dimecres, 14 de setembre de 2016

Un dia aquest prejudici es girarà en contra teu

De totes les formes de discriminació, la de l'edat és la més acceptada socialment. Per què? 

Imagina que ets un metge en un servei d'urgències. Arriben dos pacients, tots dos en estat molt greu i requereixen una atenció urgent. La falta de mitjans fa que només en puguis salvar un. Un té 25 anys. L'altre en té 85. A quin dels dos salvaries? És una decisió difícil, però potser no t'hi pensaries. Ara imagina la mateixa situació però no amb un pacient jove i un de vell, sinó amb un home i una dona, o amb un blanc i un negre. Et resultaria igual de fàcil escollir? Aquest dilema moral, imaginari i improbable, el fan servir els professionals que treballen en l'àmbit de la tercera edat per il·lustrar fins a quin punt hem interioritzat la discriminació per motius d'edat, fins a quin punt és la més acceptada socialment. 

Tothom vol viure molts anys però, paradoxalment, ningú es vol fer gran / GETTY
Caminen més lentament, són un perill al volant, es colen a la cua del pa, són tossuts i malhumorats, els costa adaptar-se als canvis i les novetats… És tan evident que ni tan sols la veiem. Però la discriminació per edat –edatisme– és una de les característiques inherents de la nostra societat. No la veiem perquè estem convençuts que aquests estereotips no són clixés, sinó simples fets, veritats incontrovertibles. Però el cert és que són prejudicis, perquè de gent gran n'hi ha de tota mena, de passius i d'actius, d'agres i de càndids, de tranquils i d'inquiets. Considerar-los a tots fràgils i difícils és tan erroni com pensar que tots els joves són dinàmics i simpàtics. Ningú no és igual que els altres. Formar part d'un grup no vol dir ser com la resta del grup. Cap grup és homogeni.

Acomiadats a partir dels 40
Víctimes d'una allau d'estereotips sovint contradictoris, les persones grans s'enfronten als prejudicis d'un món que veu la tercera edat com una època marcada per la vulnerabilitat i la decadència. Un temps trist i gris que no és altra cosa que una lenta i sovint angoixant sala d'espera per a la mort. I no cal ser especialment vell per experimentar la discriminació per motiu d'edat, com saben els milions de persones que arreu del món perden la seva feina un cop fan 40 o 45 o 50 anys. És cert que, en la majoria de casos, el que busquen les empreses quan acomiaden un treballador madur per contractar-ne un de jove no és altra cosa que pagar salaris més baixos i tenir empleats més dòcils. Tot i així, és una pràctica que contribueix a estigmatitzar les persones de més edat en un món on l'experiència i els coneixements ja no es valoren com abans. Les constants informacions sobre els problemes de la Seguretat Social per pagar la cada cop més feixuga nòmina de les pensions no fan res més que contribuir a presentar la gent gran com una càrrega.

Després d'anys d'ignorar-lo, l'edatisme és ja tema d'estudi a moltes universitats. I les conclusions a què estan arribant els acadèmics que es dediquen al tema són preocupants, perquè confirmen que els prejudicis que pateixen les persones grans estan tan arrelats que sovint qui els practica no arriba a ser-ne conscient. Fins i tot les persones amb una actitud positiva vers les persones grans els tracten de forma diferent: parlen en veu més alta, més lentament, amb idees més simples… Pitjor encara són els que els ignoren fent veure que no hi són o els que creuen que han de ser protegits de la realitat i les males notícies, una forma de discriminació que es dóna sovint en l'àmbit de la salut, on molts professionals tracten les persones grans com si fossin nens petits, assumint que, pel simple fet de ser vells, tenen problemes auditius, no entenen què els passa i no estan capacitats per valorar quin és el millor tractament a seguir. De fet, mentre que a una persona jove que es troba malament se li ofereixen possibles tractaments i proves per establir-ne les causes, a una persona gran se li pot arribar a dir que el seu problema no té solució, que és part inevitable del procés d'envelliment.

El cost de tenir una visió negativa de la vellesa
Aquesta visió negativa de la vellesa comença ben aviat. Els investigadors han determinat que els nens de 4 anys ja han interioritzat els estereotips sobre la gent gran, a la qual veuen com a indefensa, passiva i dependent, uns prejudicis que quedaran definitivament assentats amb el pas a la joventut i la vida adulta. Tan assentats que no ens els podrem treure de sobre quan siguem nosaltres els que arribem a la vellesa, i els estereotips sobre els altres es convertiran aleshores en autoestereotips, en profecies autocomplertes. Un autèntic problema, ja que diferents estudis confirmen que els estereotips negatius no només provoquen un dany psicològic, sinó també físic. Els experts de Tilda, un programa científic irlandès dedicat a la tercera edat, han arribat a la conclusió que les persones de més de 50 anys que tenen una visió més positiva de la vellesa viuen, de mitjana, 7,5 anys més que les que en tenen una visió negativa. A més, aquests últims no només viuen menys anys, sinó també amb menys qualitat: caminen més a poc a poc, participen menys en activitats socials… Ras i curt, l'edatisme no només fa que la gent gran sigui més infeliç; també els mata abans d'hora.

El tema dels estereotips sobre la tercera edat és complicat perquè, de fet, la imatge que la nostra societat té de la gent gran bascula entre dos pols contradictoris. D'una banda el cine i els mitjans de comunicació mostren la gent gran com a persones dependents i fràgils, que necessiten ajuda. En canvi, la publicitat, que busca els diners d'una massa de la població molt gran i en molts casos amb una situació econòmica més bona que els joves, omple els anuncis d' homes i dones grans actius i sans que fan classes d'aeròbic i se'n van de creuer, gaudeixen de la vida, sempre feliços, una felicitat que, òbviament, no és gratuïta, sinó el resultat de consumir determinats productes o serveis. Només si es pren aquesta pastilla o es beu aquella beguda o es contracten aquestes vacances, l'avi pot ser un avi feliç. Una imatge, la de la publicitat, totalment falsa, com ho demostren diferents estudis que afirmen que, com més grans ens fem, més feliços i satisfets estem. La realitat desmunta els prejudicis: l'angoixa i la depressió no són patrimoni de la vellesa, ben al contrari, ja que totes dues condicions són més habituals entre la gent jove.

La diferència entre cultures
El cert és que aquesta aparent contradicció en la manera com veiem la vellesa no fa altra cosa que evidenciar una obvietat: que allò que considerem la tercera edat és un fenomen divers i plural, i que els 80 anys d'una persona no tenen res a veure amb els 80 d'una altra. Es tracta d'una situació nova. En el passat, quan només una minoria de ciutadans arribava a la vellesa, els que ho feien tenien moltes més coses en comú que ara, que la tercera edat s'ha convertit en una realitat molt fragmentada. Les diferències són sovint culturals. A Occident es considera que envellir bé consisteix a mantenir-se actiu i independent durant el màxim de temps possible. A moltes societats d' Orient, en canvi, envellir bé vol dir viure tranquil al costat d'algú que té cura de nosaltres. Mentre que a casa nostra ser dependent és un estigma, una tara, en altres societats no hi ha res de dolent ni de vergonyós en el fet que la família cuidi un home o dona grans, perquè les persones grans són els membres més respectats i valorats del grup.

Hi va haver un temps en què aquest respecte i veneració també eren la norma a Occident. Ja no. Ara les persones grans són objecte de llàstima. O de mofa. O de menyspreu. Un estudi situa l'any 1880 com el moment en què la visió de la vellesa passa de ser positiva a ser negativa. Amb el pas dels anys la situació no ha fet res més que empitjorar, a mesura que el cine, la televisió, els mitjans de comunicació i la publicitat han anat convertint els joves en el segment social més valorat. Els canvis en la manera com la societat tracta els infants, a escola, a casa o al carrer, han contribuït a la idea que la infància i la joventut són els moments estel·lars en la vida d'una persona, i que tot el que ve darrere només és una simple degeneració.

Qui es vol fer gran?
Una enquesta feta fa uns anys als Estats Units va arribar a la conclusió que 90 milions de persones compraven productes per amagar el pas del temps. Des de tenyir-se els cabells fins a retocar-se les parpelles, la indústria de la cosmètica, la cirurgia estètica o la parafarmàcia s'aprofiten de l'ansietat d'una societat que té por de fer-se gran i, a la vegada, reforcen la idea que envellir és un fet lamentable que cal retardar al màxim o, si més no, dissimular. És un cercle viciós: com més es publiciten aquests productes més creix la visió negativa de la vellesa, i com més creix, més se'n consumeixen. Les implicacions són clares: si la gent està disposada a gastar-se un dineral comprant tota mena de productes i serveis per amagar l'edat, ha de ser perquè fer-se gran és negatiu. La indústria n'està convençuda. Malauradament una majoria de ciutadans, joves i grans, també.

Tothom vol viure molts anys però, paradoxalment, ningú es vol fer gran. No en una societat que només valora la joventut i veu la vellesa com un problema. Per què? La recerca sobre el tema, cada cop més extensa, ha arribat a una conclusió que pot semblar òbvia. La gent, afirmen els investigadors, té una visió negativa de la vellesa, i no perquè la veu com una època difícil i poc interessant, sinó per un motiu molt més simple, molt més evident i molt més difícil de resoldre: perquè té por de la mort. Això explicaria, si més no en part, la diferència entre les percepcions que es tenen de la vellesa a les societats occidentals i a les orientals. I és que a Orient no es té la por de morir que sí que es té a Occident, sobretot d'ençà que la religió ha retrocedit i la idea d'una vida eterna ja no serveix de consol per a la majoria de la població.

Isidre Estévez
13/09/2016

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Tan sols acceptarem comentaris que siguin signats amb els vostres veritables noms, la resta seran eliminats.
Gràcies