dimecres, 17 d’agost de 2016

“Ploreu, homes, que si ploreu estareu més relaxats”

Leena Yadav, directora de cinema i guionista
Tinc 45 anys. Vaig néixer a Mhow, però canviava sovint de ciutat perquè el meu pare era general de l’exèrcit. Visc a Bombai. Llicenciada en Econòmiques. Estic casada, no tinc fills. Em preocupa la pèrdua d’humanitat en molts llocs del món. Crec en la deesa, però no en cap religió

M’he passat la vida acomiadant-me.

Això és trist.
El meu pare era general de l’exèrcit indi i canviàvem de ciutat cada dos anys. Quan aconseguia tenir amics, havíem de mudar-nos. Em va resultar molt dur.

Però va aprendre a anar sola pel món.
Sempre m’ha interessat la psique humana, les meves pel·lícules són de dins cap a fora i responen a preguntes essencials, com d’on ve la violència.

D’on ve?
De la por. Intento també definir què és la llibertat, i el primer és que no se’ns identifiqui com a dona o com a home, sinó com a ésser humà. A l’Índia les dones han de sacrificar la seva vida per fer “el que és correcte”.

Què és el correcte?
Quan buscàvem localitzacions per rodar La ciutat de les dones a Gujarat, esquitxat de petits pobles regits per antigues normes patriarcals, vaig conèixer una dona amb una història que va inspirar una de les meves protagonistes.

Em farà plorar?
Depèn de si accepta vostè la injustícia com a norma o es rebel·la. Aquella dona va enviudar, ja amb fills, als 15 anys. Ningú no la va tornar a tocar, mai més no va vestir de colors. “He enterrat totes les meves necessitats personals per poder fer el que és correcte per als meus fills”, em va dir.

Ja entenc què vol dir.
És correcte casar una nena de 15 anys contra la seva voluntat, condemnar-la a la solitud i a la foscor? Qui ho decideix? Per què ho accepten, les dones?

Hi ha trobat alguna resposta?
Vaig conèixer moltes dones que no paraven de treballar, de dia al camp, de nit cosint, a més d’ocupar-se de la casa i els nens, però totes estaven convençudes que el veritable suport de la família era el seu marit.

I com eren ells?
Molts d’ells, alcohòlics i maltractadors. Però elles els excusen: “Pobre, torna cansat a la nit, és comprensible que es diverteixi bevent”.

Vostè els va conèixer.
En la majoria de pobles no em van deixar rodar perquè era la cap de l’equip i això donava mal exemple a les seves dones, i eren homes joves. I vam tenir moltíssims problemes amb les seqüències de ball de les noies. Els extres, els homes del mateix poble, es van excitar tant que vam haver de protegir les actrius.

... !
Conec moltes dones que accepten el maltractament en silenci, i els seus marits no són pagesos analfabets, sinó homes encorbatats.

Vostè ha sortit rebel ...
Quan de petita veia els anuncis, em preguntava què feien aquelles dones mig nues i amb aquelles actituds exposades d’aquesta manera. Avui també som esclaves de la bellesa.

La seva història és la reacció a una societat misògina?
Sí, i em preocupa que moltes de les persones que defensen el patriarcat són dones que eduquen els seus fills en el domini i les seves filles en la submissió.

Almenys és un rol, el seu rol.
Sí, i per això jo proposo qüestionar els valors, perquè mentre la injustícia continuï sent la norma, no es podrà aturar. Tots ens ho hem de qüestionar tot, no donar res per descomptat.

Quines són les rebel·lies dels seus protagonistes?
Són com jo, van prenent consciència que no poden canviar el món però sí canviar-se a elles mateixes.

I com es fa això?
D’entrada sent tu mateixa i no com volen els altres que siguis. Els meus protagonistes no escapen a un món millor, sinó sent elles mateixes millors i donant-se suport les unes a les altres.

I quines han estat les seves pròpies revolucions personals?
Amb les meves pel·lícules me l’he jugada, sempre qüestionant, de vegades he temut que hauria de tocar el dos, però no puc evitar-ho.

Va començar sent muntadora en un món d’homes...
Sí, i molts quan em veien muntant s’enfadaven: “Això tu no ho sabràs fer!” i marxaven de l’estudi. Vaig persistir, i la meva revolució va ser fer-ho sense enfadar-me.

Què els vol dir als homes?
Ploreu, perquè si ploreu estareu més relaxats. A l’Índia, allò que els homes no ploren és exagerat, significa: sigues fort, domina, tingues el control de tot.

Què han de saber els homes de les dones?
Que si es relaxen, s’obren i confien, tindran proximitat i això els beneficiarà, els relaxarà. Estic convençuda que els homes volen plorar.

I què han de descobrir les dones?
Hem de redescobrir-nos cada dia i comprendre la dinàmica de gènere. No caure en la trampa de l’“això és així”. La millor dinàmica és la del diàleg, perquè si abaixes el cap, acabes sent una esclava o un esclau de l’statu quo.

Quina és la lliçó de la seva història?
L’esperança. Emetem judicis constantment, i són una trampa, ens limiten, ens impedeixen d’obrir-nos a altres realitats, ens tanquen al nostre món minúscul.

I quin és el seu missatge per a les dones?
No lluitis contra els homes, sinó per la igualtat. I potser no és ni tan sols una lluita, és un diàleg.

Ima Sanchís
15/08/2016

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Tan sols acceptarem comentaris que siguin signats amb els vostres veritables noms, la resta seran eliminats.
Gràcies