Vint milions de persones van buscar parella per internet al 2011

Les webs de cites s'han convertit en la segona forma més habitual de trobar parella als EUA

Cercar parella a través d'internet ha deixat de ser un acte marcat per l'estigma de l'exclusió i reservat a persones sense habilitats socials. Una investigació publicada a la revista Psychological Science indica que l'any passat 25 milions de persones a tot el món van utilitzar webs de cites per trobar parella, segons un recompte realitzat l'abril d'aquell any.

Els perfils dels usuaris són "molt diversos", segons assenyalen els autors de l'estudi-científics i psicòlegs de les universitats de Rochester, Stanford i el City College de Nova York-. "Les cites a través d'internet són, sens dubte, un nou gir, molt necessari en les relacions", escriu Harry Reis, un dels cinc autors de l'estudi i professor de Psicologia a la Universitat de Rochester.

Conèixer cara a cara continua sent imprescindible en una relació.

El treball assenyala que, a mesura que avança l'edat de les persones i, sobretot, quan s'entra en el mercat laboral, resulta cada vegada més complicat trobar parella. Les relacions socials i les normes de conducta en occident, indiquen, són "ineficients". Per això, internet ha suposat una vàlvula d'escapament per a les relacions de parella. "La xarxa és una gran promesa per ajudar els adults a establir relacions romàntiques saludables, relacions que són pilars de la salut emocional i física", segueixen. La popularitat de les webs de cites és tan gran, que aquests serveis ja s'han convertit en la segona forma més comuna de trobar parella als Estats Units, només per darrere de les trobades a través d'amics -en festes, reunions, etcètera-, segons una enquesta analitzada en aquest treball -s'han avaluat diversos estudis anteriors-. Segons les investigacions d'un altre dels autors, Michael Rosenfel, professor de la Universitat de Stanford, el 22% de les parelles heterosexuals dels Estats Units i el 61% de les homosexuals es van conèixer a través d'internet entre el 2007 i 2009.

Les cites en línia tenen el seu precedent en els anuncis de premsa per trobar parella i les cartes publicades als diaris, pràctica que la xarxa ha expandit. No obstant això, la recerca de parella a la xarxa comporta riscos, adverteixen els autors. Comparar desenes, i de vegades, centenars de possibles candidats pot derivar en una actitud frívola davant les relacions, en la qual les persones es jutgen, es tornen massa exigents i se centren exclusivament en un conjunt limitat de criteris. A més, el contacte a través d'internet durant setmanes abans de la primera trobada cara a cara pot crear expectatives poc realistes. Quantes persones no s'hauran endut un desengany quan han conegut en carn i ossos al seu amor virtual? Per això, els investigadors recomanen utilitzar aquests serveis amb precaució i conèixer els candidat/es en persona com més aviat millor.

Febrer de 2012

La Vanguardia

Aquests púbers adults

Els nanos creixen molt ràpid, avui dia. Aprenen abans a enviar un missatge que a escriure. Cremen la infantesa amb ànsia, alimentats per unes xarxes socials que se n’apoderen i alhora els acomplexen. Internet va tirar a terra les parets, i van accedir als secrets que durant generacions els adults havien guardat al calaix sota mocadors perfumats. El seu Bildungsroman s’escriu per mitjà del Whatsapp. Perquè la generació més hipercomunicativa no comparteix dades sinó sentiments.

Do Do I Love YOU
per Jared Tyler

Sobre l’edat biològica se’ls estampa una edat tecnològica que els fa semblar preadolescents resoluts. Vés a saber si els pollastres hormonats o el cosí de Zumosol no han contribuït a fer avançar la pubertat, però la infantesa es resumeix en una exhalació. S’avança la menarquia, la primera relació sexual, la depilació, fins i tot el consum d’alcohol. Els 13 anys d’avui són els 16 d’abans, però si bé és més breu la idealització de la innocència, també és més curt el dol a l’hora de perdre-la. Malgrat la rebuda anticipada a la societat adulta, aquests púbers precoços triguen molt més a arribar a la maduresa. Entre les noies, des que comencen els primers jocs sexuals fins que són mares poden passar vint anys. Gairebé el mateix temps que, amb sort, trigaran a trobar una feina estable que no perpetuï l’estatus de becaris.

Els psicòlegs asseguren que el timing dels sistemes neuronals i psicològics que interactuen en el pas de l’adolescència a l’adultesa han variat, els últims segles. “Estudis recents suggereixen que no és que els adolescents siguin rebels perquè subestimen els riscos, sinó perquè sobreestimen les recompenses”, assegura Alison Gopnik a The Wall Street Journal. La sexualització, tan primerenca, i la degradació de valors ètics en favor dels materials, en un entorn de crisi, els fa més temeraris. Ara, el PP anuncia que s’han acabat les progressies. Ni educació per a la ciutadania, ni píndoles de l’endemà sense recepta, ni avortaments sense una justificació (encara que siguin romanços, com als anys vuitanta).

Diu el ministre Wert, després de confondre l’assignatura amb un discurs de Fidel Castro, que no volen adoctrinament. En la realitat objectiva, les xifres assenyalen que l’últim any ha baixat el consum de la píndola postcoital (el 30% a Catalunya, per exemple), s’han reduït els embarassos adolescents i ha crescut la solidaritat entre els joves. Desfer el camí fet per marcar caràcter és cosa ben pròpia a l’hora de rellevar el comandament.

Però la història també ha demostrat que les lleis no poden anar ni per davant ni per darrere de la societat. En veritat, espero impacient que el nou Govern desenvolupi un pla d’educació sexual magnífic a fi d’inculcar als joves sentit de la responsabilitat i de la crítica, més enllà de limitar-se a compartir sentiments amb el seu electorat.

Joana Bonet

6/02/2012

La vanguardia

Tornar a les herbes

El consum de plantes medicinals resisteix a la crisi i esdevé una alternativa als medicaments

Menta, til·la, camamilla i marialluïsa són les més venudes

Un caputxí de Sarrià recull els secrets de les herbes remeieres

Fra Valentí Serra de Manresa a l'hort dels caputxins de Sarrià amb marduix
Foto: Albert Salamé

Ungüent de foc

“Se prenen naps y se fan talladas redonas y se fan bullir ab oli fins que sien ben fregidas; després de colat se posarà cera nova, fent-se ungüent moll, y se aplica a la cremadura ab felís acert” (Liber diagnosticarum).

Per matar un mal gra

“Es prenen cabeces d'alls bords, es piquen y es pren sabó moll; es remena com qui vol fer allioli, y d'aquest ungüent se'n posa un pegat cada mitja hora, y al cap de vint-i-quatre hores ja trobarà que se li han arrencat fins i tot les arrels. És un remey ben provat” (T.A., Recepta copiada a Sant Martí de Centelles, s.f.)

Ratafia de nous verdes

“(Prendràs) cireres guindes, taronges agres (verdes) y fulles de taronger, nous verdes, taronges dolces (verdes) y fulles de taronger; llimones y fulles del llimoner, sàlvia, orenga, flor de Sant Joan de les dues menes, madastres, escabellosa, romaní, ruda boscana, espernellac, camamilla, marialluïsa, menta, llorer, nepta, tarongina, fulles de presseguer, donzell, farigola, malva d'or, dos quartos de lliri de Florència, tres nous moscades, una unça de canyella d'Holanda. Per porró d'aiguardent una lliure de sucre” (Recepta copiada a Riudarenes).

Tornar al remei de les herbes no és només un bon consell en època de crisi. És aprofitar les propietats que ens dóna la natura per no castigar-nos tant el cos amb medicaments.

Emília Gómez, una herbolària que té botiga al carrer Hospital de Barcelona des de l'any 1987, assegura que les herbes no s'han deixat mai de vendre tot i que admet que les senyores grans s'han convertit ara en les seves principals clientes. Malgrat això, assegura que també la gent jove és força fidel a les plantes. “Als joves sempre els han agradat i són uns bons clients, però és evident que la majoria de la població les desconeix”, manté.

La camamilla, un dels digestius més comprovats que també va bé per al mal de panxa; la til·la, que tranquil·litza; la marialluïsa, que també va bé per al mal de panxa, i la menta són, segons aquesta experta, les plantes més venudes. “La majoria de clients en compren diverses perquè el que els agrada més és fer-se les seves barreges”, diu.

També ven molt de ginseng, una arrel “que regula la pressió i el sistema nerviós”; el guaranà, “un fruit que ve del Brasil molt estimulant”, i la maca, “un tubercle que també serveix, entre moltes altres coses, d'estimulant”. Assegura l'herbolària que tant el guaranà com la maca i el ginseng els compren “molt la gent que fa dieta i persones que necessiten un estimulant si van molt cansades”. Entre els seus clients –admet l'Emília–, hi ha molts pakistanesos del barri que fan servir aquestes plantes “com a afrodisíac”.

La competència

La gent prefereix les plantes a atipar-se de pastilles, però el tema és que en molts casos les pastilles les recomana el metge i aleshores surten gratis a la Seguretat Social”, es queixa. Diu que també es compren moltes plantes per als infants, perquè no estiguin tan nerviosos, com ara la melissa i també la camamilla.

Ella, que va estudiar tres anys el poder de les plantes, assegura que són molts els clients que van a demanar-li consell. Des de darrere del mostrador, on sempre està fent barreges o tallant regalèssia, una arrel encara molt sol·licitada i que no falta en cap herbolari de Barcelona, lamenta que cada any els prohibeixin vendre més plantes. “Ara, per exemple, està prohibit el vesc i la ruda, que es venien molt”, assegura, queixant-se.

Fra Valentí

“Hem d'aprofitar el que Déu ens ha donat”, diu fra Valentí Serra de Manresa, un frare caputxí que acaba de publicar Els caputxins i les herbes remeieres (Editorial Mediterrània), un llibre de receptes amb les quals revela antigues tradicions terapèutiques pròpies de la tradició franciscanocaputxina.

“Preparar ungüents i infusions forma part de la nostra tradició. Els caputxins per ajudar la gent que no podia anar als apotecaris, és a dir, per als estaments més senzills, van divulgar els secrets de les herbes perquè es poguessin guarir”, explica aquest frare. Amb els anys van escriure llibres sobre la matèria i eren consultats com experts mèdics.

Al segle XVIII, per exemple, el servei d'assistència dels caputxins es va generalitzar en diversos hospitals públics de Catalunya com ara el de la Santa Creu de Barcelona, però també en altres llocs com ara els de Girona, Valls, Lleida i Vic. La rambla dels Caputxins de Barcelona deu el seu nom al convent, inaugurat l'any 1723, on hi havia una farmàcia amb “dos-cents pots d'apotecari” i on es preparaven medicaments. A tot el país els horts que hi havia al costat de tots els convents caputxins eren famosos i els seus remeis, preuats.

Millor per a la salut

Manté fra Valentí que si un coneix l'actiu de les plantes i les sap aplicar “és millor per a la seva salut perquè així evita prendre's pastilles per a tot” i assegura que a tot això s'ha d'afegir un altre benefici: “La comunió amb la Terra, amb la naturalesa, no només és una opció més sana, també és una solució més ecològica.”

Fra Valentí, que és l'arxiver del convent dels caputxins de Sarrià de Barcelona (escenari de la Caputxinada el 1966), ha estructurat el llibre en tres parts. Per un cantó, ha fet un llistat de les propietats de les herbes remeieres cultivades pels frares, herbes que, en la seva majoria, ens són molt properes i es poden trobar en qualsevol herbolari (precisament els frares receptaven sempre herbes a l'abast de tothom, no herbes llunyanes).

En una altra part del llibre, fra Valentí ha transcrit els remeis (“a la caputxina”) per guarir determinats mals: el carregament de pit, els penellons i les fístules, per exemple. Finalment, en un altre apartat, ha fet un llistat d'ungüents i licors balsàmics: el bàlsam del bon samarità (fet amb oli, vi, espígol, farigola i ruda, per exemple), el bàlsam de sant Francesc, l'ungüent de la Divina Pastora, la tisana miraculosa i diverses receptes de ratafia.

El llibre de fra Valentí (que l'any passat va publicar amb gran èxit La cuina caputxina, també a Editorial Mediterrània), recupera antics manuscrits escrits per caputxins des del segle XVIII (els més antics que es conserven) i ha estat escrit en català prefabrià, “per tal de conservar el regust arcaic del català dels nostres avantpassats”, especifica. “Aquest recull és un tast d'un ric patrimoni que tenim els caputxins”, explica.

No se'n pot abusar

Malgrat les virtuts d'ungüents i infusions fetes amb herbes remeieres el frare adverteix que, com en tot, no se'n pot abusar. “Jo cada dia abans de la primera pregària em prenc una infusió en dejú. Faig novenaris o octavaris (tractaments de vuit o nou dies amb la mateixa herba) i després canvio.” Els seus col·legues de convent –en total en són disset– quan es troben malament també intenten primer provar amb les herbes. D'aquesta manera sovint esquiven el metge. Tot i que no sempre, és clar.

Al convent tenen un hort que és cuidat per fra Fidel, fra Maurici i fra Manolo. Aquest frare, a diferència del que es podria pensar, no es passa el dia envoltat de plantes sinó de llibres i documents, amb els quals pot desenvolupar la seva passió per la cultura i, sobretot, per la cultura catalana. “Quan trobo algun document interessant, la majoria són inèdits, el guardo i el miro, a veure com es pot divulgar”, diu.

Fra Valentí creu que amb llibres com el de les herbes remeieres “es dóna a conèixer d'una manera simpàtica la vida religiosa, la vida monàstica”. “També s'ha de saber –assegura– que enmig de les austeritats d'una vida de pregària i penitència els frares també tenien estones per a la diversió i l'evasió.” I quin remei ens dóna per a la crisi aquest frare? L'optimisme, diu. “Intentar prendre's la vida amb alegria ajuda i molt.”

Mireia Roureda

06/02/2012

Font: El Punt Avui

Parlar del càncer amb normalitat

Avui és el Dia Mundial de la malaltia, que ha deixat de ser un tabú gràcies a la reducció de la mortalitat

Després d'anys en què era un tabú i pràcticament una paraula prohibida, cada cop és més habitual parlar del càncer amb naturalitat. Hi han ajudat molt els personatges famosos que han donat la cara i han anunciat públicament que patien la malaltia, així com les campanyes de sensibilització posades en marxa des de les associacions i administracions i la tendència a la disminució de la mortalitat. I és que ara, càncer ja no és sinònim de mort i és més fàcil parlar-ne. Tot i aquest canvi de mentalitat, encara cal un major esforç per normalitzar la imatge que té aquesta malaltia. I en això se centrarà una campanya que han posat en marxa diverses entitats sota el lema 'Com va el teu tema? El meu es diu càncer', amb motiu del Dia Mundial del Càncer, que es commemora aquest dissabte, i que també servirà per fer una nova crida a la prevenció.

Cèl.lules cancerígenes mama

La Societat Espanyola d'Oncologia Mèdica ha informat que durant aquest 2012 es diagnosticaran uns 208.270 casos de càncer a Espanya, 20.000 més que fa 6 anys. En el cas de Catalunya, també hi haurà un increment important i, segons dades del departament de Salut, es calcula que a finals de l’any 2015 es diagnosticaran uns 27.500 casos entre els homes, sobretot tumors de pròstata i de pulmó; i 19.000 entre les dones, un 25% de les quals estarien afectades per càncer de mama. 

Tot i aquest augment dels casos, la Societat d'Oncologia ha destacat que hi ha una disminució de la mortalitat per la malaltia gràcies als avenços en les tècniques de diagnostic i tractament. A Catalunya, entre 1994 i 2006, la mortalitat per càncer va disminuir a un ritme de l’1,01% anual en les dones i del 0,29% en els homes. Tot i això, el càncer és la primera causa de mort en els homes i la segona en les dones després de les malalties cardiovasculars i, per tant, no es pot abaixar la guàrdia en les polítiques de sensibilització ni en la investigació sobre nous tractaments.

Menys càncer de pulmó entre els homes; més entre les dones
Per tipus de tumors, els oncòlegs han destacat la disminució de la incidència del càncer de pulmó en els homes en els últims anys, gràcies a les mesures preses contra el tabaquisme. En les dones, ha augmentat el nombre de pacients amb càncer de mama, en gran part per l'endarreriment de la maternitat, tot i que és un dels tumors on s'ha reduït més la mortalitat. En les dones, a més del càncer de mama, es preveu un increment dels casos de càncer colorectal i de pulmó, mentre que disminuiran els d'estómac; mentre, en els homes augmentaran també els casos de càncer colorectal i de pròstata i disminuiran els de pulmó i gàstric. 

A Catalunya, els tumors més freqüents en les dones, segons dades del 2010, són els de càncer de mama (5.200 casos anuals) i els colorectals (2.400 casos). En els homes, són els de pròstata, pulmó i colorectals (6.100, 3.800 i 3.900 casos anuals, respectivament).

La importància de seguir uns hàbits saludables

Els experts atribueixen l'increment dels casos de càncer a l'envelliment de la població i, també, als estils de vida actuals, que han fet deixar de banda la dieta mediterrània i ser, en general, més sedentaris. Per això, recomanen seguir el decàleg del codi europeu contra el càncer i que, bàsicament, consisteix en seguir uns hàbits saludables: no fumar, moderar el consum d'alcohol, menjar vegetals, fruita i cereals rics en fibra, fer activitat física, evitar el sobrepès i els aliments rics en greixos, evitar l'exposició excessiva al sol, fer-se revisions ginecològiques regulars...

"L’increment dels casos de càncer no deixa de ser un triomf de la nostra societat. Les persones viuen més i com a conseqüència hi ha més problemes relacionats amb la salut", comenta el director científic de l’ICO, Josep Ramon Germà.

A l’ICO de L’Hospitalet es diagnostiquen cada any 25.000 nous casos de càncer. Germà ha destacat el model de l’ICO "treballem molt en xarxa, amb els hospitals del territori i amb els serveis d’atenció primària per detectar els casos de càncer el més aviat possible. Això ens dóna garanties de curació".

El 60% dels pacients que es tracten a la institució aconsegueixen superar el tumor. "I en els casos que no podem curar ens centrem en preservar el màxim la qualitat de vida dels pacients", comenta el director científic de l’ICO.

Els nous medicaments i tècniques de tractament fan possible fer "un vestit a mida" de cada pacient. "L’objectiu és atacar el tumor però preservar la resta d’òrgan. D’aquesta manera tractem el tumor com una diana on ha d’aplicar-se el tractament", diu Germà.

Mig milió de curacions

Els responsables de l’ICO també han reivindicat la seva tasca investigadora. Cada any es duen a terme un centenar d’investigacions que avancen en el tractament del càncer. "El nombre de casos augmenta però també la nostra resposta. Cada any hi ha un 1% més de possibilitats de curar un càncer", diu Germà.

Durant els seus 15 anys de vida a l’ICO s’han aplicat 5.000 sessions de radioteràpia i 48.000 de quimioteràpia. Mig milió de persones han superat la seva malaltia.

Font: lamalla.cat

"Arrugues"

"Arrugues" és un llargmetratge d'animació 2D per a un públic adult basat en el còmic d'aquest títol dePaco Roca (Premi Nacional de Còmic 2008). La pel · lícula narra l'amistat entre Emilio i Miguel, dos vells reclosos en un geriàtric. Emilio, que acaba d'arribar a la residència en un estat inicial d'Alzheimerserà ajudat per Miguel i altres companys per no acabar a la planta superior de la residència, el temut pis dels assistits que és com anomenen allà als desnonats. El seu esbojarrat pla tenyeix de comèdia i tendresael tediós dia a dia de la residència perquè encara que per a molts les seves vides ja havien acabat, ellsn'acaben de començar una de nova.

ARRUGUES
Arrugas
Espanya, 2011.
Direcció: Ignacio Farreras.
Durada: 89 min.
Gènere: Animació.
Idioma: Català.
Al Cinema Truffaut de Girona: 27/01/12 al 2 de febrer

Assaig sobre la memòria

L’any 1906 Alois Alzheimer va publicar un cas, el de la senyora Auguste D, de cinquanta anys, amb una demència senil prematura, amb unes característiques especifiques que la diferenciaven d’altres demències. A partir d’aquell moment tots els casos de demència que es desenvolupaven segons el patró marcat per aquest neuròleg alemany rebien, i reben, el seu nom.

“Arrugues”, basada en el còmic del mateix nom de Paco Roca (1969), dibuixant nascut a València que va aconseguir amb aquesta obra el Premi Nacional de Còmic, és una petita classe pràctica sobre la malaltia d’Alzheimer. Els seus protagonistes són persones de la tercera edat que viuen en un geriàtric. Aquesta és la explicació políticament correcta, perquè quan s’acaba de veure el film es diria que la pel·lícula és la història d’unes persones de la tercera edat abandonades per la família i aparcades en un institució sanitària.
La pèrdua de memòria, l’oblit, el món en què conviuen les persones que no saben on són, que no saben qui els toca, o qui els parla, que no reconeixen res del seu passat, que tenen sort dels records infantils... tot això ho trobareu a “Arrugues”.

La història no es centra únicament amb l’Alzheimer, a més s’interessa per la soledat i per la vellesa. Aquesta etapa de la vida en que es pensa que no són productius per la societat, en que les persones grans creuen que fan nosa, que no serveixen per res, en aquella edat en que la soledat només s’emplena amb els records. Ara bé, i quan els records no apareixen?
“Arrugues” s’estructura com una pel·lícula de temàtica penitenciaria, més a prop de “Cadena perpetua” que de “Celda 211”. Comença la història amb un “crim”, l’oblit permanent de l’Emili, i una condemna, cadena perpetua en un geriàtric. Allà l’Emili coneix a en Miguel, el seu company d’habitació, capaç d’aconseguir tot el necessari, recaptador de favors i guia hospitalari. La relació entre els dos companys ens portarà a viure una fuga com la de “Alguien voló sobre el nino del cuco”, a riure amb situacions quotidianes, a plorar amb una gran història d’amor, i a pensar. Sobretot pensar en el futur i en el present. En com volem viure i en com volem envellir.
Us puc assegurar que els personatges d’”Arrugues” són inoblidables, i us recorden constantment que no us oblideu dels vostres familiars més grans. El film també ens sentencia: Tots ens farem vells.


Jep Soler

Font: cinema Truffaut

Comunitat amb esforç d´integració

La panjabi és una dels comunitats més integrades a la societat olotina. Com a col·lectiu amb una forta identitat religiosa formen part del Grup de diàleg intereligiós. Es tracta d´una entitat pensada per fomentar el diàleg entre l'Església Catòlica d'Olot, la Comunitat Islàmica de la Garrotxa, l'Església Cristiana Evangèlica, les congregacions Beraca i CCFEAM, i l'Associació de Panjabis de la Garrotxa, la qual aglutina les persones de religió sikh. A partir de la religió, els sikhs d´Olot conviden cada any la totalitat de la població olotina a participar de les seves festes: el Vashaki i el Guru Nanak. Són festes que es fan al pavelló municipal perquè hi solen participar entre 1.500 i 2.000 persones.

A més de la religió, els panjabis han aportat els seus esports amb la creació d´un dels pocs clubs de Kabaddi de Catalunya. Es tracta d´un esport tradicional del sud d'Àsia i la regió del Pacífic i és un dels esports nacionals de l'Índia. S'hi combinen estratègia, persecució i combat físic, i es juga mentre es cantusseja en un sol respir la paraula «kabaddi».

Kabaddi a la Garrotxa

Foto: www.nouscatalans.cat

Els panjabis tenen molts elements identitaris, però el més important és el codi de conducta. Segons escriu Anna Farjas, «la cohesió de la comunitat sikh i la uniformitat de les pràctiques sikhs s´atribueixen fonamentalment a l´eficàcia del codi Rabit. El codi presenta 4 principis primordials. els quals inclouen la fe en Déu, la veneració dels deu gurus humans i la presència mística del Guru etern en el llibre sagrat. Entre moltes altres coses el codi prohibeix el consum d´alcohol i de tabac.

Un altra característica dels panjabis és la immigració. Des de finals del segle XIX que s'escampen pel món bàsicament per escapar dels impediments de prosperar que tenen al Panjab. N'hi ha 19 milions fora del Panjab. Els impediments són la pressió demogràfica en un medi rural, els desastres naturals i el malestar polític.

El col·letiu estranger més nombrós d´Olot

Festa de la Comunitat al pavelló municipal

d'Olot. Foto: Diari de Girona

La major part dels panjabis treballen a les indústries dels embotits i dels plàstics dels polígons de l'entorn de la capital de la Garrotxa La comunitat -1.230 membres- gaudeix d'unes molt bones relacions amb els ciutadans autòctons.

La comunitat panjabi. Una tràgica notícia -la mort d'una dona de la comunitat panjabi- ha posat en primer pla un dels col·lectius immigrants que més s'esforça per integrar-se a la societat olotina. Els panjabis de l'Índia de religió Sikh, des de la conservació dels trets identitaris, comparteixen les festes religioses i l'esport amb uns veïns que cada vegada més els senten com un element característic de la ciutat.

L'assassinat de Manpreet Kaur de 25 anys dimarts passat al carrer Velázquez d'Olot ha posat a l'actualitat la comunitat panjabi de l'Índia a Olot. Amb 1.230 membres els panjabis són la comunitat estrangera més nombrosa en aquesta ciutat. Poc després de l'homicidi, els veïns van descriure la família formada per Mantpreet Kaur, el seu marit, Aijitsingh Sondhi, i un fill petit, com gent treballadora i interessada a establir bones relacions amb els veïns locals. El perfil familiar dels Kaur coincideix amb el de la major part de les famílies de la comunitat panjabi a Olot. Tot i que els membres de més edat conserven els signes identitaris de la comunitat -vestits folgats, les dones i turbant, els homes-, cada vegada són més els joves que opten per vestir a l'estil europeu. La manera de vestir dels homes va lligada a la religió sikh, que aconsella que els homes portin el cap cobert. 

La majoria d'homes treballen a les càrnies, a les fàbriques de plàstic o en tallers mecànics. Tot i la crisi econòmica, la seva presència a la ciutat ha augmentat. Al 2005 eren 809 i constaven com a tercer grup en importància ètnica i ara són el primer grup, amb 1.230 membres, un augment del 35%. La causa ha estat la unitat familiar, que ha s'ha constatat en un nombre més elevat de negocis de restauració, alimentació i venda de material electrònic regits per famílies panjabis.

Els Sondhi eren un exemple del procés de constitució de famílies panjabis a Olot. En aquest cas l'home feia 10 anys que havia arribat a Olot i la dona, 5. Segons l'estudi Desh Pradesh de l'experta en immigració, Anna Farjas,el primer panjabi va arribar a Olot el 1988. Al cap d'uns mesos en van arribar 2 més. Aquests primers immigrants provenien d'Alemanya i d'Anglaterra. Això no obstant, la comunitat panjabi va créixer a partir del 2000. La causa va ser el procés extraordinari de regularització de la immigració previ a la Llei d'Immigració del 2001. Des de llavors, els reagrupaments familiars han multiplicat una població, en principi, formada per homes sols. Els reagrupaments han possibilitat un augment molt important del nombre de dones i de nens i han estat un element clau en la integració del col·lectiu.

Xavier Valeri

30/01/2012

Font: Diari de Girona

"Apadrina un avi" Càritas de Girona

Càritas Diocesana de Girona ha engegat una campanya que ha anomenat "Apadrinar un avi". Segons explica en Salvador Maneu, que n'havia estat secretari general, en un vídeo penjat a la xarxa, vol esdevenir un punt d'unió entre dos mons en aparença desconnectats, el del jovent i el de la gent gran. La idea és senzilla d'allò més: facilitar els mitjans adients perquè uns joves es trobin amb gent gran als geriàtrics i el seu entorn, acompanyant-los una estona durant cert temps. Una idea genial! Són joves que estudien quart d'ESO i primer de batxillerat que ocupen un espai del seu temps obsequiant amb uns grams de felicitat uns avis i àvies que, tot sovint, romanen en aquests centres veient com els dies passen d'arrap i fugen empesos per una monotonia un xic difícil de suportar. Per un instant, l'alegria que, de manera natural, traspua el jovent, s'espargeix per tots els racons on el avis i àvies viuen aquesta tot sovint feixuga etapa de la vida.

Quan una noia somriu a aquella àvia que està reclosa en el seu ganxet, i els seus llavis dibuixen, de sobte, aquell somrís massa temps entaforat, tal vegada podem pensar que, malgrat tot, aquest món tan modern que ens ha tocat viure no és dolent del tot. Quan un noi escolta, tot cofoi, les "batalletes" d'un avi que, per un instant, es torna a sentir un xic important, tal vegada podem pensar que el món potser no s'ha tornat boig del tot. Quan una noia passeja agafada del bracet d'una àvia que, amb passes parsimonioses, li parla de les boniques flors d'aquell jardí, tal vegada podem pensar que la vida és bella de debò. Ho torno a dir: una idea genial!

Entre tots hem bastit un món en el qual tot es belluga de pressa, a una velocitat que ens roba el temps. La vida passa a tota brida al costat nostre, tan de pressa que, amb prou feines, ens resta un instant per gaudir-ne. Un cert dia ens adonem que la vida està a punt de concloure i que, a causa de la bena que ens cobria els ulls, no hem vist ni tan sols els seu bonic color; ens trobem en un ai aparcats en un raconet de la nostra societat i, allí, envoltats per altres persones tothora assegudes, esperem el final. Però un dia ens visiten un noi i una noia que amb el millor dels seus somriures ens alegren per fi la vida. I es crea un vincle tan profund que, de ben segur, aquell noi i aquella noia mantindran sempre en un lloc privilegiat de la seva memòria l'emoció que han viscut al costat d'una gent gran amb la qual s'han sentit bé de debò. 

Ho torno a dir novament: Una idea genial!

Josep Antoni Triviño
28/01/2012
Font: Diari de Girona 

"La música és l'única cosa que ajuda a suportar el dolor"

"És una font de goig que la Montserrat hagi arribat al cor de moltes persones", afirma el violagambista, director d'orquestra i musicòleg.

Jordi Savall, ahir,
entre les parets històriques
del Museu Marítim
FOTO: Pedro Madueño

Aquest Mare Nostrum el va concebre també amb Figueres? 
Va estar present en tot el projecte, en la selecció de les peces, en el format de llibre... L'última gravació que vam fer és del 14 de juliol, una de les últimes coses que la Montse va registrar.

Com pot ajudar la música a suportar el dolor? 
És l'únic que ajuda de veritat En la música hi ha una presència i un contacte espiritual molt fort.

I sentir la seva veu cantant? 
El seu missatge a través de la seva veu va més enllà de la veu, et toca el cor, l'esperit. És fortíssim.

Li ha canviat el concepte del temps i la finitud després d'aquesta pèrdua? 
T'adones que la riquesa de la vida no és el que vius al moment, sinó com sents tot el que has viscut i com ho transformes en energia per seguir donant sentit al que et queda per viure.

El món musical es va abocar. S'ha sentit acompanyat? 
Ha estat increïble la quantitat de gent de tot el món a qui li ha afectat la mort de la Montse, és una cosa molt commovedor. Cada dia arriben cartes... d'una família belga on els nens han crescut sentint-la i que la senten seva. O et diuen que era com l'amor ideal: la poeta, la música... i et parlen del privilegi d'haver trobat una persona així en la vida. És una font de goig sentir que ha arribat al cor de moltes persones.

Aconsegueix seguir en comunicació amb ella? 
Cada vegada que toco la viola i faig música, sóc amb ella. És el que em salva. I tinc la sort de tenir dos fills meravellosos pels que em sento molt ben acompanyat.

Li fa por el futur? 
No Acabo de complir 70 anys i em dic a mi mateix que he tingut una vida tan bonica i plena que si em morís aviat em faria cap pena. L'única cosa que em faria por seria perdre la memòria, perquè el que em manté viu és la possibilitat de transformar la memòria alguna cosa concreta que dóna sentit a la vida. La música passa a través de la memòria. El que sí que em resulta difícil és l'adaptació a una vida sense la Montse, a nivell humà i artístic. Quan estic aprofundint en el treball aguanto bé. Són les petites coses les que et posen en evidència l'absència... Quan arribes a l'aeroport... el primer que feia jo era trucar a casa. De sobte t'adones que ja no cal trucar a casa.

I a l'escenari? 
La gran dificultat són els projectes que havia fet amb ella i en els quals ella cantava... No tinc a ningú que la pugui substituir.

Se'l veu amb ganes per a la temporada del so original. 
Energia, en tinc. Tinc moltes ganes de seguir treballant, sobretot perquè ella volia que sortíssim endavant. A casa ho tinc tot igual, els seus llibres... conservant-ho sento la presència. Encara estic vivint amb ella.

Com ha estat assajar al Liceu l'òpera de Martín i Soler? 
Em retrobament en aquest ambient amb una producció que no és la meva, no he pogut escollir ni als cantants ni a l'orquestra, només el primer violí, el primer violoncel i el clavicèmbal. I l'orquestra està funcionant molt bé, amb ganes. Però sempre hi ha el problema de les estructures burocràtiques: són molt inflexibles i a mi em falta més marge d'assajos per a aspectes particulars. Sobretot en músiques que no són conegudes com aquesta. A part d'això la posada en escena és moderna, ben feta. Crec que funcionarà.

Què pensa de les retallades en els grans centres musicals? 
Estem intentant tirar endavant uns projectes amb el Liceu: músiques franceses barroques per a la temporada 2012-2013, per exemple, però és un moment difícil a tot arreu. Hem de ser molt capaços de fer coses de qualitat intentant controlar la despesa. També passa en els hospitals i les escoles i no seria lògic que no retalléssim la cultura. Però en països com el nostre, on la cultura ja era escassa, això pot ser greu. La cultura és el que ens permet existir com a país també. El que ens representa al món és la nostra dimensió cultural. Cal trobar mecanismes per no ofegar les iniciatives, perquè la cultura no és comercial. No podem supeditar-la a les lleis del mercat, perquè només donaríem pas a una cultura molt superficial.

Maricel Chavarría

2012.01.27

La Vanguardia

"Llet d'euga per tractar malalties digestives" El Trueta, és l'únic centre espanyol on s'està investigant.

L'Hospital Dr Trueta de Girona, està estudiant si aquest producte pot ajudar a guarir patologies com la de Crohn, o la de còlon irritable.

Justi Gusi amb les eugues a la granja
d'EquiLlet de la Vall d'en Bas.
Foto: Xavier Valeri

Els legionaris romans prenien llet d´euga per mantenir-se en forma. Els pobles nòmades d'arreu d'Europa també han fet ús continuat d´aquesta llet. Hi ha qui diu que la mateixa reina Cleopatra es banyava amb llet d´euga, en comptes de burra com indica la versió oficial. Fins a principis del segle passat, aquest aliment ha estat ben present en les societats humanes, també a casa nostra. Avui però, és una raresa sentir a parlar d´aquest producte, i més estrany sona si algú diu que té propietats terapèutiques. Tanmateix, aquest és l´objectiu que l´hospital Trueta, juntament amb l´associació EquiLlet de la Vall d´en Bas, volen assolir: demostrar que la llet d´euga pot ­ajudar a combatre diferents malalties. 

Actualment, el centre sanitari de referència a les comarques gironines està treballant en un estudi per comprovar si els efectes d´aquest tipus de llet es poden complementar amb tractaments convencionals contra malalties pròpies de l´aparell digestiu. El cap de la unitat de digestiologia del Trueta, Xavier Aldeguer, parla concretament de la síndrome del còlon irritable, i de la malaltia de Crohn. «La síndrome de còlon irritable és molt freqüent, i creiem que la llet té unes propietats que poden ser beneficioses. El mateix passa amb la malaltia de Crohn, menys usual però més perillosa», assegura Aldeguer. 

De moment, aquests estudis estan en una fase inicial de ­recollida de dades, i Aldeguer preveu que en principi es puguin donar resultats d´aquí a mig any. De fet, tot va començar gairebé per casualitat, quan el cap dels digestòlegs del Trueta es va trobar amb Juti Gusi, el director d'EquiLlet. «Parlant-hi, vaig interessar-me per aquest tema. De fet, ja coneixia una sèrie de dades empíriques que em feien veure la potencialitat d´aquest aliment», assenyala Aldeguer. 

De moment els primers resultats donen validesa als punts positius de la llet d´euga. «Estem veient alguna cosa. La seva particular flora bacteriana, la seva composició, el fet que sigui rica en proteïnes... Ens dóna pistes per creure que és realment positiva per potenciar tractaments no només digestius, sinó també aspectes dermatològics i anímics», assegura Aldeguer. El Trueta és, de moment, l´únic centre espanyol que està investigant amb llet d´euga. Aldeguer però, no descarta que en un futur l´estudi es pugui ampliar a altres centres gironins i de Catalunya.

Francesc Benejam

26/01/2012

Font: Diari de Girona

El tercer sector s'enfonsa

L'anomenat tercer sector, aquell que dóna resposta a les necessitats socials i que es nodreix en gran part del voluntarisme, s'està esmicolant per una crisi que afecta directament la seva línia de flotació, el finançament via subvencions o ajuts atorgats per les administracions públiques i per les entitats privades, allò que alguns bancs i caixes anomenen la seva ànima. Una ànima que s'ha esvaït en format d'aixeta tancada i que ha deixat sense recursos un munt d'entitats que, amb dedicació, esforç i silenci, havien estat capaces de teixir una teranyina assistencial i de suport que acollia malalts, discapacitats, necessitats i tota mena de persones amb un clar risc d'exclusió o de marginació social.

És evident que aquestes entitats han cobert un espai que ningú més estava disposat a assumir i avui, per culpa d'una crisi que retalla allà on precisament no havia de retallar, les està deixant fora de joc, sense cap capacitat de maniobra, ni cap possibilitat de subsistir. De poc serveixen els copets a l'esquena ni les bones paraules d'una administració i d'un sector privat que no s'adonen de la magnitud de la tragèdia. Sense aquestes entitats i associacions s'obre un esvoranc de conseqüències dramàtiques que no només pot retornar a l'ostracisme centenars i milers de persones que havien trobat un espai de dignitat mercès a la bona tasca d'aquest sector, sinó que també pot rebaixar la quota de qualitat de vida a nivells del tercer món.Allà on hi havia una solució social, avui hi ha un problema social, i no sembla que ningú dels que han de decidir ho tingui apuntat a la seva agenda de prioritats, mentre la resta ens ho mirem com espectadors passius deixant que s'aboquin a un final cada vegada més proper. 

Una vergonya més dins la llista de valors que anem perdent camí d'una societat sense ànima.

Jordi Martínez

26/01/2012

Font: Diari de Girona