 |
Ramon Brugada. Cardiòleg.
Degà de la Facultat de Medicina de la UDG
Foto: Manel Lladó |
Cada dia mengem pitjor i fem menys exercici, i això provoca que les malalties coronàries i les morts sobtades ja es detectin en gent molt jove, adverteix el prestigiós cardiòleg banyolí
El degà de Medicina de la UdG i director del centre de recerca cardiovascular de Girona és una de les veus més autoritzades arreu del món sobre les malalties del cor.
Recentment ha donat a conèixer una dada preocupant: a Catalunya es produeixen anualment 3.000 morts sobtades. És un fenomen que va en augment?
No és que vagi en augment, però sí que hem pogut constatar recentment que les morts sobtades es produeixen cada cop a edats més joves.
A què ho atribueix?
El 80% de les morts sobtades són conseqüència del tapament de les artèries coronàries. La causa són els hàbits, que cada cop són pitjors: mengem més malament, fem menys exercici, continuem fumant com carreters... La malaltia coronària apareix a edats més joves, i per tant hi ha més morts sobtades a aquestes edats.
Se suposa que tothom està al corrent d'aquests riscos. Alertar que es faci una vida més sana és picar ferro fred?
Precisament ens ho estem plantejant en un projecte sobre els hàbits de salut en escolars. Hem pogut observar que aquells que mengen pitjor o fan menys activitat física tenen un procés d'arteriosclerosi més avançat. Si això ja ho veiem en la mainada, en nanos normals, sense obesitat, tenim un problema. S'ha d'incidir activament en aquesta mainada. Que si és picar ferro fred? Força. Tu a un nano li pots dir que ha de menjar millor, més verdures i més fruita, però si li poses un producte de brioixeria industrial al costat, ben embolicat amb colors llampants, t'escollirà aquest producte. Aquesta és la realitat, que hem de canviar, però estem lluitant contra tota una indústria i el seu màrqueting. D'alguna manera hauríem d'aconseguir posar un cromo o un ninot a dins una poma. Imagina't una poma de Girona Kinder. I no es tracta només d'incidir en la mainada; hem d'incidir també en els pares.
Els pares no hem estat educats correctament, en hàbits alimentaris?
Els pares busquem massa la simplificació de la nostra vida. En lloc de preparar pa amb tomata i pernil dolç o formatge per als nens, anem a comprar un producte industrial i ja està, m'entens? Ens hem de conscienciar més. És obvi que ho tenim difícil per educar els nostres fills en els hàbits de salut, per la pressió que tenen a l'exterior. Haurem de canviar les polítiques, forçar d'alguna manera des dels estaments reguladors que aquests productes siguin més sans, o –ara potser diré una bajanada perquè ja sabem com van els resultats acadèmics a primària– dedicar la sisena hora a activitat física, a fer una hora al dia d'exercici.
Diu que convé fer més exercici, però, en canvi, fer-ne no havia estat mai tan de moda com ara, no li sembla?
Efectivament, ha augmentat l'exercici competitiu. Actualment sembla que si no has fet una ultramarató, a l'oficina ja no ets ningú. Fem més exercici competitiu en una franja d'edat, però en general la població fa menys activitat física. O sigui: les hores de pantalla han augmentat molt, moltíssim, i han disminuït les hores d'estada al carrer. El Facebook està creant obesos.
Aquest missatge està arribant als seus estudiants de la Facultat de Medicina, als futurs metges?
Són receptius als hàbits de salut, sí. Però des del moment que hi ha metges que fumen –i sabem millor que ningú que això és dolent– has d'entendre que hi ha una mica de tot. Mira, els hàbits de salut s'han agafat sempre una mica a l'estil “esperem que la salut ens doni un avís i ja canviarem”. Però cal tenir en compte que la malaltia coronària és progressiva i comença des de la infància. Costa molt mantenir uns hàbits sans, fins i tot si t'han donat un ensurt. Per exemple: tens l'infart, t'espantes, ai, ai, portem-nos bé, després millores, ja em trobo bé i, pam, tornem als mals hàbits. Això ho veiem sovint. No tothom, és obvi que n'hi ha que són religiosament curosos del que mengen i del que fan per mantenir-se sans. Però és cert que la salut només ens la prenem seriosament quan tenim un bon espant, quan ens donen un clatellot. Ens recordem de santa Bàrbara quan trona. En aquest moment és clau aprofitar l'ensurt per posar-se en mans de professionals (psicòlegs per deixar de fumar, nutricionistes, especialistes de l'exercici) perquè ens ensenyin a canviar els nostres hàbits i a mantenir-los. Malauradament en l'exercici i en la dieta saludable passa com en el futbol, tothom es considera un expert, i la realitat és que en sabem ben poc. D'aquí ve la importància dels centres de rehabilitació cardíaca, infrautilitzats, malgrat que han demostrat que són molt efectius per millorar la qualitat de vida, disminuir els ingressos a hospitals i reduir costos econòmics.
El programa Girona, territori cardioprotegit, de desplegament de desfibril·ladors a la demarcació, està complint els objectius?
Tot va començar a petició de Dipsalut [l'organisme de la Diputació de Girona dedicat als temes de salut], que ens va demanar que féssim un estudi aproximat del nombre de desfibril·ladors necessari per a les comarques. Vam plantejar que es col·loquessin aparells en llocs estratègics: espais esportius importants, estacions d'autobusos, espais amb gent gran... Vam comptar que havien de ser uns sis-cents cinquanta, una xifra que corresponia a un aparell per a cada 1.500 habitants més o menys. Vam començar en catorze municipis, com a prova pilot, per comprovar que tot funcionava (pensa que són a la intempèrie, que hi ha unes connexions informàtiques, etc.). Doncs bé, durant aquest període de prova hem salvat dues vides. Calculo que a finals d'any ja s'hauran instal·lat tots 650.
Vostè va fer una aposta personal molt forta, deixant el Canadà i venint a Girona a crear la Facultat de Medicina. Avui ho tornaria a fer, tenint en compte el context econòmic?
Posem-nos en el context del gener del 2008, quan em truca la rectora i em proposa posar-me al capdavant del projecte de la Facultat de Medicina de la UdG. Penjo el telèfon i ho explico a la meva dona. Pensa que ella és de Besalú i jo, de Banyoles. En aquells moments ja ens estàvem emmotllant al Canadà, amb feina fixa, ens havíem comprat una casa, els nens parlaven català, francès i anglès... Vaja, que només ens faltava el gos i la camioneta pick-up. I la dona em respon: “Si d'aquí a deu anys la facultat funciona, et sabrà greu no haver-ne format part?” I jo dic: “Segurament sí.” “Doncs ja podem fer les maletes.”
Va ser una pregunta trampa...
No, trampa no, a ella no li agrada marejar la perdiu i romandre en el cagadubtisme. Si és que sí, endavant. Si és que no, no en parlem més. Però em coneix i sap que hauria estat donant voltes al tema durant mesos. Aleshores vaig parlar amb el meu cap, dic: “Mira, que hi ha això, que m'ho estic pensant, que tingues en compte que representa tornar a casa meva...” L'endemà es presenta al meu despatx un catedràtic d'economia de la Universitat de Montreal especialitzat en economia europea i em diu: “M'han dit que et planteges tornar a Espanya. Deixa'm que et parli d'Espanya.” Així mateix. La conclusió era: “Ramon, el 2013 Espanya haurà fet fallida. Espanya és inviable, no te'n vagis, comets un error.”
I malgrat tot, va acceptar.
Potser més que mai vaig decidir tornar a Catalunya; el cor pot més que el cap, segurament. El dubte que vaig tenir al principi era si tornava però deixant un peu a fora, o si tornava de ple. No crec en els comandaments a distància, a part del de la televisió. Vaig pensar que el millor era posar-m'hi del tot, implicar-m'hi a fons, sabent que ho havíem de fer funcionar, costés el que costés. Quatre anys més tard tenim la facultat, tenim el centre de recerca cardiovascular a l'Idibgi [Institut d'Investigació Biomèdica de Girona] amb una vintena d'investigadors que són llicenciats superiors, tenim en marxa la unitat de cardiopaties familiars del Trueta, tenim un laboratori de diagnosi de genètica cardiovascular, que ha estat el primer de Catalunya en el seu gènere; obrim mercat nacional, estatal i internacional... Ep, però tot això va lligat a la Facultat de Medicina. La decisió de tornar me la va donar la Facultat de Medicina. La resta és complementari i molt important. Però la meva feina era liderar un grup de professionals per muntar una facultat de medicina i que fos diferent de la resta, a partir d'un aprenentatge diferent. Un gran repte.
Diferent?
O sigui, un mètode diferent d'aprendre medicina del que estem acostumats. Que no vingui un professor i et reciti un capítol d'un llibre (una classe expositiva), sinó que s'ofereixi un aprenentatge autodirigit: la base de l'aprenentatge és la formació en grups de deu alumnes discutint casos, fent pràctiques i, de tant en tant, una classe magistral. L'eix són els casos pràctics: “Pacient de 46 anys que pujant les escales sent un dolor al pit i perd el coneixement.” Va, som-hi, comencem a discutir-lo.
I els resultats?
Hem vist que els estudiants s'espavilen molt més. No han d'empollar un tema i explicar-lo en un examen, no, no; han de treballar, han de bellugar-se, buscar això o això altre. Els resultats són molt bons. Mira, jo m'havia plantejat que amb aquest mètode avançaríem la capacitat dels estudiants un any, és a dir, que els nostres de sisè serien tan bons com els residents de primer any d'una altra facultat de medicina. Però l'altre dia ve un professor que segueix les pràctiques dels alumnes a l'hospital i em diu: “Ramon, permet-me que et doni una bona notícia, que en deus rebre poques darrerament. Els estudiants de tercer que he tingut a pràctiques són més bons que els residents de primer any.” Fa anys que ens coneixem amb aquest professor, i està acostumat a dir-me el que pensa, sense embuts. Aquest detall m'ha alegrat uns mesos que han estat complexos al sistema universitari. Això vol dir que anem pel bon camí, que els estudiants nostres –a qui exigim més i contínuament, ho reconec– són més capaços, agafen més autonomia i això es nota, quan treballen en un hospital.
Hi ha col·legues seus que es queixen que a la universitat els estudiants arriben cada cop menys preparats des de secundària. Opina el mateix?
Si estem parlant de si el sistema educatiu està ben plantejat o no, personalment crec que no. A secundària, i suposo que a primària, hi ha un problema: hem anivellat a la baixa. El concepte aquest de barrejar tothom, estudiants bons i estudiants dolents, i fer que tots tirin endavant és erroni. El que caldria és: de nou a deu hi ha matemàtiques i tenim una classe de 30 alumnes; fem tres grups, mates avançades, mates bàsiques i mates mínimes. Ep, no estic demanant agrupar la gent en classes de bons i dolents.
Home, sí que ho fa.
No, no parlo de fer grups fixos; no dic que un alumne estigui al grup dels bons o dels dolents sempre, en totes les matèries. Em refereixo que a cada matèria se't col·loca segons el teu nivell. Pots estar al nivell avançat de matemàtiques i al baix de català. Imagina't un nano que arriba a Catalunya i que és una llumenera en matemàtiques però no parla català. Hem de permetre que els avançats vagin al seu ritme. Si l'estudiant és bo, no li posis el ritme dels que no ho són tant! Per entendre'ns: a un nen de deu anys que no sap llegir ni escriure, no li pots fer entendre conceptes complexos de gramàtica; a un que no sàpiga sumar i restar, no li pots ensenyar a multiplicar, l'has d'ensenyar a sumar i restar primer. És important que tothom tingui un mínim i que es garanteixi aquest mínim, però no posem límits superiors. Que no has vist el que ha passat amb aquella professora d'Andorra? En lloc de felicitar-la i demanar-li com ha aconseguit que els estudiants siguin més avançats, l'han renyada. Ha ensenyat massa i massa bé. El món al revés.
Li preguntava sobre el nivell de coneixements amb què arriben els estudiants a la seva facultat.
No arriben malament, els de medicina. Però, és clar, has de tenir en compte que ens arriben els millors estudiants del sistema. Són molt treballadors, molt competitius i estan molt motivats. Han hagut d'aconseguir una bona nota, per arribar aquí. Admeto que és possible que venint de secundària no s'estigui preparat per al nostre mètode docent. Et vénen i diuen: “Què hem d'estudiar? Em dóna el tema?” De coneixements no els en falten i saben molts llocs on aconseguir-los, el que hem de fer a la universitat és guiar-los cap a les millors fonts d'informació, que deixin la Wiquipèdia i busquin en espais més especialitzats. Un cop han passat els primers neguits de l'adaptació al mètode docent, tot rutlla. L'assimilació i la utilització dels coneixements dels estudiants de quart de la nostra facultat no tenen res a veure amb el que havíem aconseguit nosaltres a la seva edat. Quan et parlen dels pacients i recordes que només fan quart és tan obvi que fa avergonyir.
Ara ens trobem amb les tisorades dels pressupostos. Serà possible mantenir el nivell de qualitat de la facultat?
Estem, tots plegats, absolutament compromesos a mantenir la qualitat docent. L'esforç que fan els professors és espectacular i aquest any haurem de fer un esforç extra a causa de les retallades, però estem disposats a fer-lo, perquè ens interessa formar estudiants de medicina. S'ha de veure la Facultat de Medicina com una oportunitat molt gran per a Girona: per a la recerca biomèdica, per tenir estudiants al Trueta, per mantenir els millors estudiants a casa... Això preval per sobre la resta. És obvi que les retallades ens afecten, però tenim una barrera –diguem-ne línia vermella, si vols– que no pensem creuar: la qualitat docent. El compromís del professorat i del personal dels centres assistencials envers els estudiants és total.
Alguns sectors de la comunitat universitària gironina consideren que el rectorat no s'ha oposat amb prou contundència a les retallades. Vostè també ho creu?
En absolut. La política de la rectora i el seu equip és ben clara: estan totalment en contra de les retallades a la universitat, totalment, però tenen una responsabilitat. Això també s'ha d'entendre. Tu no pots pretendre seguir fent-ho tot igual si reps menys diners perquè a mig curs et pots trobar que no puguis pagar nòmines. La rectora ha fet un esforç molt gran de contenció. La disminució de les aportacions a les universitats i a la recerca és un error que pagarem durant tota una generació. A la UdG les retallades han estat comparables a les de les altres universitats en termes percentuals, però ens afecten molt més. La UdG pateix un greuge en comparació a les altres. Aquí tenim dèficit zero, pressupost tancat perfectament. Que et tractin igual a tu que a una universitat que té un dèficit de 30 milions no és just. Amb aquests diners han contractat més professors dels necessaris, més espais, més infraestructures. El finançament de les universitats va lligat a la inversió que s'ha fet. Per tant, d'antuvi, pel dèficit, ja tenen més inversió i per tant un pressupost més alt. Però, endemés, cal pensar que a la UdG els professors no estan al 95% de la seva capacitat docent, sinó al 100%. Si abaixes el nombre de professors, s'hauran d'esforçar al 110%! En una universitat en la qual s'ha permès el dèficit i la contractació de personal addicional, segurament els obligues a augmentar l'esforç docent, però ells tenen marge per fer-ho, no a la UdG.
Està dient que a la UdG no queda marge per incrementar l'esforç?
Exacte, aquí ja no ens en queda, o és mínim. A la UdG és pràcticament impossible retallar més. A l'agost i per Nadal tanquem per no gastar. T'adones del problema? Les retallades ens afecten més a nosaltres precisament perquè hem complert amb els pressupostos.
La Facultat de Medicina està forçosament vinculada al Trueta. Ens podem permetre un nou hospital, ateses les circumstàncies?
La pregunta hauria de ser si ens podem permetre no fer-lo, el nou hospital. Fa pocs dies, l'exconsellera Marina Geli va recordar en una carta en un diari que una comissió de tècnics havia assenyalat que a Catalunya hi havia dos hospitals que no es podien remodelar, un dels quals era el Trueta. Anem marejant la perdiu parlant sobre si s'ha de fer el nou Trueta o no, mentre que el que ens hauríem de plantejar és si Girona podrà aguantar deu o vint anys més sense un nou edifici.
L'altra qüestió és on.
Per a mi, l'on és irrellevant. Ja vaig dir que no ha de ser forçosament al terme de Girona. Ha de ser al voltant, a Girona, Salt, Sarrià, Sant Gregori, que és on s'acumula la gent. L'on no és important, l'important és el quan.
A l'alcalde de Girona no li va agradar gaire, que vostè digués això.
No, ja ho sé, però ell juga les seves cartes municipals. Cada vegada que dono una opinió, poso un peu a la galleda d'algú. Però prefereixo dir el que penso, que dir el que volen sentir, perquè tothom vol sentir coses diferents. No solc bellugar-me en la correcció política, ja ho deus haver notat. De totes maneres en aquest tema sembla que els dos principals partits polítics s'han posat d'acord. És un primer pas important. Jo només demano que no posem dubtes de qualitat assistencial, ni utilitzem els pacients en aquesta discussió del lloc, que podríem caure en la ridiculesa. Per als pacients, per a l'assistència, crec que és irrellevant el lloc. Si és un hospital de referència, com ha de ser, ha de ser a prop d'on viu més gent, posem-hi en un radi de 3 o 4 quilòmetres a l'entorn de Girona, o a Girona mateix, però l'important és que ha d'estar ben comunicat, que la gent hi pugui arribar amb comoditat. Als metges i als pacients tant els hauria de fer, on es construeixi. El que sí que és transcendent és el quan. Ep, i una altra cosa: que quan s'aprovi un pressupost s'hi incloguin els equipaments, els aparells. Que no passi com a València, que tenen una part del nou hospital tancada perquè no tenen diners per equipar-la. La primera pedra s'ha de posar de seguida. El segon concepte, pla més important que el lloc, és quin tipus d'hospital volem. El Trueta cobreix 850.000 habitants a l'hivern i molts més a l'estiu. En nombre d'infarts atesos, per exemple, estem al nivell de la Vall d'Hebron. L'hospital ha de ser capaç d'absorbir aquesta demanda, i ha de ser el referent. Que no ens construeixin un hospital petit, amb l'excusa de la crisi, que després sí que tindrem problemes de qualitat assistencial. No hi ha res pitjor que tenir overbooking als hospitals i que els pacients hagin d'esperar una habitació estirats en lliteres a urgències. És denigrant per a la dignitat del pacient.
A part del nou hospital, a les comarques de Girona es reclamen altres obres. Potser no hi haurà diners per a tot.
Bé, doncs prioritzem. No és això la política?, gestionar bé els recursos públics, o sigui els nostres impostos? És més prioritari cobrir la via del tren convencional a la ciutat de Girona? Cal portar l'AVE a Extremadura si a Portugal ja l'han aturat? O és millor fer primer el nou Trueta? Ja entenc la situació en què estem, però la realitat és que l'hospital és com l'aigua potable d'una ciutat. Si ets alcalde i et diuen que s'ha trencat la canonada i no hi ha aigua potable al poble, és una prioritat, tu no pots renunciar-hi. No pots renunciar a tenir un hospital del nivell del Trueta. Si volem un hospital referent, un ciutadà de Girona capital i rodalia ha de tenir el mateix tractament que un ciutadà de Barcelona que viu al costat de la Vall d'Hebron, almenys pel que fa al tractament agut. No per descomptat en un tractament superespecialitzat com ara un trasplantament. Això és obvi que no pot ser a tot arreu, i que no interessa que sigui a tot arreu. Sobretot no li interessa al pacient. Necessitem centres especialitzats que aglutinin molts casos complexos, que així tenim el professional perfectament format. Aquesta és la prioritat que vol el malalt, que quan arriba al centre –no importa la distància– sap que es posa en les millors mans possibles. Per tant, racionalitzem, compartim serveis i busquem l'excel·lència. Això vol dir que molts centres han de renunciar a una part de les activitats que han fet a mig gas, per potenciar-ne d'altres ens les quals es convertiran en referents. Aquesta racionalització a vegades costa d'entendre, però és bona per al pacient.
Ramón Estéban
20/05/2012
El Punt Avui
John Read, psicòleg especialista en abusos sexuals i psicosi
