dissabte, 4 de març de 2017

“Jo veig el nen que plora en cada pacient”

Luigi Cancrini, psiquiatre; director científic del Centre d’Ajuda al Nen Maltractat (Roma)
78 anys. Romà. Casat dues vegades, 5 fills i 4 netes. Vaig ser ministre amb el PCI a l’ombra. La política no ha de ser una professió, perquè la distància amb la vida de la gent és enorme. Temo el populisme: delegar la teva sort en un altre la teva sort. Els humans som naturalment bons, els traumes ens tornen dolents.

Creu que naixem bons?
Sí que ho crec. El natural és estar ben disposat per als altres. L’home és naturalment sociable, deia Marx.

... i un llop per a l’home, deia Hobbes.
La meva experiència m’ha convençut que l’humà es converteix en un llop per als altres quan té dificultats a la seva infantesa.

Ho investiga des dels anys setanta, vostè.
En aquella dècada vaig fundar el Centre d’Estudis de Teràpia Familiar i Relacional i des d’en fa vint anys dirigeixo el Centre d’Ajuda al Nen Maltractat de l’Ajuntament de Roma.

Tot es remunta a la infantesa?
La cura en la infantesa és fonamental per a la salut mental futura. No hi ha prou atenció als nens que pateixen, i aquest és també un problema polític.

Es fa en la infantesa, la persona antisocial?
Sí, en la infantesa es consolida el nucli de patologia que es transformarà en trastorn de personalitat. La majoria dels drogoaddictes pateixen trastorn límit de personalitat, la causa de les addiccions és la infelicitat, el desequilibri. Al nen que roba, no se li passa amb l’edat: si no s’atén en la infantesa, serà un lladre.

Proposa una atenció psicoterapèutica pública i de qualitat, per a la infantesa?
Sí, perquè si no s’intervé durant la infantesa tindrem molts psicòpates, drogoaddictes, persones amb trastorn alimentari i tota la mostra de patologies imaginables. Però si aconseguim intervenir en la infantesa, podem canviar el món.

Sona utòpic.
La política ha de donar recursos i els professionals han d’aprendre com tractar aquests nens. Les universitats no ensenyen a treballar amb nens que pateixen descurança i maltractament. El nostre coneixement científic és molt superior al que apliquem, no ha arribat ni a la cultura ni als serveis.

Els nens viuen sotmesos a imatges de violència. Com els afecta?
Les faules i els contes sempre han estat molt violents. La Blancaneu, La Ventafocs... parlen de maltractament. El nen està acostumat al fet que hi ha perills però que es poden superar sent fort i comptant amb l’amor d’algú.

Aquesta és la solució, l’amor?
Sí, a les faules i a la vida. Jo veig el nen que plora en cada pacient. Hitler, Stalin i Franco eren nens que ploraven, tots amb unes històries familiars terribles. El maltractament i la descurança dels nens poden produir monstres molt nocius si el nen és intel·ligent, té carisma i força personal.

Aquells dictadors, haurien tingut solució si els haguessin tractat d’adults?
És difícil, però seria interessant una validació de salut mental abans de presentar-se com a president.

Malgrat tot és optimista, vostè.
Els meus primers records son de bombardejos. Vaig passar por, però vaig tenir els meus de pares que em varen protegir amb el seu afecte. Això t’ancora a l’esperança i a la confiança en la vida. Et porta a creure que el futur pot ser millor i que en gran manera depèn de com ho facis tu.

Això és el que pretén donar-los, als nens?
És que si hi ha inseguretat en la imatge que un nen té de la seva mare, en com la sent, hi ha un punt de ruptura en la persona.

I és així, en totes les cultures?
Sí, ho he constatat treballant amb famílies de tot el món. Els vincles són la trama de la vida: soc el resultat dels meus vincles. Si el vincle familiar es trenca massa aviat, hi ha conseqüències: la ferida que em produeix és un condicionant del meu futur.

És freqüent.
Sí, però no és necessari. Cal posar molta atenció en els primers anys de vida. El problema no són les baralles dels pares, sempre que no siguin violentes: es pot barallar i cuidar el fill. El problema és l’abandonament i el maltractament.

I si falta el pare?
La mare li pot donar el que necessita. N’hi ha moltes, de combinacions. Però si hi ha massa dolor i l’afronta en solitari, és destructiu. Si el nen està connectat amb altres i hi pot posar paraules, és una experiència de creixement; i això és una cosa que hem d’aprendre: compartir i acceptar el dolor com a oportunitat de créixer.

Com aconseguir que expressi el seu dolor?
Roman en silenci al seu costat, esperant: temps i presència.

Dir que tot es defineix dels 0 als 3 anys és una condemna.
Cal tornar enrere en l’experiència d’abandonament com més aviat millor. L’adolescència, quan aquests problemes es manifesten, és un bon moment, no és una condemna, només és més difícil. És més intel·ligent intervenir abans.

Aquesta és la seva lluita.
El nen que ha estat abandonat té el sentiment de no valer res i cal ajudar-lo a reconstruir la seva història.

Com?
És impressionant veure de quina manera pot canviar l’actitud envers si mateix i envers la vida qui pensava que l’havien abandonat quan entén que no el podien cuidar, que el fet que el confiessin a d’altres també és un acte d’amor.

L’oportunitat d’un altre punt de vista.
És la imatge interna de la seva mare biològica el que canvia, i això canvia la seva harmonia de vida. Ho he vist tantes vegades..., he vist com una reconstrucció clara, neta, pot canviar l’organització psíquica de la persona.

Ima Sanchís
01/03/2017

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Tan sols acceptarem comentaris que siguin signats amb els vostres veritables noms, la resta seran eliminats.
Gràcies