dissabte, 11 de juny de 2016

Omella demana als empresaris que anteposin les persones als diners

“Sóc un pastor i no vinc amb les sigles d’un partit, sinó amb les de l’Evangeli; he d’acompanyar el poble”

Fa poc més d’un any, el Papa va dir que volia sacerdots “amb olor d’ovella, no amb gest de vinagre”. Aquí, en aquest perfil, és on encaixava Joan Josep Omella. Ahir tothom que va assistir al dinar del fòrum Barcelona Tribuna –organitzat per La Vanguardia , AED i la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País– va poder comprovar si això era cert. El nou arquebisbe de Barcelona, que ho és des de fa sis mesos, és un home de Francesc, sí. I el bisbe d’una de les diòcesis més difícils de Catalunya, no només pel que fa a l’aspecte de la religió, sinó també al polític. Però, abans que res, és un pastor que conrea aquesta imatge de proximitat cap a la gent que tant necessita ara una Església que veu com s’allunyen les noves generacions.

L’arquebisbe de Barcelona, Joan Josep Omella, durant la seva intervenció d’ahir al fòrum Barcelona Tribuna

Diríeu que, si el tens a prop, veus com Joan Josep Omella parla i s’expressa com un capellà de poble, encara que la seva missió ara discorri a tota una gran ciutat com Barcelona, a la qual hi va arribar des de Logroño i que, segons va explicar, li té el cor robat.

Així, amb la metàfora del pastor que fa olor d’ovella, va obrir l’acte d’ahir Jaume Giró, director general de la fundació bancària La Caixa. Va descriure aquest sacerdot d’origen aragonès com “un gran guaridor d’ànimes, un terapeuta, sempre bolcat en el servei eclesiàstic”. “Ha conreat sempre –va concloure Giró– el vincle amb els que pateixen més”. Minuts després, l’arquebisbe prenia la paraula i arrencava el primer somriure del públic: “La meitat de les paraules amb què em descriuen són inventades”.

La sala era plena de representants de la jerarquia eclesiàstica catalana, del món empresarial i financer, de la política i del tercer sector. Si algú esperava que monsenyor Omella parlés de política, va sortir decebut. “Sóc un pastor i no vinc amb les sigles d’un partit, sinó amb les de l’Evangeli”.

–Faria falta un miracle per resoldre el conflicte català? –se li va preguntar després del dinar.
–Els pactes de comunió són el camí. Si es busca l’interès del partit i no el de tota la societat, estem perduts. Cal treballar en la mateixa direcció.

Poca cosa més va dir Omella sobre el panorama polític català, en el qual segons el seu parer l’Església no ha d’intervenir. Movent-se bé a dreta i esquerra, va manejar amb facilitat un discurs basat en el compromís social i l’ortodòxia doctrinal amb referències freqüents al papa Francesc. Des del minut u de la seva intervenció, va deixar clar que el que buscava ahir era una reflexió sobre el model econòmic actual. Es va adreçar a tota hora als empresaris i directius, apel·lant a la seva responsabilitat social en la crisi. “La persona ha de ser al centre de tota activitat econòmica, mai els diners”, va insistir. Omella va recordar la necessitat d’abordar com una “emergència social” l’elevat atur juvenil i la precarietat laboral. “S’imaginen el que és viure així, s’imaginen com és viure a la intempèrie?”.

L’arquebisbe va desgranar com l’economia pot tenir un sentit i un objectiu moral si està “a l’altura de l’ésser humà” –la solidaritat circular, segons la definició que fa el Papa– i “si no només es pensa en la riquesa individual”. La regla d’or: no feu als altres el que no voldríeu que us fessin. I va apel·lar als sentiments: “Escolto molts empresaris i directius que reconeixen que, malgrat guanyar molts diners, se senten buits. M’han enviat currículums per treballar a Càritas, a Mans Unides, fins i tot a l’arquebisbat per un sou molt menor, buscant una realització personal més gran”.

“Les seves empreses –va interpel·lar l’auditori– són cridades a promoure el bé comú: garantir un treball digne, evitar les activitats financeres especulatives i abandonar una gestió que es basi en maximitzar el benefici”. En definitiva, va prosseguir, caldria aplicar mesures correctores al “capitalisme que destrueix la persona” per avançar cap a una “economia social de mercat, una economia de comunió”. Va anar més enllà i fins i tot va proposar que l’empresa no distribueixi només dividends entre els seus accionistes, “sinó que busqui fórmules justes de repartiment del valor afegit entre tots aquells grups d’interès que la integren”, és a dir, els treballadors. El canvi de model ha de passar també per evitar el deute ecològic perquè “no ens podem tapar els ulls davant l’esdevenir del nostre planeta”.

En el torn de preguntes, Omella es va referir a dues crisis: la de fe i la de la família. Va reconèixer que hi ha una secularització creixent en la societat, encara que la va contraposar a la “gran vitalitat cristiana” de molts grups de ciutadans a Catalunya. Aquest esperit és el que va dir reconèixer com l’herència que va deixar Dorotea de Chopitea, la venerable cooperant salesiana. “Els joves? És un repte. Hem d’evangelitzar millor. Jo crec en els miracles!”.

En al·ludir a la família i els divorcis, va parlar d’“una societat depressiva en la qual s’han perdut les arrels, sobretot el paper del pare i de la mare, i això fa que les noves generacions creixin sense solidesa ni responsabilitat”. Va ser aquest un dels pocs moments en què Joan Josep Omella, fill d’agricultor i teixidora de la Franja de Ponent, va deixar de somriure.


Susana Quadrado
09/06/2016

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Tan sols acceptarem comentaris que siguin signats amb els vostres veritables noms, la resta seran eliminats.
Gràcies