"Els moments durs són els més importants"

Albert Bosch, l'aventurer català que ha arribat en solitari al pol Sud en total autonomia

Albert Bosch va aterrar ahir a Barcelona després de culminar l'última de les seves aventures: arribar al pol Sud en solitari i en plena autonomia. Aquest esportista i emprenedor de 45 anys és el primer català que aconsegueix els 90º S i el primer espanyol que ho aconsegueix en total autonomia, sense precisar avituallaments llançats des de l'aire i avançant pels seus propis mitjans, arrossegant un trineu carregat inicialment amb 130 quilos. Bosch va arribar a casa pletòric però amb 15 quilos menys de pes, després de 67 dies de marxa extrema caminant una mitjana de deu hores diàries.

Els inicis de la travessa no es presentaven gaire prometedors: el temporal de vent els va obligar a romandre a la botiga durant dues setmanes, després el seu company va haver de ser evacuat i es va quedar sol.

Com enfrontar-se a un panorama tan desolador?

Al principi veia que anava perdent les opcions d'arribar al pol Sud, cada dia que passava tenia menys possibilitats i ho veia més llunyà, era difícil mantenir l'ànim. Quan em vaig quedar sol, només havíem completat 30 quilòmetres en 19 dies perquè havíem estat parats 15 jornades. En aquests moments si pensava que encara em quedaven 1145 quilòmetres podia ensorrar-me, així que vaig plantejar-me la travessa en blocs de quatre dies. L'horitzó eren quatre dies i així anava sumant i s’em feia més fàcil.

Des que es va quedar sol no es va prendre cap jornada de descans. Per què?

El cos em demanava descansar, però la ment no, de fet, amb un dia de descans tampoc m'hauria recuperat tant. Quan estàs a la botiga estàs tan bé que la temptació de quedar-s’hi és molt gran. Perquè sortir fora és terrible: el vent fueteja la botiga, la temperatura baixa a 37 graus sota zero i estàs tan calentet dins del sac ... Allà, controlar la ment és una necessitat extrema, perquè la ment t’ataca amb la por, el cansament, trobant a faltar a la família, pensant en les comoditats de casa... Per això el confort de la botiga és un perill.

Alguns dels posts penjats al seu web denoten molt patiment. En un d'ells explica que el dia que va superar els 88 º 23 'S, el punt més proper al pol Sud que va aconseguir Shackleton el 1909, va ser "horrible": avançava a cegues, amb zero visibilitat, només amb l'ajuda del GPS i de la brúixola, amb vent ... El comú dels mortals es pregunta, per què aguantar tantes penalitats?

Els moments durs són els més importants, és quan més aprens. En els dies dolents és quan has de saber quin és el motiu que t'ha portat allà, el perquè de perseguir aquest objectiu

Quin és el seu motiu?

Per mi no té sentit anar al pol Sud sense tenir clar per què ho faig. Aquesta aventura, l'Antàrtida, ha estat una manera molt intensa i interessant d'experimentar la vida i el món, de fer un viatge interior; superar reptes, aprendre ... Això ha estat un màster en actitud i conducta humana, un banc de proves en directe perquè ho vius tot al límit.

No ho havia experimentat abans?

No amb tanta intensitat. Pots pensar que el fet de quedar-te sol  només és mala sort però ha estat una oportunitat bestial de viure alguna cosa de tal magnitud en solitari. No hi ha soledat més extrema que aquesta: a l'Antàrtida no veus res ni a ningú. [Durant la seva travessa de 67 dies només es va creuar amb una persona].

El seu objectiu era arribar al pol Sud el 14 de desembre, coincidint amb el centenari de l'arribada d'Amundsen. Però aquest dia encara estava a la meitat del camí, encara li faltaven 541 quilòmetres per la meta. Pensava que arribaria?

Aquell dia tenia una pujada d’ànims perquè era a la meitat de la travessa i creia que la segona part seria més fàcil, encara que al final va ser pitjor. De tota manera, pensava que tenia sentit ser-hi 100 anys després i veient que a la Antàrtida segueix sent una zona molt incerta i extrema.

Al final, la travessa va ser tal com havia imaginat?

Pensava que seria més fàcil i que no m'afectaria tant haver de arrossegar una càrrega tan pesada. Vaig començar amb 130 quilos però en abandonar el meu company (Carles Gel) vaig haver d’assumir la càrrega que portàvem repartida els dos i vaig sumar vuit quilos, al final vaig acabar amb 80 o 90.

Amb deu hores de marxa diària en un entorn monòton, a on viatjava la seva ment?

El repte era superar aquestes deu hores perquè si t'avorreixes i entres en pensaments negatius ... Per sort, un dels meus motius era el viatge interior, analitzar la meva vida, els meus projectes, encara que també m’obsessionaven temes banals com el menjar. Aquest menjar d'avui l'havia imaginat tantes vegades! [Ahir va assaborir amb la seva família i amics una paella al Port Olímpic de Barcelona]. M'agrada molt fer conferències, i mentre caminava podia passar-me hora i mitja escenificant una xerrada.

El 2010 va coronar l'Everest; ara ha trepitjat el pol Sud. Ha pensat en el pol Nord?

Em dono de temps fins a l'estiu per decidir-ho; he d'estar molt convençut perquè el pol Nord implica dos anys de preparació: buscar patrocinadors, companys de viatge ...

Rosa Ma Bosch

10/01/2012

Font: La Vanguardia

BLOG de la Travessa de l’Albert Bosch: aquí

Juti Gusi: l'emprenedor que ha vençut dos cops la mort

Aquest lluitador de 43 anys és un home que s'ha fet a si mateix. Després de superar un trasplantament de fetge, defensa les propietats nutritives de la llet d'euga, avalades per alguns estudis científics, i vol comercialitzar-la.

Juti Gusi
foto per: José María Alguersuari

En un full de paper, sobre la taula del despatx, Juti Gusi hi té dibuixats els logos de tot d'empreses. Una desena de dissenys agrupats escrupolosament per columnes. Hi ha una anotació en llapis que ressalta entre tant d'ordre: "Cambi de nom", hi diu. "Cambi de nom". La falta d'ortografia trenca l'ordre de la pàgina i delata el seu autor. La del Juti Gusi és la història d'un home que s'ha fet a si mateix, que durant mitja vida ha voltat mig món venent vivers d'hortalisses pel negoci familiar. L'ortografia no és el seu fort però parla anglès, francès i italià.

Juti Gusi sembla un nom de ficció. Com la seva vida. En realitat es diu Joaquim Gusi però de ben petit ell mateix es va fer dir Juti. Va néixer amb incompatibilitat sanguínia i quan encara no tenia un dia de vida va rebre la primera transfusió per corregir l'anèmia. 40 anys més tard, l'hepatitis C provocada per aquella transfusió va derivar en una cirrosi que li va deixar el fetge trinxat. El trasplantament va ser un èxit, però va haver de lluitar durant mesos contra el seu propi cos per estar prou bé de salut per entrar a la llista de receptors de l'òrgan. Gusi ha tornat a néixer dues vegades.

La història del trasplantament és heroica. Gusi es va enganxar els dits amb la compra d'uns terrenys al Baix Llobregat. D'un dia per l'altre, va passar a deure dos milions d'euros al banc. Mort d'estrès, embrancat en una lluita judicial perduda, el fetge va dir prou. Un dia va arribar molt cansat d'un viatge. "Ni tan sols podia pujar de cop les escales!", recorda. El van visitar a l'hospital, i el metge, veient que el Juti no es prenia gaire seriosament el diagnòstic, li va etzibar: "Mira, noi, a veure si m'entens; tu estàs molt fotut. D'aquí un any o estàs trasplantat o enterrat". L'endemà, el gestor es presentava a l'hospital per arreglar els papers de l'herència.

Controlar la pròpia malaltia
I és que el quadre clínic de Gusi era preocupant. No hi havia manera de controlar els líquids que el seu fetge deixava anar. Sense menjar res, cada dia s'engreixava moltíssim. Va ingressar pesant 100 quilos, i un mes després ja en pesava 130. L'obesitat desaconsellava el trasplantament. "Un fetge sa és massa valuós; els metges han de tenir prou garanties que no el llençaran", frivolitza ara. I així va ser com, des del llit, va remoure cel i terra per controlar la seva pròpia malaltia. La clau era l'albúmina, una proteïna que ajuda a eliminar líquids del cos.

Buscant per internet va descobrir que la llet d'euga és rica en aquesta proteïna i es va recordar que, venent vivers per Europa, havia visitat una granja holandesa que en produïa. "De seguida vaig trucar a un amic: 'Escolta, nano, has d'anar corrents a Holanda i aconseguir-me llet d'euga". I així va ser. Al cap d'uns dies se l'havia fet enviar a través d'un sistema caríssim d'hidrogen congelat. Amb el permís del metge –"Mal no te'n farà", li va dir resignat– se'n bevia dos gots diaris. Un mes després, Juti Gusi, que havia estat per segona vegada a les portes de la mort, havia perdut prou pes per rebre un fetge.

Els metges deixen clar que la llet d'euga no és cap elixir i que ni tan sols hi ha prou evidències científiques que demostrin la seva eficàcia. El que sí que sembla evident és que la seva composició, rica en determinades proteïnes, pot ajudar alguns malalts amb problemes de pell, fatiga o ansietat a millorar el sistema immunològic.

I aquest és el nou repte del Juti, ajudat per la seva parella, Lídia Sambola, i un jove amic de la família, Edu Monroy. L'emprenedor explica: "La idea inicial era aquesta: jo em moria i li havia de deixar muntada a la Lídia una grangeta petita amb eugues. L'Edu l'ajudaria". Els metges li van donar permís per escapar-se dos dies amb la seva dona a Holanda a veure la granja. El model es podia exportar bé. I la Lídia el va veure factible. Tot estava lligat i ben lligat. Per sort, una part del pla va fallar: el Juti va sobreviure.

A la granja de la Vall d'en Bas hi ha tres eugues produint llet. L'empresa es diu Equillet. Però el projecte ara és molt més ambiciós. Tossut com és, el Juti s'ha posat en contacte amb els principals productors d'Europa per fer xarxa i mirar d'impulsar una línia de recerca científica que provi les bondats d'aquesta llet tan suau de gust com una orxata aigualida, i amb unes propietats, asseguren, similars a la llet materna. Vol crear una fundació.

La llet d'euga es ven en petites dosis, com xarrups de llet, suficient per rebre'n els suposats beneficis. No és barata: 40 euros el litre. Equillet, a més, importa llet d'euga en pols de Bèlgica. I gràcies als laboratoris Klein ja s'estan comercialitzant pomades i cremes. La gamma no acaba aquí: Pifarré ha distribuït els primers caramels fets amb llet d'euga. El proper objectiu són els iogurts i els formatges.

Isaac Salvatierra

Vall d'en Bas  08/01/2012 

Font: Ara.cat/Ara ens en sortim

Finestró Nigerí

Josep Fripola.
foto:Manel Lladó

Fa temps que no us escric. Penso, a vegades, que ja no tinc gaire res per dir o que és poc interessant. De la crisi ja en tenim les orelles ben embussades i el cor se'ns en ha empedreït. Sort que no desconnectem mai el record i l'amistat. A mi, la rauxa m'escalfa la sang d'entrada, el seny la tempera després i ambdós s'acorden tot seguit per fer parlar el cor. Som-hi, doncs.

Segur que tenim inseguretat per temps

"Vés molt en compte i sigues prudent". Això em recomanava el comandant de la guàrdia nacional de Tillaberi fa cosa d'un mes. Fins aquell dia ningú no m'havia dit ni piu. Que m'ho facin saber ara no m'estranya gens ni mica. Hi ha hagut segrestaments a l'altra banda de la frontera, a Mali, no massa lluny d'aquesta localitat. Fa un any i escaig que varen emportar-se dos joves francesos d'un bar de Niamey; la persecució dels terroristes va ser fulminant però va acabar malament amb morts per tots costats. Justament, el comandant que em feia aquesta advertència en va resultar ferit greu i senten que no tingui cap més ganes de córrer darrere els malfactors. Tillaberi és la capital d'una important i vasta regió, a 115 km de Niamey, considerada límit en cosa de seguretat territorial. Sóc pràcticament l’únic europeu que hi resideix els caps de setmana al servei de la petita comunitat cristiana i de qui sigui; per ara i tant, m'hi passejo i visito la gent sense cap mena d'inquietud.

D'ençà que hi ha hagut les revoltes en els països àrabs, a Líbia en particular, molts combatents han fugit emportant-se armes de tot tipus creant una més greu inseguretat en tota la banda saheliana que cobreix varis països. La immensa part de desert del Níger esdevé terra de ningú o, si voleu, terra de tothom que hi descobreix una bona jaça, un refugi. Els islamistes de AQMI (Alquaida en el Maghreb Islamic), altres faccions terroristes i el banditisme s'han folrat d'armes i municions. Per altra part, provinent del sud, de la veïna Nigèria, hi ha la secta musulmana anomenada Boko Haram que actua amb una extremada violència contra tota mena de presència sociocultural occidental; s'autoanomenen ''talibans nigerians''. Aquests països ja tenien prou feina a lluitar contra la fam i la pròpia corrupció, ara esdevindrà encara més difícil  posar-se dempeus i vetllar per aconseguir un mínim de seguretat sobirana.

Complir 70 anys sense pastis ni bufar espelmes

Els vaig complir el mes de juny passat sense rebombori ni esclat, com m'agrada. Però el número 7 porta plenitud i se’l veu més cofoi, més ben arrodonit en els 70 anys de vida: em va fer agafar embranzida per passar tres o quatres mesos treballant com un ximplet en la traducció i revisió d'unes quantes guies didàctiques en tres llengües. També em vaig afanyar a acabar la nova traducció del leccionari en Zarma. Tot plegat, un pilonàs d'hores d'ordenador de coordinació del treball que realitzava una dotzena de col·laboradors.

És prou conegut l’adagi que diu. "De gent indispensable els cementiris en són plens." En certa mesura jo me'n considero un d'ells. No en faig cap motiu de vanagloria, només assumeixo que m'ha tocat viure-ho així. Un fil conductor d'aprenentatges i de pràctiques acaba fent-te especialista d'alguna cosa. I ja hi som. La necessitat d'un servei, la disponibilitat del que el fa diguem-ho tot, una certa dèria per aconseguir resultats, et porten viu cap al cementiri dels indispensables. És cert també que amb el mateix salva conducte d’indispensable, conscient de que cal preparar l'esdevenidor, vaig burxant a tort i a dret per trobar relleus, gent disposada a fer aquesta feina. Lo fotut és que si no se'n té la ceba, és massa feixuc passar hores i més hores remugant conceptes, mirant de incultura-los bo i trobant-ne la traducció adequada.

Però no exagerem, tampoc cal ser res de l'altre món. Si gosava penjar-me discretament una medalleta, seria just la de la tenacitat. Ara bé, mirant a l'entorn o una mica més enllà, hi descobreixo, sobretot en el món femení, moltes persones generoses a vessar, d'una exquisida discreció, que fan un treball realment "indispensable" durant tota la seva vida; són senzillament irreemplaçables com ho han sigut les nostres mares. Això em consola a bastament. No surten ni en els diaris ni s'emmirallen en el Facebook però es guanyen a pols el seu saber ser i fer únic, "indispensable". I si massa m'apureu, tindria ganes de ficar-nos tots en un mateix sac: sempre serem indispensables per a estimar de debò; ningú altre ho farà en lloc nostre i, al final, l'estimar encara ens restarà com un deute.

Aquesta santa mare Església que ens fa patir

Fa molt temps que ho vèiem a venir. Ara ja ens ha arribat la grossa onada de restauració, amb un reguitzell de frenades a l'obertura de visió del Concili Vaticà II. Sembla, a més, que s'hagi programat un enterrament progressiu del seu esperit i de la dinàmica evangèlica que potencia ser sal i llevat en el món. Ja no es tracta d'evolucionar i créixer en espiral ascendent. Més aviat reculem amb una involució reductiva entorn de la pròpia comunitat, del nou moviment conservador, del cercle d'activitats parroquials. El criteri consensual és "sentir-se segur en la fe", seguir les bones roderes. Per aixó cal el clima que proporciona l'exercici del "ministeri apostòlic" sense cap contaminació de laïcisme. Hi ha també els signes exteriors inconfusibles: el retorn a la vestimenta anacrònica del clero i dels religiosos, l'abillament litúrgic fastuós i ranci a la vegada. Què s'ha de dir de l'aferrament al ritualisme encarcarat i de la reintroducció del Ilatí? Deu meu, on anirem a parar? No s'explica gaire bé si no és per un afany de mimetisme del que impera en el Vaticà, per seguir la moda retro o fer mèrits. Per altra banda, tinc la impressió que, en el fons, hi ha un desig de mantenir ben agafades les regnes del món religiós, les del poder "sagrat” que la religió confereix als seus ministres.

I prou, que ja és massa. Deixo aquesta llastimosa lletania. Tinc només por que, un dia o altre, ens acorralin cap a una zona perillosa que en podríem dir de "desobediència eclesiàstica" que no voldria dir "eclesial" ni, encara menys, rebuig de l’Església. ¿Qui no estima la seva mare malgrat la pila de defectes que pugui tenir? Tampoc renunciem doncs a aquesta evidència tractant-se de l'Església. Cal però que deixi de monopolitzar la Veritat i que aculli totes les altres parts de veritat repartides arreu. Mai ha servit, d’ençà de Jesús, de posar-se d'esquena al món dient que és substancialment dolent i pervers. O bé, ¿pla de salvació universal s'ha encongit tant que deixaria fora tres quartes parts de la humanitat?

Alguna vegada m'han fet passar per ser un eixelebrat amb reminiscències del maig del 68 francès. És gat per llebre. No té res a veure amb els qui ens varen ordenar i vàrem néixer com a capellans el 65 a redós del Concili, quan sortien els primers documents alliberadors i poc després se'n feia la clausura. A la revolució del 68, ja érem ben desmamats i acampats. Deu ser doncs aquesta arrencada inicial la que ara ens fa fer posar les mans al cap bo i demanant-nos on anirem a parar. Per tant, és un crit d'alerta que no ens hauria de desencisar ni fer baixar els braços. La vocació de deixebles de Jesús, de servidors del Regne de Déu en comunió amb la santa mare Església, ens ofereix sempre la màxima garantia de mai treballar en va.

Bon any nou, pau de debò i energia interior renovada per a tothom!

Josep Frigola

Niamey, a primers de gener de 2012

"Nens robats, Vides robades"

De acuerdo a los datos ofrecidos por las asociaciones que luchan a brazo partido porque se conozca la verdad, en España hay 300.000 casos de niños robados, traficados o adoptados al margen de la ley, a partir de la Guerra Civil y hasta mediados de la década de los 80; existen expedientes de sustracción de neonatos datados en las postrimerías de 1986. Pero, ¿cómo ha sido posible este escandaloso espacio de impunidad que llegó, para bochorno del Estado de Derecho, hasta las mismas puertas de nuestros días?

Al concluir la Guerra, el régimen se cebó en depuraciones ideológicas por todos conocidas. Pero había una más infame y subterránea: lo que se ha dado en llamar «niños perdidos del franquismo». Y no me refiero a los que embarcaron hacía tierras foráneas. Estoy hablando de los bebés que terminada la contienda eran arrebatados en numerosas ocasiones a sus madres disidentes, «solteras» o consideradas sospechosas, nada más nacer la criatura en una prisión, en un hospital o en una casa de misericordia. Los especialistas de la Uned en materia criminológica, estiman que al menos 25.000 niños fueron robados en los primeros periodos de posguerra. Algo parecido a lo de Videla en Argentina, allá por 1980, y entre cuyos pequeños apropiados ilícitamente se encuentra la nieta del poeta Juan Gelman, que recibió, un año después que Antonio Gamoneda, el Premio Cervantes 2007.

Pasó el tiempo, afloró el desarrollismo industrial, murió el dictador, se promulgó la Constitución de 1978 y, sin embargo, continuó inmune la compra-venta de bebés en hospitales de toda la geografía española. También en León. Lo que había comenzado como represión política, prosiguió como vil negocio mercantilista. ¿La culpa? Sin duda, dos cuestiones han resultado determinantes. La primera, que no tiene arreglo ni lo tendrá jamás, pone de manifiesto la propia naturaleza del ser humano: quien quiera transgredir o hacer el mal, lo tiene al alcance de la mano, ahora y siempre. El segundo aspecto, digamos más «técnico» y subsanable, es el artículo 30 del Código Civil que en este asunto hemos sufrido inmemorialmente. El famoso apartado, en vigor hasta el 21 de julio de 2011, fecha en que se publicó la nueva Ley Orgánica de Registro Civil (L.O. 20/2011), declaraba que un neonato no adquiría personalidad jurídica hasta pasadas 24 horas de vida fuera del seno materno. En consecuencia, no se le inscribía en el registro civil ni en el libro de familia si no cumplía ese requisito. En caso de aborto o muerte antes del plazo, tampoco se le anotaba como «persona natural» o jurídica.

He ahí el territorio de indemnidad para quienes, por motivos sociopolíticos, lucrativos, o ambos a la vez, pretendieran llevar a cabo el latrocinio de críos bajo la coartada legal de falsos abortos o fingidos fallecimientos durante el primer día de vida. La citada Ley Orgánica 20/2011 ha corregido, después de 300.000 bebés sustraídos, su artículo 30, de modo y manera que la personalidad se adquiere ahora en el momento del nacimiento con vida, producido el entero desprendimiento del seno materno. No es necesario aguardar 24 horas. Con esta reforma, la regulación española se adapta al criterio contenido en el Convenio de los Derechos del Niño de 20 de noviembre de 1989.

En suma, si a esa laxitud jurídica, deudora del Derecho Romano, le añadíamos personas y profesionales indeseables, falta de conciencia del mal causado, mujeres estigmatizadas socialmente (léase madres solteras en inferioridad de condiciones), el hecho de que éstas y el resto de jóvenes no alcanzaban la mayoría de edad hasta los 21 años o que los expedientes hospitalarios se podían destruir a los cinco años, hete aquí buena parte del caldo de cultivo y arbitrariedad para que hasta mediados de la década de los 80, se haya traficado con bebés.

Hay casos documentados y judicializados que resultan de una crueldad inimaginable. Uno de los centenares acaecidos en León, y que muestro en genérico como paradigma de modus operandi, es el de un matrimonio de la provincia, cuya mujer ingresó confiada en un hospital de la ciudad. Después de dar a luz a dos niñas mellizas sanas, le comunicaron el fallecimiento de una. A los pocos días, le volvieron a notificar la muerte de la otra pequeña. La pareja regresó desolada al pueblo sin sus hijas, en la creencia de que habían sido inhumadas por el propio sanatorio. Cincuenta años después, las noticias en la prensa sobre estas barbaridades y la «llamada de la sangre» movilizaron las sospechas de la familia. Los archivos hicieron el resto. Las niñas, pese a vivir más de 24 horas no estaban inscritas en el registro civil como era preceptivo. El historial sanitario, en el que figuraban como nacidas con tres días de diferencia, aún siendo mellizas, se encontraba plagado de anomalías y falsedades. Dicho en otras palabras, ¡las recién nacidas no habían alcanzado oficialmente el estatus de personas jurídicas! Cuando la familia, décadas después, se presentó en el cementerio para la exhumación de los cadáveres y prueba de ADN, nada pudieron hacer ya ante una arcaica fosa común de los denominados «legajos de abortos» donde, además de ser imposible, no estarían. Evidentemente, las mellizas fueron robadas y hoy vivirán por separado en cualquier parte de León o en otro lugar del país o el extranjero, sin saber la verdad. Incluso podría darse la perversa paradoja, remota pero no imposible, de que leyeran estas líneas y no supieran que son producto de un pillaje o adoptadas al margen de la ley.

Así las cosas, y ante la disparidad de criterios jurídicos por parte de los juzgados españoles, que admiten diariamente denuncias por apropiación indebida y compra-venta de esos 300.000 niños traficados, la fiscalía general ha considerado los hechos como detención ilegal, con el agravante de menores, al objeto de que, pese a los años transcurridos, los delitos no prescriban, puesto que la detención ilegal es un infracción penal de carácter permanente cuando persiste la situación, el secuestro o la desaparición. Hay jurisprudencia del tribunal Supremo que avala esta tesis.

Con todo, siempre queda considerarlo crimen de lesa humanidad. Aunque si hablamos de humanidad conviene recordar a Kant, con aquello tan trillado pero verdadero de que el hombre es un lobo para los de su misma especie. Y si acaso existieran dudas acerca de la malignidad intrínseca del Homo sapiens, vuelvan a leer cualquier párrafo al azar de este texto o simplemente vean los primeros veinte minutos del próximo telediario que se ponga ante sus pupilas, quizás no curadas todavía de espanto.

Ricardo Magaz

Professor de fenomenologia criminal de la UNED i escriptor

04/01/2012

Font: aquí

________________________________________________________________________________

________________________________________________

A més podeu trobar més informació i fins i tot denunciar desaparicions al bloc especial de EL País. Podeu veure la informació tot clicant el mapa de denúncies presentades a la físcalia. Aquest mapa és fet pel mateix diari:

Justícia i Pau i els Drets Humans

El passat dimecres dia 14 de desembre, JiP de Girona va voler commemorar el 63è aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans, amb una Conferència a l’Aula Magna de la Casa de la Cultura. La Conferència que va anar a càrrec de Jaume Botey Vallès (llicenciat en Història i Filosofia, doctor en Antropologia, professor de la UAB i vinculat en nombrosos moviments socials), va ser precedida per dos testimonis que viuen en les seves vides la dramàtica vulneració dels drets més essencials, com és el dret a l’habitatge i el dret a ser acollit en un país estranger. El primer, en Ramon Mateu és membre de la PAH (plataforma d’afectats per les hipoteques) i, el segon, en Rachid Essafri, marroquí, és membre de ÀKAN. Tant l’un com l’altre varen exposar, amb molta claredat i cruesa, les grans dificultats que avui pateixen ells i milers d’altres persones, a causa de les polítiques liberals que han propiciat puguin ser atropellats tots els drets de la Carta Magna, com, entre els més bàsics, el dret a tenir un habitatge digne o el dret a emigrar a un altre país per poder tenir més possibilitats de sobreviure dignament.

En la seva intervenció el professor Jaume Botey, va fer un repàs històric de les diverses circumstàncies que havien afavorit, en el transcurs dels anys, la constitució del projecte dels Drets Humans, fins a la seva proclamació en el si d’una reunió de l’Assemblea General de les Nacions Unides celebrada al Palau de Chaillot de Paris el 10 de desembre del 1948. Botey també va destacar com la iniciativa de les Nacions Unides, ha acabat amb un fracàs estrepitós, degut a la manca de voluntat política dels mateixos estats que de forma molt solemne, però també molt hipòcritament, el signaven l’esmentat 10 de desembre del 1948. L’esmentat fracàs, segons va argumentar, ha estat motivat per les polítiques neoliberals que gradualment s’han imposat arreu del món amb les esfereïdores conseqüències del creixent empobriment de la major part de la població mundial (segons dades esgrimides, el diferencial entre la franja del 20% dels més rics i la del 20% dels més pobres, s’ha triplicat només d’ençà a la Segona Guerra Mundial i avui la capacitat de benestar dels més rics ja és 92 vegades superior a la dels més pobres).

En front de la creixent desigualtat i de la vulneració dels drets més bàsics, el professor Jaume Botey va proposar que els ciutadans i ciutadanes més sensibilitzats procurem:

·      Estar degudament informats de la realitat que ens envolta en cada moment.

·      Utilitzar els mitjans tècnics que tenim al nostre abast per denunciar les injustícies.

·      Actuar en grup, tant en el barri, la parròquia o altres moviments socials.

·  Promoure la cultura de l’optimisme i l’esperança, tot donant sentit de futur, de transcendència vers quelcom que vagi més enllà del materialisme imperant.

La conferència i els diferents ponents, fou presentada per la responsable de l’associació ÀKAN, Lluïsa Geronès que, al final, va moderar el col·loqui i intervencions dels nombrosos assistents.

  

Justícia i Pau, Girona

Girona, 30 de desembre del 2011                                          

'El negro'

Estamos en el comedor estudiantil de una universidad alemana. Una alumna rubia e inequívocamente germana adquiere su bandeja con el menú en el mostrador del autoservicio y luego se sienta en una mesa. Entonces advierte que ha olvidado los cubiertos y vuelve a levantarse para cogerlos. Al regresar, descubre con estupor que un chico negro, probablemente subsahariano por su aspecto, se ha sentado en su lugar y está comiendo de su bandeja. 

De entrada, la muchacha se siente desconcertada y agredida; pero enseguida corrige su pensamiento y supone que el africano no está acostumbrado al sentido de la propiedad privada y de la intimidad del europeo, o incluso que quizá no disponga de dinero suficiente para pagarse la comida, aun siendo ésta barata para el elevado estándar de vida de nuestros ricos países. De modo que la chica decide sentarse frente al tipo y sonreírle amistosamente. A lo cual el africano contesta con otra blanca sonrisa. 

A continuación, la alemana comienza a comer de la bandeja intentando aparentar la mayor normalidad y compartiéndola con exquisita generosidad y cortesía con el chico negro. Y así, él se toma la ensalada, ella apura la sopa, ambos pinchan paritariamente del mismo plato de estofado hasta acabarlo y uno da cuenta del yogur y la otra de la pieza de fruta. Todo ello trufado de múltiples sonrisas educadas, tímidas por parte del muchacho, suavemente alentadoras y comprensivas por parte de ella. 

Acabado el almuerzo, la alemana se levanta en busca de un café. Y entonces descubre, en la mesa vecina detrás de ella, su propio abrigo colocado sobre el respaldo de una silla y una bandeja de comida intacta.

Dedico esta historia deliciosa, que además es auténtica, a todos aquellos que, en el fondo, recelan de los inmigrantes y les consideran individuos inferiores. A todas esas personas que, aun bienintencionadas, les observan con condescendencia y paternalismo. 

Será mejor que  nos libremos de los prejuicios o corremos el riesgo de hacer el mismo ridículo que la pobre alemana, que creía ser el colmo de la civilización mientras el africano, él sí inmensamente educado, la dejaba comer de su bandeja y tal vez pensaba: "Pero qué chiflados están los europeos".

Rosa Montero

17/05/2005

Font: El País

Cant dels Ocells

El Mestre Casals

Escolania de Montserrat

Què has de saber abans de fer-te un pírcing?

Sabem que, per a moltes persones, portar un pírcing està “de moda”. Només cal fer una recerca a través dels cercadors d’Internet per adonar-se’n de la gran quantitat d’establiments on en posen. El que, a vegades, oblidem és que aquesta pràctica suposa lesions a la dermis. L'usuari ha de ser conscient i estar ben informat respecte als problemes que poden aparèixer com: infeccions, reaccions al·lèrgiques, irritacions... Fins i tot, si no es realitza en locals que respectin les mesures higièniques, poden donar lloc a malalties víriques greus com l'hepatitis o la sida, o que es transmeten per la sang. Per aquests motius aquesta moda és desaconsellable des de la perspectiva sanitària. No obstant això si algú esta  entossudit a fer-se un pírcing, cal que segueixi una sèrie de normes bàsiques que són:

• Estar vacunat del tètanus.
• No patir cap malaltia en el moment de la inserció del pírcing, ja que qualsevol afecció, com un refredat, pot debilitar el nostre sistema immunològic.
• Els menors de edat han de tenir autorització paterna.
• L’estiu és la pitjor època de l’any per fer-se pírcing perquè quan més suem i anem a la piscina i a platja, que incrementa la possibilitat d’infeccions.
• Hem de saber que hi ha parts del cos que ,per les se­ves mucoses, es poden infectar més fàcilment, com la boca, nas, Llengua i genitals. En altres parts, com els llavis i el melic, els pírcings poden ser perillosos per causar fàcilment enganxades o rascades.
• Cal evitar col·locar l'arracada en llocs de la nostra pell on tinguem al·lèrgies, grans cremades...
• És molt important fer-se pírcing en centres per aquesta pràctica. Això ens garanteix les normes de higiene i la prevenció de riscos sanitaris .tan els relacionats amb el local com els vinculats al material de treball. També ens garanteix que els utensilis estan degudament esterilitzats.
• Hem d’escollir el material més adient per introduir un element al nostre cos. El millor són les arracades de materials hipoalèrgics com el titani o l’acer.
• Exigim que el personal sigui professional i treballi com si es tractés d'una operació, netejant i desinfectant la zona de la pell que s’hagi de perforar. També cal que tot el material que es faci servir per travessar la pell sigui esterilitzat i d’un sol ús (els utensilis que no siguin d’un sol ús s’han d’esterilitzar i guardar en bosses o recipients estèrils. 
• Hem de saber que després, durant un temps, s’han de realitzar les cures de la ferida que ens indiquin. Aquestes cures dependran de la zona perforada. En cas de febre o vermelló hem d’anar al metge. 
• Cal saber que no es podrà donar sang en un any.

En resum, per minimitzar els riscos de la salut abans de fer-te  un pírcing cal que disposis de tota la informació. I, sobretot, que escullis un professional qualificat que a més de garantir la higiene impecable i una tècnica satisfactòria, t’informi de les prevencions necessàries i de les cures posteriors.

Pilar Castro

Cap de la xarxa d'agents de Salut Pública Municipals de DipSalut

Diari de Girona

29/12/2011