Serà perquè tres dels meus més estimats amics s'han enfrontat inesperadament aquest Nadal a malalties gravíssimes. O perquè, per sort per a mi, el meu company és un home que no té res material però té el cor i el cap més sans que he conegut i cada dia aprenc d'ell una cosa valuosa. O potser perquè, a hores d'ara de la meva existència, he viscut ja suficients hores bones i hores dolentes com per a començar a posar les coses al seu lloc. Serà, potser, perquè algun beneït àngel de la saviesa ha passat per aquí a prop i ha deixat arribar una bocanada del seu alè fins a mi. El cas és que tinc la sensació -almenys la sensació- que començo a entendre una mica de què va això anomenat vida.
Gairebé res del que creiem que és important m'ho sembla. Ni l'èxit, ni el poder, ni els diners, més enllà de l'imprescindible per viure amb dignitat. Passo de les corones de llorers i dels afalacs bruts. Igual que passo del fang de l'enveja, de la maledicència i el judici aliè. Aparto als gemegaires i malhumorats, als egoistes i ambiciosos que aspiren a reposar en tombes plenes d'honors i comptes bancaris, sobre les quals ningú vessarà una sola llàgrima en què càpiga una partícula minúscula de pena veritable. Detesto els cotxes de luxe que embruten el món, els abrics de pells arrencades d'un cos tebi i palpitant, les joies fabricades sobre les penalitats d'homes esclaus que pateixen en les mines de maragdes i d'or a canvi d'un tros de pa.
Rebutjo el cinisme d'una societat que només pensa en el seu propi benestar i es desentén del malestar dels altres, a base del que construeix el seu malbaratament. I als maleïts indiferents que mai es fiquen en embolics. Assenyalo amb el dit els hipòcrites que dipositen una moneda en les guardioles de les missions però no comparteixen la taula amb un immigrant. Als que t’aplaudeixen quan ets reina i t'abandonen quan et surten pústules. Als que creuen que només és important tenir i exhibir en lloc de sentir, pensar i ser.
I ara, ara, en aquest moment de la meva vida, no vull gairebé res. Només la tendresa del meu amor i la gloriosa companyia dels meus amics. Unes quantes riallades i unes paraules d'afecte abans d'anar-me'n al llit. El record dolç dels meus morts. Un parell d'arbres a l'altra banda dels vidres i un tros de cel on treguin el cap la llum i la nit. El millor vers del món i la més bella de les músiques. D'altra banda, podria menjar patates cuites i dormir a terra mentre la meva consciència estigui tranquil·la.
També vull, això sí, mantenir la llibertat i l'esperit crític pels que pago amb gust tot el preu que hagi de pagar. Vull tota la serenitat per suportar el dolor i tota l'alegria de gaudir d’allò bo. Un instant de bellesa cada dia. Trobar desesperadament a faltar els que hagin de marxar perquè vaig tenir la sort d'haver-los tingut al meu costat. No estar mai de tornada de res. Seguir plorant cada vegada que alguna cosa s'ho mereixi, però no queixar-me de cap tonteria. No convertir-me mai, mai, en una dona amargada, passi el que passi. I que el dia que em toqui esfumar-me, un grapadet de persones pensin que va valer la pena que jo caminés una estona per aquí. Només vull això. Gairebé res. O tot.
Ángeles Caso
19/01/2012
La Vanguardia
