dimecres, 3 de febrer de 2016

Més consultes per trastorns en adolescents

Un de cada cinc nens manifesta desordres de salut mental o de conducta

Els professors es queixen, les famílies els pateixen. Semblen coincidir segons la seva opinió: nens i adolescents irritants. Impulsius, moguts, desafiadors, negatius, agressius, amb baixa tolerància a la frustració... Els pares estan desbordats i els mestres no saben com educar-los i com evitar que interfereixin en la dinàmica de grup de la classe. Al final, arriben a oïda del sistema sanitari: les consultes per trastorn de conducta s’han disparat.

La fragilitat en l’adolescència (JGI/Tom Grill - Getty)
Un de cada cinc nens i adolescents tindrà al llarg de la seva infantesa algun trastorn de salut mental i una gran majoria manifestarà un desordre de conducta: trastorn dissocial, desafiament a l’autoritat o hiperactivitat. Sense un abordatge adequat pot derivar, en el pitjor dels escenaris, en comportaments delictius.

“La situació, que s’ha agreujat amb la crisi, exigeix que abordem aquest tema entre tots els agents implicats de forma coordinada”, afirma Josep Lluís Matalí, coordinador de la unitat de conductes addictives del servei de psiquiatria i psicologia infantil de l’hospital de Sant Joan de Déu i autor de l’informe Adolescents amb trastorns de comportament, que en desgreuge dels xavals indica que el mal comportament pot ser un símptoma d’un problema a casa o amb els amics que s’expressa amb desafiament i desautorització. “Però aquesta conducta sense tractar pot acabar sent un gran factor de risc”.

Els agents implicats als quals al·ludeix són els que han estat consultats en aquest estudi d’àmbit estatal i amb una mostra de 1.300 individus: pares, educadors, pediatres i, finalment, professionals de la salut mental, psicòlegs o psiquiatres.

Quan comença a ser preocupant el comportament d’un adolescent? La desobediència en els nens i la rebel·lia en els adolescents són normals. Els trastorns de conducta es caracteritzen per ser persistents en els qui els pateixen i perquè infringeixen les normes socials i els drets de les altres persones. La societat actual no ajuda a formar-se un bon diagnòstic ja que, com sosté l’estudi, “l’individualisme, la poca tolerància al malestar i la necessitat d’obtenir una recompensa im­mediata” contribueixen a l’increment de “nens emocionalment fràgils”, irritables, amb propensió a l’agressivitat si no obtenen el que volen, cosa que, tot plegat, no condueix necessàriament a un ­diagnòstic mèdic.


En conjunt, la majoria dels professionals enquestats (i fins i tot un 96% dels pediatres) han detectat un augment d’aquests comportaments negatius entre els pre i adolescents actuals en major mesura en els últims cinc anys. La prevalença, tot i això, no ha augmentat significativament.

Els pediatres són els primers a diagnosticar els trastorns malgrat que els símptomes es mostren a casa o a l’escola. Però allà les alarmes no s’encenen... o se silencien. En ocasions, el retard en el diagnòstic deriva, segons es mostra, en la dificultat de dis­tingir entre un comportament merament adolescent d’un comportament més preocupant que ha de ser atès correctament, en ocasions, amb l’ajuda de profes­sionals.

“Una de les conclusions de l’informe és la falta d’informació que tenen els pares i la poca formació dels mestres en la detecció”, afirma el psicòleg clínic.

Però també s’amaga, perquè pares i mestres s’inculpen mú­tuament del problema i, en comptes de treballar conjuntament com suggereix Matalí, es miren amb desconfiança, com si fossin part del problema i també de la solució. Els pares reconeixen problemes de conducta (un 60,5% de la mostra), encara que la presència d’un possible trastorn se situa en el 15%. I estan preocupats pels problemes d’aprenentatge (que influeixen en els problemes de conducta). Però el 50% afirma que a l’escola no van detectar un compor­tament preocupant en el seu fill. No obstant això, alhora tampoc no van comunicar a l’ escola els problemes del fill per desconfiar de la capacitat dels educadors i del centre per gestionar el seu cas des d’un abordatge professional. “Els progenitors temen ser culpabilitzats pels educadors o, fins i tot, en centres poc integradors, existeix el temor que l’alumne sigui expulsat”, manifesta l’autor de l’estudi.

Per la seva part, els professors creuen que les famílies estan desbordades, els seus horaris laborals no els permeten dedicar el temps que els seus fills neces­siten, no els escolten i desconeixen els seus problemes. A més, indiquen que no exerceixen un correcte control ni saben posar límits. L’educació i la disciplina, asseguren, recau íntegrament en el centre educatiu. Segons el parer dels docents, els pares han de recuperar l’autoritat perduda, vetllar pels seus resultats acadèmics i confiar més en les escoles.

Per a Matalí, les manifesta­cions d’aquests nens, irritabilitat, agressivitat i desafiament, resulten desgastadors per a tothom i per als professors en particular perquè dinamiten les dinàmiques de les classes. “En definitiva, es busca el culpable i no es treballa conjuntament per veure quin és el problema de fons”, conclou. Aquesta és una de les raons per les quals els pares, en comptes d’ anar al tutor, busquen l’assessorament del pediatre en primer lloc, o el psicòleg o psiquiatre, si tenen més de 14 anys. Aquests professionals no estan coordinats amb els recursos educatius dels centres escolars.

Carina Farreras
28/01/2016

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Tan sols acceptarem comentaris que siguin signats amb els vostres veritables noms, la resta seran eliminats.
Gràcies