dijous, 10 de març de 2016

“Hi ha nens a qui els fa més por una punxada que la cirurgia”

Infermera ‘child life’ Pionera Núria Serrallonga és infermera i psicòloga, i treballa com a ‘child life’ a l’Hospital Sant Joan de Déu, una figura present en tots els hospitals infantils dels Estats Units, per exemple. A Catalunya i a la resta de l’Estat ella és l’única reconeguda com a tal.

Núria Serrallonga a l’Hospital Sant Joan de Déu d’Esplugues amb una eina de treball important, els ninos de drap. / CRISTINA CALDERER

Si un nen plora, el seu cor plora. No és una metàfora, és literal. Amb la tensió es descarrega més adrenalina, el cos s’activa, tot costa molt més i la sensació de dolor és més gran. Si les constants vitals s’alteren, qualsevol intervenció, una cirurgia o una punxada, va pitjor. I la mala vivència es pot convertir en un trauma que arrossegui d’adult. Evitar-ho és la feina de la Núria Serrallonga.

Què és una child life?
És un professional sanitari que treballa a la frontera entre la infermeria i la psicologia. No tracto el malalt, faig profilaxi i prevenció dels problemes que pot implicar la vivència traumàtica de l’hospitalització i la malaltia. Cal que el nen ho visqui bé.

Què és el que els fa més por?
Cada nen és diferent. Però en general la palma se l’enduen les punxades. Hi ha nens a qui els fa més por una punxada que la cirurgia.

I com fas fora aquestes pors?
Has d’arribar al nen treballant les inquietuds i per això hi has de parlar sobre què li faran. Amb els pares cal treballar l’angoixa. Solen situar la preocupació en un punt diferent.

Una mala punxada no s’oblida...
Sí, sovint la por són males experiències. Si tenen fixada a la ment la idea que els han fet mal, cal millorar l’experiència per substituir el record per un de positiu. El nen que té por a la punxada sovint explica que per poder-los posar la injecció els havien immobilitzat subjectant-los fort. Nosaltres mai ho fem així, sempre demanem que seguin a la falda de la mare, que és on estan més tranquils.

I com s’arriba al nen?
El més complicat no és què els fa por, sinó per què. El joc és una gran eina. Per exemple, si els han d’operar i detecto que els preocupen les agulles, doncs juguem i posem una via al nino. Així poden veure-la, tocar-la, conèixer-la a nivell sensorial... I la percepció comença a canviar. I li expliquem molt bé per què és important allò que li han de fer. I li donem responsabilitat: la seva feina és estar quiet perquè tot anirà millor. Parlem també de la postura o de les distraccions que prefereix. És molt important deixar-los triar. En cas d’operació els fem un tour perquè vegin el quiròfan i l’UCI. Sovint els pregunto com se l’imaginaven i em diuen que tota fosca, com la infermeria del Harry Potter. I no hi té res a veure, té molta llum natural, colors, peixos dibuixats... Res a veure.

A més dels jocs, teniu els Pallapupes, fins i tot gossos... Va ser complicat normalitzar-ne la presència?
Ara ja són un membre més de l’equip, fa 15 anys que treballen amb nosaltres. Al principi va costar molt, hi havia metges que els veien amb prejudicis, com si no fos seriós. I en poc temps es van convertir en imprescindibles. Els mateixos que havien dubtat els demanaven.

Ets l’única child life a tot l’Estat. N’hi hauria d’haver més...
Sí, som imprescindibles per prevenir situacions traumàtiques que poden marcar el nen per a tota la vida. Si no es fa una feina abans, es poden crear situacions traumàtiques. Als Estats Units tots els hospitals pediàtrics tenen una child life per cada 20-25 malalts. Sant Joan de Déu en tindria 20, i repartides per unitats.

Com et vas formar?
Tinc família a Chicago i quan hi anava a l’estiu ho aprofitava per fer estades al Children’s Memorial. Hi vaig conèixer la feina de la child life.

I en tornar?
Calia convèncer el gerent d’aleshores de l’hospital per incorporar la figura. Va costar. Uns 6 anys intentant convèncer tothom. Recordo un germà de Sant Joan de Déu dient-me: “Ens en sortirem”. Hi va haver un canvi de gerència i van accedir a una prova. Se’n van veure els beneficis i la connexió amb la filosofia d’atenció holística de l’hospital.

I ara ve gent a formar-se amb tu.
Sí. Fins i tot l’any vinent començarem un màster universitari en child life amb la Universitat de Barcelona.

Com ha canviat l’hospital amb totes aquestes mesures?
Fa molts anys entrar al quiròfan era un autèntic drama: crits, puntades de peu, pares desesperats... El moment de la separació era horrorós. Ara els pares entren al quiròfan i el nen se’ls adorm als braços. Cal preparar-los molt bé: si no s’hi veuen amb cor val més que no entrin. Els hem de resoldre dubtes i han de poder estar pendents del nen, no dels professionals.

Explica’ns un cas recent.
Em va venir a veure l’àvia d’una nena de 6 anys a qui havien d’operar de l’esquena. Em va dir que plorava a l’escola, que estava molt trista. Li preguntava: “Quan em tallaran l’esquena?” Va venir i li vaig estar ensenyant el bisturí elèctric, i vam treballar per canviar la idea que la tallarien per la d’un instrument amb què la tractarien per dins per guarir-la.

Tenen por de morir?
Viuen molt el present, és el seu món. Parlen de l’anestèsia i la cirurgia, però no solen parlar de la mort. I els pares et diuen que els preocupa que passi alguna cosa, però no ho pregunten obertament.

Conviure amb el patiment dels nens no és traumàtic?
Aprens a desconnectar. Aquí hi ha molt de patiment i els nens necessiten que nosaltres estiguem bé.

Mònica L. Ferrado
10/03/2016

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Tan sols acceptarem comentaris que siguin signats amb els vostres veritables noms, la resta seran eliminats.
Gràcies