dijous, 3 de març de 2016

"Justícia per a les esclaves sexuals de Guatemala", quan la batalla es juga al cos femení.

Un tribunal condemna a 140 anys un militar retirat per la humanitat, en un judici històric

Guatemala ha fet història en jutjar i condemnar responsables de la violència sexual com a arma de guerra. Un tribunal ha condemnat a 120 i 140 anys de presó un paramilitar i un tinent coronel retirat, respectivament, per haver forçat un grup de 15 dones a l’esclavatge domèstic i sexual durant els anys 80, en ple conflicte armat del país centreamericà.

Durant tres dècades les 15 dones i cinc homes de l’ètnia maia q’equchi havien guardat silenci sobre les violacions, desaparicions i abusos de tot tipus que havien patit al voltant del complex Sepur Zarco, un lloc on els poderosos militars guatemalencs anaven per descansar però que en realitat es va convertir en una mena de casa dels horrors. L’any 2012, el grup de víctimes va decidir portar el cas davant de la justícia perquè es conegués la veritat i acabar amb la impunitat, en un país que ha passat de puntetes en els crims comesos durant la dictadura. Ara, un jutjat ordinari els ha donat la raó.

En la lectura del veredicte, la jutgessa Yassmín Barrios va assenyalar l’exmilitar Esteelmen Francisco Reyes Girón i el civil Heriberto Valdéz Asij com els que van orquestrar els abusos sistemàtics i els va acusar d’haver ocasionat un “dany irreparable” a “tota una població”. Jurídicament, als dos homes, en presó provisional des de fa gairebé dos anys, se’ls imputa els delictes de lesa humanitat, desaparició forçada, i assassinat. 


En el judici les dones havien relatat com entre el 1982 i el 1983 se les obligava a ser esclaves domèstiques i sexuals dels militars de la caserna, que es creien amb tot el dret del món d’assaltar-les a qualsevol hora i lloc, fins i tot davant dels fills. “ Em tractaven com un animal, ells [els soldats] em tractaven així perquè no tenia marit. Ens enviaven al riu a rentar la roba i allà també hi abusaven”, recordava una de les víctimes. A més, les forçaven a resar, sota l’amenaça de ser assassinades sinó obeïen.

L’agressió a aquestes dones formava part d’una estratègia planejada i orquestrada per castigar els indígenes que reclamaven la seva sobirania per conrear les seves terres. Tot, amb la connivència del dictador Efraín Ríos Montt, a qui se li va anul·lar la condemna per genocidi i està pendent que el seu judici es torni a repetir.

El 1982 Ríos Montt va acceptar construir la caserna a la localitat de Sepur Zarco, a l’estat caribeny d’Izabal, amb majoria q’equchi, a petició dels grans terratinents que disputaven la terra als indígenes. A partir d’aquí, els militars van organitzar ofensives i persecucions contra els líders veïnals, alguns dels quals van desaparèixer o van ser assassinats extrajudicialment. L’estratègia de guerra, a més, va incloure atacar les seves esposes, que van ser tractades com a botí i arma de guerra.

El cas Sepur Zarco suposa una fita important per a les organitzacions dels drets humans perquè per primer cop un tribunal ordinaris (ni 'ad hoc' ni internacional) ha escoltat les veus de les dones que han estat utilitzades com a armes de guerra. La premi Nobel de la Pau Rigoberta Menchú ha assistit a la lectura de la sentència, juntament amb una altra guardonada, la nord-americana Jody Williams.

Quan la batalla es juga al cos femení

Les dones pateixen un doble abús en les guerres perquè són vistes com a botí
Conferència de l'ONU a Nairobi (1985) on la dona es comença a incorporar com actor. ZUMAPRESS

“L’acte per excel·lència pel qual un home demostra a una dona que és conquerida, vençuda”. El 1975 la periodista Susan Brownmiller descrivia amb aquestes paraules la violació a Contra nuestra voluntad, en què denunciava els casos d’abusos sexuals dels soldats nord-americans amb les vietnamites durant la guerra que acabava aquell any. La violència sexual contra les dones en zones en conflicte no és un crim nou i s’ha utilitzat sempre com a estratègia de guerra. La novetat, si se’n pot dir així, és que 40 anys enrere era considerada una qüestió secundària, obviada i ignorada durant el conflicte i en la resolució. L’impuls de les mateixes dones -organitzades i mobilitzades- ha aconseguit, però, trencar un silenci que feia segles que durava. A Colòmbia un grup de dones es va adonar que en el conflicte incrustat des dels anys 60 el seu dolor passava desapercebut i el 1995 van engegar Ruta Pacífica. L’objectiu era “fer visible a les comunitats i al món com la guerra afecta la dona i el seu cos” i acompanyar les víctimes en el camí “del dolor a la resistència i de la resistència a la persistència i la presència”, explica des d’Antioquia Teresa Arizabaleta, fundadora de l’entitat.


La definició de violació de Brownmiller no és gratuïta. Tot i que no a tot arreu ni tota la violència sexual exercida en guerra té una intencionalitat bèl·lica, molts exèrcits, rebels i grups paramilitars han fet de les dones i els seus cossos un camp de batalla en què un atac individual té un efecte multiplicador. Els agressors tenen diferents “motivacions”, indica María Villellas, investigadora de l’Escola de Cultura de Pau de la UAB. En societats patriarcals, en les quals la dona és tractada com a propietat dels homes, “atacar-les a elles és fer mal als homes i a tota la comunitat”, apunta l’experta. 

El trofeu es fa encara més gran perquè l’agressor sovint actua en grup i veu en l’atac sexual una manera “de crear camaraderia i cohesionar-se internament”, que, alhora, serveix per dissuadir els desertors perquè fora de la banda creixen els riscos de ser castigat. Villellas, que ha escrit sobre l’afectació d’aquest tipus de violència, subratlla que “genera desplaçaments forçats”, que, com diu Arizabaleta, es tradueixen en “desarrelament i pèrdua d’identitat”, i també comporta el “trencament del teixit social”. El 60% dels set milions de colombians que han hagut de fugir de casa són dones, a més dels milers de dones que han desaparegut o han vist com els seus fills eren reclutats a la força. Sense oblidar els fills fruit d’aquestes violacions, estigmatitzats -si no abandonats- perquè recorden la barbàrie i són el símbol de la victòria de l’agressor. A Ruta Pacífica les dones arriben “sense autoestima, culpabilitzant el seu dolor” i el personal les acompanya tant en “la via judicial com en la psicosocial”, relata Arizabaleta, feminista de pedra picada.

En algunes parts de l'Àfrica els agressors, a més, introdueixen objectes punxants, vidres o plàstics calents a les vagines de les dones, que a més de seqüeles psicològiques pateixen seqüeles físiques de per vida i que impediran que puguin treballar, cosa que les condemna a la pobresa i l’exclusió, segons assenyala Villellas.

Però el paper de la dona en conflictes no sempre és passiu, matisa Villellas, que assenyala que els estereotips encara amaguen les dones combatents, que tenen més problemes per a la reinserció, sovint, perquè els programes de pau no les tenen en compte en els programes de desmilitarització.

Marta Rodríguez
06/11/2016

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Tan sols acceptarem comentaris que siguin signats amb els vostres veritables noms, la resta seran eliminats.
Gràcies