dimarts, 8 de març de 2016

"L'economia ha de servir a les persones"

El arquebisbe de Barcelona, un dels homes de confiança del Papa, assegura que li "fan mal" els casos de pederàstia dels maristes i admet que el protocol de l'església "és desgraciadament molt recent"

Fa només dos mesos que ocupa el càrrec. Molts el veuen fet a imatge i semblança de Francesc, el Papa que "mola" a l’esquerra més anticlerical. És igual d’astut.

Nascut a la Franja. Juan José Omella va néixer a Cretes el 21 d’abril de 1946. La seva mare li va ensenyar a parlar català encara que s’expressa millor en castellà.

L'arquebisbe Juan José Omella, a la seu de la institució.
Bisbe a Logronyo des del 2004, anteriorment havia sigut bisbe auxiliar de Saragossa i de Barbastre. Al Vaticà, ocupa un preat lloc a la Congregació per als bisbes que selecciona els candidats de tot el món.Va prendre possessió del càrrec d’arquebisbe de Barcelona el 26 de desembre passat. Va com boig amunt i avall visitant parròquies, centres socials i donant-se a conèixer. Porta anorac. Segueix tenint l’aspecte del capellà de poble que va ser. Somriu quan li recorden que és un dels bisbes de confiança del papa Francesc. El va posar dins de la comissió que selecciona els candidats a bisbe a tot el món. I el va enviar a Barcelona a lidiar amb un ajuntament dirigit per l’esquerra radical i una Generalitat independentista. I quan feia un mes que ocupava el càrrec li va explotar el cas de les denúncies per abusos sexuals en col·legis maristes de la ciutat i l’escàndol pel poema Mare Nostra llegit en un acte oficial.

Han reaccionat amb suficient contundència els maristes?
La primera cosa que hem de dir és que ens fa mal, a mi em fa moltíssim mal aquesta mena de pràctica que és dolorosíssima per a les víctimes. La primera cosa que miro és el dolor, el patiment de la víctima, que no és fàcil, perquè és un menor. ¿Com ho gestiona? És terrible. I amb els menors, els pares i els germans, els familiars que pateixen enormement. ¿Què es pot fer? Tot el que fem per ells sempre és poc. Dit això, les mateixes institucions, com pot ser l’Església, ja tenim un protocol que desgraciadament s’ha fet molt recentment. Crec que l’Església, la nostra diòcesi i totes les diòcesis del món, aquest protocol l’està complint i és dur, és sever. El tema penal, si s’ha de portar, s’ha de portar. Hem de ser molt vigilants, pares, educadors, poders polítics, tots.

No hauria de demanar perdó l’Església per aquestes coses?
Bé, sempre que algú comet un error ha de demanar perdó i en això l’Església no se n’ha avergonyit, el Papa ho ha fet en nom de tota l’Església, jo també ho faig en nom de la meva diòcesi, acabo d’arribar però pel que tingui la diòcesi de pecat en això, demano perdó. No és meu el pecat, gràcies a Déu, però sento també, d’alguna manera, que és de la pròpia família, hem d’aprendre a demanar perdó.

El Papa ha sigut en aquest tema i en altres partidari de les parets de vidre; quins canvis l’obliga?
Estem sentint la paraula de Déu i també estem escoltant la societat. En moltes coses, la societat ens interpel·la i amb raó, però en altres no.

En quines coses sí que poden fer canvis?
Doncs per exemple, la llei de la transparència. Siguem més transparents, en l’aspecte econòmic i en les activitats. A mi em sembla que això és important. Altres temes més morals, ètics, en això no casa bé amb l’Evangeli. Llavors diem: ‘miri, no, nosaltres com a cristians no hi entrem i ja està’.

Està tota l’Església compromesa en les prioritats que ha marcat el papa Francesc?
Una de les coses que impressionen el Papa primer és que sap transmetre molt bé el missatge. Un missatge curt, incisiu, que arriba al cor i que obre a l’esperança. Segon, que aquest missatge el transmet amb alegria, no llançant anatemes i condemnes. I tercer, el papa Francesc, i això m’ho han dit els periodistes, és un home coherent. Que el que diu ho fa, i el que fa ho diu.

També obliga els bisbes a posar-se les piles…
És clar, és evident.

I renunciar a privilegis ?
Ho anirem veient pel camí. El papa Francesc sí que ens està dient: hem de viure més a l’estil de Jesús, que viu en la senzillesa. No té on reclinar el cap, no fa anatemes, perdona la pecadora. Li diu: no pequis, el pecat és dolent, però jo a tu et perdono. És distingir entre persona i acció. El papa Francesc sembla que ho ha posat més en evidència i a alguns els xoca i diuen: ‘a veure si vostès ho corregeixen aviat’. Mirem-nos a nosaltres mateixos, en què puc canviar i en què he de canviar jo per bé.

Però aquest Papa és molt concret, no només apel·la a la solidaritat i a la caritat, sinó que també apel·la a canviar les estructures econòmiques que condueixen a la injustícia, com l’evasió fiscal, i l’Església no paga alguns impostos com l’IBI...
S’ha de distingir una miqueta. A veure. L’economia ha d’estar al servei de la persona i no dels diners. I això ho diu molt bé el Papa. I quan no està al servei de la persona pot entrar la corrupció, pot entrar la injustícia, etcètera. I segon, el tema de l’IBI no és cap privilegi: la llei permet que un bé quan serveix per a la societat no tingui un gravamen. Això ho tenen els sindicats, ho tenen els centres de l’administració i ho té també l’Església perquè serveix la societat. Si això es treu, doncs es treu i nos­altres pagarem com tots. Si canvia la llei, que la canviïn, però que sigui per a tots. I en això l’Administració també ha de ser honesta. Bé, tots hem de ser honestos.

Vostè va dues vegades al mes a Roma… Aquest impuls renovador del Papa està trobant molta resistència?
El Papa ha posat el rail de l’AVE. Serà molt difícil treure’l. El Papa està marcant un camí i malgrat algunes resistències, que sempre n’hi pot haver i n’hi ha, el Papa, i crec que amb ell moltíssima gent, diu: ‘endavant’. Ara, a vegades no es va a la velocitat que un vol.

Però hi ha gent que té por que se’l car­reguin…
Bé, això són els periodistes que diuen al Vaticà que si enverinen el Papa, que si se’l carreguen… De fet, ningú està lliure d’un atemptat. Joan Pau II ja en va tenir un, però no ho crec. Si la pregunta anava per dins de l’Església, entre bisbes i cardenals, som bona gent, no matarem el Papa.

I a vostè, què li ha demanat el Papa que faci a Barcelona?
Li vaig dir: m’envia a una ciutat, jo no sóc bisbe de ciutat, jo sóc un bisbe rural que sempre he estat en pobles. Però ell, amb la senzillesa i la profunditat que té, em va dir, doncs sigui pastor, vostè és pastor i ja està. Això és estimar la gent, sigui qui sigui, establir ponts d’unió, perquè això és estimar, crear una societat més fraterna, faci el que pugui en aquesta línia i no de crispació o de separació.

I el secretari d’Estat, que s’ocupa d’assumptes més mundans; quina consigna li va donar?
Són molt murris els periodistes i ho volen saber tot. Amb ell em trobo alguna vegada. ¿Com li va per Barcelona? Doncs miri, molt ben acollit. Doncs segueixi. Són molt respectuosos, són de la carrera diplomàtica.

Què és el que més l’ha impressionat d’aquests dos primers mesos a Barcelona?
Doncs hi ha dues coses. És una ciutat molt cosmopolita, on hi ha moltís­simes races, colors, llengües. I la segona, la gran acollida. Jo veig la gent pel carrer, i molta gent em diu: ‘l’he vist en una entrevista’, ‘el vaig sentir a la ràdio’… I em saluden, em parlen, i això no pensava que passaria en una gran ciutat com és Barcelona. Em fa pensar que dins de les grans ciutats la gent busca la relació humana, la comunicació.

Què s’ha trobat a Barcelona que no havia llegit als diaris?
Quan vaig al Raval, quan vaig a la Mina, veig el que està fent l’Església a prop del dolor de la gent, no només ella, hi ha altres organitzacions –també l’administració es fa present–, i em quedo impressionat. És una ciutat amb cor. A la Mina, em va impressionar la presència d’una comunitat religiosa que viu, certament, en un dels edificis més, diríem entre cometes, degradat. On a l’entrar et trobes tot ple de pintades, escombraries pel carrer, pel pati de la casa, i veure allà la presència d’uns religiosos que comparteixen el dolor, el patiment de la gent, a mi em va impactar. Vaig dir: davant d’això t’has de treure el barret, que maco.

Molts barris de Barcelona viuen una situació d’emergència social. La societat està responent a aquest repte?
Crec que és una mostra del que està passant en la nostra societat actual, també a Europa. I he de dir que la societat espanyola i veig que Catalunya, també Barcelona, està responent amb el mateix paràmetre. Descobreixo molta soledat, molt patiment, molta marginació, però a la vegada també descobreixo molta resposta solidària. I fixi-s’hi, en dono una mostra. En aquest temps de crisi, que hem viscut a Espanya i a Europa, pràcticament al món, les aportacions a Càritas s’han triplicat. Dic Càritas, però podríem citar també les altres. Amb els d’aquí i també amb els d’allà evidentment, que també hi ha gent que mor de fam al món i aquests sí que viuen en crisi, no només de tres anys, sinó des que neixen fins que moren.

Com és la seva relació en un ajuntament que està molt allunyat de l’Església? Tinc entès que s’ha reunit amb el tinent d’alcalde Gerardo Pisarello.
Les organitzacions que treballen amb la marginació i amb la pobresa treballen molt en xarxa. Això ho tenen molt clar. Treballen junts, perquè junts és com podem incidir en la realitat i fer que evolucioni i canviï. Això és molt important. Nosaltres no podem anar de genets solitaris. Caminem junts en una realitat que ens supera. I en això també s’hi apunta, pel que veig, l’Administració. I en el diàleg que he tingut amb els polítics, amb l’Administració, veig que tenen una sensibilitat especial en aquest camp i per treballar conjuntament amb l’Església, i crec que l’Església també té una actitud de col·laborar i treballar amb ells. He detectat sintonia en aquest món de la marginació, que és del que més parlem. Amb totes les administracions.

I amb l’alcaldessa Ada Colau ja s’hi ha ­reunit?
No he arribat a parlar amb ella, tinc cites pendents encara, però anem en aquesta línia. Em sembla molt important. Perquè som aquí per anar establint ponts de diàleg. L’important no és una confrontació, sinó acostar posicions i col·laborar tots, colze a colze, tinguem la religió que tinguem, tinguem la ideologia política que tinguem.

Està tota l’Església amb les piles posades en aquest compromís social?
Hi ha moltes piles, unes són Duracell, altres tenen una mica menys de força, però gastades del tot no n’he trobat cap. Els japonesos sembren la llavor de bambú a la terra i durant sis anys la van regant, dia a dia, setmana a setmana, sense que surti res. I el setè any, en sis mesos, surt i creix dos metres. Però han hagut d’esperar sis anys sense veure cap resultat.

Parlant de polítics, aquesta crisi social ha provocat un canvi molt substantiu, per exemple, a l’ajuntament de Barcelona, i una majoria independentista al Parlament. ¿És massa nacionalista l’Església de Barcelona com diuen alguns?
L’Església és molt respectuosa de les diferents realitats, en aquest cas, de les institucions. L’únic que busco i per allò que vull treballar és que no fem fosses de divisió sinó de comunió i d’acostar posicions. En aquests moments a mi ningú em parla d’aquest tipus de bel·ligerància nacional, més aviat al contrari, he vist persones que volen servir la societat. Hi pot haver algun cas, en això ja no hi entro, i per descomptat no els faig l’examen de quin partit són. I ells tampoc.

Ja sap que aquí sempre que vénen bisbes que no parlen català hi ha un cert enrenou...
Bé, quan vaig venir sentia aquest missatge que sempre hem sentit: Volem bisbes catalans. Bé, jo dic, doncs tenen raó. Això també ho diuen els aragonesos. A mi em deien, tu podies ser bisbe de Saragossa, que ens coneixes i coneixes la terra, doncs normal. Però d’això no se’n fa una batalla sine qua non. Sóc aragonès, sóc de la Franja com diuen aquí, però m’han rebut molt bé i no he percebut cap menyspreu.

Vostè diria que hi ha una visió desenfocada a la resta d’Espanya del que està passant a Catalunya.
He arribat aquí i dic, doncs certament, els catalans no són el que a vegades es creu un fora. ¿Qui contribueix a aquesta imatge? Aquí és on hem de fer tots anàlisis. Els uns per creure que només és aquest missatge i els altres per enviar aquest missatge, involuntàriament, perquè crec que és involuntari.

El col·lectiu e-cristians li ha demanat que porti als jutjats l’incident de la lectura del poema Mare nostra als premis Ciutat de Barcelona.
A mi em dol que en un acte públic es tingui aquesta falta de respecte a un munt de persones que tenen unes creences i en una cosa tan sagrada, com en aquest cas és el Pare Nostre. Pots creure o no pots creure, però fer d’això una espècie de burla a mi em dol moltíssim. Dit això, el respecte que jo demano el tinc també. Potser és bo saber callar. Igual que respectem un musulmà en la seva creença, un ortodox en la seva creença, un protestant, un polític d’un partit o d’un altre, també demanem respecte per a l’Església, perquè nos­altres també el volem practicar amb tots.

Vostè ha intentat fer gestos com els del Papa, al palau amb el seu bisbe auxiliar sense servei...
Parem la taula, ens escalfem el menjar i després freguem. I riem. Seré el que era sempre. Unes coses les podré fer, d’altres no, però si he d’anar a comprar vaig a comprar, i si haig d’anar a l’hospital a veure un malalt, doncs vaig a veure un malalt.

M’han dit que va en metro.
Sí, ja hi he anat diverses vegades. Vaig en metro, vaig caminant també, i altres vegades en cotxe, és clar. Normal, com fa tothom, ¿no?

Molts bisbes no ho fan….
Ells mateixos. Jo no sé el que fan.


Albert Sáez
06/03/216

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Tan sols acceptarem comentaris que siguin signats amb els vostres veritables noms, la resta seran eliminats.
Gràcies