dimarts, 13 de desembre de 2016

“Els meus fills tenen dues mares”

Sílvia Cadanet parla de la seva experiència com a mare i del fet que encara es consideri inhabitual que dues persones del mateix sexe tinguin fills.
Sosté que una de les coses que més la sobten és que molta gent ho veu bé sempre que passi a casa d'altres.
Sílvia Cadanet, tècnica en educació infantil i pallassa, fotografiada a Girona. Foto: DIEGO ORLANDO MACHIMBARRENA.
Em considero una persona conformista, impacient i alegre, i per mi l'amor és confiança i estimació, ser capaç de donar sense esperar rebre, i rebre sense sentir que has de donar a canvi. Hi ha diferents tipus d'amors: d'amics, de familiars, de la parella i dels fills. La societat ha estat inculcant que es necessita la figura paterna perquè una família sigui feliç, però ara sembla que la cosa està canviant. Benauradament.

La meva parella i jo tenim dos fills, ella no en volia tenir però jo la vaig convèncer. Vam anar a una clínica. Ella va tenir un fill biològic i després en vaig tenir un jo, quan ja tenia quaranta anys. Va ser un procés complicat, em va costar quedar-me embarassada per l'edat, jo que sempre havia dit que volia ser mare jove... Ara tenim uns fills preciosos i que a més de ser germans perquè viuen sota el mateix sostre, ho són també, com tots els altres, perquè les seves mares són parella. També vam poder aconseguir que ho fossin genèticament parlant, vam demanar que fos el mateix donant.

Tinc dos fills preciosos i m'agradaria tenir-ne més, però de moment ho tenim molt difícil, potser en un futur, una acollida... Per ser mare del fill de la meva parella –vull dir perquè tingués el meu cognom, perquè de mare ja en sóc, tingui o no tingui el cognom!– vam haver de fer papers! No ets ningú avui en dia si no fas papers! Ens vam haver de casar o simplement havia d'adoptar-lo. Considero que a la societat potser li falta una mica d'obertura de paràmetres. És a dir, que siguem mares de dos fills no és res de l'altre món, no? Vaja, avui en dia, sembla que no hauria de ser rar... però això comporta que en alguns cercles se'ns conegui. Uns nens amb dues mares és un motiu que surt del que és, no vull dir correcte o normal, podríem dir que habitual.

A la meva mare li agradava la idea que jo volgués ser mare, però tenir una parella del mateix sexe ja no li agradava gaire, va tardar més d'un any per acceptar la situació i un altre per normalitzar-la. Ara totes dues es porten molt bé, s'ho expliquen tot. Que la meva mare trigués una mica a adaptar-se, ho entenc, però malgrat l'edat i les seves creences, ho ha fet. El que més em sobta és que molta gent ho veu bé, però, però... si passa a casa d'altres. Crec que el que passa és que ho toleren però en realitat no ho accepten.

Els meus fills i els seus amics ho viuen amb una naturalitat que tomba d'esquena. És de grans, que ho espatllem tot. Evidentment que els amics dels meus fills pregunten, és normal que siguin curiosos, només faltaria! Ara, un cop ho saben, es queden tan amples! Quan eren més petits i els anàvem a buscar a l'escola, ens preguntaven: “Tu ets la seva mare?” “Sí.” “I ella?” “També.” “Ah, d'acord!” I seguien jugant com si res.

Què pot desitjar una mare per als seus fills? Jo desitjo que siguin bones persones, que siguin feliços i que puguin riure una estona cada dia. De fet, és el que desitja la meva mare per a mi.

Els homes i les dones som diferents, és obvi. Però hi ha moltes coses en què hauríem de ser tractats amb igualtat, com per exemple els salaris. A la nostra societat hi ha desigualtat.

Sóc filla, mare, educadora i pallassa. M'encanta fer riure a petits i grans, tinc espectacles per a diferents públics, inclòs un per a adults. Fent espectacles per a petits m'ho passo bé però amb els adults… m'ho passo molt bé. Quan actuo amb els nens puc veure que són sincers. Si els agrada l'espectacle es queden embadalits mirant, escoltant, participant...

Quan faig de pallassa em vesteixo diferent. Porto faldilles, talons i em maquillo. M'agrada aquesta indumentària, però en el meu dia a dia, com a tècnica en educació infantil en una escola, no em vesteixo mai d'aquesta manera. Per aquest motiu, gaudeixo podent ser una altra persona quan faig de pallassa, perquè tinc dos estils diferents sense deixar de ser la mateixa persona. En aquesta societat encara estem molt lligats a allò de què diran, i al políticament correcte. Hem de deixar que la gent visqui com vulgui! Nosaltres adorem els nostres fills i qui ens ha de venir a dir que no rebran l'educació adequada perquè tenen dues mares? Au va! Hi ha molt malalt!

En la nostra societat hi ha titelles, com en el teatre, que es deixen manipular pels altres, pel que diran, pels veïns, per la societat... Mireu, que tothom visqui com li plagui, que si és feliç segur que farà feliç els que l'envolten. Jo sóc feliç i tinc una família preciosa!

Clara Coll i Miquel Rodríguez
07/12/2016

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Tan sols acceptarem comentaris que siguin signats amb els vostres veritables noms, la resta seran eliminats.
Gràcies