dimarts, 24 de gener del 2012

Prou!


Si es pot agredir l'adversari davant milions de persones, per què no fer-ho al col.legi, a casa?

  

Quants joves hauran vist el Reial Madrid-Barcelona de dimecres passat? Arreu del món s'han de comptar per milions. Tots aquests joves aprenen dels seus ídols; copien els seus gestos, adopten actituds i comportaments semblants. El seu exemple és una referència per a ells; segurament, una referència exagerada i poc reflexionada, però, sense cap dubte, referència rellevant.

Per això als jugadors se'ls ha d'exigir molt. Tenen un gran ascendent social i moltes famílies han de conviure diàriament amb ells, des del més absolut desconeixement, perquè els seus fills els admiren, els idolatren, els tenen sempre al cap i, fins i tot, en el seu cor. D'ells aprenen, de vegades més del que agradaria a mestres i pares. Això és així i ho sap tothom. Ho han de saber els jugadors, els entrenadors, els directius, els federatius, les autoritats, els polítics, els periodistes, tothom.

És impossible en la nostra societat entendre els valors de la convivència i del respecte si els ídols no donen exemple. Les ordenances escrites necessiten del complement dels exemples. Són aquests els que eduquen, és l'actitud i el comportament dels pares i també dels ídols mediàtics els que més ajuden a reforçar els valors fonamentals de la convivència i del respecte. El futur del país no serà bo si els que han de donar exemple no ho fan.

Que ningú es cregui que les actituds poc exemplars són patrimoni de presumptes corruptes. Agredir l'adversari ha de ser castigat, només així l'exemple és positiu. Si la violència queda impune, molts joves prendran exemple sense necessitat de demostrar-ho en un camp de futbol. Si davant de milions de persones es pot agredir l'adversari, per què no fer-ho al carrer, al col·legi, a casa?

Tenim jutges i fiscals a la caça de tot tipus de comportaments contraris al dret; periodistes que condemnen abans que ho faci la justícia; algú s'ocuparà de sancionar la violència en el món de l'esport? Si no se li posa atenció, no hi haurà forma de fer entendre als joves que la violència no és el camí per expressar la impotència. La tolerància estúpida i cega davant aquests fets és més sancionable encara que la dels seus autors. En defensa dels valors cívics, prou!

Miquel Roca i Junyent
24 de gener de 2012
La Vanguardia

dilluns, 23 de gener del 2012

"Balls robats"



Poques vegades es dóna la paraula a les persones que han d’afrontar un problema de salut mental. "Sense ficció" ho fa en el documental “Balls robats”: deixar que parlin amb veu pròpia i que ens expliquin com senten i com viuen l’itinerari gairebé universal pel qual passa una persona que ha de conviure amb una problèmàtica d’aquest tipus, sigui quina sigui la patologia. 
El desemparament quan arriben els primers símptomes, el no comprendre què està passant, el diagnòstic, la medicació, la relació amb el metge, l’impacte de l’hospitalització psiquiàtrica, l’estigma social... són alguns dels aspectes que els protagonistes de “Balls robats” aborden amb valentia i sinceritat poc habituals. 

"Balls robats" s'acosta als problemes de salut mental per mitjà de les persones que els pateixen. Donar la paraula als que, cada dia, s’enfronten a tot allò que implica tenir un problema de salut mental. Ells ens expliquen el que senten, com és la seva quotidianitat, la seva relació amb els metges i la medicació, com reben la mirada dels altres, com se senten estigmatitzats per una societat que rapidament els penja una etiqueta -o un diagnòstic- de la qual es molt difícil desempellegar-se. Entendre quina és la seva lluita: això és el que fa "Balls robats". Els protagonistes del documental parlen amb sinceritat i valentia. El seu testimoni es fa proper. L’equip del programa els ha pogut seguir durant alguns mesos. Un temps que ha estat intens i que mostra l’itinerari gairebé universal pel qual ha de passar qualsevol persona que hagi de fer front a una problemàtica d’aquesta mena, sigui quina sigui la patologia i la causa que la provoca. 

El ball com a metàfora
Durant la preparació del documental, en unes jornades professionals, la doctora Àngels Vives va explicar com en un grup de treball –format per usuaris dels serveis de salut mental, familiars i professionals– havien buscat algunes metàfores per descriure com arriba el trastorn mental. Algú va evocar un ball: un ball que de cop i volta no pot continuar com abans, quan tot anava bé, quan tot era ritme i harmonia. A partir d’aquí, l’equip de Balls robats va treballar amb aquesta idea, tant pel que fa a continguts com a imatge, de manera que fos aquesta metàfora la que vertebrés la narració.Parlant sobre la mateixa metàfora, l’antropòleg Josep M. Comelles va evocar el “ball robat” que es feia abans als envelats de les festes dels pobles. Era un moment en què tothom podia canviar de parella en un itinerari sense fi i sense regles. Ell establia un paral•lelisme amb l’itinerari, també sense fi, entre metges, institucions i centres hospitalaris que han de fer algunes persones amb trastorns mentals. El nom “ball robat” feia pensar en com a aquestes persones també se’ls han “robat”, en certa manera, moments de vida i d’alegria. Va ser fàcil adaptar el nom del ball al títol del documental.

dissabte, 21 de gener del 2012

El Trueta té previst reobrir al febrer les sales d'operacions a les tardes

Personal sanitari preparant una sala d'operacions.
Imatge d'arxiu. Foto: Lluís Serrat

La mesura es va prendre la primavera de l'any passat com a conseqüència de les retallades i ara es vol aixecar per tal de reduir les llistes d'espera

A partir de l'1 de febrer, l'hospital Josep Trueta tornarà a posar en marxa amb tota probabilitat l'activitat quirúrgica a les tardes, una maniobra que permetrà reduir les llistes d'espera per a operacions no urgents, segons la informació que la direcció del centre ha fet arribar a la junta de personal. En el cas que es reprengui l'activitat quirúrgica a les tardes, la meitat d'aquesta activitat serà per donar sortida a operacions programades i l'altra meitat per a la cirurgia major ambulatòria (CMA), que no requereix ingrés hospitalari. La reobertura de les sales d'operacions a les tardes anirà acompanyada de l'entrada en funcionament d'alguna de les plantes d'hospitalització que al seu moment es van tancar perquè no es necessitaven tants de llits.

La direcció del Trueta està pendent de saber de quin pressupost disposarà per a aquest any per aixecar algunes de les mesures de contenció de la despesa que la primavera de l'any passat es van prendre en el marc de les retallades sanitàries, la més important de les quals va ser el tancament de les sales d'operacions a les tardes amb el consegüent tancament de llits.
En el primer semestre del 2011 i respecte a l'últim semestre del 2010, la llista d'espera per a una operació no urgent a la regió sanitària de Girona havia crescut 1.426 persones i arribava a les 5.677 persones. El Trueta tenia la llista d'espera més llarga amb 1.222 pacients, seguit de l'hospital de Blanes, amb 921 i l'hospital de Figueres amb 919. L'hospital de Palamós ocupava la quarta posició amb 809 pacients pendents d'una operació. En el cas del Trueta, l'hospital de referència de la regió sanitària de Girona, la llista d'espera havia crescut prop de 500 pacients.

LA XIFRA

1.222
gironins
estaven, el juny del 2011, pendents de passar per la sala d'operacions de l'hospital Josep Trueta.

Pla d'evacuació per al nou edifici

El nou edifici de les consultes externes del Trueta disposa d'un protocol provisional per a l'evacuació en cas d'incendis. La direcció s'ha compromès, però, a elaborar un pla específic. Arran de les queixes sobre les baixes temperatures procedents del personal que treballa en la recepció d'usuaris, s'ha decidit instal·lar una cortina d'aire a l'entrada de l'edifici.

Núria Astorch
21/01/12

dimecres, 18 de gener del 2012

Una lliçó de periodisme de Tomàs Alcoverro


Si hi ha un periodista català que tingui un profund coneixement del Pròxim Orient i hagi viscut els grans esdeveniments històrics dels darrers quaranta anys a la zona és Tomàs Alcoverro (Barcelona, 1940). Nascut a l’Eixample, llicenciat en dret i introduït al periodisme des de ben jove,  s’ha guanyat el títol de degà dels corresponsals a Beirut (Liban). Des de 1970, viu en aquesta capital que el va fascinar des d’on ha publicat més de set mil cròniques per la secció internacional de La Vanguardia. Durant la guerra del Líban va ser un dels pocs periodistes que va continuar en els barris de l’oest de Beirut malgrat el terror que hi imperava. Ell mateix ha afirmat de Beirut que és un “paradís pels periodistes” i no coneix cap altre lloc en el món que “el periodista tingui el privilegi permanent de posseir una de les condicions essencials del seu treball: la immediatesa”.

En la conferència titulada “Corresponsal entre dos segles al Pròxim Orient: una lliçó de periodisme”, pronunciada el passat dilluns 9 de gener a la Fundació de la UdG a Girona, Alcoverro va mostrar el seu testimoni a primera línia d’actualitat parlant d’alguns dels conflictes que han marcat la seva trajectòria professional: les guerres libaneses (1975-1990), l’ocupació turca de Xipre, la guerra entre Iraq i Iran, les guerres contra el règim de Saddam Hussein, les intifades palestines, els cops d’Estat i la revolució islàmica d’Iran i, més recentment, les revolucions de les primaveres àrabs (Egipte, Bahrein i Síria). A partir d’aquests episodis històrics, Alcoverro va desgranar l’ofici del corresponsal i l’exigència diària amb que manté amb els seus lectors a pesar dels seus setanta-un anys. El periodista va explicar els canvis que ha experimentat la professió i va posar èmfasi en l’actual context de les  primaveres àrabs i, especialment, amb la complexa situació de Síria de la qual va afirmar que s’estan convertint vertaderes atrocitats humanes i que el règim ho tindrà difícil per continuar en el poder.

De tots aquests esdeveniments històrics, ha estat un observador privilegiat que a través de les seves cròniques permet conèixer des dels grans esdeveniments del passat recent del Pròxim Orient fins a petites històries sobre llenceria eròtica a Teheran, de les esqueles dels diaris libanesos o d’un avió d’hèlix que viatjava de Beirut i a Bagdad. Ell recorda que quan va començar enviava les cròniques a través del tèlex i arribaven a l’agència UPI a Madrid i, ara gairebé quaranta anys després, la revolució tecnològica ha agilitzat el treball dels corresponsals.

Durant tota la seva trajectòria, Alcoverro no ha deixat de practicar un periodisme culte, tenaç i valent basat en el reportatge sobre el terreny i amb un gran valor literari. Una manera d’entendre el periodisme que va reivindicar efusivament. Nogensmenys, és un dels que aposta per la crònica literària i històrica, de descripció de tipus i paisatges, que transcendeix la tasca purament informativa i que l’ha fet guanyar nombrosos guardons. A més, és l’autor de diversos volums: El decano (2006), Espejimos de Oriente (2007), Atrapados en la discordia (2009) i La historia desde mi balcón (2011).

Precisament, Alcoverro va parlar del seu darrer llibre i és que des del seu balcó va poder explicar les barricades que es van formar davant de casa seva durant la guerra del Liban. Tot un exponent del corresponsalisme que trascendeix la simple tasca informativa.

Anna Teixidor
Periodista

diumenge, 15 de gener del 2012

"Feia els exàmens i els deures per internet"

Va plantar cara a la leucèmia estudiant. Es va treure part del quart de primària a l'hospital Parc Taulí.

A la planta de Pediatria de l'hospital Parc Taulí de Sabadell, les parets estan forrades amb autoretrats infantils i, al fons del passadís, esclaten els colors d'una petita escola on els nens que passen llargs períodes hospitalitzats poden seguir els seus estudis. La Marta, de 10 anys, hi va ingressar el setembre del 2010 amb una leucèmia limfoblàstica aguda però, malgrat la malaltia i gràcies als recursos educatius del centre, es va treure amb bones notes el quart de primària.

¿Te'n recordes de la primera vegada que vas venir a l'hospital?
Sí, tot era molt estrany.

¿Sabies que aquí hi havia escola?
No.
¿I com ho vas descobrir?
Unes professores em van venir a veure a l'habitació per dir-me que podia estudiar a l'hospital. Al principi vaig estar ingressada 40 dies seguits. Estava aïllada, no podia sortir i venien a fer-me classe a l'habitació. Al despertar-me, ja tenia ganes de veure-les.

 NURIA PUENTES
Foto de Núria Puentes
L'aula hospitalària del Taulí existeix des de fa 20 anys i les mestres Aurora Fernández i Anna Torrents en fa 10 que hi són, convivint amb nens de 3 a 16 anys, alguns amb malalties gravíssimes, i contribuint a positivitzar la seva experiència hospitalària. A més, la Marta va tenir una professora de suport domiciliari fins que es va recuperar i, al cap de set mesos, es va reincorporar amb normalitat a la seva escola, l'Andreu Castells, on ara cursa cinquè.


¿Quan no et trobaves bé també tenies ganes d'estudiar?
Algun dia no havia dormit bé, vomitava i no en tenia gaires ganes, però normalment estudiava cada dia. Volia portar-ho tot gairebé igual que els nens de la meva classe.

¡Ets dels pocs nens que han fet exàmens en pijama!
(Riu) Sí. Podia fer els exàmens i els deures per internet.

¿I quan vas poder sortir de l'habitació per anar a l'escola de l'hospital amb els altres nens?
Quan vaig estar més alta de defenses. Em posava una mascareta i podia anar a classe allà. Això m'agradava, perquè no estava sola: hi havia un nen de tercer, un de segon, una noia que anava a l'institut i dos d'un altre país. Estàvem junts, però cadascú feia les coses del seu curs. Una altra cosa que em va agradar molt va ser un viatge que vam fer a Irlanda tots els nens d'Europa amb càncer.
No tots els nens malalts tenen escola a l'hospital.
És important que hi hagi una escola perquè si t'hi has d'estar molt de temps et perds moltes classes i, encara que estiguis malalta, està bé seguir aprenent.

A tu t'agrada molt estudiar.
Sí... Bé, ara no tant perquè posen molts deures.

És que ja estàs a cinquè. ¿Vas trobar a faltar no poder anar a la teva escola durant tant de temps?
Sí, molt. Sort que em vaig endur el portàtil a l'hospital i a la nit podia parlar amb les amigues que tenien xat i veure-les per la webcam. També van venir a veure'm dues amigues, unes mares, el meu professor i la directora. Un dia em van dur una foto on sortien tots els de la meva classe. Em volien venir a veure tots, però no podien ¡perquè som 26!
¿Com va anar el dia que vas tornar al col·le després de l'hospital?
El primer dia els vaig donar una sorpresa. Els de la meva classe no sabien que tornava i vaig entrar quan eren al pati.
Segur que van córrer a abraçar-te. ¿Et tracten diferent que abans?
No, perquè jo intento fer-ho tot tan normal com puc.
¿Creus que has canviat després de la malaltia?
Sí. ¡He crescut molt!
¡Es nota! Ets molt alta per tenir 10 anys. ¿I la relació amb les amigues?
Abans no em portava gens bé amb dues nenes, no ens ajuntàvem, i ara en canvi som superamigues.
És que potser el que has passat t'ha fet créixer com a persona i veus les coses de forma diferent.
Potser sí.
¿Segueixes venint a l'hospital?
Vinc a l'hospital de dia un cop a la setmana, però ja no em donen tanta medicació.
¿Què li diries a una nena que acaba de saber que té leucèmia?
Que la malaltia és molt dura però es pot curar i, sobretot, que no li doni tanta importància quan li caiguin els cabells, que el més important és estar animada per curar-se.
Gemma Tramullas
Desembre de 2011

divendres, 13 de gener del 2012

'Hipòcrates, en pau descansi'

En el moment de pagar em va deixar clar que res de xec ni de targeta de crèdit


Dilluns, la secció Cartes dels lectors, en publicava una signada per Meritxell Vilanova, de l'Hospitalet de Llobregat, que denunciava el morro d'alguns metges: "El meu pare, un jubilat amb una pensió petita, i la meva mare, mestra a punt de jubilar, van al metge per un problema del meu pare. Des de fa molts anys paguen una mútua privada. El bon metge els informa que s'ha de sotmetre a una operació, que si es fa pels mètodes tradicionals té un postoperatori més llarg, però que ara tenen un làser nou i que ho faran amb una tècnica molt menys invasiva. Per això han de pagar sis mil euros, sense factura, és clar, i els fa l'ullet. (...) El meu pare té 74 anys ja aquestes edats la cosa es complica. M'indigna que un senyor metge jugui d'aquesta manera amb la gent. Com un metge s'atreveix, tan fàcilment, a generar sis mil euros en negre? "

Meritxell Vilanova té tota la raó del món d'indignar-se. Això dels metges que cobren les operacions en diner negre és un escàndol. Jo ho vaig descobrir quan, farà una dotzena d'anys, vaig portar al meu pare a un oftalmòleg al barceloní carrer Balmes perquè l’operés de cataractes. En el moment de pagar em va deixar clar que res de xec ni de targeta de crèdit. Havia de pagar en efectiu. Em vaig quedar parat perquè aquesta era la meva primera incursió en el món de la picaresca mèdica. El metge també es va quedar parat, però ell, que jo em sorprengués. Considerava que ja hauria de saber-ho, perquè "aquestes coses van així ...". Després, a base de portar als meus pares a diferents metges, i anar després jo mateix, he vist que és una pràctica força habitual. Molts no volen veure cap xec ni targeta de crèdit.

Ja imagino que no tots els metges són iguals. Segur que n'hi ha que no actuen així. És clar que sí. Per a ells la meva enhorabona, però ja som grandets i l'experiència ens ha ensenyat que molts han convertit el diner negre en una pràctica tan diària que han arribat a creure que estan per sobre de la llei. Sorprèn que, sent públic i notori que és un procediment comú, ningú ho investigui. No diuen les autoritats que, com estem en època de vaques magres, incrementaran els esforços per lluitar contra el frau fiscal? Doncs que entrin en l'apassionant món de la medicina i es divertiran. En totes les professions hi ha individus que intenten cobrar en negre, i et pregunten si ho vols amb IVA o sense, però és que aquests metges dels que parlem no donen opció: en negre i no hi ha volta de full. Ho han institucionalitzat: a canvi del feix de bitllets que els dones per la operació no et signen ni un trist rebut. Passa com amb els camells i les putes de carrer: tot de paraula perquè no quedin proves del delicte. Si de veritat Hisenda té ganes de posar-s’hi, aquí té una petita mina.


Quim Monzó
12/01/2012
Font: La vanguardia

dijous, 12 de gener del 2012

'Cada vegada més adolescents acaben a urgències per l'alcohol'

La majoria són noies i alguns han hagut de ser ingressats a l'UCI per la seva gravetat

.

Són ‘nanos’ d'institut, fins i tot de col·legi. Cap té més de 14 anys. I tots ells, vint nois i noies, van beure alcohol fins necessitar atenció en urgències de pediatria a ‘Verge del Camí’. I aquests són només les dades de l'últim any a la ciutat de Pamplona. Una majoria que es repeteix a les nostres ciutats.
El preocupant és que es va a pitjor: cada vegada són més els preadolescents que, per la sorpresa dels seus pares, arriben a les sales d'emergència intoxicats per l'alcohol. Curiosament les begudes que han consumit en aquestes les seves primeres experiències són les de major graduació. El vodka, la més freqüent.
Hi ha xifres que ajuden a entendre la situació. A ‘Mare de Déu del Camí’ van atendre entre 2002 i 2006-56 preadolescents embriagats. Quatre anys després (2007-2011) han augmentat fins als 82. I això computant únicament als menors de 14 anys. El més petit era un nen de només 11 anys i la situació de quatre d'aquests ‘nanos’ era tan complicada que van acabar a l'UCI. A més, els qui pensin que els nois són més audaços s'equivoquen. Elles els superen en nombre per molt: 51 davant de 31. Una última dada: cinc dels adolescents havien consumit també drogues il·legals, preferentment haixix.
Míriam Palacios, pediatre de ‘Verge del Camí’, diu que l'arribada a urgències d'un menor en aquestes condicions impressiona perquè "veus una noia de 13 anys que s'ha begut mitja ampolla de no se sap què i es troba fatal".
Molts d'ells van ser traslladats en les ambulàncies del 112. Un tècnic en emergències descriu un d'aquests casos: "Des de Sos Navarra ens van enviar a darrera del frontó ‘Labrit’. Estava començant a fosquejar. Allà hi havia un concert i s'havien ajuntat moltíssims nanos. Quan vam arribar veiérem un noi estirat a terra completament begut. L'anomenarem pel seu nom i ni tan sols era capaç de respondre'ns. No podia ni obrir els ulls. Únicament al pessigar amb força aconseguíem una resposta, un petit gemec ".
"Si que vas cec!"
Que una persona begui fins aquest extrem comporta un greu perill: pot tornar i, en lloc d'expulsar el vòmit per la boca, és possible que una quantitat vagi als pulmons i s'asfixiï. O que la consciència segueixi disminuint i els músculs de la llengua es relaxin de manera que aquesta tanqui la entrada d'aire. Semblarà el so d'un ronc, però en realitat s’estarà ofegant. "El tombarem lateralment per evitar aquests perills i durant el trasllat vam vigilar el seu nivell d'oxigen".
Aquest tècnic en emergències explica que mentre atenien el noi sobre l'herba desenes de xavals els van envoltar. "Molts no mostraven cap respecte. Tot era una festa. Ens interrompien per preguntar rient si s'anava a morir o per dir ximpleries. Li deien pel nom i li cridaven "què cec que vas! ". En moure'ns amb la llitera cap a la ambulància havíem d’obrir-nos pas perquè ens seguien com si fos un circ. No existia la més mínima preocupació per ell ".
"Vaig aconseguir parlar amb un dels seus amics. Em va dir que no havien berenat res i que havien estat tota la tarda prenent vodka barrejat amb taronja més altres begudes. Una bomba. Vaig tornar a l'ambulància. El noi seguia fora de combat. Al cap de poc va començar a vomitar. Només líquid. En el trasllat no era capaç d'articular paraula. Únicament quan arribàvem a urgències li vaig dir: "Ja veuràs la que t'espera ara amb els teus pares". I amb prou feines va balbucejar sense obrir els ulls: "No, els meus pares no ".
"Que n'aprengui"
Però la família s’ha d’avisar. Obligatòriament. "Hem de localitzar-los sempre, un menor no pot estar sol a urgències", explica Palacios. El telèfon sona inesperadament a una casa i poc després apareixen els pares. Sol ser sempre la mateixa escena. D'una banda estan inquiets. El primer és saber com es troba el noi. Més tard sorgeix l'enuig. I la incredulitat: es nota que no esperaven això del seu fill.
Els pediatres de ‘Verge del Camí’ també han presenciat reaccions diferents. Com la d'aquell pare que afirmava que a aquesta edat això és normal i que ell també bevia. O qui únicament va obrir la boca per dir: "Que n’aprengui". Són l'excepció.
A la sala d'emergències els nois solen estar confusos, segons la pediatra Palacios. "Alguns es posen agressius perquè volen que els deixis en pau. Si els ha portat una ambulància, tenim molta informació interessant. El problema és que vingui només amb amics, que generalment no volen col·laborar: ni dir-te com es diu, ni què ha begut, ni quant. Només pretenen anar-se'n com més aviat millor ".
Què es fa a la cabina d'urgències? Una revisió exhaustiva. Els pediatres abriguen l'adolescent perquè pugi la seva temperatura, que moltes vegades ha baixat als 35 graus. Després comproven la tensió, el funcionament del cor i el nivell de sucre en sang, que pot haver baixat.
A més se li fa una anàlisi de sang i, si cal, se li agafa una via per administrar sèrum. "També mesurem quant alcohol té per preveure la gravetat i la durada dels símptomes". Finalment s'analitza l'orina per detectar altres drogues. I de vegades dóna positiu, sobretot per haixix.
La pediatre Palacios diu que el problema no és només que els menors beguin, sinó que "en aquest estat amb prou feines s'assabenten de res, així que poden caure, donar-se un cop al cap o trencar alguna cosa. O patir abusos sexuals". Aquest any ha atès a urgències a una noia de 14 que va arribar amb la roba interior tacada de sang. "La va portar una ambulància. L'havien trobat tirada al carrer i no sabien què li passava. Em vaig plantejar si haurien abusat d'ella i havia de trucar al forense. La nena balbucejava, deia coses incoherents. Li vaig preguntar diverses vegades què havia passat i no contestava. Al final va dir que tenia la regla. La seva mare ho va confirmar després ".
L'alcohol deixa a aquests preadolescents fora de joc. "Afecta la seva raó i perden el control. Però ells no perceben que estan fent alguna cosa arriscada", diu Nuria Espí, del Pla Nacional sobre Drogues. La beguda en el cervell dels menors és devastadora. Malmet la part que s'encarrega de l'aprenentatge i de la memòria. I també l'àrea que defineix la personalitat, allà on es prenen les decisions i es controlen els impulsos. Aquestes destrosses no seran evidents fins molt temps després, quan ja no hi hagi marxa enrere.
Beatriz Azkunaga és pediatre a l'hospital de Cruces i coordinadora del grup nacional d'intoxicacions. Diu que fa deu anys hi havia un menor begut a urgències per cada 5400 atesos. Avui només ha d'esperar a la meitat. Els preadolescents ingressats són cada vegada més i de menys edat. De fet, fins fa poc el paracetamol -un fàrmac contra la febre- era la causa més freqüent per la qual s'atenia a nens amb intoxicacions accidentals. Avui és la ingesta intencionada d'alcohol.
Què es pot fer? Un informe recent demostra que existeix un major risc de consum d'alcohol com més sortides nocturnes els permetin els pares i més tard sigui l'hora de tornada a casa. Tenir una paga abundant tampoc sembla una bona idea. I, en positiu, sempre ajuda que les famílies sàpiguen a on van els fills i amb qui. Nuria Espí diu que cal parlar de l'alcohol amb els nens "des dels 9 o 10 anys. Que sàpiguen els seus riscos. Hi ha d'haver un canvi de mentalitat com està passant amb el tabac".
"Beuen per no ser uns penjats"
"Per a un preadolescent anar de 'botellón' és fer-se gran", explica l'orientador d'un institut pamplonès. "Ells veuen que els dels cursos superiors beuen. I que es vanen d'això:" El cap de setmana en vaig agafar una.. que vaig arribar a casa de quatre grapes ", expliquen orgullosos. I, per tant, els més petits els volen imitar ".
Llavors queden per beure. Hi ha una obvietat interessant: no s'emborratxen a casa abans de sortir. No. Per a ells beure només té sentit si es fa amb els altres. "A aquestes edats, el grup ho és tot. Un és, existeix, en la mesura que forma part d'un grup. I molts senten que els va la vida a aconseguir ser acceptats. Si no, ets un penjat. Llavors arriba el perill perquè quan es proposi comprar unes ampolles i anar a algun lloc a prendre-, cal ser molt valent per dir no, jo d'això pas. Aquest és un dels nostres grans reptes: hem d'animar a cada alumne a dir no. A resistir- a la pressió del grup i explicar: jo us acompanyo però d'aquest rotllo no vaig. Perquè és una situació molt similar la que es va a plantejar quan algú porti la primera xinesa de haixix o la marihuana. I és segur que passarà. O, al cap d'uns anys, es proposi seguir la festa agafant el cotxe de mala manera per anar a no sé on. I no pujar implica quedar-se sol i haver de tornar a casa ".
Aquest psicopedagog diu que "en els instituts ensenyem moltes coses però des de fa temps els professionals ens estem preguntant si no dediquem massa hores a continguts que la majoria mai utilitzarà -com una subordinada circumstancial o una equació de segon grau- i deixem sense tocar qüestions útils, vitals. En el cas de l'alcohol, hauríem d'assegurar-nos que saben aspectes molt concrets, com què és una borratxera, que cal sopar, que no és el mateix una cervesa que un ‘cubata’, que no beure res és una opció perfecta i que, si es beu, alternar una coca cola, entre les cerveses demostra sentit comú. Seria bo que desprestigiéssim que qui s'emborratxa és admirable i qui beu aigua és un ‘friki’ ".
CLAUS
1 Què diu la llei? Navarra té una normativa pròpia que prohibeix vendre i servir alcohol als menors de 18 anys. A més, aquesta llei especifica que la prohibició es manté encara que els pares hagin consentit els seus fills comprar o consumir alcohol.
2 Quines són les sancions? La multa pot arribar als 6.000 euros. A més, el local es podrien interrompre a un any.
3 Es castiga l'adult que compra alcohol a menors perquè aquests l'hi demanen? Sí, i la sanció és la mateixa que la de vendre: fins a 6.000 euros.
4 Es prohibeix als menors prendre alcohol? No, no hi ha cap normativa que així ho indiqui. Per tant, estrictament, no és il·legal que un menor begui alcohol.
5 Llavors, pot actuar la policia si veu a un menor bevent? Sí, i la Policia Municipal de Pamplona ho fa. "Que cap llei ho prohibeixi no vol dir que estigui bé que un menor begui alcohol. De fet, es sanciona la venda perquè es considera que és nociu per a la salut". Així, quan veuen a menors bevent, els treuen les begudes, els identifiquen i criden als pares per informar-los.
6 Hi ha denúncies de pares? Alguns avisen a la policia de que hi ha  locals o botigues on els seus fills han aconseguit alcohol. Amb aquesta informació, els agents van als llocs per comprovar que efectivament és així.


Laura Puy Muguiro

2011.10.01