments, i fins i tot de l’acompanyament psicològic i afectiu de les persones que lluiten contra la malaltia.

Per això el dia 16 de desembre, amb La Marató de TV3, tots tenim l’oportunitat de plantar cara al càncer.

TV3

Per anar a la pàgina Oficial de la Marató, cliqueu aquí, sisplau.

Per fer un donatiu, cliqueu aquí, sisplau

Càritas arriba al límit i recorda la responsabilitat de l'administració

Aquest any ha atès el doble de persones i ha prestat el triple de serveis que el 2007

Una voluntària de Càritas repassa la roba que
 reben per mirar que estigui en bones condicions / ACN

Càritas ha atès 60.000 persones i ha prestat 79.000 serveis aquest any 2012. Un increment de l'activitat que no ha estat encara més gran, segons l'organització, perquè ja ha arribat al límit de la seva capacitat. "El que ens està passant és que no només creix el nombre absolut de persones, sinó que també creix el treball intensiu que s'ha de fer amb aquestes persones", ha explicat aquest dimecres Carme Trilla, responsable d'acció social de l'entitat. "La cronificació i la intensificació de la feina fan que s'arribi als límits del que la organització pot atendre", ha afegit, abans de reconèixer que el nombre de persones que arriben a Càritas derivades dels serveis socials públics està creixent en els últims temps.

En relació amb aquesta circumstància, Lluís Martínez Sistach, cardenal arquebisbe de Barcelona, ha recordat que "tampoc podem oblidar que això forma part d'una competència i d'una responsabilitat que té l'administració. Les polítiques han de buscar el bé comú, en el qual entra també la política social i l'atenció als pobres i necessitats". Sistach ha afegit: "Nosaltres ajudem, però és quelcom complementari, sense oblidar l'altra part".

Auri Garcia Morera
12/12/12
Ara.cat

La sal de la vida és la relació amb l'altre, ara.

Philippe Pozzo, protagonista real de 'Intocable', pel·lícula núm. 1 a Espanya, França, Alemanya, Itàlia.

Tinc 61 anys. Vaig néixer de dos distingides famílies franceses. Després de 23 anys de matrimoni i dos fills, vaig enviudar. Vaig tornar-me a casar i tinc dos fills més. Vaig fer molts estudis: màster en Història, Economia, Ciències Polítiques i Finances. M'he dedicat al luxe. Sóc cristià.

Quins moments defineixen la seva història.


Conèixer a la Beatriu: lluminosa, intel·ligent i pragmàtica. Estàvem a la universitat, teníem 20 anys. 



 I què va passar?


 Em torno molt ambiciós perquè tinc la mirada de la Beatriu que m'anima. Ens casem amb 22 anys, la Beatriu perd cinc nens en deu anys. Al final sabem que es deu a un estrany càncer i adoptem. 



Una altra decisió important. 


Fins i tot per a un aristòcrata on la seva família ve del segle XI l'essencial no és la sang, és l'amor que dóna. La salut de la Beatriu va empitjorar i vaig acceptar un treball en el camp com a director de Champagne Pommery. El grup va ser comprat i vaig haver d'acomiadar la meitat dels treballadors, cosa que anava en contra dels principis heretats del meu avi. 



Anomenat el marquès vermell. 


Va dirigir Moët & Chandon amb idees revolucionària: els propietaris havien de compartir beneficis i decisions amb el personal. Els meus privilegis exigeixen responsabilitat cap a les persones que depenen de mi. Van ser anys molt durs, feia esport per evadir-me. 



I es va quedar tetraplègic fa ja 20 anys. 


Sí, fent parapent. Només puc moure el cap, el cos no em funciona i tinc dolors fantasmes permanents. 



I la Beatriu? 
 

Durant dos anys es va ocupar de mi i tots els seus marcadors tumorals es van estabilitzar per sorpresa dels metges. Vam tornar a París i vàrem contractar l'Abdel Sellou. Una nit la Beatriu es va ficar al llit i ja no es va aixecar. 



Va seleccionar a un immigrant algerià? 
 

Com a empresari he contractat a centenars de persones i mai he mirat un currículum. Miro a la persona i oblido les etiquetes. Sellou era ràpid, fort i intel·ligent. 



Però sortia de la presó, ho sabia? 


Es veia, però era franc, directe. No volia el treball, volia la signatura conforme s'havia presentat. Va fer el possible per no ser contractat. Li vaig proposar fer una prova. 



I ell li va robar algunes cosetes? 


Sí, va cometre alguns errors, però el vaig corregir. Després de la mort de la Beatriu es va implicar, em va ajudar amb els meus fills adolescents i em van tornar les ganes de viure. Tenia 23 anys i es va quedar deu anys amb mi. 



Un jove amb recursos emocionals?


D'una gran generositat. En realitat buscava una manera d'expressar el que portava dins, i per primera vegada es va sentir útil i responsable. Quan em veia decaure em portava de viatge, vam recórrer món junts. 



Què el va portar al Marroc?


Era el país d'adopció de l'Abdel i el clima m'anava bé, vam decidir passar una tardor a Marrakech i allí trobem a les nostres respectives dones. Ens veiem cada setmana, els seus fills em diuen oncle i els meus a ell. 



Què li donava l'Abdel que no li donessin altres cuidadors? 


Em donava moviment, i tenia una gran alegria de viure i un sentit de l'humor increïble. Quan jo estava depressiu i amb grans dolors podia passar-se setmanes assegut a la vora del llit esperant, disponible i amb milers de propostes. 



Li va ensenyar a fer bogeries?


Sí, va aparcar el meu cotxe adaptat i va treure la pols els esportius: conduïa a 200 per hora sense carnet, i quan ens parava la policia sempre em feia servir d'excusa. Una nit en què jo estava patint molt em va treure del llit i em va portar a les afores de París. 



... 


A una avinguda que porta el meu cognom. Va parar, va pujar al capó i enlairar la placa del carrer: "Tingui -em va dir-, un record". "Abdel, això està prohibit", el vaig renyar. "No passa res, si ve la poli jo me'n vaig corrent i vostè es queda aquí". Tot el temps era així. 



L'Abdel no tenia compassió.

I això és el que em va agradar d'ell, això vol dir que no té por de res, sobretot no té por de la fragilitat, que és la malaltia de les nostres societats. 



Què ha après de la vida?


He tingut dues vides pel preu d'una. A la primera era ambiciós, jo era el centre del món, i era intocable per la rapidesa, eficàcia i la versatilitat: un carreró sense sortida. 



Per què? 


Perquè fas soroll i et mous, però no saps qui ets. Quan et passes dos anys mirant al sostre, el primer que t'impressiona és el silenci. Jo havia oblidat el silenci, i en ell, si escoltes, et trobes a tu mateix: sents la veu del nen que vas ser, trobes la teva consciència i la teva moral, la teva ètica. 



El dolor és poc edificant. 


Cert, però quan tens un moment d'alleujament et concentres en l'essencial. Durant tota la meva vida de "vàlid" he relliscat pel present, sempre vivint amb 24 hores d'avançament, ara visc el present. 



Quin és el seu missatge per als joves? 


No oblidis que un dia no hi haurà demà, i el que constitueix la sal de la vida és la relació amb l'altre, ara. 



... 


Malgrat que sigueu menys que jo, també sou dependents dels altres. Sigueu amables, perquè és la base de la bona vida, i sense fer teatre, essent vosaltres mateixos.

Forces de flaquesa

Philippe és un dels dos protagonistes, l'aristòcrata, i l'autor de Intocable (Anagrama), novel·la convertida en la pel·lícula de parla no anglesa més taquillera de la història. L'altre protagonista, l'Abdel Sellou (l'algerià assidu de la presó), també ha narrat els seus anys de convivència amb Philippe a Una amistat improbable (Salamandra), que ara s'edita costat del DVD. Tant enrenou és perquè realment és una història estranyament bella, plena d'humor, de lliçons essencials, de cor, i amb final feliç. Tots dos van estar a la sisena edició de Lo Que De Verdad Importa a Madrid per dir-los a 2.500 joves que la fragilitat és una força.

Ima Sanchís

06/12/2012

La Vanguardia

Ploro, per tant existeixo

El 2008, en un zoo de Münster, Alemanya, una goril·la anomenada Gana va donar a llum un mascle que va morir poc després. Les fotografies de la Gana, afligida i desconsolada, es van escampar per tot arreu. "Una goril·la desconsolada bressola el seu nadó mort", declarava el diari anglès Daily Mail.

Mont Marsà

Malgrat la tristor que es desprenia de l'escena, els únics que ploraven eren els humans, no la Gana. La idea que els animals ploren -que em perdonin el Dumbo, el Bambi i el Wilbur- no té base científica. Les primatòlogues Dian Fossey, que estudiava els goril·les, i Jane Goodall, que treballava amb ximpanzés, no van poder demostrar que els animals vessin llàgrimes d'emoció. Jeoffrey Moussaief Masson i Susan McCarthy, autors de Cuando lloran los elefantes, admeten que "molts observadors d'elefants no n'han vist plorar mai cap."

És cert que molts animals vessen llàgrimes, especialment com a resposta al dolor. Les llàgrimes protegeixen l'ull i contenen proteïnes antimicrobianes. Ara bé, el plor com a encarnació de l'empatia és un comportament específic dels humans i ha tingut un paper fonamental en la seva evolució i cultura.

Un nadó és capaç d'imitar les expressions facials de tristesa i d'alegria en dos dies. Si un mamífer acabat de néixer no plora és poc probable que obtingui l'atenció que necessita per sobreviure. Al voltant dels tres o quatre mesos la relació entre el nadó humà i el seu entorn adquireix una funció comunicativa més organitzada i els plors amb llàgrimes comencen a obeir a raons interpersonals: la cerca de consol. A mesura que ens fem grans el plor es converteix en una eina del nostre repertori social; expressa l'aflicció i la joia, la vergonya i l'orgull, la por i la manipulació.

Les llàgrimes són tan universals com riure, i la tragèdia és més complexa que la felicitat -una observació que Tolstoi i molts altres han fet-. Ara, tot i que tots plorem, ho fem de maneres diferents. Les dones ploren més sovint i amb més intensitat que els homes i, segons sembla, la diferència emergeix durant la pubertat. D'una banda, pot estar relacionat amb els canvis hormonals, però, de l'altra, també hi influeixen els estereotips de gènere. Les dones, malgrat dècades de progressos socials, encara són víctimes de la desigualtat econòmica, la discriminació i fins i tot la violència i, per tant, tenen més motius per plorar.

Els homes no només ploren durant períodes més curts que les dones sinó que, a més, estan menys predisposats a explicar les seves llàgrimes. Solen vessar-les més silenciosament i tendeixen a disculpar-se'n més. Ploren més sovint que les dones quan es posen en qüestió les seves identitats com a sustentadors i protectors, com a pares i lluitadors.

"No és poqueta cosa fer que els ulls em suïn compassió", digué el Coriolà de Shakespeare. Tanmateix, les epopeies gregues són plenes d'herois ploraners com ara Odisseu, Agamèmnon i Aquil·les. En els últims temps Ronald Reagan, Bill Clinton i George W. Bush han normalitzat la imatge del president que plora. També Barack Obama va haver de contenir l'emoció dues vegades durant la campanya a la presidència.

Les persones que els tests de personalitat qualifiquen com a més empàtiques o neuròtiques ploren més que les més rígides, controladores i obsessives. La freqüència del plor varia enormement: n'hi ha que ploren amb cada pel·lícula o novel·la; d'altres, només uns quants cops a la vida. Els plors suscitats per la discòrdia, l'estrès i els conflictes a casa o per un trauma emocional duren molt més que les llàgrimes provocades per una aflicció normal i corrent, que, al seu torn, duren més que les llàgrimes de plaer o de joia.

Darwin va especular amb la idea que era més freqüent plorar a la Gran Bretanya que als països no occidentals. El psicòleg holandès A.J.J.M. Vingerhoets, que va estudiar el plor a 37 països, aporta proves més sòlides en aquest sentit. Els nord-americans, els alemanys i els italians ploren més que els búlgars, els xinesos i els peruans. Els habitants de països rics i democràtics amb un clima temperat ploren -o reconeixen que ploren- més sovint. Com menys jeràrquica és una societat més llàgrimes s'hi vessen.

El primer que associem amb el plor és la tristesa, però segons les enquestes el 85% de les dones i el 73% dels homes afirmen que se senten millor després de plorar. La gent afirma que el plor allibera la tensió, restaura l'equilibri emocional i procura una catarsi que elimina les emocions negatives.

El plor és un senyal gairebé universal d'aflicció, tot i que algunes persones que estan de dol afirmin que són incapaces de plorar. A diferència d'avui dia, en què es respecta més la privacitat del dol, antigament es considerava fonamental que es vessessin llàgrimes en públic o de manera cerimonial al costat de la tomba del cònjuge o al funeral d'un monarca. Per no tenir els ulls secs les vídues solien posar-se ceba al mocador, no fos cas que subestimessin la seva sofrença.

Estats d'ànims i sentiments

L'acte físic de plorar consisteix principalment a inhalar -al contrari que el de riure, que comporta exhalar- i hi estan implicats el paladar tou, la laringe i la faringe. Plorar pertorba la parla, i per aquest motiu ens ennueguem. Això suggereix als lingüistes i als antropòlegs que el plor emocional va evolucionar abans que el llenguatge proposicional, cosa que podria explicar per què les llàgrimes transmeten estats d'ànim i sentiments que sovint són difícils d'expressar amb paraules. Des d'un punt de vista evolutiu, el reconeixement de l'emoció (a través de les expressions facials) va ser fonamental per a la supervivència.

Els primers homínids van sorgir fa uns quants milions d'anys, però no va ser fins a l'Homo sapiens que van néixer les cultures, les llengües, la religió i l'art. Al llarg del temps les llàgrimes van esdevenir una marca d'emocions intenses i un signe de lligams socials. El desenvolupament del jo, la creació de la humanitat i la vida després de la mort, i la capacitat de sentir la tristesa dels altres són parts essencials dels canvis neurobiològics que ens van fer humans.

Ras i curt, el nostre cervell va desenvolupar circuits per permetre'ns sentir empatia i compassió que, al seu torn, van possibilitar el desenvolupament de la civilització i de l'ètica basada en la compassió. Així doncs, la pròxima vegada que necessiteu un paquet de mocadors, o somiqueu a l'espatlla d'un amic o una amiga, o us caiguin llàgrimes al cine, pareu-vos a pensar per què plorem. Plorem per estimar.

Michael Trimble

09/12/2012

Ara.cat

Pere Casaldàliga abandona per amenaces de mort casa seva, a São Félix do Araguaia

Pere Casaldàliga, en una imatge de l'any 2007

El bisbe Pere Casaldàliga, de 84 anys, s'ha vist obligat a marxar de casa, a São Félix do Araguaia, i anar-se'n a més de 1.000 quilòmetres de distància per indicació de la Policia Federal del Brasil. La fugida ha estat a causa de la intensificació els últims dies de les amenaces de mort que rep per la seva tasca durant més de 40 anys en defensa dels drets dels indis Xavantes. La productora Minoria Absoluta, que treballa en una minisèrie sobre el religiós, ha estat un dels denunciants. El fet que el Govern del Brasil hagi decidit prendre les terres als 'fazendeiros' per retornar-les als indígenes, legítims propietaris, ha agreujat el conflicte.

Pere Casaldàliga, en una imatge de l'any 2007. Minoria Absoluta ha assenyalat que l'equip de rodatge va haver de modificar el seu pla de treball. En concret, i per recomanació del Govern brasiler, l'equip va haver de travessar el bosc i fer una ruta de 48 hores de durada per evitar la zona de conflicte. Casaldàliga s'ha convertit en objectiu dels anomenats 'invasors' que fraudulentament es van apropiar de les terres dels Marâiwatsédé als Xavantes. El bisbe, de 84 anys i afectat de Parkinson, treballa des de fa anys a favor dels indígenes i dels seus drets fonamentals a la prelatura de São Félix i s'ha convertit a nivell internacional en la cara visible de la causa.

Els terratinents i els colons que van ocupar fraudulentament i amb violència les terres seran desallotjats aviat per l'ordre ministerial que des de fa 20 anys està pendent de compliment. Segons ha informat en un escrit l'Associació Araguaia amb el bisbe Casaldàliga, el prelat ha hagut d'agafar un avió escortat per la policia i ara és a casa d'un religiós amic seu, de qui s'ha ocultat la identitat i la localització per seguretat.

"Ens sentim plenament identificats amb la defensa que des de sempre ha fet el bisbe Pere i la Prelazia de Sâo Félix de la causa indígena", diu l'escrit de l'associació, que emplaça la comunitat internacional a vetllar per la seguretat de Casaldàliga i pels drets dels indis Xavantes. També a través de Twitter ha circulat el comunicat de suport del Conselho Indigenista Missionário -organisme vinculat a la Conferència Nacional de Bisbes del Brasil-, firmat per associacions i entitats vinculades amb la lluita indígena i amb els drets humans.

ACN

08/12/2012

El Periódico.cat

Totes les patologies tenen un component emocional

DAU Edicions acaba de reeditar per quart cop Converses amb Teresa Forcades, un volum que recull una sèrie d’entrevistes que Eulàlia Tort ha fet a una de les veus més lúcides del nostre temps. Publicades fa un mes i mig, les paraules de Teresa Forcades han batut rècords de ventes. En aquests moments és el llibre més venut en la categoria de no-ficció en català. Núvol agraeix a Edicions Dau la possibilitat d’oferir als lectors de Núvol un fragment del capítol ‘Guarir el cos i l’ànima’, en el qual Teresa Forcades i Eulàlia Tort conversen sobre la relació entre les emocions i les malalties, de la relació del cos i l’ànima amb l’esperit. També aborden els límits de la medicina i la dignitat dels pacients.

Ara que parles de diàleg amb l’exterior del propi cos, i de visió global, sembla que la medicina occidental estaria parcel·lada, mentre que la medicina oriental, com la xinesa, sí que tindria una visió més global de la persona.

Això de distingir entre medicina oriental i occidental és una simplificació, no té sentit oposar-les en termes de millor/pitjor. Durant la carrera no estudiàvem res que tingués relació amb la medicina oriental. Jo ho vaig fer més tard, en el doctorat en medicines alternatives. El que m’ha fascinat més de la medicina tradicional xinesa és precisament la unitat psicosomàtica, és a dir, l’associació de les emocions a cadascun dels òrgans del cos. Per exemple, els xinesos associen la ira al fetge. També en la nostra llengua hi ha expressions, com «aquest no farà pedres al fetge» o «treu el fetge per la boca», que demostren que la saviesa popular vincula el fetge amb la ira. I així mateix per la resta d’òrgans. Els xinesos associen els pulmons amb la tristesa i resulta que en la nostra tradició, l’època romàntica és caracteritzada per uns personatges de novel·la en què tots són tuberculosos i lànguids. A la Xina, vinculen el cor amb l’eufòria. Per a nosaltres, l’eufòria no és cap patologia, no és res negatiu, però en la consciència oriental la persona eufòrica és aquella que no té pau interior, la que va disparada. Sovint, entre els pacients tributaris d’infarts de miocardi hi ha els que anomenem personalitat de tipus A, els executius agressius, persones que van accelerades i que acostumen a patir del cor. Si pensem en l’estómac, els xinesos el vinculen a la preocupació, de la mateixa manera que nosaltres ho fem quan pensem en les llagues estomacals. I, per acabar, els ronyons, que a Orient associen amb la por, nosaltres tenim l’expressió «cobrir-se els ronyons» que vol dir precaució, protecció.

Doncs sí que ens assemblem als xinesos! Per tant diríem que les emocions provoquen malalties?

No hem de ser reduccionistes: no crec que les emocions siguin la causa de totes les patologies, però és obvi que totes les patologies tenen un component emocional. És com aquell acudit que diu: «Quin és l’animal que menja amb la cua? Tots! Perquè no n’hi ha cap que se la tregui per menjar». Cal atendre sempre les emocions del pacient, i saber que existeix una associació entre determinats òrgans i determinades emocions pot ajudar a fer-ho.

Per tant, els metges sou guaridors del cos i de l’ànima?

A mi em satisfà més pensar en una antropologia tripartida. No només hi ha l’ànima i el cos, hi hem d’afegir l’esperit. El cos és indissociable, és la part física que podem identificar amb les molècules i els àtoms. La vessant psíquica és la que associem al món emocional. I l’esperit apel·la a la vessant espiritual en què també hi tenen cabuda les parts físiques i psíquiques de la persona. En el cristianisme és molt important la noció d’encarnació, la matèria té una dimensió sagrada. La part espiritual és la que vinculem amb la capacitat d’estimar des de la pròpia llibertat, amb la capacitat de responsabilitzar-se per la pròpia vida, i això només és possible amb una disposició del cos.

I com canvia l’exercici de la medicina si tenim present les emocions?

Una de les conseqüències d’aquesta manera d’enfocar la medicina és adonar-se que la persona és protagonista tant del seu procés de malaltia com de guarició. Ens podem limitar a dir-li a la pacient què ha de fer, i esperar-nos a que compleixi, però, a llarg termini, el veritable paper de la metgessa i del conjunt de l’equip sanitari sempre serà de suport, mai de protagonisme. Això ho sap qualsevol metgessa en exercici. Una cirurgiana pot operar i pensar que no li cal per a res la subjectivitat de la pacient. Però a una cirurgiana així, les pacients se li complicaran més que a una cirurgiana que tècnicament sigui igual de bona que ella, però a més tingui en compte que la pacient, abans que pacient, és persona. La metgessa ha d’estimular l’organisme des de fora i si ho fa comptant amb la pacient, està respectant la dignitat de l’altra, la reconeix com a persona amb capacitat de ser subjecte també en la malaltia.

Però aquesta manera de plantejar-ho, ens podria portar a pensar que d’alguna manera les malalties ens les busquem, que som responsables de tenir-les.

Quan la vida enfila per aquestes línies difícils és quan adquireix més sentit. Crec que primer de tot s’ha d’evitar la culpabilització, no és veritat que la malaltia sigui culpa de la pacient tot i que ho preconitzin certes espiritualitats contemporànies. Això ja ho trobem al capítol 9 de l’Evangeli de Joan, quan Jesús i els deixebles es troben un cec de naixement. Els deixebles pregunten a Jesús: «Mestre, aquest home és cec de naixement. De qui és culpa? Qui ha pecat, ell o els seus pares?». I Jesús els contesta que cap dels dos. Això encara avui s’ha d’anar dient perquè si no hi ha una estigmatització de la persona malalta. Protagonisme sí, culpabilització no.

Eulàlia Tort

18/11/2012

Núvol