dimarts, 15 de novembre de 2016

Les cicatrius de París

Un any després dels atemptats, la ciutat conviu amb l'estrès malgrat la resistència dels parisencs
La torre Eiffel il·luminada amb els colors brillants de la bandera nacional francesa després dels atemptats.
«No ho oblidis. Ja fa un any dels atemptats i la visió que tens de París canvia, perquè et sents una mica en estat de guerra, saps que en qualsevol moment pot passar alguna cosa. La presència militar serveix per tranquil·litzar la gent, però no és eficaç davant d’algú que està disposat a morir per una causa». Stephane, un grafista de 39 anys que viu a Val- de-Marne, ha fet tot el possible per no canviar de costums des que el gihadisme va sacsejar París amb 130 morts, més de 400 ferits i un país sumit en el dol. Però quan s’asseu en una terrassa mira a dreta i esquerra, es fixa en el paio que baixa d’una moto. Està en alerta. «Això no crec que canviï en molt temps», afegeix.

La commoció que va travessar tot França s’ha transformat en un estrès permanent, perquè els ciutadans saben que ara tothom és objectiu potencial del terrorisme. El país va passar en menys d’un any de l’estat d’amenaça, després dels atacs a Charlie Hebdo, a la declaració de guerra de François Hollande contra l’Estat Islàmic. I la batalla segueix. La militar, la política i la social.

Múltiples cares
No només ha mutat el perill, també els francesos ho han fet, mostrant múltiples cares: la solidària, la de resistència enfront de la barbàrie i la que ha injectat més de sis milions de vots al Front Nacional. Els atemptats han accentuat un profund malestar que ve de lluny i que pot alterar la genètica francesa inoculant en la democràcia el virus de la por.

Avancen la islamofòbia, la desconfiança, l’autoritarisme, la sospita davant del diferent, mentre l’Estat, que fa bandera del laïcisme, intenta dotar l’islam d’un parapet republicà per barrar el pas als radicals que pesquen en les aigües tèrboles de les banlieues abandonades a la seva sort. Així, el 56% dels francesos acceptarien malament que una filla seva es casés amb un francès musulmà.

Totes les costures de l’Estat de dret es ressenten en cada debat, quan es discuteix la retirada de la nacionalitat als acusats de terrorisme, la prohibició del burquini, del vel a la universitat, els menús sense porc a les cantines escolars, les propostes per recloure els gihadistes retornats de Síria en una mena de Guantánamo local…

«El debat està sobresaturat d’ideologia. Xoca de cara amb el curt termini dictat per la por, quan hauríem de redefinir els llaços que ens uneixen, formular un nou pacte polític», assenyala a L’Express el magistrat Antoine Garapon, de l’Institut Superior de la Justícia.

Seqüeles psicològiques
Les seqüeles del 13 de novembre del 2015 són físiques i socials, però també psicològiques. Les més freqüents en els casos d’estrès posttraumàtic són els malsons, els flash back, els pensaments negatius, l’estat d’hipervigilància.

«Sovint, les persones mostren un nivell de por desproporcionat quan s’enfronten a detonants com un altre atemptat terrorista, llocs similars o sorolls que recorden el dels atacs», comenta la psicòloga Jocelyne Chastang.

Les ferides i les seves cicatrius formaran part de la memòria col·lectiva dels qui han viscut, de prop o de lluny, els successos del 13 de novembre. «La representació selectiva del passat influeix en la construcció de la identitat del grup», explica l’historiador Denis Peschanski, director d’un vast estudi interdisciplinari sobre la marca que els atemptats deixaran a la societat francesa.

Alguns supervivents dels atacs resisteixen, continuen al barri, es neguen a canviar de ciutat. D’altres prefereixen refer la seva vida fora, allunyar-se de la capital, com Emma, de 38 anys, que va sortir il·lesa del Carrillon i s’ha mudat al sud. «No sé si algun dia tornaré a París. De totes maneres, no faig plans més enllà de tres mesos. No puc prendre cap decisió important», confessa a L’Express.

Malgrat tot, si alguns se’n van, d’altres es queden. Tornen a omplir terrasses, teatres i sales de concerts com si fos un acte de militància. Els francesos van reprendre ben aviat el camí dels museus, de les activitats festives i culturals, cosa que no han fet els turistes. En el primer semestre del 2016, París va tenir un milió de visitants menys que durant el mateix període de l’any precedent.

El Museu del Louvre, un dels més freqüentats del món, amb 9 milions d’entrades a l’any, ha patit una caiguda del 20% el primer semestre del 2016. L’alarma es va disparar en un sector que suposa el 7,4% del PIB francès, fins al punt que els governs central, regional i local multipliquen els plans per tornar a atraure els estrangers, en els quals es manté la imatge d’un París adolorit.

Dominique Bons: "Quan els nostres fills se'n van anar a Síria no eren terroristes"


La presidenta de l'associació Syrien Ne Bouge, Agissons, mare d'un combatent mort, lluita per sensibilitzar els més joves dels perills de la radicalització

«Alguns barris s’han convertit en guetos ètnics i socials on es concentren tots els problemes. No hi ha diversitat a les aules. Se’ls tanquen les portes dels instituts de prestigi. No aconsegueixen entrevistes de treball perquè, sovint, se’ls descarta només per l’adreça postal. Malgrat el que diu el seu document d’identitat, molts joves difícilment se senten francesos. Un malestar que els converteix en un objectiu ideal per a l’Estat Islàmic».

Aquest al·legat és part d’una carta dirigida el maig passat al president francès, François Hollande, per nou dones que lluiten amb valentia perquè no hi hagi preses fàcils del gihadisme i evitar que cada vegada més joves acabin, com els seus fills, morts a Síria. Nicolas va ser un d’ells i la seva mare, Dominique Bons, ha entaulat des de Syrien Ne Bouge, Agissons (Si res no canvia, actuem), l’associació que va fundar el 2014, una batalla als col·legis per expliar la seva història i alertar els alumnes de les trampes del califat.

Saber què pensen els joves
Com la resta de les mares firmants de la carta, Dominique fa aquesta tasca en solitari. «És molt complicat intervenir en els centres educatius. No tenim cap ajuda dels poders públics. Ens arreglem com podem», explica per telèfon des de Tolosa, on resideix.

Dominique defensa amb veu enèrgica que no es canviaran les coses amb sociòlegs o amb xerrades sobre laïcisme i convivència, sinó treballant damunt el terreny. «Els joves estan abandonats. Ni tan sols es parla amb ells. Cal saber què pensen, preguntar-los i evitar que posin el peu dins [de la radicalització] i surtin de França, perquè llavors serà tard». Segons l’ONU, França ha superat el llindar dels mil combatents reclutats per l’Estat Islàmic. El telèfon verd habilitat pel Govern per informar de casos de radicalització ha rebut més de 3.000 trucades, el 23% referides a menors.

Aquestes mares de gihadistes també han de plantar cara a l’estigma social. «La mirada de la societat francesa comença a canviar, però fins i tot ens etiqueten de família de terrorista. Però quan els nostres fills van anar a Síria no eren terroristes. Hi van anar per una causa, es van equivocar i es van deixar convèncer».

Encara que el seu fill va créixer en un ambient ateu, Nicolas, amb sorpresa per a la seva mare, es va convertir a l’islam el 2010 i a finals del 2011 només volia submergir-se a l’Alcorà. Fins llavors no havia pronunciat la paraula gihad, però dos anys més tard va acabar a Síria. «No ho vaig veure venir i això em fa enfadar molt», admet.Durant els vuit mesos que Nicolas va passar a Síria, va mantenir contacte telefònic regular amb la seva mare, però ja havia sucumbit a l’engranatge gihadista. El 23 de desembre del 2013 Dominique va voler felicitar-li l’aniversari. No va poder. El 2 de gener del 2014 un SMS li va anunciar la mort del seu fill.

Mentre França commemora el primer aniversari dels atemptats de París, les mares dels morts a Síria reclamen suport. «He vist pares que han perdut fills a Bataclan que ens consideren tan víctimes com ells. Però l’Estat no ens reconeix. És escandalós, perquè som un dany col·lateral», resumeix Dominique.

Eva Cantón
11/11/2016

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Tan sols acceptarem comentaris que siguin signats amb els vostres veritables noms, la resta seran eliminats.
Gràcies