dilluns, 20 de febrer del 2012

"El que vull ara" d'Ángeles Caso



Serà perquè tres dels meus més estimats amics s'han enfrontat inesperadament aquest Nadal a malalties gravíssimes. O perquè, per sort per a mi, el meu company és un home que no té res material però té el cor i el cap més sans que he conegut i cada dia aprenc d'ell una cosa valuosa. O potser perquè, a hores d'ara de la meva existència, he viscut ja suficients hores bones i hores dolentes com per a començar a posar les coses al seu lloc. Serà, potser, perquè algun beneït àngel de la saviesa ha passat per aquí a prop i ha deixat arribar una bocanada del seu alè fins a mi. El cas és que tinc la sensació -almenys la sensació- que començo a entendre una mica de què va això anomenat vida.

Gairebé res del que creiem que és important m'ho sembla. Ni l'èxit, ni el poder, ni els diners, més enllà de l'imprescindible per viure amb dignitat. Passo de les corones de llorers i dels afalacs bruts. Igual que passo del fang de l'enveja, de la maledicència i el judici aliè. Aparto als gemegaires i malhumorats, als egoistes i ambiciosos que aspiren a reposar en tombes plenes d'honors i comptes bancaris, sobre les quals ningú vessarà una sola llàgrima en què càpiga una partícula minúscula de pena veritable. Detesto els cotxes de luxe que embruten el món, els abrics de pells arrencades d'un cos tebi i palpitant, les joies fabricades sobre les penalitats d'homes esclaus que pateixen en les mines de maragdes i d'or a canvi d'un tros de pa.
Rebutjo el cinisme d'una societat que només pensa en el seu propi benestar i es desentén del malestar dels altres, a base del que construeix el seu malbaratament. I als maleïts indiferents que mai es fiquen en embolics. Assenyalo amb el dit els hipòcrites que dipositen una moneda en les guardioles de les missions però no comparteixen la taula amb un immigrant. Als que t’aplaudeixen quan ets reina i t'abandonen quan et surten pústules. Als que creuen que només és important tenir i exhibir en lloc de sentir, pensar i ser.

I ara, ara, en aquest moment de la meva vida, no vull gairebé res. Només la tendresa del meu amor i la gloriosa companyia dels meus amics. Unes quantes riallades i unes paraules d'afecte abans d'anar-me'n al llit. El record dolç dels meus morts. Un parell d'arbres a l'altra banda dels vidres i un tros de cel on treguin el cap la llum i la nit. El millor vers del món i la més bella de les músiques. D'altra banda, podria menjar patates cuites i dormir a terra mentre la meva consciència estigui tranquil·la.

També vull, això sí, mantenir la llibertat i l'esperit crític pels que pago amb gust tot el preu que hagi de pagar. Vull tota la serenitat per suportar el dolor i tota l'alegria de gaudir d’allò bo. Un instant de bellesa cada dia. Trobar desesperadament a faltar els que hagin de marxar perquè vaig tenir la sort d'haver-los tingut al meu costat. No estar mai de tornada de res. Seguir plorant cada vegada que alguna cosa s'ho mereixi, però no queixar-me de cap tonteria. No convertir-me mai, mai, en una dona amargada, passi el que passi. I que el dia que em toqui esfumar-me, un grapadet de persones pensin que va valer la pena que jo caminés una estona per aquí. Només vull això. Gairebé res. O tot.

Ángeles Caso
19/01/2012
La Vanguardia

diumenge, 19 de febrer del 2012

Mujeres en el infierno

El caso de Susana Trimarco, una madre coraje que lleva 10 años intentando encontrar y liberar a su hija de la red de prostitución que presuntamente la secuestró, está conmocionando a la opinión pública argentina. Un país que ha encarado con determinación los crímenes de la dictadura militar comprueba ahora, a través del juicio que se celebra en San Miguel de Tucumán, que cada año hay decenas de jóvenes desaparecidas que caen en manos de redes mafiosas de explotación sexual. Es una realidad social que los medios, gracias a la valiente iniciativa de Trimarco, están descubriendo a su vez y que se nutre del tráfico de mujeres, de esclavas sexuales y el uso general de métodos atroces para doblegarlas. La investigación realizada por Trimarco en busca de su hija María de los Ángeles Verón (Marita), así como los hechos que están desvelando los medios apuntan, además, a la presunta connivencia de policías, jueces y políticos.

Trimarco ha logrado liberar a 200 mujeres, pero sigue sin encontrar a su hija. La última pista que se tiene sobre ella es que fue enviada a España en 2009. Esta es una conexión en modo alguno extraordinaria. Las redes de tráfico de mujeres no conocen fronteras y Europa es el destino al que llegan cada año unas 500.000 atrapadas por estas redes mafiosas. El juicio celebrado en Madrid a principios de febrero contra uno de los proxenetas más importantes del continente, el rumano Ioan Clamparu (Cabeza de Cerdo), pone de manifiesto hasta qué punto es universal la crueldad de los métodos utilizados para esclavizar a sus víctimas en un negocio que resulta tan lucrativo. Algunos cálculos hablan de un movimiento anual a nivel mundial de entre 4.000 y 6.000 millones de euros.

Pero lo más llamativo de este infame negocio no es solo su dimensión, sino la falta de una respuesta contundente a nivel social y político. España, que se dotó hace tres años de un plan contra la trata de seres humanos para su explotación sexual, ha hecho avances, pero son insuficientes. La gran dificultad en la persecución de los graves delitos que se cometen en este ámbito está en la delimitación de la prostitución forzada de la libremente ejercida. Pero lo cierto es que esta última, según todos los expertos, es ya una actividad muy marginal frente a una explotación masiva y generalizada de la que cada día hay más pruebas.

El País
20/02/2012

Per més informació de la batalla de Susana Trimarco; us deixem aquest enllaç al País: aquí.

divendres, 17 de febrer del 2012

Diagnosi Vital



Dr Josep Puig
Hospital Dr Trueta Girona
La recuperació d'un pacient que pateix un infart cerebral es juga en els minuts i segons previs a l'arribada al servei d'urgències hospitalàries. D'aquesta capacitat de pronòstic i reacció de l’entorn familiar en depèn el seu futur, que pot anar des d'una recuperació total fins a la pèrdua de la mobilitat, de la parla o de la part cognitiva del cervell. L'Institut de Diagnòstic per la Imatge (IDI) de l'hospital Josep Trueta de Girona ha descobert un nou mètode que és capaç de predir l'efectivitat del primer tractament que s'aplica en aquest tipus de pacients. Un avenç mèdic de vital importància, ja que permet guanyar temps en la diagnosi i evitar, o minimitzar, les possibles seqüeles als pacients.

Al servei d'urgències del Josep Trueta entren cada any una mitjana de setanta pacients amb ictus o infart cerebral. A tots aquests pacients se'ls trac-ta, tal com estableix l'actual protocol, amb l'rt-PA, un tracta-ment que s'aplica per via endovenosa i que permet alliberar l'artèria cerebral que està obstruïda per un trombus.

L'objectiu és, per tant, que aquest fàrmac arribi al punt que obstrueix la vena i desfaci la bo-la. No obstant aixà, si l'ictus o infart cerebral és hemorràgic, el tractament que s'ha d'aplicar ja no és el mateix. El doctor Josep Puig, que ha liderat la investigació, explica que el tractament amb rt-PA té una efectivitat de només un 3O. En el cas que no s'aconsegueixi desfer el trombus, aleshores els pacients es deriven a Can Ruti, on se'ls injecta per l'engonal un catèter que puja amunt com una guia fins arribar al trombus, “Si el tractament establert amb rt-PA només té una efectivitat en el 30% dels casos, què faig amb el 70% restant?, es pregunta el doctor Puig, Partint d'aquesta premissa, reconeix que hi ha un "problema clínic per resoldre" perquè "Hi ha una gran part de pacients amb ictus que no responen". La importància de la seva investigació rau, doncs, en la necessitat de saber d'entrada quan serà, o no, efectiu aquest primer tractament en els pacients que arriben a urgències amb un infart cerebral. El doctor de l’IDI, que depèn a la vegada de l'IDIBGi (Institut d'Investigació Biomèdica de Girona), ha aconseguit discriminar a través de la radiologia quins tipus de tumors són efectius a l’rt-PA i, de la mateixa manera, determinar d'on prové l’infart. És a dir, si s'ha originat des de les articles de les artèries caròtides (zona del coll) o del cor. "Com més ràpida és la resposta i més ràpidament es recuperi el flux sanguini al teixit cerebral menys, discapacitats i seqüeles li quedaran al pacient”, apunta el Dr Puig.

L’origen d’aquesta investigació va començar en una jornada de guàrdia del doctor  Puig al servei d’urgències de l’hospital Josep Trueta. Explica que un dia li van arribar, en poc temps, dos pacients amb símptomes evidents que patien un infart cerebral "Van arribar amb dos trombus visualment molt similars però un es va destapar amb l’rt-PA i l’altre no". "Què està passant?", es va preguntar. Aleshores va pujar al servei de “valors quantitatius de l’un i de l’altre eren diferents”. És a dir, que tenien una composició diferent. "Poden tenir més o menys greix o globus vermells, per exemple", apunta. I, per tant, l’efecte de l’rt-PA també serà diferent", afegeix.

A partir d’aquí, el responsable d'aquesta investigació va establir un rang de valors amb un punt de tall a partir del qual és capaç de preveure si un trombus serà vulnerable al tractament. "Ens permet discriminar d'entrada quin trombus serà més efectiu i en quin no amb l’TPA. I si és que no, ens permet avançar i ajudar-nos accelerar tot el procés".

Aquesta investigació tot just acaba d'obtenir els primers resultats i continua en marxa. El doctor Puig espera poder creuar els resultats de la seva recerca amb els d’un altre investigador per continuar millorant la predicció i atenció mèdica als pacients que pateixin infarts cerebrals. No obstant això, les seves investigacions van més enllà dels propis resultats ja que la seva recerca està aportant el seu granel de sorra cap un nou concepte de la radiologia que fins ara estava basada només en diagnosi.

“La possibilitat de fer  la predicció basada en un TAC, en imatge, i veure si el tractament serà efectiu o no en un trombus és d’una importància tremenda. Primer, per la poca resposta que té el tractament en si i, en segon lloc, perquè als pacients que saps que no els funcionarà els has d'oferir alguna cosa més i accelerar els tràmits per al trasllat”, conclou.


A banda d'aquesta investigació, de la qual s'ha fet ressò la prestigiosa revista American Journal of Neurology, Puig treballa amb d'altres investigacions de les quals espera obtenir resultats aquest 2012. D'una banda està analitzant quin és el factor determinant que en un termini més llarg permeti saber si un pacient tindrà una incapacitat important amb independència de la seva rehabilitació. "Hem trobat que el que més potencia predictiva té és l’anàlisi del dany de les fibres al cap d'un mes d'haver patit un infart. Aquests resultats ens marquen el pronòstic del pacient a dos anys vista", afirma. El coneixement d'aquestes variables, segons argumenta, "ajudaran en un futur a planificar millor les teràpies de rehabilitació i a monitoritzar el seguiment d'aquests pacients".

Hi ha una segona recerca en marxa també per aquest 2012 els resultats de la qual permetran als metges saber si un infart s’ha produït fa més de quatre hores i mitja o menys. Aquesta investigació, de moment, es troba en la seva fase inicial. L’investigador de l’IDI diu que els resultats “preliminars apunten que es podrà acotar el temps d’evolució” d’un infart cerebral.

I és que, en aquests casos, el temps és més que or. És salut.

Jofre Sáez
17/02/2012
La Vanguardia Girona

dijous, 16 de febrer del 2012

Ai de l'esport!

L'esport és necessari per a la nostra salut, entesa en el sentit més ampli. Però l'esport ha de seguir unes normes a fi que sigui saludable. L'activitat esportiva mai pot estar per damunt de la persona humana i la seva formació integral. I aquest és un tema que sovint s'oblida.


Les declaracions d'Arantxa Sánchez Vicario (a part de moltes altres consideracions) em fan pensar en la quantitat de nens que sacrifiquen hores i hores d'entrenament per aconseguir millors resultats en una competició. És voluntat d'aquests nens? O és somni d'uns pares amb aspiracions utòpiques o de sentiments interns de frustració? És realista el concepte que un fill ho tindrà més fàcil si aconsegueix ser un esportista d'elit? El seu cas no és aïllat. Quants pares hauran sacrificat, o estan sacrificant, la vida dels seus fills amb l'esguard posat en un èxit esportiu que els llanci a la fama?


Malgrat les moltes hores d'entrenament hi ha dos fets que són reals. En primer lloc, les marques esportives tenen un límit imposat per la mateixa naturalesa humana, sempre i quan no es modifiqui i deixi de ser, per tant, naturalment humana. Diríem que no es podrà aconseguir mai fer els cent metres llisos en una centèssima de segon. Si seguim en aquest nostre món, és clar. I, en segon lloc, de genis de l'esport en surt un de tant en tant. De la mateixa manera que, de tant en tant, pot sortir un geni de la música o de la pintura. Però no sol ser un fet habitual.


Tanmateix, m'ha dolgut el cas d'Alberto Contador. Em cau simpàtic. I imagino que és un noi que ha lluitat molt per aconseguir el que ha aconseguit. I ara li treuen tots els mèrits per uns resultats en unes analítiques. Havia pres, realment, clenbuterol? No ho sé. S'ha dit que, de fet, podria tractar-se de quantitats petites, insignificants, que no justificarien un càstig tan sever. Però la realitat és que els joves esportistes estan avesats a prendre productes energètics ja preparats, dels quals no es qüestiona mai la composició. No és útil una dieta alimentària equilibrada i energètica, dins l'ampli ventall que la Mediterrània ens ofereix? Sembla que no. I, de ben joves, alguns esportistes associen ja el fet de l'entrenament amb el consum d'aquests preparats, sovint a base de proteïnes, que es venen als mateixos gimnasos. D'on han sortit aquestes proteïnes? És que no n'hi ha prou amb el contingut proteic d'un bon entrecot de bou?


Totes aquestes consideracions ens allunyen de l'esport com d'una activitat que pugui estar a l'abast de tothom. Si d'una banda es requereix una vida gairebé apartada de la resta de companys i es recomana una alimentació diferent, ens estem allunyant del que han de ser els valors relacionats amb l'esport.


Josep Cornellà i Canals
16/02/2012
Diari de Girona

dimecres, 15 de febrer del 2012

Càritas Girona vol que el menjar que sobra dels supermercats vagi als economats


Càritas de Girona ha aplaudit que l'Ajuntament de Girona hagi impulsat una ronda de reunions amb els principals supermercats amb l'objectiu d'evitar que la gent vagi als contenidors a buscar el menjar que llencen. Més enllà d'això, el director de l'entitat, Ramon Barnera, ha demanat al consistori que "no s'inventi res" i que acordi amb els supermercats que el menjar que està en bon estat vagi al Banc dels Aliments i que, des d'allà, es porti per exemple a l'economat de Pedret. Una de les propostes que s'havien valorat en aquestes reunions era habilitar un espai annexo on deixar el menjar, una solució que no és adequada per Càritas.

El director de l'entitat, Ramon Barnera, s'ha mostrar favorable a buscar una sortida per evitar que la gent remeni dins els contenidors a tocar dels supermercats per buscar el menjar que aquestes llencen. Ara bé, no ha vist amb bons ulls una de les propostes que estan sobre la taula sobre com posar-hi remei. Aquesta proposta apuntava a la possibilitat d'habilitar espais annexos als supermercats on deixar-hi el menjar que està en bon estat. "Ho veig molt denigrant això de deixar el menjar allà al costat perquè la gent ho reculli, penso que si està en bon estat es pot portar al Banc dels Aliments", ha manifestat.

Barnera ha dit que aquesta possible sortida pot generar "picaresques" i que, a més, les persones que en facin ús també poden després beneficiar-se d'altres canals d'ajuda. "Com sabem si aquella persona que ve a l'economat derivada de Serveis Socials ja té altre menjar i deixem d'atendre gent que no en té", s'ha preguntat.

Barnera ha defensat que el Banc dels Aliments és un "canal que funciona bé" i que permet tenir un control sobre les persones a qui distribueixen el menjar. Per això, ha demanat a l'ajuntament que es proposi acordar amb els supermercats que tot el menjar que està en bon estat vagi al Banc dels Aliments i que, des d'allà, es distribueixi als diferents economats com el de Girona, situat al barri de Pedret i que obre diàriament per tal que les persones que venen derivades dels Serveis Social hi puguin anar a buscar menjar. Barnera ha dit que també poden ser els mateixos voluntaris del Banc dels Aliments qui vagin supermercat a supermercat a buscar el menjar que sobra.

L'Ajuntament de Girona ha de mantenir durant les pròximes setmanes reunions amb els responsables dels principals supermercats amb presència a la ciutat. Per això, Càritas ha aprofitat per fer-los aquest prec. A més, segons ha dit Barnera, si s'aconsegueix acordar aquesta sortida a Girona també es pot fer extensible a tots aquells municipis on hi hagi centres de distribució d'aliments. Concretament, a banda de Girona ciutat, ja disposen d'aquests centres Palamós, Salt, Figueres, Olot i Lloret de Mar.

Tania Tapia
15/02/2012

dilluns, 13 de febrer del 2012

Conferència dels impulsors del Projecte Kuwonku al Centre Catòlic de Blanes

Us deixem aquí un vídeo d'aquest bonic i gran projecte que els nostres amics estan portant a terme a Kuwonku (Gàmbia): ells són la Roser Bitlloch i en Pere Gual (ambdós de Blanes).

En aquest web podreu seguir el projecte: http://blanespergambia.org


Agraïm també que en Pere ens acompanyés en el 10è aniversari del Voluntariat de Suport en la Solitud.

Pere Gual

diumenge, 12 de febrer del 2012

Luca Bonatti: "Un nen d'un any raona millor que un adult"

El neurolingüista de la Universitat Pompeu Fabra sosté que "el millor que els pares poden fer per estimular les aptituds dels seus fills és estimar"

Bonatti, després de finalitzar un experiment amb un nadó i la seva àvia.
Foto: Maite Cruz
El que a mi més em meravella és mirar al meu voltant i veure que no hi ha res que sigui natural excepte els nostres cossos. Vivim envoltats d'artefactes que són idees fetes realitat. Sempre m'he preguntat per què els éssers humans tenim aquesta necessitat de descobrir i crear coses noves ", explica Luca Bonatti, neurolingüista de la Universitat Pompeu Fabra (UPF).
Filòsof de formació, va descobrir als 30 anys quan investigava als Estats Units que moltes de les preguntes que ell tenia es podien abordar amb experiments. Es va reciclar com a neurolingüista, i després d'haver investigat a Itàlia, França i Hongria, va arribar fa tres anys a la UPF atret pel programa Icrea i per la insistència de Núria Sebastián Gallés, que estava formant un grup de recerca amb vocació d'excel·lència.

En un dels seus últims treballs, presentat el 2011 a Science, ha demostrat que els nens de 12 mesos pensen de manera més racional que els adults. 



Com pot saber el que pensa un nen de dotze mesos? 

Hem creat un test molt simple. En una pantalla d'ordinador els vam mostrar una figura amb una obertura, com una habitació amb una porta. Dins de la figura hi ha dos tipus de peces en moviment, per exemple grogues i blaves, que reboten a les parets. Abans o després, una d'aquestes peces sortirà per l'obertura. 



Com reaccionen els nens?
Els nens d'un any poden predir de manera racional si la peça que sortirà és groga o blava. Si poguessin apostar, apostarien al color correcte. 



Però els nens d'un any no parlen. Com sap el que apostarien? 
No parlen, però hi ha una relació entre el temps que un nadó mira una imatge i la sorpresa que experimenta. Quan passa una cosa inesperada, el mira més estona que quan passa el que espera. 



I en la seva investigació, què és el que esperaven?
Quan tapàvem la pantalla un moment i fèiem desaparèixer una peça, esperaven que passés el més probable. Si l'hi posàvem més difícil, seguien fent la predicció correcta tenint en compte el nombre de peces de cada color i fins on estava cadascuna de l'obertura. Però si els enganyàvem i fèiem desaparèixer una peça que no corresponia, quedaven desconcertats. Raonaven de manera probabilista amb un tipus de raonament que anomenem raonament pur. 



Què és el raonament pur?
És un raonament que no està esbiaixat per l'experiència. Un nen d'un any i no s'ha acumulat experiències sobre les quals construir raonaments, ha d'utilitzar el seu cervell tan bé com puguin, el que el porta a raonar millor que un adult. En canvi, els adults, com tenim experiència, actuem com experts i ens equivoquem. 



L'ha sorprès que els nadons siguin tan racionals?
Sí, és sorprenent. Hi ha una llarga tradició filosòfica que confon racionalitat i verbalització. Encara avui està estesa la idea que la capacitat de raonar és posterior a la capacitat de parlar. Els nostres resultats mostren que això no és així. El llenguatge canvia després la manera de veure el món, però un nadó comença a raonar tan aviat com pot, amb o sense llenguatge. 



Es pot estimular la capacitat de raonament pur d'un nen? 
El millor que els pares poden fer per estimular les aptituds dels seus fills és estimar. És el que més els ajuda a construir el seu cervell i ser feliços. 



Però en moltes cases on s'abusa de la tele dels pares també volen als fills.
D'acord, però mirar la tele no és una activitat que comporti amor. El que és positiu per al desenvolupament del nen és estar en situacions en que interactuï amb altres persones. Pot ser dibuixant, jugant amb una pilota, fent un puzle ... el que sigui. És la interacció el que canvia la manera com un nen reacciona i aprèn. 



Fins a quina edat?
Si més no fins a l'adolescència. Però és en els dos primers anys de vida, abans que el nen desenvolupi la capacitat de parlar, quan més ràpid canvia el seu cervell i més important és la interacció amb altres persones. 



Després de tres anys investigant a Catalunya, i havent treballat en tants països diferents, ha començat a pensar en marxar?
Al contrari, penso en quedar-me. La idea del programa Icrea de reclutar bons científics i oferir-los les condicions adequades perquè puguin fer recerca de primer nivell és excel·lent. Amb mi es van equivocar, és clar. Però si comparo amb els altres llocs on he treballat, aquí a Catalunya, tot i que falta una mica de diners, es donen les condicions per fer investigació tan bé com en els millors llocs d'Estats Units.

Josep Corbella
12/02/2012
La Vanguardia

dissabte, 11 de febrer del 2012

Ser dona a l'India

Una família es desespera quan neix una nena, si esbrina el seu sexe abans de néixer, algunes intenten que la mare avorti

“Comprometidos con Anantapur” de Ramón Serrano

A l'escola del petit indret de l'índia de Edula Mustur s'asseuen prop de setanta dones, moltes vestides amb saris de color blau. Són dàlits, intocables: han nascut a la casta equivocada, la que està condemnada a la marginació i l'aïllament social, i per això el seu petit poble està separat de la resta de la vila. Per a que no hi hagi contacte.


Pregunto si saben llegir o escriure. Només una alça la mà, però gairebé totes les seves filles i fills en edat escolar estan estudiant. A Narasahma li brillen especialment els ulls quan parlem d'això. La seva filla ha acabat enginyeria informàtica i l'acaben de fitxar per una multinacional de Bangalore. Als seus 22 anys, enfundada en uns texans, tota timidesa i energia, Latha ha trencat amb la maledicció que condemnava a les de la seva casta a la pobresa i la marginació.

Ser dona a l'Índia és una càrrega molt pesada. Una família es desespera quan neix una nena, si esbrina el seu sexe abans de néixer, algunes intenten que la mare avorti. És una càrrega perquè caldrà tenir cura d'aquesta nena fins que trobi marit. El dot a què obliga la tradició és tan onerosa, com gran l'alliberament; quan es casi, la filla passarà a ser propietat de la família del marit. Si és repudiada, enviuda o no engendra fills homes, la seva sort és negra, no es pot valer per si mateixa ni tindrà qui en tingui cura. La realitat és tossuda i especialment cruel en les àrees rurals, on no es compleixen les lleis nacionals que impedeixen els avortaments selectius o els dots.

Hi ha altres iniciatives que des de les més humils indrets intenten canviar el pes asfixiant de la tradició. Les dones que he conegut formen part d'un shangam, un fòrum que té quelcom de teràpia col·lectiva i un molt de cooperativa. Allà han après a estalviar, a aconseguir microcrèdits i invertir-los en mininegocis que elles mateixes gestionen: així compren bestiar, material per fabricar vares d'encens, o llavors de fruites o flors que cultiven i després venen. Es conjuren per a que tots els seus fills estudiïn, i per no casar a les nenes abans que tinguin 18 anys. I els nois i noies que han estudiat difícilment consentiran que els seus fills siguin analfabets. La llavor del canvi ja està donant els seus fruits.

Els shangams són només un dels projectes que funcionen en l'estat d'Anantapur impulsats per la Fundació Vicenç Ferrer, la tasca s'estén a la sanitat, l'educació, l'agricultura, l'ecologia i l'atenció als discapacitats. Des d'allà escric aquestes línies. I resulta terapèutic posar distància d'un pais on la crisi i les seves conseqüències ens angoixen fins al punt de perdre la visió d'altres realitats, altres problemes, tan apressants com abordables amb voluntat, tenacitat i imaginació. "Crisis? Nosaltres vivim i treballem en un país en crisi permanent", riu Moncho Ferrer, fill del fundador i director de programes de la FVF. "Cada any hi ha una crisi diferent. I a totes cal anar buscant respostes".

Pals i pastanagues
A l'Índia conviuen les prohibicions amb els estímuls positius per canviar les tradicions més dures. Les dones que van a parir a un hospital reben 1.000 rupies que encoratgen a altres a fer el mateix, i si engendren una nena, aquesta té garantit un fons de 5.000 rupies que rebrà quan sigui adolescent. No arriba a cent euros; potser és suficient per mantenir-la viva.

En cel indi
Era el contracte del segle: avions de combat per renovar part de la força índia, que finalment es va inclinar pel francès Rafale, enfront del Typhoon del consorci Eurofighter, que agrupa Alemanya, el Regne Unit, Itàlia i Espanya. Els britànics estan desolats, i assenyalen com a culpable a l'estil germànic, poc amic de cargolar contractes amb altres cimbells econòmics i comercials.

Tancat per cessament
És un indicador econòmic molt rellevant de l'activitat econòmica, i ara de la desacceleració: el nombre de locals comercials que es queden buits per cessament d'activitat. Al Regne Unit han augmentat un 15% de mitjana, i gairebé un 20% al nord-oest del país, en una proporció més gran que, per exemple, la ciutat d'Atenes. Després de la raquítica campanya de Nadal, el consum al país de la lliura esterlina també s'ha desplomat.

Montserrat Domínguez
10/02/2012
La Vanguardia

divendres, 10 de febrer del 2012

Ser amable amb un mateix

La psicologia rescata el valor de l'autocompassió i els seus beneficis per a la salut
Pintura per Andrew Gonzalez
Et tractes tan bé com tractes als teus amics i a la teva família? Aquesta pregunta és el punt de partida per a una nova àrea de la psicologia en creixement anomenada autocompassió: què tan amables som amb nosaltres mateixos. Els que fàcilment donen suport i entenen els altres, en general treuen molt baixos resultats en els tests d’autocompassió, renyant-se per falles com el sobrepès o la falta d'activitat física.
No obstant això, les últimes investigacions suggereixen que acceptar les nostres imperfeccions pot ser el primer pas per aconseguir una millor salut. Les persones que tenen alts valors en aquesta classe de tests pateixen menys la depressió i l'ansietat, a més de ser més feliços i optimistes. La informació preliminar suggereix que l'autocompassió pot fins i tot influir en quan mengem i ajudar-nos a baixar de pes.
Aquestes idees semblen ser contràries als consells de molts metges i llibres d'autoajuda que sostenen que la força de voluntat i la disciplina són les claus per a una millor salut. Però Kristin Neff, pionera en aquest camp, diu que l'autocompassió no s'ha de confondre amb l'autoindulgència o amb tenir estàndards baixos.
"En les meves investigacions vaig trobar que la raó principal per la qual les persones eren poc autocompassives era la por de tornar-se indulgents amb elles mateixes -explica Neff, professora associada de desenvolupament humà a la Universitat de Texas-. Creuen que l'autocrítica és la que les manté en línia. La nostra cultura diu que ser durs amb nosaltres mateixos és el correcte. "
Imagini la seva reacció davant d'un nen amb problemes a l'escola o que menja massa menjar “porqueria”. Molts pares oferirien el seu suport, ensenyant-li i buscant menjar més sa que ell gaudis. Però en quan els adults es troben en una situació similar, treballant massa o menjant de més i guanyant pes, molts cauen en un cercle d'autocrítica i negativitat. Això fa que es sentin fins i tot menys motivats a canviar.
"La autocompassió realment condueix a la motivació -diu Neff-. La raó per la qual no deixaries els teus fills mengessin cinc quilos de gelat és perquè els vols. Amb l'autocompassió, si et vols a tu mateix, tendeixes més a fer el que és saludable per a tu i no pas el que és perjudicial. "
Neff va desenvolupar una escala d'autocompassió: són 26 frases per determinar amb quina constància la gent és amable amb ella mateixa i si reconeixen que els seus “daltabaixos” són simplement part de la vida. Per als qui treuen baixa puntuació en l'escala, Neff proposa una sèrie d'exercicis: escriure una carta de suport a un mateix, com per un amic que preocupés, fer una llista amb els millors i pitjors trets, pensant en quins podrien ser els passos per seguir per ajudar a sentir-se millor amb un mateix.
Tara Parker-Pope
The New York Times